L’actitud adoptada pels defensors del valencianisme ben entès davant el franquisme fou de total i absoluta col·laboració. Ja durant el transcurs de la contesa n’havien estat còmplices, tant a l’interior, en activitats de la cinquena columna, com a l’emigració (a Burgos, Toledo, Sevilla i Sant Sebastià), en actes d’ofrena regionalista i amb emissions radiofòniques en llengua vernacla, destinades a promoure entre els valencians la deserció i el sabotatge contra la República. Per aquest motiu i perquè el comportament ideològic que els definia encaixava perfectament amb la política franquista de legitimació dels regionalismes claudicants, tot just proclamada la victòria van ocupar un lloc de primer ordre en l’organització de la vida civil i cultural valenciana de postguerra.
El 1938, el Generalísimo havia declarat que respectaria “el carácter de cada región” sempre, és clar, que no se’n ressentís “la unidad nacional”. I en aquest cas no podia trobar col·laboradors més proclius que aquells que havien fet seu el postulat de promoure un “regionalismo prudente, dentro del españolismo entusiasta”. L’abast d’aquest “regionalismo”, propugnat per Teodor Llorente i Olivares, el cèlebre poeta local de la Renaixença, consistía a difondre entre el poble valencià actituds de renúncia i d’acatament a l’ordre social conservador. Renúncia a qualsevol projecte o símbol de sobirania nacional i a tota aspiració de recuperar les institucions d’autogovern, “cuya memoria —afirmava el 1908 Teodor Llorente— conservamos con respeto y amor, pero que no son propias ya de los tiempos presentes”. Renúncia també a la normalització social de la llengua i a les manifestacions d’inconformisme i oposició contra les mesures centralitzadores preses pels governs de Madrid. Els valencians, venia a dir el poeta, havien d’acceptar “la intangible unidad de España”, havien d’afavorir l’extensió de la llengua castellana, havien de combatre “la pretensión absurda de restringir su uso” i havien de confiar en l’activitat parlamentaria del grup dels patricis, perquè representaven l’“expresión franca del espíritu regional”.
Amb la implantació de la dictadura, l’1 d’abril de 1939, les relacions entre franquistes i regionalistes van arribar a un punt de fecunda complicitat. La missió de tots plegats va ser convertir el País Valencià en una regió feta a la mida de l’España nacional. I amb aquest propòsit van reviscolar aquelles pràctiques ideològiques i culturals que intoxicaven les possibilitats de recuperació del poble valencià. Delegaren en les societats més encarcarades i servils la representació del valencianisme, enaltiren i potenciaren el folklorisme endèmic, intentaren destruir la memòria històrica, desposseïren la senyera de la seua significació simbòlica i l’exhibiren com a emblema de la comunió d’interessos entre València i el franquisme. Així mateix, presentaren alguns dels personatges històrics més rellevants —Jaume I, sant Vicent Ferrer, Alexandre VI, Joan Lluís Vives i d’altres— com a precursors llunyans del franquisme, prestigiaren la mediocre literatura floralesca i van permetre l’ús del català, només en espectacles i revistes de periodicitat anual o bé en l’àmbit restringit de la comunicació familiar. I tot això fou possible, lògicament, amb l’aprovació i la connivència d’aquells “bons valencians”, els quals veieren acomplerta així la seua vocació de servei al projecte espanyol d’integració en una unitat de destí. En tot cas, el regionalisme valencià va arribar a un punt tan alt de feixistització que Ramón Serrano Suñer, des del seu càrrec de ministre de la Governació, pogué afirmar, el 1940, que “es tan sano el regionalismo valenciano, que lejos de cercenarlo, hay que procurar por todos los medios difundirlo”.
Entre les entitats. Lo Rat-Penat i el Centre de Cultura Valenciana, les dues agrupacions més immobilistes i reaccionàries de la història del valencianisme polític i cultural, van reprendre aviat el cicle de les seues activitats tradicionals. Lo Rat-Penat es va presentar per primera vegada en públic el 8 d’abril de 1939, en un acte d’homenatge al “liberador de Valencia”, el general Antonio Aranda Mata, a qui van obsequiar amb una monumental mona de Pasqua acompanyada d’una dedicatòria versificada en valencià. Tres mesos més tard, el 15 de juliol, li imposaren les insígnies de soci d’honor en un acte on tots els discursos i textos llegits van remarcar la fidelitat ratpenatista als objectius del Movimiento Nacional. Al final del juliol se celebraren els Jocs Florals. El mantenidor va ser Antonio Goicoechea y Cosculluela, fundador del partit Renovación Española i un dels principals financers de les activitats terroristes de Falange. Per al paper de regina fou nomenada Concepción Puchol Montís, filla dels marquesos de La Bastida. La Flor Natural recaigué en el poema franquista Dolor i goig (presentat amb el lema “En renàixer”) de Josep Monmeneu Gómez, expresident de l’Agrupació Valencianista de la Dreta. El mes d’octubre, Lo Rat-Penat va participar en els actes commemoratius del VII centenari de la conquesta, amb la finalitat de presentar el rei Jaume I com un dels inspiradors de l’obra franquista. I aquest mateix mes, per clausurar l’acte d’obertura del curs 1939-40, fou convidat el feixista Frederic García Sánchiz, inventor d’un gènere literari, les charlas, creat amb l’únic propòsit d’“españolear”. El cronista de l’Almanaque de Las Provincias para 1940, en fer-ne el balanç, anotà que l’actuació de Lo Rat-Penat, en el seu primer any de represa “cultural” sota la dictadura, seria recordada “como una de las más brillantes de todos los tiempos”. Més lluïda, tanmateix, va ser la posterior, per tal com el general Franco va accedir al nomenament de la seua filla com a sobirana floral. Aquest gest va significar per a Lo Rat-Penat i per a la bona societat valenciana de l’època “un honor muy grande porque se reconocía plenamente la obra patriótica que realizó siempre el movimiento renacentista literario de Valencia, que fué, no sólo sumiso, sino defensor de la Unidad de La Patria”. Teodor Llorente i Falcó, un temps abans, havia agraït també als governants la comprensió envers la vella societat d’aimadors, la qual s’havia destacat sempre, deia, pel seu “amor al terruño, a las tradiciones, a las glorias, a todo aquello que es típico y que jamás se quiso elevar a la categoría funesta de hechos diferenciales”.
