Suècia

Regne de Suècia
Konungariket Sverige (sv)

Estat del N d’Europa, que correspon al sector oriental de la península d’Escandinàvia; limita a l’W i al NW amb Noruega, al NE amb Finlàndia, a l’E amb el golf de Bòtnia i la mar Bàltica i al SW amb l’estret de Kattegat; la capital és Estocolm.

La geografia física

El relleu i la geologia

Morfològicament forma part de l’anomenat escut fennoscandi, constituït per materials arcaics, principalment gneis i granits, els quals formen el seu sòcol. En el relleu es poden distingir diverses regions: el NW, la zona més muntanyosa, que forma part de les muntanyes escandinaves i ofereix un relleu de plataformes (les fjällen) tallades per valls paral·leles i modelades per les glaceres, on abunden els llacs d’origen glacial (Torneträsk, Lulevatten, Storuman, etc.) i on es troben també les màximes altituds del país, amb els cims de Sarektjåkkå (2.090 m) i Kebnekaise (2.117 m). El Norrland és un conjunt d’altiplans i planes que baixen progressivament vers el golf de Bòtnia, i és format per les planes argiloses costaneres de Norrbotten i Västerbotten, on abunden els relleus residuals (monadnocks), que, juntament amb les valls dels rius, trenquen la seva monotonia, i pels altiplans de Lapònia, al N, i de Jämtland, al S. El centre, o Svealand, que és la regió dels grans llacs, és format per una sèrie de planes que no superen els 100 m, cobertes de dipòsits argilosos i on els grans llacs (Vättern, Vänern, Mälaren i Hjälmaren) ocupen antigues fosses tectòniques. Al S d’aquesta regió es troba el Götaland, regió formada per Småland i Escània; el Småland és un país de planes, a excepció del sector septentrional, ocupat per una plataforma arcaica recoberta d’una petita capa de materials morènics, on abunden els llacs i les torberes. Escània comprèn l’extrem sud del país, continuació de les planes de Småland, recobert de sediments mesozoics.

El clima i la hidrografia

Situada al N del paral·lel 55° latitud N i separada de la influència atlàntica per les muntanyes escandinaves, el clima de Suècia és extremament fred i rigorós, amb poques pluges i marcades diferències entre el N i el S. Al N hi ha un clima de tipus polar, amb temperatures mitjanes anuals de prop de -3 °C, amb llargues nits hivernals i molt curtes a l’estiu; a Karesuando la temperatura mitjana del gener és de -9,2 °C i la del juliol, de 16,7 °C. La neu cobreix la regió des de mitjan octubre fins a mitjan maig, i el període vegetatiu és d’uns quatre mesos. Les pluges no superen els 500 mm anuals. A la costa les pluges són un xic més elevades i les temperatures un xic més baixes; això no obstant, els ports del golf de Bòtnia resten blocats pel glaç des del desembre fins al març. Al centre el clima és continental, amb estius més càlids; així, Estocolm té una temperatura mitjana de juliol de 20,1 °C i la de gener és d’1,5 °C, amb un període vegetatiu que arriba als set mesos. Al S, on arriben les influències oceàniques, el clima és menys rigorós i més plujós; a Göteborg la temperatura anual és de 8,2 °C i la pluviositat de 627 mm. La xarxa hidrogràfica és formada per nombrosos rius, que corren paral·lels des de les terres altes de l’interior fins a la mar Bàltica, i molts d’ells són emissaris dels llacs (Luleå, Umeå, Våsterdal, Dal).

La vegetació

La vegetació de les terres meridionals, des de la frontera noruega fins a les illes d’Öland i Gotland, té caràcter centreeuropeu, amb rouredes humides i fagedes. La major part del país correspon al domini del bosc boreal de coníferes (pícea i pi roig). A les muntanyes predomina la tundra àrtica. Actualment el bosc cobreix més de la meitat del país.

La geografia econòmica i l’economia

Suècia fou un país agrícola fins al decenni 1850-60, època en què s’inicià la gran arrencada industrial amb la indústria de la fusta i de l’acer, les quals tingueren un gran desenvolupament al final de segle i convertiren Suècia en una potència industrial al segle XX.

L’agricultura

Activitat preponderant fins al final del segle XIX, l’agricultura té avui un paper molt secundari dins l’economia del país. Del 52% de la població activa del 1870 dedicada a l’agricultura es passà a poc més d’un 5% l’any 1984, i al 2,9% el 1995, any que el sector aportava el 2,4% del PIB del país; però la producció cobreix el 90% de les necessitats alimentàries. La pobresa dels sòls i el rigor del clima redueixen les terres conreades solament al 6,8% de la superfície del territori, concentrades bàsicament a la regió d’Escània, de sòls fèrtils, i en algunes planes argiloses de la regió dels grans llacs. Gràcies als treballs de bonificació i modernització hom ha aconseguit d’augmentar-ne el rendiment. Els conreus més estesos i importants són els cereals i el farratge (ordi, civada, blat i sègol), a les planes del centre. Altres conreus que es troben a les riques terres del SW són les patates, la bleda-rave sucrera, la colza, llegums, fruiters (pomeres i pereres) i hortalisses. La ramaderia té una gran importància i és estretament unida a l’agricultura; hi ha molts prats naturals i artificials. El bestiar boví, destinat a la producció de llet, que ha permès un ampli desenvolupament de la indústria làctia, és el més important, seguit del porcí i de l’oví. La carn procedeix, sobretot, del porcí, però també de bou, de vedella i d’oví. Hom cria, a més, animals de pells de vestir. La pesca és important a les costes del SW, a l’estret de Kattegat, on es troben nombrosos petits ports pesquers que lliuren la seva producció al més important, que és el de Göteborg; a la costa bàltica té escassa importància, atesa la poca riquesa pesquera d’aquella mar. Les principals espècies són l’areng i el bacallà. Una altra font d’ingressos destacada són els boscs, que cobreixen el 68% del territori, i tenen un paper primordial dins l’economia, car alimenten una indústria derivada de la fusta que situa Suècia en el setè lloc de la producció de pasta de paper i en fan el novè productor de fusta (1996).

