Poblats talaiòtics menorquins

Aspectes com ara la planificació del territori, la diferenciació i l'emplaçament de les distintes construccions d'acord amb la seva funció o l'existència de construccions diverses d'ús comunitari, la construcció de les quals exigia l'esforç combinat de tota la població, indiquen que la cultura talaiòtica es va anar trobant a poc a poc immersa en un estadi cultural urbà. D'una població més o menys dispersa durant el període pretalaiòtic, en la qual la unitat bàsica d'habitació era la naveta (o bé les construccions poc sòlides a Menorca oriental), es passà a l'adopció d'estructures complexes i amb funcions específiques, les quals indiquen l'inici de la cultura talaiòtica La necessitat de defensar els béns comunals, el proveïment d'aigua i d'altres mitjans de subsistència, les relacions intercomunitàries i el complex entramat social van provocar l'aparició en aquell moment de construccions comunitàries específiques (com ara murades, pous, cisternes, talaiots i taules) que sobrepassaven les possibilitats d'una estructura familiar en el sentit ampli.

L'organització territorial, i més en concret la distribució del sòl urbà, va dependre de tres unitats de construcció bàsiques: la casa talaiòtica (generalment de planta circular), els talaiots i adossaments externs i els temples santuaris. El creixement progressiu va obligar a fer una planificació prèvia i a adaptar el terreny a cadascuna de les funcions d'aquestes construccions.

Així, es veu com s'esdevingueren creixements concèntrics al voltant d'un nucli central —com a Talatí de Dalt (Maó) o Binissafúller (Sant Lluís)—, a vegades fortament marcats per l'existència d'una xarxa radial de camins radials —ben documentada a Trepucó (Maó)—. Tanmateix, altres vegades el creixement va estar dirigit per altres motius, com podien ser la recerca de la solana —com ara a Torre d'en Galmés (Alaior) o a Sant Agustí Vell (Ciutadella)— o la protecció de les inclemències meteorològiques —com a Sant Vicent d'Alcaidús (entre Maó i Alaior)—.

En alguns casos, el factor determinant per a l'establiment de les estructures d'hàbitat fou la construcció d'un element predominant, com el talaiot nord-oest de Trepucó o el talaiot E de Sant Agustí Vell. Això va comportar que a l'entorn d'aquest element predominant s'organitzés una distribució radial dels habitatges, diferent de les habituals estructures globulars o circulars adossades.

En d'altres casos es pot documentar com es va replantejar la planificació inicial. La construcció de les muralles de son Catlar (Ciutadella) o de les defenses al nord-oest de Trepucó van obligar, per al bé comú, a enderrocar les construccions de la zona. En el primer cas, l'enderroc i la reducció de l'àrea ocupada demostren clarament la planificació prèvia.

En tots els nuclis de certa entitat, un factor determinant és el seu emplaçament a una distància prudencial de la costa, on es van fortificar caps que protegien ports naturals que dominaven l'accés a l'interior de l'illa —en són exemples Caparrot de Forma, cala de Llucalari i Cales Coves (ambdues al municipi d'Alaior) o cala Macarelleta i cala Morell (totes dues dins el municipi de Ciutadella)—.

També les raons estratègiques foren importants a l'hora d'emplaçar els establiments urbans. Construccions com ara Rafal Roig, ses Fonts Redones de Baix i es Lloc Nou des Fesser demostren la preocupació pel domini territorial.

Els poblats a vegades es van planificar al voltant d'un nucli central ocupat pel gran talaiot central, prop del qual se situava la taula o el santuari comunal. Aquesta estructura, molt estesa a Menorca oriental, revela un clar domini del talaiot sobre la resta de l'establiment. Trepucó, Torre d'en Galmés o Talatí de Dalt en són exemples.

També hi ha casos en què els talaiots ocupaven una posició perifèrica, clarament protectora de l'àrea habitada, al centre de la qual hi havia la taula —com, per exemple, a son Catlar i a Torrevella d'en Lozano—.

L'abandó progressiu, ja abans del canvi de mil·lenni, de les estructures pretalaiòtiques —com les de son Mercer de Baix, Clariana, cala de Sant Jordi (Maó) i sa Cala Blanca (al terme de Ciutadella)— i d'altres clarament talaiòtiques —com Trebalúger i Rafal Roig—, sense que s'hi observin indicis clars de violència, fa pensar que en aquell moment la població es devia concentrar en nuclis concrets, que a causa d'aquest fet tingueren un fort creixement —són els casos de Trepucó, Torre d'en Galmés, son Catlar, Biniaiet-Sant Vicent d'Alcaidús, Sant Agustí Vell i Torrevella d'en Lozano—.

