ultradreta

extrema dreta
f
Política

Sector polític de dreta més autoritària, sovint caracteritzat per la utilització de mètodes violents i al marge de la legalitat.

El feixisme i el nazisme, així com determinats règims corporatius com el franquisme i l’Estado Novo de António de Oliveira Salazar hi són habitualment associats, i els límits amb aquests moviments, imprecisos. Són també trets freqüents de la ultradreta el tradicionalisme, el racisme (especialment l'antisemitisme) i el nacionalisme. Antiliberal i antisocialista, té en la reacció legitimista a la Revolució Francesa (de Maistre, Bonald) els antecedents més allunyats i, al principi del segle XX, Ch. Maurras i l’Action Française n’esdevingueren conspicus representants. Als Estats Units, d’altra banda, i amb uns components molt específics, destaca el Ku Klux Klan (1866). Després de la Segona Guerra Mundial, als estats democràtics de l’Europa occidental, la derrota dels estats de l’Eix, la prosperitat sostinguda i la guerra freda en el primer pla polític comportaren que la ultradreta restés durant molts anys relegada a una posició testimonial.

A l’Estat espanyol, inicialment el franquisme convertí la Falange (1933) en un dels pilars del règim, però el creixent predomini dels tecnòcrates l’acabà deixant en un lloc secundari els anys seixanta. Els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició, la ultradreta tingué una certa recuperació. Hom pot assenyalar-hi un sector neonazi i europeista (CEDADE, fundat el 1965), un sector majoritari, integrista i vindicador del franquisme, dirigit per Blas Piñar (Fuerza Nueva, creada el 1977), que aglutinà també una part del carlisme i els “històrics” de Falange Española (J.A. Girón, Fernández Cuesta) i un sector “laic” i activista (Frente Nacional de la Juventud, Frente de la Juventud). El fracàs de l’intent de cop d’estat del vint-i-tres de febrer de 1981 comportà una important pèrdua de suport electoral i la dissolució formal dels nuclis més destacats.Tot i això, hom ha apuntat sovint que la irrellevància de la ultradreta des de la instauració de la monarquia constitucional (1978) en un Estat amb períodes de règims autoritaris tan perllongats com l’espanyol cal atribuir-la a l’absorció d’aquests corrents en els partits majoritaris, molt especialment en el Partido Popular. A Catalunya, bé que la ultradreta ha anat generalment aparellada amb l’espanyolisme, hom ha considerat d’ultradreta algun sector sorgit com a radicalització d’Estat Català durant els anys trenta del segle XX, especialment el relacionat amb J. Dencàs.

Des de la dècada de 1990, partits situats en l’òrbita de la ultradreta han aconseguit guanys substancials en molts estats europeus, especialment en l’àmbit local i regional. Entre els més destacats hom pot esmentar el Front National, el líder del qual, Jean-Marie Le Pen, arribà a disputar, si bé sense èxit, la segona volta en les eleccions presidencials franceses del 2000; l’Alleanza Nazionale i el Freiheitspartei Österreichs (FPÖ) de Jörg Haider, que participen en coalicions de govern de manera intermitent des del 1994 i el 2000, respectivament, com és el cas també del Partit Popular Danès des del 2001; el Vlaams Blok, amb una forta implantació a Flandes; el Partit Popular Suís de Christoph Blocher, que el 1999 i el 2003 emergí com a força més votada i que participa en el govern; la Llista Fortuyn dels Països Baixos (el líder de la qual, Pim Fortuyn, fou assassinat el 2002), i el Partit del Progrés noruec, que des del 2005 és el segon partit més votat i, des del 2001, ha donat suport extern en diverses ocasions a governs de centredreta. Posteriorment, als Països Baixos ha emergit amb força el Partit de la Llibertat de Geert Wilders, que el 2010 superà els democristians en les eleccions legislatives. Més marginals són el British National Party i el Republikaner Partei alemany. Votats per un electorat que prové tant de la dreta com de l’esquerra tradicional, la identificació immediata d’aquests partits amb el nacionalsocialisme i el feixisme estrictes (actualment més vinculats a grups marginals caracteritzats per la violència i el vandalisme) és generalment considerada una simplificació, atesa l’heterogeneïtat que presenten i al fet que la gran majoria accepten el sistema democràtic sempre que garanteixi un lideratge fort i estigui limitat als “naturals del país” (expressió que, a la pràctica, designa col·lectius diferents segons el partit). Cal esmentar, a més, el sorgiment de partits amb idearis i pràctiques d’ultradreta als antics satèl·lits de l’URSS a l’Europa central i oriental on, en grau divers, les dificultats de la conversió a l’economia de mercat han afavorit el discurs populista, nacionalista i xenofòb. Entre els casos més rellevants cal esmentar el Jobbik a Hongria, centrat en un discurs antisemita i antigitano. En aquest mateix país, el partit del govern, el Fidesz, ha estat des del 2010 qualificat alguns cops d’extrema dreta per les seves polítiques relatives als mitjans de comunicació i per la permissivitat envers pràctiques o pronunciaments xenòfobs o racistes. La incidència especialment devastadora de la crisi econòmica global del 2008 a Grècia, d’altra banda, afavorí l’ascens d’Alba Daurada, que el 2012 entrà amb força al Parlament d’aquest país. L’heterogeneïtat de la ultradreta posterior a la guerra freda és subratllada en aspectes com ara el reconeixement de l’Holocaust de l’Alleanza Nazionale quan el seu líder Gianfranco Fini protagonitzà un acte públic de rebuig a l’antisemitisme el 2003 a Israel (en contrast amb el negacionisme de la majoria d’aquests partits); Pim Fortuyn defensava els homosexuals com a ciutadans de ple dret i el seu partit incloïa no europeus i no blancs, i, mentre que el Front Nacional és acèrrim partidari de l’estat nació, el Vlaams Blok és secessionista, i un partit generalment no qualificat d’ultradreta com la Lega Nord és també profundament xenòfob. Els comuns denominadors d’aquests partits, d’altra banda, se centren en el discurs antiimmigratori, el rebuig de la classe política tradicional, considerada corrupta i degradada per l’hàbit del consens i l’hegemonia de la correcció política, i l’hostilitat a la globalització i l’antieuropeisme (del qual cal excloure, però, l’Alleanza Nazionale), vistos com una amenaça directa a un estat del benestar que, especialment els partits d’esquerra, ja no són capaços de garantir. D’aquí procedeix també la reivindicació d’un estat fort i intervencionista. Alguns estats, com el francès i el belga, han fet ús dels mecanismes que els permet l’ordenament polític o jurídic per a evitar la participació d’aquests partits en el govern, el primer amb el sistema electoral i el segon amb les aliances de govern. L'ascens de la ultradreta a Europa es posà de manifest el juny del 2015 amb la creació del grup Europa de les Nacions i les Llibertats, el primer grup d'aquesta tendència al Parlament Europeu. A Catalunya, emergí els primers anys del segle XXI la Plataforma per Catalunya. Amb una representació en principi municipal, aquest partit tenia com a únic punt definit del seu programa el rebuig a la immigració.