El liberalisme organitzador

L’ascens i la consolidació de les forces del capitalisme empenyeren cap a una transformació paral·lela de la política i de la cultura, dins de la societat civil (un concepte no pas per casualitat encunyat en la primera meitat del segle XIX) i també dins de la política com a activitat pública. Aquesta transformació, però, estigué condicionada per la història política del període, per l’aparença de congelament del canvi històric imposat per l’onada reaccionària del 1815. El fet pot induir a molts malentesos, com ja s’ha vist, si l’única cosa que es valora és la repercussió d’aquells canvis en l’alta política.

Des de la segona meitat del segle XVIII les transformacions en la cultura política de les societats europees havien estat molt importants, i no deixaren d’aprofundir-se al llarg de les primeres dècades del vuit-cents. L’aspecte més sensible d’aquest canvi sembla haver estat la generalització d’una idea de la política com a activitat justa i eficaçment conformadora de les societats i no estrictament basada en l’acte de força hobbesià dels estats del segle XVII. Considerat des d’aquest punt de vista, el fel que potser tan sols a Anglaterra, des de les dècades de 1770-90 amb John Wilkes i Gordon, aquesta percepció tingués alguna capacitat per a impregnar la política de l’Estat no priva de reconèixer l’abast i les implicacions del canvi general. Aquest ideal de reforma i perfectibilitat havia arrencat, com és ben conegut, de les idees d’un sector de la Il·lustració, el menys interessat a donar consells als sobirans i el més disposat a promoure la reforma moral i la crítica intel·lectual en el món de la seva època. Només cal recordar que la idea kantiana d’una societat civil autoregulada conforme a les lleis era profundament revolucionària en el context dels estats monàrquics de l’època. I la concepció subsegüent d’una constitució reguladora de la vida civil derivada d’aquest tipus de pensament, deutor per tants conceptes de John Locke, impregnà la cultura política en l’etapa que va de la il·lustració clàssica al primer liberalisme.

Els plantejaments generals dels philosophes són un símptoma del canvi, però no pas el canvi mateix. El fet decisiu fou, més aviat, la connexió de les noves idees amb sectors socials que expressaren per mitjà d’aquestes una voluntat de canvi social o, de manera més restrictiva, la crítica de la política dominada per l’autoritarisme dels estats monàrquics.

La Il·lustració setcentista havia estat bàsicament un projecte de renovació cultural dins dels motlles dels estats monàrquics tradicionals. En aquell context, anterior al període que ens ocupa, la crítica social i cultural il·lustrada expressava, en certa manera, la necessitat del combat ideològic contra determinades corporacions basades en l’interès particular i alienes als interessos de la consolidació dels estats —com l’Església— o contra l’arbitrarietat i el particularisme del dret senyorial i l’exercici del poder sense límits per part dels sobirans. Sobre un comú denominador d’aquest estil, la Il·lustració es ramificà en múltiples direccions. En línies generals es pot sostenir, però, que el fracàs quasi generalitzat del reformisme des de dins de les monarquies i l’impacte de la Revolució Francesa i de les seves conseqüències per a tot Europa forçaren la revisió del supòsit il·lustrat que era possible una reforma per mitjà d’un nou consens i de l’extensió de la instrucció entre la població. En definitiva, la confiança que alguns haurien pogut tenir d’un canvi afavorit des de dalt, des dels estats monàrquics i pel canvi dels grups dirigents, entrà en crisi al final del segle XVIII, tot i que la revolució a França contribuí a la reforma en algunes bandes, mentre que en d’altres l’avortava definitivament. En aquest context, el pas de la Il·lustració al liberalisme es posava a l’ordre del dia.

