Dels “25 años de paz” a la crisi de la dictadura

Cartell a la façana del Banco Español de Crédito a Barcelona, C. Pérez de Rozas, 11-12-1966.

AF/AHC

Els anys seixanta, la dictadura franquista entrà en la seva maduresa. Un cop superada la crisi política provocada pel seu aïllament després de la Segona Guerra Mundial, i dominat, bé que malament, el fracàs de l’economia autàrquica, el règim havia assolit una posició internacional que satisfeia més o menys els seus afanys de perdurar, alhora que havia aconseguit de neutralitzar els seus enemics polítics, derrotats en la Guerra Civil. L’empenta del creixement econòmic semblava que podia conduir el règim a l’establiment d’un consens suficient per a abordar la continuïtat després de la mort de Franco. El sentit de les baralles internes dins les altes instàncies del govern de l’estat durant els anys seixanta i els primers setanta —que després s’ha volgut presentar com una lluita entre oberturistes i immobilistes— fou l’esforç per a capitalitzar els èxits del règim amb l’objectiu de situar-se en la nova etapa. Una nova etapa per a la qual calia construir una base política, ja que tothom sabia que el favor del cap de l’Estat —fos qui fos el nou titular del càrrec— ja no seria tan decisiu. Tothom semblava d’acord que el lideratge exercit per Franco era irreproduïble i que calia definir un nou pacte dins la classe política del règim.

Butlletí commemoratiu dels “XXV años de paz”, Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, abril del 1964.

Col·l. part. / G.S.

Però aquest procés intern, circumscrit al bloc dels addictes, es veié irreversiblement interferit per la irrupció de la societat espanyola, tan a prop i tan lluny del model enlluernador de la moderna, desenvolupada i democràtica Europa Occidental. Aquesta interferència d’un teixit social renovat i en plena efervescència obligà els diversos grups en pugna a plantejar-se la necessitat d’obrir-se a sectors polítics situats fora del conglomerat franquista. Aquesta progressiva obertura del bloc franquista per la força de la realitat social acabà esdevenint el que avui es coneix com la transició política, un cop mort el dictador, i després del canvi de rumb iniciat pel seu successor, el rei Joan Carles I.

Curiosament, quan el règim se sentia més segur, s’estava covant per sota la transformació social que acabà enterrant-lo. Però a l’inici dels anys seixanta, les autoritats no tenien motius per al pessimisme. Ans al contrari, tant a Catalunya, com al País Valencià o a les Illes, els màxims dignataris venien a inaugurar noves empreses, polígons d’habitatges o paradors de turisme, lluint impecables indumentàries civils i amplíssims somriures clarament televisius i televisables. La imatge paramilitar i sinistra d’uniformes i ulleres fosques estava passant a la reserva a passes agegantades. Fins i tot Franco apareixia cada cop més com un venerable patriarca voltat de nets i besnets i no com el cabdill guerrer de la postguerra.

Un règim satisfet d’ell mateix

L’èxit de Franco de mantenir-se en el poder malgrat les ombres que planaren sobre el seu règim en la segona meitat dels anys quaranta havia neutralitzat tota la lògica interna de la pugna entre les anomenades famílies polítiques del franquisme. Desapareguda la possibilitat d’èxit final, tots aquests corrents s’havien atomitzat en postures personals i/o de grup reduït, mancades de transcendència social. Des del final dels anys cinquanta ençà tot l’enfrontament polític tingué com a objectiu la continuïtat després de la mort de Franco, que el 1957 complia ja seixanta-cinc anys. Per a aquells personatges el mot “transició” feia referència a la fórmula arbitral que havia de donar continuïtat al règim, quan el seu titular iniciés el traspàs de poders. El curs polític 1956-57 fou, en aquest sentit, decisiu. Un dels protagonistes, el Ministre Secretario General del Movimiento del període, José Luis de Arrese, el descrigué —exageradament— com un procés constituent (Un proceso constituyente, 1982). Malgrat l’exageració, en certa mesura megalòmana, el moment fou clau per a decidir qui seria el timoner de la tardor del franquisme. I el vencedor fou l’almirall Luis Carrero Blanco, que treballava a l’ombra de Franco des del 1941 a la Secretaria de la Presidència del Govern.

En aquest context, Carrero aconseguí d’orientar per primer cop la maquinària del Ministeri de la Governació, en desplaçar del càrrec de ministre Blas Pérez González en favor del militar Camilo Alonso Vega el 1957. La qüestió no era d’ordre menor, ja que Carrero i el seu col·laborador màxim, el català Laureano López i Rodó volien acarar la nova etapa amb el control de tot l’aparell de l’Estat, i Governació era la clau dels nomenaments de tota l’estructura de poders territorials (governs civils, ajuntaments i diputacions). La nova línia, orientada vers una imatge pretesament apolítica i centrada exclusivament en el desenvolupament econòmic com a divisa, fou batejada com a tecnocràtica. Als tecnòcrates instal·lats al Consell de Ministres vingueren a correspondre altres tecnòcrates en càrrecs provincials i locals, a diferència del 1945, quan la presència de ministres nacionalcatòlics de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) a Madrid va anar acompanyada de canvis significatius en el personal polític local i provincial a causa del continuisme que Blas Pérez impulsà en el seu ministeri. Entre el 1942 i el 1957 ningú no havia assumit el paper d’orientador global del règim que havia aconseguit en el passat Ramón Serrano Suñer. En aquell moment Carrero estava en disposició de fer-ho.

El ministre d’Informació i Turisme, M. Fraga, visita els estudis de TV de Miramar, Barcelona, C. Pérez de Rozas, 15-11-1963.

AF/AHC

Hi hagué, doncs, una tecnocràcia catalana, una tecnocràcia valenciana i una tecnocràcia illenca; és a dir, una efectiva renovació del personal polític sorgit de la guerra de 1936-39, en sintonia amb la nova orientació política que venia de Madrid. I amb el personal polític nou arribaren uns objectius nous, un nou estil i una nova política. Altra cosa és que els resultats fossin insuficients per a aturar la dissolució del règim. Perquè aquesta tecnocràcia cercà una forma ben original de consens: el consens propagandístic. El país passava de la mera recuperació econòmica a un autèntic creixement. Perduda la batalla del consens polític en el falangisme, primer, i en el nacionalcatolicisme, després, el nou consens havia de tenir aquest caràcter pràctic del benestar econòmic. El règim havia de convèncer la població que era la font del nou progrés per tal que aquesta, en reconeixement, abandonés tota vel·leïtat de transformació política. La via era explicar públicament que tot allò que anava bé era gràcies al règim, i tot el que no hi anava era per la fatalitat —com en el cas de la famosa “pertinaz sequía”— o per la conspiració dels enemics interns i externs. L’opció, per tant, fou clara: publicitat, publicitat i més publicitat. Encara que es comprovés que generava contestació i que calia practicar una política molt més de realitats concretes que no pas de propaganda. L’exemple més acabat de la nova orientació fou el Ministeri d’Informació i Turisme que entre el 1962 i el 1969, dirigí Manuel Fraga Iribarne. Amb la Llei de premsa del 1966 s’obrí una porta a una premsa relativament lliure en eliminar-se la censura prèvia i en permetre’s l’obertura de diaris nous, però sotmesa a censura posterior en forma de multes, segrestos, suspensions i clausures. S’apostava de forma definitiva per una nova estructura informativa de la qual seria protagonista una televisió controlada com en els vells temps i ràpidament estesa per tota la geografia espanyola amb màximes facilitats. Allà on la televisió era un luxe només a l’abast dels acomodats i dels propietaris de bars, Fraga incentivà la formació de teleclubs, fins i tot regalant l’aparell, per tal que tothom pogués veure noticiaris, documentals i missatges gravats de les jerarquies del règim. No tothom llegia la premsa —com no fos la del cor i els diaris esportius— però tothom havia de tenir televisió. I si els missatges emesos contrastaven pel seu triomfalisme amb la dura realitat quotidiana, doncs… tant se valia! Sempre es podien utilitzar els vells mètodes repressius per a silenciar la crítica. Només cal llegir les memòries dels polítics més representatius de l’època per a adonar-se que ells mateixos acabaren creint-se els missatges que emetien i que el nou muntatge els semblà responsable del fracàs del règim. Alguns consideren que l’esfondrament es produí per l’excés de màniga ampla de Fraga en un procés que no fou possible d’aturar. D’altres creuen que es produí per les seves insuficiències, que palesaren les limitacions de la tan comentada obertura. Encara avui, uns i altres discuteixen sobre el que no passà de ser una operació d’imatge del règim, i no sobre la realitat socioeconòmica en què aquest vivia.

