La República fins l’any 1936

L’historiador que intenta fer un balanç dels èxits i dels fracassos de la Segona República espanyola, i de la Generalitat catalana que es trobava embarcada en el mateix vaixell, no pot oblidar que l’Estat espanyol no restava al marge de les grans crisis —econòmica, social, política, ideològica— que es van iniciar a la darreria dels anys vint i que esclataren amb tota la seva força els anys trenta.

La crisi dels anys trenta

La victòria dels aliats el 1918 semblava haver consolidat els règims democràtics parlamentaris, però a partir de la crisi econòmica del 1929, l’atur forçós, la inflació, la ruïna de les classes mitjanes i la minva general del poder adquisitiu van exacerbar les tensions socials i feren trontollar la fe en aquell sistema polític que semblava una conquesta irreversible del món contemporani. En alguns països (Alemanya, Polònia, França) es va covar un antisemitisme popular atiat pel nacionalisme d’ultradreta, que explotava amb un patrioterisme demagògic l’enveja de les classes mitjanes empobrides contra els jueus, suposadament enriquits a costa seva. Als Estats Units, la xenofòbia endèmica d’alguns sectors americans vells es disparà amb la gran crisi i l’atur. Henry Ford, genial creador de la indústria automobilística però home d’idees polítiques extravagants, des del 1918 havia començat a escriure uns articles que en el nou context, amb el títol d’El jueu internacional, van tenir molta difusió. Tot i que el 1927 se n’havia retractat formalment, una traducció a l’espanyol veié la llum a Leipzig el 1924-25, i el gran èxit comercial originà reedicions a Barcelona els anys 1930, 1932, 1934, 1936 i 1940. A Espanya no hi havia jueus, però sí que hi havia antisemitisme: la ideologia ultradretana, amb falsificacions de documents si cal, culpava jueus, maçons i bolxevics de conspirar internacionalment contra la monarquia catòlica. Onésimo Redondo havia incorporat l’antisemitisme al feixisme espanyol, i va esdevenir una de les obsessions de la ideologia del nou règim. Alguns d’aquests periodistes acusaven el judaisme internacional d’haver desencadenat la guerra d’Espanya. Pío Baroja, en els seus anys de col·laboració amb el franquisme, publicà una col·lecció d’articles sota el títol, típic de la foguerada aleshores imperant, de Comunistas, judíos y demás ralea (Valladolid 1938). Les Ediciones Antisectarias, de Burgos, difongueren els apòcrifs Protocolos de los Sabios de Sión. Pemán, en el seu Poema de la Bestia y el Ángel (Saragossa 1938) identificà la bèstia apocalíptica amb la sinagoga i lloà, en canvi, els moros que “vienen a España a luchar por Dios”. Serrano Suñer, en un discurs del juny del 1938 que volia contrarestar la campanya dels comitès per la pau de París, acusava Maritain de ser jueu convers (Maritain no ho era, però sí la seva muller Raïssa) i deia: “España, que prestó a la Iglesia de Cristo el gran servicio de luchar contra la herejía protestante, renueva hoy aquel servicio, haciendo esta otra salida al mundo. Frente a esto, ¿qué es lo que importa, ni qué nos interesa a nosotros la sabiduría de Maritain? La sabiduría de Jaime Maritain tiene acentos que recuerdan la de los sabios de Israel y tiene las falsas maneras de los demócratas judíos. Nosotros sabemos que él está en trance de recibir, o recibe ya, el homenaje de las Logias y de las Sinagogas, tenemos derecho a dudar de la sinceridad de su conversión y a denunciar ante el mundo católico este peligro tremendo de traición”.

És significatiu que justament, en aquests anys vint i trenta es multipliquessin els estudis teòrics i empírics sobre les classes socials, particularment les classes mitjanes. l’antiga noció de classe mitjana esclatà en un ampli ventall de sectors, que van des de la burgesia fins al proletariat urbà i els jornalers agrícoles. Entre aquests dos límits extrems, es consideraven classes mitjanes, en escala descendent, els petits industrials, els artesans autònoms, els comerciants modestos i els petits propietaris agrícoles. Tots aquests són treballadors per compte propi, però hi havia sectors de treballadors per compte d’altri que també eren considerats classes mitjanes: en primer lloc, els funcionaris, que van constituir un dels sectors socials amb més acusada mentalitat mesocràtica, i els empleats, sobretot els anomenats “proletaris de coll blanc” que, amb un sou molt reduït, havien de mantenir un estatus social superior. Segons unes estadístiques que recull Jean Touchard, forçosament aproximades, però que poden ser un bon indici de la realitat, dels 150 000 italians que el 1921 estaven inscrits en el partit feixista, 18 000 eren propietaris rurals, 10 000 exercien professions liberals, 22 000 eren empleats (dels quals un terç eren funcionaris) i quasi 20 000 eren estudiants. Dels 60 000 feixistes restants, la majoria eren jornalers agrícoles, i només una minoria eren propietaris urbans.

La crisi del 29 i l’atur a Occident

Conseqüències de la crisi del 1929.

La crisi del 1929 en pocs anys va portar a la ruïna, l’atur i la misèria milions d’obrers, empleats, pagesos i petits comerciants dels països industrialitzats. Als Estats Units, que l’any 1933 tenien més de 13 milions d’aturats, fou la política econòmica impulsada pel president Franklin D. Roosevelt, el New Deal, la que va permetre superar la difícil situació, tot i que s’havia de trigar més de deu anys fins a assolir els nivells d’ocupació i de producció d’abans del 1929. A Alemanya, que el 1931 tenia uns 6 milions de desocupats, la crisi donà l’oportunitat a Hitler d’aprofitar el gran descontentament popular per a accedir al poder (gener del 1933). Ben aviat els nazis, per una via autoritària i militarista, van aconseguir de fer baixar les xifres d’atur incentivant la política de rearmament i el procés de concentració de capitals.

