Les estratègies productives

En els darrers anys s'ha observat un creixent interès pel coneixement de l'organització econòmica i social de les societats prehistòriques. No obstant això, la investigació continua centrada en sèries cronològiques i en la definició d'entitats arqueològiques (cultures, horitzons o fàcies). Això implica la dedicació de grans esforços a fer l'inventari de jaciments i dels diferents tipus de materials (ceràmica, pedra, os i metall), sovint amb una finalitat només taxonòmica. Un gran nombre d'aquests estudis s'ha centrat exclusivament a proporcionar una adscripció cronològica i cultural a les troballes. Aquesta actitud amb prou feines ha potenciat l'aspecte interpretatiu de les dades ni les investigacions sobre les estratègies subsistencials o les formes d'organització de la producció. Com a conseqüència d'això, són escasses les anàlisis de les restes de les plantes conreades o recol·lectades, dels animals consumits i l'obtenció d'altres informacions d'interès econòmic, com ara, per exemple, en quins llocs dels assentaments es van dur a terme les activitats de producció, manteniment, emmagatzemament i consum, o quins van ser l'abast i les característiques dels mecanismes d'intercanvi de béns. Ateses les mancances informatives, qualsevol explicació de l'estructura econòmica de les comunitats que habitaren els actuals Catalunya i País Valencià en els darrers vuit mil anys resulta necessàriament limitada i, per descomptat, provisional.

La síntesi que aquí es presenta ofereix una visió general dels desenvolupaments econòmico-socials que s'esdevingueren en el citat àmbit geogràfic des del VII mil·lenni fins aproximadament el segle VI aC. Des del punt de vista cronològic, aquesta seqüència es divideix en quatre etapes, que s'han establert a partir de datacions per carboni 14 calibrades (cal. aC). Aquest mètode proporciona unes dates convencionals de desintegració de l'isòtop radioactiu del carboni (anys aC) que, mitjançant un ajustament de les sèries de creixement anual dels anells dels arbres (dendrocronologia), permeten ordenar les manifestacions arqueològiques dels grups socials del passat en una escala de temps compatible amb el nostre calendari (cal. aC per a dates calibrades), un requisit prioritari per a la investigació arqueològica.

L'inici de la producció agro-pecuària i la definició del neolític

El terme Neolític es va començar a usar al segle XIX per a referir-se a l'estadi de l'evolució tecnològica en què certes societats van començar a utilitzar instruments de pedra polida, com ara molins de mà, destrals o aixes (VII-V mil·lennis cal. aC). Aquesta nova manera de treballar la pedra es considerà sincrònica amb les primeres manifestacions de la pràctica de l'agricultura i la ramaderia. En una definició àmplia, aquestes dues formes productives consisteixen en el control humà dels cicles reproductius de certes espècies vegetals i animals. Aquest control implica la selecció d'espècimens per al consum humà, i també la modificació activa de l'entorn natural amb la finalitat d'afavorir-ne la reproducció i l'aprofitament.

A l'alba de la investigació arqueològica es pensava que la producció artificial d'aliments havia constituït una ruptura qualitativa a tots nivells en l'evolució de la humanitat. Segons aquesta visió, les formes de vida neolítiques van ser un precedent indispensable per a l'assoliment de les fites pròpies de la civilització: organització política estatal, vida urbana, realització de grans obres públiques, ús de l'escriptura, especialització del treball i desenvolupament de les arts, les ciències, el dret i els cultes religiosos. Així, no ens ha d'estranyar que V.G. Childe emprés fa més de mig segle l'expressió "revolució neolítica" en referir-se al moment inaugural d'una cadena de transformacions que es jutjaven transcendentals per a la configuració del món actual.

Segons la interpretació tradicional, en termes positius, de l'agricultura i la ramaderia, totes dues formes productives afavoriren l'establiment de la vida sedentària i un augment de la seguretat econòmica i de la independència humana respecte a la natura, cosa que s'hauria traduït en una explosió demogràfica i en l'elevació paral·lela de la qualitat de vida (augment del temps lliure, dels coneixements i de la cultura, millores sanitàries, entre d'altres). Els avantatges semblaven tan evidents que es pensava que només la ignorància de les tècniques de conreu i criança podien explicar el fet que certes societats no haguessin practicat l'agricultura i la ramaderia. Aquest punt de vista valorava negativament les formes de vida de les comunitats caçadores-recol·lectores, ja que considerava que portaven una existència precària i erràtica en contínua recerca d'aliments, sempre sotmeses al caprici de la natura.

Principals jaciments de les comunitats agrícoles i ramaderes. 7000-2800 cal. aC.

Les investigacions arqueològiques i etnogràfiques realitzades en els darrers trenta anys han modificat aquesta visió, de manera que actualment s'observa una tendència a desmitificar la transcendència del Neolític i a reduir les connotacions positives que li havien estat atribuïdes. En primer lloc, s'ha comprovat que la frontera entre les pràctiques agro-pecuàries i certes estratègies subsistencials de caça i recol·lecció no està gaire marcada. En aquest sentit, s'ha documentat una àmplia gamma de formes d'intervenció sobre la naturalesa que es troben a cavall entre els conceptes clàssics de domesticació i predació. Així, alguns grups caçadors-recol·lectors incendien boscos o desvien rierols amb la finalitat d'afavorir el creixement de determinades espècies vegetals que consumiran amb posterioritat. Altres comunitats segueixen els ramats d'herbívors salvatges en els seus desplaçaments i seleccionen amb compte les preses que volen caçar, estratègia que es podria qualificar com una forma de protoramaderia. D'altra banda, ha sorprès constatar el fet que, sovint, els grups de caçadors-recol·lectors posseeixen prou coneixements sobre els cicles reproductius de les espècies animals i vegetals per a iniciar la producció artificial d'aliments. Si aquests grups humans decidien no fer-ho, es devia a l'increment de treball que això sol comportar, sobretot en les tasques de preparació de la terra i en la constant necessitat de tenir cura del creixement de plantes i animals. Diversos estudis etnogràfics han revelat que certs grups de predadors només dediquen unes hores diàries a l'obtenció d'aliments i que ocupen una bona part del temps a satisfer obligacions socials com ara visites a parents i amistats, festes col·lectives o, senzillament, a descansar. També s'ha observat que aquests grups rarament aprofiten la totalitat dels recursos al seu abast. Aquesta conducta ha qüestionat les antigues interpretacions que col·locaven les societats caçadores-recol·lectores al límit de la inanició.

