Grup davant del camió d’Impremta i Cinema i del cotxe de Ràdio Associació de Catalunya al front d’Aragó, s.d.
ANC-Fons Comissariat de Propaganda
Des d’una perspectiva general dels Països Catalans, i deixant de banda la rutinària propaganda desplegada pel bàndol franquista a Mallorca, subordinada a la centralitzada i militaritzada propaganda franquista de tots els territoris controlats, el pes de l’acció propagandística durant la Guerra va centrar-se a Barcelona i a València.
Barcelona, capital de creixent importància en esdevenir la seu de governs i representacions polítiques diverses, era també el principal centre d’arts gràfiques de la Península. Això li va permetre bastir un sistema de propaganda de guerra d’una capacitat notable, que en alguns camps, com el del cartellisme, va assolir una reconeguda qualitat.
En una altra proporció, però també per la combinació d’una reforçada centralitat política (seu provisional del govern de la República) i una consolidada tradició en arts gràfiques i activitats afins, València va tenir un paper destacat com a centre productor de propaganda.
En el cas d’aquesta última ciutat, els materials i els missatges expressaren majoritàriament —com és lògic— els criteris generals de la propaganda de la República Espanyola. La llengua utilitzada va ser gairebé sempre el castellà i el pes de la propaganda específicament valenciana fou molt menor. Ben diferent és el cas de Barcelona, on l’abundància de materials generats per partits d’implantació estrictament catalana, la tradició d’alguns mitjans de comunicació, el pes institucional de la Generalitat i els seus òrgans (principalment el Comissariat de Propaganda) i el plantejament de la guerra des de molts sectors com una lluita també per les llibertats nacionals, van afavorir una considerable presència de la llengua i de continguts catalans. Al costat, és clar, de materials de projecció espanyola i, sovint, d’altres en diverses llengües per a la seva divulgació internacional.
El tret característic més destacable de la propaganda política del bàndol republicà va ser el de la diversitat, no solament pel que fa als mitjans emprats, sinó sobretot per la pluralitat dels discursos. Per contrast amb el monolitisme i la rigidesa centralitzada del model militarista dels revoltats, el camp republicà, partint d’uns criteris de defensa de la llibertat, la democràcia i la pluralitat d’opcions, tot i els esforços per a trobar vies d’unitat sindical i política, mai no va assolir una homogeneïtat de discurs comparable. La propaganda de partit i de fracció va ocupar sempre un paper fonamental dins del conjunt, perfectament observable en la premsa i els cartells. Els desacords interns i els desplaçaments en l’hegemonia van aguditzar en l’esfera de la propaganda allò que ja era clar en l’estructura del sistema general de comunicació: la fragmentació, la confiscació de mitjans per part del primer a arribar-hi o de qui tenia la força per imposar-se, els recels, la manca d’un projecte alternatiu, les dificultats de les institucions per imposar formes de consens.
Cal considerar, a més, l’efecte contrapropagandístic, de cara a l’interior i a l’exterior, d’episodis com ara alguns actes de violència dels primers dies de Guerra o grans confrontacions com els fets de Maig. Contrarestar actuacions tan evidents era molt difícil per la via de les consignes, el reportatge gràfic, les cançons, l’exaltació de la solidaritat o la promesa de la victòria.
A banda dels diaris i les publicacions procedents del període anterior i de la nova premsa que resultà de les confiscacions, hi va haver una premsa de guerra que va tenir una voluntat explícitament propagandística. Eren publicacions destinades als batallons i al front, que depenien d’una centralització relativa exercida per un comissari i forçada per la necessitat de disposar de paper i de recursos d’edició. Tanmateix, la dificultat per cohesionar iniciatives arribava fins i tot a provocar crítiques per transgressió del secret militar. A banda de les consignes polítiques del moment, les dosis d’informació euforitzant sobre la marxa de la guerra i les seccions d’humor i entreteniments, aquestes publicacions també solien tractar de temes adoptats per la premsa “convencional”. És el cas dels elogis de l’alfabetització i la instrucció, els consells en matèria d’higiene i formació física, la defensa genèrica dels valors de llibertat, solidaritat i igualtat o l’esforç per presentar una rereguarda normal, pendent de la guerra, compromesa i sacrificada, però feliç, esperançada i convençuda de la victòria.
Des d’un punt de vista periodístic general, el gros de la premsa catalana i valenciana, que havia consolidat un model bàsic de tipus informatiu i interpretatiu durant els anys anteriors, va derivar cap a un plantejament informatiu i propagandístic adoptat com a instrument de combat, tant contra el bloc nacionalcatòlic com contra les forces discrepants del mateix bàndol republicà. Un exemple clar d’aquesta transformació són les portades, amb el recurs dels grans titulars espectaculars i dels elements gràfics més esclatants per fer-les semblants a veritables cartells (com les portades fotogràfiques de “La Vanguardia” o “El Día Gráfico”).
