Els afloraments de terrenys tardihercinians als Pirineus

Secció geològica de la vora sud de la zona axial dels Pirineus, al llarg de la vall de la Noguera Pallaresa, que exemplifica la seva complexa estructura en mantells de corriment d’edat alpina, abocats cap al sud.

Javier Génova, original de Josep A. Muñoz.

Als Pirineus catalans els afloraments de terrenys tardihercinians es disposen en una banda allargada, d’W a E, situada entre els materials hercinians de la zona axial i els mesozoics i terciaris de les serres sudpirinenques. Entre el Pont de Suert i Camprodon els afloraments són pràcticament continus, encara que els materials que s’hi troben presenten sensibles variacions, tant pel que fa a la seva composició litològica com a la seva edat. Tal com veurem en els subapartats següents, aquestes formacions són fortament implicades en l’estructura de plegament i d’encavalcaments que donaren lloc a la serralada pirinenca durant l’orogènia alpina.

Els materials més antics, estefanians, de colors grisos, són constituïts per gresos, lutites i capes de carbó. Aquestes foren explotades sobretot al final del segle passat i al començament de l’actual. Els materials permians, de colors rogencs molt cridaners, són de caràcter detrític i allotgen petits jaciments d’urani, coure i cobalt. Tant les sèries estefanianes com les permianes es dipositaren al mateix temps que tenien lloc importants manifestacions volcàniques; consegüentment, hom hi troba nombroses intercalacions de roques volcàniques, bé siguin colades o piroclastos, que en moltes localitats són més desenvolupades que les fàcies sedimentàries que les acompanyen.

Aquests afloraments s’organitzen en tres conques sedimentàries que queden ben individualitzades, ja que els materials tardihercinians hi presenten diferents litologies i potències. Són la conca del Pont de Suert-Sort, la conca del Cadí i la conca de Castellar de N’Hug-Camprodon.

Entre Camprodon i la Mediterrània no hi ha pràcticament cap aflorament de roques sedimentàries d’edat tardiherciniana. Fins al final dels anys setanta era admesa una edat permotriàsica per al conjunt de roques detrítiques de colors rogencs que afloren al llarg del riu Muga, l’embassament de Boadella, Darnius, Biure, Masarac i Sant Climent Sescebes. Els treballs més recents han demostrat que aquests terrenys tenen una edat cretàcia superior. Malgrat tot, hi ha petits afloraments de roques volcàniques i filonianes que podrien ésser estefanianopermianes; malauradament, la datació precisa d’aquest tipus de roques requereix estudis detallats que encara no s’han fet.

A la zona axial afloren extensos massissos granodiorítics intruïts després de les deformacions hercinianes principals. S’hi han obtingut edats radiomètriques compreses entre 265 i 286 milions d’anys. És a dir, són les manifestacions plutòniques dels temps tardihercinians. Un bon exemple n’és el massís d’Andorra-Montlluís, que aflora al N de la Cerdanya. L’emplaçament d’aquest granitoide data d’uns 270 milions d’anys, edat que correspon a l’Autunià.

En la descripció dels terrenys tardihercinians, els agruparem en unitats que continguin les roques formades en condicions climàtiques i tectòniques semblants, encara que en alguns casos les roques d’una mateixa unitat siguin litològicament molt dispars. Són el que s’anomenen unitats deposicionals, les quals tenen més avantatges per a reconstruir la gènesi de les roques, i permeten així de presentar-ne una visió més sintètica que si partim d’unitats litològicament homogènies. Els terrenys tardihercinians queden així dividits en quatre unitats deposicionals: la unitat Grisa, que té una edat estefaniana superior; la unitat de Trànsit, que correspon a l’"estatge ambigu Permocarbonífer", a cavall entre el Carbonífer i el Permià, de la literatura antiga; la unitat Roja Inferior, que s’estén al llarg d’un lapse de temps que comprèn l’Autunià i, potser, el començament del Saxonià; la unitat Roja Superior, que comprendria un lapse mal precisat del Saxonià i potser també el Turingià. Aquesta unitat correspon a les fàcies saxonianes. En discordança sobre aquestes unitats, es troba la unitat de fàcies buntsandstein, que comprèn una porció temporal mal determinada entre el Turingià i el Trias mitjà. Amb la fàcies buntsandstein, expandida àmpliament sobre la peneplana postherciniana, podem considerar que comença la sedimentació del cicle alpí.

Els afloraments de terrenys tardihercinians a la conca del Pont de Suert - Sort

Els terrenys tardihercinians d’aquesta conca són situats sobre diversos mantells de corriment formats durant l’orogènia alpina, els plans d’encavalcament dels quals cabussen cap al S donant lloc a geometries de falsos sinclinals (anticlinals capgirats), en el nucli dels quals es troben les roques més antigues, fins i tot materials hercinians. Aquests mantells s’han desplaçat de N al S; les unitats superiors, situades actualment més cap al S, tenen un origen més septentrional. A més dels encavalcaments alpins que afecten els terrenys tardihercinians d’aquesta regió, aquests són trencats per nombroses falles que, si bé per la seva relació amb els dipòsits poden considerar-se formades durant els temps tardihercinians, han estat indubtablement reactivades durant l’orogènia alpina. Les columnes estratigràfiques detallades d’aquesta conca subministren informacions bàsiques sobre les molasses tardihercinianes.

Les ignimbrites són dipòsits resultants de l’acumulació dels materials transportats per núvols roents; són constituïdes per una matriu silicificada i còdols aixafats de vidres volcànics alterats a materials argilosos (de color fosc a la fotografia). Les ignimbrites són materials destacables de la unitat Grisa, que, entre el Pont de Suert i Gotarta (Alta Ribagorça), és constituïda en la seva totalitat per roques piroclàstiques més o menys retreballades pels agents sedimentaris; roques del mateix tipus també es troben a la unitat de Trànsit, més a l’est (als voltants de Nevà i Campelles, alt Ripollès), d’on prové la mostra de la fotografia.

Josep Gisbert.

Tot i que la unitat Grisa (unitat tardiherciniana inferior) descansa sobre roques hercinianes d’edat molt diversa —fins i tot sobre materials cambroordovicians—, hi ha arguments per a pensar que el temps durant el qual no hi hagué sedimentació fou petit i comprengué el lapse Westfalià superior-Estefanià inferior. També s’ha constatat que dins la sèrie tardiherciniana manquen unitats litològiques per haver estat erosionades: a tota la conca del Pont de Suert-Sort manca la unitat Roja Superior, això és, no hi ha roques corresponents al Permià mitjà-superior. El registre sedimentari més complet es troba als voltants d’Erillcastell i entre Estac i la carretera de Gerri de la Sal a Sort, on afloren roques de les tres unitats estefaniano-autunianes. La unitat de fàcies buntsandstein reposa en discordança angular sobre les unitats inferiors, fet que provoca que la fàcies buntsandstein sigui dipositada sobre materials de diferent antiguitat, segons el punt geogràfic considerat. Així, a la carretera N-230 de Viella a Lleida, a 1 km en direcció a Viella de la cruïlla entre la N-230 i la C-144 a Castilló de Sos, les fàcies buntsandstein es troben directament sobre el substrat hercinià (manquen els dipòsits corresponents al lapse Westfalià-Permià superior); a l’W d’Erillcastell les fàcies buntsandstein descansen sobre la unitat Grisa (manquen els dipòsits de la unitat de Trànsit i les fàcies saxonianes); a Malpàs el Buntsandstein es presenta sobre la unitat Roja Inferior. Aquesta disposició es repeteix d’una manera alternant tant si ens desplacem en sentit E-W com si ho fem en sentit N-S, i són els afloraments actualment més septentrionals els que presenten un registre sedimentan més complet. Cal tenir en compte que durant els temps tardihercinians, és a dir, abans de l’estructuració deguda a l’orogènia alpina, els afloraments situats avui en dia a la part més meridional, eren els més septentrionals.

