Turquia

República de Turquia
Türkiye Cumhuriyeti (tr)

Estat de l’Àsia i part d’Europa, que comprèn la península d’Anatòlia, o Àsia Menor, una gran part de l’Armènia històrica, una petita part de Mesopotàmia i una fracció de la Tràcia, a la part europea; limita al N amb la mar Negra, a l’E amb Geòrgia, Armènia i l’Iran, al S amb l’Iraq, Síria i la mar Mediterrània i a l’W amb Grècia i al NW amb Bulgària, entre la Turquia europea i l’asiàtica hi ha la mar de Màrmara, amb els estrets del Bòsfor i dels Dardanels; la capital és Ankara.

La geografia física

El relleu

Vista de l’Ararat; en primer terme, el monestir armeni de Khor Virap, situat prop de la frontera entre Turquia i Armènia

Arian Zwegers (CC BY 2.0)

L’estructura d’Anatòlia és la d’un altiplà amb una altitud mitjana de 1.132 m, clapat de conques lacustres i de volcans. És una regió muntanyosa que essencialment pertany al sistema plegat alpí, encara que gairebé totalment peneplanat segons les fases orogèniques principals i aixecat en bloc per moviments de conjunt continuats fins a dates ben recents. Geològicament s’hi troben roques de gairebé totes les edats, des de les més antigues fins a les més recents. Hom pot distingir-hi, per una anàlisi regional del relleu, de primer l’Anatòlia interior, superfície fonamental d’altiplans (vers els 1.000-1.500 m), dominats per blocs fallats aixecats disimètricament i per cons volcànics aïllats (Erciyas, 3.916 m), sembrada de fosses tectòniques, sovint ocupades per llacs. Aquesta superfície s’alça cap a l’Anatòlia oriental, on s’obren vastes extensions volcàniques, dominades pels grans cons de l’Ararat (5.165 m) i del Süphan (4.058 m). A la façana de l’Egea, en canvi, l’altiplà s’escindeix en grans blocs de direcció EW, aixecats fins a 2.000 m, entre fosses longitudinals drenades per grans rius (Bakir, Gediz, Küçük Menderes Büyük Menderes). Al NW, a la regió de la mar de Màrmara, hom passa cap a una disposició irregular de blocs i fosses, ocupades per llacs i golfs. Per les diverses parts de l’altiplà interior s’oposen una sèrie de cadenes muntanyoses: al N, les cadenes del Pont, amb dos sectors molt diferents; a l’W, els massissos són separats per amples planúries, mentre que al S del Yeşil formen un conjunt de fàcies alpina, amb forta empremta glacial, i fins a la frontera amb Geòrgia i Armènia constitueixen una altra barrera contínua que s’apropa als 4.000 m.

Al S, el Taure és un conjunt orogràfic de més de 1.500 km de llargària, format a l’W per una sèrie de massissos confusos i seguit per la serralada del Taure de la Lícia, que supera els 3.000 m; tot seguit hi ha el sector del Taure central, que culmina al Taure cilici (Aladaǧ, 3.734 m); i a l’E l’Antitaure, en direcció SW-NE, enllaça el conjunt inserit dins les altes terres de l’Anatòlia oriental, que ateny encara 4.168 m a la serralada de Cilo, prop de la frontera amb l’Iraq. Amb tot, un dels trets més característics del relleu és constituït per les profundes depressions càrstiques existents a les grans masses calcàries de la muntanya, que formen grans pòlies que s’inunden temporalment o innombrables dolines a l’altiplà calcari miocènic de la Cilícia. D’altra banda, la Tràcia oriental (Turquia europea) és una conca, la d’Adrianòpolis, drenada pel Marica, vorejada de muntanyes i formada, com la mar de Màrmara, per un enfonsament. Les altituds principals són a les muntanyes d’Istranca, que separen la depressió de la mar Negra, i a les de Tekirdaǧ, damunt la mar de Màrmara. Dues penínsules, les de Gal·lípoli i Constantinoble, prolonguen la regió; ambdues convergeixen vers l’Àsia, tancant la mar de Màrmara per l’W i l’E i formant la vora septentrional dels estrets dels Dardanels (4 km d’amplada mitjana) i del Bòsfor (600 m al lloc més estret). En aquest sector hi ha la gran ciutat d’Istanbul, l’antiga Bizanci i Constantinoble, a la vora europea del Bòsfor, i el barri d’Üsküdar (Scutari) a l’asiàtica, a la cruïlla formada per la via marítima de la mar Negra a la Mediterrània i la continental d’Europa a Àsia.

El clima i la vegetació

La presència de les cadenes muntanyoses properes a la costa i la considerable altitud dels altiplans interiors determinen les especials condicions climàtiques de Turquia, caracteritzades per l’extremitat de les temperatures i de la pluviositat, amb grans variacions de l’un districte a l’altre. A l’E les temperatures a l’hivern arriben a -30 °C a -40 °C, i la neu hi perdura 120 dies l’any. A l’W les glaçades són freqüents a les nits de desembre i gener. A l’estiu, en canvi, les temperatures de la major part del país superen els 30 °C, i assoleixen els 43 °C al SE. En conseqüència, es produeixen enormes variacions estacionals de temperatura, a vegades superiors a 50 °C. També és molt variable la pluviositat. Tot al llarg de la costa oriental de la mar Negra, cap a la frontera amb Geòrgia, la pluviositat anual mitjana és per damunt dels 2.500 mm i la vegetació és exuberant i conté elements abundants del bosc de fullatge caduc i del bosc laurifoli. A la resta del país, en canvi, els índexs de pluviositat són molt més baixos. Certes àrees de l’altiplà central, on la influència dels vents marins és obstaculitzada per les muntanyes, són àrides, amb totals anuals inferiors a 250 mm, i hi són freqüents les extensions d’estepa salina i de semidesert. Les principals ciutats d’Anatòlia, inclosa Ankara, són lluny del centre, normalment a redós dels turons, on la pluviositat tendeix a augmentar. Cal subratllar el contrast existent entre la costa de l’Egea, que climàticament és una de les regions més afavorides, i la resta del país. Prop de l’Egea els hiverns són suaus i moderadament plujosos, i els estius, càlids però temperats per un persistent vent del nord, el meltemi, d’un gran valor per a l’adequada maduració de la fruita, especialment les figues i el raïm.

