L’exili i l’oblit

El 5 de febrer de 1939, un nombrós grup d’alts càrrecs de la Segona República Espanyola, encapçalat pel president, Manuel Azaña y Díaz, creuava la línia divisòria entre Catalunya i França, seguint la ruta entre la Vajol i les Illes. Si la sortida dels caps polítics de la República no va ser tan patètica com la de les prop de 460 000 persones que van envair la Catalunya del Nord pel coll d’Ares, el coll de Lilla, el Pertús o Portbou (els principals accessos utilitzats per a passar la frontera), en termes polítics tant el govern de la República com el govern català havien deixat d’existir, només eren un nom en un rètol, com el que havia vist el 1939 Antoni Rovira i Virgili a Agullana.

El col·lapse: 1939-1940

El govern català havia deixat d’existir en un moment indeterminat de l’estada de Lluís Companys a Agullana, entre els darrers dies de gener (a partir del 26 o el 27) i el 5 de febrer, quan va creuar la frontera. Oficialment, no es va comunicar mai que el president de la Generalitat hagués dissolt el govern; almenys, els dirigents del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) no en van reconèixer mai la dissolució i, ja en territori francès, van exigir una vegada i una altra la convocatòria d’una reunió del govern que no es produiria mai més.

Sense fons econòmics (les darreres reserves de la Generalitat havien estat lliurades al final del desembre del 1938 al ministeri d’Hisenda de la República), amb un president que, en termes polítics, suscitava el rebuig d’una bona part dels exiliats, amb les organitzacions polítiques i sindicals profundament dividides i el pes d’una derrota aclaparadora a l’esquena, l’exili català es presentava, en el millor dels casos, com una aventura col·lectiva i individual incerta.

Camp de concentració de Prats de Molló, 1939.

ATN

Amb més o menys dificultats, els càrrecs públics es van poder situar relativament bé segons les circumstàncies. A Perpinyà, Montpeller, Tolosa i París, Lluís Companys, els exconsellers i els principals funcionaris dels diferents departaments van començar una llarga i feixuga tasca d’auxili als milers de refugiats que omplien les platges, els edificis públics, les estacions de ferrocarril, els camps i les masies de la Catalunya del Nord i de tot el migdia francès. Ben aviat, des del mateix 5 de febrer de 1939, noms com Bram, Sant Cebrià, Agde, Seta, Argelers, Banyuls o el castell de Cotlliure, van ser coneguts pels camps d’internament dels republicans fugitius o pels centres disciplinaris on van anar a parar els elements més perillosos. Amb les residències per a intel·lectuals (la de Tolosa, organitzada pel Comitè Universitari d’Ajuda, encapçalat per Camil Soula; la de Roissy-en-Brie, on trobaren aixopluc Mercè Rodoreda i Gurgui, Francesc Trabal i Benessat, Xavier Benguerel i Llobet, Joan Oliver i Sallarès i d’altres; la d’Isle-Adam, refugi de Carles Riba i Bracons, Ferran Soldevila i Zubiburu, Josep Maria Capdevila i Balanzó) i els centres d’acolliment per als càrrecs polítics (diputats i alts funcionaris), com el de Montpeller, les restes de la Generalitat, és a dir, la presidència, amb l’ajut d’organitzacions internacionals (els quàquers —organitzacions britàniques—, la Creu Roja i d’altres), van intentar alleugerir la sort dels milers de refugiats en terres franceses.

Les xifres més aproximades a la realitat parlen, pel febrer del 1939, d’una massa de refugiats que devia oscil·lar entre les 440 000 i les 460 000 persones. En un informe oficial de la cambra de diputats francesa, citat per Daniel Díaz Esculies en el seu llibre Entre filferrades. Un aspecte de l’emigració republicana dels Països Catalans (1939-1945), els refugiats es distribuïen de la següent manera: 170 000 dones, nens i vells, 220 000 militars, 40 000 homes vàlids i civils i 10 000 ferits.

D’aquest exili immediat al final de la guerra, almenys pel que fa a la campanya de Catalunya, al desembre del 1939 havien tornat a Espanya 340 000 refugiats, majoritàriament via Irun. De la resta, el que es podria anomenar l’exili permanent, uns 12 000 es van traslladar a Mèxic (dels quals uns 3 000 eren originaris dels Països Catalans); uns 600 van viure a la República Dominicana, la majoria fins el 1945, i uns 350 catalans van viatjar a Xile. Molt més minoritària, encara que qualitativament important, va ser l’emigració a l’Argentina, Colòmbia, la Gran Bretanya i els Estats Units.

