L’apoteòsica visita de Franco a Sabadell

Quan aquell matí de gener —coincidint amb el tercer aniversari de la conquesta de la ciutat per les tropes nacionales—, i en el marc d’una visita a Catalunya, Francisco Franco entrà a Sabadell amb un ampli seguici d’autoritats —ministres, capità general i governador civil, entre d’altres—, enmig d’un espectacular desplegament de mesures de seguretat, el sentiment generalitzat fou d’estupefacció. On era el Sabadell republicà i catalanista de pocs anys abans? Què n’havia quedat del gros de la combativa militància sindicalista que havia portat el seu màxim dirigent Josep Moix i Regàs al ministeri de Treball el 1938? Tot plegat semblava esborrat davant l’espectacle dels carrers guarnits, de la multitud que abarrotava les voravies del recorregut victorejant el líder carismàtic del Nuevo Estado, i d’una plaça de Sant Roc —davant l’ajuntament— on esperaven en formació la guarnició local (3a companyia del 1r batalló del regiment de muntanya número 65) i més de 2 000 militants de la FET y de las JONS, de totes les edats, de Sabadell i del seu partit judicial.

Les autoritats locals conduïren Franco a l’ajuntament, on li lliuraren la primera medalla d’or de la ciutat. Els representants de les entitats més destacades de la localitat —Gremi de Fabricants, Cambra de Comerç, Cambra de la Propietat, FET y de las JONS, Acción Católica i Consistori— li portaren el pal·li per a fer la seva entrada a l’església arxiprestal de Sant Fèlix i l’acompanyaren, després, a la fàbrica de Manuel Gorina, president del Gremi de Fabricants, entre homenatges i el lliurament d’obsequis diversos: una peça de tela de “traje y abrigo para civil y para militar”, un “mantón bordado” i un exemplar enquadernat en pergamí del Capítulo del Toisón de Oro, celebrado en Barcelona en 1519.

Demostració del Frente de Juventudes al camp d’esports de la Creu Alta, Sabadell, 27-1-1942.

AHS / J.C.L.

Però la culminació de l’espectacle encara havia d’arribar. Cap al migdia, el Caudillo fou conduït al vell estadi de la Creu Alta, per a presenciar, al costat de 22 000 espectadors —en una ciutat que no arribava als 50 000 habitants—, una demostració de ballet —La Belle Villageoise de Kessel—, una exhibició premilitar i gimnàstica a càrrec d’uns 700 membres del Frente de Juventudes i una desfilada sindical, totes dues perfectament comparables a les que en el futur se li tributarien a Madrid. Veient aquell entusiasme i aquella disciplina mentre els militants de la CNS desfilaven en perfecta formació als sons de l’himne sindical i del pas-doble Suspiros de España —i en desfilaren gairebé 5 000, agrupats per oficis i poblacions!—, Ernesto Giménez Caballero va escriure en el setmanari “Sabadell”: “Porque en el simple cuadrilátero de un campo de deportes, se cuadriculó, en menos de una hora, todo el sistema productor de una ciudad, la más productora de España. Allí desfilaron, encuadrados, hasta los perros de caza”. I la referència als “perros de caza” resultava grotescament literal per la presència a l’estadi de la secció de cacera de l’Obra Sindical de Educación y Descanso amb armes i bagatges. Però aquests no van ser els únics a desfilar de manera tan pintoresca: vint-i-quatre noies de la Hermandad de la Ciudad y del Campo van formar davant de Franco amb vestits de pastoretes de vodevil, fets per a l’ocasió, portant als seus cistells mostres del procés d’elaboració de la llana; els obrers del tèxtil, de la fusta i de la construcció van desfilar amb les eines de l’ofici, les empreses Asland i Aismalíbar van portar camions carregats amb maquinària representativa de les seves activitats, els pagesos van venir acompanyats dels seus bous, els tenistes amb raqueta, els pescadors amb canya, els jugadors d’escacs amb un tauler monumental…