La hidrografia

El Tigris al seu pas per Hasankeyf

Travel Aficionado (CC BY-NC 2.0)

Les condicions climàtiques esmentades expliquen el fet que els únics cursos fluvials realment abundants, bé que de trajecte curt, siguin els de l’escarpament muntanyós de l’E de la mar Negra. Els rius de la riba mediterrània que baixen del Taure redueixen molt llur cabal durant l’estiu, llevat d’algun d’escadusser que gaudeix d’una alimentació regularitzada per ressurgències càrstiques (Manavgat Çayi). També són de règim irregular els que desguassen a la mar Egea (Gediz i Menderes). L’Anatòlia oriental posseeix, en canvi, el curs superior dels grans rius de Mesopotàmia (el Tigris i l’Eufrates), aprofitats pel potencial hidroelèctric. L’endorreisme és el fenomen més característic de la hidrologia d’Anatòlia. Les conques tancades de l’altiplà interior són ocupades per llacs, alguns dels quals són d’aigua dolça d’origen càrstic, com el d’Egridir i el de Beyşehir, de fauna abundant i vores molt humanitzades; d’altres, d’origen tectònic, són d’aigües salades, més o menys profundes, com als llacs de Van o de Burdur, d’una profunditat superior als 100 m, o amb capes d’aigua molt minses, com al llac Amarg o al Salat. Aquests últims, d’una alta concentració salina (32,9‰), són gairebé azoics, i l’activitat humana es limita a l’explotació de la sal.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

El sector agrícola ocupa un lloc preeminent dins l’activitat econòmica del país, tant per la contribució al PIB (16% el 1995) com pel percentatge de la població activa que ocupa (el 41%). Aquestes xifres palesen, d’una banda, una economia en vies de desenvolupament atesa l’alta participació de la producció agrícola en el PIB global. D’altra banda, el baix nivell tecnològic del sector, reflectit en l’alt índex de la població activa dedicada a l’agricultura, és parcialment compensat pel baix cost de la mà d’obra, que fa competitius alguns dels productes agrícoles turcs en el mercat internacional. La superfície dedicada als conreus és del 36%, mentre que els prats i les pastures ocupen el 16,6%. La geografia agrícola s’organitza principalment d’acord amb la diversitat climàtica. Així, l’agricultura de l’altiplà és essencialment dedicada als cereals (el 58% de les terres conreades el 1994). En són els principals conreus el blat (vuitè productor mundial el 1990) i l’ordi. El blat de moro, conreat a les àrees costaneres de la mar Negra, la civada, el sègol, el mill i l’arròs completen la producció de cereals. Entre els conreus industrials destaca el cotó (setena producció del món), principalment a la regió d’Izmit i al voltant d’Adana, al S del país. El tabac, un dels productes d’exportació tradicionals i de notable qualitat, és produït a tres regions principals: les costes de l’Egea, la costa de la mar Negra (el de més qualitat) i la Tràcia de la Màrmara, mentre que la bleda-rave sucrera es fa a la Tràcia, la Frígia del NW i l’alta Anatòlia oriental; altres conreus són el lli, el sèsam, el gira-sol, la soia i la colza. Al litoral de l’Egea es dona la trilogia mediterrània típica (Turquia és el quart productor mundial d’olives). Quant a la vinya, ja tradicional a la Tràcia i a les costes de l’Egea i avui estesa a les valls altes de la Capadòcia i als vessants meridionals del Taure Oriental, és en expansió i dedicada al consum directe de raïm (sisè productor mundial), bé en fresc o bé transformat en panses (primer productor del món). La producció de vi és destinada fonamentalment a l’exportació o al consum dels turistes. Hi ha també figueres i cítrics. A l’E del litoral pòntic, de clima més plujós, els conreus d’avellaners donen a Turquia la primacia absoluta, amb unes dues terceres parts de la producció mundial. És notable també la producció d’opi. Altres conreus alimentaris destacats són les patates, els llegums i la fruita seca -a més d’avellanes, panses i figues, hi ha ametlles, nous, castanyes i festucs-. Com a conreus de regadiu destaquen les hortalisses, la fruita, les roses i diverses plantes tèxtils i oleaginoses. Hom preveu augmentar encara més el potencial agrícola de Turquia amb la construcció d’una gran obra de conducció i emmagatzematge de les aigües del Tigris i l’Eufrates i els seus tributaris. El projecte, destinat a irrigar aproximadament 1,6 milions d’hectàrees a l’Anatòlia sud-oriental, s’inicià el 1990 i hom en preveu l’entrada en funcionament l’any 2005. Pel que fa a la ramaderia, és molt important la cabana ovina, la sisena del món, principalment del tipus Karaman, dedicat bàsicament a carn i a llet, seguit de la raça merina. La cabra d’Angora produeix la fina llana anomenada moher, de la qual Turquia és la segona productora del món. El bosc ocupa una quarta part del territori, i forneix molta fusta, a més de regalèssia, gomes, etc. La pesca ha esdevingut important i és intensa a la Màrmara, on el peix passa de les aigües poc salades i fredes de la mar Negra a les mediterrànies. Aquestes darreres també forneixen esponges.

La mineria i la indústria

Coves de Capadòcia

mksfca (CC BY-NC-ND 2.0)