La mineria i la indústria

Suècia és un dels primers països industrialitzats del món, però la seva potència industrial depèn, en gran part, del comerç internacional. Una de les causes favorables d’aquesta industrialització és la presència de primeres matèries abundants, entre les quals sobresurt el ferro, ultra la fusta. El mineral de ferro (desè productor del món el 1995), de gran qualitat, és abundant a Lapònia (Kiruna, Gällivare, Malmberget) i també a la regió de Bergslagen, a l’W d’Estocolm (Grängesberg). Les condicions de transport, quant a la producció del N, no són fàcils, i des del 1902, amb la construcció de la via fèrria, es fa pel port noruec de Narvik, lliure de glaç tot l’any, en contrast amb la mar Bàltica, que es glaça cada any fins a Estocolm, i alguns anys fins molt més al S. Els minerals no fèrrics són el plom, el zinc, el coure, l’or i l’argent; entre els ferrosos hi ha el molibdè i el tungstè; i entre els no metàl·lics, els fosfats i les pirites. Suècia és pobra en combustibles. A Escània hi ha hulla, que és extreta en febles quantitats, vora torberes importants. I el poc petroli produït és obtingut d’esquists bituminosos. Hom ha d’importar, doncs, gairebé tots els hidrocarburs. Tenen molta importància les reserves d’urani, que hom estima en el 15% del total mundial. L’energia elèctrica és generada, en un 47% (1995), per centrals hidroelèctriques i la resta per 12 centrals nuclears. Tanmateix, el 1997 el Parlament aprovà un pla de clausura gradual de totes les centrals fins el 2010. Suècia és, per contra, un dels països capdavanters en l’aplicació i la recerca en el camp de les energies alternatives. La indústria sueca (23,3% del PIB i 19,1% de la població activa el 1995) es caracteritza per la seva qualitat i pel fet d’ésser molt concentrada; la metal·lúrgia n’és la branca més important i amb major nombre de treballadors. Dins la metal·lúrgia de base, la siderúrgia s’ha especialitzat en el camp dels acers especials, concentrada a les vores d’Estocolm (Borlänge, Fagersta, Surahammar) i a Luleå, al N. A més de l’acer i el ferro colat, hom obté alumini, coure i plom. L’electrometal·lúrgia, propera als saltants d’aigua, obté, a més d’aquests metalls, zinc, argent, or i magnesi. La metal·lúrgia de transformacions es basava, sobretot, en les construccions navals i el material ferroviari; altres indústries importants són les aeronàutiques, l’automobilística (Volvo), orientada a l’exportació, i la de fabricació de camions pesants, dels quals té el predomini en el mercat mundial. Tenen prestigi internacional els coixinets de rodolament i, més recentment, l’equipament electrònic i de telecomunicacions, la maquinària de tota mena i el material elèctric i de precisió, articles de ferro i acer. Altres indústries destacades són la paperera, l’alimentària i del tabac (carn, lacticinis, sucre, farina, cervesa, cigarrets), la de la fusta (cel·lulosa, prefabricats, contraplacats, mobles, llumins), les químiques (de base, d’adobs, del petroli, del carbó, del cautxú, plàstics, fibres artificials i sintètiques), tèxtils i de la pell (llana, cotó, fibres artificials i sintètiques, confecció, calçat) i de materials per a la construcció (ciment, vidre, prefabricats, ceràmica industrial i artística). Darrerament s’han afegit sectors pioners com la biotecnologia. Pel valor de la producció, l’equipament de transport, l’agroalimentària, la maquinària no elèctrica, la paperera, la química i la metal·lúrgia ocupen, en ordre decreixent, els primers llocs de la indústria sueca.