Davant de tan singular espectacle cal fer-se dues preguntes: com va ser possible i per què a Sabadell. Ambdues tenien la seva resposta en una mateixa persona, l’alcalde accidental Josep Maria Marcet i Coll. Fabricant tèxtil, militant de la Joventut Maurista i més tard de la Unión Patriótica, i diputat provincial dels anys de la Dictadura de Primo de Rivera, el 1936 havia fugit de Sabadell en direcció a Burgos, disposat a jugar fort (com a ell li agradava dir). S’afilià a Falange abans de la unificació i participà en la creació de la Segunda Bandera Catalana de Milicias Falangistas. Empresonat a causa d’incidents interns del partit, optà per allistar-se a l’exèrcit regular del front d’Aragó. El 1939 tornà a Sabadell, on esdevingué simultàniament delegat local de la CNS, de Milicias de Segunda Línea i d’Excombatientes. Al llarg del 1940, va participar en la campanya de pressió en favor d’un ajuntament format per “auténticos falangistas” —malgrat que a la ciutat no n’hi havia cap d’anterior al 1936—, en el qual va entrar com a primer tinent d’alcalde aquell mateix desembre, i algunes setmanes després ja va actuar com a alcalde accidental.

Aquest era el Marcet que va conèixer Franco el 27 de gener de 1942, amb tots els pronunciaments favorables del governador civil Antonio Federico de Correa Véglison, que el considerava un aliat en la seva tasca de promoció populista del règim. De resultes de tan fastuós espectacle, Marcet va ser nomenat al mes d’abril del 1942 alcalde de la ciutat, càrrec que va conservar fins el 1960, i el 1943 va ser designat representant municipal a les corts de la democràcia orgànica fins el 1949. Des d’aquest punt de partida a poc a poc es va transformar en un autèntic cacic, i la seva influència va mantenir un particular crescendo a la comarca, la Diputació, el Centre d’Esports Sabadell —club de futbol local del qual fou president—, el Gremi de Fabricants i el grup de la llana de la CNS Tèxtil, fins que una entrevista amb Franco el 1957 —a la qual va acudir en avioneta, atès el seu caràcter de president de l’Aeroclub de Barcelona-Sabadell— va enfrontar-lo al governador, Felipe Acedo Colunga, que no va aturar-se fins que el va poder substituir.

Vista en perspectiva, la inversió de Marcet aquell gener del 1942 no li pogué resultar personalment més rendible. Des d’aleshores, al costat de la seva innegable influència en les esferes supralocals, s’estengué el mite de la seva amistat personal amb Franco, i tal cosa era considerada gairebé una garantia d’impunitat política. Però aconseguir-ho no havia estat una operació senzilla. S’havien hagut de donar instruccions comminatòries a la població a través de bans sobre com havien d’actuar, on havien d’anar i què havien de posar al balcó o a la finestra si vivien en la ruta de la comitiva de l’il·lustre visitant. Les escoles van fer festa, les empreses i els comerços van tancar les portes per imposició de l’alcaldia. Per a totes les activitats es disposà de la col·laboració dels empresaris i de la supervisió i les amenaces dels delegats de la FET y de las JONS als obrers de les empreses. Es creà un ampli servei de seguretat i vigilància, s’efectuaren detencions preventives —una trentena— i s’imposaren multes i sancions diverses als infractors de les normes dictades. L’any anterior, en el segon aniversari de la Liberación, Marcet ja havia dut a terme un assaig general d’allò que podia significar una operació d’aquestes dimensions amb l’objectiu d’impressionar Correa Véglison. Així, quan Franco planificà el seu viatge a Catalunya al començament del 1942, a Correa no li costà gaire decidir en quina població podria organitzar un espectacle amb què complaure el dictador tot afalagant la seva vanitat. Tanmateix, a la tardor del 1941, José Antonio Girón y de Velasco, ministre de Treball, vingué a inspeccionar la ciutat per tal de garantir l’efecte adequat, i el mecanisme de benvinguda fou posat en marxa a petita escala davant mateix de l’ajuntament, sense desfilada, però amb els cadets de l’Organización Juvenil Española (OJE) formant, amb els seus cossos al terra de la plaça, el primer cognom del ministre. Passada aquesta darrera inspecció, a Marcet només li calgué esperar pacientment el dia de la visita. Dia que fou, sense cap mena de dubtes, el més important de la seva vida.