Vida, societat i món simbòlic

Si existeix una constant que s’ha convertit en llei històrica és la de la complexificació de les comunitats humanes a través del temps. La forma d’organització dels homínids ha estat profundament condicionada per les seves estratègies productives i reproductives. L’obtenció de carronya, la cacera i la recol·lecció han estat els fonaments del desenvolupament social de les seves comunitats. La manera d’aconseguir, repartir i consumir els aliments va donar lloc a unes relacions que han configurat el llarg procés històric de l’hominització i que s’han pogut caracteritzar en les comunitats de caçadors-recol-lectors que, si bé de manera marginal, encara han arribat al segle XX.

Els homínids com a grup social

Banda d’Homo erectus explorant el terreny.

GP-P / CM / JAS

El noranta-vuit per cent de la història dels humans s’ha basat en una forma d’organització i en unes relacions socials lligades totalment a una estratègia de predació de l’entorn. La transició de sistemes d’integració en grups de bandes, i d’aquestes cap a l’estructuració política en tribus i clans organitzats, ha necessitat un període de més de dos milions d’anys per a dur-se a terme. Malgrat que les realitzacions econòmiques i socials de la humanitat han acabat per desenvolupar el que actualment s’anomena cultura, la inèrcia del comportament animal encara és present en una gran part de les accions dels humans.

Els comportaments socials més característics dels homínids i que han conduït a l’actual configuració de la societat humana són els següents: la formació de grups amb capacitat d’adaptació econòmica a l’entorn, a través de diverses formes socials d’organització; l’establiment de pautes de comportament individual específiques però lligades a l’estructuració del grup; la definició d’una estratègia col·lectiva per a la reproducció social i econòmica dels mitjans de vida i el desenvolupament de sistemes i tàctiques per tal d’aconseguir aliments (obtenció de carronya, cacera, recol·lecció); l’aprofitament d’espais naturals i l’estructuració d’espais artificials, el transport i l’emmagatzematge de provisions segons el grau d’evolució dels homínids i el control del foc; l’aprenentatge com a forma d’ordenació i de transmissió del coneixement, el desenvolupament dels signes, el llenguatge articulat i, finalment, l’enterrament dels cadàvers.

Aquestes pautes bàsiques de comportament social es van anar ampliant i sistematitzant durant el Plistocè mitjà i superior. Els Països Catalans no en van ser una excepció. El temps geològic del Plistocè mitjà i el superior va transcórrer entre 730 000 i 10 000 anys BP. El petit interval que separa els dipòsits geològics recents i actuals de la Terra (el Plistocè i l’Holocè, respectivament) ha estat compartimentat gràcies a les dades obtingudes per mitjà de distints indicadors: els relatius, com les terrasses marines i continentals, el glaciarisme, la biostratigrafia, entre d’altres; o els absoluts, emprant tècniques radiomètriques per a diferents intervals cronomètrics, com els mesuraments de carboni 14 (C14), de potassi-argó (K40/Ar40) i d’urani (U234, Th230, Pa231), el paleomagnetisme i la variació de l’isòtop O16/018. Aquesta darrera ha permès obtenir una gran escala per a la datació de jaciments i intervals de la prehistòria humana: els estadis isotòpics o fases isotòpiques (FI), que s’afegeixen a la cronologia numèrica en anys abans d’ara (BP).

Els primers pobladors: la vida en bandes

Parietal dret d’Homo neanderthalensis, Cova Negra, Xàtiva, ~40 000 BP.

MPV / G.C.

No existeix un registre gaire complet dels primers habitants que ocuparen la franja mediterrània en la qual s’inclouen els Països Catalans. Encara que es pot constatar la presència d’homínids, les traces que van deixar són força minses; inferir-ne relacions que puguin explicar la seva vida quotidiana i les seves formes de comportament és una pretensió arriscada. S’haurà de recórrer, per tant, al coneixement global que es té d’aquests grups dins del context mundial. Ocupant llocs a l’aire lliure, els homínids s’agrupaven en bandes, però no és possible de determinar-ne el nombre d individus ni la composició. Només les terrasses fluvials de les grans xarxes hidrogràfiques de Catalunya i el País Valencià han proporcionat proves de la seva presència a partir d’aproximadament 730 000 BP, encara que al País Valencià no s’han trobat registres tan antics.

A la darreria del Plistocè inferior i al començament del mitjà (730 000 BP; fase isotòpica 19), les bandes d’homínids ja ocupaven el litoral i el centre de la Península Ibèrica. Desenes de còdols de quars, quarsita i pòrfir van ser treballats per tal d’obtenir eines que servissin per a realitzar diferents funcions, encaminades a assegurar la seva supervivència. Aquestes eines, que eren utilitzades per a tallar, raspar i aixafar, són indicatives de les activitats dels grups. Aquests vivien a l’aire lliure, organitzant bivacs, bé que també aprofitaven coves i abrics, dels quals, però, no hi ha testimonis sistemàtics als Països Catalans, aproximadament, fins al 400 000 BP (fase isotòpica 12).

El Ter i les seves terrasses van ser freqüentades pels humas a la prehistòria.

R.M.