Turquia gaudeix d’una àmplia varietat de recursos minerals: bauxita, bòrax, crom (del qual és el quart productor), coure, mineral de ferro, manganès i pirites, i la mineria aporta l’1,3% del PIB i ocupa el 0,7% de la població activa (1995). El mineral de ferro s’obté a Divriǧi, Hekimhan, Torbalı, etc. Hom extreu petroli a Selmo, Garzan, Germik, Raman, Batı Raman, etc., amb refineries a Batman, Mersin, Izmit i Esmirna i amb l’oleoducte Batman-Iskenderun. El carbó (antracita a Eraclea i lignit) proporciona combustible per a un modest consum d’energia, i es pot dir el mateix del gas natural. També es troba zinc, plom, molibdè, mercuri, antimoni i tungstè, entre els no metàl·lics, i pedra d’esmeril, sal, sepiolita, amiant, baritina, magnesita i fosfats a la zona de Gaziantep i Adıyaman. Dels jaciments del SE hom extreu petroli, producció aproximadament equivalent al 13% del consum. Un recurs notable és la hidroelectricitat. Bé que l’inici del procés d’industrialització fou degut a les empreses estatals, des del 1950 hom ha promogut fortament l’empresa privada. La participació de la indústria dins l’economia és creixent: passà del 12% del producte nacional brut l’any 1952, al 18% a l’inici del decenni dels setanta, i a prop d’un 25% els anys noranta. Destaca la indústria tèxtil, que ocupa una part important de la mà d’obra, especialment la del cotó (Bakırköy-Istanbul, Izmit, Adana i Mersin, Esmirna, Tars, Kayseri, Ereǧli-Iconi, etc.) i la de la llana (fàbriques a Istanbul, Ankara, Izmit, Kütahya, Hereke, Defterdar i Bursa, ciutat on destaquen els filats i teixits de moher), bé que n’hi ha d’altres, com la seda, el raió i les fibres sintètiques, la confecció i la pelleteria. Són rellevants també les indústries d’elaboració de productes agrícoles, entre les quals destaquen les alimentàries (sucre, carn, lacticinis, olis d’oliva i altres, vi, cervesa i licors) i el tabac, la siderúrgia (plantes de Karabük, Ereǧli i Iskenderun, on hom produeix acer i fosa), la metal·lúrgia del coure a Maden, Murgul, Istanbul i Kırıkkale, amb coure de fosa i refinat. També és important la metal·lúrgia de l’alumini i del plom. La producció de ciment, amb fàbriques a Arslan, Kartal, Ankara, Sivas, Karabük, etc., cobreix el consum interior. Hi ha construccions ferroviàries a Sivas i Izmit, muntatge d’avions a Kayseri i d’automòbils a Istanbul i Bursa, a més de drassanes (Esmirna i Istanbul). La indústria química s’ha desenvolupat a Karabük, Izmit, Aliaga, Kütahya, Samsun etc.; hom hi produeix àcid sulfúric, àcid nítric, fertilitzants, àcid clorhídric i sosa càustica. Hom també fabrica cautxú sintètic, pneumàtics, polietilè i productes derivats del petroli (fuel, gasolina, querosè) a les refineries de Batman, Mersin, Izmit i Esmirna. Hi ha també indústries del paper (lligades amb les de la fusta i la polpa), del vidre i, amb un marcat caràcter artesanal, del cuir, tapissos i ceràmica (Kütahya). El sector terciari aporta el 30% del PIB i ocupa prop del 20% de la població. El turisme n’és la branca principal i el seu creixement s’ha accelerat durant els anys vuitanta (els ingressos per aquest concepte arribaren a duplicar-se al llarg de la dècada). Les zones turístiques principals són: Istanbul, per la seva condició de capital dels antics imperis otomà i bizantí, a banda de ser la principal ciutat de l’Estat, i la costa mediterrània, molt especialment l’Egea, que forma una extensa franja turística gràcies al seu clima i la seva història (ruïnes gregues). A l’interior, la singularitat orogràfica de la Capadòcia atreu també nombrosos visitants. Una font de riquesa molt important són les trameses de divises del milió llarg de treballadors turcs que són a l’estranger, principalment d’Alemanya i de l’Aràbia Saudita.

Les comunicacions

El transport ha de respondre als requeriments d’una població encara considerablement disseminada, a les grans distàncies entre els centres econòmics i a la posició de Turquia com a lloc de pas entre Europa i el Pròxim Orient: una bona part del tràfic comercial entre l’Iran, l’Iraq i Síria i Europa s’efectua a través de Turquia. El 1994 la xarxa de ferrocarrils era de 8.452 km: la línia principal recorre el país en diagonal des de la frontera búlgara fins a l’Iran i l’Iraq passant per Istanbul i Ankara. La longitud total de les carreteres és d’uns 381.000 km, només un 15% dels quals són asfaltats. Dos grans ponts, inaugurats el 1973 i el 1988, travessen el Bòsfor. Els principals ports (Bandırma, Derince, Istanbul, Iskenderun, Izmir, Mersin i Samsun) enllacen amb la xarxa ferroviària. Atesa la gran longitud de costa, és molt important la navegació de cabotatge. Hi ha 21 aeroports, quinze dels quals són dedicats exclusivament a vols a l’interior del país. Els principals aeroports internacionals són a Istanbul, Ankara, Esmirna i Trebisonda.

El comerç exterior

La balança comercial exterior turca presenta un dèficit persistent (24,5% el 1995), en part compensat per les aportacions dels emigrants a l’estranger i el turisme. Entre les principals exportacions hi ha (1995), en primer lloc, productes tèxtils (26,1%), seguits de ferro i acer (8%), productes agrícoles, especialment fruit sec (6%), i maquinària elèctrica i electrònica (4,6%), destinades en un percentatge molt alt (40%) a la Unió Europea, principalment a Alemanya (23%), Itàlia (6,7%), el Regne Unit (5,1%) i França (4,8%). Són també destinacions rellevants els EUA (7%) i Rússia (5,8%). Les importacions consten de maquinària (16,1%), ferro i acer (8%), petroli sense refinar (8,2%), equipament elèctric i electrònic (6,3%) i productes químics (4,8%). El principal proveïdor és també la UE (35%), especialment Alemanya (23,3%) Itàlia (8,9%), França (5,6%) i el Regne Unit (5,1%). També destaquen els EUA (10%) i Rússia (6%). El petroli arriba sobretot de l’Aràbia Saudita. País subdesenvolupat fins a mitjan segle XX, Turquia inicià una evolució ràpida: el PNB cresqué durant un trentenni (1950-79) a una mitjana del 6,1% anual; el PIB, en el període 1965-73, arribà al 6,5% anual, però al decenni següent baixà al 4,1%, si bé se situà en el 5,3% durant el trienni posterior (1984-86). En 1985-92 el PNB augmentà anualment el 2,7%. Malgrat el creixement de la població, moderadament alt, la renda per habitant de Turquia (2 450 $ el 1994), bé que lluny encara dels països més pobres de la UE, supera la de la majoria dels seus veïns més immediats, tant balcànics com de l’antiga URSS i el Pròxim Orient. Econòmicament, Turquia es beneficia de la seva posició geogràfica estratègica, d’uns recursos naturals molt considerables i del tracte tradicionalment favorable dels EUA i de l’Europa occidental des del final de la Segona Guerra Mundial. Problemes crònics de l’economia turca són l’enorme dèficit públic i la inflació, als quals el govern ha volgut donar resposta a partir dels anys vuitanta amb una política de liberalització i de privatitzacions, juntament amb successius ajustaments pressupostaris i, d’altra banda, amb l’impuls donat a les exportacions mitjançant la creació de zones de lliure comerç a la costa mediterrània i la cooperació amb els països riberencs de la mar Negra (1991).

