Aquesta estola es va trobar al sepulcre del bisbe Ramon d’Escales, a la catedral de Barcelona. Aquest personatge, mort a la Ciutat Comtal el 1398, va ser abat del monestir de Vilabertran, bisbe d’Elna, de Lleida i de Barcelona (1386-98) i conseller del rei Pere III. Va ser partidari del papa Climent VII durant el cisma d’Occident. Protegí els jueus barcelonins en l’episodi de l’incendi del Call.
El seu sepulcre de la catedral de Barcelona, esculpit per Antoni Canet, es va obrir el 1936, en el moment en què la Comissió de Salvament del Patrimoni, dirigida per Joaquim Folch i Torres, va obrir també altres sepulcres de la seu. S’hi va trobar una casulla, una estola, un maniple i també un gipó, guants i altres fragments de teixit.
La casulla es conserva al Museu de la Catedral de Barcelona, on es va retornar un cop acabada la seva restauració, el 1952, la qual va ser efectuada pels serveis de restauració de la Secció de Teixits dels Museus d’Art de Barcelona, sota la responsabilitat de la després directora del Museu Tèxtil de Barcelona Pilar Tomàs (Tomàs – Vial, 1963).
El maniple, l’estola, un fragment del teixit de la casulla i part del seu folre es conserven al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, amb els números d’inventari 49 439, 49 440, 49 441 i 49 442, respectivament.
L’estola és feta amb un teixit del qual no se sap quin era el color original, ja que ha virat a beix per la descomposició del cos del bisbe. Originalment era de fons monocrom amb decoració en color blanc-ivori de dues franges horitzontals alternes de gaseles i paons. Una franja és formada per grups de dos paons afrontats, amb els cossos acarats i els caps oposats; a les potes hi ha un oval en forma d’ametlla format per dues franges de decoració vegetal estilitzada, amb una palmeta oberta al centre. Cada parella de paons és separada de les de la mateixa línia per un oval o ametlla igual al descrit. Aquest oval té, a la part superior, una parella de gaseles amb els cossos i caps acarats i les potes davanteres aixecades, separats lateralment per un oval igual al descrit abans. La decoració costa de veure en aquesta estola, ja que el teixit ha estat tallat en vertical per donar la forma a l’estola. No podem saber l’amplada del raport –unitat decorativa del dibuix–, només l’alçada, que és de 49 cm.
Detall de l’estola del bisbe Ramon d’Escales (†1398), descoberta el 1936, juntament amb altres objectes, a la tomba del bisbe a la seu de Barcelona. La decoració i la tècnica de teixir és pròpia dels teixits anomenats diaspres, fabricats a la ciutat italiana de Lucca.
©Museu Tèxtil i d’Indumentària, Barcelona, núm. inv. 49 440
Tècnicament aquest teixit és un lampàs amb una trama de fons llançada, que fa sarja, i dues de decoració; una, llançada, fa tafetà, i una altra és espolinada. Els ordits són dos. En primer lloc, un ordit de fons de tres fils dobles de seda de color beix-ocre. Després, un ordit de lligadura d’un sol fil simple del mateix color. Cada tres fils dobles de l’ordit de fons alternen amb un fil simple de l’ordit de lligadura. Les trames són tres: en primer lloc, la trama de fons de seda del mateix color que els ordits, sense torsió apreciable, llançada, que teixeix sarja de tres amb l’ordit de fons; en segon lloc, una trama de decoració de seda de color blanc-vori molt enfosquit, sense torsió apreciable, llançada, lliga amb l’ordit de lligadura en tafetà, i finalment, una trama de decoració d’or de Xipre (fil metàl·lic consistent en una ànima de fil de lli cru, embolcallada de membrana animal recoberta de pols de plata i d’or) espolinada, que lliga amb l’ordit de lligadura en tafetà en alguns indrets determinats del teixit. En el cas present, aquesta trama ha desaparegut gairebé totalment. Però en els llocs on hi hauria de ser –cap de paons i gaseles, centre del cos i potes dels paons– el color del teixit és molt fosc i a més hi ha marques que indiquen que hi havia hagut aquesta trama i, per pressió, ha quedat part del dibuix en alguns indrets, com diu Pilar Tomàs en la fitxa d’aquesta obra del catàleg del Museu d’Art Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona (1952). En mirar els llocs on resten aquests senyals amb la lupa monocular es veu la sarja de fons contornejada pel tafetà, fet amb la trama de seda, tot deixant un forat, com si hi manqués alguna cosa i, en els fils d’ordit d’aquest forat, hi ha restes fosques, les pròpies del color que agafa l’or de Xipre en oxidar-se amb el temps, i algun punt daurat on s’ha conservat la pols d’or. Segons Pilar Tomàs, l’or de Xipre pot haver desaparegut per efecte de l’exsudació del cadàver. El teixit conserva un dels voravius; és format per vint fils triples, iguals que els de l’ordit de fons, els quals lliguen amb la trama de fons en sarja de tres. Va ser teixit en teler de llaços o a l’estirada.
Com hem dit, el teixit de l’estola del bisbe Escales té una estructura decorativa de dues franges paral·leles de parelles d’animals, una d’animals d’aire, en aquest cas paons, i una d’animals de terra, gaseles, ambdues franges combinades amb l’oval en forma d’ametlla. La decoració i la tècnica de teixir (el lampàs) és pròpia dels teixits anomenats diaspres, fabricats a la ciutat italiana de Luca i als seus voltants durant part dels segles XIII i XIV. La decoració és sempre feta de franges horitzontals paral·leles de parelles d’animals d’aire i animals de terra amb ovals en forma d’ametlla, derivats directament de la flor de lotus xinesa. Es tracta d’un tipus de teixit amb una decoració en què es combina la influència dels primers panni tartarici, arribats a la península Itàlica a través del comerç amb Orient, amb la influència de la decoració dels teixits musulmans, siguin andalusins o orientals. La tècnica de teixir és sempre el lampàs, generalment amb fons i decoració en tafetà i una trama decorativa espolinada d’or de Xipre, com al diaspre de la casulla de Miquel de Ricomà, bisbe de Vic, conservada al Museu Episcopal de Vic (Martín i Ros, 2003b).
El fet que el teixit que forma l’estola tingui el fons de sarja de tres i no de tafetà deixa veure una evolució tècnica dels diaspres i de tots els lampàs en general, en la qual es passa del fons de tafetà al de sarja i d’aquest al de ras, que serà, a partir del segle XV, el fons característic de la major part de lampàs. El teixit de l’estola del bisbe Escales és un exemple d’una fase en l’evolució tècnica del lampàs amb què eren fabricats els diaspres de Luca. Això permet datar-lo ja avançat el segle XIV, en una data no llunyana al bisbat de Ramon d’Escales a Barcelona. D’altra banda, aquest teixit és un exemple material de l’ús dels teixits italians, dels diaspres en concret, especialment a la cort i als seus cercles propers, que és esmentat en gran quantitat d’inventaris i documents del segle XIV, demostració de l’acceptació que tenien els teixits italians, que arribaven mitjançant el comerç de la Corona d’Aragó amb Itàlia.
Bibliografia consultada
Tomàs – Vial, 1963, pàg. 21-27; Martín i Ros, 1999c i 2003b.