i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1251 - 1260 de 2091

Lelio Orsi

Pintor, arquitecte i decorador italià.
Novellara?, 1511 — Novellara?, 1587

Actiu a Venècia, Parma i Roma, conreà un manierisme de to dramàtic i fantasiós (Sacrifici d’Abraham, Sant Jordi i el drac, ambdós al Museo e Gallerie Nazionali di Capodimonte, Nàpols), tot alhora amb violents contrasts de llum i ombres (Els pelegrins d’Emmaús, National Gallery, Londres). Com a arquitecte féu els plànols de l’església de San Stefano a Novellara (1557).

Leo von Klenze

Arquitecte alemany.
Hildesheim, 1784 — Munic, 1864

Format a Berlín amb F.Gilly i després a París. L’any 1815 anà a Munic, on construí la Glyptothek (1815-20), l’Alte Pinakothek (1826-36), els Propileus, etc. Prop de Ratisbona edificà el Walhalla (1830-42) seguint esquemes clàssics. Féu els plans de l’Ermitage de Sant Petersburg.

Leon Battista Alberti

Arquitecte i humanista italià.
Gènova, 14 de febrer de 1404 — Roma, 25 d’abril de 1472

Pertanyia a una família florentina de mercaders de llana i banquers. Estudià humanitats i matemàtiques, i a disset anys era alumne de dret canònic a Bolonya. Es negà a seguir la tradició familiar i entrà al servei del cardenal Albergati (1428); viatjà per Borgonya, Picardia i Alemanya, i del 1431 al 1447 fou secretari del papa Eugeni IV; aquest fet li permeté de conèixer i d’estudiar l’arquitectura de l’antiga Roma, que tingué una gran influència en la seva obra; visità Florència (1434), on conegué Brunelleschi, que encoratjà la seva vocació d’arquitecte. L’any 1446 projectà el palau Rucellai de Florència, on encara seguí la tradició brunelleschiana, però incorporà una nova fórmula —inspirada pel Colosseu de Roma—, la superposició d’entaulaments de tres ordres diferents, fórmula purament decorativa que creà escola. L’any 1450 fou cridat per Segismondo Malatesta per a col·laborar en la transformació de l’església de Sant Francesc de Rímini en el temple Malatestià, ja començat l’any 1447, del qual projectà la façana, inspirada en els arcs de triomf romans. A Santa Maria Novella, de Florència, creà (1456) el que havia d’ésser model típic de la façana barroca en tapar la nau central amb un mur limitat per dues grans volutes i coronat per un gran frontó. A Màntua, on també construí l’església de Sant Sebastià (1460), creà el precedent de l’església jesuítica de Vignola amb l’església de Sant Andreu (1470), on cobrí l’única nau amb volta de canó i el creuer amb cúpula. Home de curiositat universal, és el primer arquitecte plenament renaixentista tot i representar, més que una revolució, una evolució a partir del goticisme prerenaixentista de Brunelleschi. Fou el primer gran teòric del Renaixement, autor dels deu llibres de De re aedificatoria (1451), on prenia per model estètic Vitruvi. Tenia una concepció aristocràtica de l’arquitectura: l’artista havia de donar forma a l’obra d’art, però no calia que intervingués personalment en la seva execució; creia també que edificar cercant només la utilitat era feina més de manobre que no pas d’arquitecte. Practicà també la pintura i l’escultura sense gaire èxit; sobre aquestes arts escriví els tractats De statua i De pictura . Escriví en llatí diverses obres narratives i teatrals de gènere satíric, sovint autobiogràfiques, com el Philodoxeos (1426). En els quatre llibres dialogats Della famiglia (1437-41), defensà l’ús de l’italià i preconitzà una educació regulada pels mòduls clàssics. Hom li deu la celebració a Florència d’un certamen poètic, Certame coronario , en llengua italiana, que no obtingué gaire èxit, però amb motiu del qual realitzà els primers intents d’adaptar la mètrica clàssica a l’idioma vulgar. En català, i del mateix s XV, existeix la versió anònima, molt italianitzada, de dues de les seves comèdies, Deïfira i Ecatomphila , de tema amorós.

Léon Vaudoyer

Arquitecte neoclàssic francès.
París, 1803 — ?, 1872

Són d’ell els plans de la nova catedral de Marsella (començada el 1852 i acabada després de la seva mort, el 1893) i el Conservatoire d’Arts et Métiers de París.

Leonardo Benevolo

Urbanista i historiador de l’arquitectura italià.
Orta San Giulio, Piemont, 25 de setembre de 1923 — Cellatica, Brescia, 5 de gener de 2017

Graduat en arquitectura per la Universitat de Roma l’any 1946, fou professor universitari a Roma, Florència i Venècia. Fou un dels capdavanters en l’estudi dels problemes urbans de les ciutats modernes. Entre els seus escrits cal remarcar Storia dell’architettura moderna (1960), Le origini dell’urbanistica moderna (1963), Storia dell’architettura del Rinascimento (1968) i L’Arte e la città contemporanea (1975). Cal destacar també L’architettura del nuovo millennio (2006), l’entrevista publicada en llibre La fine della città (2011) i Il tracollo dell’urbanistica italiana (2012). A més de l’activitat docent i teòrica, establí un estudi a Brescia i li foren encarregats diverses obres i plans urbanístics, alguns de gran abast, com ara la nova seu de la fira de Bolonya i els plans de Brescia (1973, no realitzat fins el 1990), d’Urbino (1981-83) i de Monza (1993-97), així com també la reconstrucció de l’àrea devastada per l’esfondrament de la presa del Vajont (1963), a la regió de Friül-Venècia Júlia.