L’expansió dels feixismes

Durant la guerra del 1914-18 van ser mobilitzades grans masses, tant rurals com urbanes, que fins aleshores s’havien mantingut molt al marge de les lluites polítiques. Dos grans moviments internacionals van fracassar en l’intent d’aturar aquella guerra entre els pobles europeus: el socialisme i el cristianisme. Els nacionalismes, excitats pels governs, van resultar molt més potents que qualsevol altra ideologia o convicció. Però els antics combatents, quan acabada la guerra van retornar a la vida civil, no van veure realitzades les grans promeses que els havien fet mentre eren a les trinxeres. Es produïren, tant en els pobles vencedors com, més encara, en els vençuts, sentiments de frustració, que van ocasionar la incorporació de grans sectors de població a la vida política. Però no s’incorporaren simplement a l’exercici dels costums parlamentaris. Els antics sistemes polítics vuitcentistes, basats en unes oligarquies que es repartien l’exercici del poder, van quedar desbordats pels partits de masses, i el sistema democràtic parlamentari, que semblava una dada adquirida a tots els països civilitzats, trontollà. La reacció contra un estat de coses considerat intolerable prengué una doble direcció: a l’esquerra, exigència de reformes radicals fins a arribar a accions obertament revolucionàries; a la dreta, proliferació d’organitzacions paramilitars i partits feixistes.

Thomas Hobbes havia posat a la portada del seu Leviatan o la potència i la forma d’un estat eclesiàstic i civil (1651) la curiosa figura d’un gegant, amb corona reial, una espasa a la mà dreta i un bàcul episcopal a l’esquerra, i un cos monstruós integrat per una munió de minúsculs homenets. Els ciutadans de l’estat totalitari són també àtoms del cos polític, però ja no estan apilotats a la bona de Déu, sinó adoctrinats, enquadrats, arrenglerats, disciplinats en un colossal escenari geomètric dissenyat amb escaire i tiralínies. El dia del partit nazi a Nuremberg havia estat preparat pensant que havia de ser filmat i immortalitzat per la fotògrafa i cineasta Leni von Riefenstahl —que va filmar també l’exaltació pagana del cos humà als Jocs Olímpics de Berlín del 1936— de manera semblant a com actualment la inauguració d’uns Jocs Olímpics es munta pensant en la seva retransmissió televisiva. I en aquell espectacle, tot, homes, estendards, formacions, convergia cap a la tribuna des d’on un foll gesticulava i cridava fins a hipnotitzar aquell Leviatan quadriculat dels militants nazis.

Les eleccions al Reichstag. 1932-1933.

Les eleccions generals a la Gran Bretanya i a França. 1931-1936.

Perquè una de les principals característiques dels feixismes és l’estil carismàtic dels seus líders. La doctrina és en ells mínima. Mentre la propaganda comunista apel·la a la intel·ligència, la feixista pren la voluntat i li exigeix una fe cega i una obediència absoluta. No cal pensar: basta obeir. “El Jefe (Führer, Duce o Caudillo) no se equivoca nunca”, diu una consigna que la propaganda de la CEDA va aplicar desafortunadament al Jefe Gil-Robles en la campanya per a les eleccions del febrer del 36. No sols la doctrina es redueix al Cap, sinó que del Cap mateix el que importa no és el pensament sinó la persona, que exigeix una adhesió incondicional, i el gest, que crea una mena de relació que no s’havia donat en cap sistema polític anterior. Un nazi alemany, que no era cap persona inculta sinó un alt magistrat, explicava així la seva reacció íntima quan en un d’aquells actes multitudinaris, leviatànics, li va escaure de poder estar uns segons cara a cara a tocar de Hitler: “Va arribar-me aleshores el gran calfred de felicitat. Jo el vaig mirar als ulls i ell em va mirar als meus, i ja no vaig tenir més que un desig: entrar dins de mi mateix i quedar-me a soles amb aquesta impressió immensa que m’embolcallava”. La idolatria pel “papà” Stalin no quedava gaire lluny d’aquesta, fins que Khruixtxov, al XX Congrés del PC de l’URSS (1956), va denunciar el culte a la personalitat i el dogmatisme i va declarar que la humilitat és una virtut necessària per a un bon comunista. A l’Espanya feixista, ja als inicis del nou règim, l’ambaixador italià Roberto Cantalupo es va adonar que s’iniciava un procés d’aquesta mena: “Tots li deien Caudillo, i el qualificatiu —substancial anunci de la dictadura— havia passat sense dificultat. Jo pensava en Mussolini, que el 1922 va ser anomenat Duce, primer per alguns, després per molts, finalment per tothom. Au, mira de suprimir després aquests títols: caldria una contrarevolució, perquè certs mots, un cop han entrat en la història i s’han identificat amb un mite, només es poden derrocar amb un moviment armat”.

