Les vocacions de postguerra

Una de les manifestacions de l’ambient de pietisme expiatori que presidí la postguerra fou el fenomen conegut com a “inflació de les vocacions”. L’afluència d’estudiants als seminaris va créixer de manera espectacular des del final de la guerra. Entre el 1934 i el 1956, el nombre de seminaristes es va doblar als Països Catalans. Destacà en aquest increment de vocacions el País Valencià, que multiplicà per 2,6 el seu nombre de seminaristes, mentre que les illes Balears ho feien per un més modest 1,5 i Catalunya no es distanciava de la mitjana. Les vocacions de postguerra aconseguiren salvar els seminaris de la greu crisi que patiren durant el període republicà. Ho feren, a més, amb escreix, ja que el 1956 estudiaven als seminaris dels Països Catalans un 27% més de joves que el 1931, l’any d’inici de la davallada de vocacions.

Tanmateix, aquest notable increment de seminaristes estava lluny de ser homogeni a les diferents diòcesis. Si bé els màxims s’havien assolit el 1946 a Tarragona i el 1950 a València, Tortosa i Solsona, a diòcesis com les d’Eivissa, Menorca i Sogorb, el 1956 continuaven creixent encara les vocacions, sense aconseguir, però, recuperar els nivells del 1931.

Nombre de seminaristes i d’habitants per seminarista. 1934-1956.

D’altra banda, l’augment de vocacions de postguerra no va alterar substancialment els notables desequilibris existents el 1931 amb relació a la procedència geogràfica dels seminaristes. Tant en aquesta data com a la postguerra, el nombre d’habitants per seminarista dibuixava un mapa de vocacions dels Països Catalans en el qual destacaven per la seva abundància les diòcesis de la muntanya catalana (Urgell, Solsona i Vic), Sogorb i les dues petites diòcesis insulars, amb menys de 1 000 habitants per seminarista. Els 458 habitants per seminarista d’Urgell el 1952 i els 548 de Solsona el 1950 palesaven un protagonisme de l’Església en la societat d’aquestes diòcesis que tenia com a contrapunt l’escassetat de vocacions a València i Oriola (més de 2 000 habitants per seminarista) i la penúria de Barcelona (més de 4 000). Girona, Tarragona, Mallorca i, especialment, Lleida s’apropaven a la prodigalitat de vocacions del primer grup de diòcesis. Tortosa se situava a la zona de transició entre l’abundor de vocacions del nord, amb la notable excepció de Barcelona, i la carestia de les diòcesis costaneres del sud.

Foren poques les diòcesis que modificaren la seva posició relativa en aquest mapa per l’increment de vocacions de postguerra. El notable augment d’Oriola (104% entre el 1931 i el 1956) col·locà aquesta diòcesi (la de menys vocacions per habitant darrere de Barcelona fins el 1946) entre València i Tortosa, sense abandonar, però, el grup de més baix índex de vocacions. Per contra, les diòcesis balears tingueren dificultats per a recuperar els seus nivells del 1931, tant relatius com absoluts. De fet, els seminaris de Menorca i Eivissa no van recobrar el nombre d’estudiants que havien tingut en proclamar-se la República, i només cap a la meitat dels anys cinquanta es van tornar a situar entre el grup de diòcesis amb un índex més alt de vocacions.

En conjunt, el 1956 el nombre d’habitants per seminarista s’havia reduït als Països Catalans un 7% en comparació al 1931. Aquesta reducció havia estat del 12% al País Valencià, del 6% a Catalunya i del 5% a Mallorca. Pel que fa a la provisió de futurs sacerdots, doncs, l’Església triomfant de la postguerra havia superat amb escreix als Països Catalans la crisi de la República i la Guerra Civil. La incidència d’aquesta nova generació de religiosos sobre la continuïtat del nacionalcatolicisme és, però, tota una altra qüestió.