1975-1977: la passió democràtica

L’any 1975: tot esperant la mort del dictador

Al començament del 1975, els ciutadans d’arreu dels Països Catalans havien esvaït una bona part de les seves il·lusions en un canvi immediat de la vida política del país, impulsat des de dintre de les rengles del franquisme. El divorci entre el país real i el país oficial era creixent. El franquisme havia esdevingut un estri de govern que no funcionava. Als sectors econòmic i industrial, els dificultava la recerca de solucions a la crisi econòmica mundial. Polititzava l’enfrontament entre les reivindicacions obreres i les opcions patronals, alhora que, amb un ultracentralisme malaltís, incrementava el conflicte amb les nacionalitats històriques. Incitava molts ciutadans a la rebel lió social, exigint l’observança d’un codi asfixiant de dogmes, preceptes i tabús morals i culturals, cada cop més anacrònics per la mutació que en aquells anys es produïa en el món occidental.

El darrer any del franquisme, el caràcter autoritari del règim es manifestà amb tota la seva cruesa, i les mostres de tolerància integrista contra les llibertats acompanyaren el bla, bla, bla del règim a favor del “rearme moral ante la ofensiva marxista”. A la primeria de l’any 1975 ja era evident el fracàs de la política d’obertura del “espíritu del 12 de febrero”, que amb patetisme notable predicaven els franquistes amb Carlos Arias Navarro com a director d’orquestra.

La “bunquerització” del règim era absoluta i la repressió s’intensificava fins a límits gairebé grotescos. Dins les rengles del franquisme els “immobilistes” havien guanyat la partida als “reformistes”. Es prohibia sistemàticament tota mena d’activitats, i la policia practicava detencions contínues per “reunió il·legal” o per “associació subversiva”. Eren constants els processaments i les multes a la premsa democràtica “canallesca”, com els agradava de qualificar-la als ultres de les essències del franquisme.

Sense la confiança de cap sector social significatiu, a l’estiu del 1975 el govern espanyol presidit per Carlos Arias Navarro entrà en una mena de paroxisme repressiu contra els comunistes, els anarquistes i els “separatistes”, que culminà amb diverses sentències de mort contra opositors radicals d’ETA i del FRAP.

Malgrat tot, la gran majoria dels ciutadans de Catalunya, del País Valencià i de les Illes, a més de lligams històrics i culturals, compartien el desig d’una alternativa democràtica que pogués encarar el futur col·lectiu.

També és cert que entre una gran part dels ciutadans dominava la idea que qualsevol canvi en la insostenible situació política havia d’arribar gradualment i de la mà de les formulacions moderades. El record de la Guerra Civil encara era present en la generació que havia d’assumir les principals responsabilitats en el trànsit cap a la democràcia. La gran majoria dels ciutadans semblava predisposada a donar suport a unes vies que fessin prevaler el “diàleg”, per tal de fer avançar les coses cap a solucions democràtiques.

En l’ànim de la majoria dels ciutadans s’imposava una idea que semblava la clau de volta de tot: el trànsit cap a qualsevol nou escenari polític passava per la mort biològica del dictador. Calia, doncs, preparar-se per quan aquesta arribés i esperar.

L’any 1975, l’aspiració democràtica era, per tant, un senyal d’identitat compartit pel ciutadans dels Països Catalans, si bé els processos polítics, socials i culturals entre Catalunya, les Illes i el País Valencià havien anat accentuant els trets distintius i presentaven distanciaments prou notables.

La transició a Catalunya

A Catalunya la convicció democràtica era compartida per la major part dels catalans. Pràcticament tothom era conscient que només un sistema democràtic podia donar legitimitat a qualsevol nova articulació de l’Estat espanyol. A part d’alguns nostàlgics del franquisme, els grups polítics catalans reclamaven sense fissures la democràcia, més enllà dels verbalismes radicals dels partits d’esquerra. Abans de la mort de Franco, tot i les dificultats que imposava la clandestinitat sobre la voluntat de recuperació de les llibertats democràtiques, pràcticament s’havia refet un sistema de partits polítics sorprenentment complet. Les propostes polítiques i culturals suraven en la coercitiva permissivitat que imposaven els governadors civils i mostraven, inequívocament, que el conjunt del cos social havia triat la via democràtica. Així ho palesaren les històriques jornades anomenades “Les Terceres Vies a Europa”, celebrades al llarg dels mesos d’abril i maig del 1975 al Col·legi d’Advocats de Barcelona, on l’afirmació democràtica fou el factor comú dels parlaments de tots els ponents. En aquell peculiar món de sobreentesos dels últims moments del franquisme, les “Terceres Vies” significaren la presentació pública del sistema de partits polítics català. També és cert que pràcticament tots els ponents es van veure obligats a afegir algun cognom a la democràcia. “D’inspiració cristiana”, la qualificava el democratacristià Anton Cañellas: “camí cap al socialisme”, afirmava el comunista Solé i Barberà; “per una democràcia cap al socialisme democràtic”, proclamava el socialdemòcrata Josep Pallach; “espai on desenvolupar l’estratègia cap a la democràcia política i econòmica del socialisme”, explicava el socialista Joan Raventós; “democràcia formal i pluralista”, teoritzava el liberal Ramon Trias i Fargas; “democràcia avançada”’, propugnava el nacionalista Jordi Pujol.

Respecte a la forma de resoldre els problemes específics de Catalunya, gairebé tots afirmaven amb molta convicció que la democràcia havia de comportar una estructuració estatal federal o federativa. Únicament Jordi Pujol no va vincular la solució democràtica a cap forma concreta d’estat, i va introduir la necessitat d’un pacte de forces democràtiques que respectés Catalunya.

El 12 de juny, al Col·legi d’Advocats de Barcelona, prop de tres mil persones eufòriques escoltaven una declaració conjunta que reclamava obertament llibertats democràtiques, amnistia i un òrgan d’autogovern per a Catalunya.

