El Congrés de Cultura Catalana

El Congrés de Cultura Catalana (1975-77) va ser el darrer gran acte col·lectiu organitzat pels sectors més dinàmics de la societat civil catalana, al marge de l’activisme més marcadament polític. Nascut uns mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, les seves activitats es van prolongar durant els primers dos anys de la transició, quan el futur encara era una incògnita i tot, o gairebé tot, era possible. Les incerteses d’aquests dos anys es poden veure reflectides en el desenvolupament intern del Congrés i en les discussions i resolucions que va generar. Probablement, també va ser la darrera gran ocasió en què es va intentar impulsar una iniciativa àmplia, acceptada majoritàriament, per tal d’articular una proposta d’actuació política única, en un marc geogràfic que no es limitava estrictament al Principat —és a dir, els Països Catalans— i de buscar i establir els trets comuns de les terres de llengua i cultura catalanes.

El primer pas cap al Congrés es va donar al gener del 1975 quan, a proposta de Josep Pi-Sunyer i Coberta, secretari de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona, es va discutir la idea d’organitzar un Congrés en Defensa de la Cultura Catalana. Aquesta proposta tenia les seves arrels en les campanyes per a dur el català a les escoles i els entrebancs que l’administració franquista havia posat a una iniciativa d’aquesta mena.

Immediatament, la majoria de col·legis i associacions professionals de Catalunya es van adherir a la proposta, però les primeres discrepàncies van provenir de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, que exigia que el Congrés fos popular i democràtic, obert a la participació popular, i que depassés l’àmbit estrictament acadèmic.

Al juny del 1975 es van definir les grans línies del futur congrés, ara ja no de Defensa de la Cultura Catalana, sinó senzillament de Cultura Catalana. Es van preveure vint-i-cinc grans àmbits de treball; l’estructura professional era integrada per un patronat i un consell superior —amb la participació de l’Institut d’Estudis Catalans, els premis d’honor de les lletres catalanes i diverses institucions acadèmiques i científiques, entre d’altres—, un secretariat permanent, una comissió executiva i una gerència. A mesura que es definia el Congrés, també s’anaven concretant les crítiques. Entre les primeres polèmiques cal mencionar l’exclusió de representants de l’Església dels òrgans rectors; després vindria la reafirmació de l’espai del Congrés —els Països Catalans— i, en darrer terme, l’exigència d’un congrés popular amb el màxim de rigor científic.

Un mes després, el Congrés de Cultura Catalana es consolidà com una de les grans plataformes unitàries de la transició, al costat de l’Assemblea de Catalunya i l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals. Això, però, no va evitar alguns incidents significatius, com el que va tenir lloc al Baix Llobregat, on la presentació del Congrés va coincidir amb un seguit de vagues i protestes obreres. Alguns sectors van acusar els delegats del Congrés d’haver fet política, en aprofitar el ressò que aquelles vagues havien tingut. De fet, aquesta crítica remarcà la fragilitat de la línia que separava allò que havia de ser un programa d’actuació cultural de l’agitació i l’activisme polític.

A partir del 1976, el Congrés va anar creant les estructures locals i comarcals necessàries per a dinamitzar el debat cultural. Tot partint d’un disseny al més descentralitzat possible, es va intentar que els diferents àmbits d’estudi i els seus actes de cloenda es desenvolupessin a diferents indrets dels Països Catalans. Entre l’abril i el desembre d’aquell any, el Congrés es va presentar a València, Perpinyà, Palma de Mallorca, Andorra, Madrid, París i, finalment, Barcelona. Malgrat aquesta voluntat de representativitat i d’incidència territorial, el Congrés va tenir una acollida molt desigual. A Catalunya i el País Valencià es van concentrar la majoria d’activitats, i la seva recepció hi va ser molt notable. També a les Illes, on les activitats del Congrés van coincidir amb els primers grans actes polítics i culturals específics de les Balears en el postfranquisme, la incidència va ser remarcable. En canvi, a Andorra o a la Catalunya del Nord la participació va ser molt més escassa i, en alguns àmbits i nuclis geogràfics, pràcticament inexistent.

