Els afloraments permotriàsics de Mallorca es limiten a una reduïda àrea de la serra de Tramuntana, entre Estallencs i Banyalbufar, mentre que a Menorca, única illa balear on afloren àmpliament els materials hercinians, els terrenys permians ocupen extenses àrees de la regió de Tramuntana orlant els contactes entre les roques hercinianes i les mesozoiques.
Gresos "tigrats" de la unitat Roja Superior, a la carretera de Maó a Ciutadella. El llistat de colors és el resultat d’un començament de desenvolupament de paleosols, immediatament després de la sedimentació. Els nivells més foscos tenen el gra més petit, fet que facilita la rubefacció. A la part baixa de l’aflorament, el llistat ha estat trencat com a resultat de l’activitat orgànica.
Josep Gisbert
Fàcies saxonianes a la cala Pilar de Menorca. A l’extrem occidental de l’arenal (a dalt), sobre les lutites roges amb petites intercalacions gresoses, destaca un paquet de gresos. A la base del penyal de l’Anticrist (a dalt, a segon terme) hi ha el contacte entre les lutites roges de la unitat Roja Superior i els gresos grisos de la fàcies buntsandstein (a baix), que presenten estratificació encreuada.
Josep Gisbert
La presència d’un important conjunt de materials rojos d’edat permotriàsica, escassament estudiat fins a l’actualitat, és comuna a ambdues illes. Aquest conjunt consta d’una unitat basal formada per materials semblants a les fàcies saxonianes, és a dir la unitat Roja Superior dels Pirineus, i una unitat superior de fàcies buntsandstein. Les fàcies saxonianes són discordants sobre els materials hercinians i presenten materials idèntics als observats als Pirineus, encara que els dipòsits propis de ventall fluvial —conglomerats angulosos— són molt reduïts i, en canvi, els gresos i les lutites fluviolacustres atenyen un gran desenvolupament. En aquestes roques són molt freqüents les mineralitzacions de coure, urani i vanadi, relacionades amb les zones grises on s’han acumulat restes de plantes i pol·len. Justament la flora d’aquests nivells ha permès d’atribuir aquests dipòsits al Permià superior. La seva potència es coneix malament, ja que no s’ha publicat cap mapa de detall d’aquests terrenys i, sense aquest, a causa de la monotonia dels materials i de les nombroses falles presents, es fan de mal obtenir aquestes dades. Ha estat avaluada una potència de 1200 m per als dipòsits de Mallorca i a la sèrie de la cala Pilar de Menorca n’han estat atribuïts 630 m. De tota manera, tant en una illa com en l’altra hi ha importants variacions de potència, i les que hem donat són les màximes. Aquestes variacions són, molt probablement, conseqüència dels desnivells creats pel moviment de les falles durant la sedimentació.
Encara no s’han cartografiat separadament els materials permians dels triàsics i, per tant, hom desconeix actualment si les fàcies buntsandstein reposen en concordança o en discordança sobre els dipòsits permians. De tota manera, els importants canvis de potència que s’han descrit a Menorca fan suposar que existeix una discordança entre ambdós conjunts rojos. Els afloraments permians de Mallorca han estat menys estudiats que els de Menorca i és per això que proposem exemplificar aquests terrenys amb una secció menorquina.
Els afloraments permians de la cala Pilar (Menorca)
Terrenys tardihercinians a Menorca. En el mapa hom ha representat conjuntament els terrenys tardihercinians i les fàcies buntsandstein; aquest conjunt ha estat anomenat Permotrias. El tall correspon a la secció dels terrenys tardihercinians que s’observa a la cala Pilar, a la costa de Tramuntana.
Javier Génova, a partir de Bourrouilh
Una bona secció que posa de relleu els afloraments permians és la que s’observa seguint la línia de costa entre la cala Pilar i el penyal de l’Anticrist. A l’extrem més oriental de la cala Pilar, arran de mar i sota dipòsits recents, aflora la discordança basal de les fàcies saxonianes. Les turbidites carboníferes del substrat hercinià són rubefactades fins a uns 2-3 m per sota de la discordança. El primer nivell permià és un conglomerat de còdols angulosos de materials del substrat hercinià, on hi ha senyals d’arrels fossilitzades per calcita. Sobre el conglomerat, coincidint amb l’arenal de la cala Pilar, segueixen uns 80 m de lutites roges amb petites intercalacions gresoses. A l’extrem occidental de la platja, i sobre la massa lutítica, aflora un gran paquet de gresos amb laminacions paral·leles i estratificació creuada. Més cap a l’W, arran mateix de la mar, hom pot observar una alternança de gresos —iguals que els que acabem de descriure— i lutites roges, la qual conté nombroses pistes de cucs, traces d’arrels i llistats de colors. Just abans d’una rambla seca, al peu del petit penya-segat, aflora un estrat de gresos de color verd amb restes carbonoses. Presenta una mineralització de coure que s’havia explotat en una petita galeria. A la base del penya-segat situat a l’W de la rambla són exposats els gresos i les lutites permians més superiors d’aquesta secció. Són de tonalitats verdes, grises i groguenques i sobre ells descansen les pudingues i els gresos quarsosos de les fàcies buntsandstein que formen els impressionants penya-segats del penyal de l’Anticrist.