Els transports i les comunicacions

Per al transport, Suècia disposa d’una xarxa moderna de ferrocarril (10.853 km el 1995) i de carreteres (136.223 km), amb la proporció d’un automòbil de turisme per cada dos habitants i mig, una de les més altes del món. Els ferrocarrils que moren als ports del SW són prolongats per ferry-boats fins a ports danesos o a algun d’alemany. El 1996 hom començà la construcció d’un viaducte per a ferrocarril i automòbil sobre l’estret d’Öresund (16 km) que unís les ciutats de Malmö i Copenhaguen, obra l’acabament de la qual era previst per a l’any 2000. El port principal és Göteborg, al Kattegat, que mai no es glaça. Comunica amb Estocolm, al centre de la costa bàltica, per una ruta fluviolacustre que remunta el riu Göta, desguàs del llac Vänern, mitjançant el canal Göta, que segueix també el Vättern i va a parar a la mar Bàltica al S de la capital. Les vies fluvials sumen 1.165 km. L’aeroport principal és el d’Arlanda, a 42 km d’Estocolm. Altres aeroports internacionals són el de Landvetter (Göteborg) i Sturup (Malmö). Hi ha també diversos aeroports per als vols interiors, que fins el 1992 foren monopolitzats per la companyia escandinava SAS, el capital de la qual és compartit per Suècia, Noruega i Dinamarca, i de titularitat pública en un 50%.

Els serveis

El sector dels serveis aporta el 63,2% del PIB i ocupa vers el 60% de la població activa. El comerç exterior es basa (1995) en la importació de maquinària i equipament de transport (40,4%), productes químics (10,4%), alimentaris (6,6%) i hidrocarburs (6,6%), en canvi de maquinària i equipament de transport (47%), paper i articles de paper (9%), productes químics (8,7%), productes de ferro i acer (5,5%). Els proveïdors principals són Alemanya (18,8%), la Gran Bretanya (10,2%), Noruega (7,8%), Dinamarca (7,5%) i els EUA (5,5%), i els compradors, Alemanya (11,7%), la Gran Bretanya (9,6%), Noruega (8,4%), els EUA (8,3%) i Dinamarca (6,3%). El saldo és generalment favorable, així com el de serveis, però les inversions a l’estranger tendeixen a equilibrar la balança corrent. Dins dels serveis, hi té encara un fort pes el sector públic. El turisme és important, bé que les despeses dels turistes suecs gairebé dupliquen els ingressos.

L’economia

Des dels anys trenta fins als primers anys vuitanta, l’economia sueca representà un model força diferenciat dins dels països capitalistes, caracteritzat per un elevat grau d’intervencionisme estatal exercit, sobretot, a través d’una forta pressió fiscal sobre les rendes altes amb l’objectiu d’aconseguir l’ocupació plena i mantenir unes prestacions socials de gran abast. Afavorit i promogut per la llarga permanència del Partit Socialdemòcrata en el govern, aquest sistema se sostingué en 1965-73, que el PIB cresqué a raó d’una mitjana anual del 3,6% i, malgrat l’alentiment, també en el període 1975-85 (1,3%). Però des dels primers anys vuitanta mostrà signes d’exhauriment (reducció del creixement del PIB, elevada inflació, endeutament públic i atur), i a partir del 1990 (any en què el creixement del PIB fou negatiu en l’1,5%) hom emprengué diverses reformes orientades a la reducció d’imposts i la retallada dels serveis socials. L’economia sueca, abandonat definitivament el model socialitzant, començà a recuperar-se en 1994-95 (3,2% d’increment anual del PIB), bé que l’atur ha restat relativament elevat (8% el 1995). El mateix any, la renda per habitant era de 23.750 $. Arran de l’ingrés de Suècia a la Unió Europea (1995), el govern adoptà mesures per tal de reduir el dèficit pressupostari i el deute públic. El 1998 Suècia decidí posposar la seva entrada a la moneda única europea.

La geografia humana i la societat

L’Òpera Reial d’Estocolm

© Fototeca.cat-Corel

A mitjan segle XVIII hom calculava la població sueca en 1,8 milions d’habitants, i des d’aleshores no ha deixat de créixer. L’alt índex de natalitat que tenia al segle XIX (34‰ el 1860), unit als progressos de la medicina i la higiene, que feren descendir la mortalitat infantil, provocà al final de segle un ràpid augment de la població, que, davant les poques possibilitats del país, donà lloc a un fort corrent emigratori, fins al punt que entre el 1865 i el 1914 es calcula que deixaren el país 1,3 milions de persones, que anaren, principalment, vers Amèrica. A partir dels anys trenta la situació canvià; desaparegué pràcticament l’emigració, i la natalitat, que sofrí un gran descens, arribà, el 1935, al 13,8‰, la meitat de la que tenia al començament de segle (27‰ el 1900). Actualment, la natalitat, després d’haver augmentat durant els anys quaranta i cinquanta, es manté entorn del 10,8‰ (1996). La mortalitat se situa al voltant del 10,6‰, cosa que fa que el creixement natural sigui molt feble (0,2‰ el 1996), si bé és compensat per l’arribada d’immigrants, que començà ja durant la Segona Guerra Mundial amb l’acolliment dels refugiats dels països bàltics (uns 60.000 entre el 1940 i el 1950). Formen el grup més nombrós de població estrangera els finlandesos, amb el 2,3% del total (1996). Dels països nòrdics, és el més poblat després de Dinamarca, amb una densitat de 21,6 h/km2, si bé aquesta població és molt desigualment repartida; es concentra principalment al sector meridional, al centre i a les costes, amb densitats que superen els 100 h/km2, mentre que el nord és pràcticament deshabitat, amb una densitat de 2 h/km2. La població és principalment urbana (83% el 1997); hi ha onze ciutats que assoleixen, o sobrepassen, els 100.000 h, entre les quals hi ha la capital, Estocolm, i Göteborg, que superen els 400.000 h, i Malmö els 200.000, i són nombroses les de 30.000 a 100.000 h. La gran majoria de la població (86%) pertany a l’església luterana (Església sueca), la qual hi és oficial. Hi ha també minories catòlica i hebrea. El suec és l’idioma oficial. Suècia és una monarquia constitucional. D’acord amb la constitució del 1975, que substituí la del 1809, el govern és responsable davant el Parlament (Riksdag), unicameral des del 1971, el qual exerceix la funció legislativa i és compost per 349 membres elegits per quatre anys per sufragi universal segons el sistema proporcional. Suècia és membre de l’ONU, de l’OCDE, del Consell d’Europa, del Consell Nòrdic i, fins el 1995, de l’EFTA, que abandonà per ingressar a la Unió Europea.