Res no pot aclarir millor la naturalesa real de la política en aquesta etapa que una comparació entre la política a l’Anglaterra georgiana, la que s’imposà a França a partir del 1789, i la política a la resta dels estats del continent en les dècades del canvi de segle. A l’Anglaterra anterior a la reforma del 1832 s’obrien pas diverses formes de mobilització que van trencar els estrets límits pels quals transitava des de l’època d’Horace Walpole. En les dècades del final del segle XVIII i del començament del vuit-cents, diverses formes de mobilització política començaren a competir amb l’ establishment de partits. D’una banda, les denominacions religioses no-conformist prengueren més importància com a receptacles del ferment reformista afavorit per les classes mitjanes. El moviment per la reforma política prengué cos, precisament, com a resultat de la confluència de diverses formes de mobilització d’aquesta mena, juntament amb alguns grups d’opinió a l’interior dels dos grans partits. La mecànica parlamentària, per adulterada que fos la representació política que en resultava amb una base electoral tan peculiar com l’anglesa, permeté el floriment de campanyes com l’antiesclavista, que agrupava polítics radicals, associacions religioses o, fins i tot, les faccions locals dels grans partits, ja que això els permetia singularitzar la seva oferta política. També cal destacar la gran importància que va prendre la maçoneria en certs districtes pel que fa a la canalització de les aspiracions de la nova classe mitjana. Si després del 1832 i fins al 1848 la política anglesa girà al voltant de la qüestió irlandesa i la industrial, el període anterior va estar marcat per les implicacions de la reforma política i de determinades campanyes. En el context d’aquesta agitació que venia del segle XVIII, va prendre forma el nou associacionisme de la classe obrera. Com ja va mostrar Edward P. Thompson fa molts anys, el món de la classe treballadora britànica de la fi del segle XVIII i de les primeres dècades del XIX es componia d’organitzacions de la mena més diversa: des de les societats de correspondència fins a certes esglésies amb una important funció canalitzadora; des de les associacions per oficis fins a la decisiva eina de comunicació que eren determinats òrgans de premsa.

Cal destacar, però, que aquest espectre tan variat de la vida política britànica no tindria explicació fora del marc liberal en què s’inscrivia, fins i tot insistint en el caràcter molt restrictiu de la representació política o en el pes de la terrible repressió de Pitt i els seus successors, fins als anys vint com a mínim. Però, com han mostrat recentment alguns autors, l’existència del marc constitucional obligà fins i tot a la reforma dels partits establerts, forçats a guanyar-se l’opinió pública i assegurar-se el pacte amb les elits locals. Per descomptat, aquest tipus d’exigències eren absolutament innecessàries en altres països. Val a dir, però, que en un context de ràpid i intens canvi econòmic i social, evolucions a la britànica podien oferir, a mitjà i llarg termini, molta més estabilitat social que no pas els sistemes més autoritaris que predominaven, amb poques excepcions, a l’Europa continental.

El model revolucionari francès

Al final del segle XVIII, l’excepció era França, per descomptat. Com és ben conegut, la creació de clubs i partits va ser la base de les noves formacions partidàries durant la revolució, un model d’intervenció política no pas gaire allunyat del descrit per a l’Anglaterra de 1770-80. Durant els anys 1789-94, aquest model de mobilització política, que feia igualment un gran ús de la premsa i de les reunions públiques, convergí amb els grans aixecaments pagesos de la Grande Peur i amb els aixecaments contrarevolucionaris amb base pagesa de la Vendée i dels chouans. Aquest fet mostra com, en produir-se la commoció revolucionària en un context de menor penetració capitalista a l’agricultura, les formes de mobilització de tipus vell i nou podien superposar-se i condicionar-se mútuament. L’aparició, a més, de formes d’organització clandestines i fèrriament organitzades, que no descartaven actuar en el context de la violència política de l’època (el cas més conegut i significatiu de les quals fou el grup format al voltant de Gracchus Babeuf), afegí un darrer element en un moment de forts canvis en les formes de fer política. L’imperi napoleònic va ser una altra manera d’assegurar l’estabilitat política per un camí diferent de l’anglès. Un camí que preveia manllevar moltes formes de l’antiga monarquia, articulades, però, al damunt d’una ambiciosa reforma administrativa i d’una obertura de les principals institucions de l’Estat als interessos de la burgesia emergent.

