El protagonisme dels mitjans de comunicació

Durant el període 1960-80, el fenomen més característic de l’evolució de la comunicació social als Països Catalans va ser la progressiva reconstrucció d’uns sistemes i d’uns mitjans que la dictadura havia anorreat. En vint anys, la cultura catalana va transitar des de les tímides mostres de resistència que, cap al 1960, pretenien mostrar la mera voluntat de supervivència, fins a la possibilitat, al final dels setanta, en plena transició democràtica, de disposar de mecanismes institucionals amb importants competències comunicatives. En el lapse d’una generació, s’havia passat del dubte sobre la possibilitat de recuperació de la llengua per als usos normals d’una cultura de massa a la voluntat de disposar de projectes específics de mitjans de comunicació competitius. De l’afirmació de la identitat a la construcció de la infraestructura de mitjans de comunicació i d’indústries culturals que permetessin reproduir-la i projectar-la.

Al llarg d’aquest lent redreçament, difícil i precari sobretot fins a la mort del general Franco el 1975, la millora relativa en l’àmbit comunicatiu va afectar tant l’ús de la llengua com el reconeixement de continguts valencians, catalans i balears. Aquest procés va poder emparar-se en una revitalització de la societat civil, més intensa a Catalunya que no pas a les Illes o al País Valencià.

A Catalunya, el pes del teixit social tradicional a moltes comarques i el manteniment encara vital i dinàmic de força activitats culturals, va poder combinar-se amb l’anomenat “efecte Barcelona”. La ciutat de Barcelona, el gran centre urbà i industrial del país, envoltada d’un cinturó cada vegada més important, rebé una major penetració de les influències foranes, el pes principal de la immigració espanyola i, en conseqüència, acusà una major tendència a la castellanització i l’espanyolització de la cultura —tant de la més elaborada com de la quotidiana—. Però, en contrapartida, es reforçava com a gran centre intel·lectual i de producció cultural, garantia la connexió amb les novetats i els moviments internacionals, podia operar sense cap sobreesforç com a capital i caixa de ressonància de tota mena d’iniciatives, i proporcionava un mercat ampli i variat per als consums culturals.

El 1980 s’havia fet molt de camí, doncs, però la ràpida evolució de la cultura occidental i les dificultats per a trobar un sòlid punt d’arrencada en la pròpia tradició no convidaven a l’optimisme. Al capdavall, el 1980, els grans mitjans de comunicació de massa, que eren l’esquelet de la cultura del país, continuaven preferentment adscrits a unes empreses, a unes rutines temàtiques i a unes opcions lingüístiques que feien patent la rotunditat de l’empremta que el franquisme havia llegat.

El sistema cultural i de comunicació

En el conjunt dels Països Catalans i durant el període considerat —1960-80— es poden identificar de manera general cinc sistemes bàsics de comunicació. En primer lloc, un gran sistema espanyol estretament vinculat a l’Estat i construït sobre els grans mitjans de comunicació de massa. En segon terme, uns subsistemes de base regional (Catalunya), provincial (al País Valencià) o insular (Illes), dependents bàsicament de l’anterior. Com a tercer element, un conglomerat dispers de petits sistemes d’arrel popular, amb un paper testimonial de la premsa de subsistència (butlletins, fulls parroquials), que anirien articulant-se progressivament. En quart lloc, una lleugera trama clandestina de relacions de base política que tenien o tindrien òrgans d’expressió també clandestins. Complementàriament, un singular punt d’intersecció de sistemes a Andorra, i, a la Catalunya del Nord, el pes aclaparador del sistema francès per damunt d’algunes romanalles resistents en espais quasi estrictament familiars, o l’acció, entre testimonial i dinamitzadora, d’exiliats i refugiats que operaven des dels oasis de Cuixà, Prada o Perpinyà. De vegades, alguns fenòmens comunicatius, com el de la premsa dita comarcal, s’integraren simultàniament en diversos sistemes o nivells dels suara apuntats.

Sens dubte, l’hegemonia absoluta la detenia el poderós sistema de comunicació d’abast espanyol, caracteritzat durant aquests anys pel seu caràcter totalitari. La seva dependència política, jurídica i econòmica de la dictadura que l’havia construït en acabar la guerra era gairebé absoluta. A més, no hi havia cap altre gran sistema públic ni privat de comunicació que hi pogués competir o interferir.

El monopoli de la comunicació que l’Estat franquista es garantí amb el manteniment d’una legislació de guerra fou la clau mestra que li assegurà el control informatiu i formatiu de la població, la realització efectiva del procés d’uniformització cultural i de nacionalització. Aquesta funció nacionalitzadora del sistema de mitjans de comunicació apuntava a la construcció d’una consciència espanyola compartida, d’una identitat comuna que fes coincidir els seus límits amb els de l’Estat: l’Estat nació.

El sistema de comunicació del franquisme disposava d’una estructura bàsica organitzada al voltant dels grans mitjans de comunicació de massa: una agència oficial de notícies (EFE); una trama de diaris lligats al Movimiento, juntament amb una premsa privada submisa; una xarxa de radiodifusió pública (Radio Nacional de Espanya —RNE—) i la resta d’emissores estretament vinculades a aquesta, i, al llarg dels anys seixanta, una única i cada vegada més poderosa televisió (Televisión Española —TVE—). La llengua exclusiva del sistema era el castellà i espanyols eren tots els referents que havien de proporcionar els materials per a la construcció de la nova consciència espanyola unificada. Aquests mitjans, doncs, van servir per a popularitzar un cert vocabulari peculiar i van permetre l’aparició d’un conjunt de personatges públics (star system), la difusió d’uns tòpics i d’un imaginari col·lectiu (mites, herois, mapes, llocs, monuments) i la selecció d’uns temes i d’una perspectiva nítidament espanyols.

