De la gran esperança a la gran ensulsiada

El primer volum d’aquesta Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans cobreix un període de molts milers d’anys. Els tres següents, dedicats a l’edat mitjana, estudien cadascun uns quants segles. El cinquè i el sisè, un segle cada un. El setè, mig segle. El vuitè, uns tres decennis. El desè i l’onzè comprenen un període d’uns vint anys cadascun. Aquest volum novè és el que abasta un període més breu: pràcticament, només vuit anys: els que van de l’abril del 1931 al mateix mes del 1939. I amb raó, perquè ni abans ni després no han passat en tan poc temps tantes coses que hagin marcat tan decisivament la nostra existència individual i col·lectiva. Sempre es concedeix una atenció i un espai creixents, en les històries, a mesura que ens acostem als temps més recents, però, en el nostre cas, els trenta-set anys de la postguerra franquista i els vint que portem de democràcia no han estat tan densos ni tan gràvids de conseqüències històriques com els vuit anys de la gran esperança i la gran ensulsiada. I, dins d’aquests vuit anys, són més decisius, i per tant els concedim més espai, els tres de guerra que els cinc de pau.

La periodització històrica sempre té un cert grau de subjectivitat o de convencionalisme, però en el nostre cas aquesta s’imposa de manera indiscutible, tant en la dualitat, perquè la diferència entre temps de pau i temps de guerra és infinita, com en la vinculació, perquè en els anys de la República ja germina la llavor de la guerra. No es pot fer la història de la República sense esbrinar les causes del seu fracàs, que va desembocar en la guerra. Com en la tragèdia grega, en la qual l’espectador o el lector és angoixosament conscient, des del principi, de la catàstrofe imminent, l’autor i els lectors d’una història de la República tenen sempre present el desastre final. Com tampoc no es pot escriure la història de la Guerra Civil sense fer referència als seus antecedents immediats, que es troben en el període republicà. És ben significatiu que solem parlar de República i de Guerra Civil, tot distingint entre els anys 1931-36 i els 1936-39, malgrat que, estrictament parlant, els anys de guerra són també, almenys per a una part de l’Estat espanyol, anys de República. Però el funcionament de la Segona República Espanyola durant el temps de la Guerra va ser completament diferent, i no li quedava gairebé res d’aquella “niña bonita” (així era representada i popularment anomenada la institució republicana) que havia engrescat les masses populars i la majoria dels intel·lectuals. Anàlogament, quan es parla del franquisme es tendeix a pensar en la postguerra, quan estrictament parlant el règim franquista començà el 1r d’octubre del 1936. Així, aquest volum, tot i tenir una gran unitat de contingut, s’ha de dividir en dues parts temàticament molt diferents: la pau i la guerra.

Entre la memòria viva i la història escrita

Una altra característica dels fets que aquest volum abasta és que encara avui viuen moltes persones que el 1931 i el 1936 tenien ja edat per a tenir consciència, ni que fos infantil, del que passava, encara que no ho entenguessin del tot. Els col·laboradors d’aquest volum (tots ells força més joves que el veterà coordinador) són conscients que el llegiran persones que volen que se’ls ajudi a entendre allò que van viure, i que potser tindran una experiència que no lliga del tot amb allò que s’explica en aquesta obra, o amb la interpretació dels diferents autors, per allò que “cadascú explica la fira tal com l’hi ha anat”. Qui escriu aquestes ratlles, quan llegeix llibres o examina documents d’aquells anys, no pot deixar d’evocar les pròpies experiències. És un dels infants que van contemplar amb ulls ingenus molts d’aquells esdeveniments, des de les canonades del 6 d’octubre del 1934 fins a l’arribada, Diagonal avall, de les brigades navarreses i les tanquetes italianes el 26 de gener del 1939, passant pels assassinats i cremes d’esglésies, la fam i els bombardeigs. El 1972, a Bogotà, vaig haver de renovar el passaport i, en resposta a la meva sol·licitud, en la qual constava la meva edat, a l’ambaixada espanyola em van fer omplir un qüestionari on, entre altres coses, em demanaven: “¿Cuáles fueron sus actividades durante el Glorioso Movimiento Nacional?”. Em va impressionar el fet que, tants anys després d’acabada la guerra, encara continuessin vigents, ni que fos per la rutina de la paperassa, aquells expedients de depuració que sabia que es practicaven el 1939 i els anys següents. No m’ho vaig pensar gaire a respondre: “Las propias de la infancia”.