Així mateix, se sap que la domesticació redueix la diversitat de les espècies explotades, cosa que implica un risc més gran per a la subsistència en cas de mala collita o de reducció de la cabanya ramadera. A més, pot comportar l'empobriment de la dieta i, si aquesta es basa principalment en el consum de cereals, ocasionar mancances vitamíniques i proteíniques que afavoreixin l'aparició de malalties. D'altra banda, alguns autors consideren exagerada l'afirmació que el sedentarisme va reduir els accidents i les xacres provocats per la mobilitat de les bandes caçadores-recol·lectores. En contra d'aquesta opinió, defensen que la vida sedentària va implicar, en molts casos, un descens en les condicions de salubritat a causa de la proliferació de paràsits al voltant dels magatzems d'aliments o a la permanència prolongada en hàbitats excessivament freds, humits o càlids. Finalment, cal no oblidar els riscos que es deriven d'incendis, sequeres prolongades, inundacions i l'acció predadora de paràsits, rosegadors, grans herbívors i carnívors per als camps de conreu, els ramats i els aliments emmagatzemats. En aquesta línia, convé tenir present que amb l'agricultura i la ramaderia es va començar a generalitzar la pràctica de l'apropiació violenta de les reserves alimentàries per part de determinats grups humans, mitjançant l'imprevisible pillatge o els tributs regulats, i també l'explotació de les dones a través de la usurpació de la seva força de treball (productora i reproductora).

La majoria de les explicacions actuals sobre la neolitització assumeixen una situació prèvia de desequilibri entre les comunitats caçadores-recol·lectores, de manera que aquestes es veieren abocades a adoptar les noves formes de producció d'aliments. No obstant això, fins al moment no s'ha arribat a un acord entre els investigadors sobre quin o quins van ser els factors responsables d'aquest desequilibri, i es recorre per això a determinants com ara l'augment de la pressió demogràfica, les crisis ecològiques, l'increment en les demandes sociopolítiques sobre l'esfera productiva o bé les transformacions en la mentalitat dels grups que afavoriren noves maneres d'explotar els recursos naturals.

En suma, si fins fa pocs anys es considerava que l'agricultura i la ramaderia havien estat dos dels invents més profitosos de la història, actualment aquesta actitud s'ha invertit. La visió simplista del Neolític com una edat d'or ha estat substituïda per una altra, de vegades tan simplista, o més, que l'equipara a una mena d'"expulsió del paradís". No obstant això, per a evitar dualitats fàcils i concepcions monolítiques i tòpiques de la història, cal tenir present que els sistemes de subsistència (agricultura, caça i d'altres) no determinen mecànicament les formes d'organització social. La història mostra que moltes característiques atribuïdes a les societats agro-ramaderes es trobaven presents en d'altres de caçadores-recol·lectores i viceversa. Els canvis en la tecnologia alimentària depenen, en gran part, de les normes d'organització social i dels requeriments que aquesta imposa a les activitats productives. A més, es pol afirmar que no existeixen formes econòmiques exclusives i que, fins al present, moltes comunitats agrícoles i ramaderes han basat part del seu abastament alimentari en la caça, la pesca i la recol·lecció de marisc o de vegetals silvestres (aglans, arrels). Cal retenir la idea que l'agricultura i la ramaderia són estratègies de subsistència, l'adopció i els modes d'aplicació de les quals depenen, en gran mesura, de les relacions de cooperació, exclusió o domini entre els individus que conviuen en un territori.

No sempre resulta fàcil traçar amb precisió el límit que separa les formes de producció agro-pecuària de les típicament predatòries com ara la caça, la recol·lecció i la pesca. Sovint, les troballes de recipients ceràmics, artefactes de pedra polida (molins de mà, aixes i destrals) i pedra tallada (dents de falç) han estat utilitzats com a indicador inequívoc de la pràctica de l'agricultura. No obstant això, noves dades han matisat aquesta correspondència directa, ja que, en ocasions, la funcionalitat d'aquests estris va tenir a veure amb el processament i l'emmagatzemament d'aliments silvestres (aglans, avellanes, nous i d'altres) o amb una altra mena de tasques. Més tard, la constatació de transformacions en la morfologia o les dimensions d'animals i plantes va passar a considerar-se un criteri més segur, tot i que també problemàtic, ja que de vegades resulta difícil distingir entre restes d'espècimens domèstics i salvatges, com passa entre el porc i el porc senglar, o fins i tot establir la distinció dels gèneres domèstics, per exemple entre l'ovella i la cabra. Avui, malgrat que els trets morfomètrics mantenen la seva importància, es tendeix a tenir en compte altres paràmetres per a identificar la producció agro-pecuària: patrons d'edat i sexe dels animals sacrificats, presència de varietats de males herbes associades al conreu, especialització en la dieta, documentació d'estables o de camps de conreu, entre d'altres.

Convé tenir present que la identificació de les restes animals i vegetals no té sentit si aquestes dades no s'integren amb altres informacions que s'obtinguin a partir d'excavacions arqueològiques. Així, la troballa de grans de blat no pressuposa necessàriament el seu conreu local (poden procedir d'intercanvis), ni la modalitat de conreu emprada (irrigació, artiga, ús de l'arada o d'adobs). Tampoc no informa sobre quin percentatge de la producció total representava ni quina proporció de la dieta satisfeia, ni si el seu consum era general o propi d'un determinat sector social. Qüestions d'aquesta mena haurien de ser abordades mitjançant programes d'investigació sistemàtics guiats per hipòtesis explícites.

L'expansió de l'economia de producció sol ser explicada com el fruit d'una colonització o difusió a partir d'un focus originari de domesticació al Pròxim Orient. Les implantacions agrícoles de les planes centreuropees s'han interpretat com a resultat d'un avanç progressiu que s'inicià als Balcans a càrrec de poblacions camperoles en continu creixement demogràfic que cercaven noves terres. Un punt de vista contrari atorga el protagonisme del procés als grups autòctons europeus, que adoptaren espècies domèstiques d'origen forà una vegada iniciat ja el camí cap a la producció artificial d'aliments.

Grups culturals de les comunitats agro-pecuàries del nord-est i el llevant de la Península Ibèrica. 6500-500 cal. aC.

Pel que fa a la Mediterrània occidental, la majoria dels investigadors assenyala que la neolitització no es pot considerar un fenomen totalment autòcton, si més no per l'origen extern del blat i l'ordi i, probablement, de les cabres i les ovelles, que constitueixen els vegetals i els animals domèstics documentats més freqüentment en aquest període. De fet, els testimonis més antics d'aquestes espècies domèstiques es remunten als mil·lennis IX-VIII, localitzats a diverses zones del Pròxim Orient i de la Mediterrània oriental. Blat i ordi, en les seves variants vestida i despullada, van ser les espècies vegetals explotades en les primeres etapes de la domesticació a Catalunya i al País Valencià. A més dels cereals cal afegir també les lleguminoses (faves, pèsols, erbs i llenties), documentades, per exemple, a la cova de les Cendres (Teulada, Marina Baixa) i a la Draga (Banyoles, Pla de l'Estany). Pel que fa a la fauna, les espècies més ben representades són l'ovella i la cabra, sobre les quals encara es debat si eren de procedència asiàtica o occidental. A més a més, es consumiren bòvids i porcs, per als quals s'admet la presència d'avantpassats salvatges a Europa.