La geografia humana i la societat

La Mesquita Blava d’Istanbul

Pedro Szekely (CC BY-SA 2.0)

El poblament tradicional es modificà radicalment a partir de la segona meitat del segle XX, en què la creixent pressió demogràfica fou la característica principal. Gràcies a la conjunció d’una natalitat alta (33,6‰ anual el 1980-85) i una mortalitat progressivament reduïda (9,3‰ en el mateix període), la població passà de 13 milions d’habitants l’any 1927 a 18 milions el 1945, a 35 milions l’any 1970 i a 45 milions el 1980, amb una taxa anual d’increment del 24,3‰. A partir d’aquest any el creixement s’alentí; bé que la taxa de natalitat disminuí, i el 1995 igualava la mitjana mundial (25‰), la continuada davallada de la taxa de mortalitat (5,5‰) feu que els anys noranta el creixement natural de la població (el 19,7‰ el 1995) es mantingués encara per damunt de la mitjana mundial (el 15,7‰). La densitat és de 80,4 h/km2 (1996) i el país ha sofert una ràpida urbanització: el 1980 el 52% de la població encara era rural; quinze anys més tard aquest percentatge havia baixat al 31%. Quant a les ciutats, Istanbul és una de les aglomeracions més grans del món. Ankara, Esmirna i Adana superen el milió d’habitants, i cinc ciutats més sobrepassen el mig milió. Les regions més poblades són a la costa mediterrània occidental i al litoral pòntic, i les de menys pressió demogràfica, a l’interior muntanyós de les regions orientals. Pel que fa al poblament, al llarg del segle XX es produïren també amplis moviments de migracions internes i de redistribució de les façanes egea i mediterrània, abans poblades per nòmades, que foren recolonitzades progressivament per pagesos de les terres altes, fins al punt de convertir-se en riques zones d’agricultura especialitzada. Les planes deltaiques de la façana septentrional han estat repoblades per emigrants procedents de l’E del litoral pòntic, superpoblat. També els corrents d’immigració han estat forts a Istanbul, on s’assenyalen ja des del segle XVIII. És notable l’emigració a l’estranger, i hom calcula (1995) que el nombre de treballadors fora del país supera amb escreix el milió. La llengua oficial és el turc, bé que hi ha minories que parlen el kurd (més del 10%), l’àrab (1,4%), el grec i l’armeni. República des del 1923, d’acord amb la Constitució del 1982 el poder legislatiu és exercit per l’assemblea nacional, unicameral, composta per 550 membres elegits per sufragi universal per un període de cinc anys. El president de l’Estat és elegit per l’assemblea per un període de set anys. Turquia pertany a l’ONU, l’OCDE, l’OTAN i el Consell d’Europa, i és associada a la UE, organisme al qual ha demanat repetidament l’ingrés.

La història 

De l’enderrocament del califat a la república de Mustafà Kemal (1918-35)

Cal cercar els precedents de la fundació de l’actual República de Turquia, nascuda el 1923 amb l’abolició del califat otomà (imperi Otomà) , en les guerres balcàniques(1912-13) i en les aliances amb Alemanya menades pels dos darrers soldans otomans, Mehmet V i Mehmet VI durant la Primera Guerra Mundial.

El resultat advers de la guerra per a Turquia, amb la capitulació del 1918 i els projectes aliats de constituir un futur Estat grec sota control britànic a ambdues ribes de la mar Egea (desembarcament grec a Esmirna el 1919), potenciaren el nacionalisme turc, moviment liderat pel militar Mustafà Kemal, que el 1934 rebé el títol d’Atatürk o “pare dels turcs”.

Aquest, amb el lema de la creació d’un Estat lliure i independent que comprenia la totalitat de la península d’Anatòlia, condemnà públicament (1919) la política governamental del gran visir Damad Ferid i anuncià la possibilitat de constituir un govern provisional per tal de substituir el d’Istanbul si la independència del país ho exigia.

Elegit ell mateix president per la Gran Assemblea a Ankara el 1920, es negà a acceptar el tractat de Sèvres, que preveia la creació d’un estat independent a Armènia, la separació de Síria, Mesopotàmia i Aràbia de l’antic imperi, la creació d’un Kurdistan autònom i el lliurament a Grècia de la zona anatòlica de la mar Egea, s’enfrontà amb el soldà i amb Ferid i inicià (1920) l’anomenada guerra d’independència turca, la qual es confongué, des de bon principi, amb la guerra grecoturca oberta, amb el consentiment dels aliats, per tal d’imposar les resolucions del tractat de Sèvres.

Si per un costat hi havia la decidida aliança francobritànica, aviat els soviètics donaren suport als nacionalistes. La victòria de Dumlupınar (agost del 1922) assenyalà el triomf definitiu dels turcs. Per tal d’acudir personalment a les negociacions del futur tractat de Lausana, Mustafà Kemal abolí el soldanat l’1 de novembre de 1922. Mehmet VI s’exilià i fou elegit soldà temporalment un cosí seu. El 23 d’agost de 1923 la pau fou ratificada per l’assemblea nacional i foren convocades noves eleccions, que guanyà el Partit del Poble de Kemal, el qual fou elegit president de l’assemblea, instaurada el 29 d’octubre. La capital fou traslladada a Ankara.

Durant els quinze anys de govern d’Atatürk hom inicià les grans reformes econòmiques i administratives que donaren lloc a la formació de la Turquia moderna i que bàsicament consistiren en la instauració d’un règim laic, i un sistema polític i administratiu de tipus occidental: el 3 de març de 1924 hom votà l’abolició del califat, dels tribunals musulmans i de les escoles religioses. El clergat i les pràctiques religiosos (de fet, islàmics) foren sotmesos a una estricta vigilància i control.

Hom atribuí els poders legislatiu i executiu a l’assemblea, que elegia el president de la república, i hom establí el vot femení el 1934. En l’ordre social, fou suprimida la poligàmia i diverses institucions i costums religiosos i hom establí un codi civil i criminal de tipus occidental; també foren europeïtzats els sistemes bancaris i comercials i s’adoptà l’alfabet llatí.

En un altre ordre, es reforçà l’assimilació de les minories, especialment dels kurds (Kurdistan) que, acompanyada d’una duríssima repressió, s’ha mantingut fins avui. En política exterior, Mustafà Kemal seguí una decidida política pacifista de suport dels pactes establerts successivament amb els estats veïns.

L’alineament al bloc occidental (1943-1960)

Després de la mort de Kemal, prosseguí la seva obra modernitzadora el nou president, l’anterior primer ministre Ismet Inönü (1938-50), el qual intentà, inicialment, de mantenir-se al marge de la Segona Guerra Mundial (pactes de no-agressió amb França, la Gran Bretanya i l’URSS i tractat de lliure comerç amb Alemanya del 1941), però el 1943, després de la reunió del president amb Franklin Delano Roosevelt i Winston Leonard Spencer Churchill al Caire, suprimí les relacions polítiques i comercials amb Alemanya, a la qual la Gran Assemblea Nacional declarà la guerra.

Gràcies a aquesta intervenció, Turquia esdevingué membre de les Organització de les Nacions Unides en acabar la guerra. El 1950 pujà al poder el recentment creat Partit Demòcrata; Celâl Bayar fou elegit president de la república, i Adnan Menderes del consell, reelegits el 1954.

