Els primers establiments humans a les Balears

Actualment es considera del tot demostrat que els primers establiments humans a les Balears, i particularment a Mallorca, tingueren lloc entre el VII i el VI mil·lennis aC. Les proves adients i les dades obtingudes mitjançant les anàlisis del radiocarboni o carboni 14, que fonamenten aquesta tesi, procedeixen de tres jaciments prehistòrics situats a les serres de calcària juràssica del nord de l'illa: la cova de son Muleta (Sóller, Mallorca Occidental), l'abric de son Matge (Valldemossa, Mallorca Occidental) i l'estació calcolítica de son Ferrandell-so n'Olesa (Valldemossa). En els dos primers jaciments, els de son Muleta i son Matge, les proves d'aquesta ocupació coincideixen, segons Bate, amb la presència d'un antílop-gasela endèmic a l'àrea, el Myotragus balearicus, que de ben segur constituí la font principal d'aliment dels primers habitants de les Balears, els quals practicaven una senzilla economia de subsistència basada principalment en l'explotació d'aquest animal. La datació, els materials i les seqüències estratigràfiques d'aquests tres jaciments formen una base comparativa aplicable a tota la prehistòria de les Balears. El conjunt d'informacions és important per la seva continuïtat, i consisteix principalment en una sèrie d'unes 280 anàlisis de radiocarboni i d'altres dades, que cobreixen un període d'uns 100 000 anys, començant amb les glaciacions de Riss i Würm i continuant durant l'Holocè. Les proves que documenten la presència humana a la cova de son Muleta consisteixen en 163 ossos humans, pertanyents a quatre o cinc individus, sis agulles d'os i vuit micròlits de sílex, associats directament al Myotragus. La cova de son Muleta tenia una extraordinària seqüència estratigràfica de més de 45 nivells, en els quals van aparèixer les restes de 1 500 esquelets de Myotragus i de nombrosos exemplars dels altres mamífers extingits de l'illa, l'Hypnomys morpheus i el Nesiotites hidalgoi—un liró gegant i una musaranya, respectivament—, a més d'altres animals vertebrats i invertebrats. Hi han estat realitzades més de 40 anàlisis de radiocarboni i d'altres mètodes que han donat dates que van de 100 000 BP al 2050 aC, que delimiten clarament els diversos contextos estratigràfics i les diferents zones de la cova i constitueixen una seqüència cronològica contínua extraordinària. Les restes humanes, trobades a 175 cm de fondària en nivells on també es troben restes de Myotragus, han estat datades pel carboni 14 entre el 5986 aC i el 4722 aC, i demostren la coexistència entre els primers habitants de l'illa i la seva pròpia fauna, si bé suggereixen també una relació simbiòtica entre aquests habitants i l'animal. Les anàlisis de pol·len fòssil trobat a la cova són també un indicador de la presència humana i de l'impacte que la seva agricultura tingué sobre la flora endèmica de l'illa.

Tanmateix, les dades obtingudes a l'abric de son Matge fonamenten la idea de la relació especial que sens dubte existia entre el Myotragus balearicus i els nuclis de població de la Mallorca primitiva, i confirmen les conclusions a què s'arribaren arran de les troballes fetes a son Muleta. La presència de successives àrees destinades a corrals i a llars de foc a la part est del jaciment indica que els intents de domesticació del Myotragus i d'altres tipus d'explotació d'aquest animal ja tingueren lloc cap al 5986 aC. La contínua dependència del Myotragus com a principal font de carn va continuar fins al 3375 aC, en què foren introduïdes al jaciment espècies domesticades de cabra, xai, porc i bovins de petita talla, procedents de la Península. Tols aquests animals apareixen a les llars, ja des dels nivells inferiors. Hi ha indicis importants que la tècnica de la ceràmica, representada per diversos vasos sencers de tipus neolític semblants als de la Península, fou introduïda al mateix temps que les espècies domesticades, ja que no es troba cap ceràmica als nivells més baixos. Les datacions més antigues disponibles per a la ceràmica es remunten al 3375 aC, al 3656 aC i al 3988 aC. La darrera data pertany a les primeres llars on no han aparegut restes de Myotragus, però sí nombroses despulles d'altres animals domesticats en un altre jaciment, a la vora d'aquest, la cova dels Morts de son Gallard. Les àrees dels fogars de son Matge demostren que el Myotragus va sobreviure fins a una època tardana com a font suplementària i alternativa de carn, fins aproximadament el 2735 aC, en què l'animal s'extingí, per causes lligades directament i indirectament a la presència humana.

S'han obtingut 45 dates per a la seqüència estratigràfica de son Matge, que demostren pas a pas el desenvolupament cultural prehistòric de les Illes durant el període neolític superior local i les edats del coure, el bronze i el ferro. Els diversos corrals i les llars del jaciment il·lustren detalladament el nivell d'aprofitament humà del Myotragus. Això queda palès, per exemple, en l'afaitada de les banyes de l'animal feta pels ocupants de l'abric per tal d'evitar que es ferissin els uns als altres dintre dels corrals. Tanmateix, el ossos descarnats i tallats i altres restes cremades de Myotragus trobades a les llars de foc de l'abric estableixen més clarament el nivell de coexistència i de dependència de l'home respecte d'aquest animal per a subsistir.

