De la segona Guerra Freda a la multipolaritat

Al principi del 1919, tot just finalitzada la Gran Guerra, el primer ministre britànic, David Lloyd George, reflexionava: “Si un home, el 1914, hagués tingut la desgràcia de naufragar en una illa deserta, i hagués tornat a la civilització fa una setmana, els canvis registrats l’haurien induït a creure que la seva llarga solitud li havia fet perdre el seny…” Com explicar-se, altrament, que l’ahir arrogant imperi alemany fos ara una república humiliada i tímida, i que Rússia estigués governada pels exiliats i deportats de cinc anys enrere, i que, del multisecular imperi austríac, no en restés sinó una petita província famolenca, i…?

En els nostres dies ja no hi ha nàufrags en illes desertes, però, parafrasejant Lloyd George, podríem dir que si un ciutadà informat del 1980, fins i tot del 1985, hagués caigut de sobte en l’aïllament més absolut per a no tornar a la vida social i al contacte amb el món fins el 1994 o el 1995, creuria que pateix al·lucinacions en contemplar la magnitud dels canvis que la fesomia del planeta ha experimentat en tan sols una dècada. Veuria amb estupor la defunció d’un paradigma ideològic, polític i econòmic que havia marcat gairebé tot el segle XX, que es proclamava posseïdor de la veritat científica i del sentit de la història; constataria l’ensulsiada d’un model que va arribar a governar sobre més d’un terç de la humanitat, i l’eclipsi d’una superpotència que havia aspirat versemblantment a l’hegemonia mundial; comprovaria les transcendentals conseqüències geopolítiques d’aquests fets: la fi de quasi mig segle de Guerra Freda, la reunificació d’Alemanya, la democratització de l’Europa Oriental, els progressos de la integració continental…, i també, desaparegut l’efecte ordenador de la política de blocs, la multiplicació dels conflictes descontrolats de base religiosa, ètnica, econòmica o nacional.

Si aquest ciutadà imaginari, després de la seva reclusió, observés amb deteniment la seu novaiorquesa de les Nacions Unides, hi descobriria al davant dues desenes de banderes flamants i desconegudes, corresponents als nous estats sorgits o ressorgits de l’esfondrament del bloc comunista a Europa i Àsia. Si s’introduís en les llars i els despatxos del Primer Món, toparia amb l’espectacular expansió de l’electrònica de consum, dels recursos i suports audiovisuals, de la informàtica, del fenomen d’Internet, que el 1985 era poca cosa més que la joguina d’un grapat de fanàtics de l’ordinador, i deu anys després sumava cinquanta milions d’usuaris. Si parés atenció al debat intel·lectual, hi percebria no pas —com aventurà Francis Fukuyama el 1989— que la història s’ha acabat, sinó que el que s’ha acabat és el segle XX, que el cicle històric obert en 1914-17 es va tancar en 1989-91 i que des d’aleshores ens trobem, de fet, a l’inici del segle XXI. I verificaria, a més, que el trànsit s’ha produït sense haver de pagar el peatge sagnant d’una convulsió bèl·lica general.

Canvis d’una tal envergadura, esdeveniments frontissa com aquests, estàvem acostumats a llegir-los en els llibres, però ara els hem viscut, hi hem assistit amb la immediatesa i la proximitat que dona la televisió. Tots vam poder presenciar en directe, per exemple, el desbordament del mur de Berlín, al novembre del 1989, o la caiguda dels míssils Scud iraquians sobre Tel-Aviv, al gener-febrer del 1991, o les atrocitats del setge de Sarajevo, en 1993-94. L’experiència televisiva d’aquests fets ens en dona, és clar, una percepció diferent de la que tenim sobre la presa de la Bastilla o sobre l’assalt al Palau d’Hivern; diferent, que no vol dir necessàriament més precisa o més documentada. De qualsevol manera, en plena apoteosi de la societat de la informació i en un planeta més i més empetitit, allò que passava durant aquests anys a Moscou o a Nova York, a Bagdad o a Tòquio, ens ha interessat i ens ha influït més que en cap altra època de la història.

Per comparació amb el caràcter trepidant, decisiu, sovint dramàtic dels esdeveniments internacionals, l’evolució dels Països Catalans durant aquestes quasi dues dècades pot semblar poc rellevant, gairebé anodina. No ho és, però. D’una banda, s’hi ha produït la plena consolidació d’un marc democràtic i parlamentari estatal que, fràgil i amenaçat el 1980, ha vehiculat després l’accés de l’àrea catalana a les estructures de la Unió Europea, un fet estratègicament fonamental encara que sigui en condicions de subordinació. Al mateix temps, s’han desenvolupat tres experiències de govern autonòmic que, fora de Catalunya, no tenien precedents en tota l’edat contemporània i que, a les Illes i al País Valencià, suscitaven d’entrada importants reserves, si no hostilitats, dins les societats respectives. Doncs bé, avui les tres estructures institucionals es troben àmpliament legitimades i ben afermades, i al seu voltant han anat creixent tres subsistemes polítics —partits, agendes, interessos, mitjans de comunicació…— poc o molt diferenciats del cànon espanyol.

Finalment, els Països Catalans s’han trobat confrontats, en aquesta etapa de laboriosa reconstrucció nacional, amb tots els desafiaments de la globalització, de la mundialització, de la multiculturalitat…, amb unes lleis del mercat, unes exigències de la tecnologia i un discurs dominant a escala planetària que semblen aconsellar a les identitats menors —i mancades de sobirania política— l’eutanàsia lingüística i cultural, el suïcidi per immersió en la tèbia piscina del mestissatge.

Durant el primer trimestre del 1980, mentre a Catalunya les primeres eleccions a un parlament propi després de mig segle obrien una nova etapa política, el mariscal Tito esgotava els seus últims mesos de regnat sobre una Iugoslàvia que el federalisme, l’autogestió i el no-alineament havien idealitzat fins a fer-ne un model. A Praga, l’obtusa burocràcia comunista aixafava sense immutar-se la minúscula dissidència d’alguns intel·lectuals com el dramaturg Václav Havel, i a Moscou, l’escleròtic poder brejnevià encara no havia pres consciència de totes les implicacions i conseqüències de la seva incipient implicació militar a l’Afganistan. Simultàniament, a Washington, un benintencionat Jimmy Carter es resistia a donar per morta la distensió i estava molt més absorbit per la crisi dels ostatges americans al Teheran de la revolució xiïta que no pas per la presència de tropes soviètiques a Kabul.

Tanmateix, els símptomes d’un canvi en el clima internacional començaven a manifestar-se amb claredat. Al maig del 1979, després de dècades de consens, un nou conservadorisme desacomplexat i combatiu, nacionalista (Britain is back!) i moralitzador havia arribat al poder a Londres de la mà de Margaret Thatcher. Aquell estiu, el triomf de la revolució sandinista posà Nicaragua en condicions d’esdevenir una plataforma sovieticocubana al bell mig de l’istme centreamericà. I al llarg del 1980, mentre el president Carter responia a la invasió de l’Afganistan amb gestos retòrics mancats d’eficàcia (restricció de les vendes de cereals a l’URSS, boicot als Jocs Olímpics de Moscou…), als ports de la Bàltica polonesa (Gdańsk, Szczecin…) tenia lloc un fet sense precedents en la història de les democràcies populars: l’eclosió del sindicat lliure Solidarnośc, l’aixecament pacífic de la classe obrera contra l’Estat obrer. Un fet que no mancava de lligams amb l’elecció, dos anys abans, del cardenal de Cracòvia Karol Wojtyła com a papa Joan Pau II. Un fet que, per la seva amplitud —Solidarność assolí aviat gairebé deu milions de membres—, qüestionava gravíssimament el mite de la irreversibilitat de la dominació comunista sobre l’Europa de l’Est.

