i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1251 - 1260 de 2091

Leandre Serrallach i Mas

Arquitecte.
Barcelona, ? — Barcelona, 1890

Professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Entre altres obres, féu l’església de l’Escorial de Vic (inaugurada el 1900). Fou acadèmic de Ciències i de Sant Jordi a Barcelona. Publicà Observaciones acerca de las causas que influyen en el estado actual de la arquitectura (1884) i Monumentos romanos de Tarragona (1886).

Lelio Orsi

Pintor, arquitecte i decorador italià.
Novellara?, 1511 — Novellara?, 1587

Actiu a Venècia, Parma i Roma, conreà un manierisme de to dramàtic i fantasiós (Sacrifici d’Abraham, Sant Jordi i el drac, ambdós al Museo e Gallerie Nazionali di Capodimonte, Nàpols), tot alhora amb violents contrasts de llum i ombres (Els pelegrins d’Emmaús, National Gallery, Londres). Com a arquitecte féu els plànols de l’església de San Stefano a Novellara (1557).

Leo von Klenze

Arquitecte alemany.
Hildesheim, 1784 — Munic, 1864

Format a Berlín amb F.Gilly i després a París. L’any 1815 anà a Munic, on construí la Glyptothek (1815-20), l’Alte Pinakothek (1826-36), els Propileus, etc. Prop de Ratisbona edificà el Walhalla (1830-42) seguint esquemes clàssics. Féu els plans de l’Ermitage de Sant Petersburg.

Leon Battista Alberti

Arquitecte i humanista italià.
Gènova, 14 de febrer de 1404 — Roma, 25 d’abril de 1472

Pertanyia a una família florentina de mercaders de llana i banquers. Estudià humanitats i matemàtiques, i a disset anys era alumne de dret canònic a Bolonya. Es negà a seguir la tradició familiar i entrà al servei del cardenal Albergati (1428); viatjà per Borgonya, Picardia i Alemanya, i del 1431 al 1447 fou secretari del papa Eugeni IV; aquest fet li permeté de conèixer i d’estudiar l’arquitectura de l’antiga Roma, que tingué una gran influència en la seva obra; visità Florència (1434), on conegué Brunelleschi, que encoratjà la seva vocació d’arquitecte. L’any 1446 projectà el palau Rucellai de Florència, on encara seguí la tradició brunelleschiana, però incorporà una nova fórmula —inspirada pel Colosseu de Roma—, la superposició d’entaulaments de tres ordres diferents, fórmula purament decorativa que creà escola. L’any 1450 fou cridat per Segismondo Malatesta per a col·laborar en la transformació de l’església de Sant Francesc de Rímini en el temple Malatestià, ja començat l’any 1447, del qual projectà la façana, inspirada en els arcs de triomf romans. A Santa Maria Novella, de Florència, creà (1456) el que havia d’ésser model típic de la façana barroca en tapar la nau central amb un mur limitat per dues grans volutes i coronat per un gran frontó. A Màntua, on també construí l’església de Sant Sebastià (1460), creà el precedent de l’església jesuítica de Vignola amb l’església de Sant Andreu (1470), on cobrí l’única nau amb volta de canó i el creuer amb cúpula. Home de curiositat universal, és el primer arquitecte plenament renaixentista tot i representar, més que una revolució, una evolució a partir del goticisme prerenaixentista de Brunelleschi. Fou el primer gran teòric del Renaixement, autor dels deu llibres de De re aedificatoria (1451), on prenia per model estètic Vitruvi. Tenia una concepció aristocràtica de l’arquitectura: l’artista havia de donar forma a l’obra d’art, però no calia que intervingués personalment en la seva execució; creia també que edificar cercant només la utilitat era feina més de manobre que no pas d’arquitecte. Practicà també la pintura i l’escultura sense gaire èxit; sobre aquestes arts escriví els tractats De statua i De pictura . Escriví en llatí diverses obres narratives i teatrals de gènere satíric, sovint autobiogràfiques, com el Philodoxeos (1426). En els quatre llibres dialogats Della famiglia (1437-41), defensà l’ús de l’italià i preconitzà una educació regulada pels mòduls clàssics. Hom li deu la celebració a Florència d’un certamen poètic, Certame coronario , en llengua italiana, que no obtingué gaire èxit, però amb motiu del qual realitzà els primers intents d’adaptar la mètrica clàssica a l’idioma vulgar. En català, i del mateix s XV, existeix la versió anònima, molt italianitzada, de dues de les seves comèdies, Deïfira i Ecatomphila , de tema amorós.