Els estats totalitaris van muntar organismes potents per infondre als individus la mentalitat correcta. El 1933 Hitler creà el Ministeri d’Educació Popular i Propaganda, i el confià a Joseph Paul Goebbels. Era un organisme oficial sense precedents en cap país del món. Mussolini seguí l’exemple nazi i el 1934 creà, sota la seva immediata dependència, el Sots-secretariat d’Educació Popular i Propaganda, que el 1935 va assolir el rang de ministeri, Ministero per la Stampa e Propaganda, i el 1937, en plena Guerra Civil Espanyola, va rebre el nom eufemístic de Ministero delia Cultura Popolare. Aquests aparats propagandístics nazi i feixista van ajudar Franco a crear-ne un de propi al servei del mite del Caudillo i de la Cruzada. Els serveis policíacs van assolir una omnipresència i una eficiència remarcables i la gent tenia por de parlar fins i tot entre les parets de casa. No existien encara les gravacions magnetofòniques ni la informatització de dades, però sí les escoltes telefòniques. En els arxius de la Pubblica Sicurezza feixista es poden veure centenars de lligalls de converses preses taquigràficament i després laboriosament transcrites en clar a màquina. Entre els papers personals de Mussolini hi ha un comunicat oficial del cap de la primera expedició militar enviada a Cadis, que assegura que aquells soldats estan plens d’entusiasme i promptes a morir per l’Imperi i pel Duce, i al costat una escolta telefònica d’un dels oficials, que explica a un amic que molts d’aquells pobres homes no s’imaginaven que haguessin d’anar a Espanya, a una guerra de debò, i que quan els ho han dit s’han ensorrat. Sembla com si mig Itàlia estigués escoltant l’altra meitat. “El Gran Germà t’aguaita”, dirà un gran pòster en la novel·la d’Orwell Mil noucents vuitanta-quatre.

Les dones, els joves i fins i tot els infants van ser polititzats, militaritzats i uniformats. Mocadors vermells, boines vermelles, camises blaves, corbates verdes, camises caquis, corretges militaroides desfilaven per donar sensació de massa i de força. Criatures que amb prou feines sabien parlar eren exhibides i retratades amb el puny enlaire o el braç alçat, i de vegades disfressades de soldats, amb gorra militar o casc de llauna, escopeta de fusta i un punyalet que volia ser ferotge.

El grup feixista Croix de Feu durant el pelegrinatge a Sant Jaume de Calaons, 25-7-1938.

ATN

Un xarampió feixista aixecà fortes butllofes durant aquests anys arreu d’Europa. Van aparèixer una colla de partits de masses segons els models italià i alemany. A França aparegué el fenomen de les Ligues, la més perillosa de les quals fou la de les Croix de Feu, dirigida pel tinent coronel De la Rocque, que arribà a tenir dos milions de membres. No tenia un programa gaire precís, fora dels tòpics tradicionals de la dreta autoritària, però la seva orientació feixista i l’estil paramilitar en van fer una tropa de xoc quan va convenir. Un sector d’empresaris i classes dirigents, esverats per l’arribada al poder dels socialistes, donaren suport de tota mena a aquests organismes, revisaren la seva tradicional oposició xovinista a Alemanya, protestaren pel pacte francosoviètic i foren favorables primer a la invasió italiana d’Abissínia i després a la intervenció feixista en la guerra d’Espanya. Inversament, l’expansió dels feixismes estimulà la unió de forces democràtiques i sindicals franceses, com ara els partits radical, socialista i comunista, la CGT i la CGTU, i també es mobilitzaren entitats com la venerable Ligue des Droits de l’Homme. Les Croix de Feu van organitzar una marxa contra el Parlament que va acabar en batalla campal i va fer caure el Govern. Els sindicats multiplicaren vagues i ocupacions de fàbriques que van fer témer als empresaris que França pogués seguir el camí de Rússia.

A Àustria les milícies socialistes obreres de la Schutzbund lluitaven amb les milícies dretanes del príncep Stahremberg, sostenidores del catòlic Engelbert Dollfuss, que al març del 1933 va dissoldre el Parlament, prohibint alhora el partit comunista i el nazi i instaurant un règim autoritari d’orientació catòlica. Al febrer del 1934, a Viena, després de tres dies de revolta, les Heimwehren, que havien esdevingut la policia del règim, van esclafar els socialistes. Però al juliol del 1934 es produí un putsch nazi i Dollfuss fou assassinat. El succeí el canceller Kurt Elder von Schuschnigg, que malgrat els esforços per apaivagar Alemanya i realitzar fins i tot una visita a Hitler, no va poder evitar, al març del 1938, l’ Anschluss, la incorporació d’Àustria al Tercer Reich nazi. Pel febrer del 1933 es confirmà a Portugal una constitució que instaurava l’ estado novo, de tipus feixista i corporatiu, sota la presidència del general António Óscar de Fragoso Carmona i el govern efectiu de l’economista António de Oliveira Salazar i el suport de l’exèrcit i l’Església. Una dictadura que alguns volgueren qualificar de paternal, per bé que d’altres, més crítics, no li admeteren aquest atenuant. A Romania aparegué el partit feixista i antisemita de la Guàrdia de Ferro, dirigit per Corneliu Zelea Codreanu. El partit camperol, presidit per Iuliu Maniu, que manava des del 1928, perdé el poder a causa de la crisi general. l’exrei Carles II ho aprofità per retornar i establir un govern personal el 1930. El 1938 el patriarca ortodox Christea constituí un govern de concentració nacional que suspenia la constitució, prohibia tots els partits i emprenia una política exterior orientada contra la Unió Soviètica. A Bèlgica, en les eleccions del 1936, el partit feixista comandat per Léon Degrelle i que prengué el nom del seu portaveu, el setmanari “Rex” (invocació de Crist Rei) amb el lema Rex vaincra!, obtingué resultats alarmants. El rexisme trobà els seus afiliats principalment entre els intel·lectuals catòlics i alguns nacionalistes flamencs. Després de la victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial, Degrelle trobà benèvol refugi a l’Espanya de Franco. També a la tranquil·la Suïssa es creà un Front Nacional per combatre el comunisme i regenerar el país. Afirmaven que la democràcia ja no tenia sentit, però es presentaren a les eleccions i el 1935 obtingueren sis llocs al cantó de Zuric. Els van perdre el 1938, perquè el proselitisme nazi, l’Anschluss i l’annexió del territori dels sudets havien esverat l’opinió pública suïssa. La febrada feixista es propagà cap al nord fins als llunyans països escandinaus. A Dinamarca aparegué un minúscul partit nazi que el 1935 només obtingué 1 500 vots, però que el 1939 n’assolí 30 000 i tres diputats. A Noruega va aparèixer un partit feixista d’unió nacional dirigit per Vidkun Quisling que, amb la seva col·laboració amb els ocupants alemanys durant la Segona Guerra Mundial, donà nom comú a tots els governants titelles de Hitler a diversos països europeus ocupats. Només a la Gran Bretanya va fer plenament el ridícul Sir Oswald Mosley amb la seva petita colla de camises caquis.

