1939: any zero

Yo soy español, A. Serrano de Haro, Escuela Española, 11a edició, Madrid, 1953.

Col·l. part. / G.S.

Dos dies després de l’ocupació parcial de Lleida, el 5 d’abril de 1938, el general Franco signava la llei que abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i, quatre dies després, el 9 d’abril, a Burgos, era afusellat el líder nacionalista català Manuel Carrasco i Formiguera, quan feia vuit mesos que havia estat condemnat a mort. Arreu de la Catalunya ocupada començà la repressió contra els vençuts i la persecució contra la llengua i la cultura catalanes. Aparegueren els cartells que deien: “Si eres español, habla español”, “Habla el idioma del Imperio”, i les disposicions del ministre d’Ordre Públic, Severiano Martínez Anido, que prohibien l’ús en públic de la llengua catalana, foren aplicades. S’inicià la depuració, i les autoritats d’ocupació advertien que calia fer-la “sin olvidar el aspecto importantísimo de las actividades catalanistas”.

La repressió, amb els seus consells de guerra sumaríssims, s’estengué per tot el territori català ocupat. Es restablí el culte religiós, es reobriren les esglésies, però es feu en forma bel·ligerant. Tota la legislació del Parlament de Catalunya i les disposicions del govern català autònom, com la Llei de Contractes de Conreu i les col·lectivitzacions, quedaren sense efecte. Començaren també els actes de propaganda del partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

Ocupació del territori per les tropes franquistes. 1938-1939.

El primer acte falangista en territori català se celebrà en un petit poble del Segrià, Almacelles, el dia 2 de maig. Fou presidit pel coronel Darío Gazapo, cap de l’estat major de l’“Ejército de Aragón”, i “Consejero Nacional de Falange”. El coronel falangista advertí als catalans: “No os engañéis, la vida de España ha de ser muy dura. Todos hemos de hacer un sacrificio y Cataluña lo hará con cariño, y si no lo hace con amor, la obligaremos por la fuerza, que somos los más hombres, los más fuertes, los más gallardos del mundo, y yo me incluyo entre ellos porque también el 18 de julio, al igual que otros muchos, renuncié a todas las comodidades para lanzarme a los campos de batalla en espera que Dios me conceda la gracia de enviarme a las guardias sobre las estrellas”. El coronel acabà el seu discurs amb els crits de “¡Franco, Franco, Franco!, ¡Arriba España!, ¡Viva España!, ¡Viva el Caudillo!, ¡Viva Cataluña Española!”. Uns mesos després, el governador civil de Lleida, Juan Antonio Cremades y Royo, declarava: “Aquí no hay quien pueda intentar, ni aún siquiera con el pensamiento, atentar contra la unidad de la Patria, porque sobre él caerá inexorablemente el peso de la ley “.

El final de la guerra

El dia 11 de febrer de 1939, en ser ocupada la totalitat del territori del Principat per l’exèrcit del general Franco, acabava la guerra a Catalunya. A la resta del territori republicà, amb la major part del País Valencià i l’illa de Menorca, no acabaria oficialment fins el dia primer de l’abril següent. Amb l’acabament de la guerra, començava un nou període històric, que duraria fins l’any 1975, en morir el general Franco: l’anomenat període franquista.

L’acabament de la guerra fou rebut per la gran majoria de la població de la zona republicana amb alegria. Car significava el final dels bombardejos i de la fam, la fi de les tensions revolucionàries i de la persecució religiosa i el retorn dels soldats a la llar. Molts, des de feia temps, consideraven que la guerra era perduda. Però, també per una part de la societat, aquell final de la guerra era rebut amb una profunda preocupació, car representava, a més, la pèrdua de les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya i el començament d’una duríssima repressió i de l’exili.

Només cinc mesos després de l’acabament de la guerra d’Espanya començava la que seria la Segona Guerra Mundial, amb els grans triomfs de l’Alemanya nazi. Aquests triomfs contribuïren a consolidar el naixent règim franquista, el qual començava a crear un estat totalitari, semblant als de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista que li havien donat un suport decisiu durant la Guerra Civil espanyola.

