i indústria tèxtil | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

indústria tèxtil

Mostrant 31 - 40 de 2129

aguller

En tot procés discontinu de filatura, llargada de fil produïda durant un cicle de treball.

ala

En el teler mecànic, la dent que té l’escarbat.

ala de mosca

Encaix del joc de segments per tal d’ajustar-los mútuament.

alafaia

Espècie de tela de cotó o seda amb lligat pla.

alanquins

nanquins
Tela de cotó amb lligat de plana i amb l’ordit i la trama tenyits de color groguenc ja abans del tissatge.

Albert Barella i Miró

Enginyer tèxtil.
Barcelona, 1918 — Barcelona, 29 de març de 2001

Llicenciat a l’Escola d’Enginyers de Terrassa el 1943, fou cap del departament tèxtil del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1955). Acadèmic numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 1972, el mateix any rebé la medalla del Textile Institute. Numerari del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1974) i membre de l’editorial Board del “Journal of the Textile Institute” (1979) rebé les medalles de l’Institut Textile de France (1978) i la Warner Memorial 79 (1979). Publicà uns 400 treballs, i més de 100 comunicacions en congressos que posen de relleu la seva tasca en la recerca tèxtil, especialment sobre la qualitat dels fils.

aleta

L’extremitat de les aranyes de la màquina metxera, per on surt la metxa.

aleta

Cada una de les dues molles planes que hi ha dins la llançadora, quan hom teixeix amb bitlles de fusta, per tal de mantenir-les subjectes i privar que surtin durant el funcionament.

alimentador de fil

Aparell que desenrotlla el fil de la bobina, l’amida i el lliura a la màquina.

És emprat en màquines tèxtils ràpides que necessiten el fil a intermitències.

Almeda, Sindreu i Companyia. La colònia Vilaseca, de Torelló

Colònia Vilaseca (postal de principi de segle). La colònia Vilaseca era formada per dues empreses, Almeda, Sindreu i Puget i Frederic Marcet.

Ferran Almeda i Viñuales era un petit teixidor de cotó de Manlleu l’any 1842. Una escriptura el presenta un any més tard com a fuster d’ofici i és possible, per tant, que aquest fos el seu primer treball. Però va seguir el camí de tants dels seus conciutadans, en entrar al sector tèxtil. S’hi quedà i desenvolupà fortament les seves activitats. Hem de creure que aquests primers anys d’actuació foren econòmicament positius.

El 1843 s’associà amb Francesc Puget en la tinença i l’administració de la fàbrica del mig, que aquest ha establert al canal industrial de Manlleu i que és la primera fàbrica moderna de la població, amb telers mecànics moguts per la força hidràulica. Puget, Almeda i Font serà la denominació de la societat. La fàbrica és també cotonera, per descomptat.

El 1857 es constitueix igualment a Manlleu Almeda, Xipell i Companyia. Sembla ser el mateix Almeda, acompanyat en aquest cas pel seu fill Pere Almeda i Viñas. L’empresa es dedica a la filatura de cotó amb 7 cardes, 3.200 pues i 56 obrers. Serà una empresa de vida curta, ja que el 1865 entra en liquidació. Es liquida la societat, però no la fàbrica.

Aquest mateix any 1865 es crea Almeda, Sindreu i Companyia, que és una continuadora de l’altra des del punt de vista industrial. Els dos Almeda aporten la maquinària anterior: 7 cardes, 3.200 pues i a més, 50 telers mecànics, que no tenia la primera empresa en els seus inicis i que demostren l’entrada en el sector del tissatge.

Els Almeda tenen dos socis: Rafael Puget i Xavier Sindreu. El primer és el fill de Francesc Puget, també cotoner. Si els Almeda estan a la fàbrica que encapçalen els Puget, un Puget també pot estar a la que encapçalen els Almeda. Xavier Sindreu i Esparó és un personatge amb diners. Ho testimonia la seva presència al consell d’administració —o junta de govern— de La Maquinista Terrestre i Marítima i de la societat Aurora del Pirineo, que és una de les propietàries de les mines de carbó de Sant Joan de les Abadesses. Possiblement era nebot de Valentí Esparó, primer president de La Maquinista i un dels homes fonamentals de la revolució industrial a Catalunya. Residia a Barcelona i té un germà que es diu Valentí, precisament.

Almeda, Sindreu i Cia. Socis i participació en el capital (%).

