Propaganda franquista en català

Full de propaganda falangista en català, 1939.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Els serveis de propaganda franquista havien desplegat, al gener del 1939, una campanya destinada a guanyar-se la confiança de la població catalana en el moment d’ocupar la plaça més important, la ciutat de Barcelona. Coneixien la gran activitat que, de manera tan eficaç, havia portat a terme, durant els anys de la guerra, el servei corresponent de la Generalitat, el Comissariat de Propaganda, i així va creure oportú d’entrar a la capital de Catalunya amb un missatge tranquil·litzador. Segons Dionisio Ridruejo —aleshores cap del Servicio Nacional de Propaganda, adscrit al Ministerio de la Gobernación—, després d’ocupar Barcelona havia constatat que “los medios de propaganda republicana habían sido muy superiores a los nuestros y su asistencia intelectual mucho más extensa, valiosa y organizada”.

Així, havien imprès un material de suport destinat als sectors de la població que no els consideressin enemics i potser a persuadir-ne d’altres que no els eren tan pròxims. Juan Ramón Masoliver, que era un destacat element d’aquells equips i que va ser nomenat Jefe Provincial de Barcelona, intervingué, segons ell mateix ha confirmat, en la seva elaboració. Ridruejo afirmava que la quantitat de lletra impresa preparada per repartir era molt considerable: camions carregats de manifestos i fulletons.

Entre aquest material hi havia un cartell, imprès en gran foli, on s’utilitzava exclusivament la llengua catalana —fins i tot el ministre de la Gobernación, Ramón Serrano Suñer, hi signava com a ministre de la Governació—, que es titulava “El problema de Catalunya davant el gran i universal problema de la unitat d’Espanya”. El nucli era precisament aquest: “El gran i universal problema de la unitat d’Espanya”. Unes màximes sentencioses extretes de textos de José Antonio Primo de Rivera, enquadrats i especialment destacats amb caràcters tipogràfics més grossos, en donaven la solució. (En els fragments que es reprodueixen més avall, s’hi respecten totalment les formes i les grafies originals.)

En primer lloc i sota el títol, s’utilitzaven mots de José Antonio per fer una crida i una recomanació: “CATALANS: que els vostres fills no us puguin un dia escupir a la cara que els hi heu deixat un poble esmicolat i miserable, sense l’ideal d’una gran missió a omplir al llarg de la Historia!”. Més avall, també destacat i emmarcat, el missatge nacionalista exacerbat i orgullós: “Som espanyols, que és una de les poques coses séries que hom pugui ser al món”.

Un cop fixat aquest contingut bàsic, el pasquí es dividia en dos grans àmbits. D’una banda, un discurs de Franco, de caràcter general i adreçat a tot Espanya, amb promeses enlluernadores i amb tots els ingredients de la demagògia. De l’altra, un d’elaborat especialment per a Catalunya i que recollia fragments de declaracions de Serrano Suñer, fetes poc abans. Contenia, també, una il·lustració del dibuixant Valentí Castanys: el yugo y las flechas, en forma de llamps que —gairebé com a instruments d’una ira divina— hi fulminaven coneguts polítics republicans que fugien, mentre quedaven per terra la falç i el martell.

El discurs de Franco, després d’arrencar amb alguns dels seus preceptes bàsics, és a dir, amb la “Unitat i Grandesa de la Pàtria”, en majúscules, la defensa de la fe i del sentit catòlic, continuava amb la llista de promeses de caràcter econòmic, social, sanitari, urbanístic, agrícola, cultural i moral. Aquell món feliç i harmònic —continuava— ja s’estava portant a terme a través de les noves institucions i lleis, des de l’Auxilio Social fins a la Llei d’ensenyament, passant per la Llei del blat i pel Patronat Nacional de Cecs. S’anava cap a la superació de qualsevol mena de lluita, especialment la de classes, tal com posava en relleu un dels paràgrafs finals: “Mai cap Nació ha creat i portat a la pràctica, en menys temps i amb més difícils circumstàncies, unes institucions i unes lleis d’un fons social tan humà i tan just”.