En el mateix moment, però, l’Assemblea de Catalunya, el més important dels organismes unitaris de l’antifranquisme, reivindicava el reconeixement polític del poble català i el dret d’autodeterminació a les forces democràtiques espanyoles. L’Assemblea, per fer d’embolcall a les accions quotidianes d’oposició al franquisme, predicava conceptes “forts” com ara l’autodeterminació, l’Estatut del 32, la idea de Països Catalans i un generalitzat, encara que difús, republicanisme. L’Assemblea agrupava partits i organitzacions polítiques, sindicals i professionals, sectors de l’Església i de la Universitat, representacions veïnals i comarcals. Constituïa l’organisme unitari prodemocràtic més important de tot l’Estat, on s’aplegaven els més diversos ideals d’autogovern per a Catalunya, des d’una base democràtica pluralista altament representativa de la societat catalana.

Al costat del folgat paisatge de partits polítics encara clandestins i dels organismes unitaris, on s’agrupava pràcticament tota l’esquerra, la burgesia catalana es trobava l’any 1975 fraccionada i poc organitzada. Els nostàlgics del franquisme s’apuntaven a les fórmules inspirades pels “continuistes” del règim. Els afegitons doctrinals d’aquest grup foren nuls, i per a donar solució als problemes catalans no mostraven més imaginació que la continguda dins dels límits del “regionalismo bien entendido”.

Un altre sector més ampli i ja no franquista en sentit literal havia après a bellugar-se en el terreny del possibilisme dins del règim. Aquest grup havia anat prenent cos des del final dels anys cinquanta, a partir del Consorci d’Industrials Cotoners i, amb més nitidesa, des del Cercle d’Economia. Li donaven personalitat gent com Carles Ferrer i Salat, Manuel Ortínez o Pere Duran i Farell. Un tercer nucli més petit, però molt actiu, s’aglutinava a l’entorn de posicions “nacionalistes” i un ideari liberal que fins i tot va arribar a tenir representació en el si de l’Assemblea de Catalunya. Fou el cas de Jordi Pujol i de Ramon Trias i Fargas.

Tret del grup immobilista, les altres burgesies catalanes tenien com a comú denominador el fet de mantenir una actitud prodemocràtica clara. Respecte a la “qüestió catalana”, hi veien solucions molt diverses que oscil·laven entre la indiferència, el regionalisme, el tarradellisme i opaques solucions federatives.

En qualsevol cas, en la primavera predemocràtica del 1975, la defensa de la cultura i la llengua catalanes era una constant dels col·lectius professionals i socials. A principi d’any, el Col·legi d’Advocats de Catalunya va elaborar un dictamen sobre la situació de la llengua catalana; poc després va llançar la iniciativa de celebrar un congrés en defensa de la llengua i la cultura catalanes. Finalment, el 7 de juny de 1975, va tenir lloc a Montserrat una reunió de l’Assemblea d’Intel·lectuals amb l’objectiu que tots els professionals analitzessin l’estat dels diferents àmbits de la cultura catalana per a traçar-ne un mínim programa de futur, aplicable a partir de la recuperació de les institucions catalanes.

L’àmbit de les forces econòmiques, empresarials i bancàries també va mantenir durant tot l’any una notable mobilització en la recerca de solucions al tancament del règim polític. Els dies 16, 17 i 18 d’octubre de 1975 tingué lloc la V Reunió Costa Brava. Organitzada pel Cercle d’Economia, fou interpretada pel “Diari de Barcelona” com la reunió de “l’opció democràtica de la burgesia”.

Fins a arribar al 20 de novembre, l’any 1975 va transcórrer sota l’evidència de la imminent fi biològica del franquisme. Era qüestió de mesos, potser de setmanes, tal vegada de dies, però per a tothom era clar que les coses estaven a punt de fer un tomb decisiu. El règim franquista no semblava capaç de donar sortida a cap dels múltiples problemes que la societat tenia plantejats.

Per contra, la societat civil catalana feia mostra d’una vitalitat extraordinària. La capital de Barcelona continuava augmentant els seus atributs culturals gràcies a la voluntat dels seus artistes. El 10 de juny s’inaugurà la Fundació Miró. Els “culers” vibraven amb la cançó de La Trinca dedicada a glossar l’històric 0-5 del Barça de Cruyff al Santiago Bernabeu. Lluís Llach aconseguia amb el seu “Viatge a Itaca” l’èxit discogràfic de l’any, precisament quan els regidors de l’Ajuntament de Barcelona deien “no al català”.

Com si el poder franquista i la realitat visquessin en dos mons radicalment diferents, el mateix dia que Franco, ja malalt irrecuperable, cedia els seus poders de la Jefatura del Estado al príncep Joan Carles, tenia lloc al Palau dels Esports de Barcelona una històrica cerimònia per la llibertat oficiada per Raimon a partir de la seva música: “Jo vinc d’un silenci / que romprà la gent / que ara vol ser lliure / i estima la vida / que exigeix les coses / que li han negat (…)”. Els milers d’assistents a aquell concert que inaugurà una gira de veritables cerimònies democràtiques sabien, encara incrèduls, que Franco estava a punt de passar a la història.

Amb tot, la gran majoria dels ciutadans sabia que la mort del dictador només seria la mort de la dictadura si es produïen canvis profunds. També ho veien així les forces polítiques i socials representades a l’Assemblea de Catalunya. El dia abans que Joan Carles assumís interinament les funcions de cap d’Estat, aquell veritable primer parlament clandestí de Catalunya feia públic un comunicat on podia llegir-se que: “Només el rebuig del continuisme juancarlista i la revocació de les lleis fonamentals del franquisme i de tots els òrgans i institucions que l’han configurat, o que intenten perpetuar-lo, és a dir, només el trencament democràtic pot ser l’inici del camí per a satisfer les exigències populars i nacionals”.

I finalment Franco va morir

A les 4.20 h de la matinada del dia 20 de novembre de 1975 l’encefalograma del general Franco era rotundament pla. Finalment, ni la tortura física a la qual l’havien sotmès els jerarques del règim per a sostenir-lo artificialment amb vida havia pogut evitar-ne la mort.

La televisió espanyola permetia saber que era veritat, que el “Jefe del Estado español y Generalísimo de los Ejércitos” havia mort. Ho corroborà la patètica imatge plorosa de Carlos Arias Navarro donant-ne la notícia: “Españoles, Franco ha muerto”, va dir. Immediatament la jerarquia franquista posà en marxa un minuciós i estudiat dispositiu institucional destinat a fer palès allò que tant agradava repetir als franquistes, que “todo está atado y bien atado”. Per tal de fer-ho evident, el jurament davant les corts franquistes del successor, Joan Carles de Borbón a títol de rei, es va produir el dia 22 de novembre, quan les restes mortals del general Franco encara s’exposaven al públic al Palacio Real de Oriente, a Madrid.

