Per a tenir una idea al més aproximada possible de l'activitat industrial del territori català durant l'Alt Imperi, cal utilitzar totes les fonts —textuals i arqueològiques— que es tenen a mà. Tot i això, fa l'efecte que la síntesi que es pot arribar a dibuixar no és ni equilibrada ni representativa, que moltes dades s'escapen del control dels investigadors i que d'altres que es tenen encara no s'han valorat adequadament. Convé tenir-ho present en llegir aquestes línies.
Els textos fan esment, amb tota claredat, de l'habilitat especial dels emporitans en el teixit del lli que, en part, devia ser d'origen hispànic i, en part, forà i que tenia una amplíssima gamma d'utilitats, des de robes per a fer vestits fins a la fabricació de xarxes i utillatge nàutic. Una importància semblant tenia l'espart —i tota l'activitat generada al seu entorn—, que es feia de manera natural i abundantment en les zones més desèrtiques del sud-est peninsular i que servia per a tantes coses com el lli, si no més. No s'ha d'oblidar, tampoc, tota una vella tradició artesanal que aprofitava els joncs que abundaven en zones deltaiques i d'aiguamolls, com eren aleshores l'àrea immediata d'Empúries i una bona part de les costes de tot aquest territori.
Lligada a la ramaderia, molt més desenvolupada però de caràcter eminentment familiar, hi havia l'activitat d'obtenir la llana, preparar-la i teixir-la per a fer-ne robes i complements que s'usaven en tot moment. Evidències arqueològiques significatives que hom detecta a bastament permeten intuir-ne la importància. Allí on ha estat possible efectuar anàlisis de les restes de fauna és fàcil adonar-se de l'elevat percentatge d'ovins, fet que coincideix amb l'alt valor que li atorguen els documents escrits. A més, però, la gran quantitat de pesos de teler —els pondera— i altres estris senzills de terrissa, de pedra, d'os o metàl·lics que es feien servir per a estirar, cardar, filar i teixir la llana, en innombrables tallerets familiars que hom localitza, sovint, en llocs d'habitació, arreu del país, dins d'una llarga tradició mediterrània, demostren el pes d'aquesta activitat, tot i que cap troballa no permet, però, interpretar-la com un treball a l'engròs de caràcter preindustrial.
Producció d'àmfores de vi a la Laietània als segles I aC - I dC.
Sovintegen, en canvi, i cada cop més, les dades relatives al món de la terrissa, que malgrat la seva complexitat es comença a conèixer amb certa profunditat, per bé que continuen plantejades encara qüestions crucials sense resposta. Els centres de producció de terrisses —les figlinae—, grans o petits, es localitzen arreu, de Diani —Dénia— al territori d'Empúries i de l'interior a la costa. En alguns casos es tracta de centres grans, importants, amb una producció variada i nombrosa. Solen ser les terrisseries que estaven més ben situades per a donar sortida als seus productes, a tocar de la mar, prop d'un riu navegable, d'un camí natural planer o al costat d'un gran centre de consum, d'una ciutat, que actuava de mercat de tota mena de productes. Aquestes terrisseries o figlinae, tal com passava amb els tallers més petits, d'abast comarcal o local, fabricaven tota mena de productes, des de grans contenidors per a assegurar l'emmagatzematge i la sortida de l'excedent agrícola (vi preferentment, oli...), de salaons (en grau menor), fins a ceràmica comuna de cuina o de taula, envernissada o no (com ara les anomenades terra sigillata hispànica i la ceràmica de parets fines), material de construcció de tota mena (tegulae —teules—, imbrices —teules careneres—, testae —rajoles—, bipedales —rajoles de dos peus de mida—, tubuli —tubs—) i, fins i tot, estatuetes. Eren, per tant, centres perfectament integrats en l'entorn i que produïen, justament, allò que calia. Si bé és cert que es coneixen molt bé desenes de forns i abocadors, també ho és el fet que se saben poques coses sobre l'espai físic de les terrisseries, que, a través d'algunes valuosíssimes notícies, semblen repetir un esquema eficaç i sense grans modificacions. El conjunt de la platja de l'Almadrava (a Setla, Mira-rosa i Miraflor, a la Marina Alta), el de la platja de Fenals (a Lloret de Mar, la Selva) o el de Llafranc (a Palafrugell, Baix Empordà), coincidents i complementaris, permeten reconstruir aquests tallers, amb un gran pati a cel obert i dependències porticades al seu entorn, amb espais d'emmagatzemament o indrets on es deixaven assecar els objectes d'argila abans de ser introduïts al forn, les sales —més petites i ben orientades— amb els torns, les basses de decantació, els magatzems de les peces cuites i els del combustible, els forns disposats en bateria i, de vegades, i a l'entorn de les instal·lacions del taller, els modestos hàbitats on vivien els ceramistes i les seves famílies. A la vora no hi podia mancar ni bona argila, ni aigua abundant ni uns grans boscos que proporcionessin el combustible necessari.