El cost humà de la guerra pesà damunt de la societat dels Països Catalans. A Catalunya, les morts violentes causades per la guerra —d’acord amb els estudis de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i els realitzats pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya— es poden calcular en gairebé 60 000 persones (45 000 combatents; 5 000 víctimes dels bombardeigs, 8 500 víctimes de les diverses repressions a la rereguarda), a les quals cal sumar-hi unes 4 000 víctimes mortals de la repressió franquista de la postguerra i els morts en els camps de concentració nazi. La mort d’aquells 45 000 joves als fronts i els hospitals afectà moltíssim la composició i el futur de la societat catalana. Es desconeix el nombre dels combatents del País Valencià morts i el de les persones mortes a conseqüència dels bombardeigs, però consta que unes 4 700 persones foren víctimes de la repressió en la rereguarda republicana valenciana i unes 3 400 ho foren de la repressió franquista de la postguerra. I cal recordar la pèrdua de vides humanes a les Illes.

Un altre fet tingué incidència en el cost humà de la guerra: l’exili. Es calcula que des de Catalunya passaren a França unes 450 000 persones, entre combatents i civils, el 36% de les quals eren catalanes. Mig any després, la meitat aproximadament tornaren a Espanya. Uns 65 000 catalans continuaren a l’exili. La societat catalana, entre morts i exiliats, havia perdut unes 125 000 persones.

Amb aquest exili, Catalunya perdé una bona part dels seus quadres dirigents, polítics, socials i culturals. A l’exili es trobava el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, amb tot el seu govern; el president del Parlament de Catalunya, el president del Tribunal de Cassació, la gairebé totalitat dels dirigents dels partits d’esquerra i de centreesquerra i de les sindicals obreres. Eren també a l’exili, el millor filòleg català i president de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra; el millor prehistoriador català, Pere Bosch i Gimpera, rector de la Universitat Autònoma de Barcelona; l’exrector d’aquesta Universitat, el filòsof J. Serra i Húnter; l’arquitecte català més important, Josep Lluís Sert; el músic català més universal, Pau Casals; el pintor català més conegut mundialment, Joan Miró; els poetes Josep Carner i Carles Riba; el periodista i historiador Antoni Rovira i Virgili; l’historiador Ferran Soldevila; els metges Josep Trueta, F. Duran-Jordà, August Pi i Sunyer i Antoni Trias i Pujol; el filòleg Joan Corominas; els escriptors catòlics Josep M. Capdevila i Maurici Serrahima. També es veieren obligats a romandre a l’exili, on havien marxat l’any 1936, l’escriptor catòlic Carles Cardó, el periodista Gaziel i l’arquebisbe de Tarragona, el cardenal Vidal i Barraquer, al qual el govern franquista impedí que retornés a la seva seu i hagué de morir a l’exili, l’any 1943.

Al País Valencià, en acabar-se la guerra, foren relativament poques les persones que pogueren marxar cap a l’exili, car el camí de la frontera francesa era impedit per l’ocupació franquista de Catalunya. Només es podia intentar la fugida per un mar bloquejat per la marina franquista. Tanmateix alguns aconseguiren de marxar cap a l’exili, embarcant en els ports de Gandia, València i Alacant. Altres foren detinguts, en intentar-ho, i acabaren a les presons o als camps de concentració franquista, com el famós d’Albatera. Recordem els noms de Ricard Muñoz Suay, Ricard Blasco, Gonçal Castelló i el catedràtic de medicina i exrector de la Universitat de València, Joan Baptista Peset, que fou empresonat i, tres anys després, condemnat a mort i executat. Un altre grup de valencians que es trobaven a Catalunya, on residien o eren combatents de l’exèrcit republicà, havien aconseguit de passar la frontera francesa. Com Artur Perucho, Emili Gómez Nadal, Marí Civera, Carles Espià, Brauli Solsona, Josep Renau i Ernest Guasp. Es calcula que, en conjunt, s’exiliaren uns 10 000 valencians.

De les illes Balears marxaren també cap a l’exili un bon nombre de personalitats. Alguns es trobaven a la Península en produir-se l’alçament militar; altres havien aconseguit de fugir posteriorment de les Illes. Recordem els noms de Gabriel Alomar, Antoni Maria Sbert, Baltasar Samper, Ignasi Ferretjans, Francesc de S. Aguiló, Pere Oliver i Domenge, Bernat Jofre, Àngel Palerm, Josep Mascaró, Vicenç Guarner, Estanislau Ruiz Ponseti i els germans Marià i Nicolau Rubió i Tudurí.

