En termes generals, la qüestió de la col·laboració amb el règim del catolicisme polític valencià al llarg del decenni dels quaranta, protagonitzada en la dècada anterior quasi exclusivament per la Dreta Regional Valenciana (DRV), queda palesa força clarament en l’evidència, no pas unívoca però sí majoritària, dels fets.
Tant per als “catòlics” valencians com per a la seua jerarquia i per a la major part del catolicisme polític espanyol, no actuar ni intervenir en tots els àmbits de la vida pública amb la finalitat d’aconseguir la màxima influència possible era, doctrinalment, una aberració total de la qual s’havien de preservar. Ara bé, les possibilitats reals que les altres famílies del franquisme els van donar per a fer-ho, especialment els anys quaranta, foren ja una cosa ben diferent i més variable.
L. Lúcia al final dels anys trenta.
G.C.
La major part dels dirigents locals, comarcals, provincials o generals de la DRV, partit teòricament inexistent després del decret d’unificació de l’abril del 1937, van formar part de les noves institucions polítiques, sindicals, culturals o administratives del primer franquisme. El caràcter incondicional d’aquest suport del catolicisme polític valencià es fa encara més palès si es té en compte que va coincidir cronològicament amb el judici i la condemna a mort, per un tribunal franquista, de Lluís Lucia, el seu líder indiscutible. La mobilització de l’arquebisbe de València i d’alguns dels antics col·laboradors de Lúcia en la direcció de la DRV va facilitar que aquesta condemna fos commutada per la de cadena perpètua i, en consideració al seu precari estat de salut, pel desterrament a Mallorca.
Aquests fets van tenir lloc durant la primera quinzena de març de l’any 1939. Al final de la segona, l’exèrcit rebel entrava a València. El 12 d’abril es creava la comissió gestora provisional de l’ajuntament de la ciutat, presidida pel tradicionalista Joaquim Manglano, baró de Càrcer. Dels deu tinents d’alcalde que la constituïren, dos havien estat dirigents destacats de la DRV (Desideri Criado, apoderat del “Diario de Valencia”, el periòdic de la DRV, i Francesc Ramon Rodríguez-Roda, un dels màxims agitadors propagandistes d’aquest partit). Aquesta gestora s’amplià a l’octubre del 1939: dels cinc nous membres, dos havien format part d’aquest partit catòlic. Al novembre següent es renovà àmpliament el consistori: el baró de Càrcer continuà com a alcalde; dels deu tinents d’alcalde, cinc eren dirigents molt assenyalats de la DRV (d’entre ells destaquen Josep Duato i Chapa, vicepresident de la DRV; Manuel de Torres Martínez, encarregat dels assumptes econòmics de la formació; J. Torres Murciano, antic president de les joventuts del partit i Martí Domínguez i Barberà); el mateix ocorria amb la designació dels restants gestors municipals. En les posteriors renovacions dels càrrecs municipals, com també en les substitucions de les baixes produïdes al llarg dels anys quaranta, la presència d’antics militants de la DRV fou constant, per més que aquesta es veiés parcialment reduïda després del 1943. Una gran part d’aquests antics militants de la DRV havien exercit funcions directives al si del partit catòlic o havien format part de la seua assemblea delegada, màxim òrgan de representació en els períodes intercongressuals.
El cas de la ciutat de València és molt representatiu d’allò que estava passant a la resta del País Valencià, especialment a la província de València. La major part dels ajuntaments de les poblacions, tant les grans com les menudes, van ser ocupats pels exmilitants de la DRV al llarg de tot el decenni dels anys quaranta. La raó principal va ser que aquest havia estat el partit amb més implantació i més ben organitzat dins l’espectre conservador. Ni els carlins, ni encara menys els quasi inexistents militants de Renovación Española, podien fer front a les noves demandes administratives i organitzatives. Els falangistes havien escassejat igualment abans de la Guerra Civil i, dels més recentment inscrits, molts havien estat prèviament militants de la DRV. Una segona raó, no menys decisiva pel que fa especialment a la província de València, va ser el fet que la secretaria política del nou governador civil, F.J. Planas de Tovar, estigués en mans de Joaquim Maldonado i Almenar, destacat militant de la DRV. Fins l’any 1943, en què Planas de Tovar va ser substituït pel falangista Ramon Laporta Girón i Joaquim Maldonado va abandonar la secretaria política de la governació, la designació de regidors i d’alcaldes municipals, com també la dels diputats provincials, va beneficiar llargament els antics militants de la DRV. La intervenció de Joaquim Maldonado, acompanyada de la dels igualment membres d’aquest partit Emilio Attard Alonso i Adolfo Giménez del Río, va afavorir aquest procés d’integració, jeràrquicament dirigit, dels militants de la DRV en les estructures locals del poder polític del Nuevo Estado. El cap provincial de la Falange, Adolfo Rincón de Arellano, també va compartir inicialment aquesta valoració positiva de la preparació política i de la capacitat organitzativa dels exmilitants “catòlics”.
