Es conserven fragments d’aquest teixit al Cooper Hewitt National Design Museum de Nova York, al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa i al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona. L’estat de tots els fragments és força malmès. Estan molt trossejats, presenten moltes llacunes i han perdut gran quantitat de fils d’ordit i de passades de trama. Segons el col·leccionista Macari Golferichs (així consta en la fitxa del fragment del Museu Tèxtil i d’Indumentària), aquest teixit andalusí, fabricat al final del segle XIV o a l’inici del XV, al regne nassarita de Granada, procedeix del monestir de Sant Ponç de Corbera (Baix Llobregat).
©Museu Tèxtil i d’Indumentària, Barcelona, núm. inv. 27 925
La decoració de tots els fragments és de franges horitzontals amb dibuixos diferents. La primera franja, de 4,9 cm d’alçada, presenta una estrella de vuit puntes central amb magranes, derivades de la flor de lotus, afrontades i acarades a cada costat, sobre fons vermell. La segona franja, d’1,8 cm d’alçada, té hexàgons vermells amb flor central sobre fons blanc. La tercera, també d’1,8 cm, és decorada amb ziga-zagues de seda verda sobre fons vermell. La quarta, de 5 cm, porta una inscripció nasjí de lletres blanques sobre fons blau. L’alternança en la decoració de les franges és 1-2-3-4-3-2-1, i així successivament. La unitat decorativa del dibuix fa 23 cm d’alçada i 17 cm d’amplada.
Tècnicament es tracta d’un lampàs amb tres trames llançades canviants, amb una base de ras. Té dos ordits, un de fons i un de lligadura, els quals presenten una característica especial, la de ser “a disposició”, és a dir, que els fils que els formen canvien de color segons les necessitats del dibuix. L’ordit de fons és de quatre fils dobles de seda que alternen els colors següents: blau, rosa-vermell, ivori, groc i marró-verdós. L’ordit de lligadura és d’un sol fil amb alternança dels mateixos colors. Hi ha dues trames. La trama de fons és llançada, de seda color blau, i lliga amb l’ordit de fons amb ras de cinc. La trama de decoració és també llançada i canviant, ja que és de seda de color blau, blanc, groc, rosa-vermell i verd, i lliga amb l’ordit de lligadura en tafetà. És teixit en teler de llaços, també anomenat “a l’estirada”.
Aquest teixit forma part d’un grup de teixits fabricats al regne nassarita de Granada entre mitjan segle XIV i el segle XV, que tenen en comú la decoració a base de franges, en les quals s’alternen les formes geomètriques i d’inspiració en la flor de lotus xinesa amb les inscripcions cursives, en què la seda groga ha substituït l’or dels teixits andalusins dels segles anteriors. Per la tècnica i el tipus de decoració són hereus dels panni tartarici, teixits fabricats al centre d’Àsia entre els segles XIII i XIV, durant l’ocupació mongola de l’imperi xinès, destinats al mercat musulmà i europeu. La peça més antiga del grup sembla ser la casulla de Chirinos (església de Caravaca, Múrcia), en la qual hi ha una inscripció que fa menció a Yu¯suf I, rei de Granada entre el 1333 i el 1354. Altres teixits del mateix grup són un fragment de la col·lecció Errera (Musées Royaux d’Art et d’Histoire, Brussel·les), la capa de la capella del Conestable de Castella (catedral de Burgos), una casulla del Museo Palacio de Nájera (Antequera), una altra de l’Instituto Valencia de Don Juan (Madrid), uns fragments procedents del sepulcre de l’arquebisbe Pere de Cardona de la catedral de Tarragona (Museu Diocesà de Tarragona) i el fragment número d’inventari 32916 del Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona.
El fragment del Museu Tèxtil i d’Indumentària (núm. inv. 27925) va formar part de la col·lecció de Josep Pascó, de Barcelona. Tenia el número 55 del seu inventari quan la col·lecció fou adquirida, el 1914, per la Junta de Museus. Una part del mateix teixit era a la col·lecció de Francesc Miquel i Badia, de Barcelona, amb el número 101 de l’inventari de venda. Ambdós col·leccionistes es partiren diferents teixits i aquest n’és un exemple. En vendre’s la col·lecció Miquel i Badia el 1900, a la mort del seu propietari, fou adquirida pel col·leccionista americà J. Pierpont Morgan, que la va donar, en morir el 1902, a l’Smithsonian Cooper Hewitt, National Design Museum, de Nova York.
Segurament va sortir de Sant Ponç de Corbera a la darreria del segle XIX, per la contemporaneïtat de la formació de les dues col·leccions esmentades. El fet que provingui d’una església de Catalunya no és estrany, ja que hi havia un intens comerç entre els països de la Corona d’Aragó i el regne de Granada i molts inventaris donen a conèixer l’existència de teixits nassarites a les cases gòtiques catalanes.
Bibliografia consultada
Inventario de la Colección Pascó, 1913, núm. 55; Cabot, Rodríguez, Martorell, 1913, pàg. 7; Folch i Torres, 1913a i 1916, pàg. 903; Artiñano, 1917, núm. 6; Martín i Ros, 1999a.