Léon Vaudoyer

Arquitecte neoclàssic francès.
París, 1803 — ?, 1872

Són d’ell els plans de la nova catedral de Marsella (començada el 1852 i acabada després de la seva mort, el 1893) i el Conservatoire d’Arts et Métiers de París.

Leonardo Benevolo

Urbanista i historiador de l’arquitectura italià.
Orta San Giulio, Piemont, 25 de setembre de 1923 — Cellatica, Brescia, 5 de gener de 2017

Graduat en arquitectura per la Universitat de Roma l’any 1946, fou professor universitari a Roma, Florència i Venècia. Fou un dels capdavanters en l’estudi dels problemes urbans de les ciutats modernes. Entre els seus escrits cal remarcar Storia dell’architettura moderna (1960), Le origini dell’urbanistica moderna (1963), Storia dell’architettura del Rinascimento (1968) i L’Arte e la città contemporanea (1975). Cal destacar també L’architettura del nuovo millennio (2006), l’entrevista publicada en llibre La fine della città (2011) i Il tracollo dell’urbanistica italiana (2012). A més de l’activitat docent i teòrica, establí un estudi a Brescia i li foren encarregats diverses obres i plans urbanístics, alguns de gran abast, com ara la nova seu de la fira de Bolonya i els plans de Brescia (1973, no realitzat fins el 1990), d’Urbino (1981-83) i de Monza (1993-97), així com també la reconstrucció de l’àrea devastada per l’esfondrament de la presa del Vajont (1963), a la regió de Friül-Venècia Júlia.

Leonardo da Vinci

Pintor, dibuixant, escultor, enginyer, arquitecte, músic, filòsof i inventor italià.
Vinci, Toscana, 15 d’abril de 1452 — Le Clos-Lucé, Amboise, 2 de maig de 1519

A Florència entrà al taller d’A. Verrocchio (1469), on aviat excel·lí amb la seva participació quasi total en el Baptisme de Crist i en L’Anunciació (1474; ambdues a la Galleria degli Uffizi, Florència). Des del 1478 treballà en importants encàrrecs: Retrat de Ginebra dei Benci (1478-79; National Gallery, Washington), Adoració dels reis, inacabat (1481; Galleria degli Uffizi), Sant Jeroni (1482; Pinacoteca Vaticana, Roma), obres on Leonardo plasmà els seus estudis sobre els efectes de llum i manifestà una tendència vers les fantasies nòrdiques mitjançant una invenció seva: el sfumato o fusió de la llum i l’ombra en tons de color molt difusos. El 1480 anà a Milà, i es posà al servei de Lluís I de Milà. Allí féu projectes per al cimbori de la catedral i estudis per a introduir modificacions en la catedral de Pavia (1490), i decorà amb temes vegetals i entrellaçats els Camerini, la Saletta Nera i la Sala delle Asse (1495-99), al castell dels Sforza. La producció pictòrica més important de l’etapa milanesa és el Retrat de Cecilia Gallerani (col·lecció Czartoryski del Muzeum Narodowe de Cracòvia), La mare de Déu de les roques (1483-93; Musée du Louvre, París; el 1506 en féu una rèplica, avui a la National Gallery, Londres) i la Santa cena per al refectori del convent de Santa Maria delle Grazie (1499). Com a escultor, Lluís I li encarregà una estàtua colossal de bronze del seu pare Francesco Sforza, la qual, tot i que Leonardo hi treballà molt temps, mai no arribà a fondre's. En ésser ocupat Milà pels francesos (1499), inicià un període errabund: anà a Màntua, on féu el retrat d'Isabella d’Este (Musée du Louvre), a Venècia i a Florència, on fins el 1506 treballà en el fresc de la Batalla d’Anghiari per al Palazzo Vecchio, del qual resten dibuixos preparatoris i la cèlebre còpia de P.P.Rubens (Musée du Louvre), féu el cartó per a la Santa Anna (1501; Royal Academy of Art, Londres) i pintà La Gioconda (iniciada el 1503; Musée du Louvre); és també d’aquesta època Leda i el cigne (col·l Gallotti Spiridon, Roma), obra que hom coneix a través de còpies i que es convertí en el principal model de la composició serpentinata, regla que restà com a mòdul preeminent en la pintura durant el segle XVI. Novament a Milà, es consagrà especialment al monument a Trivulcio, condottiere de Lluís XII de França. A Roma inicià el seu Trattato della pittura, que no fou publicat fins el 1561. Anà a Le Clos-Lucé, cridat per Francesc I de França, on morí; allí la seva activitat havia estat d’ordre especulatiu i científic.