Mirar-ho des d’aquest punt de vista seria clarament insuficient, perquè allò realment nou de l’etapa va ser l’elaboració conscient de programes ideològics i d’acció, programes que en mans de grups d’homes (i de dones a vegades, una de les grans novetats llavors) permetien actuar sobre els esdeveniments. Aquest fet era realment nou. En el passat les ments més lúcides tractaren d’actuar sobre els poders constituïts, fos el poder civil o el de l’Església, per promoure canvis o reformes. En una altra esfera, les accions dels pagesos o dels artesans en moments de crisi es legitimaven a través de codis consuetudinaris rarament escrits. Certament, hi havia hagut moments, en passats més o menys remots, de mobilitzacions massives obertament polititzades. Només cal recordar la revolució anglesa dels anys quaranta del segle XVII, però convé prendre en consideració l’enorme pes que la religió havia tingut en el conflicte. Va ser una revolució a l’altra banda de l’Atlàntic, la guerra de separació de les tretze colònies angleses del nord d’Amèrica, la primera que es realitzà sobre la base de motivacions explícitament laiques.

Durant els anys de les guerres napoleòniques, les sospites reals o infundades de conspiracions de societats secretes jacobines s’escamparen per tot Europa, mentre que en alguns casos la propaganda de sectors radicalitzats semblà trobar ressò entre la població pagesa. Només cal recordar l’aixecament irlandès dels United Irishmen de Wolfe Tone, als anys 1798-99, una temptativa secessionista i republicana que causà pànic a Londres, no tan sols perquè havia connectat amb les bandositats tradicionals del món rural irlandès, sinó perquè, a més, tenia el clar suport dels republicans francesos. Sobre aquests precedents, les dècades posteriors a les guerres napoleòniques veieren la lenta emergència de les formes de fer política que foren característiques del segle XIX: l’organització de la vida política parlamentària en els estats liberals; la formació d’organitzacions per a la defensa professional, com els sindicats; la continuïtat i la transformació de les organitzacions conspiratives de les sectes socialistes republicanes o nacionalistes en aquells contextos, d’altra banda nombrosos, on aquestes tendències tenien interdita l’acció oberta. L’exiliat romàntic o el conspirador foren, en definitiva, figures tan típiques del món de mitjan segle XIX com el polític professional o el periodista que apel·lava a l’opinió pública des de les pàgines d’òrgans de premsa reconeguts i influents.

D’ençà de la Revolució de Juliol a França i de la separació de Bèlgica, el 1830, fets tots dos d’una gran repercussió en altres països, el liberalisme com a sistema polític semblà que podia transcendir el món anglosaxó i estabilitzar-se al continent (cal recordar que les experiències espanyola i napolitana de 1820-23 havien estat avortades). Amb el funcionament durable del règim parlamentari, els estats liberals anaren prenent forma, a la vegada que irradiaven una forta influència ideològica. Una consideració massa sumària podria fer pensar que l’estabilització dels règims liberals era la culminació del conjunt de tradicions polítiques que abans hem descrit, però res no seria més lluny de la veritat. Ben al contrari, la formació de l’Estat liberal implicà l’opció per un tipus de representació política que se sustentava sobre unes bases molt concretes. Les constitucions declaraven emfàticament que la sobirania descansava en el conjunt de la nació, però els drets a ser elegit i a ser elegible es limitaven a un nombre reduïdíssim de persones, sempre homes, amb béns de fortuna considerables. Per a mobilitzar aquest petit percentatge de la població aparegueren els partits polítics moderns: una mena de clubs d’opinió, vinculats a uns quants notables i coordinats al voltant de la premsa política partidària. En la mesura que el partit no necessitava cercar suport ni organitzar grups gaire amplis de la població, podia perfectament complir les tasques encomanades amb una estructura petita i elitista. Pensar que partits d’aquestes característiques defineixen tota la política en les primeres fases de l’Estat liberal a Europa seria una gravíssima equivocació. La formació del consens entre les famílies liberals era una petita part de la creació d’estabilitat en un sentit més ampli. Com a mínim, en la mesura que el liberalisme com a tal —i amb independència de les formulacions doctrinals conservadores— donava oportunitats de mobilització a grups amplis de la població i, més important encara, els oferia un marc ideològic de referència que podien aprofitar, acceptar o definir segons els propis interessos.