Reagan contra l’“imperi del mal”

El fet que marcà l’inici definitiu de la denominada segona Guerra Freda va ser el triomf del republicà Ronald Reagan en les eleccions presidencials nordamericanes del novembre del 1980. Amb el seu vot a l’exgovernador de Califòrnia, la majoria dels electors volien oblidar el clima de resignació i declivi, les humiliacions i el complex de culpa del quadrienni Carter per recuperar l’empenta econòmica, l’orgull patriòtic i les virtuts antigues. Honorant les seves promeses de campanya, l’administració Reagan procedí des de l’hivern del 1981 a una mena de New Deal a l’inrevés (rebaixa d’impostos, reducció de l’estat assistencial, estímul a la iniciativa privada i a la lliure empresa…), augmentà significativament les despeses militars (una mitjana del 7% anual) i adoptà enfront de la superpotència rival una actitud molt més resolta, contundent, fins i tot agressiva.

No era només que, potser sota la inspiració dels seus anys a Hollywood, l’exactor i ara president qualifiqués la Unió Soviètica com l’“Imperi del Mal”, ni que, a l’octubre del 1983, ordenés la invasió de la minúscula illa de Grenada, a les Petites Antilles, per sufocar-hi una revolució marxista en miniatura. Washington, a més, intervenia amb més determinació que mai en suport dels governs i dels exèrcits de Guatemala i d’El Salvador (en aquest últim país, l’ajut militar americà va passar de 35 milions de dòlars el 1981 a prop de 200 el 1985), a fi de contenir les guerrilles esquerranistes de la Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca i del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional. I Reagan desencadenava també una veritable guerra encoberta (finançament i organització, a càrrec de la CIA, dels grups armats antisandinistes, els contras, minatge dels ports, embargament econòmic…) destinada a enderrocar el règim revolucionari nicaragüenc, descrit per la Casa Blanca com una “Cuba continental”.

Sobretot, la nova contundència de la política exterior nord-americana es manifestà en l’acceleració de la cursa d’armaments de destrucció massiva, un terreny en el qual els Estats Units podien explotar el seu avantatge tecnològic i, a més, beneficiar les seves indústries de punta. Ja a l’agost del 1981, Ronald Reagan havia decidit la producció i l’emmagatzematge de mil dues-centes bombes de neutrons —l’inquietant artefacte que mata les persones però que respecta els edificis i les màquines— abans d’impulsar el desenvolupament d’una nova generació de míssils de cap nuclear múltiple (els MX, els Trident II…) i d’avions invisibles als radars (el bombarder B-l), o de respondre al desplegament per l’Europa Oriental dels coets soviètics SS-20 i SS-22 amb la instal·lació a la Gran Bretanya, l’Alemanya Federal i Itàlia dels polèmics euromíssils Pershing i Cruise.

El principal cop d’efecte en aquesta matèria, però, va ser la Iniciativa de Defensa Estratègica, difosa a partir del març del 1983 i que Reagan, amb habilitats de gran comunicador i l’auxili de la televisió per a seduir la imaginació popular, convertí en un ingredient no pas petit de la seva triomfal reelecció presidencial, al novembre del 1984. En síntesi, la IDE consistia a traslladar la defensa americana contra un eventual atac nuclear soviètic fins a l’espai exterior, on es desplegaria una sofisticadíssima xarxa d’estacions orbitals i de satèl·lits armats amb canons làser i altres ginys futuristes, capaços d’interceptar i destruir els coets enemics a centenars o milers de quilòmetres de la Terra. Tot plegat era tan a prop de la ciència-ficció que els mitjans de comunicació aviat ho batejaren com “la Guerra de les Estrelles” o “la Guerra de les Galàxies”, en homenatge a una popular saga cinematogràfica d’aquells anys. Tanmateix, si el projecte era viable, podia convertir en inútil tot l’arsenal d’ogives intercontinentals de l’URSS i desequilibrar de manera traumàtica la paritat estratègica entre Washington i Moscou.

La Unió Soviètica, de l’estancament a la perestroika

Els desafiaments de la segona Guerra Freda van trobar l’imperi soviètic en una fase tan peculiar com crucial de la seva evolució. Des del punt de vista quantitatiu, l’extensió territorial de la seva influència, el nombre de països que hi havien subscrit tractats d’amistat i cooperació i que li atorgaven facilitats militars era més gran que mai. Tot just després de la victòria comunista a Indoxina, les conseqüències ultramarines de la revolució portuguesa del 1974 havien obert a Moscou les portes de l’Àfrica negra a través dels febles règims marxistes d’Angola i Moçambic. Poc més tard, era l’Etiòpia roja del coronel Mengistu la que es posava sota la protecció de les armes russes i de les tropes cubanes (els combatents internacionalistes enviats per Fidel Castro feien de carn de canó en l’expansionisme africà del Kremlin). En 1978-79, i de resultes de processos locals diversos, el Iemen del Sud, l’Afganistan i fins Nicaragua eren també acollits de bon grat dins l’òrbita soviètica. Això, sense oblidar la vella relació clientelar amb estats àrabs com ara Síria o l’Iraq.

Per contra, en el nucli europeu d’aquest imperi, i encara més a la metròpoli, la situació era, en termes qualitatius, molt inquietant. La grisa gerontocràcia presidida per Leònid I. Brejnev havia fet de l’immobilisme el seu nord i de la preservació dels privilegis de la nomenklatura el seu objectiu, mentre, per sota de la superfície enllustrada per la propaganda i la censura, la corrupció feia estralls i la ineficiència econòmica, la desafecció dels treballadors i el malbaratament dels recursos devoraven el sistema.

No cal dir que, a imitació de la seva germana gran, els altres règims del socialisme real a l’est d’Europa transitaven també, al principi dels anys vuitanta, pels camins de la lenta recessió econòmica i de l’esclerosi política. Només a Polònia, el terratrèmol de Solidarność havia provocat la desbandada en la cúpula del poder i havia exigit, al desembre del 1981, el recurs ben poc marxista a l’exèrcit per tal que, en la persona del general Wojciech W. Jaruzelski, assumís tots els poders, neutralitzés el moviment civicosindical i assagés d’instaurar una mena de franquisme rosa. A la resta del bloc, un ventall de veterans apparatchiks brindaven als seus súbdits tota una gamma de situacions: la dictadura vellutada i consumista de l’hongarès János Kádár, el rígid conservadorisme del txecoslovac Gustav Husák, la intransigència autosatisfeta de l’alemany Erich Honecker, el nacionalcomunisme delirant i devastador del romanès Nicolaie Ceauşescu o la discreta i mediocre russofília del búlgar Todor Jivkov. Res, en tot cas, que il·lustrés l’adveniment radiant de la societat socialista desenvolupada, tants cops prevista pels discursos oficials.