D’aquesta manera, pels volts del 1960, la desestructuració del sistema cultural i comunicatiu dels Països Catalans, operada en acabar la guerra de 1936-39, culminà amb l’enfortiment d’un sistema exclusiu capaç de difondre una nova cultura i una nova identitat nacionals generades i impulsades des de l’Estat. Així, quedava completament desdibuixada la possibilitat de reconèixer no solament un espai cultural nacional català unificat, sinó també uns espais regionals ben delimitats i proveïts de personalitat pròpia. Tot quedava absorbit i recobert per l’aclaparadora presència del sistema de comunicació i de cultura espanyol instrumentat per la dictadura franquista.

Publicitat de Telefunken, 10-6-1972.

Col·l. part. / G.S.

Això es produí, a més, coincidint amb l’enfortiment de la gran onada migratòria que, entre el final dels anys cinquanta i el començament dels setanta, modificà el paisatge humà de tota l’àrea catalana i, ben principalment, la composició de les classes populars. I coincidint també amb la consolidació, en el món occidental avançat, de la societat de consum de massa potenciada pels nous mitjans de comunicació, sobretot pel binomi ràdio-televisió-publicitat.

Aquesta etapa, caracteritzada per una primera globalització cultural a occident —vinculada al turisme i als viatges, a l’intercanvi de modes i de formes de vida—, que atorgava als nous mitjans de comunicació un protagonisme central, va trobar la cultura i la comunicació catalanes sense un sistema propi d’intercanvi i de producció de cultura, sense un sistema propi de mitjans de comunicació. Va trobar el món de parla catalana, transformant-se ràpidament, creixent demogràficament, però completament diluït enmig del sistema de comunicació totalitari, uniformitzador, monolingüe i censor del franquisme.

En molts sentits, el gran canvi va arreplegar els Països Catalans sense els mínims instruments de creació cultural i de reproducció comunicativa, sense diaris ni ràdios que parlessin d’una realitat específica d’acord amb la pròpia tradició (de llengua, d’història, de referències), o que assagessin un punt de vista específic a l’hora de mirar el món. El franquisme ho havia liquidat gairebé tot els vint anys anteriors. I en aquells moments, a més, era en condicions de disposar d’uns nous mitjans de comunicació molt més poderosos i eficaços a l’hora de construir el seu particular projecte nacional.

Portada d’“Oriflama”, núm.83, Barcelona, maig del 1969.

Col·l. part. / G.S.

Per tot això, la història de la comunicació a Catalunya, al País Valencià i a les illes Balears, entre els anys 1960 i 1980, va ser, en part, la història d’una lenta i fragmentària reconstrucció. De la reutilització de les restes malmeses de la tradició republicana, en el marc de la construcció d’una fràgil xarxa feta d’un grapat de relacions personals voluntarioses i d’alguns esforços reeixits en forma de revista (començant per “Canigó”, “Serra d’Or”, “Oriflama”, “Gorg”, “Lluc” i “Tele-estel”), de programes radiofònics (“Ràdioscope”) o televisius (“Teatre Català”), d’empresa editorial (de les antigues supervivents a la nova Edicions 62), o d’empresa discogràfica (Edigsa). La història de l’obertura de locals, de l’aprofitament de la cobertura associativa de l’Església i de l’organització de debats i fòrums, de concerts de la Nova Cançó, de cursos d’aprenentatge de la llengua catalana.

El sistema de comunicació establert per l’Estat franquista durant els seus primers vint anys d’existència va tenir una evolució paradoxal durant la dècada dels seixanta: d’una banda va enfortir-se i va guanyar influència, com a conseqüència, sobretot, del desplegament de TVE i del ràpid increment del nombre d’aparells receptors de televisió a tot el territori espanyol; però, de l’altra, a mesura que s’acostava el 1970, els símptomes de crisi del monolitisme cultural i comunicatiu del règim van fer-se més evidents i acabaren provocant l’aparició espontània d’una veritable xarxa comunicativa alternativa. La cultura de l’antifranquisme sorgí de l’aprofitament de les escletxes que proporcionaven els mitjans oficials i la gran premsa addicta. Nasqué de l’estret marge legal existent per a l’aparició de mitjans nous (després del 1966, i gairebé exclusivament en l’àmbit de la premsa), del recurs a la cobertura de l’Església o d’entitats i associacions cíviques i culturals, i s’emparà en els moviments de reivindicació de llibertats i de millores socials i en les iniciatives comunitàries alegals o directament clandestines. Així es va fer possible la construcció de circuits d’informació que el règim no podia controlar.

Però aquests circuits no van poder incorporar-se a una estructura de base nacional catalana, perquè aquelles restes de la tradició cultural compartida per tots els Països Catalans, després de la minuciosa neteja efectuada per la dictadura, havien quedat perdudes en la memòria i entre les engrunes d’una llengua pobrament usada i defensada. El 1960, justament quan alguns autors tornaven a plantejar la conveniència de prendre com a referència la realitat sencera dels Països Catalans, es constatava la pràctica inexistència d’un real sistema general català de comunicació.

L’evolució de la premsa

Portada d’“Hermano Lobo”, 25-10-1975.

Col·l. part. / G.S.

En començar els anys seixanta, els índexs de lectura de premsa eren molt baixos, tant a Catalunya com al País Valencià i a la resta de territoris. Les mitjanes globals de lectura de diaris quedaven per sota dels 70 exemplars per cada mil habitants, i eren especialment baixes al País Valencià —aproximadament 40 exemplars cada mil habitants—. Tots els diaris eren editats en castellà, tal com quedava legalment establert, a excepció, és clar, de “L’Indépendant”, editat a Perpinyà en francès.