Leonardo da Vinci

Pintor, dibuixant, escultor, enginyer, arquitecte, músic, filòsof i inventor italià.
Vinci, Toscana, 15 d’abril de 1452 — Le Clos-Lucé, Amboise, 2 de maig de 1519

A Florència entrà al taller d’A. Verrocchio (1469), on aviat excel·lí amb la seva participació quasi total en el Baptisme de Crist i en L’Anunciació (1474; ambdues a la Galleria degli Uffizi, Florència). Des del 1478 treballà en importants encàrrecs: Retrat de Ginebra dei Benci (1478-79; National Gallery, Washington), Adoració dels reis, inacabat (1481; Galleria degli Uffizi), Sant Jeroni (1482; Pinacoteca Vaticana, Roma), obres on Leonardo plasmà els seus estudis sobre els efectes de llum i manifestà una tendència vers les fantasies nòrdiques mitjançant una invenció seva: el sfumato o fusió de la llum i l’ombra en tons de color molt difusos. El 1480 anà a Milà, i es posà al servei de Lluís I de Milà. Allí féu projectes per al cimbori de la catedral i estudis per a introduir modificacions en la catedral de Pavia (1490), i decorà amb temes vegetals i entrellaçats els Camerini, la Saletta Nera i la Sala delle Asse (1495-99), al castell dels Sforza. La producció pictòrica més important de l’etapa milanesa és el Retrat de Cecilia Gallerani (col·lecció Czartoryski del Muzeum Narodowe de Cracòvia), La mare de Déu de les roques (1483-93; Musée du Louvre, París; el 1506 en féu una rèplica, avui a la National Gallery, Londres) i la Santa cena per al refectori del convent de Santa Maria delle Grazie (1499). Com a escultor, Lluís I li encarregà una estàtua colossal de bronze del seu pare Francesco Sforza, la qual, tot i que Leonardo hi treballà molt temps, mai no arribà a fondre's. En ésser ocupat Milà pels francesos (1499), inicià un període errabund: anà a Màntua, on féu el retrat d'Isabella d’Este (Musée du Louvre), a Venècia i a Florència, on fins el 1506 treballà en el fresc de la Batalla d’Anghiari per al Palazzo Vecchio, del qual resten dibuixos preparatoris i la cèlebre còpia de P.P.Rubens (Musée du Louvre), féu el cartó per a la Santa Anna (1501; Royal Academy of Art, Londres) i pintà La Gioconda (iniciada el 1503; Musée du Louvre); és també d’aquesta època Leda i el cigne (col·l Gallotti Spiridon, Roma), obra que hom coneix a través de còpies i que es convertí en el principal model de la composició serpentinata, regla que restà com a mòdul preeminent en la pintura durant el segle XVI. Novament a Milà, es consagrà especialment al monument a Trivulcio, condottiere de Lluís XII de França. A Roma inicià el seu Trattato della pittura, que no fou publicat fins el 1561. Anà a Le Clos-Lucé, cridat per Francesc I de França, on morí; allí la seva activitat havia estat d’ordre especulatiu i científic.

Les contribucions a la ciència i a la tècnica de Leonardo da Vinci

Com a matemàtic, s’interessà especialment pels problemes que podia resoldre amb mètodes geomètrics, descoberts quasi sempre per camins empírics. Coneixedor indirecte de l’obra d’Arquimedes, descobrí la manera de trobar el centre de gravetat de la piràmide i les transformacions recíproques de cossos sòlids. El seu tractat De ludo geometrico restà inacabat. Com a astrònom afeccionat, la seva concepció cosmològica anunciava la de Copèrnic ("il Sole non si muove", havia escrit), però no acceptava totalment l’heliocentrisme. Escriví molt sobre mecànica, que considerava una ciència aplicada i no pas pura teoria. Acceptà les nocions fonamentals de l’estàtica aristotèlica i basà la seva dinàmica sobre el concepte medieval de l'impetus. Estudià el moviment dels projectils, la caiguda dels sòlids i el xoc o percussió entre ells, i enuncià el principi de l’acció i la reacció. Fou un dels creadors de la hidrodinàmica. Molt interessat per l’òptica, s’equivocà en la fisiologia de la visió (creia que el fenomen bàsic tenia lloc al cristal·lí i no pas a la retina), però precisà encertadament l’acció de les lents esfèriques. Féu una explicació dinàmica del relleu terrestre, considerant l’erosió pluvial i eòlica i la sedimentació. S'interessà pels fòssils, que cercava i col·leccionava amb delit, com també per tota classe de restes d’animals, que utilitzà en estudis d’anatomia comparada. El seu interès bàsic per l’anatomia humana l’induí a practicar moltes disseccions, i amb els croquis obtinguts volia il·lustrar un monumental tractat d’anatomia humana, que també restà incomplet i inèdit. Reeixí, però, en altres projectes científics d’utilitat més immediata: construcció de màquines de guerra i d’aparells destinats a la investigació, com higròmetres, anemòmetres, etc. Intentà de volar, però no ho aconseguí, per manca de força impulsora. El recull i la transcripció de les notes manuscrites que Leonardo dedicà als temes científics no foren fets fins al s. XIX; actualment existeixen edicions acurades dels primitius “Quaderns”, com és ara l’anglesa de McCurdy (The Notebooks of Leonardo da Vinci), la italiana d’Uccelli (Léonard de Vinci et l’expérience scientifique au XVI siècle), etc. Tant aquests dos historiadors com d’altres de contemporanis rectifiquen la imatge donada per Duhem al començament del s. XX (Études sur Leónard de Vinci), segons la qual Leonardo, perfecte coneixedor dels autors clàssics i medievals, era el compendi vivent de tota la ciència coneguda al seu temps. Avui sembla demostrar que tenia un gran talent, però que era, en definitiva, el que llavors en deien un "uomo senza lettere".