En termes generals, l’exili va ser un fenomen que va afectar tots els estaments professionals i socials de Catalunya: des de la pagesia fins als funcionaris públics; des dels professors universitaris fins als mestres; des dels treballadors manuals fins als estudiants. És difícil triar una mostra significativa per al conjunt de l’exili, però el petit món dels refugiats de Montpeller, a la tardor del 1939, permet fer-se una primera idea de l’heterogeneïtat de l’èxode republicà català. Segons Díaz Esculies, aquesta ciutat acollia 8 advocats i metges, 6 agricultors, 11 escriptors i funcionaris, 21 comptables i empleats, 16 mecànics i d’altres treballadors, 3 professors, 16 estudiants i 10 modistes.

Més enllà d’aquestes xifres (sobre un grup de 91 persones), les precisions són difícils. Joan Fuster, tot referint-se als escriptors i intel·lectuals, parlava de “gent de totes les generacions i totes les tendències”. En el món dels periodistes, segons Josep Maria Lladó i Figueres, “un vuitanta per cent dels periodistes de Catalunya és absent de la terra”. I, l’any 1949, es comptabilitzaven 121 metges exiliats, la meitat dels quals residien a Mèxic.

Una bona mostra del volum d’exiliats en el món de la cultura catalana és la relació que va fer Pompeu Fabra i Poch, el 26 de gener de 1939, dels concentrats a Agullana, Bescanó i Girona poc abans de passar la frontera. Entre els noms que hi figuren es poden mencionar els de Jaume Serra i Húnter, Carles Riba, Joan Oliver, Xavier Benguerel i Mercè Rodoreda, entre molts d’altres.

Un dels aspectes més remarcables dels primers mesos de l’exili, i que tingué continuïtat en la percepció d’aquesta emigració en els anys següents, va ser la fragmentació del món republicà: els catalans anaven per un costat, els republicans espanyols per un altre i els bascos els portaven ja a ambdós bastants mesos d’avantatge. No endebades, el camp d’internament d’Agde era conegut com el Camp dels Catalans, i la creació i la instal·lació de les residències per a intel·lectuals de Tolosa i de Roissy-en-Brie (no tant aquesta segona, ja que també hi van residir intellectuals castellans) van ser negociades per les autoritats catalanes, independentment de les accions dels dirigents republicans. En darrer terme, van ser els mateixos consellers de la Generalitat els qui van tractar directament amb les autoritats franceses els problemes dels refugiats, sobretot dels internats en els camps, i les possibles solucions.

No hi havia territori, no hi havia Estat, no hi havia governs. Per tant, se suposava que no eren vigents ni la Constitució del 1931 ni l’Estatut del 1932: quan els exiliats tornessin, en un futur més o menys immediat, a la Península Ibèrica, s’hauria de començar gairebé de zero. O potser no: potser calia entendre l’Estatut del 1932 com un mínim, a partir del qual es negociaria una nova relació entre Catalunya i Espanya. En els plantejaments divergents que suscità aquesta qüestió es troba una de les divisions polítiques i ideològiques fonamentals de l’exili català del 1939: la discussió entre els legalistes i aquells que consideraven superat el marc republicà. Aquesta, però, no va ser una simple ruptura entre nacionalistes i catalanistes i separatistes o independentistes. La frontera era més subtil i, en molts casos, confusa. Des de la separació radical fins a l’acceptació de la vigència de l’Estatut del 1932, hi havia tot un espectre de matisos molt importants: plantejaments confederals entre Catalunya i Espanya; confederacions a quatre bandes (Catalunya, Castella, País Basc, Galícia, i, en algun moment, Portugal); repúbliques federals i partidaris de l’aplicació del dret a l’autodeterminació, a partir d’un plebiscit popular, entre d’altres.

Localizació d’algunes institutions republicanes durant la retirada. Febrer del 1939.

Es vivia enmig del col·lapse polític, però els dirigents catalans van continuar actuant amb l’esperança d’un ràpid retorn a Catalunya. La unitat d’acció de tots els partits era impossible. Desaparegut el govern —en el qual, teòricament, hi eren tots representats—, no hi havia cap instància unitària. Entre les primeres iniciatives que es van posar en marxa, una vegada superada l’etapa d’emergència absoluta que havien representat els primers mesos del 1939 a França, la més destacable va ser una enquesta sobre el futur de la Generalitat i el seu president. Aquesta gestió sorgí de les files d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i anava destinada a la resta de partits polítics i personalitats independents. Les respostes van ser desiguals, però molt indicatives dels moments de confusió que es vivien: dins el consell directiu d’ERC, una minoria significativa demanava la renúncia immediata del president Companys, militant com ells d’ERC; personatges com Claudi Ametlla i Coll, Amadeu Hurtado i Miró, el comte Joan Antoni de Güell i López, i Pau Romeva i Ferrer, d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), manifestaven la seva voluntat de donar suport a un organisme unitari, sota l’advocació de la Generalitat, sempre que Companys no hi fos present. Finalment, es va acceptar la creació d’un consell assessor de la presidència de la Generalitat, el qual, hipotèticament, havia d’actuar en el futur com el nucli d’un nou govern català. Per altra banda, amb el consell (format per Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Santiago Pi i Sunyer, Josep Pous i Pagès i Jaume Serra i Húnter) semblava que es podria eixamplar la base d’actuació de la Generalitat a l’exili, creant un clima d’entesa que, en aquells moments, era inexistent. Aquest consell assessor, juntament amb les negociacions amb el govern de la República sobre els temes econòmics i l’organització de l’ajuda als refugiats, va ser la principal activitat dels representants institucionals.