Del Plistocè mitjà inicial (600 000 BP; fase isotòpica 15) només es coneixen els nivells antics de la cauna de l’Aragó (Talteüll, Rosselló), de les terrasses altes i mitjanes del Tec, la Tet i l’Aglí (Rosselló), de Costa Roja (Sant Julià de Ramis, Gironès), de puig d’en Roca I-II (Girona, Gironès) i d’Avellaners (Brunyola, la Selva). Els cinc jaciments esmentats se situen en diferents biòtops: vores de riu, llacs fòssils i coves. L’organització social dels grups als quals pertanyen aquests registres no és possible de determinar ni als Països Catalans ni a Europa, perquè no hi ha jaciments que en donin una informació precisa. El que se’n coneix està més relacionat amb la seva forma de sobreviure. Les restes lítiques associades a les de fauna, trobades a l’aire lliure i en coves, fan pensar que vivien en grups poc nombrosos, que eren nòmades i que aprofitaven qualsevol espai que reunís condicions per a ocupar-lo temporalment. Se suposa que la seva organització estava molt lligada a una sèrie d’elements que devien ser determinants en aquell període: els factors climàtics, la baixa taxa de natalitat —característica de les comunitats de caçadors-recol·lectors, com es veurà més endavant—, la gran mobilitat, l’enorme competència a què estaven subjectes per a obtenir els elements de subsistència, i el baix desenvolupament tècnic.

Sens dubte, els canvis climàtics produïts al llarg del Plistocè condicionaren de manera rellevant el creixement i l’organització dels grups d’homínids. Durant el Plistocè mitjà a Europa, el clima va patir una sèrie d’oscil·lacions que es caracteritzaren per l’alternança entre períodes càlids, temperats i freds. Normalment, després d’un període molt fred en venia un de temperat, de manera que les èpoques interglacials succeïen les glacials. El nivell de la mar es reduïa quan creixia el glaç dels pols, les platges i la línia de costa retrocedien i el fred era intens. El desglaç dels pols feia pujar el nivell de l’aigua, els climes es temperaven i les zones septentrionals, i també les muntanyes mitjanes i baixes, eren poblades pels caçadors homínids. Els canvis de temperatura també influïen en la fauna i en la flora, de manera que aquestes anaven canviant per tal d’adaptar-se als cicles climàtics. Sens dubte, aquests canvis tenien una gran influència en l’ocupació del territori per part dels caçadors-recol·lectors.

Les grans zones gelades de l’Europa septentrional no van poder ser ocupades en les èpoques glacials sense una tecnologia adequada. Només quan les plaques de gel van anar desapareixent aquests terrenys recuperaren la vegetació i la diversitat de vida animal que permeté la instal·lació de les comunitats humanes. Fins a la descoberta i la domesticació del foc, tot i que la pressió humana sobre l’entorn va ser contínua i constant, la reduïda població i la baixa intensitat de l’explotació, deguda a la manca d’una tecnologia adient, van fer que l’impacte i la transformació del medi fossin mínims.

En canvi, a la Mediterrània es va mantenir una ocupació humana continuada, ja que, encara que les oscil·lacions climàtiques tenien un alt impacte sobre el medi, la mar actuava com a termoregulador i evitava les temperatures tan extremes que es registraven en altres latituds. Per tant, és possible que els litorals mediterranis hagin estat indrets privilegiats per a l’evolució humana a causa de la seva bona situació. Els Països Catalans, que es troben en aquesta zona, han gaudit d’un potencial d’ocupació humana immillorable.

Les bandes, els campaments i el foc

De 400 000 (fase isotòpica 12) a 130 000 BP (fase isotòpica 5), existeixen nombroses restes d’ocupacions que subministren informació, de la qual es poden inferir parcialment els costums i les activitats socials dels homínids pre-neandertalians i neandertalians. Els caçadors-recol·lectors vivien a les ribes dels rius, en els ecosistemes més favorables per a una economia de predació. Utilitzaven les roques més dures per a fer-ne eines; habitaven campaments, de bivac, a l’aire lliure i en abrics. A les zones de muntanya caçaven el cavall, el cérvol, el bou mesquer, la cabra i l’isard. Pel que s’ha pogut conèixer del jaciment de la Sima de los Huesos (Atapuerca, Burgos), acumulaven els cadàvers en el mateix assentament.

Excavació d’un dels jaciments de la serra d’Atapuerca, Ibeas de Juarros, Burgos.

E.C.

A partir de tres paleocupacions d’homínids que han proporcionat registres anatòmics —la cova de l’Aragó, amb restes de més de dotze individus, entre les quals destaca l’Aragó XXI trobat al sòl G, amb una antiguitat de 400 000 anys, la cova de Mollet I (Serinyà, Pla de l’Estany), amb un molar de fa 200 000 anys (fase isotópica 6), i el tossal de la Font (Vilafamés, Plana Alta), amb un húmer i altres restes de fa 150 000 anys—es pot explicar com eren físicament els nostres avantpassats. El dimorfisme sexual era marcat: els mascles mesuraven 1,70 m de mitjana i pesaven uns 70 kg; les femelles, de reduïdes dimensions, feien prop d’1,60 m d’alçada. La capacitat craniana oscil·lava entre els 1 300 i els 1 000 cm3. Les datacions d’aquestes restes òssies han estat variades; així, els homínids de l’Aragó i de Mollet I han estat classificats com a anteneandertals — Homo sapiens arcaics— i el del Tossal de la Font com a neandertal. La bona conservació de les restes descobertes recentment als jaciments de la serra d’Atapuerca —27 individus datats de 300 000 BP— i la forma en la qual han estat trobades proporcionen molta informació sobre els costums dels homínids d’aquesta època, com també de la seva estructuració, extrapolable a les poblacions de la Mediterrània.

Cal destacar que la mitjana de vida d’aquests pobladors estava entre els 25 i els 30 anys; eren molt pocs els individus que sobrepassaven els 35 o els 40 anys. La mitjana de vida dels antics pobladors era, doncs, curta i, seguint els exemples dels caçadors-recol·lectors actuals, la taxa de natalitat també degué ser baixa.

Tenint en compte que en les femelles la reproducció era possible a partir dels 12 o 14 anys i que morien poc després de passats els 30, durant el període de fertilitat només podien ser concebudes sis o set cries. El temps entre l’un i l’altre naixement era probablement d’uns tres anys, ja que la femella no solia tornar a quedar prenyada fins que les cries no eren deslletades. Així, no hi ha dubte que la mitjana de vida i la baixa natalitat dels caçadors-recol·lectors del Plistocè mitjà condicionaven les estratègies adaptatives d’aquests grups.