Els Fronts Populars

Les eleccions franceses del 26 d’abril de 1936.

La presa del poder per part de Hitler va convèncer Stalin que l’estratègia que fins aleshores havien seguit els partits comunistes de tot Europa, de combatre igual tots els partits burgesos, tant els de dreta com els d’esquerra, inclosos els socialdemòcrates —aquests últims més que cap altre, perquè els semblaven precisament els seus rivals immediats—, era suïcida. Per això el VII Congrés del Komintern (juny-agost del 1935) va propugnar la nova estratègia dels Fronts Populars, en els quals els comunistes invitarien els socialdemòcrates i tots els altres partits democràtics a unir-se per barrar el pas als feixismes. La invitació s’estendria àdhuc als catòlics més oberts. A França, aquesta nova consigna va prendre la forma de la famosa política de la main tendue, segons l’al·locució radiada per Maurice Thorez el 17 d’abril de 1936: “Nosaltres t’allarguem la mà (nous le leridana la main), catòlic, obrer, empleat, artesà, camperol, nosaltres que som laics, perquè tu ets el nostre germà, i tu et trobes com nosaltres aclaparat pels mateixos neguits”. Alguns francesos que, per imperatiu de la seva consciència cristiana, s’arrengleraren en aquesta oposició al feixisme van ser tractats d’apòstates per la majoria confessional. La premsa catòlica francesa del 1936 era plena d’articles i de caricatures en aquest sentit, com una que representava un confessionari des d’on el sacerdot deia al penitent: “En penitència, direu tres avemaries i una Internacional...”. El primer lloc on un front popular va triomfar va ser a Espanya, a les eleccions del 16 de febrer de 1936. El 3 de maig del mateix any vencia el Front Popular francès. A la Catalunya del Nord, el periòdic perpinyanès “Le Roussillon”, primer diari i després setmanari de caràcter antirepublicà que, des de la seva fundació, al final del segle XIX, havia estat defensor del carlisme espanyol i del monarquisme francès del comte de Chambord, i que més tard feu seves les tesis de Charles Maurras i l’Action Française, durant la Guerra Civil aclamà Franco amb entusiasme i atacà la República amb un llenguatge de gran violència. Va donar la benvinguda als generals Sánchez i Solchaga quan van arribar a la frontera, va veure en les brigades navarreses els successors de les partides carlines i, el lr d’abril, va aplaudir els vencedors amb clams d’entusiasme: “Paix a l’Espagne glorieuse! Paix aux vaillants défenseurs de la civilisation! Paix aux dompteurs du marxisme!”. Aquesta ideologia ha perdurat fins a l’actualitat al Rosselló, particularment entre la noblesa rural. És el cas, per exemple, de Pere Jonqueres d’Oriola, campió olímpic d’equitació, que ha proclamat obertament el seu carlisme.

El doble moviment de fronts populars i de feixismes generà una violència creixent que va trasbalsar tot Europa, no solament amb incidents o atemptats isolats, sinó fins i tot amb aldarulls multitudinaris. Aquesta pertorbació de l’ordre públic contribuí a fer encara més difícil el funcionament normal de les institucions democràtiques. Si, com algú ha dit, la guerra d’Espanya va ser el pròleg de la Segona Guerra Mundial, i tant la guerra del 1914 com la del 1939 van ser conflictes entre països germans, bé podem dir que la Guerra Civil Espanyola se situa cronològicament en l’entretemps tumultuós de les dues grans guerres civils europees.

L’ascens del feixisme i la política de Front Popular de Stalin

L’ascens al poder dels nazis a Alemanya (gener del 1933) i la pressió de l’extrema dreta autoritària a bona part d’Europa van forçar importants canvis en l’estratègia de l’esquerra. El mateix 1933, al congrés de París de la Internacional Obrera Socialista, fou adoptada una política d’aproximació als comunistes per fer front al feixisme. Dos anys després, Stalin imposà un canvi radical en la línia de la Internacional Comunista, que abandonà la tàctica anomenada de “classe contra classe”, d’hostilitat als socialistes, per a proposar-los, com també als partits de l’esquerra burgesa, la constitució d’unes àmplies aliances electorals: els fronts populars antifeixistes. Se superava així l’enfrontament històric dins l’esquerra produït al començament dels anys vint arran de la Revolució Russa. Els fronts populars van aconseguir guanyar les eleccions generals a tres estats: Espanya, França (febrer i maig del 1936) i Xile (1938).

La proclamació de la República

A les tensions que agitaven tots els estats europeus, s’afegí, a Espanya, una herència vuitcentista, uns problemes específics que la Segona República no va pas crear, sinó que se’ls va trobar com a assignatures pendents, i que la majoria dels països moderns tenien ja resolts des del segle XIX. Luis Jiménez de Asúa, diputat socialista i penalista eminent, enumerava i etiquetava així aquests problemes: la reforma militar (una reforma tècnica), la qüestió religiosa (una reforma liberal), el problema agrari (una reforma tardana) i el problema regional (una reforma patriòtica). Una tal problemàtica demanava urgentment un canvi a fons, però els canvis per força havien de resultar conflictius.