La monotonia en el tractament de la vida política, sempre sota el control d’una censura estricta i la demanda constant de mostres d’adhesió als governants, no estimulava l’increment de lectors. Es tractava d’una premsa generalment de poca qualitat, que disposava de pocs recursos, a càrrec de periodistes no gaire preparats o bé encadenats per la pressió ambiental, amb un llenguatge encarcarat i rutinari, i una presentació tipogràfica obsoleta i poc agraïda. L’excepció parcial a aquestes mancances era “La Vanguardia”, amb les seves pàgines fotogràfiques, la seva xarxa de corresponsals a l’estranger, la seva secció d’anuncis econòmics i els més de 200 000 exemplars de tirada.

Les deficiències d’una premsa d’informació general oficialista, adreçada a una població amb un escàs hàbit de lectura de premsa, expliquen l’èxit relatiu que ja tenien publicacions especialitzades en les àrees específiques dels esports, els successos i l’anecdotari referit a la vida dels personatges famosos (premsa del cor).

Tot i que els diaris editats a Madrid tenien una distribució molt reduïda als Països Catalans, la dependència de l’agència EFE i l’obediència a les consignes del poder determinaven una perspectiva informativa compartida, exclusivament espanyola i deutora de la concepció d’Espanya propugnada pel franquisme. El mateix es pot dir de les revistes de gran circulació editades a Madrid, però de notable divulgació a l’àrea cultural catalana, i de les editades a Barcelona i adreçades a una difusió espanyola: “Destino”, “Fotogramas”, “Garbo”, “Lecturas” o “Mundo”.

El resultat era una concepció informativa que establia uns nivells de realitat que ignoraven qualsevol referència a l’existència d’un espai cultural comú entre les terres de parla catalana. Qualsevol al·lusió inevitable a aquest fet quedava automàticament classificada entre els materials d’erudició curiosa o entre la mera evocació folklòrica. La construcció d’una realitat informativa nacional espanyola condicionava la proscripció de les referències a una hipotètica realitat nacional pròpia diferent d’aquella. En aquest sentit, els mitjans impresos de comunicació completaven la construcció d’un projecte que començava en els manuals d’ensenyament i a les aules.

La premsa del Movimiento a Catalunya. 1964.

Al començament dels anys seixanta, la premsa dels Països Catalans estava marcada pel pes d’alguns grans periòdics formalment independents, editats per empreses tradicionals que havien aconseguit de mantenir-los sota el seu control durant els canvis de règim dels anys vint i trenta. És el cas, per exemple, a Barcelona, de “La Vanguardia Española”, “EL Noticiero Universal”, “El Correo Catalán” i “Diario de Barcelona”, diaris fundats al segle XLX els tres primers, i al final del segle XVIII el darrer. En una situació diferent, a València, hi havia “Las Provincias”, que competia amb “Levante” —del Movimiento— per una hegemonia provincial que va correspondre a aquest últim durant la major part del període 1960-80. Aquests diaris assoliren una difusió absolutament hegemònica en la seva àrea d’implantació que, excepte en el cas de “La Vanguardia”, estava limitada a la ciutat d’edició i a l’entorn més immediat. Però, en general, a banda d’aquests diaris perfectament acomodats al franquisme, predominaven els diaris constituïts directament pel règim dictatorial i pertanyents a la cadena de premsa del Movimiento. En aquesta condició apareixien, a Barcelona, “Solidaridad nacional” i “La Prensa”; a València, “Levante” i “Jornada”; a Palma de Mallorca, “Baleares”; “Los Sitios”, a Girona; “La Mañana”, a Lleida; “Diario español”, a Tarragona; “Tarrasa Información”, “Menorca”, “Sabadell”, i encara molts d’altres. A les Illes, curiosament, la principal novetat en premsa dels primers seixanta, a banda de la pèrdua de l’article de la capçalera de “La Última Hora” (1961), va ser l’aparició del periòdic en anglès “Mallorca Daily Bulletin”, el 1962. El mateix any naixia a València el setmanari “Valencia Fruits”.

El 1966 fou promulgada una nova Llei de premsa, coneguda com a Llei Fraga, que va significar una tímida modificació de la legislació anterior. En síntesi, s’eliminava la censura prèvia a la publicació, es facilitava la creació i el registre d’empreses periodístiques i es facultava les empreses per a nomenar els directors de les publicacions. Però aquests directors, com també els periodistes en general, en ser eliminada la censura prèvia, assumiren una gran responsabilitat respecte de les informacions que publicaven, i així va obrir-se un període de tempteig i de creació de mecanismes de l’anomenada autocensura. En general, l’efecte liberalitzador de la Llei Fraga va anar manifestant-se tímidament, i més clarament en l’àmbit empresarial que no pas en l’estrictament informatiu.

Portada de “Tele-estel”, núm. 80, Barcelona, 26-1-1968.

Col·l. part. / G.S.

Que el règim continuava controlant la premsa ho certifiquen les multes i les suspensions, com ara les sis que la valenciana “Cartelera Turia”, creada el 1964, va acumular entre els anys 1966 i 1969. I també ho palesen les dificultats per a disposar d’una premsa en català, reduïda al final de la dècada a poc més que la mensual “Serra d’Or”, “Presència”, “Oriflama”, la infantil “Cavall Fort”, i el setmanari “Tele-estel”, aparegut el 1966 i traspassat el 1970. Entremig, l’esforç sense resultats per a poder editar un diari aprofitant la nova legislació: “Migdia”. València, el 1966, va veure l’efímera experiència del diari en castellà “Al Día”, que patiria les conseqüències de la dificultat per a dotar la ciutat d’un tercer diari de tendència progressista, tal com li pasaría després a “Diario de Valencia” (1980-82).

