Les primeres comunitats cristianes i l'organització de l'Església

L'Església va ser, des de la seva implantació, una de les institucions més importants en el conjunt del poblament hispanoromà i visigòtic. Prengué un relleu important en els segles finals del món antic, cada vegada amb una personalitat més lligada al país. L'Església va tenir, des de la predicació, un paper capdavanter en l'evolució sòcio-política d'Hispània. Dins l'estructura visigòtica, però, va cedir en favor de Toledo urbes regia (ciutat reial), que va convertir el seu bisbat en la seu primada d'Hispània enfront de Tarragona i de Cartagena, la metròpoli de la Cartaginense. No sempre els bisbes de la Tarraconense van anar d'acord amb Toledo. La defensa de la seva forta personalitat els va fer resistir enfront de la voluntat d'unificació toledana. És evident que el procés unificador del regne passava per l'Església, i així va resultar des del III concili de Toledo, de convocatòria i d'inspiració cortesana amb el suport definitiu del grup hispanoromà catòlic, sobretot de la Bètica i de la Lusitània. Al capdavant de les seus episcopals hi havia personatges del relleu de sant Leandre i el seu germà Isidor, a Sevilla, o el bisbe Masona, a Mérida.

La Tarraconense, com altres províncies romanes, vol haver rebut el cristianisme per la via apostòlica de Pau. La tradició paulina localitzada sobretot a Tarragona, però també a altres llocs com ara Empúries, no té més suport que uns breus textos, com la Carta als romans (15/19-26) del mateix Pau, els textos de sant Climent o el Muratorià. Però cap d'ells no aporta res en concret i s'ha d'afrontar el fet de la inexistència de comunitats cristianes als llocs de predicació apostòlica, com era freqüent en els viatges de Pau. Tampoc no hi ha notícies de predicació en la famosa carta de sant Cebrià de Cartago a les comunitats de Lleó-Astorga i Mèrida, arran del cas dels bisbes libel·làtics, Basilides i Marcial, que van ser perseguits per Deci els anys 249-250 per haver ofert sacrificis als déus. S'hi parla de la comunitat de Saragossa, fet que en pressuposa l'existència d'una altra a Tarragona. En aquesta darrera ciutat hi havia un grup eclesiàstic prou organitzat i potent, com es desprèn del martiri del seu bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi el 21 de gener de l'any 259 durant la persecució de l'emperador Valerià. Fou una persecució amb pocs màrtirs, però alguns d'ells amb una significació molt clara. Hi morí el mateix Cebrià de Cartago, cap visible de l'Església africana amb una forta influència a l'Occident i, si s'ha de jutjar per l'esmentada carta, també a Hispània. El bisbe de Roma, el papa Sixt II, i els seus diaques, i sant Denís a Lió també foren sacrificats. Desaparegueren, doncs, els bisbes caps de les tres províncies de més àmplia significació territorial a Occident en aquell moment. És molt probable que Tarragona fos, als ulls de l'Imperi, el centre cristià més important de la Península i rector de la Hispània romana. El sacrifici de Fructuós i els seus companys demostra, a través de les actes de tipus consular, l'antagonisme Església-Estat en el món romà. Roma havia imposat com a element d'unitat política el culte imperial a totes les províncies de l'Imperi. En negar-lo, els cristians negaven la realitat del mateix Imperi. La intervenció del governador Emilià en el procés, citat com apraeses, podria suggerir que la redacció de les Actes fou posterior a la nova estructura administrativa imperial de Dioclecià, però el document porta la data consular perfectament correcta, el dia XXI de les calendes de febrer, és a dir, el 21 de gener de l'any 259, en què eren cònsols Emilià i Basso.