La política econòmica del Partit Demòcrata fou d’un marcat liberalisme (introducció de capital estranger, privatitzacions, etc.) i afavorí notablement la pagesia. En política exterior Turquia esdevingué clarament prooccidental: reconegué l’Estat d’Israel i el 1951 entrà a formar part de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord.

El 1955 fou establert el pacte de Bagdad amb l’Iraq, l’Iran, el Pakistan, la Gran Bretanya i els EUA. Malgrat el pacte balcànic amb Grècia i Iugoslàvia (1953-54), les relacions amb Grècia s’agreujaren (incidents d’Istanbul i d’Esmirna el 1955) amb motiu del problema de Xipre. 

Turquia sota els cops d’estat militars del 1960 i el 1980

El 1960 un cop d’estat deposà Bayar i Menderes, i assolí el poder el Partit del Poble, sota la presidència del general Cemal Gürsel. La nova constitució, aprovada per un 60% de vots el 1961, establí una Gran Assemblea Nacional bicameral. Durant la presidència de Fahri Korutürk els continuats desordres provocats pels extremistes obligaren a imposar una llei marcial (1971-73) a gran part del territori.

El 1974 el primer ministre Bülent Ecevit aconseguí formar un govern de coalició que semblà pacificar el país, però l’antic conflicte turcoxipriota, aguditzat pels interessos de les prospeccions petrolieres a la mar Egea, esclatà de nou el mateix 1974, any que, després d’haver concedit una àmplia amnistia política i d’haver anunciat la tramesa de tropes turques a Xipre, B. Ecevit dimití; seguí una llarga crisi de govern (Sadi Irmak, Süleyman Demirel, B. Ecevit, S. Demirel, B. Ecevit) i s’incrementaren la inestabilitat i la contestació.

Durant el mandat de Süleyman Demirel les tropes turques envaïren Xipre (1974), la qual cosa comportà l’embargament d’armes per part dels EUA i la clausura de les bases nord-americanes a Turquia. Les eleccions del 1979 donaren novament el poder a Demirel, el govern del qual fou incapaç d’encarar la greu crisi econòmica, social i política del país.

El 1980 el general Kenan Evren, cap de l’estat major, feu un nou cop d’estat, imposà la llei marcial, dissolgué el Parlament, en transferí els poders a un consell de seguretat nacional i ocupà la presidència de la república. El 1981 foren dissolts els partits polítics. Una nova constitució atorgà plens poders a K. Evren i el confirmà com a president. El nou govern reduí el clima de violència política amb reiterades violacions dels drets humans, la qual cosa comportà l’expulsió de Turquia de l’assemblea del Consell d’Europa i la suspensió de l’ajut econòmic de la Comunitat Econòmica Europea, pressions que el 1983 afavoriren que el règim militar permetés la formació de nous partits polítics, si bé sotmesos a fortes restriccions, i que es convoquessin eleccions generals, guanyades pel Partit de la Mare Pàtria, conservador i tradicionalista.

L’agreujament de la revolta kurda i del problema de Xipre (1983-91)

El líder del Partit de la Mare Pàtria, Turgut Özal, esdevingué primer ministre. El govern d’Özal  ―que hagué de fer cara a la creixent revolta kurda i, amb menys intensitat, armènia―

impulsà una moderada democratització del país, i així, després d’una reforma constitucional mitjançant referèndum que possibilità una amnistia política (1987), unes noves eleccions generals el confirmaren en el poder (1987).

En política exterior, el govern turc reconegué (1983) la República Turca de Xipre del Nord, proclamada unilateralment (Xipre), i continuà les bones relacions amb els EUA  ―represes el 1978 i accentuades arran de l’ocupació soviètica de l’Afganistan (1979)― i l’entesa creixent amb Grècia sobre la mar Egea.

Turquia reiterà els anys vuitanta la seva petició d’ingrés a la CEE, que els països membres d’aquesta organització condicionaren al restabliment de la democràcia i a l’observança dels drets humans. D’altra banda, la disputa permanent amb Grècia sobre els territoris de l’Egea, especialment virulenta amb motiu dels drets sobre prospeccions petrolieres el 1987, i la intervenció turca en el conflicte de Xipre, foren un obstacle addicional per a l’ingrés en la Comunitat, com també el gran nombre de treballadors turcs immigrats a l’Europa occidental, especialment a l’antiga República Federal d’Alemanya, país que el 1986 s’oposà al decret de lliure circulació adduint l’agreujament de l’atur que aquesta mesura comportaria.

D’altra banda, la posició estratègica de Turquia en feu un membre clau de l’OTAN, i els EUA renovaren, el març del 1987, el tractat de cooperació militar amb Turquia per tres anys més. La distensió Est-Oest reduí aquests anys la important ajuda que els EUA li atorgaven, contingència que la privà també de formalitzar més decididament l’ingrés en la CEE i defensar amb més enteresa la seva posició a Xipre.

L’octubre del 1989, Turgut Özal fou elegit  president de la república amb els vots del Partit de la Mare Pàtria. Des del seu càrrec posà el territori turc a plena disposició de la coalició internacional en la guerra del Golf Pèrsic (1991). La retirada de milers de refugiats dins les seves fronteres, fugitius de la repressió de Saddam Ḥusayn, posà Özal en una situació delicada: no permeté la instal·lació de refugiats dins les seves fronteres però confià el problema a la solidaritat internacional. Pel que fa al capítol de l’economia, si bé l’índex del creixement econòmic fou indiscutiblement bo (9% el 1990), la inflació (60%) en deslluí els resultats.

Aproximacions a Europa i als estats turcòfons postsoviètics. Ascens de l’islamisme (1990-2000)

 Arran de l’enfonsament de la Unió Soviètica i del sorgiment de nous estats turcòfons al Caucas i a l’Àsia Central, la diplomàcia turca es mobilitzà per a intentar captar aliats (especialment a l’Azerbaidjan) i reforçar-se com a potència regional. En aquesta estratègia tingué un paper molt destacat el projecte de construcció d’un oleoducte des del Turkmenistan fins a Turquia, via l’Iran. La caiguda de la Unió Soviètica fou també l’ocasió per al llançament d’un projecte de mercat comú per als països riberencs de la mar Negra encapçalat per Turquia. En les eleccions legislatives del mes d’octubre del 1991 quedà en primer lloc, encapçalant una coalició dretana, el partit de la Justa Via, i Süleyman Demirel ocupà la presidència del govern.