Leopoldo Torres Balbás

Arquitecte castellà i historiador de l’art.
Madrid, 1888 — Madrid, 1960

S'especialitzà en la restauració arquitectònica. Fou nomenat arquitecte conservador de l’Alhambra de Granada (1923), de la qual restaurà diverses parts, com també del contigu palau de Carles V, i tècnic conservador del patrimoni arquitectònic nacional (1929). Dirigí innombrables restauracions, però quan (1931) guanyà càtedra a l’Escuela Superior de Arquitectura de Madrid es concentrà en la investigació i l’ensenyament de l’art, principalment de l’arquitectura àrab, i publicà nombrosos estudis, dispersos en monografies i revistes especialitzades.

Les Arenes de Barcelona

Centre d’oci, lúdic i comercial de Barcelona.

És construït a l’antiga plaça de toros del mateix nom, edificada entre el 1892 i el 1899 a la plaça d’Espanya amb l’objectiu de respondre a la creixent afecció a aquest espectacle, que havia deixat petita la plaça de la Barceloneta. El projecte anà a càrrec de l’arquitecte August Font i Carreras , el qual dissenyà un edifici d’estil neomudèjar, inaugurat l’any 1900 i on se celebraren corrides fins a l’any 1977.

Posteriorment, la propietat i l’estatut legal de l’edifici es mantingueren durant anys en una situació confusa. L’any 2003 s’inicià la construcció d’un gran complex d’oci i comercial que, després d’unes obres accidentades, finalment fou inaugurat el dia 24 de març de 2011 i obrí al públic el dia següent.

El projecte, dissenyat per l’arquitecte Richard Rogers amb la col·laboració amb l’equip d’arquitectes Alonso Balaguer Arquitectes Associats, preserva la façana original. L’estructura circular comprèn una superfície total de 104.576 metres quadrats construïts on es distribueixen més d’un centenar d’establiments. Les sis plantes són centrades per la gran plaça creuada per escales mecàniques per les quals hom accedeix a les plantes superiors i les quatre plantes subterrànies dedicades a l’aparcament.

Al costat dels locals comercials i les sales de cinema, destaquen les instal·lacions per a la pràctica esportiva, especialment una pista d’atletisme, i el Museu del Rock, a la quarta planta. És també remarcable la cúpula de 27 metres d’alçada i 300 metres lineals de recorregut circular. En els seus 2.600 m 2 hom ha habilitat diversos espais per a restaurants, convencions i actes.

Les cases de Banyoles

Cases de Banyoles. Planta baixa de la Pia Almoina, can Fornells i can Paulí, amb arcs transversals. Totes tres cases ara formen el Museu Arqueològic i Comarcal. Escala 1/400.
J.Moner
El tipus habitual de cases que es van bastir a les viles medievals de Catalunya, a redós generalment d’un focus de poder, era el d’unes construccions recolzades les unes amb les altres, amb façana a un camí o carrer tot formant-hi una espècie de pinta o espina.

L’espai físic ocupat per les unitats familiars era un rectangle llarg i estret, una part del qual l’ocupava la casa, i la resta es destinava a hort o lloc per a l’aviram, si no a treballs artesanals. Les cares més estretes del rectangle corresponien a les façanes del carrer i del pati.

Les dimensions dels solars s’establien a partir de la concessió feudal d’un terreny, però generalment estaven relacionades amb els materials de construcció de les cases que hom pensava bastir-hi. El més corrent era que l’amplada d’aquest terrer es correspongués amb la llargària dels cairats de fusta que havien de suportar els trespols o la teulada de la part edificada, ja que aquestes bigues recolzaven sobre les parets divisòries o mitgeres, és a dir, les comunes a dues cases.

En el seu llibre sobre l’arquitectura romànica a Catalunya, Puig i Cadafalch esmenta diferents documents on es fixa aquesta amplada, entre 4,5 i 5 m, bé determinant-la directament amb canes o bé amb el mòdul o unitat anomenada “monallata”, derivada de la llargària d’un monall o biga, aproximadament de les dimensions esmentades. En moltes poblacions el parcel·lari actual encara manifesta aquesta forma i dimensions dels solars.

A Banyoles, en canvi, l’amplada dels solars dels edificis situats dins el recinte murat i majoritàriament construïts entre els segles XIII i XIV, i, per tant, de les cases, gairebé mai no és menor de 7 m, i el més freqüent és que se situï entre els 9 i els 12 m.

Es desconeixen les raons d’aquestes amplades inusuals, però per les poques restes identificables que s’han trobat sembla clar que ja provenen de les senzilles construccions d’una planta, anteriors als segles esmentats, en les quals, si bé el sistema estructural d’una sola tramada llarga i estreta era el mateix que el de la tipologia corrent a l’època, la diferència consistia en el fet que les façanes del carrer i del pati coincidien amb els costats més llargs del rectangle, mentre que els estrets eren els mitgers amb les construccions veïnes.

Una tipologia singular

Aprofitant aquesta disposició, en un moment de gran empenta econòmica i constructiva, a la segona meitat del segle XIII, els mestres de cases van adoptar una particular tipologia comuna en el procés d’ampliació, reconstrucció o aixecament de nova planta de les cases posteriors, mentre es mantenien les dimensions dels solars.

Les noves cases tenien dues tramades o crugies d’uns 4 o 5 m d’amplada i paral·leles al carrer, en les quals, però, el mur central o comú a les dues se substituí per un o dos arcs de pedra ben treballada. Les bigues, per tant, recolzaven ara sobre aquesta arcuació i les façanes, solució que es repetia quasi sempre en un primer pis i en algunes ocasions en una segona planta de golfes, si n’hi havia.