Una altra prova de l'antic poblament de les Illes, potser no tan directa, s'ha trobat a la cova de Canet (Esporles, Mallorca Occidental), on l'únic carbó associat a les restes de Myotragus correspon aproximadament al 5050 aC. Altres indicacions de l'antiga ocupació de l'illa s'han trobat en estacions a l'aire lliure a l'àrea de Santanyí (Mallorca Oriental), on segons Pons i Coll han estat descoberts estris de sílex pertanyents al Mesolític. Malauradament, aquests utensilis no han aparegut en cap context orgànic que hom pugui datar independentment i, per tant, només es pol establir una datació mitjançant l'estudi de la tipologia dels estris.

L'evidència més antiga d'un poblat a l'aire lliure, ben documentat, organitzat i amb arquitectura pròpia, atribuïble a la meitat del III mil·lenni aC, la constitueix el poblat calcolític (pretalaiòtic) de so n'Olesa, a Valldemossa, descobert recentment. Aquest jaciment ha donat lloc a l'establiment d'un model de poblat molt significatiu, ja que mostra una diferenciació i una organització socials i econòmiques molt sofisticades, amb importants elements relacionats amb la presència del vas campaniforme. Així mateix, es distingeix pel fet que es tracta d'un poblat d'ocupació única de llarga durada, demostrada mitjançant nombroses anàlisis de carboni 14, des d'aproximadament el 2468 aC fins que fou abandonat cap al 1300 aC, al final del període pretalaiòtic local. Paral·lelament, s'han obtingut una vintena de dates pel carboni 14 referents als sectors calcolítics del poblat. A més, es disposa de 30 dates més dels nivells posteriors, corresponents a les edats del bronze i del ferro (períodes talaiòtic i posttalaiòtic), del complex adjacent del poblat de son Ferrandell, situat a uns cent metres de distància del poblat calcolític de so n'Olesa.

El poblat emmurallat de so n'Olesa cobreix una àrea de 3 606 m², delimitada per quatre murs de pedra grossa, amb uns fonaments de més de dos metres de gruix, una alçada original de tres metres i un perímetre total de 246 m. L'interior d'aquest establiment humà inclou els fonaments ben preservats de dues residències absidals o naviformes grans, l'una davant de l'altra, amb l'interior dividit en cambres rectangulars allargades i altres estructures amb funcions diverses, que allotjaven entre quatre i sis famílies nuclears (de 16 a 24 persones). Disposa també de tot un sistema de canalització d'aigua potable, que consisteix en un ample canló folrat de pedra, d'uns 60 m de llargada. Originalment, aquest conducte estava cobert amb lloses de pedra i revestit d'argila, i es connectava amb una cisterna situada vila amunt, amb una capacitat de 40 m³, i amb un dipòsit vila avall, al costat dels principals sectors habitats. El poblat estava més o menys dividit en dues zones d'activitat; la part alta, destinada a tasques domèstiques, i la part baixa, utilitzada com a àrea feinera i de corrals. Aquest jaciment ha proporcionat tot un conjunt campaniforme que reuneix més de 125 000 trossos de ceràmica —dels quals 1 200 són de ceràmica campaniforme amb decoració geomètrica—, i multitud d'objectes d'ivori, os i petxina, botons de pedra amb perforació en forma de V i diversos punxons i lingots de coure. Als camps adjacents s'han trobat les restes de la primera indústria lítica olesana, representada per 700 falçs i fulles de sílex tabulars, de bona qualitat, totes amb la pàtina lluent típica de la falç utilitzada, que indica l'important volum de la collita de gra que es feia en aquest poblat.

Pel que s'ha descobert fins ara, sembla raonable predir que si un dia es troben a les Balears jaciments d'habitatge més antics que els descrits aquí, de segur que el Myotragus balearicus continuarà apareixent com a base de subsistència, al principi probablement com a objecte de cacera i, en les darreres fases de la seva explotació, amb intents de domesticació. Algunes de les característiques morfològiques de l'animal —la posició frontal dels ulls, les cames curtes i la seva locomoció relativament lenta— en devien fer una presa fàcil, de tal manera que potser ni tan sols fou necessari emprar els estris normals de cacera, com l'arc i la javelina. Això explicaria el fet que no s'hagin trobat instruments de cacera associats a aquest animal.

La fauna endèmica de les Illes, la presència humana i l'arribada d'espècies domesticades al voltant del 4000 aC —aquesta darrera data fa referència a la introducció de cabres, xais, porcs i altres animals— a les Balears es corresponen estretament, segons Morales, amb l'arribada d'aquests animals domèstics a la Península Ibèrica. De fet, això suggereix el fàcil accés dels humans a les Illes, i també que eren capaços de navegar entre aquestes i la Península, i fins i tot de transportar-hi animals, ja en el IV o el III mil·lenni. D'altra banda, aquesta constatació també augmenta la possibilitat i la probabilitat d'una presència humana encara més antiga a les Illes. No hi ha dubte que aquestes haurien pogut suportar petits grups de gent durant el Mesolític o el Neolític, o fins i tot abans, gràcies als seus recursos naturals, tal com va ocórrer posteriorment amb gran èxit, amb una població i un nivell d'explotació més grans, a les èpoques calcolítica, del bronze i del ferro. Mentrestant, la qüestió de la primera ocupació humana a les Illes continua sent un important i dificultós objecte d'investigació.