La mort del president Turgut Özal el 1993 donà peu a una reestructuració de govern. El fins llavors primer ministre Süleyman Demirel fou nomenat president, i hom formà una coalició entre el Partit de la Justa Via de Demirel i el Partit Socialdemòcrata Popular, fusionat amb el Partit Republicà del Poble, que comportà l’accés de Tansu Çiller, nova líder del Partit de la Justa Via, al càrrec de primera ministra (primera dona a ocupar un càrrec d’alta responsabilitat política).

El nou govern no pogué garantir l’estabilitat ni resoldre el problema kurd: continuaren els enfrontaments entre les milícies del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que operaven obertament des del nord de l’Iraq, i les forces de seguretat, i els combats s’ampliaren a la zona nord de l’Iraq. Al llarg del 1994 el govern de Çiller hagué d’afrontar problemes econòmics i introduir un programa d’austeritat sota els auspicis del Fons Monetari Internacional. Hom pogué controlar el dèficit públic, però s’aguditzà la recessió interna.

Els problemes al si de la coalició governamental i la crisi econòmica  ―malgrat les expectatives que oferia l’obertura de negociacions amb la Unió Europea amb vista a una possible unió duanera amb Turquia― provocaren la convocatòria d’eleccions anticipades per al final del desembre del 1995, en les quals l’islamista Partit del Benestar (REFAH) fou la formació política més votada (21%), i el seu líder, Necmettin Erbakan, accedí al càrrec de primer ministre al capdavant d’un govern de coalició amb el Partit de la Justa Via.

Les dificultats per al govern de coalició secular-islamista d’Erbakan es feren patents quan, a partir del febrer del 1997, l’exèrcit començà a intervenir decisivament en la política del país, a través del consell nacional de seguretat, pressionant els governants a vegades amb amenaces velades de cop d’estat. El Tribunal Constitucional donà el cop definitiu al govern en iniciar un procés de prohibició del REFAH, acusat de no respectar la laïcitat del país. El juny del 1997, Erbakan fou obligat a dimitir, el seu partit fou prohibit i els seus líders, inclòs Erbakan, condemnats a cinc anys d’inactivitat política.

La coalició que assumí el poder, formada pel Partit de la Mare Pàtria, Esquerra Democràtica (DSP, socialdemòcrata) i el Partit Democràtic (DTP, conservador) i dirigida per Mesut Yılmaz, estigué al govern setze mesos, sota una forta pressió de l’exèrcit per combatre l’activisme islamista, i posteriorment es dissolgué per acusacions de corrupció. Les pressions de l’exèrcit s’encaminaren a evitar l’accés al govern del nou Partit de la Virtut (que acollí els membres del prohibit REFAH), majoritari al Parlament. En aquest context, Bülent Ecevit (DSP) acceptà formar un govern interí fins les eleccions de l’abril del 1999, que foren guanyades pel DSP amb el 22,3% dels vots, seguit de l’ultradretà Partit del Moviment Nacionalista (18,1%) i el Partit de la Virtut (15,5%).

Els processos per corrupció entre la classe política i els atemptats de guerrillers kurds facilitaren el fort auge de l’extrema dreta en els comicis. La persecució dels rebels kurds s’intensificà amb el segrest a Kenya del líder del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), Abdullah Öcalan (febrer del 1999), i la seva posterior condemna a mort (posteriorment commutada), i també amb l’inici d’un procés d’il·legalització del Partit Democràtic del Poble (organització kurda legalista), que comportà la detenció i l’empresonament de desenes dels seus dirigents.

La política exterior turca sofrí un fort revés amb l’anunci del Consell Europeu de Luxemburg (desembre del 1997) de rebutjar la seva candidatura a la UE. Múltiples intents de reorientació de la política comercial i diplomàtica se succeïren sense gaire èxit fins que, l’abril del 2000, per pressions d’Alemanya, tornà a entrar en el club dels precandidats a la Unió Europea, però amb la condició de complir els criteris de Copenhaguen sobre drets humans i l’abolició de la pena de mort. Els canvis institucionals i polítics s’acceleraren els primers anys del segle XXI amb l’objectiu bàsic, compartit per la major part de l’espectre polític, d’aconseguir l’ingrés a la UE. Passos en aquesta direcció foren la candidatura formal a la UE el 1999, aquest cop acceptada i, el 2000, l’elecció com a president d’Ahmet Necdet Sezer, home d’una clara inclinació reformista i el primer a ocupar el càrrec que no era militar ni polític en actiu.

La tensió entre el rígid secularisme oficial tutelat per l’exèrcit i, al mateix temps, un fort creixement de l’islam marcaren també aquests anys: el juny del 2001, el Tribunal Constitucional prohibí l’islamista Partit de la Virtut, poc després refundat amb el nom de Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). 

L’accés dels islamistes al poder. Primera legislatura (2002-2007)

L’AKP guanyà el novembre del 2002 les eleccions anticipades ―convocades enmig del marasme econòmic i administratiu causat en bona part per la posició de l’anterior cap de govern, Bülent Ecevit, que es negava a dimitir malgrat el seu precari estat de salut―. Després de comprometre’s a respectar els principis laics de l’Estat i d’una reforma del Parlament per tal de poder admetre’l, el líder de l’AKP Recep Tayyip Erdoğan (anteriorment condemnat per haver conspirat contra l’Estat) esdevingué primer ministre el març del 2003, en substitució d’Abdullah Gül, que al novembre ocupà interinament el càrrec.

Erdoğan seguí en tot moment una línia de continuïtat respecte als seus predecessors laics, tot distanciant-se de les expressions dels musulmans més radicals i donant suport a la lluita antiterrorista global de G.W. Bush (amb l’excepció de la intervenció a l’Iraq).

El novembre del 2003 tingueren lloc dos atemptats de grans proporcions contra una sinagoga d’Istanbul i contra entitats bancàries i el consolat britànics. Paral·lelament, se succeïren les reformes destinades a homologar la legislació i les institucions amb les dels estats de dret democràtics de la UE: el gener del 2002 s’equipararen els dos sexes en igualtat de drets, el 2003 s’aprovaren reformes que relaxaven considerablement el control dels mitjans de comunicació i que retallaren les atribucions dels militars en l’àmbit polític, i el 2004 s’aboliren la pena de mort i la tortura i es penalitzà la violència de gènere.