Però moltes coses no les he enteses fins molt més tard. Era a l’Escola Blanquerna, durant un dels primers bombardeigs. Ens havien dit que ens arrambéssim a les parets mestres. Un altre nen i jo ens vam adonar que una nena de la nostra classe estava molt pàl·lida i amb els ulls esbatanats i —un xic per dissimular la nostra pròpia por— vam començar a burlar-nos-en, dient: “Mireu, aquesta té por!”. Aleshores la senyoreta, que ho va veure, va abraçar aquella nena i es va posar a acaronar-la tot dient-li: “Plora, plora!”, fins que ella va esclatar en forts sanglots. Llavors em va estranyar aquest comportament de la mestra, perquè em deia que nosaltres només ens en burlàvem una mica, però ella l’havia feta plorar. Alguns anys més tard, recordant aquell episodi, he entès com aquella nena necessitava que li sortís l’espant, que la podia deixar traumatitzada per tota la vida. Més d’una vegada l’he recordat, quan trobo persones que van viure aquells esdeveniments dramàtics i tenen necessitat d’explicar-los, mentre una altra generació els diu que deixin d’una vegada de contar “la seva guerra”. I potser és tot el nostre país el que, com aquella nena, necessita esclatar en plors per treure’s l’esglai. Per això no comparteixo de cap manera el parer dels qui diuen que, de la guerra, val més no parlar-ne. Si no en parlem a fons no la superarem mai. Ara bé: hi ha moltes maneres de parlar-ne. Es pot fer tirant més llenya al foc dels odis o bé reduint a la veritat històrica les exageracions apassionades d’un bàndol i de l’altre i així contribuint, amb l’objectivitat, a desdramatitzar-la. Deia Pierre Vilar en el discurs de cloenda del col·loqui de Perpinyà sobre els francesos i la guerra d’Espanya, al setembre del 1989: “Tinguem clar que la història és feta d’allò que els uns voldrien oblidar, i d’allò que uns altres no poden oblidar. La tasca de l’historiador és descobrir el perquè d’una cosa i de l’altra”.

Des del ja clàssic Recuérdalo tú i recuérdalo a otros de Ronald Fraser (1979), s’ha escrit molt sobre la importància i les limitacions de la història oral de la Guerra Civil. Els testimoniatges personals han de tenir la modèstia de deixar-se confrontar amb els documents, perquè sempre comporten una elevada dosi de subjectivitat, sovint extrapolen o generalitzen una experiència real però excepcional i, a més, amb el pas del temps els records es poden haver deformat, perquè el que pròpiament es recorda no és el fet, sinó el relat que després moltes vegades se n’ha fet.

Si, d’una banda, com dèiem, els fets d’aquests anys són prou recents perquè moltes persones encara els recordin, de l’altra són ja a una distància històrica que permet l’accés a molts documents de l’època. Hi ha revistes d’història que no admeten treballs sobre esdeveniments que no tinguin almenys trenta anys d’antiguitat, perquè consideren que sense aquest lapse, que és el que aproximadament imposen els arxius oficials per a la consulta pública, no es pot fer història científica. A l’Estat espanyol, el gran salt en l’accessibilitat dels arxius oficials no ha estat condicionat per un termini legal, sinó per la mort del dictador. Durant molts anys els arxius només estaven a disposició d’historiadors que gaudien de la confiança del règim. És clar que hi havia excepcions i que en els darrers temps del franquisme es va produir un cert desglaç, tant en la consulta d’arxius com en la censura per a publicar les recerques, però és ben significativa l’onada d’obres sobre la República i la Guerra Civil que van omplir les llibreries a partir del 1975, i potser és més significativa encara la proliferació de revistes de divulgació històrica que omplien els quioscos, i que passats uns anys s’han anat reduint. Així, doncs, tenim per al període estudiat en aquest volum la situació teòricament òptima, perquè d’una banda encara queden testimonis, i de l’altra la majoria dels arxius ja són consultables.