El dia 20 de novembre no hi va haver manifestacions al carrer, però una gran part de ciutadans brindà amb els més íntims. Les cròniques assenyalen que s’exhauriren les reserves domèstiques d’ampolles de cava d’una gran part de les llars del país. La majoria dels catalans visqué en silenci una immensa sensació d’alliberament acompanyada, alhora, d’un creixent estat d’excitació.

L’expectació era enorme. També entre aquells que creien que “hoy España, y dentro de ella Cataluña, experimentan una amarga sensación de orfandad política… ante las jornadas hechizadas de inquietud que se nos presentan”, com afirmà Joan Antoni Samaranch, el qual presidí un ple extraordinari de la diputació de Barcelona el mateix dia de la mort del dictador.

Així, mentre tots els organismes oficials desplegaven pregàries i funerals, condolències i temors, l’Assemblea de Catalunya treia un document que alertava contra el continuisme on podia llegir-se: “Ciutadans: Aquesta és una hora històrica, una hora transcendental. És l’hora de demostrar que el nostre poble és capaç de restablir per via pacífica la democràcia i les llibertats nacionals i sindicals. Ciutadans: ara és possible d’establir per via pacífica un règim democràtic a Catalunya i a tots els pobles de l’Estat espanyol”.

Pocs dels ciutadans que van viure aquelles jornades del mes de novembre del 1975 no han conservat empremtes en la seva memòria i en la seva sensibilitat. Tres generacions de catalans, la que va viure la guerra, la que va néixer amb la postguerra i la que va créixer amb l’expansió dels anys seixanta, tenien plena consciència que amb la desaparició física de qui, amb un ampli teixit de mecanismes coercitius i autoritaris, havia mantingut el poder des del 1939 s’obria una possibilitat real de renovació en la societat catalana i espanyola. Una renovació que la immensa majoria que hagués lluitat més o menys en primera línia de l’antifranquisme, sabia que passava per modificar substancialment un sistema obsolet basat en la repressió de les llibertats.

La transició política va començar amb la participació de quasi tots ells. A la fi, allò que començà amb la mort del general Franco esdevingué una genuïna operació d’enginyeria política on, d’una manera o altra, van participar pràcticament tots els estaments de la societat: la corona i els partits polítics, tot passant per l’Església, l’exèrcit i la magistratura; la Universitat, la premsa, els sindicats, les organitzacions col·legials i les associacions culturals i veïnals.

Catalunya fou, entre el 1975 i el 1977, la pedra de toc indiscutible, la protagonista més assenyalada en la reconstrucció de la raó democràtica. Fou a Catalunya on emergiren les pautes més sòlides de convivència i de futur en un moment històric en què ningú no dubtava que les coses havien de canviar, però en què tampoc ningú no tenia el guió fet, de tal manera que no era prou clar l’argument i encara menys el final. Només quedava clar que majoritàriament es desitjava el desmantellament d’un model polític que havia constret tots els ciutadans a romandre dintre d’un marc polític autoritari, centralista, oligàrquic i obsolet. En qualsevol cas, els ciutadans creien majoritàriament que les condicions psicològiques i econòmiques per a la sortida democràtica estaven prou esteses arreu d’Espanya, encara que tendien a pensar, també, que tot depenia de no forçar el ritme de les coses, de no provocar els “poders fàctics” de l’Estat. Ningú no dubtava, però, que tot passava per tractar de “acercar el modelo político a lo que la gente quiere”, com els agradava de dir als reformistes del règim.

La transició fou, per tant, abans que cap altra cosa, un esforç dels ciutadans. Els vint-i-tres mesos que van transcórrer entre el 20 de novembre de 1975 i el 23 d’octubre de 1977, en què el president Tarradellas pronunciava el cèlebre “ja sóc aquí” després de 38 anys d’exili, situaren les cotes de mobilització col·lectiva en un moment de màxima intensitat. Hi ha ben pocs altres moments històrics del país en què s’hagin esmerçat tants recursos emocionals i vitals.

I fos com fos, les conviccions, els dubtes i les cauteles dels ciutadans de Catalunya aportaren a la complexa situació de l’Espanya del 1975 una doble exemplaritat. D’una banda, en contra de l’ideal franquista del atado y bien atado, legitimaren la possibilitat de la democràcia. Catalunya mostrà que era possible l’acord i la convivència quasi pública de totes les forces polítiques democràtiques, sense exclusions, com era obligat de dir aleshores en referència als comunistes catalans del Partit Socialista Unificat, rellevants protagonistes en la sutura dels estrips ideològics persistents des de la Guerra Civil i en l’afirmació de la democràcia com a principal valor de la convivència postfranquista.

Des del primer moment, Catalunya marcà els mínims entre el continuisme i la reinstauració democràtica. I també des del primer moment la societat catalana féu perceptible a totes les forces polítiques i fàctiques espanyoles que l’afirmació catalanista no plantejaria solucions rupturistes ni defugiria, més enllà d’un cert verbalisme més culturalista que no pas polític, opcions regeneradores del conjunt d’Espanya. En aquest sentit, ben aviat anaren perdent presència política els conceptes “perillosos” com ara el de l’autodeterminació, les referències republicanes o el de Països Catalans.

La irrupció dels partits polítics: la sopa de sigles

A partir del 20 de novembre de 1975, l’enorme contenció que havien experimentat durant anys els ciutadans d’arreu dels Països Catalans es convertí en una frenètica activitat política. Un amplíssim ventall de polítics nous emergien des de la clandestinitat o es reconvertien en demòcrates des de les mateixes rengles del franquisme. Els nous rostres polítics demòcrates apareixien des de l’ampli espectre de l’oposició democràtica que s’havia forjat entre els activistes sindicals, veïnals, socioculturals, professionals i empresarials.

Com si es tractés d’un pacte tàcit, tots es posaren d’acord a desterrar de la seva actuació qualsevol mesura extrema que pogués alterar l’equilibri polític, més que precari, dels moments inicials del procés de transició. Però, més enllà de la seva voluntat inequívocament democràtica i pactista, la nova classe política catalana no tenia una visió gaire feta de l’esdevenidor, ni òbviament l’hàbit de pensar en termes d’Estat. El seu tarannà era més ideològic i cultural que no pas polític.