Cessà també, almenys de manera nominal, la persecució de la cultura i la llengua kurdes i el seu reconeixement es manifestà l’agost del 2002 amb l’anul·lació de la prohibició d’ensenyar i emetre per ràdio o televisió en aquesta llengua, que a partir del juny del 2004 disposà d’un canal a la televisió estatal. El mateix any, el govern alliberà destacats activistes kurds. No obstant això, el reconeixement de drets polítics i la concessió de qualsevol forma d’autonomia restaren de moment exclosos. Hi contribuí tant la concepció fortament unitarista de l’Estat com la continuació de la violència (el 2004 moriren diverses persones en atemptats malgrat que la principal organització de la guerrilla kurda, el PKK, havia anunciat l’any anterior la renúncia a la lluita armada) i, sobretot, l’enderrocament del règim de S. Ḥusayn i la posterior ocupació de l’Iraq per la coalició anglo-nord-americana el març del 2003.

La possibilitat que es declarés un estat kurd independent al N de l’Iraq (contigu al Kurdistan turc) inquietà les autoritats turques. Les bones relacions amb Washington passaren, per aquest motiu, un moment crític: si bé fou descartada la col·laboració turca en la intervenció i ni tan sols es permeté el desplegament de tropes de la coalició en territori turc, el govern cedí l’espai aeri per a les operacions militars i el Parlament es reservà la prerrogativa d’enviar tropes al Kurdistan iraquià on, sota pressió turca, l’abril del 2003, l’estratègica ciutat de Kirkuk fou sostreta del control dels kurds iraquians i posada sota administració nord-americana.

Les relacions grecoturques milloraren substancialment: el març del 2002, ambdós estats arribaren a un acord per a la construcció d’un gasoducte per a subministrar gas a Grècia des de la mar Càspia. El contenciós sobre algunes illes de l’Egea i, sobretot, el reconeixement de la República de Xipre restaren com els obstacles de més consideració en les relacions entre ambdós països.

Malgrat els canvis (respecte als quals, d’altra banda, s’assenyalà sovint la distància entre les disposicions oficials i la realitat del compliment), la nova ronda de negociacions per a l’ingrés de Turquia a la UE (octubre-desembre del 2004) adquirí un to d’acusada controvèrsia i de gran acritud. Tot i que la Comissió Europea declarà que Turquia complia els requisits democràtics per a esdevenir-ne membre, en diversos estats l’oposició pública i, sovint, també institucional a l’ingrés fou molt gran: s’adduïren, entre d’altres, motius geogràfics, religiosos (segons els quals el cristianisme era una especificitat europea), demogràfics i econòmics, i s’acordà posposar les negociacions al 2005, pendents del reconeixement turc de Xipre. Finalment, el desembre del 2006 fou rebutjat.

En aquest interval, Turquia aprovà una sèrie d’esmenes al nou codi penal com a resposta a les crítiques que el consideraven poc respectuós amb la llibertat d’expressió (maig), i al juny el president vetà una proposta del Parlament per a aixecar les restriccions a l’ensenyament de l’Alcorà. Dels mesos d’octubre del 2007 al gener del 2008, el govern turc inicià una ofensiva militar al nord de l’Iraq contra bases del PKK, que havia aprofitat el conflicte en aquest país per llançar operacions a través de la zona fronterera.

Pel que fa a la política interior, al final del març del 2006, arran de l’enterrament de catorze activistes del PKK, es produïren violentes manifestacions a Istanbul i al sud-est del país, i enfrontaments entre les forces de seguretat i militants kurds, que provocaren la mort d’una vintena de persones i nombrosos ferits. Al final del juny del mateix any, el govern aprovà una llei antiterrorista polèmica, perquè augmentava el nombre de delictes susceptibles d’ésser considerats terroristes. En una onada de crims per motius ètnics i religiosos, l’abril del 2007, tres cristians foren assassinats a Malatya, al sud-est del país, després d’haver estat torturats. Aquest fet incrementà el temor de la minoritària comunitat cristiana turca.

La consolidació d’Erdoğan (del 2007 ençà)

En les eleccions legislatives del juliol del 2007, l’AKP d’Erdoğan aconseguí una àmplia victòria (340 dels 550 escons). A l’agost, enmig d’una gran controvèrsia, Abdullah Gül fou elegit president, el primer d’un partit no laic. Malgrat el triomf de l’AKP, la pugna entre secularistes i islamistes s’agreujà: tot i les protestes, el febrer del 2008 el Parlament aprovà les esmenes constitucionals que permetien portar vel islàmic a les universitàries, i al juliol fou derrotada per un estret marge una proposta d’il·legalitzar l’AKP. A l’octubre fou desactivada una presumpta conspiració per a enderrocar el govern. En connexió amb aquest complot, el juliol del 2009 el Parlament aprovà mesures que permetien jutjar militars en cas d’amenaça a la seguretat nacional, i un any després foren processats prop de 200 sospitosos, part dels quals eren militars.

El setembre del 2010 fou aprovada en referèndum (58%) la reforma constitucional que instaurava l’elecció directa del president i l’aixecament de la immunitat als militars respecte als crims relacionats amb el cop d’estat del 1980, que en virtut de la reforma podien ser jutjats per tribunals civils. D’altra banda, es dotava el Parlament de poders per a designar jutges. El juny del 2011 se celebraren eleccions parlamentàries, guanyades clarament per l’AKP, però, malgrat conservar la majoria absoluta, no fou suficient per a tirar endavant en solitari una nova reforma constitucional. 

En aquesta legislatura continuà l’ofensiva per desfer el poder autònom de l’exèrcit i a l’agost el president Gül designà una nova cúpula militar (el primer cop que ho feia una autoritat civil). L’agost del 2013 el general Ilker Başbuğ i una vintena més d’oficials foren condemnats a cadena perpètua per conspiració contra el govern. Al desembre del mateix any, arran d’una sèrie de detencions en cadena per un presumpte cas de corrupció que involucrava familiars d’alguns ministres, el govern es veié sotmès a fortes pressions. Erdoğan destituí nombrosos caps de la policia i qualificà l’incident d’intent de desestabilització instigada pel clergue Fethullah Gülen, un antic aliat seu establert als Estats Units i mentor d’una àmplia xarxa d’escoles i centres que el desembre del 2014 foren tancats per ordre governativa. La crispació tingué un altre front des de mitjan 2013 quan les protestes contra uns plans urbanístics a Istanbul provocaren en diverses ciutats una sèrie de manifestacions multitudinàries contra el govern, al qual es retreia una deriva autoritària i repressiva. Les crítiques s’intensificaren el maig del 2014 amb motiu de la resposta del govern a les manifestacions pel pitjor accident miner a Turquia, que tingué lloc a Soma, a la regió de l’Egeu, en el qual moriren uns 280 miners.