Mesa del Referèndum de la Llei Orgànica de l’Estat, a Tàrrega, J. Gómez Vidal, 1966.

AJGV

Trist espectacle, perquè fossin quins fossin la propaganda i els límits de la llibertat informativa, la realitat seguia la seva lògica. Es podia fer una campanya pels “Veinticinco años de paz” (1964), amb retòrica autosatisfeta, però una proporció creixent de la població no havia conegut la guerra —en l’edat adulta— i sí les males condicions de la pau. Hom podia votar de nou Franco en el referèndum del 1966 i mostrar-se satisfet per l’èxit dels resultats, però no creure-se’ls com si fossin representatius de l’opinió pública, perquè s’havia criminalitzat tant el “no” com l’abstenció. Però en absència d’una oposició organitzada i potent, qui s’atrevia a dir de portes endins que podien estar vivint sobre un autèntic polvorí? Fins el 1973-74 amb l’assassinat de Carrero i la visió de la Revolució dels Clavells a Portugal, les altes instàncies del règim no s’adonaren ben bé del que els podia succeir. Amb el dictador a l’UVI, qui més qui menys començà a fer plans de reconversió. Discrets, això sí.

Catalunya i el franquisme: la permanent incomoditat

Curiosament, el franquisme tardà va solucionar les relacions mai prou ben avingudes entre els aparells centrals del règim i els seus partidaris a Catalunya. Els anys cinquanta havien significat la progressiva implantació de mesures que convertiren l’autarquia en un somni del passat. La culminació arribà el 1959 amb el Decreto-Ley de Ordenación Económica, més conegut com el Plan de Estabilización. Els nous vents de política tecnocràtica i “desarrollista” que bufaven a Madrid obriren la porta a una solució de compromís per a la versió que del secular problema català havia heretat el franquisme. Des de la conquesta de Catalunya per l’exèrcit de Franco hi havia un conflicte polític latent entre el règim i el que havia estat de sempre a l’Espanya contemporània el territori més desenvolupat econòmicament, i més conflictiu, des d’un punt de vista social. Hi havia una incomoditat permanent que dificultava l’assoliment d’una estabilitat política que fos satisfactòria per al conglomerat dels que es podrien anomenar els franquistes catalans. Els catalans alineats amb la victòria militar franquista, fos quin fos el seu entusiasme envers un règim tan estridentment feixista com el que els caigué al damunt el 1939, no havien tingut dificultats —malgrat tot— per a justificar la seva adhesió a Franco: la contrarevolució engegada, l’ordre social restaurat, la influència de l’integrisme catòlic recuperada a través del redimensionat paper de la jerarquia eclesiàstica. Què més es podia demanar? I, no obstant això, persistia una situació d’extrema fragmentació política que impedia desenvolupar una política catalana digna de tal nom. Eliminat el regionalisme, cap ni un dels altres grups polítics en dansa no havien pogut heretar la seva influència social, de manera que amb el pas dels anys els diversos candidats a convertir-se en els representants del règim a Catalunya havien vist que les seves precàries energies s’anaven fonent sense assolir altra cosa que èxits puntuals.

En la perspectiva del final dels anys cinquanta el tradicionalisme era poca cosa més que un conjunt de nostàlgics, escombrats de la política pels falangistes. Aquests darrers havien aconseguit la pírrica victòria de la neutralització definitiva de regionalistes i tradicionalistes però havien d’acceptar que la Falange catalana no podia —malgrat tot— gaudir en exclusivitat del que consideraven el seu triomf. El conglomerat catòlic diocesà havia consolidat posicions, però tampoc no havia fet quallar un projecte polític propi. En definitiva, el franquisme tampoc no havia permès el desenvolupament d’un joc de partits catalans, dins de les files del mateix règim. Uns i altres s’havien anat fragmentant com a opció mentre només individus concrets assolien èxits individuals en forma d’alcaldies, presidències de diputació, regidories, i càrrecs sindicals. Era un procés a escala del que s’havia esdevingut al voltant dels aparells centrals de l’estat.

Les diverses dretes catalanes de preguerra s’havien convertit en les bases per a la selecció del personal polític del règim a Catalunya i poca cosa més. Es podria dir que gairebé eren les agències de selecció de personal per a l’administració de la dictadura. Que calia un nou alcalde per a Badalona? Doncs es buscava un empresari exregionalista i bon catòlic, perquè els falangistes estaven molt desprestigiats a la ciutat a causa de les baralles internes (Santiago March, 1954-61). Que ara el buscaven per a Vilafranca del Penedès? Doncs més valia una persona —amb títol universitari— inequívocament identificada amb el Movimiento, perquè a la població certs grups de catòlics s’havien mostrat d’un catalanisme provocador a ulls de les jerarquies (Lluís Melo, 1961-72). A Terrassa calia algú de la tradicional xarxa de cacics fundada per Alfons Sala i Argemí, que hagués estat excombatent per a no disgustar gaire la Falange local, prou frustrada per la continuïtat assolida pel vell salisme a la localitat (Miquel Onandía, 1964-70). Lògicament el malestar continuava perquè el règim no feia una política específicament adreçada a Catalunya, limitant-se a concedir a certs catalans alguns càrrecs en l’administració —àdhuc en l’estatal— com si es tractés d’una quota convinguda. I la consecució d’un càrrec només podia satisfer qui l’assolia i els seus cercles d’amistat més propers.