Dins de les tres unitats estefaniano-autunianes hi ha també petites discordances i discontinuïtats de caràcter més local. Així, a les rodalies de Malpàs, la unitat de Trànsit descansa sobre la unitat Grisa mitjançant una discordança només apreciable en la cartografia; entre Vilancòs i Guiró, la unitat Roja Inferior es va dipositar concordantment sobre la unitat Grisa, i hi manca la unitat de Trànsit.

Són tres les seccions on, sense grans dificultats, poden ésser reconeguts els materials tardihercinians de la conca del Pont de Suert-Sort: la secció que proporciona la pista que des del Pont de Suert porta al poble de Gotarta, la secció que ha excavat la riera de Peranera i la que ofereix la pista d’accés a Estac des de Baro, a la vall de la Noguera Pallaresa.

Les unitats inferiors a la pista del Pont de Suert a Gotarta

Entre Gotarta i el Pont de Suert, a la pista que uneix ambdós pobles, aflora una bona secció de les tres unitats inferiors i de les fàcies buntsandstein. A grans trets, la sèrie és capgirada i cabussa cap al N. El contacte entre les calcàries devonianes, sobre les quals és edificat Gotarta, i els materials estefanians de la unitat Grisa es troba un xic al S del poble. Els dipòsits de la unitat Grisa que són en contacte discordant amb el Devonià presenten tonalitats rogenques i morades, fet que constitueix una excepció en aquesta unitat, on el gris és el color dominant.

Mapa geològic i secció dels voltants de Gotarta, a la Ribagorça. Observeu la disposició en fals sinclinal dels materials tardihercinians. La unitat Grisa és constituïda en la seva totalitat per materials piroclàstics.

Javier Génova, originals de Josep Gisbert.

La unitat Grisa és constituïda en la seva totalitat per roques piroclàstiques més o menys retreballades pels agents sedimentaris i dipositades en ambients lacustres. Hi podem distingir tres tipus litològics, que alternen els uns amb els altres: ignimbrites, això és, dipòsits resultants de l’acumulació dels materials transportats per núvols roents, constituïdes per una matriu silicificada i còdols aixafats de minerals argilosos; conglomerats amb els còdols —tots de roques volcàniques— suportats per la matriu, i aquesta formada per cendres volcàniques que ocasionalment s’agreguen donant lloc a petites esferes denominades lapil·li acrecional (en general, són dipòsits originats per esllavissades de fang pels costers dels volcans, "lahars", i per huracans piroclàstics); i nivells volcànics amb estratificació paral·lela molt ben marcada, en els quals les làmines de cendra volcànica són granoclassificades amb els elements més grossos a la base i els més fins al sostre (aquests nivells representen la caiguda de cendres fredes en ambients lacustres, i al km 1,9, al sostre d’un d’aquests nivells, n’hi ha un de petit de carbó).

En aquesta secció la unitat de Trànsit és molt reduïda i només té uns 30 m de potència. A la part inferior de la unitat hi ha un conjunt de lutites i tufs volcànics de tons grisos i verds fosforescents. A la part superior alternen nivells de lutites amb d’altres formats per dolomites fèrriques, aquests fàcilment reconeixibles per llur alteració superficial grogosa.

La unitat Roja Inferior comença amb una alternança de gresos, tufs volcànics i lutites de tons verds i rogencs, a sobre de la qual afloren uns quants estrats de gresos i conglomerats. Segueix un tram lutític versicolor (roig, verd, gris) amb nòduls calcaris, l’abundància dels quals decreix cap a la part alta. En aquest tram hom pot observar ressalts deguts a estrats margosos i a cendres volcàniques. A les roques de la unitat Roja Inferior d’aquesta àrea s’han recollit restes de plantes i bivalves. D’entre les restes vegetals més importants cal citar Lebachia piniformis, Walchia (molt freqüent), diverses espècies d’Odontopteris, Ullmannia frumentaria, Cordaites (molt freqüent), Poacordaites, i, entre els lamel·libranquis, Anthracomya goldfussi. L’associació de flora trobada indica una edat autuniana.

Les pudingues basals de les fàcies buntsandstein són escassament representades a la pista (0,5 m), ja que una petita falla en redueix considerablement el gruix visible. Poden observar-se millor fora de la pista, tant a l’E com a l’W. Segueix un tram gresós amb abundants estructures sedimentàries, on abunden les miques del tipus moscovita. Una anàlisi detallada dels criteris de polaritat de les estructures dels gresos mostra que la sèrie és capgirada. L’últim tram de les fàcies buntsandstein és un conjunt lutític monòton de 160 m de potència. S’hi poden distingir decoloracions verdoses degudes a matèria orgànica, petites intercalacions gresoses amb laminacions paral·leles i obliqües i testimonis de biotorbació deguda a arrels i cucs.

Les lutites de la unitat Roja Inferior es diferencien bé de les de las fàcies buntsandstein per l’absència de moscovites, la major abundància de nòduls calcaris i la presència ocasional de cendres volcàniques en les autunianes. En aquestes, els minerals argilosos presents són il·lita, montmorillonita, clorita i caolinita, mentre que en les lutites de les fàcies buntsandstein la il·lita és el mineral essencial i si la clorita i la caolinita hi són presents és sempre en quantitats molt minses.

La disposició estructural de les molasses hercinianes a la riera de Peranera

El poble de Peranera és instal·lat sobre una gran colada d’andesites negres de la unitat Grisa. Als voltants del poble poden observarse els nivells que hi ha per sota de la colada andesítica. Es tracta d’una alternança mil·limètrica i centimètrica de tufs volcànics i lutites de color gris verdós. S’hi observen tufs granoclassificats i nivells centimètrics d’ignimbrites. El contacte entre aquestes roques i els materials hercinians és per falla. No s’observen, doncs, els nivells de bretxes de la base de la unitat Grisa.

La unitat grisa als voltants d’Erillcastell. Darrere el poble, a l’ombra, es veuen els terrenys afectats per l’orogènia herciniana. El poble s’alça sobre la gran colada d’andesita, que pertany a la unitat Grisa (Estefanià superior). Per sobre de l’andesita, la unitat Grisa és formada per materials detrítics que intercalen capes de carbó (coll a l’esquerra del poble). Al damunt, discordants, amb un cabussament més suau cap al sud (esquerra), s’aprecien les fàcies roges del Buntsandstein.

Josep Gisbert.

Bretxa volcànica de la unitat grisa (Estefanià superior), situada sobre la colada andesítica que s’observa just a la sortida del poble de Peranera, camí de les mines d’antracita de Malpàs.

Joan Martí.

Diferents materials de la unitat Grisa es poden observar al camí que de Peranera baixa a les mines d’antracita de Malpàs. A la sortida del poble es pot observar bé la colada andesítica, sobre la qual descansa un conjunt d’aglomerats volcànics. A sobre hi ha un nivell roig amb concrecions d’òxids de ferro, que correspon a un paleosòl ferralític, això és, un sòl enriquit de ferro i alumini. Aquest nivell roig es troba a uns 200 m de Peranera. Més enllà es poden reconèixer diferents paleocanals de gresos amb troncs fòssils, lutites grises amb grans nòduls de siderita i nivells de tufs volcànics. També és fàcil de veure-hi una capa de carbó que ha estat explotada en galeria pocs metres per damunt del camí.

Mapa geològic i secció del sector de Malpàs-Peranera, on destaca la important andesita d’Erillcastell (Alta Ribagorça). El Buntsandstein és discordant sobre la unitat Grisa.

Javier Génova, originals de Josep Gisbert.