Els arcs de la planta baixa tenen l’arrencada al nivell de terra i són sempre de mig punt, amb una llum entre els 4 i els 6 m. Segons l’amplada del solar hi ha un sol arc, dos d’iguals o bé un d’ample i un de més estret que a vegades és apuntat.

Al primer pis els arcs generalment són apuntats i a les golfes, quan n’hi ha, sempre ho són. Però també hi ha casos en què a les plantes superiors, en comptes d’arcs, es construeixen parets o pilars que descansen sobre els arcs de la planta baixa.

Si bé el tipus genèric i majoritari de casa, com s’ha dit, és el de dues tramades paral·leles al carrer amb un o dos arcs divisoris centrals, es dóna també algun cas d’edificis amb més profunditat que afegeixen unes noves arcuacions, sempre seguint el mateix sistema.

Arcs transversals amb pintures murals a l’edifici de la Pia Almoina (segles XIII-XIV).
T.Vargas
Es tracta, doncs, d’una estructura potser manllevada de les construccions amb arcs de diafragma de les grans naus gòtiques del segle XIII, en versió domèstica i reduïda a un sentit exclusivament estructural, si bé amb aquest sistema es podia obtenir un espai únic –el que en diríem una planta lliure–, quan es requeria per a algun tipus d’indústria com ara un tint o una adoberia, sobretot a la planta baixa.

En qualsevol cas, el que s’aconseguia era una llibertat total de distribució tant a la planta baixa com a la superior, on els arcs quedaven tancats quasi sempre per algun envà. L’arc, doncs, a les cases de Banyoles, era un element únicament de suport i exercia la mateixa funció que en una altra contrada faria una jàssera de fusta de gran secció, amb l’avantatge de la durada il·limitada i la possibilitat d’aguantar no solament l’embigat sinó també murs gruixuts.

Aquests arcs, de secció rectangular d’uns 50/60 30/40 cm, ja incorporaven dobles mènsules de suport de les bigues parederes, és a dir, d’aquelles sobre les quals recolzaven els cairats dels sostres.

La influència del subsòl

L’aparició d’aquesta tipologia, present encara avui en moltes cases del barri vell de Banyoles, si bé pot estar vinculada, com s’ha dit, a una estructura parcel·lària preexistent i probablement amb la difusió del concepte de cobriment amb arcs de diafragma, havia de respondre a algun altre factor, potser més decisiu, perquè el sistema s’imposés majoritàriament en aquesta població. Es tracta de la presència del travertí al subsòl de la vila i el seu entorn, i també de la facilitat a l’hora d’extreure’l.

L’estratificació d’aquesta pedra, formada pels dipòsits calcaris de l’aigua de l’estany, amb diferents antiguitats i dureses, permetia l’obtenció des de primes lloses fàcils de tallar fins a blocs de gran consistència.

De les pedreres locals s’aprofitava tot per a la construcció de les cases: les lloses més primes per als paviments –terrers o de pis per sobre els cairats de fusta–, per als envans interiors de separació o fins i tot per a una curiosa forma de construir pilars a les golfes; i els blocs més durs per a la part exterior de les façanes que donen al carrer, els muntants, els ampits i les llindes de portes i finestres i, sobretot, les dovelles dels arcs interiors o els de les portes foranes.

I encara, amb els sobrants de la pedrera, els rebles o llosets irregulars, es pujaven parets de menor importància. És a dir, que, a part dels cairats de fusta i les teules de terra cuita, per a la construcció de la casa només s’utilitzava la pedra del lloc i, en tot cas, el guix –producte derivat també de les especials condicions hidrogeològiques de Banyoles–, per als acabats interiors.

Amb aquesta base estructural, que no diferenciava els distints nivells econòmics o usos, l’organització de la casa depenia, sobretot, de la utilització de les plantes baixes. En carrers suposadament més importants o transitats i que fan pensar en una dedicació majoritària al petit comerç o a oficis en contacte amb el públic, les cases tenien dues o tres portalades idèntiques, cosa que sembla respondre a diferents tipus d’ocupació en un mateix edifici. Aquests portals, d’una amplada variable entre 1,60 i 1,80 m, són formats per arcs rebaixats amb grosses dovelles, i per bé que menys freqüents, també n’hi ha de mig punt.

Dibuix de restitució de can Fornells, exemple del tipus de casa corrent a Banyoles en època del gòtic, amb els arcs transversals paral·lels a la façana.
J.Moner
La cuina, centre de la vida quotidiana, se situava en un racó de la planta baixa, prop del pati, o bé al pis quan aquesta planta era ocupada en la seva totalitat per algun ús industrial, comercial o d’emmagatzematge. En aquest pis sempre hi havia els dormitoris i, en èpoques avançades i en cases de nivell econòmic o social superior, es pot constatar l’existència d’una peça important amb finestres al carrer, a la manera d’una sala.

Les finestres més corrents eren les que tenien la llinda horitzontal, per bé que coexistien amb les geminades amb columneta i capitell dels tallers gironins, probablement com a únic signe de distinció entre unes cases i les altres.

Les golfes, quan n’hi havia, deixaven la planta lliure amb una obertura que ocupava pràcticament tota la façana. Devien servir generalment de magatzem o d’assecador, si bé en una casa d’aquesta tipologia, situada a la placeta de la Vila Vella, s’ha comprovat la presència d’una cambra ennoblida amb pintures murals amb motius geomètrics i alguna figura, datables al final del segle XIII. Hi ha indicis de pintures en altres cases, però les més completes i millor conservades són a l’anomenada casa de la Pia Almoina, l’únic edifici amb pati de la vila, resultat de la reforma d’unes cases de tipologia d’arcs transversals cap al final del segle XIV.