Aquesta taxa de natalitat tan reduïda devia obligar a tenir molta cura de les cries per evitar qualsevol pèrdua. Per tant, durant el primer cicle vital es devien establir multitud de relacions socials i, com a conseqüència, degué allargar-se la permanència dels individus en els nuclis d’interacció social. També augmentà el temps d’aprenentatge, ja que els nadons degueren ser sotmesos a una tutela sistemàtica per tal d’evitar els accidents. La informació que rebien durant aquest període devia ser bàsica per a la configuració i la reproducció social.

En general, les restes presenten poques patologies degudes a malalties, ja que aquests homínids no vivien temps suficient perquè apareguessin les afeccions que desenvolupen els homes moderns. Per contra, els traumatismes eren freqüents: importants contusions a la caixa cranial a causa de cops directes o indirectes eren corrents en aquestes poblacions. Aquests traumatismes podien ser conseqüència d’accidents de caça i de caigudes o d’altres tipus d’activitats perilloses que els ocasionaven fractures o cops de gran importància i, en alguns casos, la mort, encara que, d’altres vegades, els homínids sobrevivien a causa de la seva forta estructura òssia.

Per a aquests grups, la consecució d’aliments estava basada en l’obtenció de carronya, en la cacera i en la recol·lecció. Les provisions eren transportades o consumides en el mateix lloc on s’obtenien i es repartien entre els membres del grup, la qual cosa en potenciava la cohesió. Probablement, els grups es constituïen a partir de l’equilibri que existia entre els recursos naturals d’una zona àmplia —cal recordar que eren nòmades— i la capacitat d’autoorganització i de resistència de les tensions socials entre els membres que el formaven; les relacions que mantenien amb l’entorn —extraspecífiques— i les que establien entre ells mateixos —intraspecífiques—eren, doncs, els factors crítics de la seva supervivència.

És plausible l’existència d’una divisió sexual del treball. Nogensmenys, els hàbits alimentaris coneguts, definits per la recol·lecció i la cacera, devien marcar i establir les pautes de comportament i el tipus de divisió específica del treball. En aquestes comunitats, encara que tots els membres contribuïen de manera sistemàtica a aportar provisions per al consum i, per tant, col·laboraven específicament en la supervivència del grup, és possible que els mascles i les femelles joves portessin a terme les tasques més arriscades, mentre que les cries, les femelles prenyades i els mascles febles devien desenvolupar papers de menys risc, però no menys fonamentals.

L’aprenentatge devia ser la base més important a l’hora de mantenir l’equilibri de la banda. Aquest fet devia estar lligat al desenvolupament d’una gran atenció envers les cries per tal d’intentar que sobrevisquessin en les èpoques crítiques del creixement. Tenir cura de la cria volia dir, sens dubte, millorar-ne l’alimentació, oferir-li protecció i evitar-li els perills i la confrontació amb d’altres animals, encara que, en molts casos, aquesta atenció disminuís la capacitat operativa del grup respecte d’altres tasques.

Alguns d’aquests grups ja acumulaven cadàvers en llocs concrets. Com s’ha dit abans, a la serra d’Atapuerca es creu que els homínids ja dipositaven o llançaven els cossos dels seus congèneres dins d’un avenc. Aquest costum s’aparta dràsticament del que es desprèn de la cova de l’Aragó, on es troben homínids abandonats entre les restes culinàries del sòl G. És possible que aquesta diversitat d’actituds respongui a diferències de tipus material, sòcio-cultural i estètic entre les bandes d’un mateix període. Cal tenir en compte que, malgrat la gran mobilitat teòrica dels grups, era molt difícil que es trobessin sovint entre ells a causa de la baixa densitat demogràfica. En molts casos la interacció cultural devia ser molt dificultosa, encara que, sense cap mena de dubte, s’arribà a produir.

Emplaçament de la cova Mollet I, Serinyà, ~200 000-128 000 BP i nivells posteriors ~38 000 BP.

R.M.

Les paleoocupacions més conegudes d’aquesta època als Països Catalans, a més de les que ja han estat esmentades, són: puig d’en Roca III (Girona, Gironès), cau del Duc d’Ullà (Ullà, Baix Empordà) i puig d’Esclats (Brunyola, Selva); Ca n’Albereda (Molins de Rei, Baix Llobregat), la vall de la Femosa (comarques del Segrià i les Garrigues) i Farfanya (Castelló de Farfanya, Noguera). Pel que fa al Plistocè superior (130 000-38 000 BP; fases isotòpiques 5-3), abans de l’entrada de l’Homo sapiens sapiens, les poblacions de neandertals es van estendre de manera significativa del nord al sud i de l’est a l’oest dels Països Catalans. Les excavacions sistemàtiques portades a terme a Cova Negra (Xàtiva, Costera), Pinar d’Artana (Artana, Plana Baixa), com també a l’Arbreda (Serinyà, Pla de l’Estany), a Ermitons (Sales de Llierca, Garrotxa), a Pedra Dreta i Can Garriga (Sant Julià de Ramis, Gironès), a l’abric Romaní (Capellades, Anoia) i a la cova dels Bous (Camarasa, Noguera), entre molts d’altres indrets, han proporcionat una gran quantitat d’informació sobre les activitats humanes i les relacions socials d’aquest període. Els homínids d’aquesta època van fer notables progressos pel que fa a la utilització del foc i al seu control, a l’estructuració de les bandes, a les formes de comunicació i a l’organització social en un sentit ampli.

