Els primers homínids al continent africà.
Durant el Pliocè, fa uns 3,5 milions d’anys, els homínids anomenats Australopithecus ja caminaven sobre les dues extremitats inferiors. A Laetoli (Tanzània) els negatius de les seves petjades s’han conservat fins als nostres dies en ser cobertes i protegides per les cendres d’un volcà. Aquest és el testimoni empíric més antic que hom té del bipedisme dels homínids. L’esquelet quasi sencer de Lucy (de fa 3 milions d’anys), trobat l’any 1974, demostra també l’existència del bipedisme entre els Australopithecus afarensis. Aquest fel va ser, doncs, el primer element del procés d’hominització. Aquestes criatures, d’entre 1 i 1,5 m d’alçada, amb un pes que oscil·lava entre els 30 i els 40 kg, ocupaven les sabanes africanes. L’alliberament de les extremitats superiors possibilità que aquestes fossin utilitzades de manera sistemàtica per a d’altres tasques no lligades a la locomoció. Durant el Pliocè i el Plistocè van conviure els Australopithecus (africanus, robustus, boisei) i els Homo (habilis, erectus), i cap al final del Pliocè, fa uns 2,5 milions d’anys, els integrants del gènere Homo van descobrir que les roques, els vegetals i les restes òssies podien ser transformats en instruments mitjançant la seva manipulació, i deixaren testimoni de l’aparició de la intel·ligència operativa.
La consolidació de les estratègies tècniques dels humans havia de conduir, al llarg del temps, cap a la societat moderna. Les eines primitives, autèntics artefactes funcionals, els permeteren tallar, aixafar i fracturar, activitats que facilitaren l’obtenció i el processament dels aliments que els proporcionava l’entorn. A la vegada, això comportà la progressiva socialització dels grups mitjançant el repartiment del menjar i l’inici d’una certa divisió de les activitats destinades a la seva reproducció.
L’Homo habilis i els homínids sobrepassaven els 600-700 cm3 de capacitat cranial. Les restes òssies humanes conegudes amb la numeració 1470, descobertes a l’est del llac Turkana (Kenya) al començament dels anys setanta, confirmen les hipòtesis de Louis S. Leakey basades en els seus treballs a Olduvai (Tanzània): l’existència d’un homínid no australopitec, de fa uns 2 milions d’anys, i que pertanyia al gènere Homo.
L’Homo habilis, entre 2 i 1,7 milions d’anys, s’instal·là arreu del sud i l’est del continent africà. Dues espècies, l’Homo ergaster i l’Homo rudolfensis, s’inclouen en aquest gènere. La més gran sobrepassava el metre i mig d’alçada, amb un pes aproximat de 50 kg, i les eines tallades en pedra, trobades en una gran quantitat de jaciments, són testimonis de la seva activitat. Tot i que encara no s’han trobat restes anatòmiques de fa 2,5 milions d’anys i que no es té cap certesa que l’Australopithecus no fos productor d’instruments, és molt possible que les eines de treball més antigues que es coneixen a la vall de l’Omo (Etiòpia) fossin manufacturades per l’Homo habilis. La primera expansió de l’Homo habilis des d’Àfrica cap a d’altres continents no ha pogut ser comprovada, ja que ni a Europa ni a Àsia s’han localitzat restes d’aquests homínids i de les seves manufactures. La segona radiació, la de l’Homo erectus, de fa 1,7 milions d’anys, que partí de l’Àfrica de l’est (Etiòpia, Kenya i Tanzània), va ser exitosa i va aconseguir sortir del continent africà pel corredor de Palestina. Existeixen abundants testimonis de les seves activitats als dipòsits de l’Àfrica de l’est —Olduvai, Turkana i Omo— i, en general, arreu del continent. Destaquen les restes del KNM-ER 3733 de Koobi Fora, l’OH 9 d’Olduvai i, a l’Àfrica del nord, les més modernes de Ternifine (Algèria), Salé i Sidi Abd-er-Rahman (Marroc); el seu pas per Palestina està documentat al jaciment d’Ubeidiya.
L’aportació específica de l’Homo erectus va ser, en primer lloc, la consecució de la simetria en els instruments i l’elaboració d’eines de forma apuntada que eren versàtils —els anomenats bifaços— amb uns díedres laterals i uns tríedres molt desenvolupats. També aprengué i desenvolupà una tecnologia basada en grans esclats de pedra sobre els quals fabricà tota mena d’eines de formes i utilitats diverses.
A Euràsia, l’Homo erectus (entre 1 300 000 i 300 000 anys) fou l’únic membre del gènere Homo que va ocupar el continent. El crani més antic és el de Sangiran 31 (Java), que pertany al Plistocè inferior final. Un dels jaciments més ben coneguts és el de Zhoukoudian (Xina), al costat d’una llarga llista d’importants assentaments que proporcionen dades sobre el pas evolutiu d’aquest homínid.
