Abans de l’any 1000, eren els musulmans els qui atacaven normalment les costes catalanes. L’excepció fou l’expedició que encapçalà Sunyer II, comte d’Empúries, al final del segle IX, tot al llarg del litoral oriental de l’Àndalus i pels voltants d’Almeria, amb una flota formada per una quinzena de vaixells. Segons Ibn Ḫaldūn, la flota omeia estava formada, a l’època d’‘Abd al-Raḥmān III (912-61), aproximadament per 200 embarcacions. Ibn al-Ḫaṭīb precisava que, en temps d’al-Ḥakam II (961-76), la flota d’Almeria comptava amb 300 unitats. Aquesta flota era sota el comandament d’un almirall amb el títol de qā‘id al-asāṭīl, càrrec que fou ocupat freqüentment per ‘Abd al-Raḥmān ibn Rumāḥis, algunes vegades anomenat amb el títol de qā‘id al-baḥr, oficial de la mar. Els principals ports mediterranis de què disposava aquesta flota (usṭūl) per als seus ancoratges i per fer vela eren Pechina i Almeria i, al litoral atlàntic, Algesires, Silves i Alcacer do Sal. Cada nau estava sota les ordres d’un mariner amb el títol de qā‘id mentre que un altre oficial, el ra’īs, dirigia el rumb de la nau.
Entre les nombroses ofensives patides pels habitants del litoral català a causa de les accions de la flota omeia, n’hi ha una àmpliament tractada per les fonts àrabs. L’ofensiva en qüestió tingué lloc l’any 323 de l’Hègira (de l’11 de desembre del 934 al 29 de novembre del 935). En aquella ocasió, la marina califal atacà diversos territoris cristians del nord de la conca occidental de la Mediterrània. Si són certes les dades proporcionades pel cronista Ibn Ḥayyān, quan el califa estava en plena campanya a la vall de l’Ebre contra els tugíbides de Saragossa, la marina omeia, després d’haver signat un tractat de pau amb el rei de Lleó, Ramir II (930-50), va iniciar una expedició de gran envergadura. Els mitjans que es posaren a la seva disposició foren considerables. Sota el comandament de l’almirall ‘Abd al-Malik ibn Sa’īd ibn Abī Ḥamāma es va formar una esquadra de quaranta unitats, vint naus de les quals estaven dotades de foc grec (ḥarrāqāt) i les altres vint anaven carregades de tropes, fins a 1 000 soldats i 2 000 homes de tripulació.
La flota deixà el port d’Almeria durant el mes de raǧab (entre el 6 de juny i el 5 de juliol) i arribà fins a l’illa de Mallorca on finalitzà els darrers preparatius. El divendres 1 de juliol de l’any 935 es dirigí cap al país dels francs (balad al-ifranǧa), denominació sota la qual eren coneguts els territoris cristians. L’absència de punts diacrítics sobre certes lletres o la vocalització d’algunes paraules del text àrab no permeten identificar amb exactitud certs topònims citats per Ibn Ḥayyān. Seguint la descripció d’aquest autor, la flota arribà a les costes cristianes el dilluns 4 de juliol a un lloc anomenat .al.s. La població, alertada, es reagrupà i envià tropes a l’encontre dels musulmans. Tingué lloc un combat violent des del matí fins a l’hora de la pregària de la tarda. Els musulmans s’imposaren als francs i feren 300 captius. A continuació, la flota es dirigí cap a un port anomenat ‘nyš, que servia d’arsenal a l’enemic. Els musulmans els encerclaren per terra i per mar, van incendiar els vaixells que hi havia al port i mataren més de 400 persones als voltants de la ciutat. La població dels ravals, quan va tenir coneixement de l’arribada de l’esquadra, es va anar a refugiar a la ciutat i es fortificà. La nit següent, l’almirall Ibn Abī Ḥamāma va decidir separar de la seva flota quinze naus lleugeres per tal d’enviar-les cap a un lloc anomenat Massanīṭ (potser identificable amb Marsella). Les quinze naus marxaren el 8 de juliol i l’endemà s’hi reincorporà la resta de l’esquadra. Van destruir moltes poblacions i van devastar diversos llocs com al-Balāṭ al-Aḥmar (el camí vermell) i al-Ǧabal al-Aǧrad (la muntanya pelada) i s’endugueren un ric botí i nombrosos captius. D’altra banda, la resta de l’esquadra arribà fins al seu port d’ancoratge Qālat Marwān i, amb un vent formidable, fins a un port anomenat al-Ṭaraf al-Aḥraš (la punta rugosa). Un personatge anomenat Pau (.wluh), molt famós entre els cristians, oferí resistència, però ell i el seu germà, i molts dels seus, foren morts.