Portada d’"El Mercantil Valenciano” en proclamar-se la República, València, 15-4-31.

Els fautors del canvi de règim a Espanya es complaïen a anomenar-lo revolució. No en el sentit de trasbals de l’ordre públic acompanyat d’incendis i alguns morts, ja que justament s’enorgullien de la manera pacífica com es va produir, sinó en el sentit profund, que és també l’etimològic, de capgirament de la cosa pública o, com diu el diccionari, pel que fa a l’accepció política del mot, de “canvi en profunditat, total i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat”. Així, per exemple, Jaume Aiguader publicà el llibre Catalunya i la Revolució, i un dels principals personatges del Vaticà, Domenico Tardini (que fou secretari d’Estat sota Joan XXIII), satisfet perquè amb la caiguda de la monarquia desapareixia el dret de presentació de bisbes i per primera vegada de cinc segles ençà el papa podia nomenar-los lliurement, deia i repetia: “benedetta rivoluzione!” De fet, però, el canvi no va ser socialment i econòmicament gaire radical, i va desembocar en una revolta militar que, aquesta sí, va ocasionar molts morts i grans destruccions.

Als Països Catalans, i de manera particular a Catalunya, els sentiments antiborbònics i fins antimonàrquics eren força estesos al principi d’aquest segle. Per més que la Primera República, amb presidents catalans, semblava haver estat un somni, i encara efímer, l’aventura dictatorial, a la qual Alfons XIII es va llançar —com aquell qui es llança a les brases— per fugir del foc de l’expedient Picasso, va precipitar les coses. S’hi va afegir, a Catalunya, la repressió ridícula contra les expressions més innocents de la catalanitat i la persecució contra l’Església catalana, que va fer perdre tot el que pogués restar en els catòlics catalans de respecte sagrat per la monarquia.

Republicans de Xàtiva demanant l’amnistia per als presos de la Dictadura de Primo de Rivera, s.d.

AV / G.C.

A la resta de l’Estat el republicanisme tenia molta menys força. Però la sorpresa general amb què el canvi de règim va ser rebut per molts espanyols no significa de cap de les maneres que no hagués estat legítim. La historiografia dretana no ha parat de negar-ho tot al·legant, primer, que no es tractaven d’unes eleccions constituents, i ni tan sols polítiques, sinó merament municipals; i, segon, que les havien guanyades els monàrquics, perquè havien obtingut molts més regidors que els republicans. Més endavant, aquest argument seria repetit com una justificació d’allò que sí que era, amb tota evidència, una il·legalitat: la revolta militar del 1936. No es pot desconèixer que les eleccions de la Restauració no eren gaire representatives. A Oligarquía y caciquismo como la forma de gobierno actual en España, Joaquín Costa escrivia: “Farsa el sufragio, farsa el gobierno, farsa el parlamento, farsa la libertad, farsa la patria”, i Azaña afirmava: “España es un país gobernado tradicionalmente por caciques [...]. Nada más urgente que destruir el caciquismo” a Caciquismo y democracia. Hi havia arreu d’Espanya un gran desinterès, que feia que molts ciutadans no es prenguessin la molèstia d’anar a votar, o si hi anaven era per vendre el seu vot al millor postor. En alguns pobles catalans, cap al 1920, un vot valia un duro, alhora que “un sopar de duro” designava una disbauxa gastronòmica, d’on passaria a significar una cosa impossible o increïble. Fins i tot la Lliga, que pretenia combatre el caciquisme espanyol i moralitzar la política, comprava vots. Eduard Aunós ha confessat que, quan el 1923 es va presentar a Ponts per la Lliga, havia comprat vots a 100 i 150 pessetes. Denunciada la irregularitat, es defensava al·legant que “l’altre” era qui havia començat la compra de vots, però no li va servir de res: li van anul·lar l’acta. També Josep Maria de Sagarra, que havia participat en alguna campanya de la Lliga, explica a les seves memòries divertides operacions de compra descarada de vots al Solsonès. Però és que, a més, la llei electoral vigent tenia el famós article 29, en virtut del qual quedaven automàticament elegits aquells candidats que no tinguessin adversari, i la força del caciquisme era tal que, particularment a les zones rurals, ningú no gosava encarar-se al candidat del cacic local. En aquelles eleccions del 12 d’abril de 1931, segons Miguel M. Cuadrado, el 20,3% dels electors no van poder votar de resultes de l’article 29. Del cens electoral restant, el 33,1% es va abstenir. La suma d’aquests dos factors va privar de vot el 46,7% dels electors. Per això només el vot de les grans capitals i d’algunes zones industrials, on el moviment obrer era organitzat, o també de zones com Catalunya i Euskadi, on el nacionalisme era viu, resultava significatiu.

Pel que fa al caràcter d’aquelles eleccions del 1931, les coses, en aquell intermedi entre la caiguda del dictador i la del rei que es va anomenar la Dictablanda, es van precipitar de tal manera que tothom reconeixia que s’hi jugava el règim. El que passava és que els monàrquics, refiats dels mètodes tradicionals de manipulació electoral, no s’imaginaven que poguessin perdre. Gil-Robles, a les seves memòries, recorda així el 12 d’abril, quan va veure que fins i tot en l’aristocràtic barri madrileny de Salamanca, on ell vivia, havien perdut:

“No acertaba a comprender el resultado [...]. Corrí al centro electoral con la certificación. Confiaba en que el resultado de mi sección fuera casi excepcional en el distrito; me esperaba, sin embargo, una decepción mucho mayor. De todas las secciones, de todos los distritos se recibían impresiones desoladoras [...]. De casi todas las capitales de provincias llegaban noticias catastróficas. En la Casa del Pueblo ondeaba, como expresión bien clara del significado de la contienda, una enorme bandera roja. Nos encontrábamos todos oprimidos, desalentados... La Monarquía acababa de recibir un golpe de muerte”.