A Europa s’han trobat, encara que disseminadament, proves de la presència humana posteriors a un període fred, d’entre fa 900 000 i 800 000 anys. L’escalfament posterior a aquestes dates va influir de manera determinant en la dispersió dels homínids, que es pogueren estendre per tot el centre d’Europa. Els períodes freds (glacials) i els períodes càlids (interglacials) se succeïren cada 100 000 anys, condicionant la vida del gènere humà durant tol el quaternari.
La primera presència humana en aquest continent es localitzà a les zones meridionals. La Mediterrània actuà com a termoregulador i aturà el fred aterridor de les terres septentrionals, on no era possible cap activitat humana a causa de les baixes temperatures dels períodes glacials. A les àrees mediterrànies s'establiren bandes d’homínids a les ribes dels rius, dels llacs i de la mar. Aquests grups, que segurament estaven formats per pocs individus, normalment vivien a l’aire lliure, però usaven també les coves per a refugiar-se en casos extrems. En aquest continent van trobar una vegetació que incloïa boscos i praderies, on encara es localitzaven plantes del Pliocè. Hi pasturaven grans proboscidis, bòvids i èquids, a més de lleons, panteres i d’altres animals, alguns dels quals encara es poden trobar en estat salvatge.
Durant dècades, s’havia especulat amb la hipòtesi que aquests paleopobladors haguessin utilitzat l’estret de Gibraltar per a arribar a Europa des d’Àfrica. Els fets demostren que l’estret va restar impracticable per terra durant tot el Plistocè. Els Homo erectus primitius que hi van arribar ho van fer, doncs, a través del corredor de Palestina.
A Europa han tingut lloc noves descobertes a Dmanisi, a l’antiga Unió Soviètica, entre les quals hi ha una mandíbula que pertany al Plistocè inferior avançat, i restes de fauna, de fa un milió d’anys. Però el fòssil clàssic continua sent la mandíbula de Mauer (Alemanya), d’uns 500 000 anys d’antiguitat. També cal esmentar el jaciment de Boxgrove (Sussex, Gran Bretanya), de datació semblant. D’altra banda, el fet que no s’hagin trobat restes anatòmiques més antigues al subcontinent europeu no vol dir que no hagin existit grups d’homínids que fabriquessin eines. Els jaciments de Korolevo (Ucraïna), Chillac, Vallonet i Aragó (tots a França), Kärlich (Alemanya), Monte-Poggiolo (Itàlia) i Atapuerca (Burgos) són llocs d’ocupació, alguns dels quals ofereixen abundants restes de fauna i de la indústria manufacturada d’aquests avantpassats.
La descoberta i el control del foc per part dels homínids va constituir una de les seves adquisicions més importants. Aquesta tecnologia canvià totalment el tipus d’ocupació del territori. Fa uns 300 000 anys, els caçadors-recol·lectors de la Mediterrània coneixien el foc, encara que no tots els grups i les bandes el fessin servir. El foc, emprat per a escalfar-se, coure els aliments i fabricar eines de fusta, canvià radicalment els processos d’adaptació humana. Els caçadors, recol·lectors i carronyers que s’instal·laren arreu de l’Europa meridional i central van arriscar-se a pujar a altes latituds gràcies al foc. Fer-ho sense hauria estat impossible, ja que la duresa climatològica d’aquestes contrades en aquelles èpoques era un important factor limitador.
Chopper, puig d’en Roca I-II, Girona, ~730 000 BP.
MAC
A la Península Ibèrica, les ocupacions a l’aire lliure i en cova de l’àrea mediterrània (terrasses del Ter), de les costes atlàntiques (terrasses del Guadelete) i de la Meseta (Atapuerca, Torralba i Ambrona) indiquen que, entre fa 800 000 i 300 000 anys, la presència humana estava del tot arrelada. Aquests paleopobladors s’hi instal·laren en campaments situats a les vores de rius i llacs durant períodes de diversa durada. A la Gran Dolina d’Atapuerca s’han trobat campaments centrals que foren ocupats al llarg d’un període mitjà; a Torralba i a Ambrona hi ha assentaments temporals; al jaciment de Galería d’Atapuerca apareixen llocs on es menjava carronya i es reciclaven animals; prop de rius com el Ter, el Guadalquivir, el Tajo o el Manzanares, entre d’altres, s’han documentat petites ocupacions a l’aire lliure que eren llocs de cacera. Aquests assentaments eren ocupats per bandes que recorrien de manera estacional el territori i que caçaven i recol·lectaven adaptant-se a les condicions climàtiques amb la pràctica de migracions més o menys sistemàtiques i cícliques. A Europa, els Homo sapiens arcaics es van desenvolupar fins fa 40 000 anys, moment en què van ser substituïts per l’Homo sapiens sapiens procedent d’Àfrica, en el qual té els seus orígens l’homínid actual.