La història

Dels inicis a la cristianització

Poblada probablement a les acaballes de l’últim període glacial (~12000 aC), conegué una successió de cultures paleolítiques (magdaleniana), mesolítiques (maglemosiana) i neolítiques semblant a les de la resta de l’àrea escandinava. Durant l’edat del bronze i la del ferro, el comerç de l’ambre afavorí els contactes amb l’Europa danubiana i mediterrània. Als primers segles de l’era cristiana, entre els pobles germànics que l’habitaven, sobresortiren el dels svear (els sviones esmentats per Tàcit a la Germania) i el dels gothar o gots, una part dels quals emigrà cap al sud al segle IV.

Als segles VI-VIII els svear s’unificaren i constituïren un regne (svearike o sverige), que s’imposà als gots i als altres pobles. Dins aquest incipient estat, les atribucions del monarca eren reduïdes (comandament de l’exèrcit, celebració del culte com a summe sacerdot), i les províncies, dotades d’assemblees (tings) amb poders legislatius, governatius i judicials, gaudien d’àmplia autonomia. La capital política i religiosa era Uppsala, i Birka, entre la Bàltica i el llac Mälareu, era el principal centre mercantil.

Als segles IX-XI els suecs prengueren part en les expedicions normandes vers l’Europa occidental i en les que, partint del golf de Finlàndia i seguint els rius russos, arribaren a la mar Negra i Constantinoble. Els suecs contribuïren així a la formació dels principats de Novgorod i Kíev i a posar en contacte el món bàltic amb l’imperi Bizantí i l’islam. Entre els segles IX i XII tingué lloc la cristianització del país, que fou iniciada per Anscari i rebé el suport del rei Olaf I de Suècia (batejat el 1008) i del seu fill Amund (1022-50), els quals, d’altra banda, s’enfrontaren a la política expansiva del rei danès Canut II el Gran.

L’expansió medieval

Les pugnes per la corona, protagonitzades pels llinatges dels Stenkil i dels Sverker, s’intensificaren als segles XII i XIII, però no impediren l’expansió del regne suec (conquesta de Finlàndia, iniciada el 1157 per Eric IX de Suècia el Sant sota la forma de croada contra els pagans), ni el seu desenvolupament econòmic, al qual contribuïren els mercaders hanseàtics (Hansa), principalment els de Lübeck, i els miners alemanys cridats per Canut I (1173-96).

D’altra banda, permeteren a l’Església —autònoma des de la creació de l’arquebisbat d’Uppsala, el 1164— d’ocupar un lloc important en la vida política. El 1250, a la mort d’Eric XI el Tartamut, el seu privat i cunyat, Birger, es proclamà regent, establí la capital a Estocolm, ocupà el sud-est de Finlàndia, unificà la legislació, protegí el comerç hanseàtic i vinculà la corona a la seva família, els Folkungs.

El seu segon fill, Magne I Ladulås (1275-90), marginà els tings, regulà les relacions amb l’Església i afavorí la feudalització del país: pels estatuts d’Alsnö (1279), amb l’objectiu de crear un exèrcit potent, eximí de tributs els grans propietaris de terres que prestessin servei militar a cavall. Aquesta noblesa obtingué nous privilegis (com ara la fixació dels camperols a la terra, el 1303) i consolidà el seu poder polític en els regnats de Birger (1290-1318) i Magne II de Suècia el Bo (1319-65), durant els quals es refermà el domini suec sobre la Finlàndia meridional, tot i l’oposició de Novgorod (fundació de Viborg, guerra de Carèlia i pau de Pähkinäsaari, 1293-1323).

Després d’una breu unió de Suècia i Noruega en temps de Magne II, el seu successor, Haakon II, posà els fonaments de la unificació escandinava cenyint conjuntament les corones sueca i noruega (Haakon VI) i casant-se amb Margarida, filla i hereva del rei danès Valdemar V Atterdag.

La Unió de Kalmar (1397-1523)

El procés culminà el 1397 en la Unió de Kalmar quan Margarida I de Dinamarca la Gran aconseguí que els representants de Suècia, Noruega i Dinamarca proclamessin solemnement la unió personal i perpètua dels tres reialmes sota la sobirania del seu nebot Eric VII de Dinamarca, duc de Pomerània, i dels seus descendents.