La mateixa existència i, no cal dir-ho, l’extensió dels sistemes parlamentaris, amb la dinàmica que els era consubstancial d’eleccions, propaganda, difusió de programes, etc., exigiren un desenvolupament paral·lel del control de l’Estat sobre la societat. Control en el sentit més ampli, com ara l’expansió dels sistemes educatius o assistencials, que poc o molt foren renovats i ampliats, i en el més primari i concret, com la creació de les policies polítiques i el desenvolupament de la informació sobre els adversaris potencials de les institucions. Només anys enllà, quan s’expandiren les organitzacions obreres i socialistes a Anglaterra, França, Bèlgica i Alemanya, els partits de tall liberal començaren a preocupar-se per dotar-se d’una estructura més complexa i capillar, que els permetés confrontar-s’hi i participar amb èxit en els règims parlamentaris, la base electoral dels quals hagué de ser progressivament eixamplada. Aquest moment no havia arribat encara als anys cinquanta del segle XIX, moment en el qual s’atura aquesta anàlisi.

A mitjan segle, de tota manera, l’èxit dels estats liberals a Europa era certament hipotètic. I quan, després de l’onada de revolucions dels anys 1848-52, pujà al poder a França Lluís Napoleó Bonaparte, fou derrotat en mans de Prússia el parlament democràtic alemany de Frankfurt, i esclafades les revolucions italianes per l’exèrcit austríac, semblà que el poder tornava a les mans dels de sempre. No obstant això, els canvis a l’interior de la societat havien estat massa importants perquè això fos possible. Les dècades següents veieren l’aproximació successiva de les velles monarquies a formes més o menys constitucionals, el grau d’obertura real de les quals depenia de múltiples circumstàncies. La formació de l’Estat liberal, en la mesura que no implicava una obertura democràtica determinada, havia pres sentit com a sortida estabilitzadora d’experiències genuïnament revolucionàries, com a França, Espanya, Portugal o Bèlgica, però també podia prendre’n com a mesura preventiva de les revolucions, o com a reacció a aquestes després d’esclafar-les, com en el cas dels imperis centrals o del Piemont. Des d’aquest punt de vista, la contradicció entre el marc liberal general i la voluntat de participació popular va ser la contradicció bàsica d’uns sistemes polítics basats en el sufragi censatari i en un autoritarisme social poc dissimulat.