Historiografia de la República i la Guerra Civil

Segons Herbert R. Southworth, la primera bibliografia sobre la nostra lluita fratricida, o, més exactament, “el primer gran catàleg d’escrits —més de quatre-cents títols— sobre la Guerra Civil Espanyola”, seria l’annex documental i bibliogràfic que, a les darreries de la Guerra, Joan Vilar i Costa va editar al final de la seva monumental i erudita refutació de la carta dels bisbes espanyols a favor de Franco, Montserrat. Glosas a la carta colectiva de los Obispos españoles, 1938. l’autor era un jesuïta manresà molt culte, que fins i tot havia estat director de la biblioteca de l’Institut Bíblic Pontifici de Roma, però que per conflictes amb l’orde es va haver de secularitzar. En plena Guerra es va presentar a Jaume Miravitlles identificant-se com a sacerdot, però catalanista, demòcrata i republicà. Miravitlles va cuitar a aprofitar aquesta preciosa col·laboració per al seu Comissariat de Propaganda. Acabada la Guerra, mossèn Vilar es va haver d’exiliar i va exercir heroicament la caritat i l’apostolat entre els exiliats polítics primer, i els treballadors emigrats espanyols després, a Tolosa de Llenguadoc, on va morir el 1962, molt estimat tant pels comunistes com pels anarquistes, que en això sí que coincidien. Vilar i Costa havia aplegat a la biblioteca del Comissariat tot el material que va poder, de qualsevol tendència, i donà una síntesi i valoració breu de cada llibre. Les obres que no havia pogut examinar personalment són marcades amb un asterisc. Aquesta Biblioteca fascista y antifascista es divideix en llibres, opuscles, discursos, edicions artístiques, impresos breus, cartells, música i mapes. A més de l’esmentada Biblioteca, descriu l’obra cinematogràfica de Laia Films, amb els seus divuit noticiaris, com també els trenta-vuit dels Servicios cinematográficos de la Sots-secretaria de Propaganda de la República. Descriu, encara, sumàriament l’arxiu documental i fotogràfic i les emissions radiofòniques (amb dos programes religiosos, els diumenges, que encara que no ho digui el llibre anaven a càrrec del mateix Vilar) i els butlletins de premsa que distribuïa el Comissariat de Propaganda. Podríem comparar aquesta biblioteca amb la que en aquells mateixos anys Cambó feu adquirir i despullar en fitxes classificades per temes, un gran material que es troba ara a la Biblioteca de Montserrat, però que no va arribar a ser una bibliografia editada, com la de mossèn Vilar. l’autor mateix qualificava modestament la seva bibliografia de “catálogo inicial”. Era un treball provisional, per la dificultat de procurar-se publicacions de fora de la zona republicana i també perquè tots aquells llibres i opuscles eren propaganda apassionada, més que història objectiva. d’altra banda, difícilment podia fer una bibliografia no cal dir exhaustiva (perquè cap bibliografia no ho és), sinó ni tan sols completa ja que la Guerra encara no era acabada.

Per això és més just dir que la primera bibliografia sobre la guerra d’Espanya és la de Juan García Durán, 1936-1939. Biliography of the Spanish Civil War (Montevideo 1964). La bibliografia de García Durán va ser durament criticada per Ricardo de la Cierva, però Southworth la va reivindicar en un article (Los bibliófobos: Ricardo de la Cierva y sus colaboradores, dins “Cuadernos de Ruedo Ibérico”, núms. 28-29, 1971) en el qual, en canvi, denunciava els greus i nombrosos errors de l’obra dirigida per De la Cierva, Bibliografia general sobre la Guerra de España (1936-1939) y sus antecedentes históricos. Fuentes para la historia contemporánea de España, Madrid-Barcelona 1968, tot i haver tingut l’ampli suport, en personal i en recursos materials, del Ministeri d’Informació i Turisme.

Immediatament després del 1939 no es pot parlar encara d’historiografia seriosa de la República i la Guerra Civil. A l’Estat espanyol només hi ha triomfalisme dels vencedors, denigració dels vençuts, narració truculenta dels desastres de la revolució i, per damunt de tot, mitificació del Caudillo. La Biblia Vulgata d’aquesta literatura és la monumental Historia de la Cruzada Española, dirigida per Joaquín Arrarás Iribarren, en vuit volums (Madrid 1940-43). Els dos primers volums eren dedicats als antecedents de la Guerra, començant de bastant lluny, des del conflicte al Marroc i la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909. S’havia de demostrar, en la línia ideològica del guió que Franco va escriure més tard per a la pel·lícula Raza, que la inoperància de la democràcia parlamentària havia fet necessari que els veritables espanyols es llancessin a la guerra per Déu i per Espanya. A l’exili es van publicar les primeres memòries dels polítics i militars derrotats, algunes amb una dosi d’autocrítica sobre les causes de la derrota, però generalment apologies personals. Però aquests escrits encara trigaran alguns anys a ser nombrosos.