De fet, no hi va haver temps per a gaires coses més. L’inici de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, l’ocupació de París per les tropes nazis, amb la consegüent derrota francesa i la creació de la zona lliure de Vichy, van provocar un tomb radical en la vida dels exiliats catalans en territori francès. Per començar, els caps més destacats de la política catalana van ser víctimes d’una persecució implacable, deguda en bona part a les excel·lents relacions establertes entre els alemanys, les autoritats franquistes i els col·laboracionistes de Vichy. La vida pública dels refugiats i les comunicacions entre els nuclis de catalans dispersos pel migdia de França van quedar pràcticament paralitzades. L’afusellament de Lluís Companys, lliurat pels alemanys a les autoritats espanyoles a l’octubre del 1940, va deixar molt clar el tracte que, previsiblement, podrien rebre els alts càrrecs republicans que caiguessin en mans dels franquistes.

A mesura que les amenaces de les autoritats franceses de Vichy s’anaren valencià va ser, en definitiva, la seva dispersió, que el va portar a quedar integrat (i dissolt, amb excepcions molt concretes) en els marcs més generals dels exilis català i republicà.

El camí de l’exili

Sortida de diverses personalitats cap a l’exili al començament del 1939.

Durant les primeres setmanes del 1939 el front de guerra a Catalunya s’esfondrà definitivament. Mentre les tropes franquistes avançaven sense trobar gairebé resistència, a la rereguarda catalana s’iniciava el camí de l’exili amb l’èxode massiu de ciutadans. Personalitats polítiques i institucions tractaren d’establir un cert ordre en l’evacuació per tal de mantenir uns instruments de govern que poguessin eventualment ser repatriats en cas de contraofensiva o a través de l’anada a algun dels territoris, encara sota control republicà. Però ràpidament això es revelà impossible. Les notícies de la magnitud de la derrota i l’actitud presa per les autoritats franceses de desarmar els combatents que creuaven la frontera massivament feren perdre tota esperança de poder continuar la lluita, i la major part d’institucions anaren desapareixent a banda i banda dels Pirineus. Mentrestant, les famílies dels polítics significats abandonaven el país, confoses sovint entre l’allau de refugiats que es dirigia cap a la frontera per evitar esdevenir hostatges dels vencedors. Entre les particulars odissees d’aquestes famílies destaca la rocambolesca ruta seguida per Enric Canturri, diputat al Parlament de Catalunya i alcalde de la Seu d’Urgell. Entre el 20 i el 23 de gener, Canturri feu tres vegades la ruta Puigcerdà-Bàrcelona-Puigcerdà per evacuar els seus familiars. El 24 de gener marxà a la Seu d’Urgell per deixar en ordre els seus assumptes, recollir objectes de la seva mare i facilitar la sortida d’uns amics per la Tor de Carol. Entre el dia 25 i el 10 de febrer, en què passà a França definitivament, mentre tot Catalunya era ocupada, E. Canturri continuà efectuant gestions públiques i privades, fins a quedar a un pas de no poder escapar.

La política de l’exili: entre Londres i Mèxic (1940-1945)

El Dr. Trueta, R. Perera, C. Pi i Sunyer. F. Vergés i J.M. Batista i Roca, a la Constitució del Consell Nacional de Londres, juliol del 1940.

ACPS / G.S.

La caiguda de França no tan sols va representar una tragèdia individual per a molta gent; també va significar la paralització absoluta de qualsevol mena d’iniciativa política que la presidència de la Generalitat a l’exili es proposés portar a terme. En aquests moments de col·lapse definitiu es va decidir, a Londres, crear i estructurar un nucli polític que assumís, provisionalment, la tasca política de la presidència de la Generalitat i es presentés com l’aglutinant de tots els esforços dels exiliats catalans per tornar a Catalunya.

El Consell Nacional Català —o de Catalunya, o de Londres— va quedar formalment constituït el 29 de juliol de 1940, en una reunió celebrada a Londres. Carles Pi i Sunyer, Pere Bosch i Gimpera i Josep Maria Batista i Roca van ser els encarregats de presentar el nou organisme unitari, que volia assegurar l’actuació política dels exiliats després de la caiguda de França, quan, com a resultat, les institucions catalanes a l’exili no podien actuar. El tret programàtic més important del Consell va ser la voluntat de mantenir una continuïtat jurídica i nacional en un món canviant, en una Europa constituent. És a dir, es va llançar pel camí del federalisme europeu (la qual cosa representava anar més enllà de les aspiracions i les possibilitats de l’estatut del 1932), perquè, l’any 1940, en els pitjors moments de la guerra per als aliats, qualsevol projecte de futur europeu era possible.