Caràcter i abast de la repressió

Immediatament de ser ocupats els territoris republicans, començà la repressió contra els vençuts. Dotzenes de milers de persones foren empresonades i sotmeses a la jurisdicció militar, la qual jutjava fins i tot actuacions anteriors a la guerra que en el seu moment havien estat del tot legals.

Els tribunals militars, per mitjà dels consells de guerra sumaríssims, imposaven duríssimes penes. Molts milers de persones foren condemnades a llargues penes de presó, mentre d’altres eren sentenciades a mort, una bona part de les quals foren executades. Aquesta repressió es mantingué durant tots els anys de la immediata postguerra. Davant aquests milers d’execucions de la postguerra —com s’ha esmentat, unes 4 000 al Principat i unes 3 400 al País Valencià— cal recordar que en la zona republicana, d’ençà del mes d’agost del 1938, el govern havia suspès l’execució de totes les penes de mort imposades o que s’imposessin en endavant, llevat de les infligides en el cas de delictes comuns.

Un exemple de fins a quins límits arribà la repressió franquista, en la imposició i l’execució de penes de mort, és el cas de l’escriptor liberal i catalanista, Carles Rahola, el qual pel fet de no haver ocupat cap càrrec públic durant la guerra renuncià a marxar a l’exili, en ser ocupat la totalitat del territori català, al febrer del 1939, i romangué a la ciutat de Girona. Detingut immediatament, fou condemnat a mort, per haver publicat uns articles en català en els quals expressava la seva protesta pels bombardeigs aeris sobre les poblacions civils i per la intervenció dels italians en la guerra, i executat el dia 15 del mes de març.

A aquesta repressió s’hi afegí la procedent d’aplicar la Ley de Responsabilidades Políticas, del 9 de febrer de 1939, l’actuació del Tribunal Especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, creat l’any 1940, i les disposicions legals sobre la depuració de tots els funcionaris públics compresos els ensenyants i els de l’administració local, etc. Als Països Catalans aquesta repressió fou doble: la mateixa general que tenia lloc a tot el territori de l’estat espanyol i, a més, la que s’exercia contra aquelles persones que eren considerades catalanistes o valencianistes.

La repressió franquista contra els vençuts no es dirigí solament contra les persones que s’havien quedat al territori espanyol. Car, una vegada iniciada la Segona Guerra Mundial i vençuda França per l’exèrcit nazi, el govern del general Franco reclamà i aconseguí que les autoritats alemanyes li lliuressin el president Companys, que es trobava exiliat a la dita “França ocupada”. El govern franquista, a més, reclamà l’extradició d’altres refugiats que es trobaven exiliats a la zona dita “lliure”, que depenia del govern de Vichy, entre els quals es trobaven Ventura Gassol, Josep Tarradellas, Jaume Aiguader, Lluís Nicolau d’Olwer, Joan Peiró, Frederica Montseny i Eduard Ragassol. Tanmateix, malgrat que el Tribunal de Rion es declarà favorable a la concessió d’aquestes extradicions, el govern de Vichy, atenent les peticions del govern de Mèxic, les negà.

La mort de Lluís Companys

Fullet commemoratiu de l’afusellament de L. Companys, s.d.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Lluís Companys havia estat detingut al poblet de La Baule, a la Bretanya francesa, el 13 d’agost de 1940, pels homes de la Gestapo, que arribaren acompanyats d’agents franquistes. Després de tenir-lo uns dies detingut a La Baule, la Gestapo el traslladà a París, on fou empresonat en un local dels nazis i, després, a la presó de La Santé. La segona quinzena del mes de setembre Companys era traslladat de París a la frontera francoespanyola que divideix el País Basc.

Ja a Madrid, als calabossos de la Direcció General de Seguretat, va començar un nou calvari. Quedà rigorosament incomunicat, i en la seva persona es concentrà l’immens odi que sentien contra tot el que representava. El president Companys fou objecte de tota mena de mofes i maltractaments, colpejat, insultat, malferit.

El president arribava al castell de Montjuïc el 3 d’octubre. El 14 del mateix mes, a les deu del matí, en una sala del mateix castell, començà el consell de guerra sumaríssim d’oficials generals. El consell de guerra fou molt curt, ja que pràcticament no es presentà cap prova contra Lluís Companys. El fiscal militar, Enric de Querol i Duran, comandant del cos jurídic, l’acusà del delicte d’“adhesión a la rebelión militar”.