No es coneixen altres documents sobre la cristiandat a la Tarraconense fins a les notícies dels màrtirs de la persecució de Dioclecià al començament del segle IV, però només pel testimoni poètic del Llibre de corones de Prudenci —el famós Peristephanon— escrit probablement cap al 405, on es narren els martiris de sant Vicenç a València, de Fructuós i els seus diaques a Tarragona, de Feliu a Girona i de Cugat a Barcelona. Les actes del martiri de Vicenç de València van servir de model per a una Passio de comunis que s'utilitzà per a teixir les dels altres màrtirs, Feliu i Cugat, ja al segle VII, on se'n fa una història difícilment real.

S'ha de dir que els màrtirs no foren, segurament, els predicadors que introduïren la nova fe. La introducció del cristianisme a la societat romana fou un fenomen d'osmosi en llocs diversos i amb agents diferents, sobretot en el món dels mercaders i de l'exèrcit i en àmbits bàsicament urbans. Per a València el cas és clar. Vicenç només és portat a València, des de Saragossa, per a ser condemnat. En tots els casos, l'existència de màrtirs assenyala la realitat de comunitats amb un pastor al capdavant, la qual cosa vol dir un notable grau d'organització. El renom dels màrtirs es demostra amb la difusió del seu culte. El cas de Vicenç és molt evident i el de Feliu de Girona també, aquest des de Cadis a Narbona, on el bisbe Rústic li dedicà un temple molt important l'any 455.

Fins aquí la documentació històrica escrita fins a la pau de l'Església al principi del segle IV. Seguir l'evolució de les comunitats religioses des d'aquests testimonis es fa totalment impossible. No es coneix l'abast de la seva incidència en el govern dels municipis romans com s'explicarà més tard, sobretot al segle VI, quan la dignitat eclesiàstica suplirà moltes vegades l'autoritat civil. Tampoc no es coneixen quins eren els estaments cristianitzats, però sí que algunes de les comunitats tenien certa força econòmica des del començament del segle IV. Els testimonis de la importació des de Roma de sarcòfags decorats amb escultura procedents dels millors obradors de la ciutat —com palesen els exemplars de Sant Feliu de Girona i d'altres a Barcelona i Tarragona— demostren la qualitat de les comunitats que els compren. Però, si bé aquests són arguments a favor d'un alt nivell aristocràtic probablement dels curials dels municipis, no exclouen la cristianització dels pauperes, minores o humiliores, les classes més baixes de la societat romana. Encara que el fenomen de la cristianització és típicament urbà, el camp rebé ben aviat el cristianisme i, en qualsevol cas, la difusió i l'acceptació es generalitzaren després dels edictes teodosians, que van representar el triomf de l'ortodòxia catòlica.

Des de molt aviat, les comunitats de la Tarraconense foren governades per bisbes, i per tant tenien un important nivell d'organització de l'estament religiós. No és possible, però, donar les llistes dels episcopologis, ni tampoc dels mateixos bisbats almenys fins al concili de Tarragona de l'any 516. Existeixen, però, alguns documents aïllats importants per a explicar l'activitat episcopal anterior a aquesta data. Així, al concili d'Arle (França) del 314 —convocat per Constantí a Occident per a fermar la unitat de l'Església, el mateix que va fer amb el de Nicea el 375 per a l'Orient— ja hi van assistir bisbes d'Hispània. No hi ha noms ni s'assenyalen diòcesis, però es pot pensar en la presència del metropolità de Tarragona.