Durant els últims mesos del 1975 i tot al llarg de l’any 1976 l’emergència de les noves forces polítiques catalanes fou extremament ràpida. Però també és cert que el punt de partida fou tan ampli i dispers que en els primers mesos del postfranquisme es produí un veritable empatx de sigles. S’arribaren a comptabilitzar més de 50 formacions polítiques o parapolítiques, a més dels diversos organismes unitaris.

Pràcticament tots els rostres de les personalitats polítiques que des de Catalunya conduïren la transició emergiren en la cruïlla dels anys 1975-76. A més dels ja esmentats Anton Cañellas, Josep Pallach, Jordi Pujol, Joan Reventós, Josep Solé i Barberà i Ramon Trias i Fargas, aparegueren a la llum pública els principals líders dels partits polítics clandestins i dels dirigents dels organismes unitaris: Gregorio López i Raimundo, Antoni Gutiérrez i Díaz, Jordi Solé i Tura, Jordi Borja, Alfons Carles Comín, Raimon Obiols, Lluís Armet, Josep Maria Triginer, Josep Benet, Pere Portabella, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès, Agustí de Semir i Rafael Ribó.

La dinàmica política anava a un ritme frenètic. El 27 de desembre de 1975, dos mesos després de la mort de Franco, la comissió permanent de l’Assemblea va fer ja la primera roda de premsa pública. Els acords, que es donaren a conèixer a l’opinió pública, expressaven les línies mestres que guiaren la dinàmica política dels mesos següents: diàleg amb el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que acabava de constituir-se, treballar per a una entesa unitària amb totes les forces unitàries del poble espanyol, i molt especialment del País Valencià i les Illes, i mantenir contactes amb el president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, en la perspectiva de la constitució del govern provisional.

Ben aviat, però, les formacions polítiques més homologades i que més havien treballat des de la clandestinitat reclamaren el protagonisme i es disputaren l’hegemonia de l’Assemblea. El 23 de desembre de 1975, onze partits catalans de centre i d’esquerra havien format el Consell de les Forces Polítiques de Catalunya. Hi eren presents Convergència Democràtica de Catalunya (Jordi Pujol), Convergència Socialista de Catalunya (Joan Reventós), Esquerra Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Front Nacional de Catalunya, Partit Carií, Partit Popular de Catalunya, Partit Socialista d’Alliberament Nacional, Partit Socialista Unificat de Catalunya (Gregorio López Raimundo), Reagrupament Socialista de Catalunya (Josep Pallach) i Unió Democràtica de Catalunya.

El primer programa del Consell era encara clarament rupturista. Proposà la constitució d’un govern provisional de la Generalitat que donaria suport a un altre, de la mateixa naturalesa, a tot l’Estat. Es proposava crear de manera immediata un marc de llibertats bàsiques: llibertat d’expressió, d’associació, de vaga i sindical. Es reclamava l’amnistia immediata. El Consell es declarà solidari amb els processos d’alliberament de la resta de regions dels Països Catalans: el País Valencià i les illes Balears.

Amb una calculada ambigüitat es manifestava que la fundació del Consell es feia amb “la voluntat que la més alta institució catalana, representada pel president de la Generalitat, assumeixi el paper essencial que li correspon en el procés de constitució del govern provisional”.

Les subtils fronteres de la legalitat

L’any 1976 va començar amb un ritme polític intens. Catalunya era el laboratori on s’assajaven els avenços prodemocràtics, on, enmig d’un estira-iarronsa permanent entre les forces democràtiques i les autoritats reformistes, es definien els mínims entre els continuismes inacceptables i la restauració democràtica creïble. En el dia a dia, de fet, no existien fronteres precises entre la legalitat i la il·legalitat.

Els primers sis mesos de l’any 1976 foren testimoni d’una soterrada i apassionada lluita entre els marges democràtics que s’impulsaven des de Catalunya i les intencions reformistes, sempre limitades, de l’aparell governamental. Una sola regla semblava fer possible el joc: ni els opositors democràtics volien forçar les coses ni els reformistes del règim volien aturar-se del tot. De fet, Catalunya desafiava el reformisme, però no l’ofegava.

En aquells primers mesos del 1976, el sacerdot Lluís Maria Xirinacs es convertí en una de les figures més entranyables del moment. Des de la primeria d’any, s’instal·là, desafiant les normes policíaques, davant de la presó Model per a demanar l’amnistia. També aquell mes de gener, Lluís Llach convertia els seus tres concerts al Palau dels Esports en tres fervorosos mítings pro amnistia. Organitzats pel promotor Oriol Regàs, el públic va esdevenir el protagonista absolut, tot corejant eslògans democràtics, encenent llumins i cantant amb el cantautor. Fou aquell un moment de màxima significació de la “cançó” com a vehicle de reivindicacions polítiques i, de fet, les pautes estilístiques dels cantautors catalans esdevingueren un model força seguit per tota una generació d’artistes d’altres indrets d’Espanya.

El llibre polític esclatava en un boom sense precedents, i els pocs intel·lectuals que no es passaven del tot a l’acció política, com Josep Maria Castellet, Carlos Barral, Josep Antoni González Casanovas i Xavier Rubert de Ventós, s’esforçaven a predicar una cultura del diàleg entre les diverses cultures existents a Espanya. Mentrestant, Adolfo Suárez, aleshores ministre del govern Arias, l’espifiava en manifestar al “Paris Match” que “la idea de enseñar física nuclear en catalán o en vasco es idiota”.

El desafiament català i la resposta reformista

A la primeria de febrer el diari francès “Le Monde”, aleshores un dels més prestigiosos d’Europa, titulava El desafiament català una de les cròniques enviades des de Barcelona. El títol era la conseqüència de l’impacte que havien produït arreu les jornades de massiva mobilització popular al carrer, els dies 1 i 8 de febrer, a partir de la popular trilogia que es popularitzà arran d’aquells esdeveniments: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia.