En definitiva, el principal problema de l’imperi soviètic era que descansava sobre els recursos d’una superpotència pobra, que al llarg del mandat de Brejnev no havia aconseguit consolidar un desenvolupament econòmic a l’altura de les ambicions polítiques i militars del Kremlin; l’URSS estirava més el braç que la màniga, i la intendència començava a fer fallida. El 1990, el Producte Nacional Brut per habitant de la Unió Soviètica representava només el 39,3% del nord-americà, i indicadors del nivell de vida com ara el nombre de telèfons o d’automòbils se situaven de quatre a set vegades per sota del llistó dels països de l’OCDE.

Pitjor encara: com més extens, com més adornat per una garlanda de satèl·lits o protectorats tropicals i tercermundistes, més ruïnós resultava l’imperi per a Moscou. La paradoxa és fàcil d’explicar: la fraternitat socialista obligava l’URSS a comprar productes innecessaris o cars —el sucre cubà n’és l’exemple més clàssic— i a vendre a preu de ganga —petroli, màquines, tecnologia— per tal de donar vida a les febles economies dels seus aliats i assegurar-se’n la dependència. A més, calia proveir-los d’assessors, acollir-ne els becaris, armar-los, subvencionar-los i, de vegades, fins i tot enviar-hi tropes. Tot, abans que retirar-se o cedir terreny davant l’imperialisme ianqui… El preu d’aquesta política? Cap al 1980, únicament Vietnam i Cuba costaven 5 000 milions de dòlars l’any i Bulgària rebia un ajut anual de 500 milions de rubles; en direcció a la Nicaragua sandinista hi van anar a parar, entre el 1981 i el 1989, uns 2 500 milions de dòlars. El 1989, només els amics extraeuropeus acumulaven amb Moscou un deute superior als 80 000 milions de dòlars.

El decalatge entre l’expansionisme exterior i les febleses internes de la Unió Soviètica, agreujat per l’actitud pugnaç i reptadora de l’administració Reagan, es manifestava ja el 1981 en termes de veritable crisi social, però un Brejnev senil i agonitzant era incapaç de donar-hi resposta. La seva successió, al novembre del 1982, va correspondre a l’excap del KGB Iuri Andropov, que consumí els quinze mesos següents entre espasmes reformistes i episodis de paranoia davant un possible atac americà, abans de morir al febrer del 1984. Aleshores, la decrepitud del poder soviètic assolí l’apoteosi amb l’elevació a la secretaria general de Konstantin Txernenko, un buròcrata de la més pura casta brejneviana, septuagenari i malalt, que tan sols va sobreviure tretze mesos.

En aquest punt, al març del 1985, la ràpida successió de funerals a la Plaça Roja aconsellava el relleu generacional. L’encarnà Mikhaïl Gorbatxov: cinquanta-quatre anys, enèrgic, viatjat, eloqüent, de tarannà oberturista, amb una imatge mediàtica molt més atractiva que els encarcarats jerarques precedents, i tanmateix comunista convençut, imbuït de la missió de redreçar l’economia soviètica, de superar l’endarreriment tecnològic, de modernitzar el país per posar-lo en condicions de fer front a reptes com “la Guerra de les Galàxies” nord-americana. L’explosió accidental d’un reactor a la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna), a l’abril del 1986, subratllà dramàticament la urgència d’aquestes tasques.

Tot seguit, la perestroika o reestructuració del sistema economicosocial esdevingué el gran objectiu de la direcció moscovita, i la glasnost, la transparència o lliure accés dels ciutadans a la informació, la relativa llibertat d’expressió i de crítica, es configurà com l’eina principal de sanejament de l’URSS. Tanmateix, i per damunt de la voluntat inicial de Gorbatxov, l’aplicació de les noves consignes comportà molt aviat el qüestionament general de l’ordre soviètic, el descrèdit de la retòrica oficial, una imparable dinàmica democratitzadora que es va projectar primer cap al passat (reexamen de la història bolxevic des de la revolució d’Octubre, rehabilitació de víctimes, alliberament de dissidents…) abans de manifestar-se sobre el present i el futur en demanda de pluralisme polític i reformes institucionals.

Des dels anys 1987-88, la gestió de Mikhaïl Gorbatxov es va moure dins d’una lògica de la qual li era impossible fugir. Forçat pel ràpid deteriorament de l’economia i per la necessitat de reduir les despeses militars, el líder del Kremlin imprimí a la política exterior soviètica un nou rumb més modest, pragmàtic i conciliador: discurs sobre la “casa comuna europea” per damunt dels blocs, tractat de Washington (desembre del 1987) relatiu a l’eliminació dels míssils nuclears d’abast mitjà i altres ofertes de desarmament, retirada de l’Exèrcit Roig del vesper afganès (1988-89), evacuació de les tropes cubanes d’Angola i d’Etiòpia, anunci de repatriació de 240 000 soldats soviètics destacats a l’Europa de l’Est… El mateix prestigi, popularitat i suport que aquestes mesures li reportaven a Occident, però, impedien a Gorbatxov d’eludir les conseqüències internes no desitjades de la perestroika. Presoner del seu èxit internacional, el personatge a qui la revista “Time” proclamava “home de la dècada”, el guanyador del premi Nobel de la pau del 1990, ja no podia recórrer a la força per aturar el devessall de reivindicacions democràtiques que, desbordant les previsions del secretari general, començaven a qüestionar tant el paper dirigent del PCUS com la unitat territorial de l’Estat soviètic.

Desbandada i col·lapse del bloc comunista

L’empresa reformista que Gorbatxov havia engegat el 1985 plantejava dos reptes de superació impossible: d’una banda, modernitzar, flexibilitzar, fer més eficient i productiva una economia planificada i estatalitzada, sense caure, però, en el capitalisme, sense haver d’acceptar el mercat, i de l’altra, democratitzar un gran imperi colonial tot evitant de desencadenar-ne l’ensulsiada. Doncs bé, en matèria econòmica, un seguit de mesures liberalitzadores tímides i maldestres van desbaratar el vell model sense crear-ne un de nou, amb resultats devastadors: el 1990, el PNB de la Unió Soviètica va decréixer un 4% i els salaris reals van caure un 6%, mentre es disparaven el dèficit, la inflació i les vagues. Al mateix temps, l’obertura d’espais de llibertat, el relaxament de la pressió totalitària destapava la capsa de Pandora de les reivindicacions nacionals, que el sistema soviètic —amb la seva arrogància característica— es vantava d’haver resolt.