Tanmateix, en la primera meitat dels setanta, la capacitat de control de la dictadura s’anava afeblint també en l’àmbit dels mitjans de comunicació i. especialment, en la premsa. La progressiva força dels moviments de contesta ció i l’inevitable protagonisme de les reivindicacions obreres i populars no podien ser amagades completament. A més, una nova generació de periodistes joves, demòcrates i progressistes, i algun supervivent dels anys més negres, anaren trobant espais i codis de complicitat amb els lectors, maneres de dir “entre línies”. Va ser només una part dels periòdics i en un procés de lenta sedimentació, però va anar precipitant-se de manera clara en acostar-se el 1975 i, sobretot, durant els anys immediatament posteriors. El debat polític, llavors, ho impregnà tot i donà pas a una premsa que actuà com a plaça pública, com a escola d’opinió; de vegades com a veritable “parlament de paper”.

Mentre que la dècada dels seixanta —la “dècada prodigiosa” que en el context del franquisme es va desplegar amb retard, aproximadament entre el 1963 i el 1974— ha estat associada als mitjans de comunicació pel protagonisme que van adquirir els nous mitjans audiovisuals i els mitjans impresos artesanals/alternatius (underground) en la difusió d’una nova manera de viure, d’uns nous valors i d’una nova moralitat, associats al canvi generacional i a l’eclosió d’una moda i una cultura específicament juvenils, la segona meitat dels setanta, després de la mort del general Franco, va consagrar la preeminència transitòria de la premsa informativa. L’interès per la política i per la informació política, per la recomposició o la gestació de partits, la projecció de nous líders, el debat sobre els fonaments legals del nou Estat i el procés de construcció de les institucions bàsiques, van desenvolupar-se en un clima que combinava l’interès d’amplis sectors, alimentat per l’avidesa de l’etapa final de l’antifranquisme i la manca d’una tradició de vida (cultura) política democràtica. La premsa va ser l’instrument preferent de satisfacció de les expectatives d’informació sobre l’actualitat política i el veritable manual quotidià de formació d’una cultura cívica democràtica. Això va provocar una situació provisional d’hiperpolitització de diaris i revistes que, cap al final de la dècada, generà una certa saturació i la mort d’algunes capçaleres atrapades en el model. Però, mentre va durar, aquest “parlament de paper” va contribuir efectivament a popularitzar debats i expressions del vocabulari parlamentari, facilitant alhora una relativa proximitat entre els cercles polítics i l’opinió pública.

Els canvis més importants amb relació als grans grups empresarials del sector van tenir lloc a Barcelona, que, coincidint amb l’eufòria democràtica i l’anomenat destape, va assistir a l’emergència i la posterior caiguda del grup Auger (Grupo Mundo), editor de “Mundo Diario” (1974-80) —diari que aconseguiria concentrar un lectorat de perfil popular progressista, que emigraria cap a “El Periódico” en desencadenarse la crisi del grup Mundo— i la consolidació vertiginosa del Grupo Zeta, editor del setmanari “Interviu” (1976) i, a partir de l’èxit d’aquesta i d’altres publicacions, del diari “El Periódico” (1978). Mentrestant, van entrar en crisi, al marge dels retocs empresarials, diaris històrics com “El Correo Catalán”, “El Noticiero Universal” i “Diario de Barcelona”. Tots tres van desaparèixer en la dècada següent (1986, 1985 i 1984 respectivament), encara que l’últim protagonitzà una resistència autogestionada pels treballadors (fins el 1984) i tornà a aparèixer més tard en llengua catalana (1987). També va sucumbir, després de diversos canvis en la propietat, l’interessant “Tele-exprés” (1964-80).

El 1976 va començar a editar-se a Barcelona el diari “Avui” amb el suport d’un considerable i entusiasta accionariat popular. Ben aviat, però, el projecte es mostrà fràgil econòmicament i periodísticament, i el diari va subsistir en una situació de crisi gairebé permanent. Menys sort encara havia tingut, el mateix 1976, el setmanari “Arreu”, que només va durar mig any. Paradoxalment, cap al final dels setanta, enmig d’una relativa crisi de lectura de premsa després de l’esclat postfranquista, un dels sectors més dinàmics de la premsa va ser el de les publicacions comarcals. En pocs mesos van veure la llum publicacions que es consolidarien els anys següents i que vertebrarien a Catalunya un model ben peculiar de periòdic comarcal, fet en català. És el cas d’“El 9 Nou” de Vic (1978), “Regió-7” de Manresa (1978) i “Punt Diari” de Girona (1979).

Al final dels anys setanta el panorama de la premsa presentava un bon grapat de noves capçaleres, la consagració d’un renovat llenguatge periodístic, el predomini creixent de la generació dels periodistes demòcrates i l’expectativa general d’una imminent reconversió tecnològica del sector que arraconaria les velles màquines d’escriure i les linotips. Però el sostre lector de 750 000 exemplars diaris per a una població global de deu milions de persones continuava sent baixíssim. Les vendes de l’edició barcelonina del diari madrileny “El País” tenien una magnitud limitada però gairebé doblaven les xifres de T’Avui” i constituïen un fenomen nou. Paral·lelament, la multiplicació de revistes especialitzades no havia frenat el creixement i la consolidació de la clàssica premsa del cor ni la de les revistes de televisió. I la premsa i la literatura militants i clandestines de l’època més dura de la resistència antifranquista havien anat diluint-se més silenciosament de com havien viscut. Només alguna capçalera com ara “Treball” lluitava, aleshores, per adaptar-se als nous temps.

Moltes coses havien canviat, però la possibilitat d’una premsa d’abast, de temàtica i de llengua catalanes no entrava en la perspectiva de les inèrcies històriques del sector. Les persones, les empreses i les publicacions eren filles d’una realitat que no incorporava entre les seves prioritats l’horitzó de la reconstrucció d’una cultura nacional malmesa. Sobretot quan els mitjans se sabien protagonistes de la transformació de la cultura quotidiana d’una gent que, de la mà de la transició, reinventava les maneres de viure i de sentir, i es veien involucrats en la conversió del món en una mena d’estrany i enlluernador veïnatge universal.

