Sota els noms d'escriptura ibèrica o signari ibèric es coneix un sistema d'escriptura emprat a la Península Ibèrica per a la notació de diverses llengües des del segle V aC fins al segle I dC. Es tracta d'un sistema mixt que atribueix un signe alfabètic a cadascun dels fonemes vocàlics, nasals, sibilants, líquids i vibrants, però que reserva signes sil·làbics per a les consonants oclusives (labials, dentals i velars).
Estela ibèrica trobada a Civit, segle I aC, col·l. part.
J. Sm.
Pel que fa a l'origen i l'evolució del sistema no hi ha encara un acord unànime. Sembla, però, que s'hauria pogut originar al voltant del segle V aC, a partir d'un altre signari emprat a la zona meridional de la Península des del segle VII aC, el qual és conegut com bàstuloturdetà o tartessi. L'adaptació del sistema a les necessitats especials de la llengua ibèrica segurament es dugué a terme amb la intervenció d'un bon coneixedor de la seva gramàtica i d'altres sistemes d'escriptura. En qualsevol cas, la persistència a la Mediterrània d'un sistema d'escriptura semisil·làbic en aquesta cronologia és veritablement sorprenent, tenint en compte l'àmplia difusió dels sistemes completament alfabètics, que ofereixen una comoditat d'expressió molt més gran.
Amb la progressió de l'aculturació, la influència dels models d'escriptura romans va esdevenir més i més important, com ho fan palès alguns exemples emporitans datables després del canvi d'era. Tot i que les dates han estat rebaixades considerablement en els últims anys, la segona meitat del segle I dC sembla que és la data límit per a la utilització d'aquest sistema de notació.
El mèrit de desxifrar el signari ibèric és, essencialment, de Manuel Gómez Moreno y Martínez, el qual, amb l'ajut de les inscripcions de les monedes i d'algunes en alfabet grec, aconseguí fixar la major part de les equivalències fonètiques tal com, gairebé sense variacions, es mantenen en aquest moment.
Tot i que l'escriptura ibèrica va ser adaptada especialment per a la notació de la llengua ibèrica, fou també aplicada a d'altres llengües, com ara la llatina, la gal·la, la lígur i, principalment, la celtibèrica, una llengua de filiació indoeuropea que ocupava el territori de la Meseta central peninsular.
Ostrakon amb grafits ibèrics, Pontós, final s. III aC.
CIAG / R.M.
La llengua ibèrica, per la seva banda, fou la més important de les llengües pre-romanes no indoeuropees de l'antiga Hispània, i s'estengué de nord a sud des del riu Erau (a Occitània) fins a l'Andalusia oriental i cap a l'interior seguint el vessant de l'Ebre fins al seu curs mitjà. La documentació que s'ha conservat procedeix de dos tipus de fonts. D'una banda, les informacions provinents d'autors grecs i romans, especialment d'aquells que s'ocuparen de la geografia, l'etnografia o la història dels pobles antics, els testimonis dels quals són fonamentalment topònims i antropònims. D'altra banda, un corpus ja considerable de textos conservats en inscripcions fetes sobre suports diversos. Cal destacar-ne els epígrafs sobre plom, de caràcter comercial o sacre; les esteles funeràries i els mosaics, d'evident influència romana; les inscripcions sobre pedra, cada cop més nombroses; i, naturalment, les conservades sobre materials ceràmics o d'ús domèstic.
Malgrat el nombre important d'aquests documents i els esforços dels especialistes, la llengua ibèrica roman encara per desxifrar. L'estat actual del coneixement dels seus diferents nivells lingüístics és força deficitari i la situació s'agreuja quan es parla de la qüestió del seu origen i el seu parentiu.
Un dels aspectes més ben coneguts és el de la fonologia. Pel que fa al vocalisme, la impressió general és que constitueix un sistema triangular de cinc vocals, entre les quals s'estableix una oposició de timbre, però no de quantitat. Les combinacions de dues vocals de les quals la segona és /i/ o /u/ són considerades diftongs. Tota combinació de més de tres vocals és secundària, és a dir, producte de la unió de dos o més elements morfològics diferents.
El sistema de les consonants és més complex. Les consonants oclusives presenten una sèrie de signes per a cadascun dels tres tipus (labials, dentals i velars). Tanmateix, pel que es pot deduir d'alguns textos en alfabet grec, sembla que hi havia una oposició entre sordes i sonores que el signari pròpiament ibèric no té recurs per a marcar. Tenint en compte això, la transcripció de les oclusives majoritàriament acceptada manté la sorda en el cas de dentals (ta, te, ti, to, tu) i velars (ka, ke, ki, ko, ku), i la sonora en el cas de les labials (ba, be, bi, bo, bu). El motiu d'aquesta aparent incoherència és que en els textos en alfabet ibèric mai no apareix la labial sorda. Hi apareixen dues sibilants, /s/ i /ś/, probablement una de sorda i una altra de sonora, i dues vibrants, /r / i /ŕ /. Les nasals són / n / i, segons sembla, el fonema que es transcriu com / ḿ /, del qual es desconeix encara la caracterització exacta.
El camp de la recerca més desenvolupat en els últims anys és el de l'antroponímia. El sistema dels noms de persona en ibèric es compon d'un nombre ampli però definit d'elements simples, normalment bisíl·labs, que entren en composició bimembre i que poden funcionar com a primer o segon element del compost. Per exemple, un element com ikoŕ apareix en primer terme en ikoŕbeleś, i en segon terme en tikirsikoŕ. A part de ser formadors onomàstics, aquests elements simples podrien ser alguna cosa més, com ara noms comuns, tal com succeeix en altres sistemes (el grec, per exemple).
La identificació dels noms de persona ha afavorit l'estudi de la morfologia de l'ibèric. El mètode més adient és l'anàlisi de les combinacions que s'observen en els elements recurrents que componen la frase, alguns dels quals són molt freqüents. És el cas dels morfemes -a, -ai, -an, (an-), -ar-, -ba- (ba-), - ban (-ban-, ban), bas-, bin- (-bin-), -boi, -e, -en (-en-), -er, -es, -i, -in, -ir, -is, -ka, -kate, -ke, -ki, -ku, -kuŕś, -la, - ḿi (-nai ?), -(n) ḿ li- (-nḿl-), n, -ne, -no, o-, -ra, -re, -sa, -se, -sken, -ste, -ta, -tai, -tan, -tar, -te, -ti, -tin, -tu- (-tu), -u (-iu), i -un, el contingut lèxic dels quals malauradament es desconeix.
D'altra banda, hi ha una sèrie de paraules d'ús molt freqüent, per a les quals s'han proposat interpretacions diverses. És el cas de iltiŕ, que acompanya sempre noms de lloc i que sembla tenir un significat proper a 'ciutat'; o bé saliŕ, del camp semàntic de l'economia, probablement 'diners' o 'argent'. El terme eban sembla marcar la filiació i s'aproparia al sentit de 'fill'.
En l'estudi de la llengua ibèrica, però, les incerteses són encara més nombroses que les seguretats. Sens dubte, encara calen nous estudis i noves evidències epigràfiques per a conèixer a fons la seva tipologia i les relacions de parentiu amb les altres llengües emprades en la Hispània preromana i romana.