Recreació d'una escena de caça vista com activitat exclusiva dels homes, Samit, s.d., col·l. part.
G.C.
Dins l'estudi de les societats de caçadors-recol·lectors del passat, l'arqueologia ha aconseguit representar de manera rigorosa el medi natural en què es mogueren en cada moment i també el tipus d'estratègia que desenvoluparen per tal de resoldre el problema de la seva subsistència. Això ha estat possible gràcies al ventall de noves tècniques, procedents en la seva majoria d'altres ciències, tot i que aquestes han estat desenvolupades i reformulades a fi d'ajustar-les als plantejaments arqueològics que organitzen la recerca. Aquesta moderna aplicació de tècniques respon al fet que la ciència arqueològica ha anat canviant els seus objectius generals.
A aquesta acceptable representació de la base subsistencial dels caçadors-recol·lectors, s'hi superposa una única i simple explicació de la seva organització social —bandes igualitàries, grups sense jerarquització, formats per famílies nuclears en les quals els homes són caçadors i les dones recol·lectores i responsables de les seves criatures—, gairebé invariable al llarg del temps, calcada acríticament i esbiaixadament dels relats etnogràfics sobre els pobles caçadors-recol·lectors actuals.
Si bé per a arribar a conclusions de tipus econòmic s'exigeix rigor en els procediments aplicats al registre arqueològic, per a les explicacions de tipus social s'ha estat acceptant l'analogia etnogràfica. D'una manera massa simple s'ha afirmat que grups que comparteixin un medi natural similar i un mateix tipus de subsistència, encara que els separin milions d'anys, necessàriament han d'haver tingut la mateixa organització social i un comportament semblant.
En aquest cas, l'arqueologia ha acceptat, erròniament, d'homogeneïtzar i de deturar en el temps les societats de caçadors-recol·lectors actuals. Aquest mètode, anomenat actualisme, es caracteritza per utilitzar un argument circular en el qual la realitat d'una societat actual, aparentment coneguda, és traslladada en el temps per a explicar el passat d'aquesta mateixa societat; així, la causa esdevé alhora conseqüència i no s'arriba a construir una explicació, sinó que només s'està fent una projecció del present al passat. A aquest problema cal afegir el fet que la majoria dels autors dels reculls existents sobre les societats caçadores-recol·lectores han estat homes blancs occidentals.
La base de l'error està en el fet de pensar que els aspectes econòmics i els socials es poden explicar separadament, i que només les activitats econòmiques deixen restes materials susceptibles de ser identificades. Per tant, es dubta que l'arqueologia pugui arribar, mitjançant la seva pròpia metodologia, a ocupar-se d'aspectes de les societats que estudia considerats com a no materials, com per exemple els socials. El que cal cercar, en canvi, són els instruments conceptuals i la metodologia adients per a acostar-se a l'organització social de les societats prehistòriques.
Si la metodologia arqueològica pretén en general respondre preguntes sobre el tipus de subsistència, és perquè això és el que es busca i no perquè el material que es troba no pugui donar informació d'una altra mena. Caldrà veure, doncs, si aquest mateix registre pot oferir respostes a qüestions relacionades amb l'organització social o bé si és necessari buscar un altre tipus de material o procedir d'una altra manera; és a dir, si s'ha de replantejar la metodologia emprada.
Un primer pas en aquest sentit podria fer-se a partir de la denominada hipòtesi espacial. Aquesta hipòtesi planteja que les restes arqueològiques (instruments, restes d'alimentació, fogars i d'altres) queden dipositades en un espai concret i que la seva distribució en aquest espai no és casual, no és deguda a l'atzar, sinó que està vinculada a l'organització social de la gent que les va abandonar. Això implica, en la pràctica, realitzar sempre excavacions no parcials, sinó que incloguin tot l'espai ocupat, i aplicar després l'estadística en el tractament de les dades arqueològiques per a assegurar una correcta interpretació de les distribucions de les restes o dels grups de restes. Però, tot i així, aquesta hipòtesi, com qualsevol altra, ha de ser contrastada positivament.
Os decorat, cova del Parpalló, Gandia, ~14 000 BP.
MPV / G.C.
