Els cicadofitins són més complexos estructuralment que els coniferofitins: les fulles tenen nervadura pinnada i, molt sovint, són profundament dividides; els estams porten diversos grups de sacs pol·línics; i els primordis seminals s’insereixen, en nombre més o menys elevat segons les espècies, en carpels foliacis. Alguns cicadofitins presenten caràcters evolutivament avançats, com ara la manca d’arquegonis en els megaprotal·lus. Apareixen, també, flors hermafrodites, amb un periant incipient, que són pol·linitzades per insectes. El port és variable: des de plantes amb aspecte de palmera fins a lianes, arbres i arbusts.
La trompera fràgil (Ephedra fragilis) floreix a la primavera. Es fa als matollars, damunt de sòls calcaris àrids i pedregosos, per tota la terra baixa de les parts oriental i meridional de la península Ibèrica i a les Balears. Les branquetes són molt fràgils i es desarticulen amb facilitat pels nusos. Ephedra és un gènere molt antic i filogenèticament aïllat, que no té cap parent pròxim actual.
Jesús R. Jurado
Només unes 200 espècies, la gran majoria pròpies dels països tropicals i subtropicals, formen part actualment del grup. Contràriament als coniferofitins, a penes tenen importància en el paisatge vegetal de les contrades on viuen. Els representants actuals del grup s’inclouen en dues classes: les cicadates i les gnetates. Les cicadates tenen aspecte de palmera i són dioiques; actualment en viuen unes quantes espècies, repartides entre 10 gèneres estesos per les terres tropicals i subtropicals de la Terra. Les gnetates, de flors molt senzilles i sovint hermafrodites, tenen tres famílies: les welwitsquiàcies, les gnetàcies i les efedràcies. Welwitschia mirabilis, una planta rabassuda de rels profundes i només amb dues grans fulles en forma de cinta, és l’únic representant de la família que pren el seu nom; viu al desert nebulós del Namib. Les gnetàcies, amb un únic gènere, Gnetum, inclouen principalment lianes pròpies de la selva plujosa tropical. De les efedràcies, amb diverses espècies a la nostra flora, en parlarem seguidament.
Les cicadàcies
Exemplar masculí de Cycas revoluta, espècie originària de la Xina i del Japó, freqüentment cultivada com a ornamental. La medul·la de la tija produeix una polpa feculenta anomenada sagú del Japó. Les rels tenen nòduls amb cianofícies del gènere Nostoc, que fixen nitrogen atmosfèric. A la fotografia podem observar l’enorme inflorescència masculina al bell mig de la gran roseta de fulles.
Josep Girbal
Les plantes d’aquesta família tenen un aspecte de petites palmeres o de falgueres arborescents. Com en el cas del ginkgo, són dioiques i llurs flors no tenen periant. Els representants actuals, que es poden considerar fòssils vivents, són de distribució principalment tropical (no n’hi ha a Europa). En altres èpoques geològiques, en canvi, van ser molt abundants, diferenciades en multitud de gèneres i espècies; actualment només en viuen nou gèneres amb un centenar d’espècies.
Les ciques, amb una quinzena d’espècies (entre elles Cycas revoluta, molt plantada com a ornamental), tenen una gran longevitat, però són de creixement lent; el tronc, gruixut i molt dur, de vegades enterrat en part, creix de l’ordre d’un metre cada 100 anys. A la part superior del tronc hi ha una roseta de grans fulles pinnades, d’una estranya consistència, com de plàstic. Els peus masculins tenen, enmig de la roseta de fulles, un gran con erecte format per molts estams, portadors de nombrosos sacs pol·línics a la cara inferior. En els peus femenins, en canvi, apareixen unes fulles més petites i vellutades, veritables carpels, d’un beix bru, que porten als marges uns grans primordis seminals ataronjats, que recorden també els del ginkgo.
La pol·linització és anemòfila, però en algun gènere proper com els Encephalartos, de l’Àfrica del Sud, els cons masculins desprenen una gran pestilència que atreu grans coleòpters, encarregats de transportar el pol·len. A Cycas, el gra de pol·len germina i produeix dos espermatozoides, els més grans de tots els éssers vius (1/3 de mil·límetre), tant que poden ésser vistos a simple vista. Aquests neden lentament en els teixits viscosos del primordi i poden trigar molt, fins a sis mesos, a fecundar l’ovocèl·lula. Durant aquest temps, el gran primordi cau a terra, on, una vegada realitzada la fecundació, formarà el jove embrió.
Les efedràcies
Efedràcies. 1 Èfedra (Ephedra distachya): a aspecte general del peu femení (x 0,5), a’ detall de la inflorescència femenina amb tres flors (x 2), a’’ flor femenina amb diverses parelles de bràctees concrescents i dues llavors (x 3), a’’’ detall de la llavor (x 5); b aspecte general del peu masculí (x 0,5); b’ inflorescència masculina (x 2), b’’ dues flors masculines amb els sis o vuit estams units damunt d’un únic pedicel (x 6).
Eugeni Sierra
Família que comprèn un sol gènere, Ephedra, amb una cinquantena d’espècies de les zones àrides i estepàries d’Àsia, d’Amèrica i de la regió mediterrània, de les quals n’hi ha tres al nostre país. Generalment, apareixen als terrenys calcaris o guixencs. D’E. major, principalment, se’n treu l’efedrina, un alcaloide antiasmàtic i antitusigen.
Són plantes dioiques, arbustives i lianoides, molt ramificades, de rametes llargues i primes, verdes o d’un verd grisenc, de vegades articulades, i amb les fulles oposades reduïdes a una beina curta. Floreixen a la primavera i les inflorescències masculines són axil·lars, sèssils o subsèssils i més o menys globoses. Cada flor té una o dues parelles de bràctees membranoses lliures i un grup de 4 a 8 sacs pol·línics reunits al damunt d’un pedicel comú, de manera que tot el conjunt té l’aspecte d’un únic estam. A l’àpex de les rametes es formen les flors femenines, solitàries o bé en grups de dos, envoltades per una o diverses parelles de bràctees imbricades; quan maduren fan un petit gàlbul ovoide, groguenc o vermellós, amb una o dues granes. És de notar la presència al primordi seminal d’una prolongació allargada, com una mena d’estil, que no és altra cosa que un tegument tubulós prominent. La captació del pol·len s’efectua per mitjà d’un líquid secretat per aquesta prominència, i el transport és efectuat per insectes. És important destacar que les granes són protegides per unes bràctees involucrals persistents, com un periant. Això representa una adquisició evolutiva prou avançada, amb evidents afinitats envers les angiospermes. De fet, aquestes plantes, d’estructura externa molt simple (ja que les fulles s’han reduït fins pràcticament desaparèixer), constitueixen un grup a part que representa, juntament amb les gnetàcies i les welwitsquiàcies, el nivell d’organització més avançat dins les gimnospermes: no hi ha canals resinífers; el xil·lema presenta vasos conductors semblants als de les angiospermes; i l’embrió ja és dicotiledoni.