L'any 344, Pretextat, bisbe de Barcelona, assisteix al concili de Sàrdica (Sofia, Bulgària) junt amb altres dignitats d'Hispània (Saragossa, Càstulo —Cazlona—, Astorga i Mèrida) i de la Gàl·lia que eren tres vegades més nombrosos. Al final del segle —entre el 360 i el 386— Pacià governà el bisbat de Barcelona coincidint en el temps amb sant Ambròs de Milà, sant Agustí d'Hipona i sant Jeroni a Jerusalem, que en parla en l'obra De uiris illustribus. És el moment del triomf de l'església teodosiana contra els novacians. Pacià coneixia els textos d'Ovidi i de Ciceró, i tenia una sòlida formació teològica. Havia estudiat Tertulià i Cebrià, autor de diverses obres, entre les quals un Ceruus o Ceruulus contra costums pagans i els tractats De penitentia i De bautismo, i també una obra contra Novacià, coincident amb el moviment doctrinal del moment. Fou coetani d'una famosa carta de l'any 385 del papa Sirici a Rimeri, bisbe de Tarragona, amb normes de conducta sacerdotal semblants a les del I concili de Toledo de l'any 397 al 400. Es creu que Pacià fou el pare de Dextre, que en el món de la política exercí el lloc de Comes reipriuatae (encarregat dels béns privats) amb l'emperador Teodosi i el de prefecte del pretori amb Honori l'any 395. Va impulsar sant Jeroni a la redacció del De uiris illustribus (Els homes il·lustres). Jeroni ens diu que Pacià morí vell sota el regnat de Teodosi.

Es coneix el seu successor, Lampi, per l'ordenació de Paulí de Nola el dia de Nadal de l'any 393, com el mateix Paulí ho explica a Sulpici Sever (Epistolae 1,10) i a Alipi (Epístola III, 4). Lampi s'identifica amb un dels signants del I concili de Toledo (397-400) —el de la conversió dels priscil·lianistes—, que va tenir un caràcter disciplinari. Fins a Ascani (415) no es torna a saber res de cap bisbe barceloní. Només un document del principi del segle V (404-405) ajuda a explicar els contactes i les relacions amb Roma o Toledo. Es tracta de la carta del papa Innocenci I al concili (Epístola III, Migne... 20) demanant que s'acceptin els priscil·lianistes penedits i que en canvi s'actuï contra els bisbes Rufí i Minuci. Aquest havia consagrat un bisbe a Girona sense tenir en compte el metropolità, la voluntat del poble i les disposicions disciplinàries, com a reacció a l'admissió a l'Església dels qui van abjurar. Aquesta carta demostra fins a quin punt arriba la fiscalització de Roma sobre l'Església hispànica.

La descoberta i la publicació, l'any 1981, d'una carta a sant Agustí de l'escriptor hispànic Consenci de l'any 419 dona un inestimable document sobre l'Església, la societat en general i, sobretot, la metròpoli, Tàrraco, com també la vall de l'Ebre. El document és una incitació a Agustí a participar en una rocambolesca persecució contra els priscil·lianistes, condemnats de nou en el concili de Saragossa del 480, al qual no va assistir cap prelat de Tarragona. Consenci, utilitzant el monjo Frontó, organitzà una persecució de manuscrits priscil·lianistes que involucrà el bisbe Sever d'Osca, el de Lleida, Sagiti, i el metropolità de Tarragona, Titià, tots ells desconeguts fins al moment. S'hi esmenta també un altre bisbe, Siagri, sense indicar-ne la seu. S'hi parla de les seves residències anomenant-les castellae (castells) a Osca i a Lleida, i també d'un tribunal eclesiàstic a Tarragona paral·lel al civil d'Asteri. S'hi expliquen les relacions i els contactes amb Patrocle d'Arle i Agustí, a través de la seu menorquina del bisbe Sever, conegut i famós per la conversió dels jueus de l'illa en dates semblants. L'Encíclica de Sever, el relat d'aquesta conversió, és un altre importantíssim document històric sobre la comunitat cristiana de les Illes —sobretot de Menorca—, salvant tot el que el document pot tenir de model literari, probablement escrit pel mateix Consenci.

Fins a la meitat del segle V no hi ha altres documents. Aquest fou l'any de la creació, per part de Nundinari, bisbe de Barcelona, del bisbat d'Ègara, segregat del barceloní per a Ireneu. Nundinari el feu successor dels seus béns i del mateix bisbat de Barcelona, però la irregularitat del nomenament feu que fos invalidat pel papa Hilari, cosa que consolidà la seu d'Ègara.