Les contribucions a la ciència i a la tècnica de Leonardo da Vinci

Com a matemàtic, s’interessà especialment pels problemes que podia resoldre amb mètodes geomètrics, descoberts quasi sempre per camins empírics. Coneixedor indirecte de l’obra d’Arquimedes, descobrí la manera de trobar el centre de gravetat de la piràmide i les transformacions recíproques de cossos sòlids. El seu tractat De ludo geometrico restà inacabat. Com a astrònom afeccionat, la seva concepció cosmològica anunciava la de Copèrnic ("il Sole non si muove", havia escrit), però no acceptava totalment l’heliocentrisme. Escriví molt sobre mecànica, que considerava una ciència aplicada i no pas pura teoria. Acceptà les nocions fonamentals de l’estàtica aristotèlica i basà la seva dinàmica sobre el concepte medieval de l'impetus. Estudià el moviment dels projectils, la caiguda dels sòlids i el xoc o percussió entre ells, i enuncià el principi de l’acció i la reacció. Fou un dels creadors de la hidrodinàmica. Molt interessat per l’òptica, s’equivocà en la fisiologia de la visió (creia que el fenomen bàsic tenia lloc al cristal·lí i no pas a la retina), però precisà encertadament l’acció de les lents esfèriques. Féu una explicació dinàmica del relleu terrestre, considerant l’erosió pluvial i eòlica i la sedimentació. S'interessà pels fòssils, que cercava i col·leccionava amb delit, com també per tota classe de restes d’animals, que utilitzà en estudis d’anatomia comparada. El seu interès bàsic per l’anatomia humana l’induí a practicar moltes disseccions, i amb els croquis obtinguts volia il·lustrar un monumental tractat d’anatomia humana, que també restà incomplet i inèdit. Reeixí, però, en altres projectes científics d’utilitat més immediata: construcció de màquines de guerra i d’aparells destinats a la investigació, com higròmetres, anemòmetres, etc. Intentà de volar, però no ho aconseguí, per manca de força impulsora. El recull i la transcripció de les notes manuscrites que Leonardo dedicà als temes científics no foren fets fins al s. XIX; actualment existeixen edicions acurades dels primitius “Quaderns”, com és ara l’anglesa de McCurdy (The Notebooks of Leonardo da Vinci), la italiana d’Uccelli (Léonard de Vinci et l’expérience scientifique au XVI siècle), etc. Tant aquests dos historiadors com d’altres de contemporanis rectifiquen la imatge donada per Duhem al començament del s. XX (Études sur Leónard de Vinci), segons la qual Leonardo, perfecte coneixedor dels autors clàssics i medievals, era el compendi vivent de tota la ciència coneguda al seu temps. Avui sembla demostrar que tenia un gran talent, però que era, en definitiva, el que llavors en deien un "uomo senza lettere".