Querelles territorials, tensions originades per la brutal política migratòria de l’època estalinista, greuges culturals i mediambientals, demandes d’autodeterminació efectiva —el dret teòric ja estava recollit en la vigent Constitució soviètica— van ser el combustible d’un incendi que, iniciat el 1986 al Kazakhstan, prengué amb enorme força social a les repúbliques bàltiques d’Estònia, Letònia i Lituània des del 1987, per adquirir després una deriva sagnant al Caucas, on els enfrontaments entre àzeris i armenis es transformaren en una veritable guerra. Cap al 1989, tota la perifèria no russa de la Unió experimentava en graus diversos l’agitació nacionalista. Als països bàltics, les eleccions semidemocràtiques convocades per Gorbatxov al març del 1989 per escollir un nou macroparlament de l’URSS, el Congrés de Diputats del Poble, van permetre als respectius fronts populars estonià, letó i lituà (Sajudis) mostrar el suport electoral majoritari a les seves demandes de recuperació de la sobirania arrabassada el 1940. Enfront d’aquesta efervescència, el centre restava a la defensiva, insistint en els cada cop més il·lusoris avantatges de mantenir “la gran família soviètica”.

Però una cosa era l’imperi interior, aquell que els bolxevics havien heretat del tsars, i una altra l’imperi exterior a l’Europa Oriental, el glacis defensiu de satèl·lits que Stalin s’havia regalat a Ialta el 1945. Sobre aquesta regió, el Kremlin intentà projectar-hi també una perestroika que salvés els règims comunistes tot rentant-los la cara, que els rejovenís, liberalitzés i els fes més pròspers. La nova línia inspirada per Moscou incidí sobre les realitats locals amb resultats diversos i, en general, no previstos. A Polònia, on la deslegitimació de la democràcia popular era sens dubte més gran, afavorí el compromís entre govern i oposició, l’esclatant victòria de Solidarność en unes eleccions parlamentàries semilliures al juny del 1989 i, aquell agost, la designació de Tadeusz Mazowiecki per a presidir el primer govern no comunista de la zona.

A Hongria, els elements reformadors del partit únic ja havien jubilat l’incombustible Kádár el 1988 i es van llançar tot seguit, estalonats per una oposició cada cop més activa, a una cursa de canvis simbòlics i estructurals que, abans d’acabar el 1989, farien del país magiar un Estat democràtic de dret amb economia de mercat. Entre aquests canvis, Budapest decidí desmantellar el teló d’acer al llarg de la seva frontera amb Àustria, un fet de conseqüències impensades perquè, aquell estiu, desenes de milers d’alemanys de l’Est de vacances a Hongria s’hi van precipitar en tromba, camí de la República Federal. Com durant tota la Guerra Freda, els alemanys orientals seguien votant amb els peus.

L’èxode massiu repercutí dins l’RDA en un crescendo de protestes internes aixoplugades per les esglésies luteranes, en una “tardor del poble” que, a l’octubre, precipità la caiguda de l’inflexible Honecker i que, poques setmanes més tard, desbordà la política de concessions dels seus hereus reformistes. El 9 de novembre de 1989 al vespre, la confusa notícia de l’obertura de la frontera intraalemanya desfermà el desig de centenars de milers de berlinesos de l’Est d’anar cap al Mur, que després de vint-i-vuit anys deixava de ser una barrera impenetrable i un símbol de la divisió d’Europa. A més, i en la mesura que l’única raó de ser de la República Democràtica era la seva especificitat ideològica, el naufragi fulminant del règim comunista feia inevitable la reunificació d’Alemanya; un procés que, accelerat per la pressió popular, culminaria el 3 d’octubre de 1990 en forma d’una virtual absorció dels territoris orientals per part de la República Federal.

La inhibició o la impotència soviètiques davant la caiguda del Mur de Berlín, l’evidència que la “doctrina Brejnev” sobre la sobirania limitada havia deixat de regir, precipitaren una reacció mimètica, un efecte dominó que va fer caure les darreres fitxes de l’antic bloc. A Bulgària, comunistes d’inspiració gorbatxoviana derrocaren el vell dictador Jivkov i obriren les portes a una laboriosa transició democràtica. A Txecoslovàquia, dues setmanes de manifestacions i vagues pacífiques —l’anomenada “revolució de vellut”— van ser suficients per dislocar les estructures de l’Estat-partit comunista i per elevar a la presidència de la república el dissident, escriptor i moralista Václav Havel en substitució de l’irredimible dinosaure Husák. Abans que s’acabés l’any 1989, una confusa i cruenta revolta civicomilitar liquidà la ferotge monarquia leninista dels Ceauşescu a Romania i n’afusellà la sinistra parella regnant, si bé els beneficiaris immediats del canvi van ser membres més o menys evolucionats de l’anterior cercle dirigent.

En allò que tenia d’esfondrament de l’ statu quo imposat des del 1945, i també de ruïna d’un paradigma doctrinal, la ràpida i quasi festiva emancipació dels satèl·lits europeus va estimular encara més el doble procés crític que s’estava desenvolupant dins de l’URSS: el descrèdit del sistema polític tradicional i la creixença de les forces centrífugues. Després de set dècades de confondre’s amb l’Estat, el PCUS no podia bandejar els vells dogmes —la dictadura del proletariat, el centralisme democràtic, la posició de partit únic…— sense una greu erosió de la seva autoritat: en dos anys (1989-90), 940 000 militants el van abandonar, i els electors urbans i perifèrics li giraren l’esquena en els comicis del primer semestre del 1990, els primers multipartidistes. Aquell juliol, el XXVIIIè Congrés —que seria l’últim— es desenvolupà en un clima d’aspra divisió entre conservadors, centristes i radicals.

D’altra banda, les eleccions esmentades instal·laren sòlides majories independentistes als parlaments de Lituània, Letònia, Estònia, Geòrgia, Armènia i Moldàvia, mentre l’efervescència nacionalista guanyava també Ucraïna, i a les repúbliques musulmanes i turcòfones de l’Àsia central i la Càspia es multiplicaven les violències d’origen ètnic. De tota manera, els països bàltics seguien a l’avantguarda de la dinàmica secessionista: entre el març i el maig del 1990, tots tres van proclamar unilateralment la independència. Les altres dotze repúbliques proclamaren la seva sobirania, i la primacia de les pròpies lleis sobre les de la Unió; entre aquestes, la fonamental República de Rússia liderada per Borís Ieltsin, un reformista radical que acabava d’abandonar sorollosament el PCUS.

La lluita entre les forces polítiques, socials i nacionals alliberades per la perestroika culminà el 1991, mentre desapareixien els últims atributs externs d’una potència perduda (el COMECON, el pacte de Varsòvia) i la inflació es disparava camí del 100% anual. Gorbatxov, desbordat i aïllat, havia pretès deturar la disbauxa de reivindicacions i l’atomització del poder amb un cert viratge autoritari i neocentralista, però la nomenklatura conservadora i els patriotes soviètics ho van trobar insuficient i orquestraren, el 19-21 d’agost, un vacil·lant cop d’estat. El seu fracàs precipità l’ensulsiada de la Unió: en quatre mesos, les quinze repúbliques esdevenien independents, el PCUS era prohibit i dissolt, el president rus Ieltsin eclipsava i deixava sense atribucions Gorbatxov i, després d’haver apedaçat sobre les despulles de l’antic imperi una nebulosa Comunitat d’Estats Independents (CEI), la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques s’extingia amb més pena que glòria el 25 de desembre de 1991. La Federació Russa n’era el principal Estat successor i l’hereu de molts dels seus problemes.