Centres i agrupacions catalans a l’exili. 1939-1959.

Un altre tret essencial d’aquest Consell va ser la seva posició, per omissió, respecte als partits polítics i al passat històric més recent. El Consell tenia el suport majoritari dels catalans residents a Londres i d’una xarxa formada per les anomenades comunitats catalanes dels diferents països americans. Aquestes eren, generalment, col·lectius amb caràcter de suprapartit polític, que es definien com a centres culturals i d’opinió, i, encara que es van estendre per tot el continent americà, van tenir un pes indiscutible en països com Mèxic, Argentina, Colòmbia o Xile. Paral·lelament a les comunitats, es va organitzar una important xarxa de casals, associacions, agrupacions, clubs i d’altres entitats similars, amb la intenció que fessin de delegacions del Consell Nacional a Amèrica.

La idea de suplantar el paper que, teòricament, havien de fer els aparells dels partits polítics catalans va representar un problema per al Consell. Ni ERC ni el PSUC estaven disposats a cedir el seu protagonisme en la política de l’exili i la de l’interior. Aquestes dues organitzacions —que, en principi, disposaven de millors instruments per a actuar en plena clandestinitat i, a la vegada, reivindicaven el seu paper hegemònic en el marc de les institucions catalanes— van interpretar de seguida que el Consell volia prescindir dels partits polítics i van actuar en conseqüència.

Fullet i targeta d’invitació per a l’exposició Thirty Catalan Paintings feta al Casal Català de Londres, 1942.

ACPS / G.S.

El Consell Nacional de Londres, amb el suport dels sectors pisunyeristes del continent americà, va funcionar plenament fins a l’estiu del 1942, en què va esclatar una crisi inesperada. Pel juliol d’aquell any arribà a Mèxic una de les darreres expedicions de refugiats procedents de la França de Vichy. Entre els nouvinguts hi havia Miquel Santaló i Parvorell, exalcalde de Girona i exconseller de la Generalitat, el qual va declarar que portava un document signat per Josep Irla i Bosch pel qual el president de la Generalitat delegava la seva representació oficial en ell, a fi que reorganitzés les forces polítiques a l’exili al voltant d’un nou consell assessor de la presidència catalana. Aquestes declaracions de Miquel Santaló van ser enteses a Londres com una desautorització oberta i oficial d’Iria al Consell Nacional. Davant el risc de dividir encara més el panorama polític de l’exili i la manca d’acord amb els exiliats de Mèxic, el Consell va decidir la seva autodissolució.

“Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials”, núm. 1, Perpinyà, gener del 1945.

Col·l. R. Surroca / G.S.

La crisi del 1942 va ser important perquè va demostrar que els partits polítics catalans a l’exili començaven a aixecar el cap després del desastre bèl·lic. Esquerra Republicana havia traslladat la majoria dels seus dirigents a Mèxic i era controlada per un nucli de polítics legalistes, és a dir, partidaris de la restauració de la Constitució del 1931 i l’Estatut del 1932 com a pas previ per a una nova negociació. Aquest nucli dirigent es va oposar a la tasca del Consell Nacional i de les comunitats catalanes, en la mesura que aquests organismes representaven una alternativa real a la política oficial catalana controlada pels partits. El PSUC, per la seva banda, havia culminat el procés de bolxevització i integració en les estructures del món comunista (Tercera Internacional, i d’altres) i defensava la presència aconseguida durant la Guerra Civil en les institucions catalanes. El sector socialista en desacord amb l’orientació del partit se’n va separar i va donar lloc, ja després de la Segona Guerra Mundial, al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), una nova organització que recollia antics militants del PSUC, del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i altres d’independents.

El món del nacionalisme més o menys radical estava representat per Estat Català, encara que molt reduït en nombre de militants i capacitat de maniobra, i el Front Nacional de Catalunya (FNC). Aquest partit, fundat a la Catalunya del Nord, volia ser en els seus orígens un suprapartit que, amb una nova política no vinculada als fets i decisions de l’etapa de la Guerra Civil, dirigís la lluita contra el franquisme. La importància del Front va estar tant en els seus plantejaments polítics com en l’excel·lent estructura clandestina que va desenvolupar a Catalunya i a la frontera. Durant la Segona Guerra Mundial, va mantenir oberts els contactes entre l’interior i l’exili (algunes vegades, via Lisboa, amb l’ajuda del servei secret britànic), i per al Consell Nacional de Londres va ser, pràcticament, l’única font d’informació sobre la situació a l’interior.