El mateix passava amb la diputació provincial. Es va constituir a l’agost del 1939 i fins al maig del 1943 quatre dirigents de la DRV en van formar part. La vicepresidència va ser per a Fernando Oria de Rueda, diputat parlamentari d’aquesta organització en les legislatures del 1933 i el 1936.
La col·laboració no es reduïa exclusivament als organismes més directament polítics, sinó que abastava un conjunt ampli d’organitzacions, els dirigents de les quals van ser tots designats directament per les noves autoritats franquistes. Pel que fa a les emplaçades a la ciutat de València, cal destacar que, per exemple, a la nova junta del col·legi d’advocats hi havia tres antics militants de la DRV. Aquesta junta fou la que acordà depurar el col·legi i expulsar-ne Lluís Lúcia. El president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat, Manuel Martí Sanchis, també era un antic membre de la DRV. Així mateix, l’Associació de la Premsa Valenciana va tenir com a president i vicepresident dos militants d’aquest partit. La importància que s’atribuïa a la premsa-propaganda en aquells moments ja ha estat assenyalada en nombroses ocasions i, per tant, no cal insistir més en la rellevància de la designació per a aquests càrrecs d’antics militants de la DRV.
En l’aspecte econòmic i sindical destaquen, entre d’altres, les següents designacions de dirigents de la DRV: l’economista Manuel de Torres per al Consejo Económico Nacional i com a president del Sindicat Nacional de la Taronja; Francesc Ramon Rodríguez-Roda com a president del Sindicat Arrosser; la presidència del Centre d’Estudis Econòmics Valencians va anar a mans de Lluís Santonja Mercader, marquès de Villagracia; Ignasi Villalonga i Villalba, parlamentari de la DRV en les legislatures del 1933 i el 1936, va continuar per un temps exercint la presidència de la Compañía Española de Petróleo SA, la qual li havia estat confiada poc després de l’inici de la Guerra Civil. Més tard, va passar a formar part del consell d’administració del Banco Central.
El món cultural també va rebre una forta aportació de militants de la DRV i el “valencianisme” d’aquest partit va obtenir del franquisme el màxim reconeixement: els seus militants van ocupar els principals càrrecs de Lo Rat-Penat i van obtenir la “flor natural” en els Jocs Florals organitzats durant les festes del juliol del mateix 1939 i del 1940 (als quals assistiren el capità general Antonio Aranda; l’esposa i la filla del general Franco, aquesta com a regina de Ics festes, i Antonio Goicoechea, antic president de Renovación Española). La presidència i una bona part de les direccions de número del Centre de Cultura Valenciana també van ser assumides per antics membres de la DRV. Igualment, des de la mateixa finalització de la Guerra Civil, hi va haver caps provincials o delegats governamentals procedents d’aquesta formació catòlica. El seu secretari general, Josep Maria Costa i Serrano, va ser delegat provincial de Belles Arts i organitzador de moltíssimes exposicions, en especial amb les obres d’art recuperades o restaurades. Antoni Guastavino, membre de l’assemblea delegada, va ser cap provincial dels Serveis Sindicals. Josep Corts i Grau va actuar en els Serveis de Premsa i Propaganda del Movimiento. Joan Bosch i Marín va ser director provincial i, posteriorment, nacional del Servei de Sanitat i Puericultura.
Aquesta situació va canviar considerablement pel que fa als ajuntaments i a la diputació de València quan es va designar, a l’abril del 1943, el nou governador civil provincial, Ramon Laporta Girón. El seu nomenament va comportar una intensificació de l’escenografia falangista a València, d’acord amb la pressió que aquesta família política desplegava aleshores en el franquisme. A l’ajuntament de la ciutat, la presència d’exmilitants de la DRV va quedar pràcticament reduïda a la dels seus membres vinculats a l’aristocràcia (Tomàs Trènor, marquès del Túria; V. Garrigues Villacampa, vescomte de Valdesoto; V. Santonja, marquès de Villagracia, i J. Torres Sala, casat amb la marquesa de Valero de Palma) o a la facció més profalangista de la DRV (J.M. Torres Murciano o Adolfo Cámara). Pel que fa a la Diputació, el seu nou president, el falangista A. Rincón de Arellano, que prèviament havia estat un dels més destacats valedors de la recuperació franquista del antics militants de la DRV, va optar en aquesta ocasió per prescindir totalment d’aquells catòlics que aleshores es mostraven amb més voluntat de reorganitzar-se i d’aprofitar la momentània debilitat del falangisme més doctrinal.
Una part important dels exmilitants de la DRV, aquella més marcadament seguidora de les propostes catòliques del recentment finat Lluís Lúcia, va quedar, a partir d’aquesta nova situació, parcialment relegada i es va dedicar a funcions menys directament polítiques: conferències, manteniment i potenciació de les activitats culturals cíviques (l’Ateneu Mercantil de València) o valencianistes (Lo Rat-Penat i els Jocs Florals).