Nou ordre i conflictes vells

Fins i tot abans de la seva implosió, la renúncia de la Unió Soviètica al rang de superpotència va desfer l’equilibri bipolar propi de la Guerra Freda i va fer bascular bruscament la correlació de forces a escala planetària dibuixant allò que —amb notori optimisme— va ser batejat com a “nou ordre” internacional. El primer a experimentar-ne les conseqüències seria el dictador iraquià Saddam Hussein.

Després d’haver desencadenat i sostingut durant vuit anys (1980-88), amb l’aquiescència occidental, una guerra tan esgotadora com inútil contra l’Iran khomeynista, el règim de Bagdad en sortí afeblit i carregat de deutes. L’ocupació llampec i l’annexió, a l’agost del 1990, de l’emirat veí de Kuwait, amb els seus actius financers i les seves reserves de petroli, li havien de permetre eixugar els problemes econòmics i, al mateix temps, restaurar les aspiracions iraquianes al lideratge regional i a la primogenitura dels àrabs. Davant l’aventurisme de Hussein, la importància dels interessos petroliers en joc i la fi de la rivalitat EUA-URSS van afavorir una resposta internacional unitària, ràpida i contundent. Sota la cobertura de les Nacions Unides i el lideratge efectiu de Washington, una coalició multinacional de desenes de països (occidentals, arabomusulmans, excomunistes…) desplegà en cinc mesos més de 600 000 soldats i una sofisticadíssima maquinària bèl·lica al desert saudita.

Precedida d’un ultimàtum refusat i d’un estovament aeri de cinc setmanes, l’ofensiva terrestre aliada alliberà Kuwait i posà fi a la guerra del Golf Pèrsic en els quatre últims dies de febrer del 1991. Allò que la hiperbòlica propaganda de Hussein havia anunciat com “la mare de totes les batalles” va ser per als iraquians un sever desastre militar, però sobretot humà i econòmic, seguit de revoltes internes (de les comunitats kurda i xiïta), restriccions de sobirania i un embargament internacional encara vigent el 1998. Tanmateix, res d’això no ha aconseguit abatre la dictadura clànica, barreja de clientelisme i terror, que encapçala Saddam Hussein.

A banda de ser el primer conflicte de la post-Guerra Freda, la teràpia que curà els nord-americans de la síndrome vietnamita, el primer exemple de guerra electrònica, amb aparences de videojoc, la primera conflagració transmesa —o manipulada?— en directe pels mass media (notòriament per la CNN americana), etc., la guerra del Golf va capgirar profundament l’escenari geopolític del Pròxim Orient i va permetre desbloquejar l’enquistat contenciós entre israelians i àrabs. Un Israel que havia suportat sense respondre les provocacions de Bagdad es recuperà, amb aquest capteniment, del desgast d’imatge sofert durant els anys de la intifada palestina (des del 1987) i sortí enfortit de la crisi. Per contra, l’adhesió dels palestins i del seu líder, Iàsser Arafat, al règim iraquià, els afeblí i els privà de molts suports àrabs, obligant-los a renunciar a maximalismes. A més, la nova aliança de Síria amb Washington desactivava un focus de radicalitat a la regió. Però sobretot, l’agonia de la Unió Soviètica permetia a l’administració del president George Bush patrocinar una iniciativa internacional de pau sense témer maniobres o ingerències de Moscou.

La iniciativa va tenir una solemne posada en escena el 30 d’octubre de 1991 amb l’obertura de la conferència de Madrid, punt d’arrencada d’un complicat i estèril procés de negociacions múltiples que no deturava la violència sobre el terreny, a Cisjordània, Gaza i el sud del Líban. Només la victòria laborista en les eleccions israelianes del juny del 1992 i la substitució de l’intransigent Yitzhak Shamir per Yitzhak Rabin al govern de Jerusalem van obrir la porta a les converses d’Oslo: un diàleg de vuit mesos, directe i secret, entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), que desembocà, al setembre del 1993, en el reconeixement recíproc. Seguiren, en cascada, l’acord sobre Gaza i Jericó (maig del 1994) —que feia d’aquests territoris la base inicial d’una Autoritat Nacional Palestina autònoma, presidida per Arafat i dotada d’un feixuc aparell administratiu i policíac—, el tractat de pau entre Israel i Jordània, l’establiment de relacions oficioses amb el Marroc, Oman i altres estats àrabs, i un devessall de conferències, cimeres i projectes de cooperació econòmica regional que hom reputava capaços de conciliar les aspiracions, encara contradictòries, de palestins i israelians.

No obstant això, aquest procés de pau tan telegènic i engrescador per a Occident, l’eclosió sobtada d’aquest nou Pròxim Orient de concòrdia i bussines era, en gran part, un miratge: el 4 de novembre de 1995, a Tel-Aviv, el primer ministre Rabin queia assassinat per un extremista hebreu de dreta; durant els sis mesos següents, militants palestins del grup islamista radical Hamàs perpetraven a les ciutats israelianes un seguit d’atemptats brutals que desacreditaren el govern laborista de Shimon Peres i van facilitar, al maig del 1996, l’ajustat triomf electoral del conservador Benjamin Netanyahu al capdavant d’una aliança de partits dretans i religiosos. Des d’aquell moment, la negociació territorial i política ha caigut en el bloqueig, la normalització amb el món àrab s’ha paralitzat i la situació de Gaza i Cisjordània resta molt explosiva, mentre la diplomàcia americana mostra símptomes de fatiga i enuig.

Tampoc no era un fenomen nou l’islamisme polític, nascut a Egipte el 1928 a partir dels Germans Musulmans i que, durant els anys vuitanta, havia trobat fins i tot l’estímul d’Occident com a antídot contra la penetració del marxisme leninisme al món musulmà i com a bandera de la lluita antisoviètica a l’Afganistan. Tanmateix, l’impacte de la guerra del Golf —la ingerència occidental en un conflicte interàrab, la presència de tropes d”‘infidels” prop dels santuaris saudites…— torbà molts esperits en terra de l’islam. A més, el lent declivi econòmic —del 1986 al 1995, segons el Banc Mundial, la renda real per càpita al món àrab va disminuir un 2% anual—, combinat amb l’encara fort creixement demogràfic (el 2,5% cada any) i agreujat en els seus efectes per les receptes austeres del Fons Monetari Internacional, aprofundeix les desigualtats socials i ha nodrit, en la major part dels països àrabs, extensos sentiments de frustració col·lectiva que cerquen en l’islam una resposta i un refugi identitaris.

El procés de reislamització de les societats àrabs i musulmanes, afavorit també per la crisi del model socialista que havia temptat una porció de les seves elits, ha tingut manifestacions tan diverses com extens i complex és el territori concernit: des dels canvis en la vida quotidiana (indumentària, hàbits de lleure…) als països del Magrib, fins al rigorisme extrem i ferotgement antifemení dels talibans afganesos. En l’àmbit polític estricte, però, ha donat lloc a la multiplicació de grups mil·lenaristes violents que propugnen la jihad o “guerra santa” contra la impietat del món actual i que alimenten les pors d’Occident davant un futur “xoc de civilitzacions”, segons l’expressió consagrada el 1993 pel politòleg nord-americà Samuel P. Huntington.