Malgrat tot, el Congrés va aconseguir de mobilitzar la gran majoria dels intel·lectuals catalans i un nombre molt significatiu d’experts estrangers. En l’àmbit de la llengua, hom hi podia trobar Antoni Maria Badia i Margarit; en el de l’estructura educativa, Marta Mata i Joan Triadú; Jordi Porta en l’àmbit de la recerca; Josep Maria Blanch i Maria Martinell en el de l’estructura social; Jaume Sobrequés i Callicó en el de la història i Joan Francesc Mira en el de l’antropologia; Alexandre Cirici i Pellicer, Aina Moll, Gregori Mir, Eliseu Climent, Pere Ponsich, Ramon Vila-Abadal, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Ramon Folch i Guillén, Manuel Valls i Gorina, Oriol Martorell, Josep Maria López Llavi, Miquel Porter i Moix, Tomàs Llorens i Serra, Andreu Alfaro, Jordi Teixidor, Ricard Salvat i Biel Majoral, entre molts d’altres, són només una petita mostra de la llarga nòmina d’intel·lectuals, tècnics, professionals i professors que van participar des de diferents estructures en el Congrés de Cultura Catalana.

Tan importants com l’organització dels àmbits i les resolucions que s’hi van discutir van ser les campanyes que es portaren a terme. Ramon Folch es va fer càrrec de la campanya per a la salvaguarda del patrimoni natural; Max Cahner i Garcia s’encarregà de la que després es coneixeria com “El català al carrer”; Rafael Ribó coordinà una campanya que tingué un contingut polític clar, la recuperació de les institucions. Aquestes foren unes eines de difusió molt més efectives que les mateixes resolucions del Congrés o els debats que es mantingueren en els diversos àmbits. En primer lloc, per la seva pròpia naturalesa, eren campanyes de difusió, de projecció pública; en segon terme, perquè anaven més enllà del Congrés, tant en l’espai com en el temps i, finalment, perquè alguns dels elements de les campanyes iniciades pel Congrés serien recollits pels partits polítics i incorporats als seus programes, amb la qual cosa encara els donaren més difusió.

Cartell del Congrés de Cultura Catalana a Albocàsser, maig del 1977.

ANC-Fons S. Ferrer

Tot i les dificultats internes i els condicionaments externs, el Congrés va constituir un focus de revitalització de primer ordre pel que fa a la cultura catalana. Es va fer balanç de l’herència històrica, es van recuperar noms i treballs il·lustres (en aquest sentit, l’àmbit de l’ordenació del territori va ser modèlic, amb la reedició de treballs de Pau Vila i Dinarès); es van introduir nous elements de reivindicació, com la preservació de l’entorn natural i els recursos o la conservació dels arxius; es van analitzar fenòmens com el turisme i es van incorporar organitzacions que, fins aleshores, havien estat allunyades del camp cultural, com la Unió de Pagesos.

Al novembre del 1977, el Congrés es va clausurar, a Barcelona, amb un seguit d’actes culturals i festius, i fou en aquests dies que va aconseguir el màxim ressò. La presència de Josep Tarradellas li va donar una dimensió institucional insospitada; també la conferència de Pierre Vilar —Continuïtat històrica de la consciència nacional catalana— va obtenir un gran èxit. Però la cloenda del Congrés, tot i la seva extraordinària importància i la tasca desenvolupada al llarg dels dos anys anteriors, estigué marcada per un context polític molt canviant. Les eleccions del juny del 1977 havien donat tot el protagonisme als partits polítics. Les incerteses que havien envoltat els inicis del Congrés van esvanir-se; s’anava cap a una transició pactada, de la qual quedaven fora els plantejaments més maximalistes. Els equilibris per a evitar una excessiva contaminació eren cada vegada més difícils, però es va establir un pacte implícit per tal que el Congrés no fos arrossegat per les circumstàncies del moment.

Cartell del Congrés de Cultura Catalana en defensa dels aiguamolls de l’Empordà, 1977.

ANC-Fons S. Ferrer.

Una valoració final del Congrés de Cultura Catalana ha de recollir, necessàriament, un indiscutible efecte positiu: la dinamització del panorama cultural, social i polític dels Països Catalans. Si alguns àmbits no van reeixir en els resultats, d’altres van ser fonamentals per a les polítiques aplicades ja en plena democràcia (ordenació del territori i estructura sanitària). A més a més, els anys més durs de la transició, la mobilització i la incidència pública aconseguides pel Congrés són un testimoni de l’interès que un moviment d’aquesta mena va despertar en la societat catalana. A Catalunya va representar un pas fonamental en el llarg camí de la normalització lingüística i cultural. A les Illes i al País Valencià va servir per a crear bases de cooperació amb vista a una futura renovació dels usos i costums culturals. En qualsevol cas, i més enllà dels resultats immediats, el Congrés de Cultura Catalana va ser una més de les grans mobilitzacions unitàries dels primers anys de la transició que, més enllà dels partits polítics, va aconseguir de dinamitzar sectors socials i culturals fins aleshores una mica dispersos i de recuperar una bona part del patrimoni cultural de la societat catalana.