L'home de Talteüll: la cauna de l'Aragó

La cauna de l'Aragó (Talteüll, Rosselló) té un paper excepcional entre els jaciments del Paleolític inferior dels Països Catalans perquè ha conservat bé les evidències arqueològiques, entre les quals hi ha restes dels humans que la van ocupar, dels animals que caçaven i de les indústries o tècniques que empraven. Aquestes evidències han estat ben estudiades, presentades i divulgades. Des del 1964 Henry de Lumley hi organitza cada any una campanya d'excavació que dura uns quants mesos i sobre els materials obtinguts hi treballa un gran equip d'investigació. Aquestes excavacions han permès conèixer l'extraordinària importància del jaciment i la formació del Museu de Prehistòria i del Centre de Recerques Prehistòriques Europees de Talteüll, que avui són una esplèndida realitat.

La cauna (cova) és situada a l'extrem meridional del massís de les Corberes, al nord de la plana del Rosselló, al municipi de Talteüll i al límit amb el Llenguadoc. S'obre a les cornises escarpades que dominen a ponent la plana de Talteüll, al costat esquerre del riu Verdoble, en el punt on aquest riu surt de les gorges de Golerós i entra a la plana. L'altitud sobre el nivell del mar és de 188 m i sobre les aigües del riu, de 88 m. La seva entrada és una talaia extraordinària, des d'on els caçadors veien, als seus peus, la vasta depressió de la vall que s'allarga entre els planals de ponent i la serra de Talteüll a llevant, des de Vingrau al nord, on queda tancada per abruptes espadats, fins a Talteüll, cap on serpenteja el Verdoble. Més al sud-est el Canigó domina tot el panorama.

La cavitat, excavada en calcàries urgonianes, es presenta en forma d'una gran galeria de 30 m de llargada orientada d'est a oest. S'obre amb una gran porxada de 13 m d'alçada per 11 d'amplada. Un avenc, una gran finestra oberta al sostre per la corrosió càrstica, la comunica amb l'altiplà. La gènesi de la cavitat va lligada a la carstificació de les Corberes meridionals. Va quedar oberta a l'aire lliure quan s'excavà la xarxa fluvial actual. Quan transcorria la primera part del Plistocè mitjà s'hi van acumular més d'l 1 m de gruix de sediments que conserven més de 30 nivells d'hàbitats prehistòrics. Els materials que omplen la cavitat han estat arrossegats per l'aigua a través de les fissures del carst o han estat aportats pel vent. Altres procedeixen de la gelifracció i corrosió de les parets de la cova, són formacions estalagmítiques o van ser aportats per l'home i els animals.

Tots els sediments de la cauna estan entre dues importants formacions estalagmítiques i s'agrupen de baix a dalt en tres complexos estratigràfics.

El complex estratigràfic inferior està constituït per la formació estalagmítica de la base, originada ara fa 690 000 anys. Sobre aquesta capa estalagmítica inferior, s'hi van dipositar, durant una fase climàtica freda i seca, sorres aportades pel vent i repartides per l'aixaragallament. Contenen els sòls d'ocupació des del Z, el més antic, fins al T, dipositat fa 570 000 anys, sòls que només es coneixen gràcies als sondeigs efectuats per a obtenir-ne mostres.

El complex estratigràfic mitjà està format per argiles arenoses i és el més ben conegut. És a aquest que hom es refereix quan parla de l'home de Talteüll i l'ecologia de la cauna de l'Aragó. S'hi distingeixen, de baix a dalt, tres conjunts. El conjunt I conté els sòls d'hàbitat del S fins al K, que corresponen a una fase climàtica temperada freda. El conjunt II conté els sòls d'ocupació J, I i H, dipositats durant un clima temperat càlid. Aquests dos conjunts es van formar entre 550 000 i 480 000 anys enrere. El conjunt estratigràfic III correspon a una nova fase climàtica freda i seca. Conté el sòl d'ocupació G, el més dens del jaciment, i els sòls F, E i D, dipositats entre fa 480 000 i 400 000 anys.

El complex estratigràfic superior comprèn els conjunts IV, V i VI. El IV correspon a capes estalagmítiques formades fa entre 400 000 i 92 000 anys i als sòls C. Per sobre encara hi ha el conjunt V, que és un pedregam angulós amb els sòls B i A, i el conjunt VI, que és una capa estalagmítica que segella el reompliment, visible només al fons de la cova.

Mentre tenia lloc el lent farciment de la cavitat els humans l'ocupaven esporàdicament en forma de bivacs de cacera, campaments estacionals o campaments base, i abandonaven darrere seu restes de fauna, d'indústria i de la seva mateixa gent. No s'ha pogut fer evident cap estructura precisa d'hàbitat, llevat d'alguns empedrats. Abans del conjunt V no hi ha cap carbó de fusta, cap os ni cap pedra cremats, ni tampoc cendres. No sembla, doncs, que els humans de Talteüll utilitzessin el foc. Tampoc no hi ha evidències de recol·lecció vegetal. En canvi, les restes de fauna hi són molt abundants i variades i palesen que es tractava de caçadors. Entre els animals caçats hi ha el cérvol, el mufló antic, el cavall de Mosbach, el tar, la daina, el ren, el bisó, l'ur, el rinoceront de pradera, el rinoceront de Merck, el bou mesquer, l'isard, la cabra, el senglar, l'elefant antic, el conill, la llebre xiuladora i el castor.