Un altre monàrquic, Romanones, declaraba als periodistes: “El resultado de las elecciones no ha podido ser más lamentable para los monárquicos [...]. Han sido ocho años [els de la Dictadura] que al fin han hecho explosión”. I quan el 13 a la tarda van preguntar al cap de Govern, l’almirall Aznar, si a la vista dels resultats electorals hi hauria crisi ministerial, els va respondre amb la famosa sentència: “¿Crisis? ¿Qué más crisis desean ustedes que la de un país que se acuesta monárquico y amanece republicano?”

Però la prova més contundent és el manifest del rei. En contra del que tantes vegades s’ha dit i repetit, que, tot i haver guanyat les eleccions els monàrquics, no va voler que es vessés sang per defensar el seu tron, la realitat és que Alfons XIII va intentar dominar els manifestants republicans que a Madrid celebraven la victòria, però el general Sanjurjo, director general de la Guàrdia Civil, va considerar inútil i perillós treure la Benemèrita al carrer, i el comte de Romanones el va exhortar a sortir d’Espanya al més aviat possible. El rei no va tenir més remei que anar-se’n, després de signar un manifest “al País”, que el diari monàrquic “ABC” va publicar a primera plana el dia 17, que començava amb aquestes eloqüents paraules: “Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo [...] y mientras la nación habla suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real y me aparto de España, reconociéndola así como única señora de sus destinos”. Qui gosarà, doncs, dir que van guanyar els monàrquics, o que eren unes eleccions merament administratives?

El 14 d’abril del 1931

F. Macià proclama la República Catalana des del balcó del palau de la Generalitat, Barcelona, 14-4-1931.

AHC / R.M.

La jornada del 14 d’abril de 1931 estigué fortament marcada, a Catalunya, no solament per l’entusiasme popular sinó també per una notable improvisació i confusió polítiques, cosa que es reflectí en les dues, i diferents, proclamacions del nou règim. En efecte, cap al migdia Lluís Companys, acompanyat d’un grup de regidors de tradició republicana, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona proclamava “la República”, sense cap adjectiu, i penjava la bandera tricolor. Mitja hora més tard Francesc Macià, amb la gent d’Estat Català, i també des del mateix balcó, però onejant només la senyera, anunciava la proclamació de “l’Estat Català que intentarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques” i afirmava que acabava de formar-se, sota la seva presidència, el Govern de la República Catalana.

La gran esperança republicana

Per a tot Espanya l’adveniment de la República va obrir un temps d’esperança popular: esperança de justícia social i de participació efectiva en la vida política. Però per a les nacionalitats històriques va ser, a més, una porta oberta a l’esperança autonòmica. La caiguda de la monarquia no tenia el mateix sentit a Madrid que a Barcelona. A la majoria de l’Estat espanyol, era un canvi de règim o, com diuen els seus protagonistes, una revolució. A l’antiga Corona d’Aragó, en canvi, el destronament del Borbó retornava la cosa pública a la situació anterior a la conquesta de Barcelona i al “mal d’Almansa”. A l’Aragó, ningú no va fer cabal d’aquest matís i el plantejament fou exactament igual que a Castella o a Andalusia. A les Illes i al País Valencià tampoc no hi hagué gaire presa de consciència de les perspectives nacionalistes que va obrir el 14 d’abril. A Catalunya mateix no tots els ciutadans tenien les idees prou clares. Quan Lluís Companys, a la una del migdia d’aquella jornada crucial, proclamà des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona la República Espanyola, no anava més enllà del canvi de règim polític de l’Estat espanyol, exactament com unes hores abans s’havien anticipat a fer-ho els republicans a Éibar (Guipúscoa). El canvi d’horitzons va venir quan a un quart de tres Francesc Macià, des del mateix balcó, proclamà “l’Estat català sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al que sigui necessari per alliberar-los de la monarquia borbònica”. Fins de Madrid van acceptar el fet consumat, per més que de primer moment el govern provisional de la República volia que Catalunya esperés la proclamació d’una Constitució republicana i la concessió d’un Estatut. Però Manuel Carrasco i Formiguera, enviat per Macià, va fer de pont entre els dos governs. Josep Pla, en la seva sorneguera crònica de l’adveniment de la República a Madrid, anota el dia 16: “De plenipotenciari del senyor Macià ha vingut a Madrid el senyor Carrasco i Formiguera. El trobo mig ajagut a un sofà de la Presidència del Consell [...]. Em diu que necessitaria els precedents de la qüestió catalana i els papers necessaris per complir la missió que li ha estat donada. Corro a l’oficina de la Lliga i li porto tota la documentació desitjable”. Documents a part, Carrasco havia portat a Madrid el compromís dels republicans espanyols, en el pacte de Sant Sebastià, de reconèixer el fet català i la seva autonomia política, i també la proposta, suggerida pel seu correligionari Antoni Rovira i Virgili, d’adoptar per a la personalitat pública de la nova Catalunya el nom històric de Generalitat. La nova denominació no predeterminava el contingut de competències, que caldria concretar més tard, i comportava la renúncia a l’independentisme implícit en els noms de República Catalana o d’Estat Català. Carrasco, doncs, assegurà a Alcalá Zamora i al govern provisional que Catalunya acceptava integrar-se dins de la República Espanyola. El mateix dia 16, després de llargues converses amb el govern provisional de la República, tots van rebre els periodistes i Alcalá Zamora tranquil·litzà l’opinió pública: “La impresión que tenemos del asunto en Barcelona es de gran cordialidad. Se lleva con gran nobleza de miras y con singular afecto por las distintas regiones, que nos enaltece”. I tot assenyalant Carrasco, que era al seu costat, afegí: “El señor Carrasco, aquí presente, y que representa la izquierda radical catalanista más extrema, ha ratificado estos sentimientos catalanes”. Carrasco va afegir encara: “La República hará el milagro de unimos a todos”, com si automàticament les coses retornessin a l’estat que tenien la vigilia de l’11 de setembre de 1714.