L’adaptació de la ràdio al canvi

El panorama radiofònic quedà regulat per un decret del 1952 i tutelat des del ministeri d’Informació i Turisme (creat el 1951). S’establiren diferents categories d’emissores que combinaven característiques de potència i d’abast territorial. Les de gran potència (més de 20 kW) eren de propietat estatal. Les mitjanes eren també de titularitat estatal, però podien ser explotades per empreses privades i la seva difusió tenia caràcter comarcal. Les de baixa potència i abast local quedaven reservades a la propietat privada. En situació especial quedaven les emissores concedides a institucions com l’Església o el Movimiento.

Al començament dels anys seixanta s’havia produït un incipient i general augment d’emissores de baixa potència, limitat i reduït per un nou pla regulador de les ones mitjanes (1964) que incorporava l’obligatorietat d’emetre simultàniament en ona mitjana (OM) i en freqüència modulada (FM). En aquestes condicions, cap al 1970, totes les emissores importants dels Països Catalans eren estatals, institucionals o bé vinculades a les grans cadenes privades Rato o SER (Sociedad Española de Radiodifusión). Després, durant la transició política, les diverses cadenes controlades directament per l’estat franquista i les seves institucions acabarien confluint el 1978 en un nou organisme, Radiotelevisión Española (RTVE).

Anunci de cosmètics Francis, promocionats al programa de ràdio Consultorio de Elena Francis.

Col·l. part. / G.S.

La dependència de centres de decisió política i empresarial situats fora del propi territori aguditzava el problema que plantejava l’emissió obligada d’informatius (el diario hablado de Radio Nacional de España, conegut com “el parte”), la censura i el paternalisme de to i de continguts d’una bona part de la programació. D’ençà dels anys seixanta i fins després del 1975, l’èxit d’alguns programes va permetre la viabilitat comercial de moltes emissores i va fer que la ràdio es constituís en un suport publicitari molt important, tot i l’impacte creixent de la televisió. Eren programes esportius —particularment les transmissions i els debats futbolístics—, musicals —de discs d’èxit, cançons sol·licitades—, consultoris sentimentals (Elena Francis o Montserrat Fortuny), i radionovelles, com les del reputat Guillermo Sautier Casaseca. Una emissora com Ràdio Barcelona (SER), a mitjan anys setanta, assolí audiències agregades (OM més FM) de més de 300 000 persones, que tendiren encara a augmentar.

Els darrers anys de la dècada es va produir un veritable boom radiofònic facilitat per factors tan variats com la nova situació política i el protagonisme dels discursos i les declaracions de caràcter polític, especialment aptes per a un mitjà oral; el relatiu encarcarament de la televisió i la seva manca d’agilitat en comparació amb l’adaptabilitat, la velocitat i la immediatesa de la ràdio; l’aparició d’un star-system específicament radiofònic; la generalització de la disponibilitat d’aparells (transistors petits i barats, ràdios a la majoria d’automòbils); la crisi de la premsa escrita i les seves dificultats d’adaptació al canvi extern (polític) i intern (empresarial i tecnològic), i una certa eufòria de l’anomenada radioparticipació, que explotava la fàcil combinació ràdio-telèfon.

Tot això, és clar, exclusivament en llengua castellana, a excepció d’alguns programes singulars d’incidència molt limitada. Ni l’emissora comercial Ràdio Andorra no trencava la norma; com tampoc, per descomptat, la ràdio pública francesa que emetia des de Perpinyà. Els primers programes en català autoritzats durant els anys seixanta, a banda d’algunes emissions teatrals anteriors tolerades, a Ràdio Barcelona i Ràdio Mallorca, foren una excepció —com el programa “Ràdioscope” de Salvador Escamilla i Gómez— enmig d’una programació completament radiada en espanyol (Ràdio Popular de Figueres, Ràdio Penedès de Vilanova i la Geltrú, Ràdio Tortosa i Ràdio Peninsular —l’emissora comercial de RNE a Barcelona—). A Ràdio Peninsular de València, el 1974, s’encetava el programa “De dalt a baix”, dirigit per Amadeu Fabregat i Manyes, el primer emès al País Valencià íntegrament en la llengua pròpia. Aquest programa va començar en horari de migdia i amb una durada de quinze minuts, però va ampliar-se fins a quaranta-cinc minuts i assolí una audiència considerable.

Al desembre del 1976, a Barcelona, RNE va inaugurar Ràdio 4, emissora en FM, la primera que tornava a programar íntegrament en català. El mateix any, Joaquim Maria Puyal i Ortiga començava a Ràdio Barcelona (SER) les transmissions de futbol en català. De mica en mica, la presència del català a les ones va anar guanyant terreny, especialment en les emissores comarcals de Catalunya. I va ser també sobretot a Catalunya on, malgrat la política restrictiva del govern de la Unión de Centro Democrático (UCD) en la regulació de les FM, es va generar un moviment renovador de la ràdio amb la creació d’emissores municipals i de les anomenades ràdios lliures.

Les emissores municipals van aparèixer en relació amb les eleccions municipals del 1979 i a partir d’iniciatives, projectes i models diferents que, posteriorment, anirien confluint i coordinant-se (EMUC: Emissores Municipals de Catalunya). Les primeres van ser les d’Arenys de Mar, Rubí, Cardedeu i Canet. El buit legal en el qual van haver d’operar durant força temps va quedar mitigat per la intervenció favorable de les corporacions locals, que actuaven com a protectores dels projectes o bé, en molts casos, directament com a titulars. Pel que fa a les ràdios lliures, en canvi, la radical duresa de l’administració va impedir que l’experiència tingués un ampli arrelament després de les primeres emissions d’Ona Lliure (Barcelona, 1979). Del primer sector, el municipal, se’n derivaria un mapa radiofònic diferent a Catalunya. Del segon, en sobreviurien, enmig de molts entrebancs, algunes experiències alternatives en cada territori. Un cas singular, no vinculable directament al moviment anterior, va ser el de Ràdio Arrels (1981), emissora en català creada a Perpinyà.

