Poder i ideologia a través de les manifestacions iconogràfiques

Endinsar-se en l'estudi de la societat ibèrica no és una tasca fàcil. No hi ha documentacions de l'època que descriguin amb detall certs aspectes com les creences, les institucions i les relacions socials, i les que existeixen són de segona o tercera mà, obra de grecs i romans que viatjaren per la Península. Sovint, a més, aquestes darreres notícies, o bé es converteixen simplement en una allau d'informacions o curiositats no sempre verídiques o bé únicament lloen els mèrits dels compatriotes de l'escriptor. D'altra banda, els testimonis directes, com les restes materials, necessiten una interpretació que, en honor a la veritat, no sempre és del tot correcta.

Les fonts literàries, pel seu cantó, afirmen que el sistema de govern predominant era el de tipus monàrquic —tot i que les institucions que la definició abasta no devien ser idèntiques entre tots els pobles ibèrics— i que un grup de ciutadans privilegiats constituïa, sota dels reis, el primer graó de l'ordre social. L'arqueologia mostra que tant els poblats com les necròpolis són testimoni de clares diferències socials: davant de les típiques cases d'una o dues cambres i de 15 a 20 m2 s'aixecaven habitatges de més de 100 m2 i edificis monumentals —denominats edificis singulars—, que avui se sap que eren santuaris, temples o palaus, tot i que en certs casos no se n'ha pogut concretar la funció. El caràcter sacre d'edificis com el temple B de la Illeta dels Banyets, a Campello (Alacantí) o els recentment descoberts a l'Alcúdia d'Elx (Baix Vinalopó) i el Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà), no semblen admetre discussió; d'altres, però, que en bona part segueixen l'esquema tripartit característic de la Mediterrània occidental, han estat interpretats —encara ara de forma controvertida— com la seu del poder polític.

A les necròpolis, aquestes diferències socials resulten encara més marcades. Uns pocs monuments grans en forma de torre —potser la darrera residència del rei o d'un important dignatari— s'alternen amb d'altres que devien pertànyer a la noblesa o a l'aristocràcia, amb forma de pilar coronat per una figura d'animal (pilar estela), i també amb tombes més simples que sovint arriben a tenir un alt grau de complexitat.

Dama d'Elx, l'Alcúdia d'Elx, ~segles V-IV aC.

MAN / A.L.-A.T.

Les diferències socials ibèriques constatades als poblats i a les tombes es confirmen encara més si es prenen en consideració els elements decoratius i iconogràfics i, en especial, el més important, l'escultura. Pròpia de necròpolis i santuaris —era pràcticament inexistent als edificis privats i públics—, reproduïa temes religiosos, mitològics, lluites reals i fantàstiques, animals, homes i dones en actitud orant o oferent i potser, en alguns casos, divinitats. El seu àmbit territorial abasta el sud-est de la Península, amb un nucli molt important al voltant d'Elx. El conjunt d'aquesta localitat és el que es coneix de fa més temps. L'aparició de la Dama, aviat farà cent anys, va constituir un gran esdeveniment en el panorama científic europeu de l'època. Avui, al grup de l'Alcúdia (la Dama, els guerrers, el grifó) s'ha afegit el del Parc Infantil de Trànsit (una esfinx, figures femenines, un brau, un lleó i un guerrer), que, després de les descobertes de Porcuna i El Pajarillo, a la província de Jaén, ha adquirit un significat més complet. Els darrers treballs semblen haver documentat que els fragments de l'Alcúdia provenen d'un edifici urbà que potser fou un temple, i que els del Parc d'Elx corresponen a un conjunt funerari.

El grup del Parc és lluny del nucli de població i sembla que no existia a prop cap necròpoli. Aquest caràcter aïllat d'alguns grans monuments funeraris decorats amb escultures no és inusual en el món ibèric. N'hi ha d'altres exemples, com el de Pozo Moro, a Albacete, que fou un monument aïllat en forma de torre, lloc d'enterrament d'un personatge important, que amb el pas del temps generà al seu voltant una necròpoli. Aquest es diferencia del conjunt d'Elx per la seva tècnica menys depurada i per la presència d'un món ideològic més aspre, que es relaciona principalment amb models fenicis i orientals.