La part que recollia les afirmacions del ministre referides a Catalunya anava encapçalada per un lema i per una exigència: “Cal que tot i tothom es sotsmeti al sentit i grandesa de la Pátria”. Tot seguit afirmava que les raons de la guerra —que encara havia de durar uns mesos— eren moltes, “però, damunt de totes despunta la de la UNITAT”. I, de manera prou contundent, aclaria: “CAL DIR QUE ESTEM FENT AQUESTA GUERRA PER LA SEGONA, DEFINITIVA I ETERNA UNITAT D’ESPANYA”. En un altre fragment, també subratllat tipogràficament, apel·lava als sentiments espanyols dels catalans i els afalagava sense reserves: “HEM DE RESSUSCITAR EL NOSTRE SENTIT NACIONAL I HISTÒRIC, I EN AQUESTA MISSIÓ CATALUNYA ANIRÀ DAVANT, COM EN ALTRES SEGLES. CATALUNYA NO POT TROBAR ELS SEUS VERITABLES PUNTALS I LA SEVA RAÓ D’ÉSSER I D’EXISTÈNCIA SI NO ÉS EN LES PREGONESES DEL SENTIT NACIONAL: PERQUÈ EL POBLE CATALÀ TÉ BEN MARCADES LES QUALITATS, LES MÉS FORTES, EXCELSES I DECISSIVES DE TOT EL POBLE ESPANYOL. CATALUNYA ÉS UN TRESOR ESPANYOL ARRAN DE TERRA. CATALUNYA NO CEDEIX A CAP POBLE D’ESPANYA EN ESSÈNCIA ESPANYOLA. CATALUNYA ÉS UNA GRAN EMOCIÓ D’ESPANYA EN MARXA VERS UN FUTUR INDEFECTIBLE”.

La referència al separatisme era immediata: “Contra la tasca monstruosa del separatisme, del sectarisme, es produí en l’ambient català la malaltia del patrioterisme, la fàcil retòrica del patrioterisme, de l’antic centralisme. El secessionisme ha viscut com a paràssit del patrioterisme i viceversa. Això és grotesc. La paraula ‘centralisme’ no té cap sentit”. El text continuava amb declaracions com aquestes: “DAVANT EL VIRUS SECESSIONISTA I LES FÓRMULES FÀCILS DEL VELL CENTRALISME, FEM AQUESTA AFIRMACIÓ: NOSALTRES RECONEIXEM L'‘AUTARQUIA MORAL’ DE CATALUNYA, COM LA DE QUALSEVOL ALTRA REGIÓ ESPANYOLA. RESPECTAREM LA VIDA ÍNTIMA, EL ‘SUBSTRACTUM’ PREGON DE CATALUNYA, FAMILIAR, SOCIAL I ECONÒMIC”.

El que prometia respecte a l’espai que la llengua catalana tenia reservat en el nou ordre gairebé tancava aquest manifest del ministre responsable de Prensa y Propaganda: “LA LLENGUA CATALANA, PER QUÈ NO? SI EL CATALÀ ÉS UN FACTOR I UN MITJÀ DE SEPARATISME, EL COMBATREM. IMAGINEU-VOS QUE EL CASTELLÀ —TOT I QUE AIXÒ NO SIGUI POSSIBLE— ARRIBÉS A ÉSSER ALGUNA VOLTA UN FACTOR RENYIT AMB LA GRANDESA D’ESPANYA, ¿NO ESTARÍEM OBLIGATS A COMBATRE’L? SI EL CATALÀ ÉS UN ELEMENT PER A LA GRANDESA DE LA PÀTRIA, PER QUÈ NO RESPETAR-LO COM FOREM RESPECTATS PER FRANÇA ELS VERSOS DE MISTRAL I PER ESPANYA ELS DE L’ATLÀNTIDA?”. I completava la promesa amb una insistència en el missatge integrador i, alhora, amb una amenaça: “UNA LLENGUA POT ÉSSER EXPRESSIÓ D’HISPANISME O D’ANTIHISPANISME. SI ÉS EXPRESSIÓ D’HISPANISME, PER QUÈ NO HEM DE CONSIDERAR QUE LES SEVES FORMES D’EXPRESSIÓ FORMEN PART DEL DESTÍ HISTÒRIC I NACIONAL D’ESPANYA? SI, PER CONTRA, ÉS EXPRESSIÓ D’ANTIHISPANISME, ESTIGUEU, SEGUR QUE SE’NS TROBARÀ SEMPRE DISPOSATS A COMBATRE-LA IMPLACABLEMENT”.

Així, doncs, segons aquest document, un sector dels vencedors creia convenient concedir un lloc —per bé que molt restringit— a la llengua del país. Ara bé, les intencions d’aquest sector no coincidien amb les d’aquell que es va imposar com a hegemònic. La política lingüística excloent que aquest darrer va executar es va manifestar, entre moltes altres accions, en la retirada immediata dels fulls de propaganda com el que s’ha comentat i que, com deia Ridruejo, foren segrestats. Aquella decisió del comandament militar indicava que la “grandesa de la pàtria” s’hauria de bastir només amb la llengua única que, des del moment mateix de l’ocupació, va quedar fixada com a vehicle exclusiu del funcionament de l’Estat.