Abans d’acabar l’acte, el president del tribunal preguntà a Lluís Companys si tenia quelcom més a declarar. Amb una gran dignitat, serenament, amb un to de mitja veu, però amb fermesa i sense retòrica, ell es declarà plenament responsable de tota la seva actuació pública, com a dirigent polític i com a president de la Generalitat de Catalunya. “La història —remarcà— ens jutjarà tots”.

A la tarda d’aquell dia 14 d’octubre, les germanes de Lluís Companys anaren a casa el defensor, el capità Colubí. Per fi, cap a les nou del vespre, es presentà i, desolat, els va dir: “Ya pueden avisar a la funeraria…”. La pena de mort, dictada unes hores abans, havia estat confirmada pel govern. L’indult havia estat denegat. L’hora de l’execució del president havia estat assenyalada per a l’endemà de la condemna, a les sis del matí. Mentre esperava que es fes de dia, Companys, amb la comitiva que l’acompanyava, romangué al pati d’armes del castell. El piquet que anava a executar-lo era integrat per soldats d’infanteria. L’oficial s’acostà al president Companys per tal d’embenar-li els ulls i posar-lo d’esquena al piquet. Companys, però, amb un gest sobri i sense pronunciar ni un mot, refusà el drap i se situà de cara al piquet. Després, serenament, s’adreçà al piquet d’execució i digué: “Assassineu un home honrat”. Quan els soldats anaven a disparar llurs fusells, Lluís Companys cridà amb tota la seva força: “Per Catalunya!”. Aquestes foren les seves darreres paraules. Les mateixes que havia repetit mantes vegades durant la guerra, en adreçar-se als combatents i al poble català.

Una societat dividida

Als Països Catalans, l’alçament militar del juliol del 1936 només havia rebut el suport de grups molt minoritaris. Tanmateix, durant el curs de la guerra, la societat havia anat dividint-se entre partidaris de la República i del bàndol del general Franco. La situació caòtica i revolucionària que es produí com a reacció a l’alçament militar, havia possibilitat la repressió a la rereguarda republicana, les confiscacions i la persecució religiosa. I aquest fet havia anat decantant vers el camp franquista nombroses persones que, en iniciar-se la guerra, eren sincerament demòcrates. Per ells el triomf del franquisme representava el restabliment de l’ordre anterior al 1936, el retorn dels béns confiscats, el cessament de la repressió i la fi de la persecució religiosa, amb el restabliment del culte públic.

Algunes d’aquestes persones acceptaven els principis polítics i socials del nou règim franquista; la majoria, però, veien el nou règim franquista com un mal menor, enfront del que havia estat la situació en la zona republicana durant la guerra. Cal tenir present que aquestes persones, que havien viscut el fet de la repressió en la zona republicana, ignoraven del tot l’abast i el rigor de la repressió en la zona franquista, en molts casos igual i àdhuc més dura. A la postguerra, els mitjans de comunicació franquistes, els únics existents, exageraven moltíssim l’abast i la duresa de la primera, mentre que la censura franquista impedia que es conegués l’abast i la duresa de l’altra. Així, s’exaltava el comportament humà del bàndol franquista i es denigrava, utilitzant tota mena de mitjans, la situació viscuda a la zona republicana, sense que els responsables d’aquesta zona, perseguits, empresonats o a l’exili, poguessin defensar-se i restablir la veritat.

Aquesta divisió entre vençuts i vencedors havia de ser mantinguda pel règim franquista fins al final, com un dels seus fonaments. Mai no acceptà una autèntica política de reconciliació.

La divisió de la societat, però, també s’havia produït en els mateixos rengles republicans. Ja s’havia manifestat tràgicament en els Fets de Maig del 1937, a Catalunya. Aquesta divisió, que va perdurar durant molts anys, tant a l’exili com a l’interior, va facilitar la consolidació del règim franquista i va condicionar negativament l’eficàcia del moviment antifranquista, fins a la meitat dels anys seixanta, en què començà a desaparèixer.

L’intent de genocidi cultural

La escuela y la patria. Lectura para niñas, M. Santiago-Fuentes, ed. Hijos de S. Rodríguez, Burgos, 1940.

Col·l. part. / G.S.