Una possibilitat d'acostar-se a aquesta necessària contrastació, la pot donar l'etnoarqueologia. Aquesta disciplina, utilitzada des d'antic, intenta consolidar hipòtesis explicatives arqueològiques mitjançant l'ús de dades etnogràfiques. Evidentment, aquesta formulació metodològica requereix primer una tesi general sobre l'organització social de les comunitats caçadores-recol·lectores. Aquesta tesi hauria de defugir els tòpics que igualen totes les societats de caçadors-recol·lectors, actuals i passades, sense més raó que l'erròniament considerada base subsistencial comuna; error que traslladat a la prehistòria converteix tots els grups en depredadors —oposats als productors—, que no haurien patit canvis substancials. Històricament han estat presentats com a grups dependents de la natura (clima, vegetació, fauna) durant milers d'anys, al llarg dels quals haurien estat només els canvis naturals els que haurien provocat les transformacions en el tipus de subsistència. Així s'explicaria, per exemple, el fet que utilitzessin o no les coves, que cacessin un tipus determinat d'animals, el recurs al nomadisme i fins i tot, després de milers d'anys depredant la natura, el pas a la denominada economia de producció o Neolític.
En realitat aquest plantejament oblida que, des d'un principi, la relació grup humà-natura és bidireccional, i que tot canvi econòmic efectiu va necessàriament acompanyat de canvis socials. El que caracteritza la societat humana és que l'experiència social acumulada permet introduir millores i alternatives en l'àmbit social i econòmic en un procés continuat, fins a fer que la dependència inicial respecte a la natura s'hagi invertit del tot actualment.
Les primeres societats humanes, en iniciar la seva relació amb el medi, començaren també el procés històric que dugué a l'actualitat; per això, conèixer el procés seguit per aquells llunyans grups pot servir-nos per a explicar moltes de les situacions actuals. De fet, avui s'accepta com a argument per a justificar-ne algunes —la família nuclear, la divisió sexual del treball, la prostitució—el que "sempre ha estat així" o que "és així des que l'home és home". Tot plegat amaga la voluntat de justificar l'actualitat, que porta a situar-ne els orígens en el passat més llunyà, passat que a la vegada ha estat imaginat prèviament extrapolant el present.
Per tal de trobar autèntiques explicacions d'aquests fets, és realment important conèixer les causes internes que afavoriren el desenvolupament de les primeres organitzacions socials i els seus canvis (sempre, evidentment, en relació amb la base subsistencial i amb les transformacions climàtiques, de les quals comptem ja amb bones representacions). Aquestes causes internes serien la relació específica que s'estableix entre la producció de béns materials i la reproducció biològica i social, i que produeixen una contradicció que permetrà entendre la dinàmica de canvi d'aquestes societats. Per a aconseguir equilibri en aquest tipus de sistema (de subsistència basada en la cacera o en la cacera i la recol·lecció) i, per tant, per a preservar-lo, caldrà regular i controlar les condicions en les quals es desenvolupen els processos de producció de béns i els processos de reproducció biològica i social. Aquestes condicions varien segons el desenvolupament social i tecnològic, fruit de les relacions grup-medi i intragrupals.
Així, el control de la producció de béns, en aquest cas molt relacionada amb el cicle reproductiu dels animals i dels vegetals que són els objectes de consum o els recursos bàsics, suposa determinades i diferents estratègies de cacera i de recol·lecció a fi d'evitar l'extinció d'aquests recursos. Les diferents i més o menys complicades construccions ideològiques ajuden també a mantenir i justificar totes aquestes estratègies.
D'altra banda, el necessari domini de la reproducció només pot ser exercit de manera realment efectiva si es controla directament el factor reproductiu: les dones. La societat assumeix aquest control, i per a poder-lo exercir es desvaloren les dones a base de menysprear la seva aportació productiva, és a dir, de treure importància al treball que realitzen, sigui quin sigui. La divisió social del treball per sexes és, doncs, el mecanisme emprat per a exercir el control sobre la reproducció, i constitueix l'aspecte fenomènic del domini social d'aquesta. La divisió no pot ser entesa ni per motius biològics, ja que aquests ni capaciten ni discapaciten per a efectuar cap mena de treball, ni tampoc per raons intrínseques a la producció, ja que les feines per elles mateixes no rebutgen ni accepten la persona que les porta a terme.
Consegüentment, l'origen de les relacions asimètriques entre dones i homes es troba en la manera com s'articula la producció i la reproducció, en un moment en què les formes naturals de reproducció estan fixades per condicions socials històricament determinades.
La infravaloració abans esmentada funciona per comparació, de manera que el fet que una part de la societat estigui infravalorada comporta la sobrevaloració de l'altra, també per sobreestimació de qualsevol treball que aquesta realitza; així, doncs, aquest procediment permet que els homes es converteixin en el grup que deté el poder. Encara que no hi hagi cap capitost ni un comandament clar al si del grup, no es pot parlar ja de societats igualitàries. La desigualtat en les societats de caçadors-recol·lectors es concreta, doncs, en la discriminació de les dones.
La contrastació d'aquesta tesi que proposem permetria saber quins són els elements que cal buscar en l'exercici etnoarqueològic, per tal de conèixer tots els aspectes de les societats prehistòriques.