Cridats per l’Assemblea de Catalunya, milers de ciutadans a Barcelona i a moltes altres ciutats de Catalunya convertiren els carrers en l’escenari de les exigències democràtiques. Aquells dos diumenges de febrer van destapar l’olla de la contenció assenyada i per unes hores van fer reviure l’esperit més rebel de la ciutat. En poques hores l’esperit democràtic recuperà els carrers. La duresa repressiva fou important i el nombre de detinguts també.

Les reivindicacions obreres de caràcter laboral també s’estenien com una taca d’oli. L’11 de febrer, els funcionaris municipals de Barcelona, amb els bombers i els guàrdies urbans, els administratius i les infermeres, s’afegien a les vagues de la banca, la Telefónica, els treballadors portuaris i els del metall. La reivindicació de la llibertat d’expressió va donar lloc, el 18 de març de 1976, a la primera manifestació autoritzada pels carrers de Barcelona. Fou una manifestació de periodistes que reclamaven la llibertat de Josep Maria Huertas i Claveria, detingut, processat i condemnat per un article al diari “Tele-exprés” l’any anterior.

El “desafiament català” obtingué ben aviat respostes de les institucions de l’Estat. El 18 de febrer, la Casa Reial organitzà el seu primer viatge a Catalunya, posant de manifest una notable intuïció política. El rei, en una recepció al saló del Tinell, va dir unes paraules en català i va prometre la formació d’una comissió per a l’estudi d’un règim especial per a Catalunya.

L’acolliment popular fou bo i, d’alguna manera, la visita significà la ruptura del front antijoancarlista que fins en aquell moment l’oposició democràtica catalana havia mantingut força unànimement. A partir d’aleshores s’aprecià un desglaç bastant generalitzat entre la monarquia i diverses forces polítiques catalanes, a més d’una certa divisió entre les que, fins llavors, havien considerat el rei com a continuador del franquisme. La revista “Destino”, propera a Convergència Democràtica de Catalunya, afirmava que “la monarquia ha anat guanyant popularitat mentre l’oposició es desinflava”.

Fos com fos, a partir d’aquells moments les mobilitzacions més directament polítiques, sobretot les impulsades per l’Assemblea de Catalunya, es van anar reduint pel que fa a l’entusiasme i a la participació popular. Les campanyes pels ajuntaments democràtics dels dies 2, 3 i 4 d’abril i les mobilitzacions obreres de l’endemà no tingueren el gruix de les convocatòries precedents.

En canvi, la diada de Sant Jordi del 1976 esdevingué una mobilització cívica i popular per a demanar llibertat i l’estatut d’autonomia.

Els avenços en les fronteres de la legalitat eren palpables cada dia. Els partits polítics, davant l’evidència que les coses avançaven, van adoptar una actitud relativament moderada. El dia 21 de maig, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya i una comissió de l’Assemblea de Catalunya es reuní a Barcelona amb la Coordinadora Democràtica, l’organisme on s’aplegava l’oposició democràtica espanyola. En aquesta reunió, la Coordinadora va fer seus “els plantejaments i les reivindicacions de la nacionalitat catalana”, la qual cosa fou destacada pels partits polítics catalans com un pas més ampli del que s’havia fet l’any 1930 en l’anomenat Pacte de Sant Sebastià.

Una flor d’estiu que guanyà un referèndum

El mes de juliol del 1976, el rei nomenà Adolfo Suárez president del Govern espanyol. El fet fou interpretat unànimement per les forces polítiques catalanes com un pas enrere que sens dubte —es pensava aleshores— enfonsaria el reformisme i portaria, després del parèntesi estival, a la ruptura democràtica definitiva. Tothom donava per fet que Suárez seria una flor d’estiu que es pansiria amb l’hivern.

En tot cas, Adolfo Suárez era perfectament conscient de la necessitat de resoldre “el fet regional” català. Així ho va anunciar en la seva declaració programàtica de govern. Després de formalitzar el reconeixement de la diversitat dels pobles d’Espanya, es va comprometre a “facilitar la creació, a través de les lleis, d’aquells instruments de decisió i de representació que afavoreixin una autonomia més àmplia en la gestió de llurs propis interessos i en el desenvolupament dels valors peculiars de cada regió”.

Alhora, la dinàmica política catalana començà a mostrar les arestes de la seva pròpia diversitat. A poc a poc, les opcions de la dreta i de l’esquerra van anar manifestant les seves desigualtats, com també els criteris diferents que els partits i el president Tarradellas manifestaven sobre el paper de la presidència de la Generalitat a l’exili.

El dia 4 d’agost, el Consell de Forces Polítiques trencà la seva unitat com a conseqüència d’una reunió de les diferents instàncies d’oposició a Madrid. Els partits nacionalistes catalans no volgueren assistir-hi, per no supeditarse a una negociació que consideraven que es feia sota l’hegemonia dels organismes espanyols. Els partits nacionalistes volien pactar la ruptura directament des de Catalunya. En canvi, l’esquerra catalana adduí que tot plegat era un estratagema per acceptar la reforma que proposava la dreta governamental espanyola.

Per acabar-ho de complicar, el president Tarradellas va irrompre, el 18 d’agost, amb la idea de formar una Assemblea Nacional Provisional que substituís el Consell i l’Assemblea. S’obrí una forta polèmica entre els partits catalans sobre el paper del president Tarradellas en el moment de restablir la Generalitat de Catalunya, amb posicions molt crítiques de Convergència Democràtica i del Partit Socialista Unificat.

El debat polític tenia el contrapunt del carrer amb les mobilitzacions que continuava impulsant l’Assemblea de Catalunya. La diada de l’Onze de Setembre de 1976 unes cent mil persones s’aplegaren a Sant Boi de Llobregat, després d’unes difícils negociacions amb el governador civil de Barcelona, Sánchez Terán, que acceptà tolerar l’acte si es feia fora de Barcelona. En una eufòrica manifestació col·lectiva, l’oposició pacta tres oradors: Jordi Carbonell per l’Assemblea; Miquel Roca pel Consell, i Octavi Saltor per la dreta catalanista no integrada als organismes unitaris.

Entretant, les mobilitzacions obligaven a buscar solucions específiques per a Catalunya. En aquell estiu del 1976 es tractava de materialitzar la promesa que el rei havia fet sis mesos abans en el sentit de crear una comissió que estudiés un règim especial per a Catalunya. Aquesta comissió, presidida per Frederic Mayor i Zaragoza, proposà la formació d’un Consejo Regional com a fórmula de descentralització que resolgués les reivindicacions catalanes. La iniciativa tingué un acolliment en general fred, i ben aviat quedà aparcada com una línia insuficient.