Tanmateix, el cop de timó efectuat en la direcció de la política espanyola arran de la crisi ministerial del 1957 no podia deixar d’afectar Catalunya com a peça fonamental en tota tasca de govern interior. I, efectivament, Catalunya fou la primera que experimentà la renovació efectuada a Madrid. La peça clau d’aquesta renovació fou l’ajuntament de Barcelona. Durant set anys, el governador civil Felipe Acedo Colunga havia topat amb la resistència del ministre de la Governació, Blas Pérez González, a l’hora de nomenar un alcalde amb un tarannà més integrador dels diversos sectors franquistes de Barcelona. El ministre semblava tenir-ne prou amb un amic fidel al capdavant de la corporació de la ciutat comtal, el seu antic deixeble a la universitat, Antoni Maria Simarro, encara que aquest hagués donat mostres de manifesta incompetència. Reemplaçat Blas Pérez pel general Camilo Alonso Vega, Simarro tenia els dies comptats. Però Acedo no fou el vencedor d’aquest pols, sinó l’equip de la Presidència del govern encapçalat pel seu Secretari General, López Rodó. El futur ministre del Plan de Desarrollo (1965) anava a la recerca d’un estret aliat al front de l’Ajuntament de Barcelona per tal de desenvolupar pel seu compte —amb el suport de Carrero Blanco— una política de captació dels sectors empresarials catalans cap a la col·laboració política amb la nova etapa que s’iniciava. El resultat fou el nomenament de José María de Porcioles i Colomer, notari i antic Director General de Registres i Notaries (1943-45). El perjudicat fou el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, el mallorquí i antic polític regionalista Fèlix Escalas i Chamení, que era el candidat d’Acedo i del grup dels empresaris del tèxtil cotoner que Manuel Ortínez va batejar com “el sanedrí de la burgesia catalana” (Una vida entre burgesos. Memòries, 1993).

El 1951, Acedo s’havia proposat de fer una política cenyida a la província que governava i durant anys s’esforçà per construir una base política integradora de les classes altes en el seu àmbit de poder. D’aquí el seu interès d’acontentar els empresaris cotoners agrupats en el Consorcio Industrial de Textiles del Algodón (CITA), que dirigien els germans Domingo i Josep Valls i Taberner, còmodament instal·lats en les branques “econòmiques” dels sindicats verticals. Acedo havia defensat davant del govern central la importància de crear uns canals d’integració dels interessos empresarials catalans en la política de l’estat. I no havia estat l’únic. Alguns dels notables del falangisme català de postguerra havien intentat jugar les mateixes cartes des de les seves àrees d’influència. Així ho feu el reusenc José María Fontana Tarrats, cap provincial del Movimiento a Tarragona, a l’inici dels quaranta, amb la reivindicació continguda en el seu llibre Los catalanes en la guerra de España (1951). També ho defensà l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet a les seves memòries (Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960, 1963). La idea de construir alguna mena de política catalana, sense reconèixer l’existència d’un àmbit administratiu català —que continuava fragmentat en quatre províncies— era acceptada per López Rodó. Però cap dels seus anteriors promotors no va poder portar-la endavant. Acedo resultà marginat de la iniciativa propugnada: un català, Pere Gual i Villalbí (secretari del Foment del Treball Nacional des dels anys de la dictadura de Primo de Rivera), accedí al càrrec de ministre per a representar l’empresariat, bàsicament barceloní, en el govern. El derrotat Acedo deixà el càrrec el 1960, com una conseqüència més dels fets del Palau de la Música. De fet aquells incidents foren l’excusa perquè el ministre Camilo Alonso Vega pogués rellevar Acedo. Només uns incidents greus d’ordre públic podien costar-li el càrrec a un militar tan fidel i disciplinat.

Una arquitectura funcional

Palau de Justícia de Vic, P. Llimona i Torres i X. Ruiz i Vallès.

ECSA / GC-P

Lluny de la solemnitat dels edificis de la magistratura de les ciutats del segle XIX i de la pretenciositat feixisitzant de l’arquitectura de postguerra, la nova fornada d’edificis oficials del franquisme optà per una funcionalitat decidida, com la d’aquest Palau de Justícia de Vic, dels arquitectes P. Llimona i Torres i X. Ruiz i Vallès, que es posà en funcionament a la segona meitat dels anys seixanta per acollir els jutjats i el col·legi oficial d’advocats de la localitat.

Malgrat la seva orientació, pensada per a oferir un bon aprofitament de l’espai amb vista a un millor servei, aviat va haver d’afrontar el col·lapse dels tràmits judicials de la moderna societat de consum que s’anava creant paral·lelament.

Els nous equilibris polítics locals-provincials: el porciolisme i altres situacions paral·leles

L’alcalde de Barcelona J.M. de Porcioles, el primer per la dreta, ballant sardanes al Poble Espanyol, Barcelona, C. Pérez de Rozas, 27-9-1964.

AF/AHC

L’abanderat a Catalunya de la nova política fou José María de Porcioles, protegit des de la Secretaria de Carrero Blanco. Porcioles, que de feia deu anys observava la política de la ciutat des de la seva notaria, demanà garanties per a acceptar el càrrec. Porcioles volia desenvolupar un projecte polític propi i no limitar-se a gestionar un pressupost de misèria com els seus antecessors (Miquel Mateu i Pla, baró de Terrades i Antoni Maria Simarro). Aquest projecte el simbolitzà, amb gran aparat propagandístic, en l’eslògan de les tres “C”: Carta Municipal, Compilació del Dret Civil Català i Castell de Montjuïc. El 1960 la visita de Franco a Barcelona vingué a culminar un procés de tres anys d’una nova manera de fer política: la de les realitzacions aparents. Ni la compilació del Dret Civil ni la cessió del Castell de Montjuïc a la ciutat eren altra cosa que una forma grandiloqüent de simbolitzar que el règim es prenia seriosament les aspiracions de la ciutat, i de magnificar el crèdit polític que tenia el nou alcalde a Madrid. Només la Carta Municipal tenia una projecció pràctica, perquè cedia a Porcioles un espai de maniobra considerable en l’àmbit administratiu, a base de donar majors facilitats per al creixement del pressupost barceloní. No era, tanmateix, una mena d’estatut d’autonomia municipal com els porciolistes han repetit tantes vegades: li mancava la condició bàsica, la democràcia. Perquè, efectivament, quina autonomia podia derivar-se d’una obertura administrativa dirigida per un alcalde que podia ser cessat immediatament si no s’atenia a les directrius de l’Estat central o si xocava amb interessos de les altes jerarquies del règim? Cosa que passà el 1973, quan Porcioles fou rellevat per Enric Masó i Vázquez. I quina democràcia interna per a Barcelona significava una administració municipal en mans de delegats de serveis, nomenats directament per l’alcalde, que no tenien obligació de rendir comptes davant del ple municipal i que usurpaven, en la pràctica, les atribucions dels regidors? La Barcelona de la Carta concentrà encara més el poder en la figura d’un alcalde que continuava tenint una posició de debilitat absoluta a l’hora de servir d’interlocutor a les autoritats centrals. Un exemple de falsa descentralització: cada districte podia triar el seu regidor en les eleccions familiars, però a part que les eleccions estaven àmpliament manipulades, Porcioles era lliure de nomenar el regidor que volia per a la presidència dels nou creats Consells de Districte de la Ciutat, sense respectar el resultat electoral. O sigui, que el regidor triat a Sants podia acabar encarregant-se d’afers interns del municipi sense gaire transcendència, mentre un regidor resident a Sarrià, desconeixedor del districte però de la confiança de Porcioles, podia presidir el consell de districte de Sants. L’originalitat del porciolisme fou, per tant, tenir una política, un projecte de ciutat, i mitjans —més o menys— per a posar-lo en pràctica amb el suport tàcit de les autoritats centrals. Tot plegat, no era pas nedar contracorrent tal com han volgut fer creure els panegiristes de Porcioles. Només es limità a ser conseqüent amb allò que era un secret a crits: ja no es podia continuar amb uns plantejaments de postguerra, ni gestionar misèries, quan el context socioeconòmic ja no era de misèria i els recursos de la hisenda pública s’havien incrementat notablement. La novetat porciolista consistí en el fet de posar en pràctica allò que ja se suposava —amb bons arguments— que podia funcionar: proposar-se projectes i portar-los a terme. Lògicament aquests projectes no eren innocents. Eren accions que afavorien determinats sectors en detriment d’altres i, concretament, que posaven la iniciativa pública al servei d’interessos privats. Cal remarcar que no es tractava simplement d’incentivar les iniciatives privades en abstracte, sinó d’afavorir-ne unes, marginant-ne d’altres. D’aquí que, de sobte, els grans consorcis d’inversionistes privats pugnessin per situar homes seus dins l’administració pública. S’havia de regularitzar el tràfic d’influències a gran escala, ja que darrere de cada projecte (un aparcament, un hotel, una urbanització o una carretera) hi havia beneficiaris amb noms i cognoms. El suport de Porcioles i la seva xarxa d’influències tot sovint, encara que no sempre, garantia l’èxit d’aconseguir la concessió. La seva oposició podia significar el fracàs. I Porcioles no es limità a ser l’àrbitre. El mateix alcalde i els seus familiars (en concret els seus gendres) se’n beneficiarien àmpliament gràcies als seus contactes amb l’empresa privada.