El Centre de Cultura Valenciana va reobrir les seues portes el 15 de novembre de 1939, amb una sessió a la qual van assistir els principals mandataris civils i militars de la ciutat i una nodrida representació d’ordes religiosos i membres directius de Lo Rat-Penat. L’acte, menat per Rafael Cort Álvarez, president interí de la Diputació provincial, fou inaugurat pel secretari del centre, l’erudit Salvador Carreres i Zacarés, el qual “dió lectura a una interesante Memoria de cuanto ha ocurrido en la Corporación durante el período rojo y después de la gloriosa liberación”. L’òrgan periòdic d’aquesta institució, els “Anales”, va editar-se poc després. Al primer número, amb data de gener-desembre del 1940, a l’article de presentació titulat “Nuestra adhesión al Caudillo y al nuevo régimen”, l’autor remarcava que les primeres paraules de la publicació no podien ser sinó de salutació “al invicto Caudillo, a cuyas órdenes se agruparon todas las fuerzas nacionales que sentían profundamente el ansia de sacudir tantos errores y tanta abyección, que nos impedían marchar por los firmes y rectos senderos de la verdad”.
En termes semblants s’havia expressat, el 15 d’abril de 1939, el primer editorial de postguerra del diari “Las Provincias” (portaveu de la dreta regionalista). Allí, entre moltes altres afirmacions, s’aclaria que la València “amantísima guardadora de sus seculares tradiciones” s’entusiasmava amb la magnífica obra del “Glorioso e Invicto Caudillo que admira y aclama, con todo el impulso de su alma”.
Manifestació “civica” a Valencia, 9-10-1939.
Col·l. J. Alcañiz / J.A.
Al llarg de la dècada dels quaranta, ni Lo Rat-Penat ni el Centre de Cultura Valenciana no van alterar aquestes posicions. Ben al contrari, amb el mínim pretext s’esplaiaven en declaracions d’adhesió al règim o en afirmacions gratuïtes d’espanyolisme. Així, per exemple, Lo Rat-Penat va continuar oferint la tribuna dels Jocs Florals a personatges importants de la dictadura: José Millán Astray, José María Pemán y Pemartín, Esteban Bilbao Eguía i Eduard Aunós i Pérez, entre d’altres. Els responsables de l’entitat no van prendre cap iniciativa remarcable en el camp de la dignificació i promoció de la cultura dels valencians ni van engegar tampoc cap projecte editorial destacat. Però sí que van mostrar actituds de menyspreu davant els problemes de la correcció lingüística i van actuar sempre amb l’objectiu d’obtenir el beneplàcit de les autoritats. També dins el Centre de Cultura Valenciana van pronunciar-se discursos, el contingut dels quals s’ajustava més a un propòsit de caire polític que no pas erudit o d’investigació, i ben pocs dels seus directors de número van fer res per tal d’aturar el procés de castellanització en què es trobava immergit aquest centre des de la seua fundació.
Posteriorment, durant la dècada dels anys cinquanta, circumstàncies diverses van possibilitar l’arraconament dels partidaris d’aquest valencianisme ultramuntà en llocs d’escassa repercussió pública. Les comissions ratpenatistes de publicacions i de literatura i filologia van passar a mans dels valencianistes Carles Salvador i Gimeno i Ricard Sanmartín i Bargues. Aleshores s’iniciaren els cursos de gramàtica valenciana, la tasca dels quals va escampar-se per tots els indrets del País Valencià. L’any 1955, la Flor Natural fou atorgada a Martí Domínguez i Barberà pel seu poema Arbres, un cant en defensa de la llengua, i el 1960 la rebé el poeta exiliat Francesc Puig i Espert. La Institució Alfons el Magnànim va desbancar en importància i projecció el Centre de Cultura Valenciana i va impulsar de manera decidida el procés de redreçament cultural valencià. L’any 1954 fou creada l’editorial Sicània i pel novembre d’aquell any s’autoritzaren uns cursos monogràfics de llengua i literatura catalana al País Valencià, impartits a la facultat de Filosofia i Lletres. El 1959 fou creada l’Aula Ausiàs Marc. Alhora, intel·lectuals i escriptors de la talla de Manuel Sanchis i Guarner, Joan Fuster i Ortells, Vicent Andrés i Estellés, Adolf Pizcueta i Alfonso, Enric Soler i Godes, Martí Domínguez, Xavier Casp i Verger i molts d’altres, treballaren incansablement per reivindicar la dignitat col·lectiva dels valencians. La conseqüència de tot això fou que els dirigents del regionalisme ben entès van perdre influència i van restar eclipsats.