Les transformacions de l’Holocè

Els primers signes de l’important canvi climàtic que va marcar la fi del glacialisme quaternari es troben fa uns 16 000 anys, si bé fins al 8000 aC no es van consolidar unes condicions bioclimàtiques semblants a les actuals. En aquesta última data s’inicià el període postglacial o Holocè. El desglaç que li dona nom tingué un abast global, ja que la progressiva pujada de la temperatura i la humitat van modificar la distribució espacial de les associacions vegetals i faunístiques desenvolupades a l’últim període glacial. A més, van produir un procés pausat de transgressió de les aigües marines, amb la inundació d’una gran part de la plana litoral i dels assentaments humans d’èpoques anteriors.

Aquest procés va tenir una incidència diversa sobre les comarques costaneres i va afectar més les formades per platges baixes i arenoses —com ara el golf de València— que no pas les situades sobre penya-segats rocallosos. A les Illes, aquest avanç de les aigües marines també va tenir una intensitat semblant, en aquest cas, però, sense conseqüències per als grups humans, ja que tret d’algun indici, encara mal conegut, no sembla que les Illes fossin ocupades de manera permanent abans del Neolític.

En aquest escenari bioclimàtic i ecològic canviant, la tecnologia, l’economia o les formes d’implantació sobre el territori desenvolupades fins en aquell moment per les societats de caçadors es van haver d’adequar a la nova situació. Aquestes societats de l’Holocè eren hereves directes dels anomenats grans caçadors de la fi del Plistocè i, per tant, participaven de gran part dels seus trets. Tanmateix, incorporaren nous elements que els donaren una certa especificitat en aspectes com ara la tecnologia, la subsistència, la implantació dels grups sobre el territori i, fins i tot, les seves formes d’organització social.

La producció d’alguns dels components més significatius de l’equipament tècnic dels caçadors del Plistocè tardà va desaparèixer, com fou el cas de l’utillatge fet d’os i de banya, ornat amb motius decoratius incisos. Això no indica, però, que el nivell de planificació tecnològica dels caçadors del període postglacial fos més baix, en termes comparatius, que el dels seus avantpassats. Els equips per a la caça, la pesca, la recol·lecció i les activitats de processament i consum eren, sens dubte, més variats i complexos i incorporaren nous materials i tècniques. Això es manifestà en la generalització de l’ús de l’arc o de les anomenades eines compostes, en les quals es combinaven materials diversos (sílex, fusta, os, resines, tendons) per a la fabricació de projectils llancívols o d’estris d’ús domèstic, com ara gratadors i ganivets. A més de diverses roques, és segura la utilització de l’os, la fusta i el cuir, com també la de fibres vegetals per a l’elaboració de nanses i filats, malgrat que fins ara no ha quedat constatada. Aquesta renovació dels equips s’ha d’incloure dins els processos de canvi econòmic i social d’aquell moment i pot ser indicadora de la utilització més intensiva i especialitzada dels recursos.

La reorientació econòmica que indiquen els equipaments es palesa també en les tendències generals que s’observen en la fauna trobada als assentaments postglacials. D’una banda, s’hi distingeix la incorporació d’una àmplia varietat de recursos que fins aleshores havien estat rebutjats o escassament utilitzats: mamífers menuts, aus, peixos, mol·luscos i, fins i tot, vegetals silvestres. De l’altra, el desenvolupament de formes intensives d’explotació, dirigides cap a aquells recursos particularment abundants, que pels seus ritmes de creixement o pels seus hàbits migratoris es concentren estacionalment. En aquest segon cas, es podien consolidar economies de subsistència prou complexes, sobretot si l’especialització d’aquest tipus de recursos preveia el seu consum ajornat, mitjançant l’emmagatzematge.

Les formes de caça —desenvolupades des de la fi de la darrera glaciació del Plistocè sobre els ramats de cavalls, d’urs i, sobretot, de cérvols i cabres salvatges— s’ampliaren a les espècies de bosc —el cabirol, el porc senglar i l’isard—. L’aprofitament econòmic dels animals menuts tenia ja una certa tradició entre els caçadors-recol·lectors de les comarques de Catalunya i del País Valencià. La caça de conills i de llebres està documentada també a l’Holocè en jaciments com la balma del Gai (Moià, Bages), Sota Palou (Campdevànol, Ripollès), la cova de les Mallaetes (Barx, Safor) i el tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Marina Alta). Tanmateix, el consum de peixos de riu i aus es coneixia abans, si bé sembla augmentar amb la pesca i la recol·lecció marina. El mateix s’esdevingué amb els recursos vegetals —glans, avellanes i nous s’han documentat al Cingle Vermell i al Roc del Migdia (Vilanova de Sau, Osona)—, que aconseguiren una certa importància a mesura que el bosc caducifoli de tipus mediterrani arribà a la seva maduresa.

Sota aquests signes de diversificació, el que realment es pot apreciar és el desenvolupament d’una estratègia de tipus intensiu, guiada pel fet que la diversitat podia equivaler a seguretat, en reduir-se la dependència econòmica respecte d’un nombre limitat de recursos. Aquesta situació imposà una explotació més sistemàtica dels voltants dels assentaments, fins al punt d’assumir les sobretasques que, quasi sempre, generava l’elaboració i el consum d’aquests recursos menuts —com és el cas dels vegetals—. La costa, els rius i els seus estuaris concentraven una bona part de les evidències del poblament humà i també, a partir d’aquell moment, es va produir l’ocupació de la zona mitjana de muntanya, com és el cas de la balma Margineda (Andorra), utilitzada com a assentament temporal per a la caça de cabres salvatges.