La tipologia arquitectònica de casa que domina a Banyoles, iniciada a la segona meitat del segle XIII, com s’ha dit, es mantindrà invariable als segles següents, durant els quals s’aprecien certs detalls diferencials en elements com ara els portals o les finestres, que s’amplien seguint les formes tradicionals de l’evolució del gòtic a Catalunya.

Actualment, la major part de les cases del barri vell de Banyoles mantenen l’estructura d’arcs transversals, més o menys amagada per reformes modernes. Aquest sistema es pot observar molt bé, per exemple, a dues cases de la placeta de la Font incorporades a la de la Pia Almoina, avui Museu Arqueològic i Comarcal, així com a la casa o part d’aquest edifici no afectat per la reforma que la convertí en una casa amb pati. Les tres són un bon exemple de la peculiar tipologia descrita, bé que despullades dels envans que n’haurien definit l’ús a l’època medieval.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàg. 584.

Les cases de Barcelona

L’arquitectura civil gòtica a Barcelona té unes característiques, quant als materials constructius i al projecte arquitectònic, que la identifiquen amb el panorama de l’arquitectura baixmedieval catalana i fins i tot continental. Aquest fet s’origina, en part, per la proximitat de les pedreres de Montjuïc, però bàsicament per la tradició constructiva que, com a conseqüència, s’esdevé de l’ús sistemàtic de carreus en qualsevol tipus de construcció. Altres materials del moment són el morter argilós de calç, probablement una de les principals aportacions d’aquesta arquitectura històrica; la tàpia, emprada bàsicament en reformes i refeccions, i, lògicament, la fusta, usada en bastides, forjats i altres elements.

Alçat de la façana principal, planta baixa i secció longitudinal de la finca núm. 23 del carrer de Montcada (casa Finestres), ara part del Museu Picasso, abans de la restauració de la dècada del 1960. Escala 1/500.
Veclus
La gran majoria de les construccions civils no neixen espacialment unitàries quant al seu projecte arquitectònic, atès que acostumen a ser resultat de diferents adquisicions, vendes i, fins i tot, lloguers de parts d’altres finques. Aquest fet es referma en part per la reutilització dels materials constructius, però de manera especial per l’existència d’un sistema constructiu basat en la permeabilitat de circulació entre les plantes baixes de propietats dissemblants. Aquest sistema es basa en la construcció d’arcs a les mitgeres, els quals poden ser oberts o cegats en funció de les necessitats de circulació o ús. Són arcs de dovelles de pedra, sovint de mig punt o de punta d’ametlla, que poden disposar de muntants i que mostren unes dimensions força notables tant d’amplada (gairebé mai inferior als 40 cm) com de llargària (és corrent un màxim de 4 m). Els seus exemples són força nombrosos i s’identifiquen en la pràctica totalitat de les edificacions que mostren un substrat medieval i medieval tardà. Cal assenyalar, entre d’altres, la finca núm. 5 del passeig de Colom o bé els núm. 23, 33 i 35 del carrer dels Carders. També en trobem en cases més senyorials, com els núm. 1 i 23 del carrer de Montcada o el núm. 4 del carrer dels Vigatans. Es fa difícil cercar l’adscripció cronològica originària d’aquest sistema constructiu, per bé que està absolutament contrastada la seva presència a Barcelona entre mitjan i la segona meitat del segle XIII.

Alçat de la façana principal, planta baixa i secció longitudinal de la finca núm. 4 del carrer dels Vigatans de Barcelona. Escala 1/500.

Pel que fa a la seva fesomia, els edificis barcelonins acostumen a mostrar una planta generalment regular –sovint rectangular– amb tres o quatre nivells d’alçat, amb planta baixa, entresòl (més corrent a partir del segle XV i sobretot a l’inici del segle XVI), pis principal i un segon pis que es corona amb un darrer nivell de coberta. Aquesta es defineix per l’existència d’una galeria porxada coneguda com a solana, sobre la qual se sosté una estructura de fusta de dos vessants. És corrent també la presència d’un cos edificat (a manera de torre lateral) que tanca un dels extrems del nivell de coberta, tal com podem observar a la finca núm. 4 del carrer de les Basses de Sant Pere. Es tracta de construccions definides per crugies rectangulars que, en els edificis més complexos, es desenvolupen tot circumdant un gran pati central descobert. Aquest és l’eix vertebrador de les zones de circulació, ventilació i il·luminació de l’edifici, i encara més quan les crugies laterals tenen les parets mitgeres com un dels seus límits. Val a dir que, a vegades, és el mateix pati descobert el que limita amb una mitgera i, per tant, organitza la circulació i el volum construït de la finca pel costat contrari (finca núm. 23 del carrer de Montcada). També és habitual que la finca disposi d’un altre pati posterior, que la documentació identifica com a hort o jardí (hortus o retrocurtalis), el qual pot tenir algunes parts construïdes –especialment les crugies laterals–, malgrat que sovint només disposa d’una tanca que el separa de la parcel·la veïna o del carrer.

Un dels aspectes més interessants d’aquest projecte constructiu medieval tardà és l’existència d’una mesura constant en les dimensions de les crugies: el que podríem denominar com a mòdul edificatori. Aquest es defineix pel fet que la distància entre dues parets mestres no pot superar mai els 5 m d’amplada. Es tracta d’una limitació determinada per les característiques físiques de les bigues de fusta que han de sostenir els forjats i paviments dels pisos superiors de l’edifici, ja que aquesta és la distància màxima que poden suportar sense trencar-se o corbar-se perillosament. Així doncs, l’edifici era aixecat sobre la base d’aquest mòdul constructiu, tot adaptant i combinant les mesures dels seus espais a distàncies sempre relacionades amb l’esmentada mesura màxima de 5 m. Això no obstant, quan era necessària una major amplada de les crugies es recorria a les voltes o sistemes d’arcs de diafragma.