Diverses hipòtesis indiquen que la forma de conreu més simple és l'artiga. Aquesta modalitat consisteix en la crema de vegetació silvestre, la tala de troncs a mig consumir i la sembra en el sòl fertilitzat per les cendres. Aquesta tècnica requereix una baixa inversió d'energia, ja que la desboscada és obra del foc i d'un instrumental poc sofisticat (destrals de pedra i pals cavadors). Es considera que l'artiga és responsable, en una bona mesura, de la disminució del percentatge d'espècies arbòries (roures, alzines i pins) que es constata a les zones ocupades pels primers grups neolítics. Coincidint amb l'expansió d'aquests, els boscos mediterranis van ser progressivament substituïts per espècies colonitzadores de terrenys cremats, que configuraren paisatges on començaren a dominar els espais oberts i la vegetació d'arbustos i herbàcies. A partir de l'anàlisi de fustes carbonitzades de jaciments del País Valencià, sembla que l'impacte humà sobre el medi ja era notori al voltant del 5000 cal. aC.

Amb la pràctica de l'artiga, els sòls s'esgoten en el terme de dos o tres anys, cosa que obliga a abandonar les parcel·les conreades tot esperant que la vegetació natural es regeneri i permeti de començar de nou el cicle. Això imposa una notable mobilitat als grups humans, que s'han de desplaçar periòdicament a la recerca de noves terres. Aquesta circumstància no contradiu les dades sobre el caràcter no permanent dels llocs d'habitació de l'època tractada, com ara els poblats a l'aire lliure formats per cabanes, sitges i fosses (Casa de Lara a Villena, Alt Vinalopó; les Jovades a Cocentaina, Comtat; Barranc de Fabra a Amposta, Montsià; les Guixeres de Vilobí del Penedès, Alt Penedès; la Draga) i les coves o abrics, utilitzats com a magatzems d'aliments, refugis per al ramat, estacions de caça o llocs d'enterrament i de culte (cova de l'Or a Beniarrés, Comtat; cova de les Cendres; cova del Toll a Moià, Moianès; o cova del Parco a Alòs de Balaguer, Noguera). La recent troballa de faves, llenties, pèsols i erbs als estrats inferiors de la cova de les Cendres ha suggerit a alguns investigadors la possibilitat que, en lloc de l'artiga, les primeres comunitats camperoles practiquessin el conreu altern de cereals i lleguminoses. Aquest sistema evita l'esgotament ràpid de la terra i proporciona una productivitat elevada. Si fos així, les comunitats haurien invertit en dates primerenques gran quantitat de treball en el manteniment de camps de conreu permanents.

Pel que fa a la ramaderia, sembla que durant les primeres etapes de la domesticació els animals es destinaven gairebé exclusivament a satisfer la demanda de carn. A la cova de l'Or, el 75% dels òvids sacrificats eren joves, fet que revela l'aprofitament dels animals quan aquests assolien un òptim de massa càrnia. Aquest mateix fenomen se sol observar també a propòsit de bòvids i porcs. Les dades apunten, segons sembla, al fet que els ramats no eren gaire nombrosos i que no tota la comunitat estava implicada en la cria. Probablement, només un sector d'aquesta els acompanyava, en determinades èpoques de l'any, a la recerca de pastures properes. En aquest marc de desplaçaments curts, algunes coves haurien constituït punts de refugi ocasionals, com ara la cova de les Cendres, on s'han trobat restes d'excrements d'ovins i caprins.

Finalment, cal assenyalar que la caça va continuar mantenint una importància variable. Mentre que als jaciments amb indicis més abundants de domesticació vegetal les restes de fauna salvatge (cérvols, cabra salvatge o porc senglar) són molt escasses (cova del Frare a Matadepera, Vallès Occidental; coves de l'Or i de la Sarsa a Bocairent, Vall d'Albaida), als llocs on perduraren les pràctiques tradicionals (Cova Fosca a Ares del Maestrat, Alt Maestrat; cova de la Cocina a Dosaigües, Foia de Bunyol), la majoria dels animals que es consumiren eren salvatges, fonamentalment cabres. En aquests jaciments, les restes de fauna domèstica no arriben al 5% del total i la seva presència s'interpreta com a resultat de la caça d'animals assilvestrats. La recol·lecció de fruits silvestres (glans, avellanes) i la pesca i la recol·lecció de marisc a les àrees costaneres complementaren el subministrament alimentari.

L'agricultura i la ramaderia requeriren nous instruments de producció, processament i emmagatzematge d'aliments cada vegada més pesats i difícils de transportar. L'element més significatiu, encara que no exclusiu, de les formes agro-ramaderes és la ceràmica. Els recipients més comuns van ser els vasos esfèrics i les gerres, proveïts de nanses i mamellons i decorats amb impressions. Aquests es destinaren a l'emmagatzematge de llavors i líquids, i també a la preparació i consum dels nous components de la dieta, en la qual prengueren importància les farinetes i les sopes. Els utensilis vinculats més directament a l'agricultura foren les destrals i les aixes de pedra polida, les dents de falç de sílex i els molins de mà. El repertori d'artefactes es completa amb penjolls i denes de collarets de pedra, os o petxina, braçalets de marbre i pissarra i culleres, punxons, allisadors i anells d'os.

La consolidació de la colonització agro-pastorívola

Des del començament del IV i fins a la meitat del III mil·lenni cal. aC, els grups agro-pastorívols es van anar estenent progressivament pel territori i es tornaren més estables. Aquest fet coincideix amb la proliferació de tradicions i varietats locals en els àmbits artefactual, funerari i habitacional. A partir del 4000 cal. aC, al sud del País Valencià s'invertí el predomini de l'hàbitat en cova a favor d'un nombre creixent de poblats que revelen concentracions demogràfiques de certa entitat. Mentrestant, a les comarques del nord les comunitats mantingueren els trets de l'etapa precedent, encara que la consolidació de la pràctica de la inhumació col·lectiva en cova suggereix una ocupació més estable del territori. A les comarques litorals i prelitorals al nord de l'Ebre, els grups agro-ramaders ocuparen intensament les terres planes i s'estengueren cap a les terres altes de l'interior. Aquestes poblacions adoptaren el ritu d'enterrament individual en fossa, encara que, al costat d'aquesta pràctica, coexistiren formes d'inhumació de caràcter col·lectiu en sepulcres megalítics o en coves. A aquesta diversitat en l'àmbit funerari, cal afegir-hi la coexistència de diferents tradicions artefactuals.