En els últims quinze anys han aparegut importants obres de síntesi. La Història dels Països Catalans (EDHASA, Barcelona 1980) de Manuel Ardit, Albert Balcells i Núria Sales, coordinada per Balcells, dedica el darrer volum al període entre el 1714 i el 1975. Del mateix Balcells és la secció d’aquesta obra que tracta de la República i la Guerra Civil, en tres capítols dedicats respectivament a Catalunya, al País Valencià i a les Illes. Encara que no s’estenguin a tots tres països, cal registrar, els primers anys vuitanta, els dos volums Catalunya i la Segona República i Catalunya i la guerra civil, sota la direcció de Jaume Sobrequés i amb diversos col·laboradors (Edicions d’Ara-La Gran Enciclopèdia Basca, Barcelona 1983). De la mateixa col·lecció i any, i amb la mateixa direcció, són els Documents sobre la guerra i la revolució a Catalunya (1936-39). Dins la Història del País Valencià d’Edicions 62, el volum V, coordinat i introduït per Pedro Ruiz Torres, versa sobre tota l’època contemporània, des del 1833 fins al 1975. Ens interessa especialment el capítol d’Ismael Saz sobre la República, la Guerra i el franquisme.

Per a passar dels pamflets de combat a les històries objectives, ha estat molt important l’aportació dels autors anglosaxons: Carr, Thomas, Southworth, Jackson i Preston. Contra ells han objectat de vegades alguns historiadors espanyols que un estranger no podrà entendre mai del tot les coses d’Espanya. De fet, aquests historiadors han ajudat considerablement els espanyols a superar els partidismes i a conèixer amb més rigor històric el propi passat recent. Però, en tot cas, és una objecció que amb molta més raó la podríem formular des dels Països Catalans contra els historiadors tant espanyols com estrangers que desconeixen totalment la nostra realitat i, doncs, l’especificitat dels problemes de la Guerra Civil a les nostres terres. Hugh Thomas, per exemple, va emprendre una formidable recerca bibliogràfica (més que de documentació de primera mà) i va confrontar les dues versions dels esdeveniments, bo i corregint-les l’una per l’altra. Però allò en què els espanyols blancs i roigs coincideixen, ja ho dona per dada indiscutible. I no és així, per exemple, en l’actitud de la Santa Seu durant la Guerra, ja que, per raons oposades, tant republicans com franquistes tenien interès a dir que el papa estava completament del cantó dels insurrectes. I no ho és tampoc en allò que constitueix el tema propi d’aquest volum: República i Guerra Civil als Països Catalans. l’aportació catalana a la revisió de la història contemporània d’Espanya ha estat considerable, tot i que el treball de Soldevila i de Vicens i Vives en la superació de tòpics ha tingut fortes resistències, però encara hi ha molta més dificultat de recepció quan es tracta de la visió que tenim de nosaltres mateixos. Malgrat les nostres innegables discrepàncies, des de ponent se’ns veu com una “escola catalana” realista, autocrítica, metodològicament rigorosa, europea, amb gran llibertat enfront dels mites nacionals (cosa insòlita en un país en procés reivindicatiu) i profundament renovadora.

Els col·laboradors d’aquest volum —i menys encara el coordinador— no eren els únics possibles, ni pretenen l’exclusiva de l’explicació i la interpretació de la nostra història, però ha estat una satisfacció obtenir la seva magnífica col·laboració. Hi són representades dues o tres generacions i diverses tendències. Cada autor és responsable del seu treball, amb plena llibertat, però, malgrat tot, el volum resultant ofereix una indiscutible coherència, cosa especialment remarcable si tenim en compte el període històric tractat. És molt més fàcil que els nostres historiadors no discrepin parlant de Jaume I o, si voleu, del 1714, que no pas a propòsit de la República i la Guerra Civil als Països Catalans.