En començar la dècada dels vuitanta, el panorama radiofònic era molt diferent del de vint anys abans. Dels vells aparells receptors del 1960 als minúsculs i versàtils transistors del 1980, la metamorfosi havia estat radical. La programació, amb el pes dels informatius i els grans magazins, amb la ràdiofórmula, amb les noves estrelles del mitjà i les noves complicitats, s’havia renovat substancialment. Els usos socials de la ràdio, les maneres d’escoltarla, els horaris, les actituds, tot s’havia transformat. Una part de les funcions de la ràdio dels anys cinquanta i de l’inici dels seixanta, les cobria aleshores la televisió. Però la ràdio s’havia adaptat i s’havia renovat convertint la inevitable crisi en una crisi de creixement —canvi de sistema polític, canvi de sistema cultural i social, canvi tecnològic—, tot i que l’estructura de la propietat del sector s’assemblava encara molt a la dels anys del franquisme. El mitjà de comunicació familiar s’havia convertit en un mitjà essencialment individual i ho havia pogut fer sense perdre protagonisme. Després d’haver estat una via privilegiada de penetració d’algunes modes internacionals en la nova cultura catalana de masses, d’haver permès l’esporàdica sintonització dels informatius de la BBC o els comentaris de la mítica Ràdio Pirenaica (Radio España Independiente, vinculada al PCE), d’haver descobert els grans èxits del pop i del rock metropolitans, semblava en condicions de contribuir —tot i la regionalització administrativa dels Països Catalans— a la reconstrucció o la construcció de nou d’un sistema de comunicació nacional. Però en aquest terreny de la vertebració radiofònica i la revitalització lingüística de la cultura catalana de masses gairebé tot estava encara per fer. En vint anys, al capdavall, només s’havia passat del no-res a l’inici d’un camí trenat d’anècdotes i experiències.

L’era de la televisió

El mitjà de comunicació que va contribuir més decisivament a transformar el sistema de vida i l’escala de valors de tota la població dels Països Catalans durant el període 1960-80 va ser, sens dubte, la televisió. Foren els vint anys de l’arribada —amb retard—, la consagració i l’imperi de la televisió. I, també, aquest va ser, de bon començament, el mitjà més zelosament vigilat i controlat pel règim franquista; l’arma d’influència sociocultural més sofisticada, que prometia una eficàcia quasi definitiva.

Malgrat les proves realitzades anteriorment, com les de la Fira de Mostres de Barcelona del 1948, i a banda de la Catalunya del Nord, que rebia la televisió francesa, l’inici de la televisió al país pot datar-se al febrer del 1959, amb l’arribada a Barcelona i a València de la programació de TVE. Els mesos següents, TVE —inaugurada a Madrid el 1957— va desplegar una xarxa de repetidors d’estructura radial i va arribar a cobrir una bona part del territori més urbanitzat. A l’estiu va inaugurar-se el centre de producció de Miramar. El primer programa regular que s’hi realitzà va ser “Club Miramar”, presentat per Federico Gallo i Màrius Cabré i Esteve.

El nombre de receptors en començar la dècada dels seixanta era molt escàs; uns 25 000 a la ciutat de Barcelona. Els aparells eren relativament cars i la seva possessió indicava un nivell adquisitiu elevat. Algunes transmissions de gran impacte, tanmateix, com ara la de les noces del rei Balduí I de Bèlgica amb Fabiola de Mora y Aragón (1960) van generar ben aviat una passió televisiva considerable. Tothom semblava meravellat pel nou mitjà. Sectors cada vegada més amplis començaren a fixar-se la compra d’un receptor com un objectiu bàsic en les seves estratègies de consum i de promoció social. I, d’altra banda, determinades transmissions i programes provocaren reunions de veïns i d’amics als domicilis privilegiats. S’anava gestant així un moviment d’increment de la venda d’aparells, d’augment de la producció, de creixement dels horaris de programació, d’inflació de l’addicció televisiva d’una bona part de la població i d’aprofundiment de la influència social del mitjà, que no cessaria en els anys posteriors.

El monopoli de TVE que, de fet, no s’alteraria fins el 1983-84, condicionà el paper del centre productor i emissor de Barcelona, que tingué una autonomia de funcionament gairebé nul·la. Fins i tot després de la creació (1964) i la progressiva implantació (emissor al Tibidabo el 1965) d’un segon canal en UHF, la dependència va ser completa. La relativa importància de la infraestructura de TVE a Barcelona o el seu paper de pont de les connexions amb la xarxa d’Eurovisió, no van permetre cap alegria temàtica ni cap projecte que pogués beneficiar la recuperació lingüística i cultural ni tan sols després de la mort del dictador el 1975. La direcció de TVE Barcelona, ocupada durant molts anys per Jorge Arandes (1964-71 i 1974-81), depenia directament del director general de l’emissora, el qual actuava com a cim d’una estructura rígidament jeràrquica, amb consignes de dalt a baix que calia seguir imperativament. Barcelona, doncs, era només una peça del gran mitjà de comunicació espanyol de l’època.

Dels primers anys seixanta data una certa ingènua rivalitat entre la producció realitzada a Madrid i la feta a Barcelona, al voltant de programes d’èxit com “Los amigos del martes” (1961; després seria ”… del lunes”), de Franz Johann i Arthur Kaps, o “Esta es su vida” (1962), presentat per Federico Gallo. El primer d’aquests programes i els seus responsables van influir en l’estil dels programes musicals i de varietats de l’emissora fins els anys setanta. El segon, una adaptació del programa “That’s my life”, marcaria la tendència a imitar els programes d’èxit de la televisió nord-americana i, ocasionalment, d’alguna cadena europea.