Dos factors van contribuir al reconeixement de l’autonomia catalana per part de la República Espanyola. El primer va ser l’audàcia de Macià en convertir en nacionalista la proclama merament republicana de Companys i crear així un fet consumat, quan encara no hi havia un Govern republicà a qui hagués de demanar l’autonomia o que l’hi pogués atorgar. Això no va passar ni a Euskadi ni a Galícia, que haurien de començar a negociar des de zero. El segon factor fou l’hegemonia de l’esquerra i del republicanisme a Catalunya. El Govern central republicà era conscient del seu feble arrelament a tot Espanya, i per això deia Azaña que Catalunya era el “baluarte de la República”, perquè aquí era on el nou règim era més popular. En canvi, Euskadi va trobar la República molt mal disposada envers la seva autonomia perquè allí predominava la dreta catòlica. Indalecio Prieto Tuero temia que la concessió de l’autonomia als bascos comportés la creació d’un “Gibraltar vaticanista”. De fet, els bascos no van tenir Estatut fins que la Guerra Civil ho va fer tàcticament aconsellable.

Malgrat aquells dos factors favorables, Macià, ben a desgrat seu, es va haver de retractar a mitges de la seva proclama inicial, perquè hi havia un tercer factor molt important: a Barcelona no hi havia prou clima independentista i es trobava pràcticament sol. No és que no hi hagués molts catalans que desitgessin la independència, però no s’acabaven de creure que fos possible implantar-la.

Hi ha en la història moments dolços, o màgics, en els quals situacions i relacions de forces que semblaven monòlits de pedra es flexibilitzen, i en què tot, o quasi tot, esdevé possible. El 14 d’abril de 1931 va ser un d’aquests moments històrics, i el 19 de juliol de 1936 en va ser un altre. Son les dues dates que enceten les dues parts d’aquest volum: la pau i la guerra. En aquelles dues ocasions, l’Estat espanyol, que des de feia més de dos segles semblava un bloc compacte d’una solidesa a tota prova i absolutament fora de tota discussió, va esdevenir fang tou, de tal manera que si als Països Catalans hi hagués hagut una autoconsciència ben afermada, un mínim d’imaginació, una voluntat col·lectiva prou decidida i el coratge d’assumir un cert marge de risc col·lectiu i personal, la qüestió nacional podia haver quedat resolta irreversiblement. Cal tenir present que en tots els processos d’emancipació nacional la iniciativa ha partit sempre d’una petita minoria, que la majoria del país rebutjava com a somiatruites o com a pertorbadora de l’ordre i la convivència, però que després se’ls han anat sumant adhesions, i temps a venir tothom ha hagut de reconèixer que de part seva aquella minoria tenia la raó i el futur. Però a casa nostra el 1931 el “seny” va prevaler sobre la “rauxa”, i el 1936 es va emparar del país una “rauxa” que no era pas la nostra.

Josep Renau i la crítica social

Exemple de propaganda anticlerical en alguns d’Els deu manaments, J. Renau, València, 1934.

© IVAM, Generalitat Valenciana

Josep Renau i Berenguer (València 1907-Berlín Oriental 1982) va ser un dels artistes actius als Països Catalans durant els anys trenta que més contundentment va expressar les seves conviccions amb els seus cartells, fotomuntatges, murals i dissenys gràfics. Començà el seu treball com a cartellista l’any 1925 i el 1929, després de descobrir l’obra de l’alemany John Heartfield, va realitzar el seu primer fotomuntatge. Vinculat a l’extrema esquerra i convençut que amb els cartells es podia influir en l’opinió pública, se’n serví per a denunciar els grups en el poder. La sèrie de fotomuntatges Els deu manaments, realitzada el 1934, reflecteix una forta crítica social en temps de la República, especialment de les actituds de certs sectors de la burgesia, del poder i de l’Església en contraposició a les classes treballadores. Durant la Guerra Civil, va ocupar el càrrec de director general de Belles Arts. En aquella etapa només pogué realitzar Els tretze punts de Negrín (1938), que havien de ser destinats a la Fira Internacional de Nova York (1939). Malgrat el baix nombre de fotomuntatges creats durant el conflicte bèl·lic, Renau els utilitzà com a mitjà d’informació i propaganda en el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París (1937), del qual era comissari. Tot i que aquell fou un instrument utilitzat massivament en el conjunt dels pavellons, segons alguns crítics, el de la República Espanyola fou el que n’obtingué uns millors resultats.

Els processos autonòmics

Els processos autonòmics van dividir els Països Catalans, a causa del diferent grau de maduresa en la consciència nacional i també perquè, ja d’abans de la proclamació de la República, el pas de la Renaixença cultural a la política havia portat diferències d’orientació. Els orígens literaris de la Renaixença havien estat absolutament comuns als tres països: mossèn Jacint Verdaguer, Teodor Llorente i Marià Aguiló s’haurien horroritzat si algú els hagués negat la unitat de la llengua. Però quan, per obra principalment de Cambó i de la Lliga Regionalista, es crea una formidable màquina política al servei del catalanisme, ja no es podia tractar únicament de potenciar la cultura, sinó que calia tenir un programa econòmic, que a Catalunya, més desenvolupada, va tenir per beneficiaris els industrials i comerciants, mentre que al País Valencià i a les Illes predominaven encara els interessos agraris.