Al sud, les Moreres (Crevillent, Baix Vinalopó) constitueix un exemple de poblat agrupat, amb fortificacions de pedra i cases de tàpia. Els materials d'ús domèstic guarden semblances amb els emprats pels grups que ocuparen el sud-est (grup de Los Millares) i la zona atlàntica peninsulars (grup de Vila Nova de São Pedro i grups calcolítics del sud-oest) entre el 3200 i el 2300 cal. aC. Aquestes comunitats es caracteritzaren per desenvolupar formes de vida sedentàries, sovint en poblats emmurallats defensats per bastions. A més, la majoria practicaren estratègies agro-pecuàries de caràcter intensiu: guaret curt amb alternança de cereals i lleguminoses, irrigació i producció de llana i llet.

En altres àrees del País Valencià es coneixen assentaments formats per estructures excavades al sòl (sitges, fosses), que s'estenen sense aparents ruptures al llarg d'alguns quilòmetres (les Jovades a Cocentaina; Niuet a l'Alqueria d'Asnar, Comtat; Vil·la Filomena a Vila-real, Plana Baixa). Les característiques d'aquestes ocupacions són similars a les dels nuclis a l'aire lliure d'època anterior. Es documenten, a més, alguns poblats amb estructures de pedra, com La Ereta del Pedregal (Navarrés, canal de Navarrés), que, a diferència de Les Moreres, no manifestaren inicialment preocupacions defensives. Les comunitats que habitaren aquests assentaments explotaren l'elevat potencial agrícola de les valls fluvials. La presència de diverses variants de cereals i lleguminoses testimonia l'expansió dels conreus. Paral·lelament, es va produir un augment de la caça, centrada sobretot en cérvols i porcs senglars. Així, a La Ereta del Pedregal, gairebé la meitat dels animals que es consumiren eren salvatges. Això s'explica a causa de la colonització agrícola que, en implicar una reducció dels hàbitats dels animals salvatges, els forçà a sortir a espais oberts i a cercar aliment als camps de conreu. Davant d'aquesta situació competitiva, la resposta humana va consistir en una intensificació de la caça, la qual cosa proporcionava a més una aportació càrnia a la dieta i facilitava la reorientació ramadera cap a la producció de llet i llana.

Al nord de l'Ebre, els assentaments coneguts tampoc no denoten preocupacions defensives. Es tracta d'establiments a les zones planes i fèrtils de les comarques litorals i prelitorals. Aquests estan formats per estructures arquitectòniques poc sòlides (cabanes, sitges i abocadors excavats al sòl) com a la bòvila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Vallès Ocidental), jaciment representatiu de l'anomenada cultura dels sepulcres de fossa catalans (4100-2800). Altres comunitats contemporànies a Catalunya i al Rosselló utilitzaren ceràmiques i conjunts artefactuals diferenciats, que han permès de definir la fàcies de Montboló (4700-3300) o la cultura de Veraza (3600-2400). Les seves ocupacions s'han localitzat en coves (Toll, Frare, Font del Molinot) o en poblats, en els quals ocasionalment han aparegut estructures de pedra (el Coll a Llinars del Vallès, Vallès Oriental).

Totes aquestes comunitats conformaren un heterogeni mosaic del qual amb prou feines es coneixen les estratègies productives. S'ha suggerit que les comunitats camperoles ocuparen les terres baixes, mentre que les zones de muntanya van ser poblades per grups ramaders. Pel que fa a les primeres cal destacar l'increment del percentatge de consum de carn de bòvids i porcs enfront de la d'ovelles i cabres, que havia tingut més pes a les primeres etapes de la domesticació.

Distribució de la variscita de Can Tintorer durant el Neolític mitjà.

La mineria va constituir una activitat habitual. L'extracció de variscita està documentada a Catalunya, gràcies a les excavacions al complex miner de Can Tintorer (Gavà, Baix Llobregat). Allí han estat identificades més de setanta mines disseminades en una gran superfície. Els grups que les explotaren obtenien variscita i lidita per a manufacturar utensilis i ornaments, i ocre per a tenyir i assaonar pells. L'elevat interès social per aquests materials impulsà la inversió d'un gran esforç en l'obertura de pous i galeries intercomunicades, que arribaven a una longitud de 30 m, més de 6 m d'alçada i fins a 12 m de profunditat. La concepció global de cada mina responia a una planificació feta amb compte: els pous verticals donaven accés a sales de grans dimensions des d'on s'obrien, de manera radial i de vegades a doble nivell, les galeries que seguien les vetes del mineral. L'extracció s'efectuava amb l'ajut de pics de banya de cérvol, maces de pedra i falques d'os. La considerable quantitat d'escombraries que es produïa durant l'excavació de noves galeries servia per a omplir els vells pous, dins alguns dels quals es dugueren a terme enterraments.

Un bon nombre d'investigadors atribueix l'aparició dels primers objectes de coure a Catalunya i al País Valencià a intercanvis amb les societats del sud-est peninsular durant la primera meitat del III mil·lenni cal. aC. Actualment, es tendeix a admetre que la producció local d'objectes metàl·lics va coincidir amb la difusió de ceràmiques decorades d'estil campaniforme des de mitjan III mil·lenni cal. aC. El reduït nombre d'eines (punxons, destrals planes) i el seu feble impacte inicial en l'estructura de producció fan pensar que la metal·lúrgia va ocupar un paper marginal dins de les activitats dels grups d'aquesta època.

Les noves estratègies de producció subsistencial

Durant el període que va del 2500 al 1600 cal. aC, es va produir una polarització entre les comunitats meridionals i les septentrionals en els àmbits econòmic, social i polític. Al sud-est de l'Ebre, les comunitats adscrites al bronze i al grup d'El Argar desenvoluparen noves estratègies d'organització i control de la producció en un context de sedentarització efectiva i de marcades diferències socials. Entretant, al nord de l'Ebre, destaca la continuïtat en l'explotació del territori respecte d'èpoques anteriors i la diversitat de l'inventari artefactual.

Una de les novetats més importants en l'esfera de la producció a partir del 2500 cal. aC va tenir a veure amb el ple desenvolupament de la denominada "revolució dels productes derivats". Aquesta expressió fa referència a l'orientació de les pràctiques ramaderes, no solament a l'abastament carni, sinó també a l'aprofitament d'altres recursos animals. L'obtenció de llet i llana en alguns enclavaments meridionals es remunta a l'any 3000 cal. aC, i fins al final del III mil·lenni cal. aC no es pot constatar a terres valencianes la utilització de bòvids i èquids com a força de tracció destinada a llaurar i al transport (Muntanya Assolada a Alzira, Ribera Alta; les Planetes a Benassal, Alt Maestrat). Aquesta pràctica ramadera, identificada per l'elevat percentatge d'espècimens que assoliren l'edat adulta o senil, exigia procurar aliment per als animals durant tot l'any, ja fos mitjançant la recerca de pastures o bé dedicant parcel·les al conreu de farratge. De vegades també es van haver d'habilitar estables. En el còmput de les inversions de treball que tot això va comportar, hi cal afegir l'esforç que requeria la manipulació de la llet i la llana.