Els Homo sapiens arcaics d’Europa coneixien les propietats del foc. A partir de la fase isotòpica 15-13, en alguns llocs d’Europa ja es registren restes de fogars; són significatius els de Terra Amata i Lunnel-Viel (França) i Vertesszöllös (Hongria). El cau del Duc de Torroella (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) ha proporcionat un abundant registre fòssil del qual destaca una gran quantitat de fragments d’ossos que han estat sotmesos al foc, prova indubtable de la utilització d’aquest recurs pels homínids plistocènics que visqueren després de la fase isotòpica 9 als Països Catalans. És, de fet, l’únic jaciment on se n’ha pogut documentar la utilització sistemàtica. En altres llocs, com al cau de l’Aragó, a Mollet I, al tossal de la Font, al cau Borràs (Orpesa, Plana Alta) o a la cova de Bolomor (Tavernes de Valldigna, Safor), això no ha estat possible.

Quin és l’origen de la utilització del foc? La majoria d’hipòtesis sobre la descoberta i l’ús primigeni del foc parteixen del convenciment que van ser deguts a l’atzar. Els focs naturals provocats per la calor d’un dia d’estiu o per un llamp que cremava un territori eren elements que els homínids no controlaven, però que, sens dubte, tenien una important repercussió en l’entorn. En el transcurs del Plistocè mitjà, l’observació d’aquest fenomen que es produïa repetidament degué portar alguns grups d’homínids a investigar-ne les propietats i a incorporar-lo a poc a poc als seus hàbits tecnològics.

Reconstrucció de fogars en funcionament a l’abric Romaní, Capellades.

GP-P / CM / JAS

L’Homo sapiens neanderthalensis i l’Homo sapiens sapiens no solament coneixien les propietats del foc transformador, sinó que l’utilitzaven sistemàticament per a tota una sèrie de funcions específiques. Per a conservar els aliments cremaven molses i fusta fumant les viandes per tal d’evitar que la carn fos contaminada per agents patògens quan els cadàvers començaven a descompondre’s. Encenien fogars que normalment arribaven a temperatures de 350 graus a fi d’assegurar la bona cocció de la vianda. Per a il·luminar els abrics i les cabanes a l’aire lliure, feien fogars dins de forals a terra i en superfícies planes de dimensions molt reduïdes, molts associats a pedres col·locades intencionadament o no. També en construïen d’altres on cremaven greixos, ossos i combustible vegetal resistent per a generar escalfor (durant les èpoques climàtiques fredes i els períodes glacials), per a descongelar la carn glaçada i, finalment, per a espantar carnívors i felins i per a protegir els campaments.

Als Països Catalans, l’abric Romaní, la Cova Negra i l’Arbreda han subministrat moltes dades sobre el registre del Plistocè superior. Cal fer esment de les troballes humanes que corresponen a aquesta cronologia, entre les quals destaquen la mandíbula de Banyoles del Pla de la Formiga (Mata, Pla de l’Estany), les restes dentàries de l’abric Agut (Capellades, Anoia) i les de la Cova Negra.

L’abric Romaní en curs d’excavació, Capellades, ~63 000-37 000 BP.

E.C.

L’abric Romaní, per la superfície excavada (250 m2), és potser el jaciment que ha permès analitzar d’una manera més exhaustiva i detallada com les bandes de caçadors-recol·lectors d’aquesta època ocupaven els indrets i com era la seva organització del treball. Els tipus d’ocupacions localitzades als nivells E (campament central), H (ocupació puntual de curta durada o bivac), I (ocupació de curta durada amb especialització de tasques productives) i al nivell J (campament temporal de mitjana durada), que transcorregueren entre els 50 000 i els 43 000 anys, a la fase isotòpica 3, permeten explicar la complicada organització social d’aquests paleopobladors. En totes les ocupacions s’han documentat fogars que han estat més o menys intensos i que han ofert informació més o menys variada segons la mena d’activitats desenvolupades durant la presència humana.

L’existència del campament central és indicativa de la notable freqüència dels contactes entre les bandes d’homínids del Plistocè superior (120 000-10 000 anys BP; fases isotòpiques 5-2). També és una mostra del canvi d’estructura dels caçadors-recol·lectors, que aleshores ja s’establien en indrets concrets durant temporades més llargues, la qual cosa indica l’adopció de formes inicials de sedentarització. Les estades de curta durada evoquen moviments de divisió interna dels macrogrups per tal d’augmentar-ne les possibilitats de subsistència en diferents indrets. Tanmateix, es pot plantejar la divisió especialitzada del treball en la cacera i la recol·lecció, i també en la conservació dels aliments. Grups determinats per l’edat i per la capacitat devien caçar i conservar la carn tot fumant-la i devien actuar com a exploradors o nuclis d’avantguarda del gran grup, el qual, en alguns casos, devia passar llargues temporades als campaments centrals.

L’observació de trets diferencials del medi devia proporcionar a l’homínid d’aquesta època la capacitat de discriminació d’objectes materials. Als Països Catalans, l’existència als jaciments de fòssils marins associats a eines, a animals consumits i a fogars ha estat ben contrastada. A l’Arbreda, s’hi produí una acumulació de fòssils marins a la qual, en principi, no es pot donar cap explicació relacionada amb la producció de l’energia alimentària. A l’abric Romaní, la presència d’un nummulit, dipositat en un nivell de 45 000 anys d’antiguitat, indica el transport d’un equipament més ampli que inclouria la utilització simbòlica d’aquests elements per part dels caçadors-recol·lectors. Aquesta mena de comportament es dona en molts dels registres arqueològics coneguts a Europa i constitueix una de les accions humanes pretèrites que encara són un misteri per als investigadors actuals i que donen raó de la complexitat i la diversitat del comportament d’aquests homínids.

Deduccions a partir de la mandíbula de Banyoles

Mandíbula de Banyoles, ~80 000 i 45 000 BP.

MACB / X.B.