El cas de Porcioles és l’exemple original i, probablement, el més espectacular, encara que no fou l’únic. Per a explicar la lògica del porciolisme convé detallar una de les batalles més importants que disputà: la dels túnels del Tibidabo. La significació política del porciolisme no fou la d’un projecte catalanista i oberturista enfrontat a projectes anticatalanistes i immobilistes, —com va pretendre explicar l’alcalde en el seu llibre pòstum Mis Memorias, 1994—. En el sentit habitual del terme és catalanista un projecte polític que es proposa la construcció d’una administració d’àmbit territorial català i/o treballar en aquest àmbit quan ja està en funcionament. Porcioles mai no ho va fer seriosament. Una altra cosa és que el mateix Porcioles es considerés a si mateix com a catalanista d’alguna mena. En certa manera és una cosa que no se li pot discutir, atesa la laxitud amb què s’ha utilitzat i s’utilitza el terme: tot depèn del contingut que donem a l’adjectiu. Però les proves que la lògica porciolisme/antiporciolisme dins la política provincial de Barcelona era una altra apareixen quan examinem la política tant dels seus competidors com dels seus homòlegs a altres llocs dels Països Catalans. Adversaris de Porcioles foren els que, situats a l’ombra d’Acedo, pugnaren per portar Fèlix Escalas a l’alcaldia de Barcelona, i aquests personatges tenien un passat regionalista tan autèntic com el del mateix Porcioles. La pugna era de dos grups amb un interès comú: capitalitzar una nova etapa en la vida econòmica d’una ciutat en plena expansió. Ho foren també els alcaldes de les ciutats mitjanes de la província que s’oposaren al fet que el creixement de Barcelona en taca d’oli s’efectués en contra dels seus respectius municipis. Així, per exemple, no hi havia anticatalanisme sinó antibarcelonisme en l’actuació de l’alcalde de l’Hospitalet Josep Maties d’España i Muntades (1962-73) quan es negà a consentir que la seva ciutat esdevingués un barri més de la capital mitjançant la gestió centralitzada de l’Àrea Metropolitana. Tampoc no es pot dir que la pugna de la diputació de Barcelona, presidida per Josep Maria Buxó-Dulce d’Abaigar, marquès de Castellflorite (1949-67), tingués cap mena de projecció anticatalanista, sinó molt concretament antiporciolista. El tema clau d’aquest darrer enfrontament fou el control de la construcció dels túnels del Tibidabo —foradant la serra de Collserola en direcció al Vallès Occidental— i de les seves repercussions urbanístiques a mig termini. Porcioles representava els interessos d’un determinat consorci financer (Finanzas y Proyectos S.A.) on es trobaven representats el Banco Condal, el Banco Madrid i altres grups interessats, com l’alcalde, a dirigir el procés des de Barcelona. Buxó-Dulce, per la seva banda, es feia ressò de grups vallesans, que acabdillats des de mitjan anys cinquanta per la figura del diputat provincial i alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet, volien controlar el procés des de l’àmbit que els era propi: la Diputació. Porcioles i els seus aturaren el projecte de Marcet del 1957 ençà, i passaren a replantejar-lo el 1967 quan ja comptaven amb els instruments per a controlar-lo (el grup promotor corresponent i el projecte en marxa d’una Corporació Metropolitana). La víctima política fou Buxó-Dulce, reemplaçat per Josep Maria Muller i d’Abadal, més adaptable a la iniciativa de Porcioles. Com es pot veure, un mateix projecte era impulsat o refusat segons qui en tenia el control: resulta difícil veure-hi catalanisme o anticatalanisme, oberturisme o immobilisme al darrere. El mateix 1967 un altre grup empresarial, TABASA, entrà en acció i acabà guanyant la partida a Porcioles, en arrabassar la concessió als seus protegits. Presidia el nou grup en dansa Enric Masó, i el patrocinava un polític tant o més ambiciós que el mateix Porcioles: el governador civil de Barcelona (1966-69) i futur ministre de la Governació (1969-73) Tomás Garicano Goñi. Garicano donà la victòria definitiva al nou grup, nomenant alcalde Masó, en substitució de Porcioles el 1973. Altra cosa fou que el context polític de 1973-75 (mort de Carrero, mort de Franco i creixement de la protesta popular) acabés frustrant el projecte fins que el recuperà la Barcelona preolímpica per aplicar-lo, substancialment modificat a tots nivells, i sota el control d’una administració pública autònoma.

La reconstrucció de la història de la política franquista d’aquells anys als Països Catalans vol dir descobrir les interioritats de processos que estaven gairebé mancats d’enfrontaments ideològics, i que tenien, en canvi, interessos materials de grup amb noms i cognoms, defensats, simultàniament, des de l’esfera pública i des de la privada. Perquè el viratge “desarrollista” es basava en aquesta mena d’associació estreta entre la iniciativa privada i l’administració pública franquista, que s’ha descrit per al cas porciolista, i que es convertí en una situació comuna als diversos pols de creixement econòmic que sorgiren a tot Espanya.