Al final d’octubre, el dia 23, es reuní a Madrid l’anomenada Plataforma d’Organismes Unitaris, que aplegava pràcticament tots els organismes d’oposició democràtica de l’Estat. L’oposició catalana continuava manifestant la seva divisió. Hi assistí l’Assemblea, però no pas el Consell. Els partits nacionalistes insistien a fer una negociació “específicament catalana”, mentre que l’esquerra catalana preconitzava la conveniència de fer-la conjuntament amb la resta de l’oposició espanyola. Tot i així, l’organisme unitari recollia la idea de recuperar l’Estatut del 1932 com a marc d’imbricació català dins el nou Estat democràtic espanyol.

Mapa del percentatge de participació i vots a Catalunya al referèndum del desembre del 1976

El govern d’Adolfo Suárez, lluny de morir amb l’arribada de la tardor, mantingué la iniciativa i convocà un Referèndum per a la reforma política de l’Estat, per al dia 15 de desembre de 1976. L’oposició democràtica propugnà l’abstenció, però el sí guanyà àmpliament. Tot i que Catalunya, juntament amb Euskadi, fou el país més abstencionista, a partir d’aquell moment ningú no va poder obviar que més del 69,1% dels votants ho van fer afirmativament.

De fet, el referèndum va aclarir les forces de cadascú en el procés de reinstauració democràtica. Les dues paraules clau dels últims tretze mesos, ruptura o reforma, adquiriren significacions més precises. Aquells qui parlaven de ruptura entengueren definitivament que aquesta només podia fer-se si era pactada i, alhora, aquells qui preconitzaven la reforma entengueren que havien d’anar més enllà dels límits previstos inicialment.

El quadrilàter polític català

Després del referèndum, en començar l’any 1977, el marc polític català es trobava quasi definitivament dibuixat. Era una mena de quadrilàter. En un angle hi havia els partits d’esquerra catalans, en el segon els partits nacionalistes, en el tercer els partits governamentals estatals i els seus aliats a Catalunya, i en el darrer el president Tarradellas. Tots ells començaven el nou any tenint en compte l’àmplia participació en el referèndum i prenent posicions amb vista a una primera contesa electoral que s’anunciava imminent.

A la fi de l’any, Jordi Pujol havia estat nomenat representant dels partits catalans en l’anomenada Comissió dels nou, destinada a pactar amb el govern de Suárez les formes concretes i els terminis del procés democratitzador a tot l’Estat i el restabliment de les institucions catalanes.

El 16 de gener, l’Assemblea de Catalunya llançà una nova campanya per a la recuperació de l’Estatut. Fou, de fet, l’últim esforç d’aquest organisme unitari de refermar el protagonisme popular davant dels partits i del procés negociador amb Madrid. De passada, tractava de contrarestar la iniciativa tarradellista de crear l’Assemblea Nacional Provisional, elegida per ell amb la pretensió d’instituir-la com l’única via de negociació entre Catalunya i el govern de Madrid.

Tot i continuar el seu exili de Saint Martin-le-Beau, prop de París, el president Tarradellas aconseguí una presència creixent en la política catalana. Creà, i tot d’una convocà, per als dies 12 i 13 de febrer, l’anomenat Organisme Consultiu de la Presidència de la Generalitat. L’acolliment fou divers i, com era habitual, la resposta més crítica es produí per part de Convergència Democràtica i el Partit Socialista Unificat, que no acudiren a la convocatòria.

Els senyals democratitzadors no s’aturaven i al llarg dels mesos següents tingueren com a eix polític essencial la legalització de tots els partits polítics. El mes de febrer del 1977 s’havia creat un registre especial on els partits polítics podien legalitzar-se amb la presentació d’una lleugera documentació. Malgrat tot, ni el Partit Socialista Unificat, ni Esquerra Republicana, ni els grups d’extrema esquerra o els independentistes foren inicialment admesos. Al final del mes de febrer, el dia 24, la Comissió dels nou reclamà la legalització immediata de tots els partits polítics. La pedra de toc continuava representada pels comunistes, que el govern es resistia a legalitzar tot esperant el moment més oportú. El dissabte de Glòria, dia 3 d’abril, el PCE a Espanya i, una setmana més tard, l’històric PSUC català, foren legalitzats. El 23 d’abril de 1977, diada de Sant Jordi i Dia del Llibre, fou una jornada de reivindicació clamorosa de l’Estatut per a Catalunya.

Les primeres eleccions democràtiques i la sorpresa Tarradellas

La primavera del 1977 totes les mirades, però, ja estaven posades en quina seria la data de les imminents eleccions legislatives. Finalment, foren convocades per al dia 15 de juny de 1977. Amb la primera consulta electoral celebrada des del 1936 —que havia donat la victòria a socialistes i comunistes—, el panorama polític català quedava molt aclarit.

Des d’aquest moment, coneguts els resultats electorals, s’establí una frenètica cursa entre el Govern central, victoriós tenint en compte tot l’Estat espanyol, i els partits catalans per capitalitzar els resultats electorals. No trigà gaire a afegir-s’hi el president Tarradellas, l’únic que no havia estat ratificat per les urnes, però que mantenia amb encomiable voluntat l’aval simbòlic de les institucions catalanes a l’exili.

Només deu dies després de les eleccions, el 25 de juny, es reuní a Barcelona l’Assemblea de Parlamentaris, que agrupava tots els diputats i senadors elegits deu dies abans. Els partits polítics catalans concebien aquest organisme com l’instrument natural de negociació amb el Govern de Madrid. Tres dies després de la reunió de l’Assemblea de Parlamentaris, Josep Tarradellas, el president de la Generalitat republicana, exiliat des de l’any 1939, es presentà a Madrid, convidat pel president del Govern espanyol i de la mà de Carles Sentís, un dels homes de Suárez a Catalunya.