L’aprofitament intensiu dels recursos pot ser considerat com una reorientació de les estratègies econòmiques, amb unes conseqüències que ultrapassen l’àmbit estrictament econòmic. Aquesta afirmació és contrària a la visió més acceptada dels caçadors-recol·lectors del període postglacial, que troba en les seqüeles del canvi climàtic el millor argument per a explicar la decadència d’unes societats obligades a consumir recursos fins llavors bandejats, davant la desaparició dels grans ungulats quaternaris. Dins d’aquestes dues propostes tenim altres tantes percepcions d’aquests caçadors, ja que, on es veu pobresa cultural i angoixa per a obtenir nous aliments es pot veure, alhora, una capacitat d’adaptació davant les noves condicions i una utilització més meditada dels recursos.

Aquesta visió dual és la que encara explica avui l’ús d’una terminologia arqueològica també doble per a referir-se a les entitats arqueològiques postglacials. Així, és comuna la utilització del terme Epipaleolític per a anomenar els conjunts industrials de tradició paleolítica i edat holocènica, mentre que el terme Mesolític —lliure avui dels seus continguts més involucionistes— descriu més bé la progressiva diversitat i complexitat que caracteritzà aquestes societats, més enllà dels seus trets tecnològics. Independentment de la seva interpretació, les conseqüències dels canvis en les estratègies de subsistència abraçaren tots els àmbits d’aquestes societats. Així, també es degueren manifestar en els sistemes d’assentament, ja que amb la incorporació de nous recursos i la seva utilització intensiva es produí una pèrdua de la mobilitat que havia caracteritzat les formes d’implantació sobre el territori dels seus avantpassats.

Per les seves característiques topogràfiques, el territori dels Països Catalans va permetre una utilització combinada de tots els medis, des de la plana litoral fins a la muntanya. Tenint en compte aquestes circumstàncies, és possible imaginar que el sistema d’assentament dels caçadors de l’Holocè estava constituït bàsicament per un o diversos campaments de llarga durada, situats allà on la disponibilitat i la diversitat de recursos era més gran. Al seu voltant, n’hi devia haver d’altres de menors, especialitzats en tasques concretes. Aquests degueren ser ocupats per grups reduïts de caçadors que se n’allunyaven alguns dies per tal de proveir el campament principal dels recursos i de les eines necessàries, mentre que una gran part del grup romania als campaments principals.

Tant al País Valencià com a Catalunya hi ha assentaments que, per la seva localització, les dimensions, els indicis d’ocupacions recurrents o continuades i les evidències arqueològiques, poden ser inclosos dins una d’aquestes categories genèriques. Així, es coneixen diversos assentaments a l’aire lliure i nombroses coves i balmes, situats a les valls interiors i a les capçaleres de rius, que contenen restes de la presència d’aquests grups. Les seves dimensions reduïdes i la manca d’estructures d’organització de l’espai —més enllà del que eren llars, restes de combustió, fosses i àrees d’activitat com les descrites a la cova de la Guineu (Font-rubí, Alt Penedès), la Font del Ros (Berga, Berguedà) i el Cingle Vermell (Vilanova de Sau, Osona)— afavoreixen el fet que siguin considerats campaments de curta durada per a un nombre reduït d’individus. Malauradament, no es coneixen bé els de llarga durada, encara que algun dels situats al voltant de marjals i llacunes degué ser-ho.

A més d’afavorir la reducció de les dimensions dels territoris de proveïment, ja que era possible aprofitar tots els medis sense necessitat de fer llargs desplaçaments, la utilització intensiva dels recursos incidí també en les formes d’integració social. Fins llavors, l’art parietal i moble, a més a més de la forma i la decoració dels instruments i de les armes dels caçadors de l’últim glacial, havia servit per a transmetre, de manera codificada, informacions vitals per a la supervivència i la reproducció social dels grups humans. Aquests mitjans d’integració dels grups s’havien desenvolupat dins un sistema basat en la mobilitat constant d’aquests, dispersos en extensos territoris. L’augment del sedentarisme i el creixement demogràfic vinculats a les reorientacions econòmiques postglacials van deixar pas a una nova realitat social, amb grups més nombrosos establerts sobre territoris prou fixos.

Dins d’aquesta dinàmica cal veure un cert tancament de les entitats socials, que a l’últim període glacial havien funcionat com a xarxes obertes. Així, la forta regionalització que manifestà la cultura material al llarg del període postglacial i l’aparició de nous cerimonials i mitjans d’interacció entre individus i grups —com és la creació d’àrees formals dedicades al soterrament múltiple, de les quals hi ha un exemple al jaciment del Collado (Oliva, Safor)— poden ser considerades com l’expressió de la necessitat d’una cohesió social i territorial més gran. Precisament, aquests signes de complexitat social marcaren l’evolució final dels últims caçadors postglacials, davant l’arribada d’un nou sistema tècnic i econòmic, basat en la domesticació de les plantes i dels animals.