Just abans que el camí iniciï la davallada cap a les mines, i abans d’entrar en el bosquet que creix a la part baixa del vessant, és un bon lloc per a observar les relacions estructurals entre les diferents unitats tardihercinianes. Ben exposats en el vessant occidental, hom pot observar, de N a S, els elements geològics següents: els terrenys afectats per l’orogènia herciniana, fonamentalment calcàries devonianes, la unitat Grisa, discordant sobre el Devonià, les fàcies buntsandstein i la falla de Malpàs. Entre els materials estefanians de la unitat Grisa destaca la gran colada volcànica d’andesita sobre la qual s’alça el poble d’Erillcastell. Per sobre de l’andesita, la unitat Grisa és constituïda per terrenys detrítics que intercalen capes de carbó. Les fàcies buntsandstein són discordants sobre la unitat Grisa; aquesta discordança és especialment manifesta en aquest paisatge. Cap al S, la falla de Malpàs afecta també el Buntsandstein que a l’altra banda de la falla és sobre la unitat Roja Inferior, també discordantment.

Des del capdamunt del runam de les mines s’albira una esplèndida panoràmica sobre el vessant oriental del barranc; hom pot observar el Buntsandstein dipositat discordantment sobre la unitat Roja Inferior. En el runam és possible de recollir troncs fòssils, antracita, nòduls de siderita, pirita i calcopirita. Tots aquests materials provenen de la unitat Grisa.

La unitat Grisa i la unitat de Trànsit a la vall de la Noguera Pallaresa

La secció de l’estret de Collegats a Sort dona una bona idea de l’estructura d’encavalcaments que afecta els materials de la vora S de la zona axial. En aquestes unitats hi ha alguns bons afloraments dels materials tardihercinians. En descriurem un parell.

Mapa geològic i secció dels voltants d’Estac i Baro, a la vall de la Noguera Pallaresa. Aquesta àrea forneix bons afloraments de les unitats tardihercinianes inferiors.

Javier Génova, original de Josep Gisbert.

En el talús de la carretera C-147 de Gerri de la Sal a Sort, immediatament al S de la Fonda Farré, en el poble de Baro, afloren lutites i gresos rojos de les fàcies buntsandstein. Poc més al S trobem roques pertanyents a la unitat de Trànsit: es tracta d’una alternança de lutites negres, ocasionalment carbonoses, tufs i cinerites, les quals poden ésser massisses o presentar laminacions mil·limètriques que indiquen un medi de deposició lacustre. D’entre les abundants restes de plantes fòssils que aquests materials contenen, Dalloni classificà (1930) entre altres, Annularia stellata, Callipteridium rochei, Callipteris conferta, Callipteris lyratifolia, Odontopteris duponti i Lebachia piniformis. Aquestes determinacions li permeteren de datar, per primer cop, el Permià inferior a la península Ibèrica. Aquests terrenys de la unitat de Trànsit són molt monòtons i només s’hi observa un petit canvi de color, que esdevé verd, vermellós i morat, als últims 3 m abans de trobar novament les fàcies buntsandstein, més cap al S. Aquest aflorament és un fals sinclinal (anticlinal capgirat), en el nucli del qual hi ha els terrenys més antics, en aquest cas els de la unitat de Trànsit. A la riba oriental de la Noguera Pallaresa aquesta estructura és més espectacular: el fals sinclinal és format per calcàries devonianes en el nucli, els terrenys de la unitat de Trànsit amb una capa de carbó que aflora al riu, i en els flancs de l’estructura, les fàcies buntsandstein.

Els afloraments de la carretera de Baro a Estac forneixen bons exemples de les unitats tardihercinianes inferiors. A mig quilòmetre d’Estac, just on de la carretera surten dues pistes, una de cada banda, aflora la discordança que separa la unitat Grisa dels terrenys hercinians. Aquí, les roques piroclàstiques de la unitat Grisa reposen directament sobre el substrat hercinià, però si ens endinsem algunes desenes de metres en qualsevol de les dues pistes forestals que convergeixen en aquest punt podrem observar l’existència de bretxes roges per sota dels materials piroclàstics. Les bretxes roges són el dipòsit més antic de la unitat Grisa. En aquests afloraments hom pot constatar els tons rogencs i morats que han adquirit les pissarres devonianes, just per sota de la discordança (15-30 cm), com a conseqüència del desenvolupament d’un sòl enriquit en ferro i alumini sobre el substrat hercinià plegat.

A la carretera d’Estac, i baixant cap a Baro, es pot realitzar una secció força completa de la unitat Grisa. De la base cap al sostre, hi ha uns 50-60 m de conglomerats angulosos de colors gris verdosos, en els quals tots els còdols, així com la matriu, són d’origen volcànic i es troben parcialment silicificats i caolinitzats. Tot i que manquen estudis detallats, es pot afirmar que probablement aquests materials foren dipositats per "lahars" i huracans piroclàstics, relacionats amb núvols roents. Segueix una alternança de tons grisos composta per bretxes (amb la majoria dels fragments de pissarres devonianes), cinerites i lutites carbonoses. També hi ha una capa de carbó, que no aflora a la carretera i que fou explotada al començament del segle a través d’una galeria, l’entrada de la qual, avui en dia obstruïda, es trobava pocs metres per sobre del talús de la carretera. En el camí forestal de la serra de la Solana, hi ha un bon aflorament d’aquesta capa de carbó.

Per sobre de l’alternança descrita, hom pot observar una ignimbrita de matriu negra amb abundants cristalls i fragments de roques volcàniques i, pràcticament, sense clastos pumítics. En continuïtat, trobem una altra ignimbrita. Aquesta és grisosa i cap al sostre s’enriqueix en fragments pumítics aixafats; tot el conjunt és molt massís i difícilment s’hi aprecia l’estratificació. Pot, però, observars’hi clarament un dic de desgasificació que talla l’estratificació. Coronen aquest potent paquet ignimbrític un parell de paleocanals omplerts per tufs de cristalls i litotufs amb laminació mil·limètrica. Recobrint els paleocanals hi ha una ignimbrita grisosa, la part alta de la qual és constituïda per un tram caòtic amb nòduls i fragments d’estrats piroclàstics deformats que acaba amb un paleosòl roig.

Des d’aquest últim tram fins al contacte amb les dacites de la unitat de Trànsit, es repeteix tres cops una seqüència de materials semblant a la que hem observat des de les ignimbrites de matriu negra fins a l’última descripció, a excepció del paleosòl roig, que no torna a presentar-se. Aquest tipus de seqüències de la unitat Grisa són interpretades com a resultat de successives erupcions ignimbrítiques, els productes de les quals queien en una depressió lacustre. En els interludis entre erupcions tenia lloc sedimentació lacustre, com ens indiquen els paleocanals amb laminació paral·lela, o erosió de la ignimbrita, com mostren els paleosòls, en el cas que la taxa de deposició de la ignimbrita sobrepassés suficientment la de subsidència de la depressió.

La unitat de Trànsit és formada bàsicament per un tram de roques volcàniques constituït per tufs de cristalls de composició dacítica i per bretxes, també dacítiques, amb ciment format per laves que contenen llentilles estratiformes de jaspis rojos i negres. A sobre hi ha nivells lutítics rojos amb grans miques, i bretxes. Aquest conjunt volcànic, que té uns 60 m de potència, s’ha interpretat com un dom volcànic afectat en la seva part superior per un paleosòl enriquit en ferro i alumini parcialment retreballat.

Concordantment, però amb contacte erosiu, sobre la unitat de Trànsit descansen les lutites amb intercalacions de bretxes i conglomerats amb còdols angulosos molt heteromètrics de la unitat Roja Inferior. Tots els materials d’aquesta unitat són de color roig. S’han interpretat com a dipòsits de petits cons de dejecció en depressions intramuntanyoses d’edat autuniana.

Els afloraments de terrenys tardihercinians a la conca del Cadí

Inclou tots els afloraments tardihercinians que s’estenen entre Sort i el torrent de Ridolaina, al SE de Martinet. La disposició estructural d’aquesta àrea és semblant a l’esbossada per a la conca del Pont de Suert - Sort, ja que n’és la prolongació oriental: diversos mantells de corriment, els plans d’encavalcament dels quals cabussen cap al S, involucren el basament hercinià, i aquest suporta les molasses tardihercinianes. Cal indicar que mentre els afloraments de la unitat encavalcant més septentrional (unitat sobre la qual s’aixeca la serra del Cadí) presenten dipòsits estefanianopermians, en els de les unitats encavalcants més meridionals, de fet sudoccidentals, les molasses tardihercinianes són representades només per les fàcies saxonianes.