Leopoldo Torres Balbás

Arquitecte castellà i historiador de l’art.
Madrid, 1888 — Madrid, 1960

S'especialitzà en la restauració arquitectònica. Fou nomenat arquitecte conservador de l’Alhambra de Granada (1923), de la qual restaurà diverses parts, com també del contigu palau de Carles V, i tècnic conservador del patrimoni arquitectònic nacional (1929). Dirigí innombrables restauracions, però quan (1931) guanyà càtedra a l’Escuela Superior de Arquitectura de Madrid es concentrà en la investigació i l’ensenyament de l’art, principalment de l’arquitectura àrab, i publicà nombrosos estudis, dispersos en monografies i revistes especialitzades.

Les Arenes de Barcelona

Centre d’oci, lúdic i comercial de Barcelona.

És construït a l’antiga plaça de toros del mateix nom, edificada entre el 1892 i el 1899 a la plaça d’Espanya amb l’objectiu de respondre a la creixent afecció a aquest espectacle, que havia deixat petita la plaça de la Barceloneta. El projecte anà a càrrec de l’arquitecte August Font i Carreras , el qual dissenyà un edifici d’estil neomudèjar, inaugurat l’any 1900 i on se celebraren corrides fins a l’any 1977.

Posteriorment, la propietat i l’estatut legal de l’edifici es mantingueren durant anys en una situació confusa. L’any 2003 s’inicià la construcció d’un gran complex d’oci i comercial que, després d’unes obres accidentades, finalment fou inaugurat el dia 24 de març de 2011 i obrí al públic el dia següent.

El projecte, dissenyat per l’arquitecte Richard Rogers amb la col·laboració amb l’equip d’arquitectes Alonso Balaguer Arquitectes Associats, preserva la façana original. L’estructura circular comprèn una superfície total de 104.576 metres quadrats construïts on es distribueixen més d’un centenar d’establiments. Les sis plantes són centrades per la gran plaça creuada per escales mecàniques per les quals hom accedeix a les plantes superiors i les quatre plantes subterrànies dedicades a l’aparcament.

Al costat dels locals comercials i les sales de cinema, destaquen les instal·lacions per a la pràctica esportiva, especialment una pista d’atletisme, i el Museu del Rock, a la quarta planta. És també remarcable la cúpula de 27 metres d’alçada i 300 metres lineals de recorregut circular. En els seus 2.600 m 2 hom ha habilitat diversos espais per a restaurants, convencions i actes.

Les cases de Banyoles

Cases de Banyoles. Planta baixa de la Pia Almoina, can Fornells i can Paulí, amb arcs transversals. Totes tres cases ara formen el Museu Arqueològic i Comarcal. Escala 1/400.
J.Moner
El tipus habitual de cases que es van bastir a les viles medievals de Catalunya, a redós generalment d’un focus de poder, era el d’unes construccions recolzades les unes amb les altres, amb façana a un camí o carrer tot formant-hi una espècie de pinta o espina.

L’espai físic ocupat per les unitats familiars era un rectangle llarg i estret, una part del qual l’ocupava la casa, i la resta es destinava a hort o lloc per a l’aviram, si no a treballs artesanals. Les cares més estretes del rectangle corresponien a les façanes del carrer i del pati.

Les dimensions dels solars s’establien a partir de la concessió feudal d’un terreny, però generalment estaven relacionades amb els materials de construcció de les cases que hom pensava bastir-hi. El més corrent era que l’amplada d’aquest terrer es correspongués amb la llargària dels cairats de fusta que havien de suportar els trespols o la teulada de la part edificada, ja que aquestes bigues recolzaven sobre les parets divisòries o mitgeres, és a dir, les comunes a dues cases.

En el seu llibre sobre l’arquitectura romànica a Catalunya, Puig i Cadafalch esmenta diferents documents on es fixa aquesta amplada, entre 4,5 i 5 m, bé determinant-la directament amb canes o bé amb el mòdul o unitat anomenada “monallata”, derivada de la llargària d’un monall o biga, aproximadament de les dimensions esmentades. En moltes poblacions el parcel·lari actual encara manifesta aquesta forma i dimensions dels solars.