Un fet molt important per a la llengua catalana són les Normes de Castelló, aprovades el 1932, i que encara avui, passats més de seixanta anys, continuen sent la gran referència lingüística unitària vàlida per als nostres tres països. Cal esmentar també el Missatge als mallorquins tramès a la primavera del 1936 per una colla de “catalans de la Catalunya estricta”, que proclamava “la idea de la nostra comunitat, que, essent estrictament espiritual, no comporta hegemonia, sinó fraternal col·laboració”, per bé que reconeixia que “aquests llaços tan estrets” entre catalans i mallorquins “solament són sentits per les seleccions de banda i banda de la nostra mar”. Els signataris d’aquest manifest eren políticament molt varis: Francesc Cambó i Batlle, Francesc Carreras i Candi, Pere Bosch i Gimpera, Pompeu Fabra, Eduard Fontserè i Riba, Amadeu Hurtado i Miró, Francesc Matheu i Fornells, Nicolau d’Olwer, Rafael Patxot i Jubert, Josep Puig i Cadafalch, Carles Riba, Jaume Serra i Húnter, etc.

Els intel·lectuals mallorquins van correspondre amb una Resposta als catalans, apareguda a la premsa de Mallorca el 10 de juny i a la de Barcelona el 14, o sigui poc més d’un mes abans d’esclatar la Guerra que va dividir militarment els dos pobles. Segons Josep Massot i Muntaner aquesta resposta l’havia redactada probablement Joan Pons i Marquès, i la signaven personalitats de tots els sectors: de les cent cinquanta-tres signatures, segons el mateix Pons i Marquès, vuitanta-dues eren de dreta, vint-i-nou de centre i quaranta-dues d’esquerra. Expressava “la triple afirmació d’una unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és, per damunt de tota política, la terra on és parlada la mateixa llengua nostra”. Acabaven mostrant-se promptes a una acció cultural conjunta: “I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells actes i projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança”. Els signataris d’aquesta resposta no s’ho van passar gens bé quan, ben aviat, l’oposada sort de l’aixecament militar i, per si no fos prou, els bombardeigs de l’illa per l’aviació de la Generalitat van desvetllar en la Mallorca franquista un clima frenèticament anticatalà.

Tot i que Cambó incloïa sempre a les candidatures de la Lliga algun candidat mallorquí i algun altre de valencià, resultava altament excepcional la posició dels qui creien en la unitat política dels Països Catalans. Al País Valencià no hi havia cap partit d’una mínima importància que jugués la carta de la unitat cultural, i si a les Illes el moviment literari discorria plenament d’acord amb el del Principat, mancava una projecció política unitària. Va ser justament en aquests anys quan, per primera vegada, un partit polític formulà la unitat dels Països Catalans: Unió Democràtica de Catalunya, en el seu II Congrés Nacional (Tarragona, octubre del 1933), va aprovar una ponència de Pau Romeva i Ferrer, Miquel Coll i Alentorn i Josep M. Font sobre doctrina nacionalista que afirmava que “els Països Catalans constitueixen una nació amb totes les característiques de tal” i propugnava per a tota ella el dret d’autodeterminació. Carrasco i Formiguera, el 1937, davant el consell de guerra que el jutjava, va reivindicar per als països de llengua catalana, inclosos el Rosselló i el Conflent, aquest dret d’autodeterminació, cosa que va fer exclamar al capellà de la presó de Burgos: “Este hombre se ha suicidado”.

La supeditació del nacionalisme català al juridicisme —valgui aquest mot tan estimat de Jiménez de Asúa— de la República Espanyola va perdurar fins a l’altra banda del túnel del franquisme. De la legalitat republicana només ha sobreviscut, en la transició postfranquista, la legitimitat de la Generalitat restaurada. La Generalitat catalana i l’Estatut de Catalunya derivaven la seva legitimitat, jurídicament, de la República Espanyola i de la constitució republicana, de la qual eren com un apèndix, però després del 1975 les institucions i les autoritats republicanes, o el poc que en restava, van desaparèixer sense pena ni glòria, i en canvi es va reconèixer la continuïtat de la Generalitat que, en bona lògica jurídica, quedava constitucionalment penjada en l’aire, mancada del suport institucional republicà. És veritat que, contra el parer d’alguns demòcrates espanyols més lúcids, Adolfo Suárez González no va voler “derogar la derogació” de l’Estatut, mecanisme legal pel qual s’hauria retornat a la legalitat prefranquista, però Suárez no va crear la Generalitat, sinó que la va reconèixer i restaurar en la persona del president Josep Tarradellas. Al marge de les competències efectives que se li transferissin, quan Tarradellas, successor del president Companys i d’Iria, arribà a Barajas, una guàrdia d’honor li presentà armes i un oficial català el saludà en català com a president i li donà la novetat. Un poderós fil històric, jurídic i —per què no?— sentimental havia travessat la quarantena franquista.

Els republicans espanyols i l’Estatut

Manifestació davant del palau de la Generalitat en favor de l’Estatut, Barcelona, 1931.

AHC / R.M.

Amb els acords polítics coneguts com el pacte de Sant Sebastià (agost del 1930) per primer cop l’oposició antimonàrquica espanyola acceptà que, dins el futur règim republicà, Catalunya tingués dret a un organisme de poder propi. Des de llavors, per a l’esquerra republicana i per al nacionalisme radical, quedà clarament associada la idea que la proclamació de la República significava l’assoliment d’un poder català amb àmplies atribucions polítiques. Enfront d’això, la dreta catalana, i en especial la Lliga Regionalista dirigida per Francesc Cambó, persistia a defensar la legalitat monàrquica i proposava una futura reforma de la constitució en la qual, tal vegada, es podria preveure alguna forma d’autonomia.