Alguns carnívors ocupaven la cauna quan l'humà n'era absent. Un bon exemple n'és un os de Deninger que va hibernar en el sòl J poc després que aquest fos abandonat ara fa 500 000 anys. Era ja molt vell, va morir durant la letargia i el seu esquelet ha pogut ser retrobat allà mateix, en el niu que s'havia fet. Alguns podien haver estat caçats per la carn i per les pells. S'hi troben el llop etrusc, la guilla polar, el lleó de les cavernes, la pantera europea, el gat salvatge i el linx de les cavernes.

Des de la cauna, situada al punt de contacte d'un altiplà, una plana i un curs d'aigua, es podia accedir a tots aquests ambients. Als espadats i els rocams hi havia muflons, tars i cabres; a l'altiplà, en èpoques fredes, bous mesquers i rens. A la plana es passejaven cavalls, bisons i rinoceronts, i als boscos, més o menys extensos segons les èpoques, hi vivien cérvols i daines. Tots aquests animals podien anar a beure a les gorges del Verdoble, on vivien el castor i les aus aquàtiques.

Les tècniques de cacera sofisticades eren segurament encara desconegudes. De l'einam dels humans de l'Aragó, només se'n coneix el d'origen lític, que no se sap com s'aplicava a la cacera. Pot ser que fessin servir llances de fusta punxegudes i trampes, però no n'han quedat indicis. Els animals més caçats i consumits són el cérvol, el mufló, el cavall de Mosbach i la daina. Certes zones de la cauna on s'amunteguen els ossos i les pedres podrien correspondre a àmbits de trossejament. Els llocs on s'estellaven els ossos per a consumir-ne el moll queden assenyalats per encluses, blocs de pedra mig enterrats i percussors.

Les anàlisis pol·líniques han revelat quina era la coberta vegetal. Durant les èpoques glacials el paisatge estava dominat per les formacions herboses, però sempre hi havia bosc de ribera amb roures, salzes i verns al costats del Verdoble i àrees més o menys extenses de roure, pi roig i bedoll a les zones muntanyoses. En els moments més temperats i humits el bosc s'estenia més, però sense fer desaparèixer les praderes. La fauna s'adaptava a aquests canvis. Quan dominaven les estepes abundaven el cavall, el bisó i el rinoceront de pradera, i el cérvol i la daina tenien una importància menor; aquest fenomen s'invertia quan dominaven els boscos.

A la cauna de l'Aragó s'han trobat milers de fragments de pedra tallats pels humans que hi van viure i que els va fer servir per a l'esquarterament dels animals caçats, el tractament de les pells i les diverses necessitats de cada dia. Les roques eren aportades de la rodalia de la cauna, de vegades de molts quilòmetres enllà, aprofitant les sortides de cacera. Les més usades són, per ordre d'importància, el quars, la calcària, el gres, la quarsita, les roques metamòrfiques, el gres silicificat, el sílex i les roques eruptives. Se'n preparaven encluses i percussors per a esclatar ossos i per a tallar còdols i rocs. Aquests últims eren afaiçonats en forma d'estris grans o bé proporcionaven ascles i fragments de roca amb els quals es fabricaven eines petites. Els estris grans representen el 16% de les eines. Es tracta sobretot de còdols tallats. Els bifacials són rars. Els estris petits en constitueixen el 84%, i més de la meitat són rascadors, és a dir, ascles o fragments retocats. Les osques i els denticulats segueixen en importància. La indústria de la cauna de l'Aragó serveix per a definir el talteüllià, una indústria del Plistocè mitjà que encara no coneix la tècnica leval·loisiana, una manera de tallar els nuclis més complexa que va aparèixer ara fa 340 000 anys.

Un aspecte d'especial importància és el de les restes dels humans de Talteüll localitzades als sòls de la cauna, especialment al sòl G. N'hi ha diverses dotzenes que poden representar una quinzena d'individus. Generalment es tracta de dents, especialment de dents de llet, però també hi ha una bona representació dels ossos de les extremitats. Aragó 13 és una mitja mandíbula robusta, amb les dents d'un mascle adult jove, d'entre 18 i 20 anys. Aragó 2 és una mandíbula que conserva algunes dents d'un adult ja gran, de 40 a 55 anys. Aragó 44 és un os ilíac força complet. Aragó 21 és el frontal, els ossos de la cara i el maxil·lar superior amb algunes dents d'un adult jove d'uns 20 o 25 anys. Més tard s'hi va poder associar un parietal del mateix individu. El crani així obtingut presenta un front molt tirat enrere i que s'estreny més amunt de les òrbites, damunt de les quals hi ha un engruiximent, i un maxil·lar tirat endavant. La seva capacitat craniana és només de 1 050 cm³. Totes les restes humanes han estat trobades entre eines de pedra i ossos animals, sense cap consideració especial, i fan pensar en pràctiques antropofàgiques.

La classificació d'aquesta població depèn de les seves característiques, però també dels criteris taxonòmics. D'una banda es relacionen amb els Homo erectus d'Europa, Àfrica i Àsia. Per això M. A. de Lumley, que és qui més les ha estudiades, les classifica com a Homo erectus taltavulensis. La manca de fossa canina les relaciona amb els neandertals. En aquest sentit es tracta d'anteneandertals que ja anuncien aquesta població europea del Plistocè superior, i que poden ser qualificats d'Homo sapiens arcaics.