Eric XIII, que assumí el poder efectiu a la mort de Margarida I (1412), descontentà els suecs en imposar nous tributs, confiar el govern del país a administradors danesos i adoptar una política antihanseàtica que dificultà les exportacions de ferro; els miners de Dalecàrlia, comandats per Engelbrekt Engelbrektsson, encapçalaren la revolta (1434), i una assemblea de la clerecia, la noblesa, la burgesia i la pagesia —origen del Riksdag o dieta— proclamà regent Engelbrekt.

Durant la resta del segle XV i els primers decennis del XVI es repetiren les temptatives —dirigides per Carles VIII de Suècia i per la família Sture— d’apartar-se de la unió, les quals toparen amb la resistència dels danesos i, dins de Suècia, amb la d’un sector de la noblesa i de la clerecia.

Arran de la derrota i la mort de Sten II Sture (febrer del 1520) semblà reforçar-se la unió sota la sobirania de Cristià II de Dinamarca el Malvat, però aquest, en ordenar el “bany de sang d’Estocolm” (novembre del 1520), provocà la rebel·lió que expulsà els danesos, donà la corona sueca a Gustau I de Suècia Vasa i posà fi a la unió escandinava (1523).

Suècia, potència europea. Adopció del protestantisme

Gustau I (1523-60), considerat el fundador de la Suècia moderna, reorganitzà l’estat (enfortiment de la monarquia i reconeixement dels Riksdagen, etc.), alliberà l’economia del país de la tutela de Lübeck i de la Hansa, confiscà els béns de l’Església a favor dels nobles addictes i de les exhaustes finances estatals (dieta de Västerås, 1527) i afavorí la difusió de la reforma luterana, adoptada oficialment al concili d’Örebro (1529).

A més, desenvolupà la marina i l’exèrcit i posà els fonaments de l’hegemonia sueca a la mar Bàltica al segle següent. Eric XIV de Suècia (1560-68) tractà d’impedir la sortida a la mar de la Moscòvia d’Ivan IV de Rússia el Terrible i de controlar els estrets danesos; no hi reeixí, i ell perdé la corona, i Suècia, l’illa de Gotland (tractat de Stettin, 1570). El seu germà, Joan III (1568-92), s’alià amb Polònia contra l’enemic comú, Rússia, amb bons resultats: presa de Narva (1581) i adquisició d’Estònia (1582). El fill de Joan III de Suècia i de Caterina de Polònia, Segimon I de Polònia, rei de Polònia des del 1587, fou coronat rei de Suècia el 1592; la seva temptativa de restablir el catolicisme i la subordinació a Polònia descontentà els suecs; la dieta el deposà i donà el tron al seu oncle, el luterà Carles de Sudermània (Carles IX de Suècia).

El seu fill i successor, Gustau II Adolf de Suècia (1611-32), assistit pel canceller Axel Gustavsson Oxenstierna, reforçà l’estat, estimulà l’economia (mineria del coure i del ferro, siderúrgia) i modernitzà l’exèrcit; resistí amb èxit l’expansionisme rus i s’imposà a Polònia en la lluita pel domini de la Bàltica. Gustau II Adolf, després d’arrabassar Íngria i Carèlia oriental a Rússia (pau de Stolbova, 1617) i Livònia i la Prússia oriental a Polònia (armistici d’Altmark, 1629), intervingué en la guerra dels Trenta Anys i amplià els dominis suecs a la Bàltica meridional. La mort del rei a Lützen (1632) impedí la formació d’una confederació d’estats protestants sota la direcció de Suècia.

El canceller Oxenstierna, com a regent de Cristina I (1632-54), filla i hereva de Gustau II Adolf, mantingué la presència sueca a Alemanya i vencé Dinamarca. Per la pau de Brömsebro (1645) els danesos cediren les illes Gotland i Ösel i les regions de Jämtland i Halland, i per la pau de Westfàlia (1648). Suècia obtingué la Pomerània occidental, els estuaris del Weser, l’Elba i l’Oder i l’illa de Rügen.

L’abdicació de Cristina I donà la corona del Palatinat-Zweibrücken a Carles Gustau (Carles X de Suècia, 1654-60), que tractà d’expandir-se en detriment de Polònia i Dinamarca, la qual cosa provocà un conflicte en què també intervingueren Rússia, Brandenburg, Àustria i Holanda (primera guerra Nòrdica); pels tractats de Roskilde (1658) i Oliva (1660) Suècia adquirí Escània i la Livònia interior i li fou reconeguda la seva condició de gran potència.

Fi de Suècia com a potència. Lluites internes

Aviat, però, s’inicià la davallada. Entre el 1675 i el 1679 Suècia fou derrotada per Brandenburg (Fehrbellin, 1675), Dinamarca i Holanda, però gràcies a la mediació de Lluís XIV de França de França no sofrí pèrdues territorials sensibles en els tractats de Lund i de Saint-Germain-en-Laye (1679). La instauració de l’absolutisme a partir del 1680 permeté a Carles XI de Suècia (1660-97) de reincorporar a la corona les terres i rendes usurpades per la noblesa durant la seva minoritat, les quals possibilitaren la reorganització de l’exèrcit i de la marina.