Les façanes

Alçat de la façana principal, planta baixa i secció longitudinal de la finca núm. 27 del carrer de l’Argenteria de Barcelona. Escala 1/500.

És corrent que la finca mostri diferents façanes, les que afronten amb el carrer i les que donen al pati central; aquestes darreres acostumen a tenir un major nombre d’elements arquitectònics. La façana principal, que s’obre al carrer i dóna accés a l’interior de la finca, disposa de tres registres d’obertures (un per a cada nivell residencial d’alçat), amb una planta baixa on hi ha els portals i uns nivells superiors (primer i segon pis) configurats sempre per finestres. Vers la segona meitat del segle XIII, al mateix nivell de la planta baixa acostumen a localitzar-se, a més del gran portal que dóna pas al pati central, una altra porta de menors dimensions –que condueix a una de les crugies laterals– i sovint encara un altre accés que comunica amb obradors o petites botigues independents espacialment de la resta de la finca. Cap a la fi del segle XV i durant els primers decennis del XVI, a aquesta configuració de la planta baixa de la façana principal s’afegí la presència d’una o diverses finestres com a resultat de l’aparició sistemàtica del nou nivell d’entresòl, tal com podem veure, per exemple, a la finca núm. 7 del carrer de Lledó.

A excepció de les esmentades finestres d’entresòl, tots els portals de la planta baixa estan constituïts per arcs de dovelles del tipus rebaixat o de mig punt, que carreguen sobre muntants que, com la resta de la façana, estan realitzats amb pedra de Montjuïc. Es tracta d’uns elements arquitectònics que no disposen de cap decoració escultòrica, tot i que es diferencien de la resta del parament del mur gràcies a l’acabat en escaire dels angles i a un millor poliment de les cares externes de les peces de pedra, com el nivell de planta baixa de la finca núm. 11 del carrer del Pi.

Els nivells superiors de les façanes, tant la principal com les que configuren el pati central i les que s’obren a l’hort o jardí posterior, mostren un tipus d’obertura que es coneix com a finestra coronella o de mainells. Aquest tipus de finestra és probablement un dels elements més significatius de l’arquitectura medieval tardana urbana, tant pel fet que a través d’ella podem observar els canvis en els nivells de confort i valor jeràrquic de l’arquitectura medieval com perquè es tracta d’un element de primer ordre a l’hora de conèixer l’adscripció cronològica relativa d’una construcció del període. En línies generals, es pot definir com una obertura en el mur que sosté les llindes exteriors (les que es veuen a les façanes) a través d’un o un màxim de quatre mainells i que disposa d’ampit. A l’interior de la finestra, la llinda pot ser de fusta o bé pot ser substituïda per un arc escarser.

Finestres coronelles del segle XIII a la façana de la finca núm. 12 del carrer del Correu Vell.
ECSA – G.Serra
Els mainells disposen d’una base, sovint esculpida de manera sumària, que descansa sobre l’esmentat ampit i que suporta una columna monolítica, la qual, vers la primera meitat del segle XIII, mostra un fust també monolític de secció circular coronat per un capitell troncocònic, amb decoració geomètrica o floral (vegeu les finestres de la façana del núm. 12 del carrer del Correu Vell). Cap a la fi del segle XIII o l’inici del segle XIV aquesta fesomia es transformà, tot canviant la secció circular del fust per la forma lobular, i alhora les decoracions de les bases i dels capitells s’estandarditzaren (núm. 5-7 de la Baixada de Viladecols). Aquests darrers models es mantingueren vigents, amb una major o menor complexitat dels acabats, fins a la fi del segle XV i els primers decennis del XVI.

Les llindes exteriors també són monolítiques i responen a dos tipus clarament diferenciats: la llinda de mig punt, originària del segle XII, i la llinda trilobada, que apareix cap a la segona meitat del segle XIII i que amb certes variacions, descrites més endavant, es manté fins a la fi del segle XV. Malgrat la dissemblança de l’acabat, el funcionament arquitectònic és similar, ja que es tracta de llindes de petites dimensions els extrems de les quals descansen, bé en el mur de la façana, bé en l’àbac dels capitells que coronen els mainells. El conjunt es clou a vegades amb la presència de falses impostes (de fet són carreus més treballats) que decoren ambdós extrems de l’obertura i que també poden disposar de decoració escultòrica en relleu, com ara escacats (a l’inici del període gòtic; núm. 12-12 bis del carrer dels Carders) o bé elements florals a partir del segle XIV. Atesa la seva fesomia, és evident que la finestra coronella és hereva de les obertures coronades en arcs que ja apareixien als segles anteriors. Això no obstant, l’originalitat del seu disseny medieval tardà rau en la substitució dels arcs per llindes, tot transformant l’estructura de les càrregues del coronament de les finestres i, consegüentment, de la pròpia construcció del mur on s’han de situar. Malgrat tot, com ja s’ha esmentat, en un primer moment (d’ençà probablement del segle XII) i per tal de mantenir una semblança amb la forma d’arc, les llindes de pedra són treballades de manera que la part central mostra un acabat proper a la fesomia d’un petit arc de mig punt. És a dir, es tracta d’un element que funciona arquitectònicament com una llinda (de fet ho és), tot i que de manera intencionada presenta una forma d’arc. Referma aquesta voluntat la presència –com ja hem esmentat– de carreus decorats com a impostes als extrems de les finestres, els quals aparenten ser els punts de descàrrega d’aquests falsos arcs. La progressiva substitució de la llinda de mig punt per la llinda trilobada (segle XIV) no representà, però, cap canvi en la concepció arquitectònica d’aquests tipus d’obertures.