Les primeres paraules en català emeses per TVE van ser pronunciades a Madrid, en un context tan dramàtic com el de les inundacions de la comarca del Vallès del 1962. Les va pronunciar Núria Espert en un programa d’entrevistes, per a transmetre un sentiment de solidaritat amb els afectats per la catàstrofe. Un any després, el 1963, la presència del català a TVE va tenir un caràcter polèmic i reivindicatiu: el premi del Quart Festival de la Cançó Mediterrània, organitzat per la mateixa TVE a Barcelona, va ser guanyat per la cançó catalana Se’n va anar, interpretada per Raimon i Salomé. El tema guanyador era escollit per votació del públic assistent. L’any següent aquest festival va canviar el sistema de votació, que evitava hipotètiques reincidències.

El 1964, entre les Illes, el País Valencià i Catalunya hi havia més de 700 000 receptors de televisió, i alguns anuncis de publicitat ja eren material habitual de base per a construir acudits i per a generar argot o expressions d’èxit efímer. Aquell any, durant les festes de la Mercè, TVE va emetre un programa especial en català sobre la tradició de la diada, en circuit tancat per a Catalunya. Un mes després (25 d’octubre), en acabar la programació ordinària de la tarda a dos quarts de cinc, es va emetre l’adaptació de La ferida lluminosa de Josep Maria de Sagarra. Havia començat així l’espai “Teatro Catalán”, que s’inclouria el darrer dimarts de cada mes, després de la programació de tarda, si no hi havia cap altra transmissió o urgència de programació. Mentrestant, de la mà de Màrius Cabré i José Luis Barcelona, causava sensació entre un públic preferentment femení l’espai “Rcina por un día”.

El 1967 va començar l’emissió del segon programa mensual en català de TVE, “Mare Nostrum”, també en horari de tarda en acabar la programació estatal (cada segon dimarts). Si l’emissió teatral s’havia d’anomenar “Teatro Catalán”, aquesta vegada, per a evitar malentesos, es va optar per un títol en llatí. Qualsevol concessió lingüística havia de ser mil·limètricament calculada. I aviat l’amplada de màniga de l’aleshores ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, va poder ser mesurada. L’any 1968, TVE havia escollit la cançó La, la, la (obra del Duo Dinámico) i designat Joan Manuel Serrat com a intèrpret per participar al Festival d’Eurovisió, a Londres. Poc abans de la celebració, Serrat va comunicar que només cantaria si podia ferho en català. El daltabaix va ser considerable i en una reacció immediata, TVE va vetar Serrat i els seus discos en tots els programes de la ràdio pública i la televisió. Al seu lloc per a intervenir al Festival va ser escollida Massiel, que en resultaria la guanyadora i que provocaria una de les majors mostres d’entusiasme patriòtic espanyol de l’etapa franquista.

Al començament dels anys setanta triomfaven les telesèries americanes, alguns concursos i la sèrie “Crónicas de un pueblo”, que divulgava una estampa paradigmàtica i ideal de la societat espanyola segons la concebia el Fuero de los Españoles i corresponia a la mentalitat del règim. Les emissions quinzenals en català del dimarts, aprofitant el buit de la programació estatal entre la de migdia-tarda i la de nit, eren tot el bagatge que TVE podia aportar, des de la seu barcelonina, al públic de Catalunya i les Balears, territoris constitutius de la sisena zona en el mapa de transmissors i d’enllaços de la cadena. El 1973 s’estrenaria “Giravolt”, dirigit i presentat per Antoni Serra (el tercer dimarts), que aviat desdoblaria les seves emissions i substituiria “Mare Nostrum”. “Giravolt”, amb els seus reportatges, esdevindria el programa emblemàtic de la televisió “en català”, i un planter bàsic de periodistes, realitzadors i altres professionals del sector. El 1974, es van posar en marxa informatius regionals als diversos centres de TVE. A Barcelona es va crear l’informatiu diari “Miramar”, que utilitzava el castellà com a llengua pròpia, però que tolerava la presència del català i que el 1977 ja equivalia a un telenotícies en català. A València, el procés va ser similar en el cas d’Aitana, alguns dels responsables del qual, d’altra banda, serien objecte preferent de les ires de l’extrema dreta a partir del 1977.

Durant la transició els canvis van ser molt menys radicals del que podria esperar-se. No es va alterar l’estructura base de la programació feta a Barcelona o a València per a la pròpia àrea d’influència. La programació estatal era la base absoluta de la programació i tota la resta havia de limitar-se a omplir alguna escletxa horària residual. Malgrat això, tot i que el gruix de la producció barcelonina continuava adreçat a la difusió estatal (dramàtics i esportius entre d’altres), la producció en català per a l’audiència catalanobalear va créixer notablement. Nous programes com ara “Personatges”, de Montserrat Roig, “De bat a bat” de Joan Castelló Rovira, o, més tard, “Musical Exprés”, d’Àngel Casas (que posteriorment faria el programa per a difusió estatal), i “Vostè pregunta”, de Joaquim Maria Puyal, van permetre una presència més habitual i normal del català a les pantalles. Hi havia una franja informativa, el migdia, i una altra de tarda, d’intenció més culturitzadora i recreativa. Però la possibilitat immediata d’una televisió o d’unes televisions específicament concebudes des dels paràmetres socioculturals catalans era quimèrica a curt termini.