Les diferències de tècniques i de motius representats en monuments de funcions similars són testimoni de la complexitat del món ibèric. Sota formes d'expressió diferents s'amaguen trets culturals fins a cert punt comuns, que semblen reflectir l'existència d'una institució que tenia a veure amb la reialesa i que es manifestava de maneres diferents. Els relleus de Pozo Moro deixen intuir un complex món de mitologia oriental, amb escenes que entronquen tipològicament i conceptualment amb l'àmbit neohittita del Pròxim Orient. Porcuna, en canvi, presenta arrels més hel·lenístiques, tant en la tipologia com en la concepció. Elx sembla la síntesi d'ambdues. Si bé hi predomina el tipus de Porcuna, algunes de les obres d'Elx presenten trets prou clars perquè es pugui defensar una relació més estreta amb el món púnic i oriental. En tots els casos hom troba la representació iconogràfica d'un conjunt de mites que emparen un personatge important en la seva darrera residència.

De tots aquests conjunts, se'n poden extreure dades força importants per al coneixement de la societat ibèrica. És evident que existia una minoria d'índole religiosa i/o política que podia permetre's el luxe d'encarregar una iconografia molt costosa i de gran valor, i que aquesta minoria era de caràcter urbà, tot i que —sobretot si es tracta d'edificis funeraris— de vegades edificava monuments fora de les ciutats. Aquest no és, però, un fenomen comú a tota la cultura ibèrica, ja que quan l'escultura va fer la seva eclosió no tots els pobles ibèrics estaven capacitats per a acceptar-la. L'escultura fou pròpia d'un estadi antic (segles VI-V aC) i d'una àrea geogràfica determinada, i fora d'aquesta va tenir poca difusió.

El sentit que podien tenir aquestes escultures i fins a quin punt eren un reflex de la manera de pensar, de la concepció social, religiosa i mitològica del món ibèric, és un problema important. El motiu és clar: la inspiració temàtica i formal correspon a models orientals i grecs, bé directament o a través de la seva prèvia incorporació a l'ambient cultural mediterrani. Cal preguntar-se, però, si les figures representaven els mateixos mites originals i, en aquest cas, si els ibers hi veien una còpia d'aquests mites o si, contràriament, usaren formes plàstiques conegudes o importades per a plasmar una concepció mítica pròpia i diferent.

El problema es complica encara més si es té en compte que l'aparició de monuments tan importants com els de Porcuna i Elx ha plantejat l'interrogant de si no es tracta, en realitat, de representacions de tipus històric, és a dir, la sublimació d'una lluita real, representada per a lloar els seus protagonistes, tot emprant un llenguatge formal que aleshores estava de moda a la Mediterrània: l'escultura en pedra.

Però no solament l'escultura reflecteix alguns elements d'allò que potser fou la societat civil i religiosa ibèrica; hi ha d'altres testimonis, com per exemple les ceràmiques pintades dels estils denominats d'Oliva-Llíria i d'Elx-Archena. Tots dos presenten una imatge de la darrera fase del món ibèric, tot i que el primer és una mica més antic. En l'estil d'Elx-Archena apareixen un seguit de figures i d'escenes que, sens dubte, representen imatges del més enllà: éssers fantàstics en forma d'au i de carnívor —identificats sovint amb una àliga i un llop, respectivament— en són l'element més característic. Es desconeix també el valor que aquestes figures van tenir per a l'iber, tot i que és possible que fos similar al que segles abans tingueren les esfinxs i els grifons. Tanmateix, no sembla que l'ús d'aquesta ceràmica estigués restringit, com en el cas de les escultures, a l'àmbit de la religió i la mort, ja que els mateixos motius apareixen en ambients del tot profans.

Divinitat alada sobre vas ceràmic, l'Alcúdia d'Elx, ~segle III-primera meitat segle I aC.

MMAE

Al costat d'aquests elements es troben figures que de segur són divinitats: éssers alats amb el cos en forma d'ampolla, que sens dubte reprodueixen la mateixa divinitat de les esteles i representacions púniques i eivissenques i que probablement cal identificar amb la deessa Tanit. Altres imatges, potser també de divinitats, representen dones de cos sencer, vestides amb una túnica cenyida amb un cinturó, envoltades d'aus i d'animals. També hi ha, tot i que menys nombroses, representacions masculines: una versió tardana del despotes theron, de l'home que lluita amb l'animal predador; en aquest cas es tracta d'un guerrer que s'enfronta a un carnisser agafant-lo per la llengua, en un altre, d'un individu embolicat en un mantell i amb el cap cobert, que subjecta les regnes d'un cavall que camina darrere seu, escena a la qual s'ha atribuït un significat funerari. Tanmateix, el fet que totes procedeixin del mateix edifici fa pensar que es tracta de representacions amb un clar sentit religiós. Tots aquests temes, a més, són força coneguts en l'àmbit mediterrani en escenes relacionades amb la divinitat.