Una de les primeres disposicions que prengué l’autoritat militar fou prohibir totalment l’ús de la llengua catalana a tot Catalunya, tant en la vida civil com en la religiosa. Com a conseqüència, l’idioma català, fins aleshores cooficial a la Catalunya autònoma, fou condemnat a desaparèixer dels llibres i periòdics, de la ràdio, de l’ensenyament i de tota mena d’impresos, rètols i anuncis, àdhuc de la predicació i de les pregàries públiques a les esglésies.

Així, la llengua catalana deixà de ser oficial a Catalunya i l’ús públic d’aquesta llengua fou del tot prohibit, i només quedà autoritzada en “el uso privado y familiar”, com declarava el ban d’ocupació signat pel general Álvarez Arenas. L’expressió pública de tota altra mena de catalanitat quedà interdita. Les corporacions, institucions o entitats que duien, en la seva denominació, el nom de Catalunya havien de substituir-lo per un altre. Així, per exemple, la Biblioteca de Catalunya passava a anomenarse Biblioteca Central. La mateixa plaça de Catalunya, de Barcelona, fou rebatejada amb el nom de “Plaza del Ejército Español”, bé que, al cap d’un temps, davant de les protestes que el fet aixecà tornà a designar-se amb el seu nom. El sol fet de parlar en català un funcionari, en hores laborals, podia ser motiu d’acomiadament immediat. La persecució contra la llengua i la cultura catalanes fou implacable. Així, centenars de milers de llibres van ser destruïts només perquè eren escrits en llengua catalana. Els noms dels carrers que tenien una significació de catalanitat o democràtica foren canviats. Les estàtues de les places i dels carrers que recordaven personalitats il·lustres de la història de Catalunya foren retirades. La depuració de funcionaris i mestres de tot Catalunya començà, i un dels motius per decretar llur expulsió era haver-se manifestat catalanistes.

Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco, Ed. del Fomento de la Producción Nacional, Bareelona, 1939.

AC / G.S.

L’intent de genocidi cultural tenia múltiples manifestacions, que abraçaven tots els aspectes de la cultura catalana. Es prohibien des dels impresos de qualsevol naturalesa redactats en català a l’ús de l’idioma en conferències, noms de pila, nomenclatura d’hotels, restaurants, marques comercials, fins i tot en la correspondència privada. El català també desaparegué de l’ensenyament, camp en el qual, a més, es feu una notable depuració del magisteri autòcton. En altres nivells de l’ensenyament se suprimí la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Escola Normal, i la cultura catalana fou exclosa de la Universitat de Barcelona. La llengua catalana també fou bandejada dels espectacles públics, com el cinema i el teatre. I la mateixa denominació de Catalunya hagué de desaparèixer en multitud de casos en què era utilitzada, igual que el símbol principal: la bandera. També es prohibiren institucions cabdals, com l’Orfeó Català o l’Institut d’Estudis Catalans, o manifestacions com els Jocs Florals de Barcelona.

Durant els primers anys de la postguerra, la persecució contra la llengua catalana fou tan intensa i total que un foraster podia visitar Barcelona, per exemple, sense que arribés a adonar-se que es trobava en un país que posseïa una llengua pròpia, mil·lenària, la qual, com s’ha dit, havia estat oficial fins al moment de ser ocupat per les tropes del general Franco.

A les Balears, aquesta persecució que havia començat a Mallorca el mateix moment en què va triomfar-hi l’alçament militar, al juliol del 1936, va estendre’s a Eivissa i, en acabar-se la guerra, a l’illa de Menorca, en ser ocupada per les tropes franquistes.

Al País Valencià, hi començà també la persecució contra la llengua catalana en la vida pública en ser conquerit per l’exèrcit franquista, bé que en alguns casos en fou permès l’ús, en la varietat valenciana, com a expressió merament folklòrica. Per exemple, en els llibres de falles.

El clima de l’època

El dia primer d’agost de 1939, quatre mesos després d’acabada la guerra d’Espanya, i més de sis mesos després d’ésser ocupada la ciutat de Barcelona per les tropes del general Franco, cessava de regir en aquesta ciutat el règim especial d’ocupació i, per tant, l’actuació de la “Jefatura de Fuerzas y Servicios de Ocupación de Barcelona”.