La cara fosca del sistema

En el marc d’aquests sistemes van començar a actuar, ja al segle XIX, les primeres organitzacions sindicals obreres i les primeres sectes i grups socialistes, com és ben conegut. Amb independència de l’origen de les primeres associacions obreres, que cal cercar en els mecanismes dels antics oficis (en el compagnonnage francès, per exemple) i en les organitzacions assistencials que els eren pròpies, es pot dir que el sindicalisme de la primera meitat del segle XIX sorgí com a resposta a unes condicions de vida i treball ràpidament canviants i a la misèria creixent de la població treballadora en les primeres fases de la industrialització. En efecte, pels testimonis dels contemporanis es té coneixement de les miserables condicions de vida de la classe obrera industrial a tot Europa fins ben entrat el segle XIX. Llargues i dures jornades de treball, pèssimes condicions de salubritat a les fàbriques, treball infantil molt dur, alimentació i habitatge insuficients i molt pobres componen el quadre, bastant indiscutible, de la vida obrera d’aleshores. Tot plegat dominat, a més, per la inestabilitat dels cicles econòmics del primer capitalisme. Sobre aquesta experiència col·lectiva —que des de fora es reflecteix també en els treballs de Louis René Villermé, François Buret, Friedrich Engels o Henry Mayhew, o que es reprodueix literàriament en la Coketown imaginada per Charles Dickens— prengué forma la primera classe obrera industrial. I una cosa que crida l’atenció és la rapidesa amb què aquest grup humà donà forma a organitzacions de resistència i a un “llenguatge de classe” mitjançant el qual fos possible interpretar la seva posició en la societat del seu temps. Dins d’aquest context, les velles tradicions artesanes es van refondre i empeltar de noves formes i pràctiques de resistència, concretant a la vegada les reivindicacions econòmiques, socials i polítiques essencials dels que llavors s’anomenà proletaris. En països amb un marc liberal assentat, com a l’Anglaterra posterior a la reforma del 1832, però travessats pel cataclisme social de la primera industrialització, la resistència de la classe obrera derivà sovint en programes que pretenien incidir en la marxa política del país. En el cas del cartisme britànic, aquesta voluntat d’intervenció arribà a qüestionar els límits mateixos del sistema polític, encara que aquest resultà al final victoriós. En la majoria dels països de l’Europa continental, de molt menor grau d’obertura democràtica, la presència d’organitzacions sindicals esdevingué molt més problemàtica. Fora de la llei a vegades, durament perseguida pels governs i per les patronals, la classe obrera es convertí en la receptora d’ambigües polítiques governamentals que incloïen tant la repressió i la penalització de les “classes perilloses” com el paternalisme assistencial d’organitzacions públiques o privades, de poca eficàcia contra la pobresa generalitzada.

D’aquesta situació social, n’emergí al començament del segle XIX el primer socialisme, és a dir, les primeres formulacions de crítica d’un sistema econòmic que conduïa grans masses humanes a la misèria més abjecta. Moltes de les primeres teories socialistes sorgiren de la reflexió d’individus ben instal·lats en la societat de la seva època. Fou el cas de Robert Owen, que a la fàbrica de New Lamark demostrà que es podia tenir beneficis i tractar els treballadors d’una manera diferent de com es feia arreu, o el comte de Saint-Simon, a França, a qui el seu criat despertava cada dia tot recordant-li que la humanitat esperava els seus consells filantròpics. De manera molt diferent, tots dos creien en el capitalisme industrial. Només cal recordar que els saint-simonians francesos i els seus seguidors a altres bandes d’Europa es convertiren en els apòstols per excel·lència de la fe en els progressos industrials. Altres socialistes s’orientaren en una direcció diferent, com ara Charles Fourier i Étienne Cabet, que preferiren dedicar els seus esforços a la construcció de models alternatius a la societat burgesa-industrial tal com ells la concebien. Els cabetians (francesos, però amb la participació de catalans) tractaren de portar a la pràctica aquest model alternatiu l’any 1847, a la colònia Icària, a Texas, amb resultats més aviat desastrosos.

Els fets de París del 1848 assenyalaren un tombant en la història de la classe obrera europea. D’una banda, a la capital de França, els primers governs sortits de l’aixecament del mes de març es proposaren pal·liar la misèria i la desocupació entre la classe obrera. Els tallers organitzats per Louis Blanc hagueren de ser tancats, i el balanç final de l’experiència resultà decebedor. D’altra banda, la força evident i una mica imprecisa de la classe obrera al carrer —ben reflectida en els dibuixos d’Honoré-Victorin Daumier de les barricades del juny a París— terroritzà l’opinió conservadora europea. Els anys posteriors a la crisi del 1848 foren anys de repressió contra el moviment obrer i d’obsessiva preocupació pel tema del socialisme. Sota aquesta aparença de retrocés i d’aïllament, però, la classe obrera europea havia començat un procés d’expansió de l’experiència autoorganitzativa que, ja els anys seixanta, va permetre els primers rudiments de connexió internacional de les organitzacions de base nacional.