Cap al segle XV l’evolució de la finestra coronella arribà al punt més àlgid amb l’aparició del guardapols, el qual resseguí les llindes i els muntants de l’obertura, com es pot veure a la façana posterior de la finca núm. 12-12 bis del carrer dels Carders. També se n’incrementà el nombre de mainells, tot passant d’un o dos inicials (segles XII i XIII) als quatre d’aquests moments. Lògicament aquest fet representà una major amplada de l’obertura, cosa que facilità l’aparició d’un nou model cap a la segona meitat del segle XV i, especialment, durant el primer quart del XVI. Es tracta d’una obertura sense mainells que sovint es corona amb llinda i que disposa de traceria als angles superiors, tal com podem observar al nivell del pis principal de la façana de la finca núm. 11 del carrer del Pi.

La resta d’obertures dels nivells superiors de les façanes mostren el mateix tipus de finestres, per bé que és freqüent una reducció tant de les mesures com del nombre de mainells. Les solanes –les galeries porxades que clouen la coberta dels edificis– també presenten una certa evolució cronològica en la seva configuració. Així, cap al segle XIII eren constituïdes per pilars de secció quadrada que es coronaven amb mènsules, sobre les quals requeien les jàsseres de fusta que suportaven la teulada de dos vessants. Tot i que parcialment perduda, es pot identificar un exemple d’aquests tipus de solana a la finca núm. 12 del carrer del Correu Vell. També se’n descobrí una altra, per bé que molt malmesa, al primer pis de la finca núm. 35 del carrer dels Carders. Les bases dels pilars carreguen sobre una àmplia barana de carreus que és habitual que tingui la mateixa amplada que la paret de la façana. Aquest model es manté amb petites variacions al llarg de tot el període baixmedieval, amb canvis que només afecten l’acabat dels pilars. Efectivament, aquests foren progressivament substituïts per columnes de secció hexagonal que disposaven de base i capitell, treballats amb motllura seca, sense decoració escultòrica.

El pati central

És al pati central de les cases gòtiques on es localitzen alguns dels elements més característics del període: la gran escala monumental, la llotja o galeria porticada del pis principal i, al mateix nivell, la tribuna (balconada o naia). També s’hi troben altres elements de menor entitat, com ara el pou d’aigua o bé diferents tipus d’arcs arran de planta baixa que permetien la comunicació del pati cap a les quadres, els cellers i altres parts de la finca de caràcter menys residencial; és el cas, per exemple, del pòrtic d’arcs apuntats que es descobrí a la planta baixa de la finca núm. 1 del carrer de Montcada.

L’escala monumental acostumava a desenvolupar-se en un dels angles del pati central, tot utilitzant com a suport dues de les seves façanes. Evolucionà verticalment només fins al pis principal i disposava de dos trams de volta (sovint de dovelles i carreus) separats per un replà intermedi situat sempre a l’angle de les dues façanes a les quals s’adossava. Aquest disseny constructiu determinà una mida diferent dels trams de volta, el primer dels quals era més petit. Normalment, tot el conjunt estava fet íntegrament de pedra, tant els graons i la barana com el passamà. Cal fer esment que aquest darrer element podia tenir un acabat en forma de motllura. Cap al segle XIII, però, el conjunt era força auster, sense cap voluntat decorativa, situació que varià poc al llarg dels segles següents, tot i la progressiva presència d’uns minsos elements decoratius situats sempre a la barana. Un dels millors exemples conservats d’aquests moments és l’escala monumental del pati del núm. 23 del carrer de Montcada (antiga casa Marimon). Val a dir que en el cas barceloní, aquest model d’escala d’accés al principal es mantingué amb diferents variants de materials i dimensions pràcticament fins a la fi del segle XVIII.

El pati quatrecentista amb galeries i naia de la casa Berenguer d’Aguilar, part de l’actual Museu Picasso, al carrer de Montcada núm. 15.
ECSA – Rambol
Pel que fa a la llotja o galeria porxada, acostumava a bastir-se força a prop de l’escala o a continuació, atès que, de fet, és el vestíbul o primer distribuïdor del pis principal. Era habitual que la galeria també es desenvolupés parcialment per altres façanes del pati, malgrat que no el cobria mai en la seva totalitat. Vers el segle XIII, probablement com a hereves de les galeries romàniques, les llotges estaven configurades mitjançant arcuacions de mig punt que carreguen sobre pilars de secció quadrada, coronades amb àbacs que sobresortien del plom del pilar en forma de permòdols. Actualment només disposem de dos exemples coneguts d’aquest model: la recentment descoberta llotja de les finques núm. 33 i 35 del carrer dels Carders –que es troba pràcticament completa– i la del núm. 4 de la plaça de l’Oli, de la qual només es conserven dos pilars. A partir del segle XIV, però, els arcs de mig punt foren substituïts per arcs apuntats de dovelles motllurades que descansen sobre altes columnes lobulars amb capitells i bases decorats. Aquest model de galeria amb arcs apuntats es mantingué pràcticament fins a la fi del segle XV, moment en què les arcuacions laterals (que donen al mur) o les dels angles carreguen sobre impostes amb decoració escultòrica sovint figurativa, tal com posa de manifest la llotja de la finca núm. 27 del carrer de l’Argenteria. Val a dir que és en aquests moments –entre la fi del segle XV i la primeria del XVI– que aparegueren altres dissenys constructius per a les llotges del pis principal. Destaca en aquest sentit una variant que substituí les arcuacions i columnes per un ampli arc rebaixat de dovelles motllurades, els extrems del qual descarreguen sobre impostes que sobresurten del plom de l’obertura i que tenen decoració escultural també figurativa. Un dels exemples més reeixits d’aquests nous models de llotja el podem observar a la finca núm. 4 de la plaça de l’Oli.

