El comerç de cereals. 1939-1953.
L’intervencionisme franquista sobre les produccions, els preus i la distribució va ser especialment intens a l’agricultura, i això generà també un actiu mercat negre, malauradament només conegut de manera parcial. Un dels objectius essencials de la política agrària del primer franquisme va ser assolir l’autoabastament alimentari de la població. L’autarquia agrària va manifestar-se, en primer lloc, en l’adopció d’una política orientada a potenciar la producció de cereals panificables, mitjançant un conjunt de normes que començaren afectant el blat i que posteriorment s’estengueren a gairebé tots els cereals. D’altra banda, les noves autoritats van establir un seguit de mesures destinades a proveir els productors, mitjançant quotes oficials i a preus subvencionats, de llavors, adobs i utillatge.El Servicio Nacional del Trigo (SNT), creat l’any 1937, en plena Guerra Civil, va ser l’organisme encarregat de desenvolupar alguns aspectes essencials de la política governamental, ja que se li va atorgar el monopoli legal de la compra i de la distribució de tot el blat comercialitzat —després s’hi afegiren altres cereals— a un preu fixat per les autoritats.
Però la política agrària del primer franquisme va fracassar totalment. D’una banda, el col·lapse del comerç exterior estrangulà el proveïment de matèries indispensables, com els fertilitzants, la qual cosa repercutí directament en els rendiments. De l’altra, els baixos preus pagats per l’SNT van provocar que els petits productors, impossibilitats de defugir el control dels organismes oficials i sense poder accedir a les xarxes de corrupció, tendissin a disminuir la producció. En uns casos, aquests petits productors reduïren el seu excedent comercialitzable i fins i tot optaren per introduir l’autarquia també en la seva explotació; en molts d’altres, substituïren el blat per nous productes més ben pagats o menys controlats per les autoritats. Tot plegat va determinar una reducció de la producció i de la superfície conreada, i l’augment, a les àrees secaneres, de les extensions de terra destinades a l’aprofitament extensiu de la ramaderia. En l’estudi de la política agrària del primer franquisme caldria afegir també el retrocés que experimentà el procés d’especialització: a Catalunya, la superfície ocupada pels conreus arbustius i arboris i pels intensius va disminuir en el total del sòl conreat.
La política intervencionista i la corrupció de les autoritats franquistes van provocar l’aparició i l’extensió d’un mercat negre d’una magnitud equiparable en algunes produccions al mercat oficial. Els mitjans i grans propietaris, amb abundants recursos econòmics i polítics —disponibilitat d’excedents, llocs per a ocultar les collites, mitjans de transport, coneixement del mercat, relacions i influències polítiques—, van tendir a desviar una part de la seva producció cap al mercat negre, on aconseguien preus molt superiors als de taxa, com a conseqüència de l’escassetat. Així obtingueren beneficis extraordinaris, però també aguditzaren encara més la manca d’aliments en els circuits legals i agreujaren les condicions de vida de la majoria de la població, sobretot de les classes treballadores urbanes. També determinats grups de comerciants van procurar-se esplèndids beneficis amb l’estraperlo. Tanmateix, com ha apuntat Carles Sudrià, la mateixa incertesa inherent al mercat negre feia que els beneficiaris no fessin noves inversions per a incrementar la producció, fet que contribuïa al manteniment d’una oferta insuficient.
Blat venut al mercat negre. 1939-1953.
Els estudis realitzats sobre el sector cerealícola permeten concloure que entre el 1940 i els anys 1951-53 el percentatge de blat desviat al mercat negre a tot Espanya se situà, de mitjana, en el 52,45% del total comercialitzat. Parallelament, pel que fa a la comercialització en el mercat negre de l’oli d’oliva, els percentatges calculats només són lleugerament inferiors als del blat.Carlos Barciela ha assenyalat que els preus dels productes venuts a través de l’estraperlo van superar, com a mitjana, entre dues i tres vegades els preus oficials de taxa, tot i que les afirmacions en aquest àmbit són molt complexes, ja que els preus al mercat negre presentaven grans oscil·lacions. A les zones deficitàries allunyades de les àrees productores, els preus eren molt més elevats. Es coneixen casos d’adquisició de blat al mercat negre, a Barcelona i a Alacant, a preus deu vegades superiors als de taxa.
Josep Pujol ha estudiat la comptabilitat privada de les finques El Pradell, Soler i Moreta, situades a la comarca d’Osona, propietat de la família Abadal, i ha pogut comparar el preu mitjà del blat pagat per l’SNT i l’obtingut per aquesta família. Segons aquest treball, la màxima diferència entre els preus oficials de taxa i els aconseguits pels Abadal s’assolí el 1947, any en què aquests darrers foren més de quatre vegades superiors als primers. Tanmateix, cal tenir en compte que les xifres que recull la comptabilitat privada dels Abadal reflecteixen la remuneració mitjana total obtinguda per unitat de producte en la venda de la producció bladera i, per tant, no el preu obtingut al mercat negre, ja que una bona part de les collites va haver de ser venuda forçosament, almenys per cobrir les aparences, a l’SNT. Per tant, el preu obtingut al mercat negre fou netament superior al que recull la comptabilitat.
Les dades que la documentació sobre les propietats de la família Abadal proporciona pel que fa a altres cereals —blat de moro, ordi, civada— mostren una trajectòria similar a la del blat, amb diferències encara més acusades entre els preus oficials i els del mercat negre: els darrers probablement van superar entre sis i set vegades els primers en el cas de l’ordi i la civada, i entre dues i tres en el del blat de moro. Com ha assenyalat Pujol, la major diferència entre els preus oficials de taxa i els del mercat negre en les varietats de pinso en relació amb el blat il·lustra la política de l’SNT, sempre més favorable al conreu blader, en el context general dels baixos preus de taxa fixats per al conjunt de produccions cerealícoles.
Naturalment, el fenomen de l’estraperlo a l’Espanya dels anys quaranta —amb les enormes magnituds que va arribar a assolir en el cas de l’agricultura—, només fou possible, al marge de la política econòmica adoptada, gràcies a les característiques del règim franquista i a la situació social de la postguerra. Així, per exemple, s’ha comprovat que participaren activament en l’estraperlo des d’inspectors de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes fins a personatges del règim que seien al consell de ministres. Com denunciava la revista de l’Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) “Tú”, a l’abril del 1949, “la ‘gracia’ que tienen los grandes estraperlistas es que, aparentemente, todo lo llevan con gran legalidad. Se proveen de guías, de permisos, hasta de ‘personalidades’ más o menos auténticas”. També s’utilitzaven —segons la mateixa font— altres fórmules: “cargan un camión con 5 o 10 toneladas de trigo o de lo que sea y murmuran ante el control: Para el Colegio de Huérfanos (…) o para el Ejército, para tal o cual organismo. El del control no se atreve a protestar por miedo a perder la plaza tres o cuatro días después. Y como no quiere perderla, deja pasar al camión, que posiblemente no verá en los días de su vida ni un huérfano ni un soldado”. Així, doncs, els privilegis, la impunitat o la corrupció dels uns i el terror dels altres van constituir la base d’un fenomen únic en la història contemporània espanyola.