Distribució de fàcies a les conques tardihercinianes dels Pirineus catalans. Aquests esquemes, síntesi de nombroses seccions estratigràfiques, permeten de fer-se una idea de conjunt, no només de les fàcies, sinó també de la disposició de les diferents unitats estratigràfiques. Es veu clarament el caràcter expansiu de les unitats superiors. La secció A correspon a la conca del Pont de Suert-Sort, la B a la del Cadí i la C a la de Castellar de N’Hug-Camprodon.

Javier Génova, original de Josep Gisbert.

Així, doncs, entre Sort i Guils, sobre les unitats sudoccidentals, les fàcies saxonianes i les fàcies buntsandstein reposen directament sobre el substrat hercinià. En canvi, a l’E de Guils de Cerdanya, sobre la unitat més septentrional, són presents les tres unitats estefanianopermianes, disposició que es manté fins al refugi de prat d’Aguiló, al SE de Martinet. A l’altura de la Seu d’Urgell tot el conjunt assoleix un gran desenvolupament, i hom pot afirmar que és un dels afloraments estefanianopermians més complets de la península Ibèrica. Aquesta gran banda d’afloraments s’estén tot al llarg del vessant septentrional de la serra del Cadí. A grans trets, poden ésser-hi distingides dues cubetes, tenint en compte les variacions de potència de les molasses. A l’occidental, hi ha un gruix considerable de terrenys, que inclou les tres unitats inferiors, en continuïtat sedimentària, i la unitat Roja Superior discordant sobre diferents trams de la unitat Roja Inferior. Tot i així, en el flanc oriental d’aquesta cubeta, la unitat de Trànsit descansa, a través d’un contacte erosiu, sobre els doms andesítics i les roques piroclàstiques que constitueixen la unitat Grisa. En aquest mateix sector s’atascona la unitat Roja Superior i les fàcies buntsandstein descansen directament sobre els dipòsits rojos autunians. A la cubeta oriental es tornen a presentar les fàcies saxonianes que descansen, per contacte erosiu, sobre la gran massa de roques volcàniques de la unitat de Trànsit (doms dacítics) i de la unitat Grisa (roques piroclàstiques), tal com s’observa entre els barrancs de Capisol i Ridolaina.

Paleocanal, a la unitat Roja Superior (fàcies saxonianes del Permià mitjà-superior), prop de la Bastida d’Adraén (Alt Urgell). Noteu la variació del gruix de la capa de conglomerats del centre de la fotografia (amb un gruix màxim a dalt a l’esquerra i un de mínim a baix a la dreta) que dibuixa la secció d’un canal que ha estat excavat en les capes més fines infrajacents. Les capes roges de sota el canal són interrompudes —erosionades— pels conglomerats a mesura que la capa d’aquests s’engruixeix.

Josep Gisbert.

A més del gran conjunt d’afloraments continus dels costers del Cadí, hi ha dos grups d’afloraments més septentrionals, probablement, però, dins de la mateixa unitat correguda durant l’orogènia alpina. A l’W, el de Cerc, prop de la Seu d’Urgell, que té la geometria d’una petita fossa desenvolupada en el basament hercinià i que conté piroclastos i andesites bretxoides de l’Estefanià superior (unitat Grisa). Més cap a l’E, el sinclinori del Quer Foradat, on hi ha una considerable massa de roques volcàniques (andesites, dacites i piroclastos) amb capes d’hulla, pertanyents a la unitat Grisa i a la base de la unitat de Trànsit. Sobre les roques volcàniques esmentades descansen les fàcies buntsandstein.

Per a poder reconèixer les diferents unitats a la conca tardiherciniana del Cadí, cal realitzar observacions a diferents seccions. Així, tot el que es refereix a la unitat Roja Superior i el seu contacte amb les fàcies buntsandstein és ben exposat a les Llagunes, prop de Sort, i a Noves de Segre, prop de la Seu d’Urgell. Al S d’Artedó, a la pista del coll de la Vansa, afloren en condicions excepcionals coladesdom d’andesites pertanyents a la unitat Grisa. Entre Martinet i el prat de Cadí pot realitzarse una secció més completa del conjunt de totes les unitats.

La unitat Roja Superior a les Llagunes i Noves de Segre

Unitat Roja Superior i Buntsandstein a Noves de Segre (Alt Urgell), vista cap a l’est, des de la riba dreta del riu Segre. Les bretxes i lutites roges (a l’esquerra) corresponen als nivells més superiors de la unitat Roja Superior. Al seu damunt, en lleugera discordança, s’observen les pudingues i els gresos rojos (cresta) de les fàcies buntsandstein que passen a gresos i lutites en ascendir en la sèrie (a la dreta, a la fotografia).

Josep Gisbert.

A la carretera de Sort a la Seu d’Urgell, a uns 11 km de Sort, passat el trencall de les Llagunes, en una entrada que hi ha prop del pont del barranc, podem observar la discordança entre les pissarres cambroordovicianes i les bretxes basals roges de les fàcies saxonianes del Permià mitjà-superior. Tot i mancar-hi un bon gruix de dipòsits, no s’observa cap paleosòl en aquesta discordança. El talús de la carretera ofereix detalladament les característiques d’aquestes bretxes. Els còdols són de quars i de pissarres cambroordovicianes com les de sota la discordança. La mida dels còdols disminueix cap al sostre. En nombrosos estrats els còdols de les bretxes suren dins d’una matriu argilosa, fet que indica que el conjunt fou dipositat per un corrent d’alta densitat, mecanisme propi de medis deposicionals amb relleus enèrgics i precipitacions brusques i torrencials. Sobre les bretxes, segueix una alternança de microconglomerats gresos, lutites i cinerites de colors rojos amb taques i decoloracions de color gris verdós. A la part alta d’aquest conjunt abunden els nòduls calcaris i poden ésser-hi observades decoloracions verdoses amb forma de restes d’arrels. La matèria orgànica que ha generat la decoloració fou acumulada per les arrels de la vegetació permiana.

El tram més alt de la unitat Roja Superior és compost per lutites argiloses roges, massisses i formades per clorita, il·lita i caolinita (per aquest ordre d’abundància), resultat de l’alteració de les cendres volcàniques que queien a les planes permianes. Sobre d’aquestes lutites destaquen les pudingues basals de les fàcies buntsandstein. Des de l’altra banda del barranc, uns 500 m més enllà en direcció a la Seu d’Urgell, hi ha una bona vista de la disposició estructural d’aquest aflorament.

Mapa geològic i secció a Noves de Segre. A la vall del Segre es pot observar bé la discordança de les fàcies buntsandstein sobre els materials de la unitat Roja Superior.

Javier Génova, original de Josep Gisbert.

Mapa geològic i secció dels voltants de les Llagunes, a la conca de la Noguera Pallaresa, on les fàcies saxonianes de la unitat Roja Superior reposen directament sobre el sòcol hercinià.

Javier Génova, original de Josep Gisbert.

Des de la riba dreta del riu Segre, a l’altura del trencall que porta a Noves de Segre des de la carretera de la Seu d’Urgell a Lleida, hi ha, mirant cap a l’E, una panoràmica excel·lent que permet observar la discordança entre les fàcies bretxoides de la unitat Roja Superior i les pudingues i els gresos rojos del tram basal de les fàcies buntsandstein. Observant l’aflorament de prop hom constata que la unitat Roja Superior és composta per una alternança de bretxes sense matriu, bretxes amb matriu (els còdols de les quals són suportats per la matriu) i lutites arenoses roges. L’abundància de les bretxes decreix cap a la base. Intercalats, afloren alguns nivells de cinerites de color verd groguenc. A uns 100 m de la cruïlla de carreteres, una falla oculta una part de la sèrie i fa més brusca la variació granulomètrica. Les roques visibles més superiors de la unitat Roja Superior són lutites roges, amb un clivatge pissarrós ben desenvolupat, i nivells calcodolomítics arenosos que, ocasionalment, presenten filades primes de bretxes. En aquests terrenys detrítics del Permià mitjà-superior, la mida dels clastos augmenta en ascendir en la seqüència (seqüència granocreixent), i les fàcies són pròpies d’una vora de conca abrupta.