La societat es constituí amb un capital de 42.000 duros, repartit entre els tres socis, però amb una participació major dels Almeda. Pere Almeda n’era el director. La fàbrica ocupava un edifici llogat i utilitzava la força de dues turbines. El domicili era a Barcelona, i també hi tenien un magatzem.

L’empresa anà molt bé, tal com es desprèn dels beneficis d’aquesta primera etapa de la societat a Manlleu. Uns resultats que devien ser els responsables del projecte d’una nova fàbrica amb majors possibilitats de producció i majors disponibilitats energètiques.

Canal de la colònia Vilaseca (postal de principi de segle).

El 1871 Almeda, Sindreu i Companyia compraren els terrenys del que serà la fàbrica i colònia Vilaseca, un nom que recorda el d’una masia en aquells indrets, al terme del que era el municipi de Sant Vicenç de Torelló i arran de riu. En fer-se l’operació, Rafael Puget inicià la retirada de l’empresa, ja que la seva participació passa del 28,5% al 20%. Hi devia influir que el seu compte personal a l’empresa era deficitari i el descobert es devia cobrir per reducció de l’import de la seva participació i abonament en el seu compte.

Dos anys més tard —el 1873— s’escriptura la compra de dos salts d’aigua en aquell mateix lloc. El concessionari —Josep Callís i Puigrubí— els tenia des del 1863 i utilitzava l’aigua per al seu molí. No s’entendria la compra dels terrenys, si no hagués anat lligada a la d’aquesta concessió. Un dels salts pertanyia al terme d’Orís (vessant dret del riu) i l’altre al de Sant Vicenç de Torelló.

Les obres de la fàbrica s’iniciaren immediatament. La societat no realitzà cap ampliació de capital i pensava finançar la construcció amb els beneficis generats, que passaven íntegrament a l’empresa. El 1876 devien comprovar que les despeses resultarien superiors i acordaren que la fàbrica es dividís; vengueren una part dels edificis construïts i els drets corresponents al salt d’aigua.

El comprador serà Frederic Marcet i Vidal. Era resident a Barcelona, Diputat Provincial i a les Corts espanyoles per un districte de la capital i president de la junta de govern del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona. Farà construir el que s’anomenarà palau Marcet, al passeig de Gràcia xamfrà amb la Gran Via, i que es convertirà després en el teatre-cine Comèdia. No se li coneixen altres activitats industrials. La seva activitat, aquí a Vilaseca, serà exactament la dels seus veïns: filatura i tissatge de cotó. Morirà el 1898.

Almeda, Sindreu i Companyia obtingué 400.000 pessetes per la venda de la meitat de la fàbrica a Francesc Marcet. Unides als beneficis generats seran suficients per a finançar l’acabament dels edificis industrials, de la compra de nova maquinària, de la compra i instal·lació d’una turbina de La Maquinista Terrestre i Marítima i de l’endegament dels primers edificis destinats a la colònia. Entre 1871 i 1884 les despeses per aquests conceptes sumen 910.000 pessetes.

Aquest mateix 1879 se sol·licitaren al govern els beneficis inherents a les colònies. L’escrit és del 28 de desembre de 1879 i anava signat per Xavier Sindreu. En ell s’explicava que el lloc de construcció es troba a uns 1.800 metres de Sant Vicenç de Torelló i a uns 1.500 de Sant Feliu de Torelló, on hi havia cinco casitas antiguas y casi derruidas denominadas Casa Valls, casa Palangué, casa Viñas, molino de Callís y la Roca que forman el caserío de Vilaseca. Es comprometen a posar en marxa la fàbrica el dia 2 de gener de 1880. Disposen de 5.520 pues de filar, 8 cardes i 114 telers mecànics. Hi ha unes 25 famílies ja instal·lades a la nova colònia. Sindreu parla en nom de les dues fàbriques.

A dalt, Almeda, Alamany i Companyia, a Manlleu (“Plano industrial y comercial de Manlleu”, 1883). Els Almeda, associats primer amb Rafael Puget i amb fàbrica a Manlleu, constituïren el 1865 Almeda, Sindreu i Companyia, que establí la fàbrica i colònia Vilaseca al terme de Torelló i arran de riu. A baix, la fàbrica de filats i teixits de color d'Alameda, Sindreu i Puget, reproduïda al “Plano Industrial y comercial de Sant Felio de Torelló”, 1883.