El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya va ser plantejat al setembre del 1936, en ser dissolt el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encara que el decret de constitució va ser publicat el 5 d’octubre. La iniciativa va correspondre a Jaume Miravitlles, que va convèncer el president Lluís Companys i Josep Tarradellas de la necessitat de disposar d’un instrument eficient i centralitzat d’intervenció sobre els mitjans de comunicació i l’opinió pública. El mateix Míravitlles reconeixeria posteriorment la influència que van tenir en la seva proposta els exemples dels serveis d’informació i propaganda de la Turquia de Mustafà Kemal i del Mèxic de Lázaro Cárdenas, així com, és clar, la consagració de la propaganda com a arma política operada tant a l’Alemanya de Hitler i a la Itàlia de Mussolini com a la república dels soviets. l’acció política moderna era ja inconcebible sense un bon sistema d’informació i de propaganda, sobretot quan l’altre bàndol disposava del model del feixisme europeu.
Concebut com un organisme autònom, el Comissariat va ser un punt de referència fonamental per a tots els periodistes que arribaven de l’estranger a Barcelona per tal d’informar sobre la situació espanyola. Però també per a escriptors, fotògrafs o cineastes, com és el cas de Robert Capa o d’André Malraux, el qual va elaborar el guió del film L’Espoir.
Pamflet de propaganda llançat sobre el front franquista, s.d.
Col·l. R.Surroca / G.S.
Aquestes van ser algunes de les aportacions més interessants del Comissariat: l’esforç per proporcionar una orientació unificada, l’estímul a recórrer a les tècniques de publicitat i propaganda més modernes, una notable obertura de plantejaments ideològics i estètics que van facilitar algunes contribucions de l’art d’avantguarda, el suport al reporterisme gràfic i a l’edició de materials gràfics per a l’interior i l’exterior, la utilització d’altaveus al front en un moment en què la ràdio pràcticament només podia arribar a les llars, la promoció de gravacions fonogràfiques amb himnes i cançons intensament difoses per ràdio, el recurs intencionat i efectiu al “noticierisme” cinematogràfic (impulsat amb la creació de Laia Films), la utilització de l’aviació per a la distribució de pamflets a la rereguarda enemiga, l’organització d’exposicions itinerants i de biblioteques per al front (Llars Catalanes al Front), etc.
Tot i l’existència d’un Ministerio de la Propaganda en el govern republicà espanyol, coordinat amb el Comissariat de la Generalitat mitjançant un comitè d’enllaç, la dinàmica actuació del Comissariat li va conferir sovint una importància i una projecció internacional superiors. A aquest prestigi hi van contribuir testimonis d’intel·lectuals i periodistes estrangers i, bàsicament, l’eficàcia i la repercussió de campanyes com la desplegada a conseqüència del bombardeig sobre Madrid, que va ocasionar la mort de més d’una dotzena de criatures de bolquers, amb la distribució immediata als principals centres d’opinió mundials de 10 000 col·leccions de fotografies (algunes fonts eleven la xifra fins a 50 000) mostrant l’atrocitat.
El conjunt de recursos propagandístics originats a la Barcelona i a la València republicanes durant la Guerra comprenia elements molt diversos. Des de la popular mascota d’inspiració tradicional (El més petit de tots) fins a les propostes gràfiques dels cartells de Fontserè o de Renau, o l’explotació dels treballs fotogràfics de Capa o d’Agustí Centelles. Els materials, sempre precaris, procuraren amb imaginació, voluntat i creativitat, resoldre la tensa contradicció entre unes propostes polítiques fonamentades en la racionalitat, l’argumentació, la reivindicació del paper alliberador de la cultura, d’una banda, i l’inevitable reduccionisme del símbol puntual, de la mera consigna, de la voluntarista apel·lació a la fe en la victòria, de l’altra. Davant la complexitat d’unes posicions que s’autoinvocaven revolucionàries i crítiques de l’ordre social existent, els discursos que havien d’aconseguir un impacte massiu i mobilitzador quedaven atrapats en el llenguatge propagandístic de l’espectacularitat del signe gràfic (fotomuntatges de Monleón, cartells de Martí Bas), de la monòtona reiteració (“Més homes! Més armes! Més municions!”), de l’afirmació seca i contundent (“Avant!”, “Ajuda’l!!”, “Al front!”, “¡No pasarán!”), de l’emoció més primària (“Fins a vèncer o morir”, “Guerra sin cuartel al pesimista”, “I tu? Què has fet per la victòria?”), de l’autosuggestió que els havia de fer sentir forts, solidaris i victoriosos... fins i tot quan l’evolució de la Guerra ja els era clarament adversa.
Per aquesta via es va produir la mutació propagandística de tota una ideologia o d’una posició política en el que es podria anomenar una tríada sintètica que contenia tot just una imatge emblemàtica, un eslògan (la consigna) i una marca (la sigla del grup).
Els textos i les grans frases consigna eren presentats com a veritables imatges. Combinaven la influència de l’estètica totalitària (estereotips humans masculinitzats, exaltació de la corpulència, de les fesomies dures i decidides, de les voluminoses musculatures d’obrers, camperols i soldats) i de l’avantguardisme (fotomuntatge, còmic, elements cubistes). En les consignes, gairebé tot quedava supeditat a l’efecte d’impacte. El matís, el dubte, el raonament, la complexitat, es diluïen davant les exigències plantejades per la guerra i la necessitat imperiosa de guanyar-la. Llavors el discurs polític i ideològic es veia forçadament reduït a l’exabrupte propagandístic.