Les colades-dom d’andesites del coll de Lavansa

A 1,3 km abans d’arribar a Artedó, al S de la Seu d’Urgell, neix la pista forestal que duu al coll de la Vansa. A 4,2 km del trencall aflora el contacte entre el Paleozoic deformat durant l’orogènia herciniana i l’Estefanià (unitat Grisa). Sobre la discordança hi ha 6 m de bretxes rogenques, els elements de les quals són blocs del substrat i roques volcàniques. Per sobre de les bretxes aflora un conjunt d’aglomerats volcànics, formats per grans blocs de roca volcànica amb matriu de cendra, força alterats a minerals argilosos, sobretot caolinita. A continuació trobem un conjunt format per cinc colades-dom d’andesites. Dins de cada colada podem distingir: una zona basal amb abundants vesícules, les quals indiquen que la colada-dom es va emplaçar sobre un substrat mullat o entollat; una zona intermèdia que presenta diàclasis paral·leles a l’estratificació; un tercer tram amb diàclasis corbes, algunes de les quals són un inici de disjunció prismàtica hexagonal; i un tram superior compost per bretxes, en les quals els fragments d’andesita són englobats en un ciment de lava de la mateixa composició que els clastos. Hom pot observar totes aquestes roques entre 500 i 800 m més enllà de la base dels materials tardihercinians. Poden presentar-se tant zones de base i de vora de la colada-dom com zones internes autobretxades. Les colades són separades les unes de les altres per paleosòls o petites intercalacions piroclàsiques i presenten un total de 270-280 m de gruix. Aquest conjunt és travessat per un dic andesític que per la pista es troba a 650 m de la base dels materials estefanians. Els colors de les roques volcàniques són grisos i verdosos, llevat d’allà on aquestes roques han estat alterades hidrotermalment, cas en el qual adquireixen tonalitats rosades.

Colada-dom d’andesites de la unitat Grisa, al coll de la Vansa (Alt Urgell). Dins de cada colada es distingeix una zona basal amb vesícules, una zona intermèdia que presenta diàclasis paral·leles a l’estratificació, un tercer tram amb diàclasis corbes, i un tram superior, compost per bretxes, en les quals els fragments d’andesita són englobats en un ciment de lava de la mateixa composició que els clastos. La fotografia superior mostra una vista de l’aspecte de conjunt d’una colada i la inferior un detall de les bretxes.

Joan Martí

Mapa geològic i secció dels voltants del coll de la Vansa, a la serra del Cadí, zona on destaquen les colades-dom d’andesites de la unitat Grisa i el pitó subvolvànic de Sant Salvador.

Javier Génova, originals de Josep Gisbert.

Sobre la massa de colades-dom hi ha un paquet d’uns 60-70 m de cendres i tufs volcànics, pertanyents ja a la unitat de Trànsit, recobert per lutites roges que contenen còdols dispersos. Ambdós grups de materials són separats per un contacte erosiu i sobre els materials volcànics es desenvolupa un sòl. Per efecte d’aquest paleosòl els materials situats fins a 8-10 m per sota del contacte presenten un fort enrogiment i nombroses esquerdetes plenes de calcedònia. Els còdols dispersos del nivell situat immediatament per sobre del paleosòl són producte del retreballament del paleosòl. Per a observar aquest contacte cal deixar la pista en una corba situada a 1200 m del començament de l’itinerari i pujar pel dret muntanya amunt. Sobre del nivell lutític hi ha una alternança de gresos rojos i verds i lutites roges, les primeres de les quals posseeixen petites concentracions de minerals radioactius. La vegetació impedeix d’observar en bones condicions la continuació d’aquesta secció.

La sèrie tardiherciniana entre Martinet i el prat de Cadí

Pitó volcànic dacític de la unitat de Trànsit a prat d’Aguiló, a la serra del Cadí. En aquesta localitat, les laves i ignimbrites dacítiques assoleixen un gran gruix. En el pitó de la fotografia, la zona més fosca correspon a una alteració hidrotermal de la roca volcànica que tingué lloc posteriorment al seu emplaçament.

Josep Gisbert.

Entre Martinet i l’inici de la pista d’Estana, és a dir, a la carretera de Montellà de Cadí, aflora un granitoide ben visible en el talús de la carretera. Radiomètricament s’ha datat en 270 ± 10 milions d’anys, això és, Autunià inferior, i s’ha relacionat amb el vulcanisme àcid representat per les riolites que afloren en el torrent de Pi, el coll de Pendís i Gréixer, així com amb el nivell guia ignimbrític interstratificat en els trams basals de la unitat Roja Inferior.

A la pista d’Estana, a 3250 m del seu començament, afloren, en contacte tectònic amb els terrenys devonians, els materials vulcanoclàstics de la unitat Grisa. Això no obstant, el primer bon aflorament es troba en el km 4 d’aquesta pista, darrere d’una casa. Es tracta d’un aflorament esplèndid d’aglomerat volcànic format per blocs decimètrics i mètrics de dacites i andesites. Uns 100 m més enllà, en direcció a Estana i uns 20 m per damunt de la carretera destaca el runam d’una mina de carbó. És possible d’observar la capa de carbó que, tot i ésser molt prima, és d’excel·lent qualitat (hulla grassa). Aquesta capa es troba interstratificada en cendres volcàniques. Tots aquests afloraments pertanyen a la unitat Grisa i tenen una edat estefaniana superior. Més enllà del poble d’Estana, passat el coll d’Estana, els 400 primers metres del camí del prat del Cadí discorren sobre roques volcàniques estefanianes. Afloren malament, presenten una estructura complexa i fan de mal observar.

Conglomerats de la unitat Roja Inferior, a la serra del Cadí. Sovint passa que roques molt semblants tenen orígens molt diferents. Així, els conglomerats que afloren al torrent de Pi (a dalt) han estat transportats i dipositats per un núvol roent; els nivells clars del sostre de les capes corresponen als tufs riolítics amb què finalitzaren els episodis volcànics. Només l’observació en secció prima, al microscopi, de textures típicament volcàniques permet afirmar l’origen volcànic d’aquests conglomerats. Els conglomerats en què els còdols es toquen els uns als altres —conglomerats suportats per còdols— que mostra la fotografia de baix, han estat originats típicament per avingudes d’aigua ocasionades per tempestes.

Josep Gisbert.

Mapa geològic i secció de l’àrea d’Estana - Prat de Cadí. Entre Martinet i Prat de Cadí (Baixa Cerdanya) aflora una de les seccions més completes dels terrenys tardihercinians de la conca del Cadí.

Javier Génova, originals de Josep Gisbert.

Sobre les roques volcàniques segueix una alternança de microconglomerats, tufs i lutites roges d’edat autuniana. Pertanyen a la unitat Roja Inferior. A la cota 1550 destaca un paquet de lutites travessat per dics clàstics, és a dir, esquerdes per les quals han estat injectats materials detrítics. Entre aquest aflorament i la cota 1690 continua l’alternança acabada de descriure, però en millors condicions d’aflorament. Poden ésser-hi distingits dos tipus diferents de cossos detrítics. Cossos estratiformes, amb força continuïtat espacial, de conglomerats de còdols angulosos suportats per una abundant matriu argilosa, dipositats per corrents densos provocats per pluges violentes i sobtades; i cossos de gresos i microconglomerats, en els quals els còdols se suporten els uns als altres, amb una clara geometria de paleocanal i amb estructures sedimentàries ben desenvolupades. A les lutites hom pot trobar nombroses traces d’arrels, així com nòduls i crostes calcàries —"caliche"—, formacions superficials característiques de regions amb clima semiàrid. A la cota 1690, diversos nivells de gresos de gra fi contenen rastres de cucs. Per sobre d’aquests nivells segueixen 150 m de lutites roges amb intercalacions primes de sorra fina amb laminacions paral·leles, traces d’ones ("ripples") de corrent, esquerdes de dessecació, i restes de plantes (Walchia) fossilitzades en òxids de ferro.