Aquest descontentament no repercutí en les eleccions presidencials de l’agost del 2014 (les primeres per sufragi directe en la història de Turquia), en les quals Erdoğan fou elegit, però en les legislatives del juny l’AKP perdé, per primer cop en tretze anys, la majoria absoluta. El seguiren l’oposició laica del CHP (132) i els nacionalistes i el partit prokurd Partit Popular Democràtic (HDP), que entrava al Parlament per primer cop, amb 80 escons cadascun. El fracàs en les negociacions per a formar un govern de coalició portaren Erdoğan a convocar eleccions anticipades. Celebrades el novembre del 2015, l’AKP recuperà la majoria absoluta (316 escons), mentre que els laics del CHP obtingueren 134 escons, l’HDP baixà a 59 i l’extrema dreta de l’MHP en guanyà 41. Aquest resultat permetia a l’AKP governar en solitari, però no era suficient per a emprendre una nova reforma constitucional per a ampliar els poders d’Erdoğan. El març del 2016, la intervenció del diari Zaman, el de més circulació de Turquia, feu que s’intensifiquessin les acusacions per la deriva autoritària del govern. Dos mesos després, el primer ministre Ahmet Davutoğlu dimití el càrrec per discrepàncies amb Erdoğan. El juliol del 2016, com a resposta a un confús intent de cop d’estat que l’exèrcit aturà, amb un resultat de més de 250 morts, milers de militars, jutges i funcionaris foren detinguts i depurats. Erdoğan acusà Fethullah Gülen d’estar darrere la conspiració.

Aquests anys, l’evolució del conflicte de l’Estat turc amb els kurds, com també la política exterior turca (bàsicament les relacions amb la Unió Europea, amb l’OTAN i amb Rússia), es veié condicionada per la guerra de Síria que esclatà el 2011. Quant al conflicte kurd, tot i alguns atemptats atribuïts al PKK el 2007 i el 2008, alguns greus enfrontaments amb motiu del desè aniversari de la detenció d’Öcalan i altres incidents (2009), tingué lloc un cert reconeixement dels drets culturals dels kurds (entre d’altres, la introducció del kurd com a assignatura opcional en l’ensenyament el 2012). El 2013, des del seu captiveri, Öcalan anuncià la lluita armada. Tanmateix, el nou escenari anà acompanyat d’uns bons resultats del partit kurd HDP (sigles del Partit Popular Democràtic) en les eleccions del juny del 2015. L’oposició d’aquest partit als plans d’ampliació dels poders de la presidència d’Erdoğan i l’aparició d’una potent milícia kurda a Síria, l’YPG, considerat pel govern turc una amenaça per la possibilitat de “contagi” al Kurdistan turc, i contra el qual dugué a terme operacions de càstig, enfonsaren definitivament la incipient reconciliació. El conflicte, a més, es veié agreujat per una escissió del PKK (TAK), autora de diversos atemptats sagnants. El govern turc, per la seva banda, fou acusat d’estar darrere d’atemptats contra la població civil kurda a la frontera amb Síria. 

Tot i els forts vincles de Turquia amb el bloc occidental, el govern turc fou criticat des de l’OTAN per atacar l’YPG (aliat occidental a Síria i autor de diversos atemptats en territori turc amb un gran nombre de víctimes), en lloc de concentrar-se en l’ofensiva contra l’autoanomenat Estat Islàmic. També, en gran part a causa de la guerra de Síria, les relacions amb la Unió Europea es deterioraren progressivament: davant la crisi de refugiats que aquest conflicte motivà, el novembre del 2015 s’acordà en un tractat que Turquia restringiria l’entrada de refugiats a la UE en canvi d’uns 3.000 milions d’euros, de la reobertura de negociacions per a l’ingrés a la comunitat (bloquejades per diversos estats membres de vegades amb procediments poc transparents) i de la concessió d’un visat de lliure circulació al territori de la UE per als ciutadans turcs. A banda, les relacions s’enrariren encara més per les crítiques formulades des d’Alemanya (on residien més de tres milions d’immigrants turcs o d’origen turc) pel que es considerava una deriva autoritària d’Erdoğan i també per les acusacions contra l’Estat turc de les matances d’armenis del 1915.  

El refredament de les relacions amb Occident comportà un apropament a Rússia, l’històric rival de Turquia a l’Orient Mitjà. Malgrat que el novembre del 2015 un caça rus fou abatut per foc turc a la frontera amb Síria i que el desembre del 2016 l’ambaixador rus fou mort per un franctirador a Ankara —en protesta per la intervenció russa a Síria— i, sobretot, malgrat que l’un i l’altre donaven suport a sectors oposats en el conflicte sirià (Rússia al règim de Bašār al-Assad i Turquia a un sector dels insurgents del 2011), l’acció concertada russoturca fou determinant per a l’assoliment del primer alto el foc efectiu (bé que precari) en sis anys de guerra (desembre del 2016) i l’inici de converses de pau (març del 2017). L’apropament comportava també acords en matèria econòmica i comercial.

El gener del 2017 el Parlament aprovà la reforma constitucional, que ampliava els poders de la presidència: entre d’altres, allargava els mandats a dos de consecutius i a cinc anys cadascun, eliminava el càrrec de primer ministre, instaurava la designació directa de ministres per part del president, i el facultava per a intervenir la judicatura i declarar l’estat d’emergència. Aquesta reforma fou aprovada en un referèndum celebrat el 16 d’abril (51,37% vots a favor i 48.63% en contra), però les acusacions de frau i irregularitats polaritzaren l’opinió pública turca. L’OSCE i el Consell d’Europa, per la seva banda, denunciaren les oportunitats desiguals de les dues opcions en la campanya. El juny del 2018 les eleccions presidencials i legislatives confirmaren (bé que amb nombroses acusacions d’irregularitats) Erdoğan a la presidència i l’AKP com a primera força al Parlament. Un fet que es repetí en les eleccions presidencials i parlamentàries del maig del 2023, en què Erdoğan i l’AKP guanyaren de nou els comicis en segona volta amb un 52,1% dels vots, enfront del 47,9% aconseguit per l’opositor Kemal Kılıçdaroğlu, malgrat la malmesa economia turca, amb una inflació de més del 45%, segons els mateix govern, i la gestió caòtica dels efectes dels terratrèmols del febrer.

El 6 de febrer de 2023 es produïren dos terratrèmols de 7,8 i 7,6 graus en l’escala de Richter que afectaren Turquia i Síria, amb milers de rèpliques fins el 10 de març. Aquest sisme, considerat el segon més fort de la història des del 1668 juntament amb el que es produí el 1939, provocà gairebé 60.000 morts, més de 120.000 ferits i més de 25 milions d’afectats (Turquia: més de 50.000 morts, 107.000 ferits i 15 milions d’afectats; Síria: més de 8.000 morts,14.500 ferits i 10 milions d’afectats).