Hom podia suposar que amb la desaparició del règim especial d’ocupació s’acabaria, o almenys s’atenuaria, la persecució contra la llengua i la cultura de Catalunya. Hom podia creure que aquesta persecució havia estat fruit només d’una reacció violenta i apassionada, provocada pel fet que la immensa majoria dels catalans s’havien mantingut fidels al règim republicà durant la guerra i, per tant, en contra del franquisme.

Tanmateix, no fou així. Tot al contrari: la persecució contra la llengua i la cultura de Catalunya, l’intent de colonització i assimilació cultural, de despersonalitzar el poble català, continuaren amb la mateixa intensitat que quan havia començat. Els fets confirmaven que la colonització i la descatalanització eren objectius essencials del règim del general Franco i una de les causes fonamentals de la Guerra Civil.

Per a comprendre l’abast d’aquesta persecució, cal recordar les circumstàncies en què tenia lloc. Els franquistes vencedors de la guerra es trobaven en ple triomfalisme. La victòria sobre els vençuts havia estat rotunda, esclafadora, imposada sense cap mena de condicions. I aquesta victòria, una vegada aconseguida, era rubricada per les victòries que els exèrcits de Hitler aconseguien en la guerra mundial, desencadenada uns quants mesos després d’acabada la guerra d’Espanya.

Aquesta situació, general en tot el territori de l’Estat espanyol, a Catalunya va ésser agreujada encara pels fets següents: d’una banda, la invasió del territori català per milers de funcionaris forasters que ocuparen els càrrecs públics amb l’urc del qui arriba en un país conquerit a gaudir d’un botí de guerra; de l’altra, l’exclusió de tot funcionari català acusat d’haver manifestat simpatia pel moviment catalanista o de sentir poc fervor per la causa “españolista”, malgrat que fos conegut per la seva ideologia conservadora.

Els milers de funcionaris forasters que com una riuada envaïren Catalunya en acabar-se la guerra d’Espanya es comportaren, en general, com a conqueridors en un país reduït a la condició de colònia, i gairebé tots ells se significaren per llur odi contra la llengua, la cultura i les característiques nacionals de Catalunya, a la persecució de les quals contribuïren de manera destacada.

Exclosos de la funció pública els simpatitzants de la Lliga Catalana i els altres conservadors de tendència més o menys autonomista, la resta dels funcionaris en el territori català es van reclutar especialment entre els migrats rengles dels membres de Falange Española que vivien a Catalunya abans d’esclatar la guerra. També, d’entre els antics elements dels Sindicats Lliures, coneguts per llur “españolismo” i llur admiració pel general Martínez Anido, els quals passaren a ocupar, preferentment, càrrecs en els nous Sindicatos Verticales. I, finalment, entre els elements del Partit Radical dirigit per Alejandro Lerroux. Per als antics elements lerrouxistes que vivien a Catalunya, coneguts igualment per llur fervent “españolismo” així com per llur anticlericalisme, la postguerra fou un període molt fructífer: nombrosos càrrecs públics, tant en els organismes estatals, provincials i municipals, com en la premsa i la ràdio, a Catalunya, passaren a les seves mans, com a premi a llur constant “españolismo”.

Temps de multes i sancions

Malgrat les ordres dictades per les forces d’ocupació des dels primers moments que seguiren la conquesta de Barcelona, que prohibien que a Catalunya es continués utilitzant l’idioma català en rètols, anuncis, inscripcions, impresos, etc., nombroses persones i empreses es resistien a abandonar l’ús de l’idioma propi del país.

El nou governador civil de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, tot just arribat a la ciutat, davant aquesta situació començà a imposar fortes sancions econòmiques a tots aquells que incomplien les ordres esmentades. Algunes d’aquestes sancions van ésser publicades per ordre del mateix governador civil.

Per exemple, “La Vanguardia Española” del 29 d’agost de 1939 informava d’una forta penyora imposada a uns grans magatzems de Barcelona, i de les sancions i les destitucions decretades contra dos alcaldes de localitats de la província de Barcelona, per continuar utilitzant el “dialecto catalán”. Heus ací el text publicat per l’esmentat diari:

“Por los motivos que a continuación se exponen, han sido impuestas por el gobernador civil las siguientes sanciones:

Multa de 10 000 pesetas a la casa comercial titulada ‘La Saldadora’.