Esquerdes de dessecació desenvolupades en capetes carbonàtiques intercalades en lutites roges de la unitat Roja Superior, a Adraén. Durant la deposició de la unitat Roja Inferior, i també de la unitat Roja Superior, que tingué lloc en un clima semiàrid, a les cotes més baixes de les conques de sedimentació es formaven tolls després de cada tempesta, que desapareixien ràpidament per causa de la forta evaporació. Els sediments que s’hi dipositaven, en assecar-se, s’esquerdaven i donaven lloc a estructures com les de la fotografia, que han estat preservades.

Josep A. Muñoz.

Els primers dipòsits de la unitat Roja Superior descansen en discordança sobre les lutites de la unitat Roja Inferior. Es tracta de gresos i conglomerats, amb els còdols que se suporten els uns als altres i entre els quals abunden els carbonàtics. També hi ha lutites roges amb traces d’arrels i crostes carbonàtiques que corresponen a paleosòls de tipus "caliche". És justament de l’erosió d’aquests sòls d’on provenen els nombrosos còdols carbonàtics dels conglomerats. A la cota 1790 predominen les lutites, entre les quals només destaquen alguns cossos de conglomerats amb els còdols suportats per la matriu. Sobre les lutites tornen a haver-hi gresos i conglomerats amb abundants còdols carbonàtics fins a arribar a la discordància amb les fàcies buntsandstein, poc abans dels prats del Cadí. Aquest últim tram és, en una gran part, ocult pels dipòsits superficials i la vegetació.

Els afloraments de terrenys tardihercinians a la conca de Castellar de N’Hug - Camprodon

Comprèn la faixa de terrenys tardihercinians que s’estén des del barranc de Ridolaina, al SE de Martinet, fins a la vall del riu Ter, al S de Camprodon. Anàlogament a les dues conques descrites anteriorment, els diferents fragments d’aquesta conca són situats sobre diferents unitats de basament corregudes cap al S durant l’orogènia alpina amb els plans d’encavalcament cabussant també cap al S, excepte a la vall del riu Freser, on són verticalitzats i, fins i tot, capgirats, de manera que cabussen fortament cap al N. Els afloraments de materials tardihercinians compresos entre el torrent de Ridolaina i Castellar de N’Hug presenten una disposició estructural aparentment senzilla, que cabussa, a grans trets, cap al S. En canvi, a l’E de Castellar de N’Hug la disposició estructural és molt complexa i hom distingeix un bon nombre d’unitats corregudes. Igual que més a l’W, les actualment més meridionals són les superiors i, per tant, les que originàriament eren situades més al N.

En aquesta conca manca la unitat Grisa, i els dipòsits de la unitat de Trànsit es disposen discordantment sobre el substrat hercinià, majoritàriament sobre les calcàries devonianes i sobre les lidites, les pissarres, els gresos i els conglomerats del Carbonífer inferior. Les fàcies buntsandstein també hi són molt reduïdes, tant en gruix com en extensió geogràfica, i la seva presència queda limitada a l’W de Castellar de N’Hug, on fins i tot aflora d’una manera discontínua, de forma que als voltants del coll de Pendís el Cretaci superior reposa discordantment sobre les riolites autunianes. Les diferents associacions de materials presents en aquesta conca es poden referir a quatre àrees.

A la més occidental, són presents la unitat de Trànsit, molt reduïda, la unitat Roja Inferior, autuniana (és representada per grans masses de riolites fossilitzades per bretxes, tufs i lutites roges), i les fàcies buntsandstein, constituïdes per lutites roges amb alguns nivells, ocasionals, de gresos.

A la regió de Gavarrós - Castellar de N’Hug, els dipòsits de la unitat de Trànsit atenyen una potència considerable i són constituïts per bretxes, conglomerats, lutites, tufs i calcàries de tons predominantment rojos. La unitat Roja Inferior, autuniana, es disposa sobre els materials infrajacents en general en continuïtat estratigràfica, té uns 900 m de potència i és formada per conglomerats, gresos, lutites i tufs rojos. Les fàcies saxonianes queden limitades a una petita àrea al S de Castellar de N’Hug. També hi ha conglomerats i lutites roges de les fàcies buntsandstein.

A la vall del riu Freser predominen els dipòsits volcànics. La unitat de Trànsit comença amb bretxes i continua amb colades d’andesites basàltiques. La unitat Roja Inferior conté uns potents dipòsits d’ignimbrites, (uns 180 m), fossilitzats pel Cretaci superior, que és representat per les fàcies detrítiques roges conegudes amb el nom de Garumnià.

El domini més oriental, des del coll de Jou, al S del Taga, fins al riu Ter, és semblant al de Gavarrós - Castellar de N’Hug. En difereix per la presència de diverses capes d’hulla que havien estat extensament explotades al final del segle passat, associades a fàcies de colors grisos de la unitat de Trànsit. A més, aquí, ultra els materials de la unitat Roja Inferior, les lutites i els conglomerats rojos de les fàcies saxonianes (unitat Roja Superior) són àmpliament esteses per tota la regió, mentre que les fàcies buntsandstein en són absents. Els dipòsits tardihercinians són fossilitzats pels materials garumnians del Cretaci superior.

Les riolites autunianes de Gréixer

Una secció que passi pel poble de Gréixer, al N de Bagà, 1,5 km al S de la boca S del túnel del Cadí, permet d’observar la unitat de Trànsit i la unitat Roja Inferior a la part més occidental de la conca. En el camí de Gréixer al coll de la Cabrera hom pot observar bé aquesta secció, els materials tardihercinians de la qual presenten un cabussament generalitzat cap al S. Partint del N, del substrat paleozoic constituït aquí pels materials detrítics de la successió "culm", i baixant cap a Gréixer, observem sobre els conglomerats, gresos i pissarres del "culm", una sèrie prima de tufs, gresos i conglomerats que s’atribueix a la unitat de Trànsit.

Nivell conglomeràtic de la unitat Roja Superior, ben característic, a Argestues, a l’extrem occidental de la serra del Cadí. Els materials sedimentaris de la unitat Roja Superior són molt semblants als de la unitat Roja Inferior. Això no obstant, els conglomerats de la unitat Roja Superior (els de la fotografia) es caracteritzen per la gran abundància de còdols carbonàtics.

Josep Gisbert.

Les riolites de Gréixer, constitueixen els nivells més baixos de la unitat Roja Inferior (Autunià) que, als voltants d’aquest poble (Berguedà), reposen sobre els materials atribuïts a la unitat de Trànsit. Aquesta roca és composta de cristalls de quars i feldspat (puntets blancs) dins d’una massa que presenta un llistat mil·limètric on s’observen petits plecs formats durant l’emplaçament de les riolites en forma de massa fosa, a uns 650ºC, sobre la superfície de la conca. L’erupció que donà lloc a les riolites de Gréixer produí un nivell ignimbrític que s’estén pels Pirineus catalans i constitueix un excel·lent nivell guia a la unitat Roja Inferior.

Josep Gisbert.