L’altre element característic dels patis gòtics és la tribuna, naia o balconada. Situada sovint a la façana oposada al cos d’edifici que té façana al carrer, la tribuna normalment era adjacent o en angle a l’escala i la llotja del pis principal. Es tracta d’un element en volada que recolza sobre dues voltes de carreus o grasses, tot i que a partir de certes dimensions requereix la presència d’una mènsula central de suport o bé de pilastres laterals o centrals on descarreguen els extrems de les voltes, com al pati de la finca núm. 11 del carrer del Pi. Les tribunes no tenen tan sols una funció de balcó o lloc per on abocar-se al pati, sinó que són, de fet, corredors exteriors que permeten la circulació per diferents zones de la finca sense necessitat d’accedir a l’interior, qüestió força important quan es tracta d’edificis entre mitgeres, com és el cas de la finca núm. 27 del carrer de l’Argenteria. Aquesta és en part la raó per la qual algunes de les tribunes poden estar cobertes o bé plantejades fins i tot amb aparença de galeria.

Els interiors

Com ja s’ha assenyalat anteriorment, els pisos es configuren a través de forjats de fusta que mai no superen els 5 m de llum. Les bigues són gairebé sempre de secció rectangular i acostumen a descansar en permòdols encastats als murs. Sobre les bigues –que poden mostrar decoració pictòrica–, s’hi col·loquen cabirons que les enllacen i subjecten i sobre els quals se situen planxes o llates de fusta, que també poden estar decorades i que defineixen el nivell del paviment del pis superior. Els paviments amb replè o peces ceràmiques són excepcionals i poc corrents. Hi ha documentada, però, la presència de terres de llosanes tant a la planta baixa com a la solana, i és versemblant suposar que també al primer pis o principal. Entre els forjats gòtics conservats a Barcelona cal destacar, tant per l’extensió com pel programa decoratiu, els del pis principal de la finca núm. 15-17 del carrer de Lledó, probablement el millor exemple civil de la ciutat.

Actualment no tenim constància material de la presència d’envans, ja que només s’han conservat els paraments de carreus de les parets mestres. Aquesta mancança no ha de ser entesa, però, com a senyal de la seva inexistència, tenint en compte, a més, que la documentació de l’època ens parla de curioses compartimentacions interiors amb nombroses i diferents estances. És lògic suposar, doncs, que els envans eren fetes majoritàriament amb estructures de fusta.

Els acabats exteriors i interiors

Alçat de l’estat previ i el projecte de restauració de les Cases dels Canonges al carrer de la Pietat de Barcelona.
SPALDB – J.Martorell, 1927
Els testimonis sobre els acabats dels edificis gòtics que han arribat als nostres dies són més aviat escassos. Als murs exteriors, a més dels encintats –el seguiment dels junts dels carreus amb un morter de calç més ric–, sembla que hi ha alguns testimonis que permeten suposar l’encalcinament amb brotxa d’algunes parets o parts d’aquestes, tant al pati central com a les zones obertes de la planta baixa. També hi ha evidències materials de revestiments decorats a portes i finestres i a l’intradós dels arcs, especialment a les obertures de les àrees residencials, com és el cas de la porta descoberta al pis principal de la finca núm. 45 del carrer dels Carders o bé les finestres de la torre de la finca núm. 8-10 del carrer de Basea. Pel que fa als interiors, a més de la decoració de les bigues dels forjats, sembla que com a mínim a les zones d’habitatge els paraments de pedra eren recoberts amb revestiments. Aquests arrebossats devien cobrir la totalitat del mur, i els testimonis de pintura mural que s’han conservat mostren decoracions que combinen els motius heràldics o geomètrics amb escenes figuratives de tipus al·legòric, èpic, literari o religiós. Sembla probable, però, que a altres parts de la casa o en aquelles d’un origen més humil els revestiments no tinguessin cap mena de decoració figurada. Són pràcticament inexistents els exemples conservats in situ, i més si tenim en compte que cada vegada més es tendeix a arrencar les pintures i a traslladar-les als museus. A aquest últim cas pertanyen els revestiments decorats descoberts recentment al núm. 8-10 del carrer de Basea, avui al Museu d’Història de la Ciutat, i els de la finca núm. 6 del carrer de Lledó, exposats al MNAC. Resten, però, alguns testimonis molt escadussers i perduts al núm. 15-17 del carrer de Lledó i en algunes zones dels pisos superiors de les Cases dels Canonges.

Bibliografia consultada

Carreras i Candi, 1913; Batlle Gallart, 1983; Caballé, González, Navas, 1990; González, Nahm, Piquer, 1990; González – Navas, 1990; González, 1994; Roca i Blanch, 1994; González, 1996; Caballé – González, 1998a, 1998b, 1998c, 1998d i 1998e; Caballé, González, Redondo, 1998; González, 1998; Caballé – González, 1999a i 1999b; Caballé, González, Nolasco, 1999; Caballé, González, Redondo, 1999; Caballé, González, Nolasco, Ortega, 1999; Caballé – González, 2000; Caballé, González, Nolasco, 2000a i 2000b; Caballé, González, Nolasco, Ortega, 2000; Caballé – González, 2001; Caballé, González, Nolasco, 2001a i 2001b; González, 2001; Caballé – González, 2002; Caballé, González, Nolasco, 2002a i 2002b; Caballé – González, 2003.

Llegir més...