En 1997-98, el fonamentalisme o integrisme islàmic era percebut des d’Europa i l’Amèrica del Nord com un perill multiforme i tentacular, capaç de submergir Algèria en un bany de sang (hom parla de prop de cent mil morts en l’atroç guerra civil iniciada el 1992) i de desestabilitzar Egipte, d’estendre’s per l’Àsia central i de prendre el poder al Sudan, de fer volar un autobús a Jerusalem, un vagó de metro a París o l’ambaixada dels Estats Units a Nairobi. Un adversari no convencional, que hom associa als conceptes de terrorisme i subversió, que desvetlla velles pulsions xenòfobes i que té moltes possibilitats d’obtenir el paper vacant d’enemic global en l’escenari de la post-Guerra Freda.

Guerres d’identitat i guerres dels pobres

Renda, guerres, conflictes i règims polítics els anys noranta.

Si, com ja s’ha explicat, la crisi de la Unió Soviètica alliberà les forces identitàries que aquell règim havia sufocat llargament, el procés no es va deturar amb la independització de les quinze repúbliques federades, el 1991. Moltes d’aquestes contenien fortes minories russes hostils a la nova situació que aviat reclamaren l’autonomia territorial (cas de là península de Crimea respecte d’Ucraïna) o bé, que a Moldàvia, optaren per la secessió armada d’una república de Transdnièstria. D’altra banda, i en estreta relació amb l’inextricable conflicte afganès, el més petit i fràgil dels països descolonitzats per Moscou a l’Àsia central, el Tadjikistan, ha estat escenari des del 1992 d’una guerra civil sagnant en la qual l’enfrontament entre islamistes i excomunistes es complica encara més amb antagonismes locals i tribals.

De tot l’espai postsoviètic, però, la regió més sacsejada per la conflictivitat d’origen nacionalitari ha estat el Caucas. Cruïlla d’imperis i frontissa entre civilitzacions, habitada per almenys una trentena de grups etnicolingüístics amb aspiracions sovint contradictòries i dotada de rics recursos energètics, l’agonia i mort de l’URSS hi significà la desaparició d’un poder imperial, però també arbitral, i la subsegüent pruïja nacionalista de cadascun dels pobles caucàsics fou percebuda aviat com una amenaça per d’altres.

Ja des del 1988, el litigi de l’Alt Karabakh —un territori pertanyent a l’Azerbaidjan, però poblat per armenis i reivindicat per Armènia— donà lloc a una escalada de violència entre els dos grups nacionals que, a partir del 1991, es transformà en guerra convencional. Al llarg de tres anys, els àzeris hi van perdre el 1 5% del territori de la seva república, sense que les ulteriors negociacions hagin conduït a un arranjament definitiu. A la veïna i pluriètnica Geòrgia, entretant, s’hi desenvolupaven tres conflictes bèl·lics paral·lels, enverinats per l’ombra manipuladora de Rússia: una guerra civil entre diverses faccions politicomilitars pel control del poder a Tbilisi (1991-93), la guerra secessionista victoriosa de la república d’Abkhàzia (1992-93) i la rebel·lió separatista d’Ossètia Meridional contra l’uniformisme georgià (1991-92). Una mica més al nord, a la Ciscaucàsia sota sobirania russa, un breu xoc armat enfrontà, el 1992, les repúbliques d’Ossètia Septentrional i Ingúixia; sobretot, l’autoproclamada independència de Txetxènia i l’intent de Moscou d’aixafar-la per la força van encendre, a partir del desembre del 1994, una guerra ferotge en el curs de la qual el David txetxè va humiliar el Goliat rus i l’obligà a retirar-se (1996-97), deixant enrere prop de 100 000 morts. Si tenim en compte que la Rússia postsoviètica és encara una federació de vuitantanou subjectes territorials i que engloba 20 milions de súbdits no eslaus, la perillositat de l’exemple txetxè com a model de secessió reeixida resulta evident per al Kremlin.

La fi de la glaciació comunista descongelà també les tensions territorials latents a l’Europa Oriental, cosa que havia d’afectar especialment els dos estats exsocialistes d’estructura federal i composició més plurinacional: Txecoslovàquia i Iugoslàvia. A la primera, les dues entitats nacionals —txeca i eslovaca— van conèixer des del 1990 dinàmiques politicoelectorals divergents i van triar models molt allunyats de transició econòmica vers el capitalisme: accelerada i neoliberal els txecs, més lenta i social els eslovacs. Això, combinat amb el ressorgiment de greuges històrics, complexos i malfiances recíprocs entre els dos pobles, portà l’1 de gener de 1993 a la partició per consens, a un divorci de vellut que creava dos nous estats independents, la República Txeca i Eslovàquia, vinculats encara per una unió duanera i una moneda comuna.

Ben diferent va ser el curs dels esdeveniments a Iugoslàvia. Allí, el 1980, la mort del mariscal Tito ja havia privat al règim de la figura que n’encarnava la legitimitat fundacional i l’autoritat arbitral indiscutida, substituït des d’aleshores per una complicadíssima enginyeria d’equilibris institucionals i càrrecs rotatoris que només podia funcionar sobre la base del consens entre les vuit unitats federades. Després, i a mesura que el prestigi i la força legitimadora de la ideologia comunista dequeien a escala mundial, els dirigents polítics iugoslaus començaren a buscar en el discurs nacionalista una legitimació popular alternativa. Sobresortí en aquesta via Slobodan Milošević, president de Sèrbia des del 1988 i paladí de l’establiment de l’hegemonia sèrbia dins la federació. En un context de catàstrofe econòmica (la inflació anual del 1989 va ser del 2 685%) que aguditzava el malestar de les repúbliques “productives” del nord contra les “subsidiades” del sud, el neocentralisme panserbi de Milošević dinamità els vincles federals; al llarg del 1990, la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia va deixar d’existir, florí un pluripartidisme basat més en la identitat que no pas en les idees i proliferaren les propagandes nacionalistes, les exaltacions fins i tot agressives del passat i dels símbols de cada grup, mentre Eslovènia i Croàcia enfilaven el camí de la sobirania, que els semblava també el camí cap a l’Europa del benestar.

Després que els jerarques serbis haguessin bloquejat la presidència col·legiada de Iugoslàvia i que, en resposta, el 25 de juny de 1991 es proclamés formalment a Ljubljana i Zagreb la independència, la intervenció de l’exèrcit federal va fer entrar la dislocació iugoslava en una fase militar, en un cicle bèl·lic que es perllongaria quatre anys i mig. Eslovènia, que no tenia plets territorials amb el nacionalisme serbi, va haver d’encarar només una limitada guerra dels Deu Dies, que guanyà. A Croàcia, en canvi, l’existència d’una minoria sèrbia important donà als enfrontaments, des de l’estiu del 1991, una intensitat i una ferocitat notables, que anà en detriment inicial dels croats. A Bòsnia i Hercegovina, a partir de l’abril del 1992, la guerra es desenvolupà a tres bandes —serbis, bosnianomusulmans i croats, aquests dos darrers oscil·lant entre l’aliança i la confrontació—, castigà especialment la població civil amb brutals mesures de “neteja ètnica” i, almenys fins el 1994, reflectí la iniciativa i la superioritat militar dels serbis, sostinguts per Belgrad.