Tota aquesta etapa del segle IV i part del V és un moment de tempteig i d'afirmació de l'autoritat eclesiàstica a la Tarraconense, que, si bé estava en relacions amb Roma, l'Àfrica cristiana i la resta d'Hispània, mantenia la seva personalitat lligada al poble i afirmava la seva personalitat política i cultural com a continuïtat d'un desenvolupament tancat, intern i aïllat, des del Baix Imperi.

La imatge que l'Església dona de la seva activitat al segle VI és d'una gran maduresa, amb una organització perfecta sota patrons romans que es manifestarà coherent i solidària a través de la sèrie de concilis de temps visigòtics. Aquests van tenir lloc durant el que s'ha anomenat l'interregne ostrogot, període comprès entre la desaparició del regne de Tolosa després de la batalla de Vouillé, amb la mort d'Alaric II, la tutela del seu fill Amalaric per l'avi matern —l'ostrogot Teodoric de Ravenna—, fins al III concili de Toledo, el de la unitat confessional, l'any 589. És un període curt, des del concili de Tarragona del 516 fins al de Toledo del 589. Poc temps, com ho fou el de la pretensió de Teodoric d'allargar el seu regne de Ravenna, de patró romà, fins a la Hispània visigoda del seu nét, amb l'ajuda de l'Església un cop nomenat el bisbe d'Arle, Cesari, vicari de les Gàl·lies i de les Hispànies. Aquest fet va ajudar a la formació d'una consciència de grup que es manifestà als concilis i que s'hagué de sotmetre al dictat reial de Toledo des del 589.

Les signatures dels concilis, a partir del primer de Tarragona del 516 i, més endavant, en els successius de Toledo de tot el segle VII, ens donen els noms dels bisbes, sobretot per a les diòcesis de la Tarraconense.

La primera de la sèrie de reunions és el concili I de Tarragona del 516, "any sisè del regnat de Teodoric, durant el consolat de Pere". Hi assisteixen set bisbes dels vuit bisbats catalans: Joan de Tarragona, Pau d'Empúries, Fontinià de Girona, Agrici de Barcelona, Urs de Tortosa, Ciridi d'Ausa i Nebridi d'Ègara. Hi falta el bisbe d'Urgell, que signarà a Girona en el concili de l'any següent. També hi són presents els bisbes de Cartagena, Elvira (Granada) i Cesaraugusta. Així el 517, "any setè del regnat de Teodoric, durant el consolat d'Agapit baró nobilíssim", hi hagué una nova reunió a Girona. Són els anys de la tutela d'Amalaric i és significatiu que la data oficial es regeixi pel regnat de l'ostrogot Teodoric. Segueix, en el temps, el concili II de Toledo, l'any 527, aquesta vegada ordenat pel monarca Amalaric, amb les firmes només dels bisbes Just d'Urgell i Nebridi d'Ègara entre els de la Tarraconense. Les reunions a la Tarraconense continuaren en temps de Teudis, a Barcelona l'any 540 i a Lleida el 546, dos anys abans que aquest fos assassinat i que la cort fos traslladada a Mèrida per Àkhila, el seu successor. El dos darrers concilis foren datats també pel regnat de l'ostrogot, com el de València del 549, al qual només assistiren els bisbes de la Cartaginense, sense cap representació dels de la Tarraconense.

Entre el 549 i el 589 no hi va haver cap més reunió a les províncies, tret de les dues de Braga sota el regnat dels reis sueus abans de la incorporació al regne toledà de Leovigild.

El centre de gravetat del regne dels visigots s'apartà del nord-est peninsular i del llevant de la Cartaginense. S'acabà la dependència i la relació dinàstica i familiar amb Ravenna i també l'actuació social i corporativa demostrada als concilis de l'Església. Fins el 599 no hi va haver un II concili a Barcelona i ja al segle VII, el 614, un a Ègara. El control el fre del reflux toledà és evident.