El 1976 ja era viu el debat sobre què calia fer als Països Catalans en matèria de mitjans de comunicació, i especialment amb la televisió, per a superar la catastròfica herència del franquisme. El manifest final de l’àmbit dels mitjans de comunicació del Congrés de Cultura Catalana, aprovat a Figueres el 1977, deia que “la televisió catalana ha de tenir caràcter d’organisme públic i autònom, dependent del Parlament de Catalunya, regida de forma independent sota la responsabilitat d’un consell social que ha de reflectir la diversitat ideològica, cultural i social del país. (…) La llengua emprada en els programes serà el català”. El 1978, el Congrés de Periodistes Catalans, en una ponència coordinada per Sergi Schaaff, plantejava la necessitat que es transferissin els serveis públics de ràdio i televisió a la Generalitat. I, el 1979, en el simposi sobre televisió i autonomia política, organitzat per la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’elaborà una proposta de model de televisió pública que concretava els pronunciaments anteriors. Caldria esperar encara alguns anys, però, fins a l’aparició de noves cadenes a Catalunya i al País Valencià. El 1980, l’anomenat Informe Miramar, elaborat per professionals de TVE a Catalunya, que proposava l’aprofitament dels recursos humans i materials existents per a la creació d’una televisió pública dependent del Parlament i la Generalitat, seria desatès.

En arribar el 1980, la influència de la televisió a l’àrea catalana començava a ser homologable a la dels països europeus occidentals. En algunes zones, les estadístiques sobre el nombre d’aparells donaven resultats de més d’un per família. I això que l’oferta dels dos canals (VHS, UHF) de TVE era precària, el vídeo encara no s’havia popularitzat i el color s’acabava d’implantar amb retard. TVE, però, continuava sent extremament centralista, necessitava una urgent renovació tecnològica i de les estructures de gestió i de producció, estava profundament burocratitzada i tenia tots els vicis derivats de la seva posició de monopoli. En molts aspectes, TVE era encara, el 1980, la televisió heretada del franquisme. En la dècada següent tindria dificultats d’adaptació a una situació més plural que li provocarien una profunda crisi.

Les indústries culturals i el sistema de comunicació

Aquesta panoràmica sobre els grans mitjans de comunicació quedaria massa incompleta si no es prenguessin en consideració les mutacions d’algunes indústries culturals, indestriables dels canvis soferts per la cultura de masses. Entre els anys 1960 i 1980, la renovació de les arts gràfiques, de la publicitat, del sector editorial, del cinema i de la indústria musical i discogràfica va ser profunda, i tots aquests àmbits van començar a constituir un macrosector econòmic que, en endavant, tindria una importància creixent, especialment a Barcelona i, més modestament, a València.

Però en el balanç, al marge del talent dels professionals individualment considerats, destaca la crisi de la producció cinematogràfica (en quantitat i qualitat), amb una reducció dràstica de les sales d’exhibició afectades per la incidència de la televisió, i la concentració del negoci en poques distribuïdores dependents de les multinacionals del sector. Fenòmens d’una certa coherència ideològica i estètica, com l’Escola de Barcelona o l’èxit durant deu anys de les sales de cinema d’art i assaig, no poden alterar el sentit general de les transformacions. En el camp discogràfic, després d’uns primers anys de creixement, afavorits per l’atonia general espanyola i animats per l’èxit de la Nova Cançó, al final dels setanta va iniciar-se un desplaçament cap a Madrid de les seus de les principals empreses. El trasllat dels centres de decisió i la implantació dels nous grans grups internacionals a Madrid s’anà produint també, al final dels anys setanta, en el sector publicitari, en l’editorial i, en conjunt, en les diverses indústries culturals.

Les sales de cinema de Barcelona. 1960-1980.

Aquest fenomen, agreujat per la manca d’iniciatives empresarials i d’inversions, va convertir els Països Catalans en un immens mercat captiu per a la cultura de masses de producció aliena. L’adaptació, des de les condicions excepcionals del franquisme a les noves exigències d’una integració en els circuits de les indústries culturals europees, no va trobar unes bones bases i només va poder realitzar-se a compte d’incrementar la dependència. En aquestes condicions, la que havia d’haver estat una contribució decisiva en la construcció d’un nou sistema de comunicació i cultura quedava desproveïda de bona part de la seva capacitat organitzadora i nacionalitzadora. I la defensa d’un espai lingüístic i cultural compartit corria el risc d’esdevenir la defensa d’un espai buit.

Cap a l’any 1980, les perspectives de futur apareixien lligades a un joc complex de condicions de partida indefugibles. Ho eren la pèrdua de la memòria de la tradició anterior a la guerra i la dictadura, la presència d’unes classes populars noves, en bona part vinculades a la immigració, i la ràpida adopció de models culturals d’arrel anglosaxona. Ho eren la manca d’una estructura consistent d’empreses culturals i de mitjans de comunicació, i la lentíssima, parcial i desigual recuperació lingüística. I ho eren també les dificultats per a trobar un consens polític, després del franquisme, al voltant d’un projecte de (re)construcció nacional o de projectes coordinats de (re)construcció regional. El País Valencià, amb l’anomenada “batalla de València”, va proporcionar l’exemple més dramàtic d’aquelles dificultats llegades per l’empremta franquista. La confrontació política va triar com a escenari principal la disputa pels símbols bàsics de la identitat col·lectiva: l’ús, la denominació i la consideració de la llengua; la incorporació distintiva o no del blau a la bandera o fins i tot el nom del país (País/Regne/ Comunitat).

L’impuls de l’antifranquisme i de les il·lusions de canvi que l’aprovació de la Constitució espanyola i els primers estatuts d’autonomia havien generat toparen, en tot el país, amb el fet inqüestionable de l’abast desestructurador del franquisme i les grans dificultats per a disposar dels instruments bàsics que, el 1980 i sense institucions polítiques sobiranes, requeria la reproducció d’una cultura minoritària en el context de l’Europa occidental. Era urgent disposar d’una política de comunicació que permetés guanyar terreny ràpidament, però no es veia clar qui la podria concebre ni, sobretot, qui i com la podria executar.