“El Poble Català”, Mèxic, 11/12-1944.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Quan, al començament del 1944, Carles Pi i Sunyer va decidir de reactivar el Consell Nacional, després de constatar que la maniobra de Santaló a Mèxic no havia estat dirigida cap a la creació de la delegació presidencial, sinó per a boicotejar el Consell, el context polític de l’exili republicà i també l’internacional havien canviat força. A Mèxic, els partits republicans espanyols, a partir del 1942, havien començat a reorganitzar-se i a contactar amb altres forces polítiques per establir una entesa. Acción Republicana Española, Izquierda Republicana o el mateix Partido Socialista Obrero Español (PSOE), de la mà d’lndalecio Prieto Tuero, es van posar a moure els peons davant el que semblava el final imminent de la guerra mundial. En l’àmbit català, ERC intentà mantenir-se al capdavant de totes les maniobres i els pactes amb altres forces i, sobretot, assajà de deixar al marge el PSUC.

“Jocs Florals de la Llengua Catalana” organitzats pels catalans de Colòmbia, Bogotà, 1945.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Internacionalment, però, les coses havien variat molt des de la fundació del Consell Nacional al juliol del 1940. Cada vegada es feia més evident que no es produiria una intervenció militar aliada a Espanya i que, per tant, la dictadura franquista no cauria víctima de la Segona Guerra Mundial. L’única via possible per al restabliment del règim democràtic era la negociació política i la pressió internacional. Aquests nous plantejaments van fer canviar de manera radical les estratègies i les opcions polítiques. Els republicans espanyols van optar per mantenir amb tota fermesa la validesa dels textos constitucionals dels anys 1931-32, dificultant qualsevol entesa amb el Consell Nacional, cosa que la direcció d’ERC a Mèxic va saber aprofitar per a prendre el protagonisme al nucli de Londres. En segon lloc, els dirigents catalans van decidir apropar les seves posicions a les dels republicans espanyols, en el marc de l’ofensiva dels exiliats espanyols davant la recentment creada Organització de les Nacions Unides (ONU). Semblava clar que, si es volia que la causa republicana triomfés, calia presentar un pla d’actuació realista, que mantingués el caràcter més moderat del programa republicà i, si calia, arribés a pactar amb sectors monàrquics més o menys representatius.

Al final del 1944, l’activitat política a l’exili es va tornar a concentrar a París. Va ser el principi de la fi del Consell Nacional de Londres, que durant gairebé quatre anys, amb algunes interrupcions, havia intentat dirigir la política de l’exili català cap a posicions federals, socialdemòcrates i europeistes.

Un dels trets característics de l’exili en aquests primers anys, els més durs, va ser el manteniment i l’impuls de tota mena d’iniciatives culturals que permetessin fer conèixer al món el cas català i la seva cultura. Revistes, orfeons i societats corals, editorials, jocs florals o institucions, tot valia per tal de mantenir uns mínims canals d’expressió i cohesionar el món de l’exili. Pel que fa a les revistes, les iniciatives es multiplicaren ben aviat i arreu: des de la creació institucional de la “Revista de Catalunya”, passant per la munió de publicacions editades a Mèxic i en altres països d’Amèrica Llatina, fins a la revifalla de les revistes impreses a França després de la Segona Guerra Mundial.

Més complicada, per raons òbvies, fou l’aventura editorial, l’edició més o menys regular de llibres i obres en català. Tot i les dificultats, algunes iniciatives van cobrir les expectatives més optimistes i es van convertir en un punt de referència; aquest és el cas de Bartomeu Costa-Amic i la Biblioteca Catalana ó el treball d’Avel·lí Artís i Balaguer i les Edicions Catalònia, tots dos a Mèxic. A París, Buenos Aires, Xile i altres països, també es va intentar tirar endavant algunes iniciatives editorials que, en molts casos, no van anar més enllà de les autoedicions de textos particulars o d’associacions i grups que actuaven en aquelles contrades.

Carles Pi i Sunyer

C. Pi i Sunyer i la seva muller, C. Cuberta. Londres, 1943.

ACPS / G.S.

Carles Pi i Sunyer, exministre de Treball, exconseller primer del govern català i exalcalde de Barcelona durant el període republicà, va sortir de Catalunya el 5 de febrer de 1939, com a conseller de Cultura del darrer govern de la Generalitat (1937-39). A l’abril del 1939 es va traslladar com a representant de la presidència de la Generalitat a Londres. De la primera etapa del seu exili (1939-48), cal destacar els contactes amb el Foreing Office britànic i amb intel·lectuals i professionals del país, el PEN Club, els comitès d’ajuda als refugiats, etc. Va fundar i presidir el Consell Nacional de Londres (o Consell Nacional de Catalunya) i va ser el representant oficial de la Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles (JARE) a les illes Britàniques. L’any 1945 va rebre l’encàrrec de Josep Irla, president successor de Companys, de formar el primer govern català a l’exili. L’any 1952 es va traslladar a Veneçuela, on es va dedicar, fonamentalment, a treballar en el camp de les investigacions històriques i l’organització econòmica del país, i on va escriure la majoria dels volums de les seves memòries.