Els vuit bisbats catalans coneguts, amb la seu metropolitana a Tarragona, són els de Girona, Empúries, Barcelona, Ègara, Urgell, Ausona, Lleida i Tortosa. Aquesta organització eclesiàstica és vàlida també per als països del llevant dins la metròpoli de la Cartaginense i a les illes Balears, només amb tres bisbats: a Palma de Mallorca, a Magó (Maó, Menorca) i a Ébusos (Eivissa), si bé els seus prelats mai no van estar lligats amb les diòcesis de la Tarraconense. En realitat, l'aïllament que la seva insularitat dona a les Balears les deslliga de l'evolució sòcio-política del món romà peninsular, i mai no van tenir cap lligam històric amb el món germànic dels visigots. La seva romanitat, també després de l'ocupació vàndala i bizantina, va tenir una evolució social molt tancada i interna. La relació amb les comunitats del llevant valencià era més estreta, sobretot amb els bisbats de València, Sètabis (Xàtiva), Diani (Dénia) i Elx. Fins i tot el distanciament del bisbats del nord dels Pirineus es fa evident als voltants de la metròpoli de Narbona amb els centres d'Agde, Beziers, Lovède, Maguelon i Nîmes, ciutats episcopals que tenen importants papers a favor de Pau de Septimània durant la revolta en temps de Vamba. Al contrari, una relació i uns contactes més directes s'estableixen amb Saragossa i la vall de l'Ebre fins a Osca, com es fa patent, també, en el text de Consenci que s'ha esmentat.

Durant el seu regnat, Leovigild dugué a terme un intent, fallit, d'unificació confessional del regne sota l'arianisme. L'intent d'implantació d'un episcopat arià a les mateixes ciutats tradicionalment catòliques és evident també a Catalunya i al llevant. Fins i tot va convocar un sínode arià l'any 580 que va despertar una forta repulsa, sobretot a Mèrida, i va provocar l'exili del bisbe Masona. La rectificació política de Recared, fent-lo presidir (signant en primer lloc les actes) el concili III de Toledo, és prova evident del poder de la comunitat emeritense. Tenim notícies de dos bisbes arians a Tortosa, Froiscle i Julià, i de Viligiscle i Celici a València, a més, naturalment, dels dos conversos, Ugne a Barcelona i Mutto a Xàtiva.

No es pot dir el lloc —i per tant la preeminència en l'Església hispànica— en què hauria signat el metropolità de Tarragona en el III concili de Toledo, ja que no va assistir-hi. El representà "Esthephanus, in Chisto nomine presbyter uicem agensis Artemis metropolitans Tarraconensis.." ("Esteve, prevere en nom de Crist, en el lloc d'Artemis, metropolità de la Tarraconense..."), que signà després dels metropolitans Masona de Mèrida, Eufemi de Toledo, Leandre de Sevilla, Miceci de Narbona, Pantardo de Braga i els conversos Ugne i Mutto.

Dos fets importants assenyalen les relacions de la monarquia i l'Església des del concili III de Toledo. En primer lloc, la tutela dels bisbats, amb la sacra regalía en la nominació episcopal. En segon lloc, i molt important, el suport de l'Església a la monarquia, amb la centralització primada a Toledo i el paper de l'Església en el govern de la nació en el camp tributari.

La defensa de la sacra regalía que s'afirmava en el concili de Barcelona del 599 va merèixer l'oposició del metropolità de Tarragona, Eusebi, i dels bisbes de la regió, que s'oposaren al nomenament reial d'un nou bisbe per a Barcelona, probablement de Sever, a la mort d'Emilià. El monarca Sisebut va escriure una lletra duríssima al metropolità per obtenir el seu consens. Més tard, sant Brauli de Saragossa, deixeble d'Isidor, segueix en aquesta línia centralista en demanar al rei un "digne successor" del metropolità de Tarragona.