Sobre la unitat descrita afloren els materials de la Unitat Roja Inferior, els primers dels quals són un conjunt molt potent de roca volcànica massissa, de composició riolítica, que s’ha interpretat com una colada volcànica. De prop, hom pot comprovar que és composta per cristalls de quars i feldspat immersos en una massa que presenta un llistat mil·limètric en el qual es poden observar petits plecs formats quan aquests materials s’anaven emplaçant en forma de massa fosa a uns 650 °C sobre la superfície de la conca autuniana. A sobre d’aquesta colada s’han desenvolupat bretxes de grans blocs, amb diàmetres de fins a 25 cm. Els clastos són de riolita i provenen del retreballament de la colada infrajacent. L’aflorament d’aquestes bretxes es troba uns 50 m al N del poble de Gréixer. Entre les cases del poble aflora una alternança de lutites, tufs i conglomerats de tons rojos i verds. Els còdols dels conglomerats són majoritàriament de roques volcàniques, però també n’hi ha algun de quars anormalment ben arrodonit, probablement perquè es tracta de còdols provinents de les pudingues de les fàcies "culm", del substrat hercinià. A l’extrem S del poble, i al costat de l’última casa, es pot observar el contacte entre els conglomerats i les lutites roges amb jaspis de la unitat Roja Inferior amb les lutites roges de les fàcies buntsandstein.

Les ignimbrites de la unitat Roja Inferior a Castellar de N’Hug

Mapa geològic i secció, just a l’est de Castellar de N’Hug. La major part d’aquesta zona és ocupada per terrenys rojos de la unitat Roja Inferior i de la unitat Roja Superior. La gran extensió dels afloraments d’aquestes unitats és deguda, en part, al fet que la unitat Roja Inferior hi és repetida tres vegades a causa de l’estructura d’encavalcaments. En aquesta àrea hi ha bons afloraments del nivell guia d’ignimbrites de la unitat Roja Inferior.

Ricardo Génova, originals de Josep A. Muñoz.

Al paisatge dels voltants de Castellar de N’Hug dominen els colors rogencs. Hi afloren àmpliament la unitat Roja Inferior i la unitat Roja Superior. De tota manera, cal anar alerta en aquesta àrea, ja que els materials de la unitat Roja Inferior hi són, en una gran part, repetits tres vegades a causa d’encavalcaments. Les unitats implicades en aquesta estructura són formades, en aquesta secció, únicament per materials rojos i això en dificulta l’evidència. Més a l’E, però, aquests encavalcaments involucren roques devonianes, fet que en facilita l’estudi. De tota manera, des d’immediatament al S del poble fins a trobar els materials de la unitat de Trànsit, la carretera del coll de la Creueta travessa tres cops el nivell ignimbrític, repeticions que posen de manifest l’estructura al·ludida. A la carretera del coll de la Creueta hom pot observar, doncs, la unitat de Trànsit i la part baixa de la unitat Roja Inferior repetida tres vegades. El segon encavalcament passa per dins del poble. Des de Castellar de N’Hug cap al S, per la carretera del coll de la Creueta i pel camí del barri de can Ros, aflora el tram de sèrie més complet de la unitat Roja Inferior, el qual forma part de la tercera unitat estructural.

A la base, la unitat de Trànsit descansa discordantment sobre calcàries, margues i pissarres devonianes, les quals són rubefactades uns quants metres per sota de la discordança. Els primers dipòsits de la unitat de Trànsit són unes bretxes roges, sobre les quals hi ha gresos, bretxes i tufs grisos i rojos alternant amb lutites roges que contenen nòduls calcaris.

Sobre els materials grisos de la unitat de Trànsit, destaca una capa de conglomerat, roja, de pocs metres de gruix, amb els còdols majoritàriament quarsosos, que constitueix la base de la unitat Roja Inferior. A la part inferior d’aquesta unitat cal destacar les ignimbrites, que atenyen un gruix de 35 m. Les ignimbrites, a l’aflorament de la carretera del coll de la Creueta immediatament al S del poble, descansen sobre un nivell cinerític. De la base al sostre, el conjunt ignimbrític consta de cinc trams. L’inferior és un paquet massís de roques ígnies d’uns 15-20 m de gruix, la part baixa del qual és de color morat, i presenta fragments de pumita, sovint parcialment dissolts, i abundants cristalls. La part superior, de color rosa, és silicificada i, en part, ha perdut la textura ignimbrítica. El segon tram és constituït per una capa de gresos feldspàtics d’1 m de gruix, amb la base acanalada que erosiona la unitat anterior. A sobre, el tercer tram torna a ésser ignimbrític. Consta de dos nivells d’1 m de gruix cada un, separats per un nivell discontinu de gresos feldspàtics que, com a màxim, ateny 20 cm. Ambdós nivells ignimbrítics són de gra fi, de tons verds, i en el seu interior hom distingeix fragments de pumita blanca, preferentment cap al sostre. Un paquet de 3-4 m de gresos amb la base acanalada que erosiona les ignimbrites acabades de descriure, constitueix el quart tram. L’últim és constituït per una ignimbrita de matriu cinerítica roja que conté cristalls i fragments de pumita més o menys dissolts. Té un gruix de 6 m. Aquest últim tram constitueix un nivell guia que s’estén al llarg dels Pirineus catalans, i és en aquesta secció on ateny una potència més gran.

La part alta de la Unitat Roja Inferior, constituïda per una alternança de conglomerats amb còdols angulosos i lutites roges amb nòduls i "caliche", és ben exposada a la pista d’accés al barri de can Ros. Al S de les cases d’aquest barri, els dipòsits autunians culminen amb 390 m de lutites.

Pel camí que discorre per l’W del turó Moreu, al S de can Ros, hom pot observar, sobre les lutites de la unitat anterior, una alternança de conglomerats amb còdols angulosos i lutites que pertanyen a la unitat Roja Superior. Els materials de les dues unitats roges d’aquesta àrea són molt semblants als descrits a la secció de Martinet - el prat de Cadí. Seguint el mateix camí trobarem la discordança de les pudingues de les fàcies buntsandstein sobre els conglomerats de les fàcies saxonianes. Aquest és l’aflorament més oriental de les fàcies buntsandstein al vessant S dels Pirineus.

Les bretxes d’explosió i la flora permocarbonífera a Surroca i Ogassa

Bloc de dacita amb formes còncaves (violeta, al centre de la fotografia) a les bretxes de la unitat de Trànsit (Estefanià-Autunià) de Surroca, formades majoritàriament per roques del sòcol hercinià. Les formes còncaves de la dacita són degudes a un emplaçament del bloc en estat semisòlid durant una erupció. La natura sedimentària de la majoria de fragments indiquen que aquestes bretxes registren el naixement d’un volcà. La seva acumulació és el resultat de les explosions que serviren per a obrir pas al magma que originà els blocs dacítics de la bretxa.

Josep Gisbert.

Als voltants de Surroca l’estructura alpina és complexa i això dificulta, de vegades, les reconstruccions. Tanmateix, en el camí que des del coll de can Camps (a la pista de Surroca a Ogassa) mena a la pedrera alta de carbó, es poden observar algunes característiques de la unitat de Trànsit i de la unitat Roja Superior d’especial interès. En el coll de can Camps i el primer tram de la pista de la pedrera de carbó aflora la unitat Roja Superior i, més amunt, la unitat de Trànsit, ambdues unitats cabussant cap al N. La unitat de Trànsit és, al N, en contacte per falla amb una unitat de calcàries devonianes, al N de les quals, i un altre cop separats per falla, tornen a aflorar els materials de la unitat de Trànsit.

Mapa geològic i secció dels voltants de Surroca i Ogassa (Ripollès). Malgrat la intensa tectònica, en aquesta regió es poden observar algunes característiques de la unitat de Trànsit i de la unitat Roja Superior que són d’un interès especial. Destaquen les bretxes amb blocs de dacita amb formes còncaves de la unitat de Trànsit.

Javier Génova, originals de Josep Gisbert.