El regnat de Carles XII de Suècia  (1697-1718) assenyala la fi de l’hegemonia sueca a la Bàltica en benefici de Rússia: després d’un seguit de triomfs suecs (Narva, 1700; invasió de Polònia, 1702; tractat d’Altranstädt, 1706, etc.), a partir del desastre de Poltava (1709) canvià el signe de la segona guerra Nòrdica: Suècia hagué de cedir Íngria, una part de Carèlia, Estònia, Livònia, una part de Pomerània, els estuaris del Weser i l’Elba, el ducat de Slesvig i les illes Dago i Ösel (pau d’Estocolm, 1719; pau de Fredericksborg, 1720; pau de Nystad, 1721).

Ulrica Elionor I (1718-20), el seu espòs Frederic I (1720-51) i Adolf Frederic I (1751-71) hagueren d’acceptar la constitució del 1719, que donà el poder a l’aristocràcia; aquesta, dividida en dues faccions (la dels “barrets”, profrancesos, i la dels “gorres”, de primer partidaris d’Anglaterra i després al servei de Rússia), perdé el sud-est de Finlàndia (pau d’Abo, 1743); mentrestant, l’economia aconseguí un notable desenvolupament, al qual contribuïren algunes disposicions del govern (aranzels proteccionistes, privilegis a determinades manufactures i al comerç colonial, etc.). Amb el cop d’estat del 1772, Gustau III de Suècia (1771-92) restablí l’absolutisme, posà fi a la intervenció estrangera en els afers interns i reduí els privilegis de la noblesa; morí víctima d’una conjura aristocràtica.

El nou estat liberal i la industrialització

El seu fill Gustau IV de Suècia (1792-1809) feu intervenir Suècia en la lluita contra Napoleó, amb resultats negatius: el 1808 Rússia, aleshores aliada de França, conquerí Finlàndia (tractat de Fredrikshamm, 1809). Arran d’aquesta derrota Gustau IV fou obligat a abdicar, el seu oncle Carles XIII (1809-18) fou proclamat rei i una nova constitució fou promulgada. Del 1810 al 1818, com a hereu de la corona, governà el país el mariscal Bernadotte (el futur Carles XIV de Suècia), el qual, gràcies a la intervenció contra Dinamarca en la campanya que anorreà l’imperi napoleònic, obtingué Noruega en el tractat de Kiel (gener del 1814), ratificat pel congrés de Viena.

L’Acta d’Unió respectà les institucions noruegues i limità els vincles a la persona del sobirà i al Ministeri d’Afers Estrangers, que serien comuns. Els regnats de Carles XIV (1818-44), Òscar I de Suècia i Noruega (1844-59), Carles XV de Suècia (1859-72) i Òscar II de Suècia i Noruega (1872-1907) coincidiren amb una etapa de creixement demogràfic, de transformacions agràries (expansió de la ramaderia i crisi de l’agricultura, al darrer terç del segle XIX) i d’industrialització, basada en la riquesa minera i forestal i en l’energia hidroelèctrica.

En el pla polític, aquests canvis es reflectiren en la substitució del Riksdag el 1866 per un parlament bicameral, de primer elegit per sufragi censatari, i a partir del 1909 per sufragi universal masculí (les dones obtingueren el dret a vot el 1918). Les temptatives de Suècia de fer prevaler els seus interessos sobre els de Noruega en el terreny de la navegació i d’altres provocaren un seguit de conflictes que menaren a la separació d’ambdós països (1905).

De la secessió de Noruega a l’ingrés a la Unió Europea

Sota Gustau V de Suècia (1907-50) Suècia mantingué la neutralitat dels regnats precedents, i no intervingué en cap de les dues guerres mundials. La prosperitat econòmica que propicià aquesta neutralitat i l’estabilitat política, i la llarga hegemonia del Partit Socialdemòcrata del Treball, que governà des dels anys trenta fins al 1976 —generalment en coalició amb altres partits menors—, afavoriren la implantació d’un model econòmic i social, conegut popularment com a “model suec”, caracteritzat per una alta pressió fiscal, la generositat de les prestacions socials i un fort intervencionisme estatal de caràcter socialitzant. El 1973, a la mort de Gustau VI Adolf de Suècia, fou coronat rei Carles XVI Gustau de Suècia.

L’any 1975 hom aprovà una nova constitució que posà fi a la prerrogativa reial de nomenar el primer ministre. Les eleccions del 1976 donaren el poder a una coalició de centredreta presidida per Thorbjörn Fälldin. La política nuclear dividí el gabinet, que dimití (1978) i fou succeït per un govern liberal minoritari presidit per Ola Ullstein. El 1979 unes noves eleccions tornaren a donar el poder a una coalició de centredreta encapçalada per T. Fälldin. Hom abolí la llei sàlica el 1979 i l’any següent la princesa Victòria, filla del rei Carles XVI Gustau, fou nomenada hereva del tron. 