Multa de 1 000 pesetas y destitución del alcalde del Ayuntamiento de Teyá, por empleo del dialecto catalán en las comunicaciones oficiales.

Multa de 1 000 pesetas y destitución del alcalde de San Agustín de Llusanés, por lo mismo que el anterior”.

Al principi de setembre del 1939, el governador civil de Barcelona, González Oliveros, tornava a publicar una circular on ordenava que, en el termini de 15 dies, es donés compliment a les disposicions següents:

1. Desaparició de tota mena d’inscripcions, rètols i anuncis en llengua catalana en les façanes dels edificis de tota la província de Barcelona.

2. Prohibició d’utilitzar l’idioma català en els rètols de les botigues i indústries.

3. Prohibició d’utilitzar el català en tota mena de documentació utilitzada en relació amb el públic.

4. Prohibició del català en tota mena d’escrits, anuncis i documents d’entitats públiques i privades.

5. Prohibició del català en tota mena d’escrits i en els actes de totes les associacions i fundacions.

6. Prohibició del català en tota mena d’escrits en els serveis públics, sense excepció.

El governador civil, en la seva disposició, amenaçava els infractors amb la imposició d’unes sancions econòmiques d’una quantia notable, si hom té en compte el valor de la pesseta en aquell temps. Els infractors serien sancionats amb multa de 100 a 1 000 pessetes diàries, segons llur condició econòmica, per cada dia que demoressin fer desaparèixer els rètols, les inscripcions, els anuncis, etc., en llengua catalana. El governador civil, a més, excitava el zel dels denunciants, oferint-los una participació del 25% de l’import de les multes imposades.

Prohibició de l’ús del català a l’Església catòlica

La persecució contra l’ús de la llengua catalana per les autoritats d’ocupació de Catalunya no es deturà davant les portes dels temples. Les noves autoritats franquistes aplicaren també a la vida religiosa catalana la prohibició que el ministre d’Ordre Públic del govern de Burgos, general Severiano Martínez Anido, havia dictat per a tot el territori ocupat pels franquistes.

Com a antecedent d’aquesta persecució a Catalunya, cal tenir en compte el fet que anteriorment les autoritats franquistes, en ésser ocupat el territori d’Euskadi, havien prohibit que l’idioma del poble basc fos utilitzat en la vida religiosa d’aquell país.

En ocupar Barcelona, les autoritats franquistes exigiren que l’idioma català fos exclòs totalment de la vida religiosa a Catalunya. L’autoritat eclesiàstica d’aquell moment a Barcelona no s’oposà a aquesta imposició dels vencedors, malgrat que era totalment contrària a la tradició i a les normes de l’Església catòlica catalana, i contrària també a la doctrina general de l’Església catòlica. L’autoritat eclesiàstica d’aquell moment s’inclinà davant les exigències dels vencedors de la guerra, i, segons declarava un document oficial eclesiàstic que reproduïa la premsa franquista de Barcelona, accedia “gustosamente” a les exigències de les autoritats d’ocupació en contra de l’idioma del propi país. Algunes setmanes després, aquell mateix document oficial eclesiàstic era publicat en el Butlletí Oficial de la Diòcesi de Barcelona. A continuació se’n reprodueix cl text íntegre:

“NOTA DE LA VICARIA GENERAL DE LA DIOCESIS DE BARCELONA A LOS RECTORES DE LAS IGLESIAS A FIN DE QUE NO SE USE EN LOS ACTOS DE CULTO OTRA LENGUA VERNACULA (sic) QUE LA ESPAÑOLA.

A los reverendos rectores de Iglesias.

Accediendo gustosamente a las indicaciones que nos han sido hechas por las dignísimas Autoridades de esta Provincia, rogamos a los reverendos Rectores de iglesias, en la seguridad de que nuestro ruego será devotamente atendido, que en los actos de culto público que se celebren en sus respectivos templos no se use otra lengua vernácula que la lengua española.

El Vicario General, José M. Torrent, C.O.

Barcelona, 2 de marzo de 1939”

Ordres semblants foren donades a totes les altres diòcesis catalanes, bé que, segons sembla, no sempre en forma impresa i pública. Com a conseqüència d’aquesta ordre de les autoritats d’ocupació, acatada sense protesta per les autoritats eclesiàstiques del moment, la llengua catalana, que fins aleshores havia estat la llengua normal i habitual en la vida religiosa de Catalunya, era foragitada i substituïda per l’idioma dels vencedors. Per tant:

Quedava prohibit l’ús de la llengua catalana en tots els actes del culte en què era emprada la llengua del poble, fins i tot en les pregàries col·lectives de tradició popular, com rosaris, novenes, etc.