L’impacte a Catalunya fou extraordinari. Entre els partits polítics catalans, aquest viatge generà una enorme perplexitat. Tingué una gran importància política perquè significà el desplaçament definitiu de l’eix de la negociació catalana entre Suárez i els partits catalans a una negociació entre Suárez i Tarradellas. Als partits, els costà de trobar el seu lloc, però el procés institucionalitzador continuava. La jornada de l’Onze de Setembre de 1977 fou l’eclosió reivindicativa més nombrosa que mai s’havia materialitzat a Catalunya. A l’entorn d’un milió de persones, segons els optimistes comptes de l’època, es congregaren als carrers de Barcelona per reclamar l’Estatut, el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. Només un mes i mig després, el 23 d’octubre de 1977, Josep Tarradellas cridava “Ja sóc aquí!” des del balcó del Palau de la Generalitat i quedava restablerta la Generalitat de Catalunya.

Es produïa, així, el reconeixement simbòlic de la reivindicació històrica catalana per part del poder de l’Estat espanyol. Començà aleshores una altra cursa, per tal d’aconseguir que el símbol esdevingués autogovern real. Els parlamentaris catalans elegits el 15 de juny, amb Jordi Solé i Tura i Miquel Roca i Junyent al davant, pactaven la nova Constitució espanyola. En aquells temps, a Madrid, entre bastidors es deia sovint que aquella era la “constitució dels catalans”. Havia començat una altra etapa històrica.

La transició al País Valencià

Eleccions generals del 1977 a Catalunya i al País Valencià.

La mort del dictador, al novembre del 1975, va agafar les forces polítiques i socials de l’oposició valenciana embrancades en un procés de reorganització relativament avançat en l’àmbit de la unitat de les forces democràtiques, però lluny encara del realineament i l’aclariment —quant al pes i la importància de la pràctica totalitat de les forces polítiques— que tindrien lloc arran de les eleccions del juny del 1977.

Efectivament, el panorama polític valencià responia encara, al començament del 1975, a l’esquema del que havia estat l’oposició antifranquista de les darreres dècades. Així, el Partido Comunista de España (PCE) continuava sent la principal força organitzada de l’esquerra al País Valencià; Comissions Obreres (CCOO) i, en segon terme, la Unión Sindical Obrera (USO), constituïen el nucli d’un moviment obrer que, des del 1973, s’estava recuperant força bé dels cops de la repressió i de la crisi. Alhora, el PCE era també la força hegemònica a la universitat i entre els sectors professionals o el moviment veïnal. A l’esquerra d’aquesta formació proliferaren tot un seguit de grups com el PCE Marxista-leninista (PCE-ML), el Partido del Trabajo de España (PTE), l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), el Movimiento Comunista de España (MCE), la Unificación Comunista de España (UCE), Bandera Roja (BR), la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) o l’Organización de Izquierda Comunista de España (OICE), amb una implantació desigual, però que adquiriren una rellevància gens insignificant en certes zones o sectors localitzats. En l’àmbit de la dreta democràtica, els democratacristians de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) podien vantar-se d’haver dut a terme una activitat amb evidents vernissos nacionalistes des de feia alguns anys, i alguna cosa de semblant es podia dir dels liberals del Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV), més pel que feia a llur presència social que a la seva constitució com a partit —formalitzada al final del 1974—.

Una atenció especial mereix el socialisme valencià, amb una presència força notable als medis universitaris i intel·lectuals, però dominat essencialment pel socialisme nacionalista, hereu, en bona mesura, del Partit Socialista Valencià (PSV). Aquesta formació, malgrat la seva curta vida (1964-68), va exercir una influència determinant en l’àmbit del socialisme nacionalista valencià. Així, el 1973, antics militants del PSV constituïren els Grups d’Acció i Reflexió Socialista (GARS), que el 1974 es convertirien en el Partit Socialista del País Valencià (PSPV); aquesta formació, a la vegada, fou la base del nou partit que, després d’un procés de convergència amb d’altres grups, acabaria adoptant el mateix nom al juny del 1976.

La destacada presència del PSPV, especialment als medis universitaris i intel·lectuals, es complementava amb la del nucli valencià del Partido Socialista Popular (PSP) d’Enrique Tierno Galván. Tanmateix, en aquest context cal recordar l’escàs protagonisme públic del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al començament del 1975, en especial a València. Així, si a la darreria del 1974 el nombre d’afiliats al PSOE a Alacant era de 200, a València només vorejava els 50. El PSOE valencià, dividit entre històrics i renovadors, semblava paralitzat i amb una nul·la capacitat d’incidència al començament del 1975. Aquesta situació feia necessària una intervenció de la direcció nacional que promogués un apropament cap a certs homes, procedents de la democràcia cristiana —Luis Albiñana— o pròxims al PCE —Manuel del Hierro—, per tal que el partit iniciés un procés de clara obertura i de relatiu creixement durant els propers dos anys.

Així, doncs, el 1975, i també en part durant el 1976 i el començament del 1977, el mapa polític del País Valencià semblava reflectir la preeminent presència a la societat valenciana —tant per la capacitat de mobilització, com per la influència política i social i, fins i tot, pel nombre de dirigents— d’unes forces polítiques d’esquerra (PCE, PSPV, PSP i alguns grups de l’esquerra comunista) i d’altres de dreta (UDPV i PDLPV), que en les eleccions del 1977 veurien seriosament redimensionat el seu pes en favor d’altres grups en fase d’expansió —el PSOE a l’esquerra— o de creació recent —el Partido Popular Regional Valenciano (PPRV) d’Emilio Attard Alonso, a la dreta, com a beneficiari principal al País Valencià de l’operació d’Unión de Centro Democrático (UCD)—.

Tot reprenent el fil narratiu de l’evolució del procés, cal recordar que, ja abans de la mort del dictador, certes coses importants havien canviat al País Valencià, i que aquest actuà, un cop més, com una mena d’escullera davant els corrents procedents tant del Principat com de la resta de l’Estat.

Així, tot seguint l’impuls de l’Assemblea de Catalunya, a l’agost del 1973 es va constituir una primera Taula de Forces Polítiques integrada pel PCE, els GARS, la UDPV i el Partit Carií, a la qual s’afegiren, poc després, BR, el PTE i el PSP. Amb una existència bàsicament testimonial, aquesta taula va sucumbir aviat davant l’impacte de les iniciatives unitàries que apareixien arreu de l’Estat, lluny de l’àmbit valencià. La principal d’aquestes iniciatives fou, òbviament, la constitució de la Junta Democrática de España al juliol del 1974, seguida de l’aparició de la Plataforma de Convergencia Democrática— juny del 1975—.