A Banyoles, en canvi, l’amplada dels solars dels edificis situats dins el recinte murat i majoritàriament construïts entre els segles XIII i XIV, i, per tant, de les cases, gairebé mai no és menor de 7 m, i el més freqüent és que se situï entre els 9 i els 12 m.

Es desconeixen les raons d’aquestes amplades inusuals, però per les poques restes identificables que s’han trobat sembla clar que ja provenen de les senzilles construccions d’una planta, anteriors als segles esmentats, en les quals, si bé el sistema estructural d’una sola tramada llarga i estreta era el mateix que el de la tipologia corrent a l’època, la diferència consistia en el fet que les façanes del carrer i del pati coincidien amb els costats més llargs del rectangle, mentre que els estrets eren els mitgers amb les construccions veïnes.

Una tipologia singular

Aprofitant aquesta disposició, en un moment de gran empenta econòmica i constructiva, a la segona meitat del segle XIII, els mestres de cases van adoptar una particular tipologia comuna en el procés d’ampliació, reconstrucció o aixecament de nova planta de les cases posteriors, mentre es mantenien les dimensions dels solars.

Les noves cases tenien dues tramades o crugies d’uns 4 o 5 m d’amplada i paral·leles al carrer, en les quals, però, el mur central o comú a les dues se substituí per un o dos arcs de pedra ben treballada. Les bigues, per tant, recolzaven ara sobre aquesta arcuació i les façanes, solució que es repetia quasi sempre en un primer pis i en algunes ocasions en una segona planta de golfes, si n’hi havia.

Els arcs de la planta baixa tenen l’arrencada al nivell de terra i són sempre de mig punt, amb una llum entre els 4 i els 6 m. Segons l’amplada del solar hi ha un sol arc, dos d’iguals o bé un d’ample i un de més estret que a vegades és apuntat.

Al primer pis els arcs generalment són apuntats i a les golfes, quan n’hi ha, sempre ho són. Però també hi ha casos en què a les plantes superiors, en comptes d’arcs, es construeixen parets o pilars que descansen sobre els arcs de la planta baixa.

Si bé el tipus genèric i majoritari de casa, com s’ha dit, és el de dues tramades paral·leles al carrer amb un o dos arcs divisoris centrals, es dóna també algun cas d’edificis amb més profunditat que afegeixen unes noves arcuacions, sempre seguint el mateix sistema.

Arcs transversals amb pintures murals a l’edifici de la Pia Almoina (segles XIII-XIV).
T.Vargas
Es tracta, doncs, d’una estructura potser manllevada de les construccions amb arcs de diafragma de les grans naus gòtiques del segle XIII, en versió domèstica i reduïda a un sentit exclusivament estructural, si bé amb aquest sistema es podia obtenir un espai únic –el que en diríem una planta lliure–, quan es requeria per a algun tipus d’indústria com ara un tint o una adoberia, sobretot a la planta baixa.

En qualsevol cas, el que s’aconseguia era una llibertat total de distribució tant a la planta baixa com a la superior, on els arcs quedaven tancats quasi sempre per algun envà. L’arc, doncs, a les cases de Banyoles, era un element únicament de suport i exercia la mateixa funció que en una altra contrada faria una jàssera de fusta de gran secció, amb l’avantatge de la durada il·limitada i la possibilitat d’aguantar no solament l’embigat sinó també murs gruixuts.

Aquests arcs, de secció rectangular d’uns 50/60 30/40 cm, ja incorporaven dobles mènsules de suport de les bigues parederes, és a dir, d’aquelles sobre les quals recolzaven els cairats dels sostres.

La influència del subsòl

L’aparició d’aquesta tipologia, present encara avui en moltes cases del barri vell de Banyoles, si bé pot estar vinculada, com s’ha dit, a una estructura parcel·lària preexistent i probablement amb la difusió del concepte de cobriment amb arcs de diafragma, havia de respondre a algun altre factor, potser més decisiu, perquè el sistema s’imposés majoritàriament en aquesta població. Es tracta de la presència del travertí al subsòl de la vila i el seu entorn, i també de la facilitat a l’hora d’extreure’l.