El protagonisme aconseguit per Porcioles no pot fer-nos oblidar l’abast territorial limitat de les seves activitats, ni tampoc l’existència de situacions similars en d’altres àmbits locals i provincials. Si bé han estat fins avui menys estudiats, tant a diversos indrets de Catalunya com al País Valencià i les Illes els seixanta foren anys d’efervescència socioeconòmica —per bé que no generalitzada— als quals van correspondre polítiques integradores de nous grups de pressió al conglomerat franquista. I aquestes polítiques van ser dirigides per personatges que tenien en comú l’adhesió a Franco per damunt de la seva procedència política, i l’habilitat per comportar-se com a autèntics tecnòcrates, en el sentit de no actuar sectàriament amb franquistes d’altres procedències. Evidentment però, mai no van ser tecnòcrates en el sentit literal del terme.

Sense tenir en compte aquesta realitat canviant no s’explica la promoció de figures com el lleidatà Víctor Hellín i Sol, sorgit de la Falange, que inicià una llarga carrera com a governador civil a Zamora el 1961 i la consumà a Sevilla el 1974. Destaquen en aquest període la seva estada a Girona (1962-68) i a les Illes (1968-72). Només el palamosí Josep Pagès i Costart havia fet una carrera d’aquestes característiques a la dècada anterior amb el seu pas per Tarragona, Lleida i Girona (1950-62). Però Víctor Hellín donà un salt qualitatiu emergint com a home de confiança per a governs d’entitat major. La governació de les Balears havia adquirit un nou atractiu per a un bon currículum polític, perquè el desenvolupament turístic havia transformat radicalment el microcosmos illenc, que era sovint visitat per les autoritats del règim i per l’esportista príncep d’Espanya amb la seva passió per la vela. El tràfic constant de persones i personalitats, tant espanyoles com estrangeres, no era un problema petit per a un règim obsessionat per l’ordre públic. Quan Hellín fou destinat a Sevilla el 1972, el càrrec tenia tant de premi com de redimensionament de la seva importància com a home de confiança. La nova consideració del joc d’interessos a les Illes, l’exemplifica molt bé el fenomen del municipi de Calvià: de terra de conreu pobra a terra de promissió de les inversions turístiques, en ruta cap a convertir-se en el municipi més ric d’Espanya. La imatge decadent del Bearn de Llorenç Villalonga havia passat a la història, i emergien personatges que més tard foren clau en el món econòmic i polític espanyol, com ara Abel Matutes. La nova etapa econòmica portava aparellada una substancial renovació del personal polític amb orígens prou diversos.

Al protagonisme d’aquests nous polítics es correspongué una pèrdua d’influència dels militars en la vida pública, que exemplifica molt bé el cas de la capitania general de la IV Regió Militar, amb base a Barcelona. Entre el 1957 i el 1967 ocuparen el càrrec de capità general Pablo Martín Alonso, Luis de Lamo Peris i José Luis Montesinos-Espartero y Averly, que mai no reeditaren el paper gairebé virregnal d’alguns dels seus antecessors. Hi havia un factor complementari per a explicar la desmobilització dels capitans generals: homes com Luis Orgaz, Alfredo Kindelán o Juan B. Sánchez González foren amenaces potencials per a Franco, per la seva implicació en les conspiracions monàrquiques, encara que aquestes fossin sovint d’opereta. Només el pas d’Alfonso Pérez Viñeta (1967-71) per capitania significà una certa involució, però no perquè retornés a la línia monàrquicaconspirativa, sinó perquè representava les tendències ultres més agressives, vinculades a un falangisme que es recomponía amb accions de carrer que gaudien de la tolerància oficial.

Laureano López Rodó

L. López Rodó en una conferència al Foment del Treball Nacional, Barcelona, C. Pérez de Rozas, 17-3-1964.

AF/AHC

Fill d’una família d’empresaris tèxtils, Laureano López Rodó (Barcelona, 1920) es vinculà a l’Opus Dei a la Universitat (1940) i en fou un dels joves catedràtics (1945). El 1952 es feu càrrec dels serveis jurídics del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El 1956 fou incorporat a la Secretaria General Tècnica de la Presidència del Govern, de nova creació, per Luis Carrero Blanco, aleshores ministre subsecretari de la Presidència. En aquells moments, Carrero preparava un nou equip de col·laboradors amb vista a la batalla política que l’enfrontava a la resta d’aspirants a exercir la supremacia a l’interior del Govern. López Rodó fou des d’aleshores l’home de confiança del qui va arribar a ser el primer cap de Govern en exercici, en vida de Franco, i ocupà els càrrecs de comissari (1961) i ministre (1965) del Plan de Desarrollo. El 1973 fou per uns mesos ministre d’Afers Estrangers, però la mort de Carrero el relegà a l’ambaixada d’Àustria.

Els viatges de Franco als Països Catalans

Visites de Franco als Països Catalans. 1960-1970.

Els viatges de Franco pel conjunt de l’Estat espanyol i, en particular, pels Països Catalans van començar a cedir en intensitat a la dècada dels seixanta, i desaparegueren completament del calendari de treball del Caudillo quan la seva salut va començar a ressentir-se. La penosa imatge oferta en alguns moments del viatge del 1970 a Barcelona, quan els símptomes del Parkinson que patia des d’aproximadament el 1967 es van fer evidents, van aconsellar d’eliminar aquesta pràctica.

Però calia d’alguna manera substituir-la amb altres cops d’efecte propagandístics en què el general pogués aparèixer davant l’opinió pública en olor de multituds. Així, els darrers cinc anys de vida del dictador sovintejaren les concentracions a Madrid, ja fossin a El Escorial, a la basílica del Valle de los Caídos o les suposadament plebiscitàries de la Plaza de Oriente. Amb l’acabament de la pràctica populista de les visites oficials el Generalísimo i el seu règim entraven en franca decadència.

Una nova classe política: entre el movimiento i la revolució “managerial”

Lliurament de la vara d’alcalde de València a A.Rincón de Arellano pel governador civil Cacho Posada, 1957.