Per a Occident, eufòric vencedor de la Guerra Freda, l’esclat de les noves guerres balcàniques va constituir una sorpresa i un trauma. Resultava colpidor contemplar al bell mig d’Europa, a dues passes de Viena o de Roma, el setge gairebé medieval d’una ciutat com Sarajevo, i horroritzava veure reaparèixer vells fantasmes —camps de concentració, execucions massives, violacions sistemàtiques— que hom creia conjurats des del 1945. Tanmateix, la commoció de les opinions públiques no es traduí en una capacitat efectiva per a deturar el conflicte: del 1991 al 1994, les sancions i la presència dels cascos blaus de l’ONU, els plans d’arbitratge i els auxilis humanitaris de la Unió Europea van tenir una incidència nul·la sobre el desenvolupament de la crisi. Només la creixent implicació dels Estats Units en favor de croats i musulmans, a partir de l’hivern del 1994, va contribuir a la revifalla militar d’aquests, i això, sumat als atacs aeris de l’OTAN contra els serbis, va permetre a Washington imposar a tots els contendents els acords de pau de Dayton (novembre del 1995), que convertien temporalment Bòsnia en un protectorat internacional. Quedaven enrere almenys 150 000 morts i tres milions de refugiats o de desplaçats, restava pendent la veritable democratització de la regió i, dins la nova Iugoslàvia serbomontenegrina, subsistia latent i explosiu el contenciós entre Belgrad i la majoria albanesa de Kosovo, que començà a encendre’s el 1998.

La fi de la bipolaritat entre els EUA i l’URSS sembla haver afavorit també la proliferació de conflictes armats en o entre els països del Tercer Món, no en el sentit de provocar-los, però sí en el de desinhibir-los i, sobretot, en el de deixar-los podrir, ara que ja no cal contrarestar els moviments de l’altra superpotència. Es tracta, en general, de guerres que són tecnològicament primitives però, això no obstant, devastadores, que no distingeixen gaire entre combatents i civils i que agreugen la misèria i la manca d’infraestructures d’alguns dels estats més pobres del planeta.

Al Corn d’Àfrica, la retirada soviètica provocà no solament el canvi de règim a Etiòpia, sinó també la independència d’Eritrea (1993) i, de retop, contribuí a l’esfondrament de Somàlia i a la secessió de Somaliland (1991). Rivalitats polítiques, antagonismes tribals, tendències separatistes, i també el declivi de l’hegemonia francesa en benefici dels Estats Units, han nodrit, des del 1990, rebel·lions i guerres civils a Libèria, Senegal, Sierra Leone, Mali, Níger, el Congo-Brazzaville, Uganda, el Congo-Zaire, Guinea-Bissau, Angola, etc. Particularment tràgica i colpidora va ser la crisi a la regió africana dels Grans Llacs, a Rwanda i Burundi, on en 1993-95 l’enfrontament entre hutus i tutsis desfermà un veritable genocidi amb prop d’un milió de víctimes. Si a tot això afegim la persistència de conflictes vells (al Sudan, al Kurdistan, a Sri Lanka, a Colòmbia…), el 1997 es podien comptar al món 35 guerres actives, causants de 5 milions de morts i de 47 milions de desplaçats. Un balanç ben galdós per al nou ordre mundial, encara que al seu favor s’hagin d’apuntar la brillant transició democràtica de Sud-àfrica i els processos de pau a Moçambic, Cambodja, Guatemala o El Salvador.

Prosperitats i desigualtats

Des del punt de vista econòmic, el flamant escenari mundial de la darrera dècada del segle XX no alterà més que per accentuar-los els anteriors desequilibris entre països desenvolupats i països pobres. Un cop desaparegut l’espantall de la “subversió comunista”, la demografia desbocada ha seguit devorant els magres recursos del Tercer Món, mentre la caiguda dels preus de les primeres matèries en un 25% des del 1990 n’ha devaluat les exportacions. La zona més castigada per aquests factors, la gran perdedora de la mundialització, és l’Àfrica: un continent amb més de 700 milions d’habitants, la majoria extremament joves, on a pesar de la lenta creixença del Producte Interior Brut la renda per càpita —sobretot a l’Àfrica subsahariana— és avui inferior a la de deu anys enrere, i se situa per sota dels 300 dòlars a divuit països, que sumen un terç de la població total.

En les condicions descrites, i davant l’envelliment i l’estancament demogràfics del Primer Món, ningú no es pot sorprendre que un flux creixent d’emigrants afroasiàtics, de centre i sud-americans, fugitius de la pobresa, l’opressió o la guerra —o dels tres flagells alhora—, pugnin per entrar a Europa o a l’Amèrica del Nord, que veuen com a sinònims de treball i oportunitats. Enfront d’aquesta pressió, els estats i les societats receptores han adoptat actituds defensives, han aixecat barreres legals, físiques i policíaques —al Río Grande, a Ceuta i Melilla, al llarg del litoral andalús o calabrès— que frenen, tot i que no poden impedir, el gradual assentament, mal sigui clandestí, de milions de persones oriündes del sud a l’interior de la ciutadella occidental, a la qual aporten el seu esforç i la seva vitalitat biològica, però on troben també reaccions xenòfobes, reflexos racistes i grans dificultats d’integració.

A les envistes de l’any 2000, l’economia planetària descansa sobre el triangle format pels Estats Units, el Japó i la Unió Europea; entre els tres vèrtexs sumen el 60% del Producte Interior Brut mundial i prop del 40% de les exportacions, i el conjunt ha conegut —en especial des del 1994— una conjuntura més aviat expansiva, tot i que sempre vulnerable a episodis recessius i ensurts financers. D’aquests tres pols de prosperitat, l’europeu és, probablement, el que ha registrat més novetats: la transformació de la Comunitat en Unió (1993), la incorporació d’Àustria, Finlàndia i Suècia (1995), l’entrada en vigor de la Unió Econòmica i Monetària (1 de gener de 1999), que comporta una sola política monetària, un sol banc central europeu i una nova moneda única, l’euro, i finalment l’allau de sol·licituds d’adhesió provinents de Xipre i Malta i especialment de països de l’Europa centreoriental (Txèquia, Polònia, Hongria, Eslovènia, Estònia, Romania, Bulgària, etc.), que veuen l’entrada en el club comunitari com la culminació de les transicions cap al capitalisme i la democràcia que van emprendre fa una dècada. Els contrapunts negatius de la Unió són el seu caràcter molt superestructural, la inexistència d’un sentiment d’identitat europea entre els ciutadans i la incapacitat dels Quinze per desplegar una política exterior realment comuna.