Els estudis macro i microscòpics de la dentició de la mandíbula de Banyoles han permès de conèixer tant algunes de les activitats que l’individu al qual pertanyia realitzava amb la boca, com la seva dieta. De l’extraordinari desgast de les dents anteriors, així com d’algunes estries més amples que les que deixa la trituració d’aliments, es desprèn que la boca era utilitzada com una tercera mà. Aquest fet ha estat documentat en molts grups de caçadors-recol·lectors que hi realitzaven tasques molt variades com ara preparar pells o llevar l’escorça d’un fruit o d’una arrel. D’altra banda, el desgast dentari està en relació amb l’abrasivitat de les partícules que componen els aliments—directament relacionat amb l’aportació de vegetals i també d’altres elements que els acompanyen (sorra, pols, etc)— i amb les tècniques de la seva neteja i preparació. A partir d’aquestes dades es pot desprendre que l’individu de Banyoles tenia una dieta predominantment vegetariana (arrels, bulbs i llavors, que en alguns casos podien no estar prou nets). També el major desgast de les dents del costat dret ha estat associat al consum de peix sec, que es devia introduir a la boca prement-lo i separant-lo per tracció d’un tros agafat amb la mà dreta. La dieta, doncs, podria haver alternat els vegetals amb el peix sec.

La mandíbula pertany a una dona d’entre 40 i 50 anys. La seva datació és controvertida. S’han establert diverses dates a partir del travertí en què es trobà incrustada i d’altres de la mateixa formació, que han donat una antiguitat de fa entre 80 000 i 45 000 anys. Quant a la datació filogenètica, tampoc no s’ha pogut arribar a un consens entre els investigadors sobre si es tracta d’una dona anteneandertal o neandertal, ja que existeixen dades que apunten cap a ambdues direccions.

Comunitats humanes: de la vida i de la mort; el llenguatge

L’edat de mort i l’esperança de vida dels grups neandertals clàssics eren més altes que les dels homínids anteriors i, com a conseqüència dels avenços que s’havien produït tant en l’ordre tècnic com en l’econòmic, el creixement demogràfic accelerava, per exemple, la sistematització de l’ús del foc, la tècnica de percussió dels nuclis per extreure esclats laminars i d’altres fenòmens.

Els homes de neandertal foren els primers als quals es pot atribuir la inhumació individual dels seus morts, pràctica que devia ser més o menys sistemàtica en aquests tipus de poblacions. En un grup d’enterraments localitzat a Shanidar (Iraq), segons diversos autors, les restes humanes inhumades estaven associades a una varietat molt abundant de flors recollides als voltants de la cova. Això indicaria que els enterraments dels neandertals podien haver estat precedits de certs rituals, manifestació d’un antic culte material a la vida. Al jaciment de Krapina (Croàcia), algunes restes anatòmiques pertanyents a aquests homínids havien estat fragmentades en fresc d’una manera semblant a com es feia amb els ossos llargs d’animals per tal d’extreure’n el moll de l’os. Aquest fet va plantejar la possibilitat que es consumís matèria humana o que existís alguna mena de canibalisme ritual. Les anàlisis modernes i les noves tècniques que s’apliquen a les traces i als impactes sobre les restes anatòmiques han de contrastar definitivament aquestes hipòtesis.

Mandíbula de Banyoles, ~80 000 i 45 000 BP.

MACB / X.B.

El llenguatge va ser desenvolupat pels darrers neandertals i per l’Homo sapiens sapiens. En els neandertals més evolucionats, la laringe ja havia baixat, com succeí també en el cas dels primitius Homo sapiens sapiens africans. Per tant, és possible que aquells ja haguessin desenvolupat, encara que de manera imperfecta, el llenguatge articulat. El descens de la laringe té avantatges i desavantatges; d’una banda, la laringe enlairada permet una millor respiració i deglució dels aliments; en canvi, priva als homínids de produir bons sons per mitjà de les seves cordes vocals.

Sembla evident que, encara que l’Homo sapiens sapiens hauria pogut utilitzar des de sempre la paraula per comunicar-se, només els darrers sapiens arcaics foren capaços de fer-ho. Aquest fet no nega la capacitat de comunicació dels homínids anteriors, però sí que qüestiona l’existència d’un sistema perfeccionat de comunicació com és el llenguatge articulat tal com s’entén actualment.

És inqüestionable que els homínids són els únics que tenen la capacitat psicològica i mecànica de parlar. Això és una conseqüència de l’evolució, de la posició erecta i del volum cerebral, però també de l’aparell de fonació, la posició del hioide, de la laringe, de la faringe i del cervell. La descoberta del hioide d’un Homo sapiens de fa 150 000 anys ha permès afirmar que aquests homínids estaven capacitats per a tenir un llenguatge articulat com el de l’home actual.

El llenguatge articulat i les formes de comunicació entre homínids ja s’havien desenvolupat i, en realitat, l’acumulació d’avenços tècnico-econòmics i de comunicació va donar una progressiva consistència a aquestes bandes o grups, que bastiren una estructura social en la qual encara no es coneixien les activitats gràfiques i pictòriques, tot i que s’estava acumulant el potencial necessari per a dur-les a terme. Aquestes poblacions integrades per grups nòmades i seminòmades estaven condicionades per la cacera i per tots els processos que se’n derivaven: la distribució, el transport i la conservació de la carn, com també la cocció de les menges. La domesticació total del foc va permetre l’augment de la capacitat de tractar els aliments, un increment de les hores de llum, substituint la natural per l’artificial i, per tant, un augment de les hores de comunicació intraspecífica que possibilitava traslladar diàriament i quotidianament les experiències i desenvolupar d’una manera més sistemàtica l’aprenentage cultural dels membres més joves del grup.