Canvis polítics i el govern a l’exili: 1944-1948

L’arribada de Josep Tarradellas i Joan a París, al novembre del 1944, provinent de Suïssa —on s’havia refugiat el 1942—, va canviar radicalment el rumb de la política catalana a l’exili. Certament, no es pot atorgar tot el protagonisme a una sola persona, perquè el context internacional empenyia cap a posicions cada vegada més realistes i moderades respecte al futur espanyol, però Tarradellas va saber copsar aquests canvis i va maniobrar per tal de tornar la política catalana a les mans dels qui tradicionalment l’havien dirigida, és a dir, ERC i, en concret, ell mateix, Joan Sauret i Garcia, Antoni Rovira i Virgili, Antoni Maria Sbert, Josep Andreu i Abelló i alguns altres.

La clau interna del canvi en la política catalana estava en els problemes de disponibilitat i dedicació d’uns i altres. Tarradellas disposava de tot el temps del món per a dedicar-se a la política. Pi i Sunyer, com la majoria de polítics exiliats, havia de complir una jornada laboral concreta i només després d’aquesta podia dedicar-se a la política catalana. Fins i tot el mateix president de la Generalitat, Josep Irla, depenia de la seva fàbrica de suro a Cogolin i només es desplaçava a París quan era estrictament necessari. Un argument tan senzill com aquest resulta bàsic per a entendre el desenvolupament de la política catalana entre el 1945 i el 1954, amb el benentès que aquest estava fortament condicionat per l’evolució internacional.

En menys de dos mesos, Josep Tarradellas va aconseguir el que no havia aconseguit ningú: la unitat aparent dels partits polítics catalans. Així, el 6 de gener de 1945 es presentà Solidaritat Catalana, un organisme unitari que agrupava totes les forces catalanes, menys els comunistes (fins i tot s’hi integrà el Front Nacional, el principal aliat de Carles Pi i Sunyer a França i a l’interior). La maniobra estava dirigida directament contra el Consell Nacional de Londres i l’objectiu era treure-li tota mena de legitimitat i representativitat. En aquest punt, Pi i Sunyer va fer un gir cap al realisme polític. Amb els canvis internacionals i la relativa consolidació del règim franquista, s’esvaïen les esperances d’una solució ràpida al problema espanyol. La dinàmica política que havien generat les comunitats catalanes i els grups pisunyeristes havia desbordat el mateix Pi i Sunyer i la línia política del Consell.

El pas decisiu es va produir al maig del 1945, quan Pi i Sunyer va poder viatjar a França per assistir al congrés d’ERC. Quan tothom esperava la ruptura entre aquest polític i el partit, el primer es va pronunciar a favor de la Constitució del 1931 i de l’Estatut del 1932, sense renunciar, però, a l’exercici del dret a l’autodeterminació en un futur més o menys remot.

El nou rumb va implicar la fi del Consell Nacional de Londres, que va ser dissolt oficialment poc temps després, i un tomb radical en l’evolució política de l’exili català. Les circumstàncies internacionals, completament desfavorables als interessos dels republicans, exigien una modificació dels plantejaments, i Pi i Sunyer va ser prou intel·ligent per a entendre la necessitat d’aquest canvi; és a dir, va ser realista.

De la nova situació política, se’n van derivar tres conseqüències importants. En primer lloc, en el viatge que Pi i Sunyer va fer a França, al maig del 1945, a més d’apropar posicions amb el seu partit, va rebre l’encàrrec oficial del president Irla de confeccionar el primer govern català a l’exili, en el qual Pi ocuparia el càrrec de conseller primer. En segon terme, i després d’acceptar la missió, el Consell Nacional de Londres, amb l’acord de tots els seus integrants, es dissolgué al juny del 1945, després de considerar que les noves circumstàncies en feien innecessària l’existència. En tercer lloc, les dues decisions anteriors van significar la fi de les comunitats catalanes a Amèrica. Amb la recuperació del paper dels partits polítics, els canvis sociològics en el món dels exiliats, les noves perspectives i, sobretot, la dissolució del Consell Nacional, les comunitats van anar perdent protagonisme fins a desaparèixer pràcticament del paisatge de l’exili.

La intenció inicial de Pi i Sunyer en rebre l’encàrrec de formar un govern català a l’exili fou la de crear un gabinet representatiu i d’àmplia base (amb els partits polítics, les comunitats catalanes i diversos elements del Consell Nacional, com Josep Maria Batista i Roca i Josep Trueta i Raspall), però aquesta temptativa va fracassar a causa de les maniobres de diferents partits polítics i la negativa de bona part dels personatges políticament independents a participar-hi. Finalment, pel setembre del 1945, Josep Irla va formar un govern molt més reduït, encapçalat per ell mateix, amb la presència d’ERC (Pi i Sunyer, Rovira i Virgili) i del PSUC (Joan Comorera i Soler), Pompeu Fabra i Josep Carner i Puig-Oriol.