EFE-AG

A València ciutat, es produí un procés semblant al barceloní però, òbviament, sense la mateixa projecció catalanista de fons. Era el mateix tipus de creixement urbanístic en taca d’oli, al preu d’exhaurir el terme municipal i ensenyorir-se dels municipis més dèbils de la rodalia; les mateixes pugnes pel control del poder local/provincial, la mateixa exportació de la idea de la metròpoli, valenciana en aquest cas, com a símbol d’un Regne de València històric i de passat gloriós en ple renaixement. Els mateixos i escandalosos afers en la interpenetració d’administració pública/empresa privada. La direcció va correspondre en bona mesura a Adolfo Rincón de Arellano (1958-69). L’alcalde del “desarrollo” a València tenia els mateixos suports que Porcioles, però uns orígens personals força diferents, ja que provenia del falangisme i no del regionalisme. Amb el cessament de Tomàs Trènor —segon marquès del Túria—, per un seguit d’incidents desencadenats per la mala resolució de les conseqüències de les riuades del 1957, desapareixia la vella aristocràcia alfonsina del govern de la ciutat, com també havien quedat desplaçats els catolicoregionalistes —a excepció dels que es reciclaren a temps dins del Movimiento— ja al final dels quaranta. Tanmateix no fou un obstacle, ans al contrari, per vincular a la construcció de la Gran València i al seu projecte d’àrea metropolitana tant la nova burgesia valenciana —nascuda del creixement industrial experimentat quan la postguerra fou definitivament superada— com els hereus de les grans famílies de la taronja i de les finances. S’havia trencat definitivament el joc polític secular de la dreta valenciana. Escombrat violentament el republicanisme, havien periclitat el tradicionalisme, el regionalisme i l’herència del caciquisme conservador de caire liberal. Però romanien les velles famílies adinerades, en la figura dels seus hereus, al costat dels nous rics. Cal recordar que l’antic dirigent de la Derecha Regional Valenciana, Ignasi Villalonga i Villalba, abandonà la política i desenvolupà una tasca de primer ordre en el món bancari gràcies a l’expansió del Banco Central fins els anys setanta. La implicació de la banca amb la nova política expansiva del consistori generà l’espai de trobada per a noves i velles burgesies. Amb senyals d’identitat propis de móns prou diversos, foren molts els qui s’arrengleraren darrere Rincón de Arellano, primer, i del seu successor, Vicent López Rosat, després. El menys important era la identificació de principis, si compartien ambició i fidelitat franquista. No ha d’estranyar ningú que, alguns anys més tard, fos tan difícil moure l’estàtua eqüestre del Caudillo del lloc on era instal·lada…

Com en el traspàs de Porcioles a Masó, la substitució el 1969 de Rincón de Arellano per López Rosat —un metge que havia fet carrera política a partir del Sindicato Español Universitario (SEU), vinculat a la FET y de las JONS—, significà un replantejament de projectes urbanístics concrets i no l’abandó de la tendència expansiva incontrolada. A Catalunya —i no tan sols a Barcelona— com a València o a les Illes, nous sectors empresarials s’estaven imposant als representants d’unes estructures econòmiques que, sense perdre pes en termes absoluts, n’estaven perdent de manera relativa. El tèxtil cotoner català ja no era la prima donna de la indústria al Principat: el paper corresponia a la siderometal·lúrgia, a la construcció, a les químiques, a les elèctriques i, sobretot al ciment financer que les unia totes. A certes zones les activitats agràries, amb el seu corol·lari comercial, i el boom turístic estaven resultant altament lucratius i generaven nous i poderosos interessos econòmics: la fruita a Lleida, els regadius al Maresme, l’hostaleria en les seves diverses versions i la febre constructora que l’acompanyava, a la Costa Brava, Mallorca, Menorca, Eivissa.

El franquisme s’adreçà a aquests sectors emergents per seleccionar el nou personal polític que havia de renovar generacionalment la vella guàrdia de la Guerra Civil en tots els àmbits. I s’hi adreçà amb força èxit, tenint en compte que el personal directiu d’aquests sectors ja no responia al vell esquema de l’empresari-patró, sempre reticent a abandonar el seu paper de capità d’indústria per emprendre l’atzarós camí de la política. En general, els nous dirigents empresarials responien a un nou tipus de burgesia “managerial”, per a la qual l’empresa no era un patrimoni personal i/o familiar, sinó que participava en més d’un negoci a partir de l’estructura de societats anònimes, ja com a inversor, ja com a gestor o com a totes dues coses alhora. Fins i tot un empresari de tipus més tradicional podia molt bé tenir l’empresa a càrrec d’un tècnic. Encara que calguin estudis que ajudin a definir aquesta imatge abans de generalitzar-la en excés, la impressió dominant és que el pas de l’activitat pública a la privada tenia ja molts més camins d’anada i tornada que en el passat. L’experiència dels grans personatges del règim passant dels ministeris als consells d’administració i viceversa ens resulta significativa, encara que les anades i tornades no fossin infinites: per exemple Manuel Fraga Iribarne, que passà del Ministeri d’Informació i Turisme a les empreses El Águila, Rank Serox Española i alguna altra —en qualitat de president i/o de conseller— tornà a la política al cap de tres anys per la porta falsa de l’ambaixada a Londres (1973-75), dient-se a si mateix que una nova retirada cap a l’empresa privada ja no seria possible (Memoria breve de una vida pública, 1980).

Amb tot, la selecció no es produí només en aquesta direcció ni fou políticament innòcua. Força alcaldes foren elegits d’entre els rengles del Movimiento, a partir de les noves generacions sorgides ja no de la guerra sinó del Frente de Juventudes. A més, els seleccionats foren sempre acuradament investigats per tal de no donar entrada a persones que no tinguessin la total confiança política. N’hi havia prou amb uns antecedents infantils al Frente de Juventudes, si hom havia observat després un bon comportament envers el règim, o fins i tot només un bon comportament. Així, entre els alcaldes de les ciutats catalanes nomenats durant el franquisme tardà, s’hi troben falangistes com Josep Maria Socias i Humbert (alt funcionari de la CNS, 1976-79) a Barcelona, Josep Burrull i Bonastre (empresari paperer, 1965-75) a Sabadell o Josep Bonet i Cuffí (alt funcionari de l’INE, 1967-72) a Girona. També hi apareixen membres d’aquesta esmentada burgesia “managerial” com Josep Maria Ferrer i Panadés (assessor jurídic de Siemens, i de Torras Hostench, 1969-78) a Cornellà, Isidre Caballería i Pla (cap de personal de S.A.Cros, 1974-77) a Badalona o Joaquim Armengol i Grané (director de les caves Marqués de Monistrol, 1973-78) a Sant Feliu de Llobregat. Hi ha també empresaris de tipus més tradicional com Ramon Roqueta i Roqueta (Bodegues Roqueta S.A., 1975-79) a Manresa o Josep Maria Raventós i Blanch (Codorniu S.A., 1971-79) a Sant Sadurní d’Anoia. La nòmina del franquisme català fou, doncs, prou variada i pot completar-se amb una referència similar als procuradors a Corts.

Aquesta classe política catalana s’integrà en els mateixos anys als alts quadres de l’administració en els equips de diversos ministres o fins i tot com a ministres. Se’n poden destacar alguns exemples com Santiago Udina i Martorell, que fou comissari del Plan de Desarrollo (1962-65), al qual també s’incorporaren Lucas Beltràn Flórez com a secretari general (1966-69), Josep M. Ordeix i Gestí com a sotscomissari (des del 1969) i Fabià Estapé i Rodríguez com a comissari adjunt (1972). Udina també fou sotssecretari d’obres públiques (1965-70) i Estapé fou membre del consell superior d’Hisenda Pública (1974). Ocuparen direccions generals Santiago Cruïlles de Peratallada i Bosch (Transports Terrestres, 1965), Claudi Colomer i Marquès (Comerç Interior, 1969), Esteve Bassols (Promoció del Turisme, 1969) i Josep Vilarasau i Salat (Tresor i Pressupostos, simultàniament). Cruïlles fou també sotssecretari de Governació (1969-73). Foren ministres Enric Fontana i Codina (Comerç, 1969-73) i Enric García-Ramal i Cellabo (Sindicats, 1969-71 i Relacions Sindicals, 1971-73). El primer havia es-tat abans comissari general d’Abastaments i Transports (1965-69). També ocuparen càrrecs importants Manuel Ortínez i Murt (director de l’Institut Espanyol de Moneda Estrangera, 1965-70), Pere Segú (secretari general tècnic del Ministeri d’Educació i Ciència), i Juan Antonio Samaranch i Torelló i Joan Gich i Bech de Careda (delegats nacionals d’Esports en 1967-70, el primer, i 1970-73, el segon). Si se’n considera la procedència, es pot dir que García-Ramal i Samaranch havien estat promocionats pel Movimiento, mentre que Udina i Cruïlles procedien d’aquella esmentada burgesia “managerial”, i Fontana era un cas híbrid. Es completava així una generació de polítics catalans franquistes que venia a reemplaçar avantatjosament els seus predecessors de postguerra (Aunós, Bau, Calviño, Carceller i d’altres).