Al N de les calcàries devonianes, els dipòsits de la unitat de Trànsit cabussen cap al S. Es tracta de lutites grises amb capes de carbó, restes de plantes, "tonsteins" (és a dir, roques argiloses producte de l’alteració de roques volcàniques) i nivells de gresos fins. Al constat mateix del camí hi ha un aflorament excel·lent on es poden observar els nivells gresosos amb "ripples" i laminacions paral·leles. El conjunt de l’aflorament constitueix un bon exemple d’associació de fàcies típica de dipòsits lacustres. A l’E del camí, en una pedrera a l’altra banda d’un collet, afloren les capes d’hulla que s’havien explotat a cel obert. A la pedrera hom pot observar els conglomerats del sostre d’aquest conjunt, i l’oxidació incipient soferta per les lutites de la base, que ha donat lloc a anelles concèntriques d’òxids de ferro. En aquesta pedrera, bé sigui in situ o en el runam, abunden els fòssils d’una flora variada. Les plantes fòssils de la família de les aletopteriàcies constitueixen el 50 % de tots els fòssils presents. Entre les més abundants cal destacar Alethopteris zeilleri, A. pyrenaica i Callipteridium zeilleri. D’entre les plantes d’altres famílies, Pecopteris cyathea, P. hemitelioides, P. candollie (= Scelecopteris candolleana), Calamites cisti, Pseudomariopteris, Linopteris germani, Odontopteris minor, Sphenophyllum oblongifolium, Cordaites i Cordaicarpus. També hi han estat trobades nombroses espores. De major a menor importància cal citar Punctotosporites, Florinites, Densosporites, Acanthotriletes, Thymospora, Laevigatosporites i Calamospora.

Al S de la unitat de calcàries devonianes destaca un paquet de bretxes de més de 50 m de gruix. Conté còdols de fins a 1,5 m de diàmetre, formats essencialment per roques del substrat hercinià, tant del Devonià com del Carbonífer inferior i de l’Ordovicià. També hi ha algún bloc de dacita que presenta formes còncaves, interpretades com a deformacions plàstiques del bloc durant la formació de la bretxa. Aquesta deformació plàstica dels blocs de dacita només es pot explicar acceptant un emplaçament del bloc en estat semisòlid, durant una erupció. L’origen sedimentan de la majoria dels fragments que acompanyen els blocs de dacita indiquen que aquest paquet de bretxes registra el naixement d’un volcà i la seva acumulació és el resultat de les explosions que serviren per a obrir pas, per primer cop, al magma que originà els blocs dacítics de la bretxa. Al S de les bretxes aflora una alternança de lutites ferruginoses roges, tufs blancs i rojos i microconglomerats rojos i verds. Ja en contacte amb la unitat Roja Superior, i com a últim tram de la unitat de Trànsit en aquesta secció, lutites grises amb carbó i restes de plantes, gresos i microconglomerats.

Entre el coll de can Camps i els materials de la unitat de Trànsit aflora una alternança de conglomerats, gresos i lutites roges que pertany bàsicament a la unitat Roja Superior (Permià mitjà-superior). La unitat Roja Inferior amb prou feines hi és representada. Les ignimbrites que afloren en una recolzada del camí en són el testimoni més evident. Més cap a l’E, els materials de la unitat Roja Inferior adquireixen un important desenvolupament i es pot seguir el nivell ignimbrític fins més enllà del riu Ter. Els conglomerats de la unitat Roja Superior d’aquesta secció contenen còdols de tres orígens diferents: còdols de quarsites, lidites, pissarres i calcàries provinents de la sèrie herciniana; còdols de roques volcàniques estafaniano-autunianes de la unitat Grisa; i còdols de roques granudes de composició quarsofeldspàtica amb intercreixements del quars i el feldspat potàssic, resultat d’una cristal·lització simultània d’aquests dos minerals. Aquestes textures són característiques de roques ígnies poc profundes i aquests còdols representarien materials de les parts profundes dels aparells volcànics. Provenen, doncs, de la zona d’enllaç entre les roques volcàniques superficials i les roques plutòniques profundes que hi són associades. És interessant de remarcar aquest fet, sobretot sabent que les fàcies buntsandstein contenen còdols de granitoides hercinians. Això indica que l’exposició subaèria i l’erosió de la part profunda de la Serralada Herciniana començà durant la deposició de les fàcies saxonianes i culminà durant el Triàsic inferior.

Els afloraments tardihercinians més orientals

L’extrem oriental dels Pirineus —entre Camprodon i la Mediterrània— es caracteritza per l’absència de dipòsits tardihercinians. Fins fa ben poc temps, però, hom acceptava una edat permotriàsica per a les sèries detrítiques roges, que en aquesta part dels Pirineus descansen discordantment sobre els materials hercinians. Els estudis recents han mostrat que els trams alts d’aquestes sèries són d’edat finicretàcia, i encara és un problema l’edat dels trams basals. Això no obstant, en dues localitats han estat trobades associacions de pol·len típiques del Juràssic.

Només dos afloraments constitueixen excepció al que hem dit: les riolites i la sèrie roja de Baixàs al Rosselló i les lutites inferiors de la sèrie detrítica roja dels Banys d’Arles al Vallespir. D’altra banda no s’ha de descartar que algunes de les roques plutòniques, filonianes i volcàniques que travessen els materials hercinians puguin ésser d’edat estefanianopermiana, encara que amb les dades actuals és difícil d’afirmar-ho; i més, si es té en compte que a l’Ordovicià superior hi ha roques molt semblants. Les riolites que afloren enmig dels materials hercinians, a la carretera de Biure a Agullana, 1 km a l’W de Biure, constitueixen un bon exemple d’aquestes roques d’edat incerta.

Les riolites de Baixàs

En un barranc al S de Baixàs (Rosselló) aflora un petit conjunt de roques volcàniques i roques detrítiques roges. Han sofert un metamorfisme de baix grau que també afecta el Mesozoic suprajacent, i que és relacionat amb la faixa metamòrfica nordpirinenca. La base de la sèrie no aflora. Els nivells més inferiors que es poden observar són riolites, sobre les quals descansen 7 m de bretxes seguits per uns 13 m de lutites amb tufs intercalats; la sèrie s’acaba amb 8 m d’una alternança de bretxes, gresos i lutites roges fossilitzada per les calcàries cristal·lines del Lias. Tant les riolites com la sèrie detrítica roja es poden atribuir a la unitat Roja Inferior, i per tant a l’Autunià.

Les lutites roges dels Banys d’Arles

El Triàsic dels Països Catalans és constituït per una alternança de grans unitats detrítiques i d’altres de carbonàtiques; les primeres representen, a grans trets, ambients continentals, i, les segones, ambients marins. A la fotografia, que correspon a l’àrea de Mussara, a les muntanyes de Prades, hom aprecia, de baix a dalt, els terrenys detrítics rojos del Buntsandstein, els calcaris blancs del Muschelkalk inferior, el replà que s’estén sobre les argiles i gresos rojos del Muschelkalk mitjà i, a l’últim graó, els carbonats blancs del Muschelkalk superior. Aquestes alternances reflecteixen la interacció de diferents velocitats de subsidència i les influències terrígenes, i les repetides transgressions de la mar Tetis a l’àmbit dels Països Catalans.

Ramon Salas.

Als Banys d’Arles (Vallespir) aflora una sèrie detrítica roja i granodecreixent, de manera que a la base hi ha conglomerats angulosos i al sostre lutites, i passa gradualment a roques carbonàtiques marines amb fauna del Triàsic mitjà. Es tracta, doncs, d’un conjunt de fàcies buntsandstein que presenta una certa analogia amb els dipòsits triàsics de Castellar de N’Hug i Sort on, localment, els conglomerats de base de les fàcies buntsandstein són angulosos i immaturs. Aquestes fàcies buntsandstein reposen directament sobre el substrat hercinià, excepte en els afloraments més meridionals, on descansen sobre unes lutites roges, probablement permianes. De tota manera, l’estat actual dels coneixements no permet d’interpretar millor l’edat, ni el significat, d’aquestes lutites.