Aquest primer govern va ser ampliat al març del 1946, amb l’entrada de Manuel Serra i Moret (MSC), Pau Padró i Cañellas (Unió de Rabassaires) i Francesc Paniello i Grau (Estat Català). Aquesta ampliació va néixer amb problemes. Joan Comorera es va oposar radicalment a la incorporació de Serra i Moret i només la va acceptar per acatament a Josep Irla. Les males relacions entre els dos polítics mentre van conviure al govern van convertir-se en un pes excessivament feixuc per a la tasca institucional. Un segon problema va ser la renúncia immediata de Francesc Paniello, resident a Mèxic, a causa del veto que Estat Català a França va imposar a la seva participació en el govern.

El gabinet català va subsistir fins el 1948, marcat per tres problemes fonamentals: el divorci entre l’interior i l’exili, les relacions polítiques i econòmiques amb els governs republicans, i els canvis del context internacional. Les polítiques que se seguien a l’interior i a l’exili, sobretot des del 1945, havien començat a prendre camins divergents, cada vegada més allunyats l’un de l’altre. A Catalunya, el consell nacional de la Democràcia Catalana (l’anomenat comitè Pous i Pagès) no va voler reconèixer el govern a l’exili, amb l’argument que no podia representar els interessos dels catalans sotmesos al règim franquista per una raó tan òbvia com era l’allunyament físic i els problemes d’informació i comunicació que d’aquest fet es derivaven. Això explica, en part, que la constitució i ampliació del govern català tingués molt poc ressò a Catalunya.

El segon problema eren les relacions polítiques i econòmiques amb els governs republicans. El govern català no tenia cap mena de capacitat financera des que, al final del 1938, havia lliurat els darrers fons al govern Negrín. Les negociacions amb els republicans per tal d’aconseguir recursos econòmics per a l’activitat institucional van ser llargues i penoses i, en més d’una ocasió, humiliants, i el govern català va quedar pràcticament incapacitat per a mantenir una mínima infraestructura i tirar endavant algunes iniciatives culturals (com la publicació de la “Revista de Catalunya”). En darrer terme, els canvis en el context internacional, amb la lenta acceptació del règim franquista i els intents per apropar les posicions entre republicans i monàrquics, com a alternativa real al franquisme, van acabar de condemnar l’exili espanyol i l’esperança d’un retorn del règim republicà a la Península.

Aquesta situació de paràlisi es va mantenir fins al novembre del 1947, en què Carles Pi i Sunyer va presentar la renúncia per raons personals i professionals. Darrere seu va venir la dimissió de Manuel Serra i Moret i, al gener del 1948, les renúncies de Josep Carner i Pompeu Fabra. El primer i darrer govern català a l’exili quedava dissolt dos anys després de la seva formació.

Cap a l’oblit: 1948-1954

Els darrers anys de l’exili polític català —entès com aquell que es va iniciar l’any 1939 i que fou protagonitzat pels dirigents de l’època republicana— van estar marcats per la lenta i imparable decadència, el desencís, la inoperància i, finalment, l’oblit. Aquest procés era inevitable, ja que l’objectiu fonamental dels exiliats de 1939, el retorn més o menys immediat a Catalunya, es va anar difuminant a mesura que el context internacional canviava (a favor del règim franquista) i l’oposició política i social a Catalunya actuava amb una major independència de criteri davant les consignes de l’exterior.

La majoria de partits polítics a l’exili s’havien anat quedant reduïts als seus dirigents i a uns quants militants més o menys fidels. Les organitzacions amb caràcter de suprapartit havien desaparegut (cas de les comunitats catalanes) o només es representaven a si mateixes en l’afany de mantenir la puresa i la radicalitat dels seus principis, cosa que les allunyava de posicions més realistes. A més, una bona part dels antics dirigents s’havien retirat de tota actuació pública per problemes d’edat, de salut, personals o professionals, o bé havien tornat a Catalunya o havien mort.

En termes biològics, l’any 1954 va marcar una primera frontera, un límit cronològic molt definit. En el camp de la cultura, aquesta fractura es pot veure amb força claredat. Pompeu Fabra i Antoni Rovira i Virgili havien mort l’any 1948. Joaquim Xirau havia traspassat, a Mèxic, al poc temps d’arribar-hi. D’altres havien tornat a la Península en els primers anys quaranta: Carles Riba, Ferran Soldevila, Maurici Serrahima i Bofill. Joan Oliver, instal·lat a Xile, tornà a Catalunya al final d’aquella dècada. Pere Bosch i Gimpera havia canviat les seves preocupacions inicials sobre Catalunya i el “problema d’Espanya” per la dedicació a les qüestions professionals i a les responsabilitats que li exigia el càrrec de director de la divisió d’humanitats de la UNESCO. Avel·lí Artís morí a Mèxic abans d’acabar la primera dècada de l’exili.