Al País Valencià destaca el cas de Josep Antoni Perelló Morales, dins la línia “managerial”, advocat i economista format a Madrid i Harvard, successivament director d’una empresa tèxtil i d’una cadena de supermercats, que escalà en càrrecs sindicals fins a ser nomenat el 1970 president de la diputació de València i, com a tal, procurador a Corts. Si hom se centra en carreres polítiques orientades a partir del Movimiento, hi troba Vicent Mortes Alfonso —fill de Paterna— que després d’haver fet carrera dins del Frente de Juventudes i el SEU, fou captat per Arrese per a ser director general de l’Habitatge (1957-58). Més tard, Jorge Vigón el portà a la Direcció General de Carreteres (1960-63), i continuà com a sotssecretari d’Obres Públiques (1963-65), comissari adjunt del Plan de Desarrollo (1965-69) i ministre de l’Habitatge (1969-73). També dins del Movimiento es promocionà Fernando Herrero Tejedor, fiscal del Tribunal Suprem, governador civil d’Àvila i Logronyo, Delegado Nacional de Provincias i secretari general del Movimiento (1975), i Josep Miquel Ortí Bordàs, advocat, també home del SEU i vicesecretari general del Movimiento els anys setanta. Per acabar, hom pot destacar dos exemples illencs: l’industrial Gabriel Alzamora López, president i vicepresident en diverses ocasions de les principals corporacions patronals de Mallorca (Cambra de Comerç, Foment del Turisme, Junta d’Obres del Port de Palma, etc.), alcalde de Palma i procurador a Corts al final dels seixanta, fou un cas d’industrial inserit en el joc polític. Victorí Anguera Sansó, també mallorquí, advocat i funcionari d’Inspecció Tècnica del Treball, fou un funcionari fidel, catapultat dins el ministeri corresponent, fins a accedir al càrrec de governador civil de Girona (1969-74), que retornà més tard a casa com a procurador a Corts pel Tercio Familiar de les Illes.

Fernando Herrero Tejedor

Presa de possessió del Delegado Provincial d’Informació i Turisme F. Herrero Tejedor, Barcelona, C. Pérez de Rozas, 17-1-1970.

AF/AHC

La trajectòria política de Fernando Herrero Tejedor (Castelló de la Plana, 1920-Adarrero, Àvila, 1975) es forjà a les files de la FET y de las JONS. Durant la Guerra Civil actuà dins la “quinta columna” com a membre d’una Falange clandestina en zona republicana. En la postguerra fou membre destacat del SEU mentre estudiava dret a la Universitat de València. Dins de la FET y de las JONS va ocupar inicialment el càrrec de Delegado Provincial de Justícia i Dret a la seva província d’origen, i, d’altra banda, ingressà per oposició en la carrera fiscal. Mantingué paral·lelament dues carreres, una de professional que el va portar a ser fiscal del Tribunal Suprem el 1965 i una de política que el dugué a ser governador civil d’Àvila i Logronyo successivament (1953-57), Consejero Nacional de la FET y de las JONS i com a tal procurador a Corts (1954-75), Delegado Nacional de Provincias (1957-61), vicesecretari general del Movimiento (1961) i finalment secretari general del Movimiento (març-juny del 1975).

Els procuradors a Corts

E. Tarragona votant en les eleccions de procuradors a Corts, Barcelona, C. Pérez de Rozas, 10-10-1967.

AF/AHC

El 1967 s’organitzà per primera vegada una convocatòria electoral per cobrir un grup d’escons de procuradors a Corts. Els nous procuradors serien anomenats “familiars”, seguint la fórmula assajada ja als ajuntaments: un cens electoral compost per caps de família —normalment homes— i dones casades. Es pretenia, així, insistir en la imatge d’obertura política i modernitat que ja feia temps que projectaven alguns ministres. Però les limitacions d’un règim que es resistia a ser modificat quedaren clares aviat: candidats que precisaven del vistiplau governatiu, obligació de presentar-se a títol individual, restriccions a la propaganda —en especial als mítings— i presència de candidats oficiosament oficials. Arreu triomfaren notables del franquisme local sense gairebé oposició, i només a Barcelona fou elegida una cara nova, l’empresari Eduard Tarragona que era, no obstant, un excombatent ben relacionat amb la Falange barcelonina. El 1973, en la segona i darrera convocatòria, la participació minvà - espectacularment. No era estrany: als nous procuradors se’ls prohibí explícitament l’organització de reunions de treball i discussió fora de l’hemicicle de les Corts, no fos cas que sorgissin grups parlamentaris o protopartits per molt addictes al règim que fossin.

Unes institucions rovellades i una dissidència creixent

Eleccions al Tercio Familiar a la provincial de Barcelona. 1963-1973.

A mesura que transcorrien els anys seixanta foren més corrents els esgarips commocionats de les jerarquies del règim davant la desafecció creixent de sectors eclesiàstics i del corresponent moviment catòlic, especialment en el seu vessant social. El que havia aparegut com una dissidència d’ordre menor en els anys cinquanta, els seixanta es convertí en un procés que les autoritats civils i militars interpretaven com una autèntica gangrena. Primer, l’empenta rebuda per l’escoltisme havia estat un rebrot catalanista lligat a l’enquadrament de joves i infants, àmbit en disputa des de la creació del Frente de Juventudes. Al seu costat havia anat consolidant-se un vessant crític de les germandats obreres catòliques (HOAC, JOC) enfront del sindicalisme vertical. Però en aquell moment, aquest corrent crític anava guanyant adeptes entre el clergat, fins a arribar a sectors de la mateixa jerarquia, primer localitzats, després més extensos. Que corrien nous vents al si del catolicisme ja ho havia anunciat l’elecció com a Papa del cardenal Angelo Giuseppe Roncalli (Joan XXIII) el 1958. Però fou amb l’elecció del bel·ligerant antifranquista Giovanni Batista Montini (Pau VI) el 1963, que l’hostilitat vaticana prengué cos, i en ella trobaren aixopluc els sectors crítics del clergat català i espanyol. Sobretot amb la promoció a cardenal de Vicente Enrique Tarancón el 1969, per a ocupar la seu primada de Toledo i, més tard, la seva ocupació simultània de la seu de Madrid i de la presidència de la Conferència Episcopal (1971). La jerarquia eclesiàstica espanyola —supervivències nacionalcatòliques a part— va fer el pas decisiu per afrontar la democratització del país quan aquesta es produís. L’església, tan vinculada al franquisme de la guerra i la postguerra, s’anava fonent lentament a mesura que la mateixa societat que l’envoltava es transformava. El règim, no.