Ritus relacionats amb la mort a la cova Beneito

Fragment de crani masculí de l’enterrament de cova Beneito, Muro del Comtat, ~16 000 BP.

MAMA / J.Cr.

L’enterrament de cova Beneito (Muro del Comtat) és la primera constatació segura als Països Catalans d’un ritu relacionat amb la mort, prova d’una espiritualitat emergent. Les altres restes humanes trobades fins al moment, sempre parcials, sense cap relació amb una deposició intencionada i barrejades amb el conjunt de materials arqueològics, no permetien interpretar cap ritual específic. En aquesta sepultura, datada de fa uns 16 000 anys, foren dipositades parts dels cranis de dos individus, el d’una dona adulta jove i un altre de juvenil del qual no s’ha pogut identificar ni el sexe ni l’edat. Els fragments van aparèixer en la disposició següent: un os occipital a la base, a sobre un parietal de l’altre crani i, al damunt d’aquest, un frontal del primer. Els envoltaven altres restes de crani. La seva col·locació demostra clarament una intencionalitat i fa pensar en un enterrament secundari. Una gran pedra encaixada protegia un dels laterals de la tomba, en la qual aparegueren també dos nuclis de sílex i una làmina amb ocre, un percussor, una petxina perforada, diversos fragments i una gran bola d’ocre.

L’arribada del món simbòlic

Entre 40 000 i 38 000 anys BP, al final de la fase isotòpica 3, es va produir a la Mediterrània una substitució de tipus tecnològico-cultural i genètica. L’abric Romaní i l’Arbreda, a Catalunya, assenyalen ja un canvi de poblacions molt important que es reflecteix en un nou model tècnic d’obtenció dels instruments. Excepte en el cas de la Cova Negra, en la qual sembla que hi va haver un retard en la substitució, és evident que al voltant de fa 40 000 anys va tenir lloc una important crisi en els grups de neandertals, que comportà la seva substitució per uns altres Homo. Encara que caldrà fer revisions cronostratigràfiques precises, tots els coneixements actuals corroboren aquest fet.

Als registres arqueològics es posa de manifest la utilització de noves tècniques de cacera, la presència d’eines especialitzades i d’una àmplia varietat d’objectes que comporten l’existència de costums nous. L’aparició de noves poblacions va fer sorgir pautes de comportament també noves que s’expressaren d’una manera simbòlica i ideogràfica clara a partir de fa 20 000 anys, en els jaciments de Parpalló (Gandia, Safor) i Mallaetes (Barx, Safor), Bora Gran d’en Carreras (Serinyà, Pla de l’Estany), Reclau Viver (Serinyà) i Parco (Alòs de Balaguer, Noguera), entre d’altres.

Aquests pobladors pertanyien a un nou tipus d’homínid que arribà a consolidar-se i que fou capaç d’organitzar cadenes operatives complexes i de llarga durada fins a configurar instruments de treball. S’entén com a cadena operativa de llarga durada la manera d’obtenir els instruments per mitjà de processos lògics que es componen de moltes unitats senzilles. Aquests processos estan marcats per la gran complexitat de gestos i de fases de discriminació, que comencen per com es fa la selecció dels materials o la primera matèria, com es transporta, el model de configuració que es triarà per a fer l’eina i com es farà servir aquesta. Cada vegada que hi ha un nou pas, la complexitat augmenta i això intervé directament en la forma d’organització del treball i, com a conseqüència i a llarg termini, en la forma d’organitzar la societat.

Bastó de comandament fet amb banya de cérvol, cova del Badall, Gandia, ~16 000-12 000 BP.

MAG / G.C.

Aquests pobladors conservaren sistemàticament els aliments i els emmagatzemaren. Introduïren nous recursos com la pesca. Consolidaren el llenguatge parlat i desenvoluparen diversos aspectes de l’organització social. S’augmentaren i es reforçaren les bandes humanes i es crearen campaments de llarga durada (8 000 anys BP; fi de la fase isotòpica 2). També sembla que s’estructuraren en clans i que aparegueren grups domèstics amplis. D’altra banda, procediren a l’enterrament individual o col·lectiu dels morts, que decoraven i acompanyaven d’un aixovar lític i ossi. Crearen el primer art moble com a manifestació estètica i econòmica del canvi social. Produïren l’art parietal relacionat amb les noves creences i els nous models d’organització social.

L’emergència de l’Homo anatòmicament modern anomenat (sapiens sapiens) va tenir un impacte ecològic i social de gran transcendència. Les estratègies econòmiques continuaren basant-se en la cacera i en la recol·lecció, però la vida quotidiana s’havia transformat. En determinades zones del globus, les bandes d’homínids esdevingueren més complexes, i també la seva organització política, social i econòmica. Es convertiren en grups ben organitzats, amb estratègies cada vegada més poderoses i amb un desenvolupament social i cultural més cohesionat. S’iniciava, així, la conquesta de la Terra, i no va quedar cap continent on no hi hagués presència humana organitzada. Un univers complex acompanyà l’expansió dels humans en aquesta aventura transcontinental. La transmissió de missatges a través de l’escultura, la pintura i el gravat són una mostra de la creixent complexitat d’aquestes comunitats. La producció i l’aprofitament del foc, el llenguatge, la comunicació ideogràfica i el món simbòlic crearen els fonaments de les noves relacions socials. La vida humana va entrar en una nova dimensió. Les energies que abans només estaven lligades a la producció i a la reproducció social van ser alliberades i utilitzades en un nou univers simbòlic i imaginatiu sense el qual és difícil comprendre el darrer i més important pas en l’organització social i econòmica de l’Homo sapiens sapiens.

El llenguatge i la posició de la laringe en els homínids

La posició de la laringe en la producció de sons.