Paral·lelament, les preocupacions per l’exili polític, pel futur de Catalunya o per la tragèdia de l’èxode, foren substituïdes per les necessitats professionals i vitals més immediates. Cada vegada més, el testimoniatge del cas de Catalunya va adquirir un to més simbòlic, més resistencial, més residual. A mesura que, a l’interior, s’afermava una certa recuperació dels àmbits culturals catalans —limitada, qualitativament i quantitativament, però real—, el record de l’exili s’anava diluint.

D’altra banda, les relacions entre els successius governs republicans (des de Rodolf Llopis i Ferrandis a Alvaro de Albornoz) i els partits catalans foren especialment dolentes, i no anaren gaire millor els contactes amb els bascos, que van motivar el trencament de l’entesa entre ERC i el Partit Nacionalista Basc (PNB) l’any 1952.

Les relacions entre els nuclis exiliats a França i a Mèxic, els dos països on es mantenien més actius, almenys en l’àmbit de la discussió sobre el futur de les institucions catalanes, també es van fer cada vegada més difícils. Al país americà, un nou Consell Nacional Català es presentà com el successor del Consell de Londres i exigí un tomb radical en les actuacions dels diferents partits davant el problema institucional. Per altra banda, de totes les forces catalanes, només ERC mantenia una mínima activitat de dirigents i insistia una i altra vegada en la seva voluntat de no perdre la majoria parlamentària aconseguida durant la República. Des d’aquesta òptica, qualsevol solució al problema institucional requeria, necessàriament, l’acceptació que en fes ERC. No eren del mateix parer altres organitzacions polítiques com l’MSC, Estat Català o el Front Nacional, les quals, a més de rebutjar el pretès dirigisme d’ERC, reivindicaven alguna mena de solució que estigués estretament lligada a les actuacions a Catalunya.

L’exili havia entrat en un carreró sense sortida en la mesura que el seu objectiu principal, el retorn immediat a Catalunya, havia quedat pràcticament descartat. En aquestes condicions, era molt difícil que qualsevol activitat a l’exterior tingués una incidència rellevant a Catalunya, on l’oposició antifranquista s’organitzava d’acord amb les condicions internes i no segons les directrius de l’exili.

A més a més, durant la dècada dels anys cinquanta va començar el degoteig d’exiliats provinents de l’interior, que no havien marxat l’any 1939 i que havien mantingut una important activitat política contra el franquisme. Si bé, en els seus inicis, aquest fenomen no semblava perceptible, va ser el punt d’arrencada d’un canvi decisiu en l’exili del 1939. Aquest nou exili no solament es va definir com a polític, sinó que també va tenir molt de professional i d’acadèmic. Estudiants, llicenciats universitaris i treballadors qualificats marxaren a l’estranger a buscar noves oportunitats. Aquesta barreja va acabar de diluir l’exili del 1939, restant-li una bona part de la seva càrrega històrica, de testimoni de l’etapa republicana. A tot això calia afegir el fet que molts fills d’exiliats (que havien sortit de menuts de Catalunya) no s’incorporaren directament a la militància política, sinó que optaren per cercar sortides professionals en els països d’acolliment. En aquest sentit, l’exili es va anar convertint en emigració, va anar perdent les seves connotacions més obertament polítiques i va anar prenent un caràcter marginal i residual amb relació a la història de l’oposició catalana al franquisme.

Pompeu Fabra i Pau Casals a l’exili

Potser els dos exiliats catalans més destacats van ser el filòleg Pompeu Fabra i el músic Pau Casals.

A l’esquerra, P.Fabra (1948) i a la dreta P.Casals, als anys quaranta.

BC / col·l. R.Surroca - G.S.

Pompeu Fabra, convertit en el símbol màxim de la llengua i la cultura catalanes, va sortir de Catalunya els primers dies de febrer de 1939. Refugiat a la Catalunya Nord —a Prada de Conflent—, hi va passar amb dificultats els anys de la Segona Guerra Mundial. L’any 1946 s’integrà en el govern català a l’exili que presidia Josep Irla i es feu càrrec de l’àrea de serveis d’ensenyament del català, organitzada pel mateix govern. El 1948, juntament amb altres consellers, va presentar la dimissió i es va retirar a Prada, on va morir.

També exiliat inicialment a França, Pau Casals va donar un suport actiu als cercles antifranquistes de l’exterior. Entre el 1950 i el 1966 organitzà els festivals de música de Prada. Al final del 1952 signà, amb altres destacats exiliats catalans, el memorial dirigit a la UNESCO en el qual es demanava que aquesta organització no admetés el règim franquista per la repressió duta a terme contra la cultura catalana. S’establí a Puerto Rico, on fundà el Festival Casals (1957). A partir del 1960 el seu oratori El Pessebre va tenir una gran difusió internacional com a missatge de pau i el 1971, dos anys abans de morir, va ser estrenat el seu Hime a les Nacions Unides. Gràcies al ressò artístic i al seu prestigi, destacà com a símbol internacional de la catalanitat.