L'assumpció d'aquests costos per part de les unitats productives es degué a pressions de diferent mena, el factor comú de les quals era la recerca d'un major volum de recursos subsistencials. En l'àmbit agrícola, la utilització de l'arada per tracció animal va incrementar el rendiment de les collites, a la vegada que va possibilitar la rompuda de terres fins aleshores marginals. Els excrements animals van poder servir com a fertilitzants, cosa que va evitar l'esgotament ràpid dels sòls i va escurçar el temps de guaret. Pel que fa a les produccions secundàries, l'aprofitament massiu de la llana va potenciar l'especialització tèxtil. D'altra banda, l'ús d'animals de càrrega s'ha d'entendre en un sistema econòmic on la divisió del treball a escala regional exigia el moviment regular de béns i individus.

Els productes derivats possibilitaren un increment en el volum global de la producció subsistencial, que també es registrà en altres sectors, com ara el metal·lúrgic. Tot i la manca de dades més precises i abundants, és possible afirmar que les noves formes d'integració agro-pecuària es difongueren en aquesta època per extenses zones de Catalunya i el País Valencià, on es practicava una agricultura cerealista complementada amb el conreu de lleguminoses. En general, les tradicionals pràctiques de caça, pesca i recol·lecció mantingueren el seu paper secundari en el subministrament d'aliments.

La intensificació agro-pecuària i l'increment de la producció d'artefactes (metall, ceràmica) tingueren un fort impacte en el medi ambient. La rompuda de noves parcel·les, la creació de pastures i la creixent demanda de fusta per a la combustió i la fabricació d'objectes provocaren la desforestació d'àmplies àrees. A això, cal afegir-hi l'esgotament dels sòls a causa del conreu continuat. Com a conseqüència, moltes regions, sobretot al sud-est peninsular, patiren un procés de degradació ambiental que va poder conduir, ocasionalment, a la desertització del territori.

Pel que fa a l'organització social, cal tenir present que la societat argàrica (2300-1550 cal. aC) es fundà sobre unes relacions político-econòmiques profundament desiguals. El seu territori comprenia el sud del País Valencià i les actuals províncies de Múrcia, Almeria, Granada i Jaén. Al sud del País Valencià s'han documentat poblats típicament argàrics, com Laderas del Castillo a Callosa de Segura (Baix Segura) i San Antón a Oriola (Baix Segura). A més, altres enclavaments com ara Cabezo Redondo de Villena a les valls del Vinalopó o Illeta dels Banyets (Campello, Alacantí) es troben íntimament relacionats amb aquells. La població es concentrà en poblats estables que arribaren a acollir centenars d'habitants. La base subsistencial de les comunitats costaneres combinà el conreu altern de cereals i lleguminoses amb la irrigació natural de parcel·les situades a prop dels corrents d'aigua i amb una ramaderia d'ovins i caprins, bòvids i porcs. No obstant això, a partir del 1800 la producció agrícola, segons sembla, s'especialitzà en el conreu extensiu de cereals (especialment l'ordi). En qualsevol cas, els excedents van permetre el manteniment d'especialistes en la producció metal·lúrgica i ceràmica. Aquesta divisió del treball es plasmà també a tot el territori, ja que mentre alguns assentaments orientaren la seva activitat preferent cap a la mineria, d'altres ho van fer cap a la producció d'aliments. Aquest sistema de complementarietat productiva implicà una intensa circulació de primeres matèries i manufactures, que va exigir l'ús d'animals de càrrega i l'existència de rutes estables.

Al nord del territori argàric, entre els rius Vinalopó i Ebre, les comunitats continuaren en la línia de les transformacions socioeconòmiques que s'iniciaren a mitjan III mil·lenni cal. aC. La majoria de la població va habitar petits nuclis permanents i fortificats que s'emplaçaven en elevacions estratègiques de fàcil defensa (Muntanya Assolada; Rambla Castellarda a Llíria, Camp de Túria; Serra Grossa a Alacant, Alacantí; Terlinques a Villena, Alt Vinalopó), encara que també es coneixen caseries no fortificades i ocupacions en cova.

Les estratègies subsistencials combinaven el conreu de cereals i lleguminoses, la recol·lecció d'aglans, la cria d'ovins i caprins, bòvids i porcs, i també la caça d'animals salvatges com el cérvol. A més, l'orientació de les activitats productives va variar localment. D'una banda, en poblats agrícoles, com Muntanya Assolada, l'aportació càrnia a la dieta va dependre més de la caça del cérvol que de la ramaderia. De l'altra, en llocs com ara Cabezo Redondo de Villena o les Planetes, l'abundància de restes d'ovelles i cabres indica que aquestes hi tingueren un destacat paper en l'alimentació.

Al nord de l'Ebre, les comunitats d'aquest període no s'apartaren excessivament de les tradicions anteriors. A les zones planes perduraren els poblats semipermanents formats per cabanes poc sòlides, sitges i fosses (Institut de Manlleu, bòvila Madurell). Entre les espècies consumides destaquen els cereals, les lleguminoses i els ovins i caprins, dels quals s'obtenia llet i llana. Va continuar l'ocupació de coves i abrics amb finalitats habitacionals o funeràries (coves del Frare i del Toll; Cingle Blanc d'Arbolí, Priorat).

El període comprès entre el 2500 i el 1600 cal. aC registrà un important desenvolupament tecnològic que es va traduir en un increment de la producció. Aquesta tendència general va ser el resultat d'una creixent pressió social per part dels grups dominants i de desequilibris puntuals entre la quantitat de població en un territori i els recursos disponibles per al seu manteniment.

Els canvis provocaren tensions socials que afectaren, sobretot, les comunitats meridionals, on sectors importants de la població es desvincularen totalment o parcialment de la producció d'aliments i començaren a dedicar-se a tasques secundàries (producció minera i artesanal). L'homogeneïtat morfològica dels productes ceràmics i metàl·lics, que ja s'observa en els objectes associats a ceràmiques d'estil campaniforme, assoleix el seu màxim exponent en el repertori de la societat argàrica.

L'especialització artesanal va constituir un factor important en el desenvolupament de les societats que la promogueren. L'explotació minerometal·lúrgica va ocupar un paper destacat en l'economia d'algunes comunitats. La major activitat va tenir lloc als nuclis argàrics del sud-est, una zona rica en mines de coure, i als assentaments limítrofs d'Alacant. A les regions septentrionals, on la primera matèria metàl·lica era escassa o inexistent, l'activitat va ser menor. Aquí, els primers objectes metàl·lics i els materials vinculats a la seva producció (motlles, gresols, escòries i restes de foneria) són posteriors al 2500 cal. aC, moment en què es degué iniciar l'aprofitament del coure del Solsonès i el Priorat. En aquesta etapa inicial de la metal·lúrgia, amb prou feines s'efectuaren aliatges d'estany. La major part dels objectes eren de coure gairebé pur o amb petits percentatges, segurament intencionals, d'arsènic, que facilitava la fusió i donava una major duresa als productes. Les comunitats argàriques també treballaren l'argent natiu, mentre que l'or només va ser emprat de manera esporàdica, principalment al sud del Llevant.