Quedava prohibida la predicació en llengua catalana a Catalunya.

Quedava prohibit l’ensenyament als infants del Catecisme en llengua catalana, tant a les escoles públiques i privades com en els temples i en les rectories.

No s’autoritzava la reaparició de cap de les nombroses publicacions periòdiques religioses, setmanals, quinzenals o mensuals, que en llengua catalana eren publicades a Catalunya abans de començar la guerra d’Espanya. Tampoc no era autoritzada la publicació de cap nou periòdic religiós escrit en llengua catalana. Si algun periòdic religiós anterior a la guerra, escrit en llengua catalana, s’atreví a reaparèixer en fou immediatament confiscada l’edició i ordenat que sortís en llengua castellana.

Quedava prohibida absolutament l’edició d’estampes i medalles amb escrits en llengua catalana.

Quedava prohibida absolutament l’edició i reedició de llibres religiosos —inclosos els de pregària— en llengua catalana. L’editorial catalana més important, dedicada a la publicació de llibres religiosos escrits en llengua catalana, es veié obligada a canviar la seva denominació Foment de Pietat pel nom d’Editorial Balmes i dedicar-se exclusivament a l’edició de llibres, opuscles i estampes en la llengua dels vencedors de la guerra d’Espanya.

En totes les associacions catòliques, quedava prohibit que s’hi emprés la llengua catalana en els actes públics i privats.

Però restava l’esperança

Davant aquella Catalunya de la immediata postguerra, el gran escriptor liberal català, Gaziel, que s’havia vist obligat a marxar a l’exili, l’any 1936, on continuava, constatava: “Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un cos trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana. Sí, hem perdut; Catalunya ha perdut”. I el mateix Francesc Cambó, també a l’exili on es trobava, declarava: “Aquesta vegada això serà pitjor que el 1714….”

Carles Riba, a l’exili, escrivia pel desembre del 1939 des de les pàgines de la “Revista de Catalunya”, que reprenia la seva publicació a París: “Durant la guerra civil dos fronts heterogenis s’han oposat violentament. Catalunya, com a personalitat col·lectiva, s’ha trobat inequívocament en un d’ells, contra els qui l’agredien com a tal; els catalans, però, s’han partit entre tots dos. Molt desigualment quant al nombre de la decisió última, és cert, però cal reconèixer que ha estat així, si es vol comprendre en el seu sentit històric el que ha passat i, més encara, el que ha d’ésser, i que ja és, l’evolució de la crisi. Dit altrament: també dins Catalunya hi ha hagut guerra civil”.

I, després d’analitzar com les circumstàncies havien provocat aquest diferent comportament dels catalans durant la guerra, amb vista al futur escrivia: “No importa, doncs, a quina banda de la lluita han estat els catalans; vencedors i vençuts, tots com a catalans han de refer llur esperança, cercar les noves formes de llur afirmació i de llur cooperació”.

També a l’exili, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, des dels primers moments havia alçat la seva veu reclamant la unitat dels catalans, enfront de la desfeta. Escrivia: “Per lluitar per altres ideals hi ha molta gent que treballa i lluita a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres. Per això més que mai, cal supeditar-ho tot a la seva defensa”.

Però totes aquestes veus no podien ser escoltades per la població de l’interior, sotmesa a la propaganda franquista antirepublicana i a la censura i la repressió. Només uns petits grups, en aquells anys de la immediata postguerra, emprenien el combat clandestí contra el franquisme. I alhora, en aquella societat catalana, al final de l’any 1940, en alguns dels sectors que havien acceptat el règim franquista, començava a aparèixer un primer desengany, el qual, però, no es podia fer públic. Així, el director de l’agència oficial de notícies italiana, Stefani, a Madrid, en un informe confidencial que trametia al Govern italià, escrivia que “nella Catalogna la situazione è sempre tesa: anche molti Catalani che al principio collaborarono col regime ora se ne sono allontanati e ritengano che solamente un’amplia autonomia possa risolvere il problema catalano che Madrid si limita a negare”.