Tota l’estructura governativa continuava sent antidemocràtica en el procés de nomenament i destitució de càrrecs. L’única fórmula electoral, la del terç familiar de regidors, patia constants interferències de tot ordre per tal d’evitar l’entrada possibilista dels opositors disposats a jugar dins de la legalitat. No tan sols no havien variat les fórmules de selecció de candidats, pensades per a eliminar tot el que fossin inconvenients, sinó que en el cas que un candidat presumptament opositor aconseguís superar les barreres administratives i fer-se elegir, se’l neutralitzava. En els pocs casos en què això es donà, aquests regidors eren condemnats a l’ostracisme per la majoria de regidors addictes. Així succeí al principi dels anys setanta a Badalona i a Terrassa amb alguns regidors de signe catalanista i catòlic. Però el cas més escandalós fou el del candidat obrerista Ferran Rodríguez Ocaña —company de viatge de l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja (OCE-BR) en aquells moments—. Rodríguez Ocaña triomfà amb el 30,44% dels vots del districte IX de Barcelona (Sant Andreu/Nou Barris), contra el 24,17% del seu més immediat seguidor, el falangista Alfons Guasch i Carreté. Però la Junta Electoral donà la victòria a aquest darrer, al·legant que a Rodríguez Ocaña li mancava un justificant de les despeses de la seva campanya electoral entre la documentació lliurada, i es negà a acceptar el document a posteriori. Però el 1973 ja eren altres temps i la premsa se’n va fer ampli ressò. Quina credibilitat podia tenir un mecanisme electoral que funcionava així? Lògicament la participació era misèrrima a les àrees més poblades: el 1970, un màxim del 47,78% a Sabadell i un mínim del 8,99% a Sant Boi de Llobregat; el 1973, un màxim del 57,62% a Vilafranca del Penedès i un mínim del 18,54% a Igualada. Barcelona mai no arribà al 30%, però el govern civil ho considerava un èxit davant la premsa!

En les eleccions de procuradors familiars a Corts de l’any 1967, la gran novetat política era que una porció reduïda de procuradors a Corts podia ser elegida, com ho era un terç dels regidors municipals, i la participació fou més elevada —també hi hagué participació femenina per primera vegada—; però l’absència de candidats dissidents a la convocatòria del 1971, —la darrera que se celebrà— desactivà els migrats entusiasmes. Individus que es postulaven com els self-made men de l’Espanya del “desarrollo”, com Eduard Tarragona, havien donat color a la primera convocatòria, malgrat que en aquest cas es tractava d’un notori excombatent nacional; però el pes fonamental d’individus representatius de l’establishment franquista, en la nòmina dels guanyadors en el cas català —Narcís de Carreras, Joaquim Viola, Enric Fontana, Josep Antoni Samaranch, Ferran Bau— desvirtuà tota la càrrega d’obertura que hom havia volgut donar al procés. I en una majoria de casos els vencedors del 1967 repetiren sense oposició visible el 1971. Els canals de legitimació popular que el règim dissenyava no donaven per amés.

Les autoritats del règim no tenien, per tant, cap mena de referència del grau de representativitat popular de què gaudien, però la mesuraven en funció de la capacitat mobilitzadora de l’oposició. Tothom que no responia a les crides opositores era considerat un franquista fidel o un indiferent —que ni feia ni faria política— però que acceptava el règim. En un estat d’inconsciència tal s’arribà a les eleccions democràtiques del 1977, perquè s’havia obert camí la tesi de l’existència d’una majoria silenciosa que era pràcticament favorable al règim en qualsevol cas. Els resultats electorals s’encarregaren de desmentir-ho.

Però la degradació del contacte entre el règim i la societat era multiforme. En els Consells de Ministres —amb un Franco gairebé de cos present des del final dels seixanta— es dedicaven llargues discussions a la desafecció de la premsa, sense adonar-se que era justament la premsa més notòriament desafecta la que més negoci feia en un país amb poc costum de llegir el diari. Els diaris oficials (“Arriba”, “Solidaridad Nacional”, “La Prensa”) tenien pèrdues. A Catalunya, les organitzacions que el règim havia dissenyat per a enquadrar la població eren pures entelèquies. El Movimiento era poc més que una instància funcionarial on feien les seves carreres uns quants individus afectes: la Sección Femenina havia perdut tota operativitat, el Frente de Juventudes a penes si aconseguia militants, els grups específics sorgits de la guerra (Excombatientes, Excautivos, Caballeros Mutilados), degeneraven ràpidament en assemblees de geriàtric no gaire concorregudes. L’Organització Sindical conservava intacta la seva estructura i les seves funcions, perquè s’havia fet tan impermeable a la penetració com els ajuntaments, les diputacions i les Corts a través de les traves a tota representativitat. Però en cada elecció d’enllaços sindicals els perseguia l’ombra dels sindicats clandestins, especialment les CCOO.

“Impasible el ademán”, com deia la lletra del Cara al Sol, les autoritats exercien de Don Tancredo sense donar-se per al·ludides. O reaccionaven a la defensiva, com al setembre del 1975, nomenant un immobilista com Joaquim Viola i Sauret (excombatent i director general d’Administració Local fins poc abans) per a substituir un Enric Masó força tocat des que al ple municipal del març, divuit regidors votaren en contra d’una subvenció a l’ensenyament del català, per una vegada que l’alcaldia no imposava el seu parer. Viola s’obsessionà amb l’ordre públic per donar una imatge de fortalesa del règim i xocà amb unes mobilitzacions populars que fins i tot li ocuparen l’Ajuntament. Viola cessà pel desembre del 1976, quan Suárez posava en marxa el referèndum per a la reforma política i necessitava algú més flexible al capdavant del municipi.

Mentrestant es pugnava pel control de la successió. Sobretot quan Carrero Blanco fou assassinat i la possibilitat d’accedir a la seva vacant quedà completament oberta, ja que ningú no prengué mai Carlos Arias Navarro —el seu substitut a la Presidència del Govern— com un home de futur. Els darrers anys del règim hi va haver, a més, una curiosa desfilada de candidats a rei: els pretendents carlistes, el comte de Barcelona (Don Joan), l’operació Alfonso de Borbón-Dampierre —apadrinada pel falangista manresà i notable del règim, Mariano Calviño— en què es feu duc de Cadis un nebot del comte de Barcelona per tal de portar al tron la neta de Franco, Carmen Martínez-Bordiu. El 1974 Franco cedí el comandament de l’Estat a qui havia previst que en fos rei, Joan Carles I, posant punt i final a les darreres especulacions successòries. Les maniobres se centraren en l’intent de controlar el futur rei. I en aquestes, Francisco Franco morí el 20 de novembre de 1975. Arribava l’hora, tantes vegades ajornada, de comprovar quina era la voluntat majoritària dels ciutadans. Quedava, però, per saber, quan i com se’ls facilitarien els mitjans per expressar-la. I si se’ls facilitarien de grat o per força.