El 8 de novembre de 1880 el ministeri de Foment atorgà la naturalesa jurídica de colònia als peticionaris. El 1882 fou beneïda l’església pel bisbe de Vic, Dr. Josep Morgades, un fet que suposava la consolidació de la població i que les obres estaven ja fonamentalment enllestides. El bisbe pronuncià una al·locució destacant cuan necesario es que al lado de la chimenea de la fàbrica se eleve al cielo el campanario de la iglesia, si se quiere que amos y jornaleros, ricos y pobres, se mantengan cada uno en los límites de lo justo, refrenando unos y otros sus apetitos y pasiones desordenadas. (Crònica recollida per Pladevall, A., a Vilaseca, Cent anys d’història).

El gravat que reproduïm correspon a un mapa del 1883 de Sant Vicenç de Torelló. Allí l’anomenen colònia de Torelló i no colònia Vilaseca. Al marge del mapa figura la presentació de la colònia i la fàbrica en un to que indica la col·laboració econòmica dels fabricants amb l’autor del mapa. Però val la pena reproduir-ne un paràgraf, perquè inclou una descripció dels serveis de la colònia.

"El sinnúmero de operarios y sus familias viven reunidos y hermandados de tal manera, que da envidia ver la armonía y tranquilidad que reina entre esa masa popular.

Los dueños, que más bien pueden titularse los padres de esa numerosa familia, han procurado que nada les falte sin necesidad de moverse de allí. Tiendas de comestibles de todas clases, panaderías, fonda, una elegante iglesia, y buenos paseos son el colmo de su felicidad. Un edificio destinado exclusivamente á escuelas para ambos sexos, con un esmero más propio de una gran población que de una simple colonia, acaba de llenar las necesidades de este pequeño y hermoso país. La posición topográfica de esta colonia y las alamedas y jardines que la rodean, presenta un conjunto tan agradable y risueño que no es posible descifrar."

El 1889 morí Ferran Almeda. Les seves accions es repartiren entre els seus quatre fills: Pere, ja accionista i director de l’empresa, i tres fills més, fruit d’un segon matrimoni: Ferran, Josep i Ramon Almeda i Delmuns. La família Almeda manté el 50% del capital. El 1892 la societat canviarà la seva denominació per la d’Almeda Germans i Companyia, en morir Xavier Sindreu, que havia intervingut molt activament des de Barcelona en la vida de la societat. Les seves accions aniran a la viuda, Engràcia Oliba, i als fills, Josep, Maria i Dolors Sindreu i Oliba.

Rendibilitat, 1865-1913. Almeda, Sindreu i Companyia.

Rafael Puget morí el 1886 i la seva empresa inicià una clara decadència en mans dels seus successors. Quan els fills de Rafael Puget tancaren la fàbrica de Manlleu, vengueren la participació a la fàbrica de Vilaseca (1905).

L’empresa va tenir tres anys dolents: 1886, 1887 i 1888, però havia tancat tots els exercicis amb guanys encara que fossin petits. I la dècada dels anys noranta va ser relativament bona. El 1893 es vengué el salt d’aigua en el terme d’Orís a Noves Filatures del Ter SA.

L’exercici 1904-05 es tancà per primera vegada amb pèrdues. I a més, o potser per això, Ramon i Ferran Almeda i Delmuns abandonaren la societat. Aquestes sortides es feien no per compra de la seva participació sinó per reducció del capital en la part proporcional. Suposaven, per tant, una descapitalització. Els tres fills del segon matrimoni de Ferran Almeda havien distorsionat una mica la marxa de l’empresa perquè no hi treballaven, estaven distanciats del seu funcionament i demanaven dividends per la seva participació, trencant d’aquesta manera la política de reinversió dels beneficis generats que havien aplicat els anteriors partícips.

L’any 1907, en morir Pere Almeda, l’empresa tornarà a canviar el nom pel de Sindreu i Companyia, Societat en Comandita. Els titulars de les participacions són la viuda de Pere Almeda, la de Xavier Sindreu i els seus fills. Sindreu i Companyia continuà les activitats fins el 1913 en què es dissolgué i vengué la fàbrica i la maquinària a Josep Rierola i Albó.

Josep Rierola mantingué la indústria en marxa fins el 1919 en què es vengué a Almeda, Alamany i Companyia, que venien actuant a Manlleu des del 1882 com a filadors i teixidors de cotó a l’edifici de les tres fàbriques. El 1929 es convertirà en societat limitada. I el 1932 comprarà la part que havia estat de Frederic Marcet i que funcionava a nom de Fills d’Estanislau Planàs.

Bibliografia
  1. Redacció Dolors Masferrer, pròleg d’Antoni Pladevall, Vilaseca, cent anys d’història, Torelló 1983.
Llegir més...