Alguns d'aquests tallers només s'expliquen a partir d'una propietat o fundas que, aspirant a l'autarquia, devia produir cada temporada, o quan calia, tots els productes de terrissa necessaris (material de construcció, grans contenidors, ceràmica de cuina i comuna, per posar alguns exemples). D'altres, en canvi, eren d'abast molt més gran, amb una activitat molt més complexa, i d'un volum enorme que exigia una dedicació exclusiva a aquestes tasques. Solen ser els tallers que estaven estratègicament situats i on es documenta una pluralitat de segells. ¿Formaven part d'un fundus on es practicava com a activitat complementària i no solament per a cobrir les necessitats interiors, amb personal propi que es dedicava, quan calia, a aquesta activitat? ¿S'arrendava la producció a terrissaires independents amb unes condicions clarament estipulades? ¿Eren, alguns tallers, negocis no relacionats amb cap propietat i que treballaven a partir d'encàrrecs dels agricultors de l'entorn i per a un mercat urbà immediat? Ara com ara, per a aquestes i d'altres qüestions similars no hi ha respostes clares, si bé és molt probable que es donessin tota mena d'alternatives de les quals, però, devien predominar les relacions intenses entre propietari i terrisseria.
Motlle de terra sígillata hispànica, s. II.
MNAT
El territori que aquí s'analitza no destaca, en aquest període, per l'existència d'importants centres productors de ceràmiques envernissades de qualitat (l'anomenada terra sigillata hispànica) equiparables a les produïdes als tallers de Tricio (a la Rioja), de Clunia (al nord de la Meseta) o d'Andújar (a Andalusia), tots aquests tallers amb una gran activitat i una penetració comercial de llarg abast. Al que són avui els Països Catalans abunden els objectes d'importació i l'existència, ben documentada, d'una munió de forns d'àmbit local o regional, amb una producció atomitzada. Altrament, s'ha detectat una gran activitat en la fabricació en grans proporcions de ceràmiques de parets fines o de gerres, olles, cassoles, urnes i atuells comuns i de cuina.
Pel que fa a l'existència de joiers (amb tallers amb una forta influència hel·lenística, ben detectats a Empúries), artesans dels metalls, ferrers, sabaters, ebenistes i fusters, les dades arqueològiques i les fonts escrites són poc clares, o més ben dit, absolutament mudes. No hi ha dubte que arreu hi havia una fabricació local d'eines, tal com documenten les troballes, si bé no es tenen evidències materials de l'estructura, la disposició i les característiques d'aquests tallers llevat del descobriment, pràcticament arreu, tant al camp com a la ciutat, d'escòries —preferentment de ferro— que palesen aquesta activitat.
En canvi, a la major part de les ciutats d'aquest territori, es constata l'existència de lapidaris i tallers d'escultors que es poden resseguir, més que per troballes arqueològiques espectaculars, per la utilització de pedres locals o per una marcada i personalíssima tècnica d'escriure sobre pedra, d'ornamentar el camp epigràfic, de dibuixar algunes lletres o de separar paraules. A Tàrraco —Tarragona—, la capital provincial i gran ciutat mediterrània, l'exemple és ben clar amb tallers que començaren llur activitat molt aviat i que van perdurar al llarg del Baix Imperi, i a Bàrcino —Barcelona—, Emporiae —Empúries—, Ilerda —Lleida— o a la modesta Gerunda —Girona— també se'n tenen exemples.
Aquests escultors i lapidaris feien estàtues o inscripcions commemoratives o monuments funeraris que pretenien deixar memòria de persones i fets dins d'una tradició molt arrelada que afectava una part important de la societat. Se n'han preservat fins avui peces d'un altíssim gust clàssic i d'altres molt més populars, que denoten una pluralitat d'escoles i tallers adaptats als gustos diversos dels clients.
Una part important de la primera matèria usada per lapidaris i escultors era d'origen local. Es feia servir, sempre que era possible, el material més a l'abast, més còmode i més fàcil d'aconseguir. Aquestes pedreres, òbviament, no solament fornien material als artesans locals sinó que, sobretot, proporcionaven pedra per a la construcció. Arreu d'aquest territori es té documentada aquesta activitat, ja que cada ciutat o cada vil·la construïa, majoritàriament i sempre que era possible, amb pedra que tenia a l'abast. Les antigues pedreres del Mèdol (a prop de Tarragona) són un extraordinari document sobre l'extracció dels blocs, la preparació i el transport. Només de tant en tant, però, aquestes pedreres oferien un material de prou qualitat o prou rar perquè sortís del mercat local i esdevingués un objecte preuat que el fes atractiu en diferents àmbits del món mediterrani. Només la calcària groguenca de Santa Tecla (a Tarragona) o, especialment, el jaspi de la Cinta de Tortosa —l'anomenat brocatello— gaudiren d'aquest status i crearen un comerç de certa volada.