La producció metal·lúrgica no s'orientà vers la fabricació d'instruments de treball per als sectors agro-pecuari i artesanal, sinó, primordialment, cap a la manufactura d'adorns (braçalets, anells, arracades, denes de collarets) i armes (alabardes, espases argàriques, puntes de projectil, punyals i destrals). Només punxons, enformadors i, en alguns casos, ganivets i destrals, poden ser vinculats a treballs relacionats amb el processament d'aliments o amb la confecció de productes artesanals.

La dinàmica de les comunitats a partir del segle XVI cal. ac

El desenvolupament econòmico-social entre els segles XVI i VII cal. aC pot ser sintetitzat en tres etapes. Al llarg de les dues primeres centúries es va produir un auge de comunitats locals la reproducció econòmica de les quals tenia lloc en regions de dimensions reduïdes, enfront dels fenòmens d'integració interregional que caracteritzaren el període precedent. Més tard, fins al segle IX, s'establiren noves formes de relació interregional, en les quals l'intercanvi de productes metàl·lics a llarga distància va ocupar un lloc destacat, paral·lel a la consolidació de les comunitats establertes en determinades regions. Finalment, als segles IX-VII s'instauraren sistemes de producció controlats per aristocràcies que potenciaren les produccions especialitzades i la circulació d'objectes de luxe. Tots aquests canvis, sovint s'han explicat com a resultat de migracions de població: pastors de la Meseta, metal·lúrgics transpirinencs, guerrers i camperols centreuropeus, comerciants fenicis. No obstant això, els moviments de població són encara mal coneguts, com també ho és el paper de les comunitats locals, i únicament es pot assenyalar l'existència de certes produccions noves compartides per alguns grups de l'àmbit mediterrani peninsular i per grups d'altres àrees mediterrànies o continentals.

Entre el 1650 i el 1550 cal. aC es produïren nombrosos abandonaments de poblats, en un context de reestructuració del poblament i de profunds canvis en la producció d'artefactes. Aquest moment va coincidir amb el final del grup d'El Argar al sud-est peninsular i del de les Motillas de la Manxa, com també amb l'abandonament dels poblats de les terres altes del Sistema Ibèric. Paral·lelament, a la vall de l'Ebre s'aprecia una colonització cada vegada més intensa de les planes.

Nous grups —reconeixibles arqueològicament per la presència de ceràmiques decorades de l'estil denominat Cogotas 1, que apareixen tant a la regió valenciana com a la vall de l'Ebre, al sud d'aquest riu— disposaren d'unes bases de subsistència que no són encara prou conegudes. No obstant això, s'aprecia un augment en la importància de la carn de boví i dels productes derivats (llet) a la dieta, i un nombre més elevat d'èquids, probablement per a utilitzar-los com a animals de muntar o de tir, sense que se'n pugui determinar la relació amb la pastura i l'agricultura. També s'ha detectat un increment de la caça, especialment de cérvols, fet que podia respondre a una major accessibilitat de la població als recursos forestals en un moment de recerca de fonts d'alimentació diversificades, o bé ser el resultat de la confrontació entre els biòtops de la fauna salvatge i les pastures o els conreus en expansió. En qualsevol cas, la importància d'ovelles i cabres va disminuir, encara que continuaren aportant el major nombre de caps a la cabanya ramadera.

El segle XIV cal. aC va ser un moment d'inflexió que coincidí amb l'obertura de certes comunitats peninsulars a les xarxes d'intercanvis transmediterrànies. A partir del 1375 cal. aC aparegueren, per primera vegada, ceràmiques fabricades amb torn a l'alta Andalusia (Cuesta del Negro, Granada) i a la vall del Guadalquivir (Llanele de los Moros, Còrdova). Algunes, de la mateixa manera que altres exemplars que s'han trobat a Itàlia i Sardenya, van ser fabricades a l'Argòlida (Grècia), en tallers dels estats micènics. Encara que se n'ignori la procedència exacta, la resta dels recipients a torn degué arribar a través dels mateixos circuits mediterranis. En aquest context d'intercanvis es pot entendre la primerenca presència de ferro, usat com a metall preciós, en un dels tresors d'orfebreria que s'han trobat a Villena (Alt Vinalopó). Segurament, el segment social que era capaç d'acumular aquests tresors d'objectes d'or i plata devia gestionar la circulació de productes, bé mitjançant intercanvis consensuats, bé a través de l'obtenció de botins.

Per la seva part, les comunitats de l'àrea del Segre-Cinca, que s'establiren en assentaments permanents, desenrotllaren una economia basada en el conreu extensiu de cereals. En aquest cas, el control de la producció es manifesta en la manufactura estandarditzada de ceràmiques domèstiques: vasos i tasses carenades, brunyides i d'alta qualitat, per al consum alimentari, i atuells i tenalles per al processament i emmagatzematge de béns. Aquests recipients no tenen motius decoratius i les tasses presenten nanses amb apèndixs. Aquest atribut ha donat peu a suggerir que el grup del Segre-Cinca estigué vinculat a les comunitats del Pirineu Oriental, del Migdia francès i del nord d'Itàlia (cultura de La Polada), cosa que es jutja per la presència en aquests territoris de tasses amb apèndixs de diversos tipus. No obstant això, existiren clares diferències entre totes aquestes societats pel que fa a les estratègies econòmiques i als patrons d'assentament. Aquestes diferències es mantingueren amb posterioritat, entre els segles XIV a IX, encara que, de la mateixa manera que amb els apèndixs a les nanses, en aquesta etapa totes utilitzaren les ceràmiques amb decoracions acanalades que caracteritzen el període anomenat dels camps d'urnes antics.

Les diferències entre el grup del Segre-Cinca i les comunitats del litoral català es reflecteixen en l'aprofitament agro-pecuari del territori. A les planes del Segre es practicà una agricultura extensiva de secà basada en el conreu, potser alternant, de cereals (blat i ordi) i lleguminoses (faves i llenties), complementat amb la pastura d'ovelles i cabres. Cal destacar el conreu de lli, primera matèria apta per a la producció tèxtil. L'expansió de les parcel·les va comportar la reducció de l'arbreda a pinedes disperses i boscs de ribera. La recol·lecció de glans i gerds i la caça de cérvols, conills i perdius constituïren activitats menors en l'abastament d'aliments. En tots els assentaments existien instruments de treball agrícola (falçs de sílex) i per al processament d'aliments vegetals (molins), cosa que indica que cap comunitat no es mantingué al marge de la producció bàsica. Enfront d'aquestes estratègies productives, les planes litorals van ser poblades per grups fonamentalment ramaders, com ara el que es va dedicar a la cria de bòvids a la Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà).