Després de les eleccions del 1982 i el 1985 es formaren sengles governs de coalició entre socialdemòcrates i comunistes encapçalats per Sven Olof Joachim Palme. Després del seu assassinat (1986), Ingvar Gösta Carlsson esdevingué cap de govern. Tot i continuar la política del seu antecessor, Carlsson hagué d’enfrontar-se amb nombrosos conflictes laborals protagonitzats per una gran part dels treballadors del sector públic al llarg del 1986. Això no obstant, en les eleccions generals del 1988 el Partit Socialdemòcrata i el Partit Comunista aconseguiren de mantenir la majoria absoluta en assolir 178 dels 349 escons.

En aquestes eleccions cal destacar també l’èxit del Partit Ecologista, que assolí d’entrar al Riksdag amb vint diputats. El març i l’abril del 1987 el descobriment de vendes il·legals d’armes a diversos països per una filial de la important empresa sueca Nobel provocà un escàndol a escala nacional. Tot i que l’economia del país semblava últimament ben orientada, l’any 1989 començaren a aparèixer els primers símptomes de desequilibri amb la proliferació dels conflictes socials: aturades generals de la indústria, protestes salvatges dels empleats dels ferrocarrils, vaga de mestres, etc. Davant aquesta situació, el govern proposà un pla de severitat: contenció de preus, salaris, lloguers i impostos municipals.

El programa, però, que havia merescut l’aprovació de la central sindical, fou rebutjat pel Parlament (febrer del 1990). Això feu que Ingvar Carlsson presentés la dimissió del seu govern, però, davant la incapacitat dels altres partits de formar-ne un de nou, Carlsson en formà un de minoritari amb el suport dels comunistes. Davant la migradesa dels índexs econòmics de la primera meitat del 1990, la reforma fiscal, introduïda el mes de juny després d’un any i mig de discussions, significà una reculada dels principis socials i una major atenció a les exigències del mercat, amb una notable disminució, alhora, de la despesa pública.

Finalment, els socialdemòcrates es decantaren pel bàndol dels partidaris de l’ingrés a la CEE, i el juny del 1991 es presentà la candidatura oficial d’ingrés. Com a mostra de la tendència al conservadorisme, les darreres eleccions de l’octubre del 1991 donaren el govern a la coalició conservadora presidida per Carl Bildt. Afectat per la crisi econòmica (el 1993 la taxa d’atur arribà al 13%), el govern de Carl Bildt fou derrotat en les eleccions de setembre del 1994 pel Partit Socialdemòcrata, i Carlsson tornà a ocupar la presidència del govern. En aquesta segona etapa Carlsson impulsà definitivament l’entrada de Suècia a la Unió Europea i aconseguí que, el novembre del 1994, els suecs n’aprovessin en referèndum la incorporació per un estret marge de vots (52,2% a favor i 46,9% en contra). L’ingrés es produí l’1 de gener de 1995.

De l’ingrés a la UE ençà

El 17 de març de 1996 Göran Persson substituí el primer ministre dimissionari Ingvar Carlsson. Persson continuà, amb més rigor encara, la política d’austeritat que ja havia iniciat Carlsson, per tal de reduir el dèficit pressupostari i la taxa d’atur, que el 1996 arribà al màxim històric (7,7%). Els resultats de les eleccions del setembre del 1998 evidenciaren el descontentament per la crisi econòmica en donar al Partit Socialdemòcrata un dels pitjors resultats de la seva història, que l’obligà a pactar una coalició de govern amb els excomunistes i els ecologistes.

El nou govern reorientà la política econòmica fent de nou més atenció al problema de l’atur, i afrontà el problema de la deslocalització de les grans multinacionals. La recuperació econòmica, fruit de les reformes del govern, es començà a manifestar els primers anys del segle XXI, en contrast amb l’estancament de molts països europeus, i permeté la reelecció del Partit Socialdemòcrata el setembre del 2002 per tercer cop consecutiu, novament amb Persson com a primer ministre i amb el suport dels ecologistes i dels excomunistes. El setembre del 2003 la ministra d’Afers Estrangers Anna Lindh fou assassinada per un pertorbat. La commoció pública per aquest fet, tanmateix, no impedí que la major part dels electors rebutgessin integrar-se a la moneda única europea en el referèndum del mateix mes (el govern havia defensat l’opció contrària).

En política exterior, Suècia intentà mantenir la neutralitat i el multilateralisme, tot i que des del 1994 intensificà la col·laboració amb l’OTAN, i participà amb forces de pacificació en conflictes com ara els de Kosovo, Costa d’Ivori i l’Afganistan. La cohesió amb els altres estats nòrdics es reforçà l’any 2001 amb la incorporació conjunta als acords de Schengen i amb l’entrada en funcionament del túnel i el pont d’Öresund, que uneix Suècia i Dinamarca per carretera i ferrocarril i que permet anar d’un país a l’altre tan sols en quinze minuts. El desembre del 2004, 52 turistes suecs moriren al Sud-est asiàtic i prop de 600 desaparegueren com a resultat del tsunami que tingué l’epicentre a Sumatra (Indonèsia).

Les crítiques de l’oposició conservadora a la gestió econòmica del govern i la polèmica produïda el març del 2006 per les pressions del Ministeri d’Afers Estrangers per a tancar una pàgina web que reproduïa caricatures de Mahoma i que provocaren la dimissió de la titular, Laila Freivalds, erosionaren greument el govern. En les eleccions del setembre els socialdemòcrates foren derrotats per l’Aliança per Suècia, encapçalada pel Partit Moderat, que obtingué una ajustada majoria al Parlament (180 escons).