Al marge de la tríada econòmica EUA-Japó-UE, però en connexió amb el gegant nipó, un dels fenòmens més remarcables de l’última dècada ha estat l’eclosió d’un seguit de països de l’Àsia oriental, o de la vora asiàtica del Pacífic. Es tracta, en primer lloc, dels denominats “quatre dragons” (Hong Kong, Corea del Sud, Taiwan i Singapur), que han reeixit a sostenir durant trenta anys taxes anuals de creixement no inferiors al 6% i han esdevingut potències industrials exportadores en camps tan significatius com l’electrònica, la informàtica o l’automòbil, tot plegat gràcies a la combinació d’estabilitat política autoritària, disciplina social, laboriositat tradicional, alt nivell d’estalvi i fortes inversions en educació. Imitant aquest exemple en condicions i amb èxit desiguals, apareixen també els “quatre tigres asiàtics” (Indonèsia, Tailàndia, Malàisia i Filipines), llançats a la cursa del desenvolupament i de la penetració de les seves manufactures en el mercat mundial gràcies als seus baixos costos salarials. En conjunt, dragons i tigres han aconseguit durant el període 1984-93 incrementar un 100% el seu Producte Nacional Brut, mentre que els països industrials clàssics —els de l’OCDE— l’augmentaven un 24%. Resta per veure la sostenibilitat d’aquest model de creixement, així com l’impacte de l’anomenada “crisi asiàtica” del 1998.

Dins el dinamisme de la regió del Pacífic, la Xina representa, tant per les dimensions demogràfiques com per les característiques polítiques, un cas a part. Allí, el postmaoisme timonejat per Deng Xiaoping prengué aviat el rumb de la reforma i la modernització econòmiques —descentralització de les decisions, foment de la propietat privada, obertura a les inversions estrangeres, estímul al consum…—, que van obtenir resultats remarcables (la renda per habitant es quadruplicà entre el 1982 i el 1992) i que tenien com a objectiu confessat bastir “una economia socialista de mercat”. Per contra, la paral·lela demanda de canvis polítics que les elits urbanes més inquietes —els estudiants pequinesos— van formular pacíficament amb el rerefons de la perestroika soviètica va ser aixafada sense contemplacions per l’exèrcit, a la plaça de Tiananmen, al juny del 1989. Des d’aleshores, abans i després de la mort de Deng Xiaoping al febrer del 1997, la fórmula ha estat mantinguda amb fermesa: màxima flexibilitat econòmica (un creixement anual superior al 10% des del 1991, un respecte exquisit del Hong Kong capitalista recuperat el 1997…) i repressió implacable de la dissidència política. La qüestió és, en tot cas, fins quan seran compatibles les creixents desigualtats regionals i socials, la multiplicació dels aturats i dels milionaris, amb el monopartidisme i la legitimitat revolucionària dels governants de Pequín.

La societat de la informació: mites i realitats

Torre de comunicacions de Collserola, Barcelona, Norman Foster i associats, 1988-92.

ECSA / GC-P

Les acaballes del segle XX estan fortament marcades per una apoteosi de la comunicació i la informació que ha revolucionat tots els aspectes de la vida, per bé que els seus efectes són tal vegada més superficials que no sembla. La televisió, per exemple, s’equipara en instantaneïtat a la ràdio gràcies a la transmissió d’imatges per satèl·lit i a la proliferació de cadenes internacionals que emeten notícies durant les vint-i-quatre hores del dia: Cable News Network (CNN), Sky News, Euronews, etc. Tanmateix, la guerra del Golf del 1991 demostrà que una exhaustiva cobertura aparent era compatible amb la censura, la manipulació i l’engany; i, d’altra banda, són molts els conflictes a l’Àsia, l’Àfrica o l’Amèrica Llatina que, com que no concerneixen ni interessen les opinions públiques del Primer Món, resten orfes de tota atenció mediàtica, amb la qual cosa no “existeixen” per a la consciència d’Occident. No és, doncs, la realitat la que determina l’agenda informativa mundial, sinó l’agenda informativa la que “crea” la realitat.

És innegable, en qualsevol cas, que la tecnologia ha transformat les comunicacions interpersonals. Mentre que la telefonia clàssica havia necessitat més de mig segle per a generalitzar-se, els telèfons mòbils, arribats a Europa el 1985, han conegut en una dècada una expansió fulgurant. El mateix es pot dir del fax i dels ordinadors personals, que han esdevingut eines de treball imprescindibles i electrodomèstics quasi tan comuns com el frigorífic o la rentadora. Això sí, les desigualtats persisteixen: l’Àfrica, amb 700 milions d’habitants, té només un milió i mig d’ordinadors, el 0,1% del parc mundial, la meitat dels quals són a Sud-àfrica. Si a Europa es compten 32 línies telefòniques per cada cent habitants, a l’Àsia només n’hi ha 5, i això incloent-hi el Japó…

El fenomen emblemàtic de les noves formes de comunicació d’aquest final de segle és, però, Internet. Per als seus entusiastes es tracta d’un sisè continent, d’un sistema que, en el futur immediat, serà la nostra universitat, la nostra biblioteca, el nostre lloc de treball i de lleure, el nostre correu, el nostre mercat, el nostre banc…, i que, per tant, transformarà l’economia, la societat, la política i la cultura a escala planetària. Sens dubte, ja ho està fent, tot i que amb limitacions i riscos. Així, als Estats Units, on el 37% de les llars ja posseeixen ordinadors connectats a la Xarxa, des del 1997 aquesta xifra creix molt lentament, i tot fa pensar que una bona meitat de les famílies restaran al marge d’Internet, consagrant així una nova faceta de l’exclusió, la pobresa electrònica. Ara com ara, de cada deu usuaris de la Xarxa, només un resideix als països del Sud.

D’altra banda, el fervor dels internautes quan subratllen el creixement exponencial del nombre de pàgines disponibles —19 milions el 1997— i la paral·lela explosió d’usuaris com a grans fites culturals tendeix a confondre l’accessibilitat a la informació —que Internet, en efecte, ha revolucionat— amb el coneixement, que és tota una altra cosa.

En fi, des de la perspectiva de les llengües i les cultures de dimensions reduïdes, la Xarxa conté tantes promeses com amenaces. Entre les primeres, experiències com el diari electrònic en català “Vilaweb”, que en tres anys (1995-98) ha aconseguit crear una potent comunitat virtual desplegada per tota l’àrea lingüística, de Gandia a Perpinyà, de Mallorca a Berga, amb una mitjana de quatre mil visites diàries. Pel que fa a les amenaces, si el 82% dels continguts d’Internet són en anglès, si llengües com el francès, l’alemany, l’espanyol o l’italià hi tenen una presència mínima, ja es comprèn que la del català ha de ser encara més marginal. Més enllà de la llengua, la Xarxa vehicula essencialment la cultura i els valors dels Estats Units d’Amèrica, amb una capacitat homogeneïtzadora molt superior a la que havien posseït el cinema o la televisió, perquè no està subjecta a cap control legislatiu ni governamental. Si calgués caricaturitzar-ho en una imatge, diríem que l’imperi del ciberespai té com a monarca Bill Gates, el president de la companyia Microsoft i la primera fortuna del món, que sembla capaç de fer ombra a l’únic emperador global de la post-Guerra Freda, l’atribolat Bill Clinton (al capdavall un interí captiu de mecanismes democràtics i de l’escrutini de l’opinió pública).