A partir del segle XIV, es poden apreciar transformacions importants en totes les regions. L'abandó de gran part dels poblats del sud-est peninsular ocupats fins en aquell moment va ser un símptoma de la nova situació, que coincidí amb l'auge de les comunitats de les conques del Guadalquivir i del Genil. A la vall de l'Ebre, el grup del Segre-Cinca es mantingué durant tres segles més, encara que s'observa el naixement de nous assentaments com a expressió d'una etapa d'apogeu econòmic. En general, es consolidaren les xarxes d'intercanvi a gran escala i es modificaren les tècniques i estratègies de la producció agropecuària i de la producció metal·lúrgica. Aquests canvis econòmico-socials tingueren el seu ressò en l'esfera funerària, amb l'adopció de la incineració dels cadàvers i la deposició de les cendres en urnes, una pràctica que apareix tant al nord-est com al sud-est peninsular i que es generalitzà des del segle IX cal. aC.

Al País Valencià, es constata la fundació de nous assentaments, com ara Penya Negra a Crevillent (Baix Vinalopó), Los Saladares a Oriola (Baix Segura), la Mola a Agres (Comiat), Los Villares a Caudete de las Fuentes (Plana d'Utiel) o Vinarragell a Borriana (Plana Baixa). Es tracta de comunitats la producció artefactual de les quals es relaciona amb la de les regions meridionals i de la Meseta oriental (ceràmiques pintades bicromes, incises i grafitades) i que accedeixen a les xarxes mediterrànies de circulació de productes metàl·lics (fíbules de colze). També hi van tenir lloc intercanvis amb les comunitats dels camps d'urnes de la vall de l'Ebre i del nord-est, les ceràmiques característiques de les quals, decorades mitjançant canaletes, arribaren als assentaments valencians, on se n'han estudiat les diferències amb relació a les ceràmiques locals (pic dels Corbs de Sagunt).

La informació és més àmplia per a les comarques catalanes, on es distingeixen diferents grups regionals amb assentaments, necròpolis i artefactes característics, que en conjunt s'inscriuen en la cultura dels camps d'urnes. El grup de Mailhac va ocupar l'Empordà i el Rosselló, mentre que el litoral i prelitoral barcelonins van ser poblats per comunitats que usaven objectes anàlegs als que s'han trobat a la necròpoli de Can Missert (Terrassa, Vallès Occidental). Per la seva part, les conques del Segre i del Siurana mostren elements comuns representats als jaciments de Molar (Priorat) i Seròs (Segrià).

Pel que fa a la producció metal·lúrgica, l'aliatge de coure i estany es convertí des de la meitat del II mil·lenni cal. aC en el material més assíduament utilitzat. L'estany, un metall difícil d'aconseguir a causa de la restringida localització dels minerals, representava entre el 10% i el 15% del pes total de les peces. A Europa occidental, les fonts d'abastament es troben concentrades al quadrant nord-occidental de la Península Ibèrica, a la Cornualla i a la Bretanya francesa, per la qual cosa la seva distribució va exigir xarxes d'intercanvi a llarga distància i va facilitar l'auge dels tallers metal·lúrgics de la façana atlàntica europea. El metall arribava a les àrees mediterrànies peninsulars per terra, tot travessant França i els Pirineus o la Meseta central i la vall de l'Ebre, o bé per mar, mitjançant navegacions de cabotatge des de l'Atlàntic. L'abastament de coure estava igualment subjecte a xarxes de circulació de metall, si bé aprofità també algunes mineralitzacions del Priorat (Ulldemolins, Arbolí, Escornalbou) o del Solsonès (Riner).

A Catalunya i el País Valencià, àrees allunyades de les fonts d'estany, es documenten principalment armes i ornaments. Amb prou feines s'hi han trobat lingots, de manera que els productes, sobretot espases, llances i destrals, s'obtenien probablement ja manufacturats, encara que l'existència de tallers de foneria a escala local, sobretot als poblats del Segre-Cinca, indica un treball propi d'aquestes comunitats, segurament basat en la refosa de productes amortitzats. El reciclatge d'objectes de bronze permetia a les comunitats locals mantenir certs nivells d'autonomia amb relació a les zones mineres i sustentar una producció paral·lela a la que s'integrava en les xarxes d'intercanvis. De tota manera, la intensitat i la importància de la circulació metal·lúrgica es manifesten en la troballa de grans dipòsits de ferralla, com el de la tia de Huelva, localitzats, la major part, a la meitat occidental peninsular, que suggereixen l'existència de centres de processament metàl·lic i de gestió dels intercanvis a gran escala a les àrees atlàntiques.

A les zones del litoral i prelitoral catalans no s'han trobat tallers metal·lúrgics, mentre que gairebé tots els assentaments de les conques del Segre, el Cinca i el del riu de Siurana ofereixen proves d'activitat metal·lúrgica (gresols o motlles de foneria). En aquests poblats es fabricaven espases, punyals, llances, destrals, adorns. El procés de treball consistia en la fosa del metall, que s'abocava en motlles bivalves de sauló d'on sortia la peça desitjada pràcticament acabada. Un dels productes de més acceptació eren les destrals. A Catalunya, s'utilitzaven destrals de vores similars a les documentades al sud de França, destrals d'aletes com les de l'àrea alpina, destrals de mànec transversal semblants a les italianes i destrals d'apèndixs laterals també emprades al sud-est peninsular. Ateses la varietat de mides i de sistemes d'emmanegament, les destrals es van poder fer servir per a la tala d'arbres, o com a aixes o armes.

Entre els segles IX i VII van tenir lloc a totes les regions peninsulars importants transformacions econòmico-socials. Els canvis coincidiren amb l'aparició al sud peninsular d'establiments fenicis, fundacions colonials integrades al sistema político-econòmic de gestió de les rutes transmediterrànies que en última instància es veien estimulades pels estats imperials del Pròxim Orient. Així, arran de l'interès fenici pels metalls peninsulars i, en especial, per la plata, els grups de Huelva i del Guadalquivir, associats a la cultura tartèssica (del mite greco-llatí de Tartessos), reorganitzaren el seu sistema productiu i potenciaren una intensa activitat minerometal·lúrgica. A canvi, l'aristocràcia meridional va gaudir d'objectes de luxe (ivori, or, argent, vaixelles), que eren dipositats a les tombes, i del consum d'oli i de vi, productes que arribaven als poblats tartèssics envasats en àmfores. Aquest auge econòmic es reflectí en l'orientalització cultural que també afectà les cultures etrusca i grega.