El text àrab continua la seva descripció dient que l’esquadra es dirigí seguidament a Barcelona. En apropar-se a la ciutat, un tal Bellido (B.liṭ) i el seus homes els sortiren a l’encontre. De resultes de la trobada entre cristians i musulmans hi hagué un combat en el qual moriren molts cristians. El dimecres 15 de juliol, l’esquadra omeia va ancorar a l’altura de Barcelona per tal d’atacar la ciutat. La població dels voltants es tancà dins i es va defensar des de les muralles, des de l’alba fins al capvespre. L’endemà, dijous 16 de juliol, l’esquadra musulmana llevà àncores per dirigir-se a la desembocadura del Llobregat. L’exèrcit (askar) franc, que vorejava les ribes, va seguir-los. Va tenir lloc un darrer combat en una plana de la qual el cronista no esmenta el nom. Una vegada més els cristians foren derrotats. A continuació l’esquadra es va fer a la mar novament per tal de fer escala a Tortosa, a l’extrem del país musulmà (qāṣiyat balad al-Islām), victoriosa i carregada de botins. Per ordre del califa, deixà l’estuari de Tortosa el 23 d’agost en direcció cap a Àfrica del nord. Cinc anys més tard (328 de l’Hègira), durant el mes de raǧab (l’11 de maig de 940), una esquadra provinent de Pechina, sota el comandament del qā‘id Ibrāhīm ibn ‘Abd al-Raḥmān, anà novament cap a Barcelona per tal de donar suport a la gestió del jueu Ḥasdāy ibn Isḥāq, emissari del califa ‘Abd al-Raḥmān III, que anava a proposar al comte Sunyer de Barcelona que acceptés un tractat de pau preparat pel govern cordovès.
Deixant de banda tots els problemes que implica la identificació dels noms dels personatges i els topònims citats al text, la precisió que demostra tenir Ibn Ḥayyān i els detalls relatius a les operacions militars donen peu a certs comentaris. Primerament, cal tenir present que el topònim .als podria referirse a l’actual Pals i Massanīṭ podria ser Maçanet de la Selva, al límit del Maresme. A més, el trajecte que seguiren les naus omeies responia a un pla d’atac que englobava, des de la Provença oriental fins a la desembocadura del Llobregat, és a dir, d’est a oest, tot el conjunt del litoral de la conca occidental de la Mediterrània. Malgrat les exageracions dels èxits musulmans a les ràtzies i les pèrdues sofertes pels cristians, la precisió cronològica relativa a les operacions militars dóna autenticitat a la narració. Hi ha raons per a pensar que els estralls comesos pels musulmans foren importants, malgrat que Barcelona no va ser ocupada en aquella ocasió.
L’illa de Mallorca fou una base estratègica de primer ordre a l’hora de realitzar incursions en terres enemigues, com Eivissa i Fraxinetum, on els textos àrabs assenyalen igualment, per aquella època, establiments portuaris en mans musulmanes. Cal destacar la rapidesa amb què es portà a terme l’ofensiva, en total menys d’un mes i mig. Si s’accepta la identificació de .nys com Niça, foren necessaris menys de quatre dies per a desplaçar-se des de l’illa de Mallorca fins a l’extrem oriental de la costa provençal.
Per tal de poder intervenir encara més ràpidament sobre les costes cristianes, l’any 945 el califa ‘Abd al-Raḥmān III al-Nāṣir va decidir instal·lar unes drassanes (dār al-ṣinā‘a) a Tortosa, aprofitant els boscos de pins, la fusta dels quals fou igualment emprada per a la construcció de la gran mesquita de Còrdova. Evocant la Tortosa del segle XII al Llibre de Roger, el geògraf al-Idrīsī precisa que “es construïen grans vaixells amb la fusta produïda a les muntanyes que l’envoltaven, cobertes de pins d’un gruix i d’una alçària considerables. Aquesta fusta s’emprava per a fer els pals i les vares de les naus. De color vermellosa, la seva escorça era lluent, resinosa, duradora i no es deteriorava, com a d’altres els passava, per l’acció dels insectes. Aquesta fusta gaudia d’una gran reputació”.