El líder dels moderats Fredrik Reinfeldt assumí el càrrec de primer ministre. Anders Borg, ministre de Finances, adoptà mesures liberalitzadores per a combatre l’atur i reduir impostos. Es començaren a privatitzar algunes empreses de propietat parcialment estatal. La irrupció de la crisi financera global l’any 2008 comportà mesures d’urgència, entre d’altres la creació d’un fons per a comprar participacions de bancs amb problemes i la congelació des del 2009 de la clausura gradual de les centrals nuclears acordada el 1981. El novembre del 2008 Suècia ratificà el Tractat de Reforma de la Unió Europea. En les eleccions del setembre de 2010 l’Aliança per Suècia tornà a ser elegida com a força més votada (173 sobre 349 escons) i formà un govern en minoria encapçalat novament per Reinfeldt.

En aquestes eleccions, la principal formació opositora, l’aliança de socialdemòcrates i ecologistes, conservà la segona posició, però la principal novetat foren els 20 escons obtinguts pels Demòcrates de Suècia, primer partit d’ultradreta a entrar al Parlament, i que recollia el creixent sentiment contra la immigració. La legislatura estigué marcada pel cas Wikileaks, en el qual Suècia demanà l’extradició del seu cap i fundador, Julian Assange; pel primer atemptat suïcida dut a terme per un terrorista islamista, en el qual moriren dues persones (desembre del 2010); per la fallida del fabricant d’automòbils SAAB (desembre del 2011); per la dimissió del ministre de Defensa després que es descobriren uns plans secrets per a construir una fàbrica d’armament a l’Aràbia Saudita (març del 2012), i també pels avalots violents en un barri de la perifèria d’Estocolm de població majoritàriament immigrant (maig del 2013) després de la mort d’un home per la policia. En política exterior, arran de la crisi líbia, Suècia col·laborà estretament amb l’OTAN (2013), i el 2014 suspengué el neutralisme oficial tradicional amb un considerable augment en les despeses en defensa, que justificà pels esdeveniments a Ucraïna i a Rússia.

En les eleccions del setembre del 2014, els socialdemòcrates aconseguiren majoria relativa i formaren un govern de coalició en minoria amb els ecologistes. Stefan Löfven esdevingué primer ministre. Els Demòcrates de Suècia, precedits de l’entrada al Parlament Europeu en les eleccions del maig amb 2 dels 20 diputats assignats a Suècia, continuaren la progressió i amb 49 escons es convertiren en la tercera força al Parlament. Una de les primeres mesures del nou govern fou el reconeixement oficial de Palestina (Suècia esdevenia així el primer govern d’un cert pes que ho feia), cosa que desencadenà les crítiques d’Israel i dels Estats Units. El desembre del 2014, Löfven arribà a un acord amb els Demòcrates de Suècia que li permeté aprovar el pressupost i evitar convocar eleccions anticipades.

Suècia fou un dels pocs estats membres de la UE que complí els acords sobre quotes d’acolliment d’immigrants i refugiats, impulsats sobretot per la cancellera alemanya Angela Merkel, però les controvèrsies sobre aquesta qüestió marcaren la legislatura i donaren un fort impuls als Demòcrates de Suècia. En les eleccions del setembre del 2018, aquest partit triplicà la representació al Parlament (62) i es convertí en la tercera força, després de socialdemòcrates (101) i moderats (14), ambdós amb fortes pèrdues. Després de més de quatre mesos de negociacions, el gener del 2019 socialdemòcrates, liberals i centristes formaren un govern de coalició minoritari amb el suport extern dels excomunistes. Stefan Löfven tornà a ser nomenat primer ministre. El 28 de juny de 2021, Löfven anuncià la seva dimissió després de perdre la setmana anterior una moció de censura presentada pels Demòcrates de Suècia arran de la proposta per a reformar la llei que regula els lloguers al país, moció que rebé el suport de les altres dues formacions de dretes (conservadors i democratacristians) i també del Partit de l’Esquerra. El 7 de juliol, Löfven fou reelegit primer ministre pel Parlament amb 116 vots a favor, 173 en contra i 60 abstencions, seguint les normes del parlamentarisme negatiu, segons el qual no és necessari tenir una majoria a favor sinó evitar una en contra.

L’11 de setembre de 2022 se celebraren eleccions generals, en les quals els partits del govern, encapçalats pel Partit Socialdemòcrata (107 escons), perderen la majoria. Després d’un mes de negociacions entre els partits del bloc de dretes, el 17 d’octubre, el líder del Partit Moderat (68 escons), Ulf Kristersson, fou elegit primer ministre gràcies a la coalició del seu partit amb els Demòcrates Cristians (19) i el Partit Liberal (16) i amb el suport extern dels Demòcrates de Suècia (73).

El 7 de març de 2024 Suècia es convertí en nou membre de l’OTAN, malgrat les reticències que posaren Turquia i Hongria al procés d’adhesió que el país escandinau havia iniciat el maig del 2022, després de l’inici de la guerra d’Ucraïna.