El llenguatge articulat és un dels caràcters més específics del comportament humà. Hi ha certes característiques físiques, absolutament necessàries perquè existeixi el llenguatge parlat. Evidentment hi ha les característiques del cervell humà i la seva capacitat de codificar i transmetre informació. Però també n’hi ha d’altres, com ara la posició de la laringe a la gola, que constitueix un paràmetre important. La quasi totalitat dels mamífers i l’espècie humana en la primera infància la tenen situada en una posició alta, que no deixa espai a la faringe, situada a sobre, i que per tant té una capacitat mínima per a modificar els sons. En les persones adultes la laringe es troba més baixa, amb una cambra faríngia molt desenvolupada, que permet modificar-los.

El perfil de la base del crani (pla o amb una curvatura marcada) indica la posició de la laringe (alta o baixa respectivament). L’anàlisi d’espècimens d ’Australopithecus ha revelat que la base del seu crani era plana, mentre que en algunes mostres d’Homo erectus s’hi ha observat un inici de flexió, cosa que fa pensar que la laringe podia haver començat a descendir. Estudis recents sobre l’hioide en els Neandertal semblen indicar que podien articular els sons força bé. Malgrat tot, fins fa entre 40 000 i 30 000 anys, l’ésser humà no va estar en condicions de desenvolupar un llenguatge semblant al nostre.

Vida quotidiana i món simbòlic de l’Homo sapiens

En algunes zones del centre i de l’est d’Europa s’han excavat jaciments a l’aire lliure en els quals s’ha pogut demostrar l’existència de cabanes comunitàries amb capacitat per a més de quaranta persones i amb una clara distribució interna de l’espai. Aquestes construccions parlen prou clarament de les noves formes d’organització de les bandes d’homínids moderns i de les noves tècniques de construcció.

Els Homo sapiens arcaics sembla que ja construïen cabanes a Terra Amata (Niça, França) (450 000 BP; fase isotòpica 12) i a Lazaret (Niça, França) (130 000 BP; fase isotòpica 5). Però foren els neandertals clàssics (70 000-40 000 BP; fases isotòpiques 4 i 3) els que, a l’aire lliure, construïren proteccions d’una manera sistemàtica. Als Països Catalans no s’han pogut contrastar aquest tipus d’edificacions, però sí a l’Europa central i a l’antiga URSS. Potser la més representativa és la de Mejiritx, a Ucraïna, construïda amb ossos llargs de mandíbules i defenses de proboscidis i recoberta de pells. Ara bé, fou amb l’Homo sapiens sapiens que aquestes construccions assoliren més complexitat. Entre les edificacions senzilles fetes amb fustes i amb fogars a l’interior per a escalfar l’àmbit domèstic es poden esmentar les de Lepenski-Vir (Sèrbia), Dolní Vestonice (República Txeca), Pincevent (França) que pertanyen a la fase isotòpica 2.

Cérvola sobre plaqueta de pissarra, Sant Gregori, Falset, ~10 000 BP.

MCSVR / G.S.

En el complex del Reclau Viver i a Parpalló, tot i que els materials pertanyen a excavacions velles, l’evidència del canvi cultural al final de la fase isotòpica 3 i 2 (27 000-10 000 BP) té una important presència. És llavors quan s’enregistren les primeres manifestacions considerades com a art, tant parietal com mobiliar, i es generalitza el treball de l’os. A Parpalló s’han trobat desenes de plaquetes gravades amb tol tipus de motius, entre els quals predominen les cabres, els cérvols i, en menor mesura, el cavall i el bòvid, acompanyats per símbols com ara el rectangle. Fetes amb fins traçats i amb una gran qualitat estilística, expliciten la varietat faunística de l’entorn i l’interès d’aquests caçadors-recol·lectors a reconèixer les seves preses.

A la Bora Gran d’en Carreres, tota una sèrie d’objectes d’os permet conèixer com es podia treballar la pell, cosa que indica que aquests caçadors vestien pells i usaven botons per a cordar-se la roba. El vestit, del qual no s’han trobat restes d’aquesta època als Països Catalans, sí que s’ha documentat especialment a la tomba de Sungir (Vladimir, prop de Moscou, Rússia) o al gravat de Gabillou (França), en el qual una figura antropomorfa va vestida amb una peça semblant a la que actualment duen els esquimals nòrdics.

Atzagaia losàngica i punxó, cova de l’Arbreda, Serinyà, ~22 000 BP.

MACB / G.S.

Entre 40 000 i 10 000 anys abans d’ara, la complexitat social es va accentuar molt; aquest fenomen es reflecteix en les noves formes d’organització i en el comportament de les bandes. L’aparició de les jerarquies —malgrat que no s’han d’entendre com les actuals, ja que aquelles economies no eren de producció sinó de subsistència— devia marcar unes noves pautes de funcionament i el paper representat per individus de determinades edats dins del grup devien influir de manera contundent en la divisió interna del treball i en la concepció de les relacions intra i extraspecífiques. Aquesta divisió i l’aparició de nous papers socials per tal de conservar l’equilibri del grup van potenciar un desenvolupament important de les relacions socials i de la diversitat de les interrelacions. En aquest context és on s’ha de situar el sorgiment d’una sèrie d’hàbits socials estètics i ideològics que no eren possibles en èpoques anteriors, quan encara les bandes no havien assolit la complexitat pròpia dels Homo sapiens sapiens.

L’art mobiliar, que presenta una àmplia diversitat, va ser corrent en aquesta època i entre aquests pobladors. Al final de la fase isotòpica 3, entre 40 000 i 27 000 anys BP, l’Homo sapiens sapiens també treballà l’escultura. Es realitzaren una gran quantitat de figuretes, mal anomenades Venus, perquè no és clar que representin sempre imatges femenines. Les Venus més conegudes presenten dos estils i cànons molt diferenciats. Les faccions, les representacions de la sexualitat femenina pròpies de les Venus de Dolní Vestonice, Laussel, Willendorf, Lespugue són molt distintes de l’estilització de la de Brassempoi. Més tard, s’han trobat a la Grotte Chaffaud, a França, els retrats d’antropomorfs, únics en el registre del final de la fase isotòpica 2(12 000 aC). Com es pot veure, la representació humana o antropomòrfica ja és una certesa en l’Homo sapiens sapiens evolucionat. La capacitat d’abstracció i l’habilitat van permetre la reproducció de la pròpia figura, manifestació innegable de l’autoconsciència humana.