La presència d'eclesiàstics de la metròpoli de Tarragona en els successius concilis és ben significativa del grau d'acceptació i de les relacions entre les dues esglésies. Al concili II de Saragossa, Artemi de Tarragona hi assistí en nom de la metròpoli; al de Toledo del 597 només van ser presents els bisbes de Narbona, Girona i Tarragona amb Joan de Biclara. El IV de Toledo, en temps de Sisenand l'any 633, fou molt important per l'intent i la influència d'unificació litúrgica promoguda pels bisbes de la Tarraconense, amb l'assistència de 9 bisbes. Al següent, el V de Toledo, només hi va anar el bisbe de Barcelona, Oia. La irregularitat en la presència dels bisbes als concilis és més clara en temps de la revolta de Pau de Septimània, durant el regnat de Vamba, i també dels seus successors. Als concilis XI i XII (675 i 681) no hi va assistir ningú i al del 683 només un sol bisbe, el de Tortosa, mentre que les altres diòcesis es feren representar. La forçada unitat litúrgica del concili IV es desfeu i ressuscitaren els particularismes anteriors.

La presencia reial a Toledo i el pes dels concilis àulics van convertir la ciutat en la seu metropolitana d'Hispània, i en el XII concili del 681 la seu de Toledo passava, oficialment, a ser la primada del regne. El concili III de Toledo, en assenyalar certs privilegis de l'Església (en el cànon XVIII) diu que "un cop l'any, s'han de reunir en concili els bisbes, els jutges i els administradors del nostre patrimoni". Els investigadors han volgut relacionar-ho amb el famós text De fisco barcinonensi, on un comes patrimonii (encarregat del patrimoni) nomena els numerari de la ciutat de Barcelona dins la província Tarraconense. Ho aproven Artemi, metropolità de Tarragona, i els bisbes Sofroni d'Ègara, Galan d'Empúries i Joan de Girona, l'any setè del regnat de Recared (592). El document ha merescut importants comentaris atesa la seva singularitat i el seu interès polític.

Des del punt de vista de cultura material, els bisbats són a les ciutats més importants. Algunes, com Barcelona i Tarragona, havien estat colònies romanes, aquesta amb dignitat metropolitana heretada de la capitalitat romana. Les seus episcopals s'establien també als municipis com un fenomen normal de continuïtat de la vella romanitat. Coincideixen, generalment, en temps visigòtics, amb nous signes de distinció política com ara l'existència de seques monetàries (excepte a Lleida, Urgell, Auso i Empúries). Les ciutats presenten importants modificacions urbanes que van implicar canvis substancials en les estructures romanes de prestigi. En el cas de Barcelona el centre de gravetat religiosa es va desplaçar del centre de la ciutat a un angle del recinte urbà. A Tarragona, al contrari, es va substituir el punt de l'emplaçament del culte imperial al fòrum provincial per l'església episcopal, en quedar òrfena la ciutat del seu símbol amb el tancament dels temples pagans pels edictes de Teodosi. De manera semblant, el paper del bisbe, moltes vegades com un autèntic defensor de la ciutat, supleix el dels magistrats, els curials dels vells municipis. Les ciutats es van convertir en el que serien les ciutats episcopals en el món medieval. Moltes vegades els bisbats van estar en mans de clans familiars aristocràtics, com a Itàlia, on els bisbats foren ocupats pels vells nuclis senatorials. L'Església i el poder civil van estar, en molts casos, en mans dels mateixos grups de tradició romana o lligats als nous clans aristocràtics d'arrel visigòtica. La prefiguració medieval es dibuixà perfectament en l'etapa del regne visigòtic des de la forta tradició romana del país i amb el paper principalíssim de l'Església i les seves institucions, la monàstica en primer lloc.