Aquest context històric involucrà també lot l'est peninsular, de nord a sud, encara que la situació d'aquestes regions va ser marginal. Al Priorat hi ha indicis que els filons de minerals de plata també van ser explotats, tot i que a menor escala que les mines tartèssiques, ja que al costat de les mines de galenes argentíferes s'han detectat establiments de la fase recent del grup de Molar-Seròs (el Calvari de Molar, Puig Roig a Masroig). La mineria del plom i de l'argent estava en el punt de mira de les societats meridionals peninsulars, i probablement el volum de la producció metal·lúrgica va superar el que fins aleshores s'havia assolit al nord-est peninsular. Les mines del Priorat i la producció agro-pecuària de la vall del Segre generaren prou excedents per a enriquir les comunitats de l'àrea, fet que es traduí en un augment dels aixovars metàl·lics en els enterraments. Aquesta conjuntura va coincidir amb la consolidació de rutes transpirinenques d'objectes de bronze, al llarg de les quals s'han trobat dipòsits de destrals i braçalets (Llavorsí, Sant Aleix, Cabó, Ripoll), segurament procedents de tallers del sud de França o dels Alps.

L'apogeu de les societats mediterrànies peninsulars, lligat als centres de gestió comercial fenicis, també va ser paral·lel a l'auge de la metal·lúrgia a certs territoris de la façana atlàntica peninsular i de l'occident francès (horitzó de Baiôes-Venat). Així, els grups que ja controlaven la circulació del metall (grup de Baiôes-Santa Luzia, grup de Venat, grup tartèssic precolonial) disposaren al segle IX de circuits regulars a la Mediterrània central i occidental per a les seves manufactures de bronze. Les seves produccions arribaren a les illes Balears, Sardenya i Itàlia, al mateix temps que sorgien nous tallers al sud-est peninsular. El més ben conegut es troba a Penya Negra (Crevillent). Disposava d'un forn on es fonia coure per fabricar armes, destrals i altres objectes en motlles de fang o sauló. També s'obtenien lingots plans de coure i plom que circulaven per les rutes marítimes, com ho testimonia la seva presència a Formentera. Tanmateix, alhora que s'ampliaven les àrees de distribució de la producció, aquesta oferia un deteriorament notable en la seva qualitat, ja que és en aquest moment que s'aprecia la incorporació d'elevats percentatges de plom als aliatges de bronze. Això va significar un descens en la qualitat de nombrosos objectes, especialment de les destrals. Les que es produïren massivament en aquesta etapa eren del tipus de cub, un model els motlles i les produccions del qual són coneguts als jaciments del grup de Molar-Seròs. L'aliatge ternari de coure, estany i plom no es pot considerar aliè al control fenici del comerç del metall i al desenvolupament de la metal·lúrgia de la plata, ja que el plom és un producte addicional en el processament de les galenes argentíferes, barat i fàcil de fondre.

La consolidació d'una producció especialitzada, en gran part dirigida a intercanvis intercomunitaris, també es reflecteix en el desenvolupament de les tècniques de terrisseria, amb la fabricació a torn de ceràmica cuita en forn oxidant i en la metal·lúrgia del ferro. Ambdues ocupacions exigien un artesanat experimental i amb dedicació a temps complet. Precisament l'etapa coincident amb la presència fenícia a la Península Ibèrica es denomina primera edat del ferro, perquè en aquesta època començaren a proliferar els objectes d'aquest metall obtinguts amb l'aliatge de carboni, els primers acers susceptibles de superar en eficàcia els bronzes. No obstant això, només a partir del segle VI s'emprà el ferro en la fabricació d'instruments de treball. Fins aleshores, després de ser utilitzat inicialment com a metall preciós (tresor de Villena), només serví per a fer adorns (braçalets, anells, fíbules) i armes (espases, llances, ganivets).

Al sud de la Península existiren ferreries i terrisseries als assentaments fenicis des de l'inici del segle IX cal. aC i a les comunitats locals ràpidament s'instal·laren forns per a ceràmiques de torn (Cerro de los Infantes a Granada) i per al processament de ferro (Castellar de Librilla a Múrcia). Les terrisseries reproduïren, sobretot, formes de la vaixella que es fabricava a mà (ceràmiques grises) i de les àmfores. L'àmplia distribució d'aquestes darreres, juntament amb la de certs objectes de ferro (ganivets), dóna compte de l'activitat dels tallers de fabricació d'objectes destinats a l'intercanvi. Aquests productes apareixen abundantment a tota la meitat sud peninsular i a les regions mediterrànies fins al sud de França, i il·lustren la imbricació de la producció especialitzada i de les rutes d'intercanvis. Els ganivets de ferro que han aparegut en tombes d'incineració del sud-est francès, del nord-est peninsular i de la vall de l'Ebre, similars als de les necròpolis tartèssiques, procedien, probablement, dels tallers meridionals, encara que no es pot descartar la circulació de productes de ferro alpins o itàlics. A més, les terrisseries del sud-est subministraren les vaixelles i àmfores que contenien certs productes (vi o oli) que es transportaren fins als poblats valencians i del baix Ebre. Paral·lelament, l'orfebreria d'estil orientalitzant, encara que només es generalitzà a les regions meridionals, mostra l'adopció de noves tècniques, el granulat i la filigrana.

En aquest context, on la producció per a l'intercanvi tenia un pes desconegut fins al moment, la producció subsistencial degué de modificar necessàriament els seus esquemes per mantenir un nombre creixent d'individus dedicats a les labors artesanals. L'activitat agro-pecuària també s'especialitzà, en funció de la rendibilitat dels recursos de cada territori, de la productivitat de les espècies i de la disponibilitat de mà d'obra. A les planes litorals, la cria de bestiar se centrà en el boví (Los Saladares), mentre que a la vall del Segre ho va fer en l'oví, destinat al consum carni. A més, cal destacar també la introducció de noves espècies d'animals domèstics (gallines, ases) gràcies a les colònies fenícies.

Pel que fa a la producció agrícola, es mantingué el conreu de lleguminoses (pèsols, llenties, faves) i es diversificà la gamma de cereals que es consumien (civada, mill, ordi, blat). Amb seguretat s'imposaren estratègies de conreus especialitzats, sense els quals no hauria estat possible el sorgiment de produccions derivades com ara el vi o l'oli, que s'obtenien en certs poblats especialitzats (tines d'alt de Benimaqui a Dénia, Marina Alta). El resultat de la intervenció humana va ser la reducció progressiva de l'arbreda a la conca de l'Ebre i a les planes valencianes, la qual cosa afavorí una intensa aportació al·luvial com a conseqüència de l'erosió dels vessants desforestats. D'aquesta manera, els estuaris d'alguns rius, com ara l'Ebre, començaren a transformar-se en deltes.