L’estratificació d’aquesta pedra, formada pels dipòsits calcaris de l’aigua de l’estany, amb diferents antiguitats i dureses, permetia l’obtenció des de primes lloses fàcils de tallar fins a blocs de gran consistència.

De les pedreres locals s’aprofitava tot per a la construcció de les cases: les lloses més primes per als paviments –terrers o de pis per sobre els cairats de fusta–, per als envans interiors de separació o fins i tot per a una curiosa forma de construir pilars a les golfes; i els blocs més durs per a la part exterior de les façanes que donen al carrer, els muntants, els ampits i les llindes de portes i finestres i, sobretot, les dovelles dels arcs interiors o els de les portes foranes.

I encara, amb els sobrants de la pedrera, els rebles o llosets irregulars, es pujaven parets de menor importància. És a dir, que, a part dels cairats de fusta i les teules de terra cuita, per a la construcció de la casa només s’utilitzava la pedra del lloc i, en tot cas, el guix –producte derivat també de les especials condicions hidrogeològiques de Banyoles–, per als acabats interiors.

Amb aquesta base estructural, que no diferenciava els distints nivells econòmics o usos, l’organització de la casa depenia, sobretot, de la utilització de les plantes baixes. En carrers suposadament més importants o transitats i que fan pensar en una dedicació majoritària al petit comerç o a oficis en contacte amb el públic, les cases tenien dues o tres portalades idèntiques, cosa que sembla respondre a diferents tipus d’ocupació en un mateix edifici. Aquests portals, d’una amplada variable entre 1,60 i 1,80 m, són formats per arcs rebaixats amb grosses dovelles, i per bé que menys freqüents, també n’hi ha de mig punt.

Dibuix de restitució de can Fornells, exemple del tipus de casa corrent a Banyoles en època del gòtic, amb els arcs transversals paral·lels a la façana.
J.Moner
La cuina, centre de la vida quotidiana, se situava en un racó de la planta baixa, prop del pati, o bé al pis quan aquesta planta era ocupada en la seva totalitat per algun ús industrial, comercial o d’emmagatzematge. En aquest pis sempre hi havia els dormitoris i, en èpoques avançades i en cases de nivell econòmic o social superior, es pot constatar l’existència d’una peça important amb finestres al carrer, a la manera d’una sala.

Les finestres més corrents eren les que tenien la llinda horitzontal, per bé que coexistien amb les geminades amb columneta i capitell dels tallers gironins, probablement com a únic signe de distinció entre unes cases i les altres.

Les golfes, quan n’hi havia, deixaven la planta lliure amb una obertura que ocupava pràcticament tota la façana. Devien servir generalment de magatzem o d’assecador, si bé en una casa d’aquesta tipologia, situada a la placeta de la Vila Vella, s’ha comprovat la presència d’una cambra ennoblida amb pintures murals amb motius geomètrics i alguna figura, datables al final del segle XIII. Hi ha indicis de pintures en altres cases, però les més completes i millor conservades són a l’anomenada casa de la Pia Almoina, l’únic edifici amb pati de la vila, resultat de la reforma d’unes cases de tipologia d’arcs transversals cap al final del segle XIV.

La tipologia arquitectònica de casa que domina a Banyoles, iniciada a la segona meitat del segle XIII, com s’ha dit, es mantindrà invariable als segles següents, durant els quals s’aprecien certs detalls diferencials en elements com ara els portals o les finestres, que s’amplien seguint les formes tradicionals de l’evolució del gòtic a Catalunya.

Actualment, la major part de les cases del barri vell de Banyoles mantenen l’estructura d’arcs transversals, més o menys amagada per reformes modernes. Aquest sistema es pot observar molt bé, per exemple, a dues cases de la placeta de la Font incorporades a la de la Pia Almoina, avui Museu Arqueològic i Comarcal, així com a la casa o part d’aquest edifici no afectat per la reforma que la convertí en una casa amb pati. Les tres són un bon exemple de la peculiar tipologia descrita, bé que despullades dels envans que n’haurien definit l’ús a l’època medieval.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàg. 584.

Llegir més...