Al País Valencià, aviat començaren a constituir-se juntes democràtiques en diversos àmbits geogràfics i sectorials: la primera va néixer a Alcoi, al setembre del 1974, i la de València es creà al maig de l’any següent. Aquest procés, que culminà el 5 d’agost de 1975 amb la constitució de la Junta Democràtica del País Valencià, havia estat seguit pel PCE, el PSP, el PTE, BR, CCOO i altres moviments socials i personalitats independents, però no per part d’altres forces integrades en la primera taula. Així, Convergència Socialista del País Valencià —convertida aviat en PSPV—, la UDPV i el Partit Carií s’afegiren al PSOE, el Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), l’UCE, la UGT i l’USO, per a constituir, també per l’agost del 1975, el Consell Democràtic de Forces Polítiques.

Les diferències programàtiques entre la Plataforma de Convergencia Democrática i la Junta Democrática de España i entre la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic de Forces Polítiques no eren gaires. El Consell, però, manifestava un èmfasi més gran en la defensa del projecte autonòmic valencià, un clar desacord sobre la importància que la junta atribuïa a les personalitats independents i, finalment, com succeïa arreu i gairebé a tots els processos, hi havia un problema de realineament i reequilibri del pes i la presència relatius de les diferents forces polítiques d’oposició —i, en concret, i no pas en darrer terme, entre el PSOE i el PCE—.

Malgrat tot, aquestes diferències no van impedir que una nova embranzida unitària guanyés força, especialment després de la mort del dictador, ni que aquesta iniciativa es concretés en la convocatòria de successives manifestacions massives en favor de l’amnistia a Alacant (desembre del 1975) i a València (gener del 1976). Al País Valencià, tal com havia succeït en l’àmbit estatal, el procés unitari conduí a la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià el 14 d’abril de 1976. Tres mesos després, 20 000 persones a Alacant i 120 000 a València es manifestaren en favor de la llibertat, l’amnistia, l’Estatut d’Autonomia i el Sindicat Obrer.

Naturalment, tant el procés unitari com les successives demostracions de la seva capacitat de convocatòria es van veure accelerats per les primeres passes de l’operació reformista que estava protagonitzant el govern d’Adolfo Suárez González. Però aquesta dinàmica, amb una calculada política d’autoritzacions i legalitzacions selectives i les temptadores ofertes que es llançaven als sectors més dretans de l’oposició democràtica, en va esdevenir, alhora, un factor de divisió potencial.

Papereta electoral de Los trabajadores de Tarragona, 1977.

Col·lecció particular / G.S.

Alguna cosa de semblant va succeir en l’àmbit sindical. La formidable victòria electoral de les Candidaturas Unitarias de Trabajadores en les eleccions del 1975 va anar seguida, al començament del 1976, d’un sensacional moviment vaguístic arreu del País Valencià. La reaparició de la Unió General de Treballadors (UGT) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) com a forces reals va contribuir a ampliar i a vigoritzar el moviment obrer i, alhora, a liquidar el Sindicat Vertical, però no va afavorir la unitat sindical. Aviat es va fer palès, però, que ni tan sols la constitució de la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS) permetria assolir aquest darrer objectiu. D’altra banda, el seguiment, important però no pas decisiu —ni per extensió ni per intensitat—, de la jornada de lluita convocada per la COS pel 12 de novembre de 1976 (200 000 participants en graus força diversos al País Valencià), va demostrar que si bé l’oposició democràtica disposava de prou capacitat de mobilització per a marcar unes mínimes pautes de la reforma, no la tenia per a encapçalar-la.

L’inqüestionable èxit que el govern va aconseguir amb el referèndum sobre la reforma política, que al País Valencià registrà uns percentatges de participació al voltant —o fins i tot més— del 85%, va confirmar aquesta incapacitat. En aquest context, s’obria clarament la perspectiva de la carrera electoral i l’assoliment de la legalització per part d’aquelles forces que encara no l’havien aconseguit.

Al llarg d’aquest procés, la UCD va aconseguir d’incorporar al País Valencià el PPRV d’Emilio Attard i, en una posició menys avantatjosa, el PDLPV, mentre que la UDPV, integrada a la formació estatal Equipo Demócrata Cristiano, va quedar aïllada i condemnada a un absolut fracàs electoral. Pel que fa als resultats de les eleccions, la UCD aconseguí el 33,40% dels sufragis, molt per sobre d’Alianza Popular, que va haver d’acontentar-se amb el 5,85%.

Entre les forces d’esquerra, el ja Partit Comunista del País Valencià (PCPV) va concórrer en solitari a les eleccions i obtingué uns resultats força inferiors als esperats —el 8,99% al conjunt del País Valencià—. En el camp socialista es van tornar a manifestar les peculiaritats valencianes. Així, el PSPV, sotmès a les tensions entre els qui apostaven per una solució com la del Partit Socialista de Catalunya (PSC) —és a dir, incorporar-se al PSOE—, i els qui defensaven una estratègia d’acord amb el PSP-Federació de Partits Socialistes (FPS), va optar per concórrer a les eleccions en dues candidatures diferents i obtingué tan sols un escó, en concret pel PSP. Finalment, el PSOE no solament va consolidar-se com la força hegemònica del socialisme valencià, sinó que, a més, es va convertir —amb el 36,83 % dels vots— en la primera força política del país.

En conjunt, l’esquerra va aparèixer com la gran guanyadora de les primeres eleccions democràtiques al País Valencià. Aparentment, això havia d’obrir un esplèndid camí pel que feia a les reivindicacions comunes de totes les forces democràtiques, fins i tot algunes de les que es van incorporar a la UCD: l’Estatut d’Autonomia per a un País Valencià identificat amb una cultura, una llengua i uns símbols —la bandera amb les quatre barres— compartits amb el Principat. La realitat, contràriament, fou molt més dura i complicada: l’anticatalanisme salvatge i violent, inicialment orquestrat pel franquisme residual, va trobar l’inesperat suport d’una bona part de la UCD, encara que només fos pel fet que les urnes havien dit que l’autonomia valenciana havia de restar en mans de l’esquerra.