En un moment no determinat, tal vegada coincidint amb el canvi de mil·lenni, s'inicià la construcció de murades com les de son Catlar. És un fet excepcional a l'illa, però segurament fou coetani a altres conjunts defensius menys complets com els de Trepucó o Torre d'en Calmés, que presentaven un sistema de defenses basat en els accidents del territori i en la construcció i la situació de les cases, l'entrada de les quals es va situar cap a l'interior del poblat.

Malgrat tot, el creixement urbà no es va interrompre i a Torre d'en Galmés i a Sant Vicent d'Alcaidús van aparèixer nous barris més enllà de l'àrea ocupada al començament del I mil·lenni. Però hi ha indicis raonables per a creure que l'aparició de les muralles restringí en part el creixement dels grans nuclis, totes les terres adjacents dels quals ja estaven explotades al màxim, cosa que afavorí altres nuclis subsidiaris. A les noves construccions es generalitzà la utilització d'elements verticals monolítics (inicialment exclusius de les taules) per a la construcció de les cases.

D'una banda, és clara la posició dominant sobre un territori per part dels tres grans conjunts urbans de la Menorca talaiòtica —Trepucó, Torre d'en Galmés i son Catlar—, però de l'altra també ho és el fet que aquest sistema va necessitar altres nuclis subsidiaris, que fins i tot podien haver estès la seva influència a d'altres conjunts —sa Torreta (dins el terme de Maó), Talatí de Dalt, Sant Vicent d'Alcaidús, Torralba d'en Salord (al municipi d'Alaior), Sant Agustí Vell, Binicalsitx i Torrevella d'en Lozano—.

Però indubtablement aquest no era l'únic nexe entre la població talaiòtica. La concentració en una àrea reduïda com és so Na Caçana de diverses construccions identificades com a taules o santuaris permet suposar l'existència de llocs de trobada supralocals, on les distintes comunitats estarien representades pel seu santuari. Això, i la posició geogràfica del conjunt al centre de l'àrea oriental de Menorca, permet suposar que so Na Caçana va tenir una funció d'aglutinament i de lloc de trobada per a les relacions socials. A la part occidental de Menorca és possible que aquesta funció l'exercís Torrellafuda (Ciutadella).

Una prova més de l'estructura urbana de la població és el món funerari. Mentre que a l'època pretalaiòtica s'observa una dispersió dels conjunts funeraris (sepulcres megalítics, navetes d'enterrament, hipogeus de planta allargada), les coves d'enterrament talaiòtiques estan situades als barrancs, allunyades dels nuclis urbans —com, per exemple, Cales Coves, Biniparratx i Binisafúller (ambdós al municipi de Sant Lluís) o cala Morell—, possiblement després d'una fase en què ocuparen les àrees perifèriques de l'establiment urbà —com a Torre d'en Galmés o a Trepucó—.

Aquesta estructura global va perdurar fins al segle III aC. Les fundacions de Maó (fet constatat arqueològicament a les excavacions entorn de la plaça de la Conquista de la ciutat) i possiblement de Iano (que probablement era Ciutadella), conseqüència de la segona guerra Púnica, i la conquesta romana, poc més tard, van posar fi a la cultura talaiòtica.

La casa és l'estructura bàsica de l'àrea urbana i, durant tota l'evolució de la cultura talaiòtica menorquina, presenta una planta circular, i menys sovint radial, amb un pati central. Es pot prendre com a model una casa de Trepucó. L'entrada a l'espai d'ús domèstic es fa a través d'una porta flanquejada per dos cubicles a banda i banda, possiblement caus de cans (s'hi va trobar un vas troncocònic que podria ser una menjadora), que devien servir per a la seguretat interna. Seguidament es troba el pati central, a l'esquerra del qual hi devia haver un teler subjectat a blocs tallats expressament (s'hi han trobat nombroses peses) que posen de manifest una de les activitats familiars de manufactura. Al fons del pati hi ha la foganya, que només devia fer-se servir per a la cuina. Així mateix, el pati servia com a lloc de cria d'aviram i de conills i per a recollir l'aigua de pluja, canalitzada cap a una cisterna que no ha estat trobada. Els espais entorn del pati són magatzems de queviures i estris domèstics, dels quals un és clarament un magatzem de molins de gra. L'espai interior es completa amb dues cambres, amb els seus nínxols o armaris. La construcció adjacent meridional correspon a l'activitat externa del grup familiar: l'àmbit on es localitzen les menjadores és probable que es destinés a la cria i l'engreix de porcs, i l'espai contigu, a l'estabulació d'equins. En aquest últim espai s'hi han localitzat eines de camp (una aixada i un podall), fet que mostra que es tractava d'un grup familiar que treballava la terra prop de la zona urbana. A l'angle de les dues construccions descrites s'hi troba el forn, que posa de manifest que l'activitat familiar no es limitava a l'interior de l'habitatge, sinó que es desenvolupava també a l'àrea externa immediata.