Cova de les Mallaetes, Barx, ~29 000-10 000 BP.

M.G.

L’expressió ideogràfica és patrimoni d’una societat que ha desenvolupat de forma molt especial el llenguatge. El pas a la comunicació directa i parlada, l’operativitat de les mans i la connexió del cervell amb les extremitats superiors per a poder representar abstraccions constitueix, de manera contundent, el primer element per a la consolidació de la vertadera racionalitat humana. Des de la nostra perspectiva, la capacitat de passar d’un esquema operatiu mental a una realització pràctica concreta, com l’art, és el segon gran salt de la humanitat cap al desenvolupament tecnològic modern. Les coves del Parpalló i de les Mallaetes ofereixen un registre fabulós d’aquests tipus de representacions artístiques fetes entre 20 000 i 10 000 anys enrere.

Reconstrucció d’un gravat de parietal de la cova de la Taverna, Margalef de Montsant (la mida real del cérvol és de 13 cm, les banyes fan 5 cm).

GP-P / CM / JAS

Quin món representaven aquests caçadors-recol·lectors a través de les manifestacions plàstiques? Des del món del naturalisme animal, context característic en el qual es movien, fins a l’ideogràfic, que arribà a la seva màxima expressió al final del període esmentat. El naturalisme els permetia explicar les relacions que tenien amb el context en què vivien, a més de reflectir les constants d’explotació cinegètica que practicaven. La comunicació simbòlica —expressada a través de bandes de línies, rectangles, pediformes, reticulats, sinuositats i d’altres—, intentava expressar idees; en aquest sentit, doncs, es tracta d’ideogrames i fins i tot es podria dir que són formes incipients d’escriptura de 10 000 anys d’antiguitat. En resum, tots ells són models de comunicació del passat per tal de facilitar la interrelació entre les bandes i els grups humans.

La majoria d’aquests registres es troba en coves i en abrics, en forma de plaquetes gravades i pintades, encara que devia ser freqüent la pràctica d’aquestes activitats a l’aire lliure, en llocs on hi hagués suports naturals de pedra. És lògic que la seva conservació hagi estat difícil. Els motius naturalistes més emprats foren imatges de cèrvids, èquids, bòvids i d’altres animals del seu entorn, mentre que la representació de la figura humana associada a aquests motius fou molt poc freqüent. El pintor o gravador prehistòric era un observador del medi, un aprenent d’ecòleg que reflectia la realitat més propera: els animals que l’envoltaven. No va ser fins molt més tard que s’expressaren les interrelacions reals amb els animals en la representació de les escenes de cacera.

El conjunt de l’acció pictòrica i del gravat en aquest període (20 000-10 000 BP; fase isotòpica 2) és indicatiu d’una forma de viure i d’una organització que ja ha abandonat el comportament homínid primitiu, que ha deixat pas a les estratègies culturals de llarg abast. L’aptitud per a la representació reflecteix també una estratègia clara, que demostra una capacitat de planificació i una manifestació dels sentiments i, per tant, de formular preguntes fonamentals relacionades amb el procés de la vida i de la mort.

Abans ja s’ha esmentat el salt qualitatiu que es va produir en la concepció de les relacions home-entorn, la qual cosa va fer que la mort i el seu tractament també assolissin una sèrie de modificacions respecte als hàbits i els costums anteriors. El costum d’inhumar els cossos fou general en les poblacions d’aquestes èpoques, acompanyant el mort amb un petit aixovar i, en molts casos, practicant una important decoració pictòrica corporal, a més d’incrustacions de mol·luscs i d’altres ornaments. Ja fos en enterraments individuals o col·lectius, la preservació dels cossos de la descomposició es convertí en un costum que no s’abandonà fins l’entrada de les comunitats històriques.

Més tard, entre fa 8 000 i 6 000 anys, havia de produir-se un fenomen molt important a la Mediterrània. Es tracta de l’anomenat art llevantí. Un cop finalitzats els grans freds del darrer període glacial (fase isotòpica 2), les temperatures pujaren arreu del continent i s’inicià una etapa de clima temperat que encara dura actualment. Els caçadors-recol·lectors crearen unes estratègies cada vegada més elaborades per tal de sobreviure. Aquest seria el període de transició entre les economies dels caçadors-recol·lectors i la dels ramaders-pagesos. Els abrics de la franja mediterrània, amb els boscos i les praderies pròxims, s’ompliren d’uns pobladors que deixaren constància de les seves activitats en panells de roca. De forma naturalista o bé esquemàtica, aquestes manifestacions permeten conèixer el context faunístic, la confrontació entre grups (lluites entre arquers), les tècniques cinegètiques i la recol·lecció.

El paper que va tenir la figura humana en l’univers pictòric d’aquest nou període és, sens dubte, d’enorme transcendència. A diferència de l’art anterior, la visió antropocentista que es va desenvolupar en l’art anomenat llevantí podria ser l’expressió d’una complexitat social més gran; el referent humà indicaria l’articulació del territori i seria representatiu d’un nou ordre organitzatiu, en el qual les bandes derivarien cap a sistemes socials encarats a l’economia agrícola-ramadera, en els quals les unitats domèstiques, dins d’estructures polítiques més jerarquitzades, generarien una producció de llarg abast dins d’àmbits territorials més controlats.