i metal·lúrgia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

metal·lúrgia

Mostrant 171 - 180 de 544

duraloy

Nom comercial d’un aliatge de ferro, crom (20%) i alumini (15%) que pertany al grup dels acers refractaris i és utilitzat per a la confecció de peces que han de resistir temperatures elevades (de l’ordre dels 1 100°C).

duralumini

Aliatge lleuger d’alumini d’una gran resistència mecànica desenvolupat per A.Wilm el 1910.

La seva composició mitjana és de 94,5% d’alumini, 4% de coure, 0,5% de manganès i 1% de ferro i altres. El duralumini té característiques pròximes a les de l’acer corrent; la càrrega mitjana de ruptura és de 42 kg/mm2, l’allargament, del 20%, i la densitat, de 2,7. Aquesta combinació de lleugeresa i resistència mecànica és la seva millor qualitat. Pot ésser treballat pels mateixos procediments que l’acer: màquina eina, laminat, forja, estanyat, etc. Hom n'obté les característiques mecàniques per escalfament fins a 550°C, seguit d’un tremp amb aigua, i deixant-lo refredar a l’aire. Aleshores es produeix la maduració o enduriment estructural, que hom pot considerar acabat al cap d’una setmana. Les mateixes característiques poden ésser aconseguides per un reveniment, després del tremp, a una temperatura de 150°C durant 6 hores. Després del tremp el duralumini és mal·leable durant unes quantes hores, i hom ho aprofita per a donar-li forma. Hom pot evitar durant un quant temps l’enduriment de l’aliatge mantenint-lo a baixa temperatura (-40°C), i així és possible de treballar-lo mecànicament. Amb certes addicions hom en pot millorar algunes de les propietats particulars: el níquel augmenta la resistència al fregadís, el plom en facilita el treball de mecanització, el crom n'augmenta la resistència, etc, i això dóna lloc a una sèrie de duraluminis especials.

efecte d’entalla

Augment localitzat de tensions internes provocat pels canvis sobtats de secció transversal d’una peça metàl·lica.

efecte d’expulsió

Tendència a la migració de les escòries, inclusions i altres partícules insolubles (cementita) de la ferrita en un lingot d’acer.

efecte enduridor

Augment de duresa que experimenta un metall en ésser sotmès a una deformació permanent o a un tractament tèrmic determinat.

efervescència

Fenomen que té lloc en la solidificació de l’acer a causa de les bombolles de gas (sobretot de diòxid de carboni) que resten atrapades en forma de porus.

Si el contingut en carboni de l’acer és inferior al 0,3%, en la laminació en calent són eliminats els porus existents.

eficàcia d’un inhibidor

Reducció en tant per cent de la velocitat de corrosió d’un metall en un medi corrosiu en presència d’un inhibidor.

electró

Nom alemany d’elektron (de)
Nom comercial d’un aliatge lleuger, a base de magnesi, amb 3-4% d’alumini i 1-3% de zinc.

La seva poca densitat (1,8), així com la seva resistència a la tracció (25 kg/mm2) i l’allargament de 6-15%, n'expliquen la utilització en la indústria aeronàutica. Hi són fabricades també les escales utilitzades en espeleologia (que sovint hom anomena també electrons).

electroconformació

Afaiçonament de peces metàl·liques mitjançant el corrent elèctric.

Comprèn la galvanoplàstia, la galvanostègia i l'electroerosió.

electròlisi

galvanòlisi, electrólisis (es), electrolysis (en)
Conjunt de fenòmens que s’esdevenen en el si d’una solució electrolítica o d’un electròlit fos en passar-hi un corrent elèctric de forma continuada.

Aquest terme fou creat en descobrir que el pas del corrent elèctric a través de determinades substàncies conductores (solucions aquoses, sals foses) permet de descompondre-les. Les primeres experiències d’electròlisi foren fetes el 1800 per W. Nicholson i A. Carlisle en fer passar el corrent d’una pila de Volta per una solució d’aigua acidulada, amb obtenció d’hidrogen i oxigen; H. Davy, treballant sobre sals foses, obtingué el sodi i el potassi. El 1833 M. Faraday establí les lleis quantitatives de l’electròlisi que fixen les relacions existents entre la intensitat del corrent que travessa un medi determinat i la quantitat de substància dipositada a l’elèctrode. De fet, hom pot dividir l’estudi de l’electròlisi en dos apartats: d’una banda, els fenòmens lligats a l’existència d’ions en fase homogènia, i en particular els fenòmens de transport de les càrregues en els conductors electrolítics, i de l’altra, els fenòmens que apareixen a la superfície de l’elèctrode en contacte amb la solució electrolítica, quan hi ha una diferència de potencial (ddp) entre ambdues fases.

Recreació dels fenòmens que es produeixen en l'electrolisi

Hom procedeix a efectuar una electròlisi aplicant una tensió contínua entre els elèctrodes de la cel·la electroquímica. Quan la ddp aplicada és superior al potencial de reducció (o oxidació) de l’electròlit s’esdevé una reducció catòdica al càtode i una oxidació anòdica a l’ànode. Les aplicacions de l’electròlisi són molt importants en el camp de la metal·lúrgia, puix que permeten d’obtenir metalls d’un alt grau de puresa, com el magnesi i l’alumini, i també composts orgànics, a més d’oxigen, hidrogen, clor i sosa. És emprada també com a mètode per a obtenir recobriments superficials metàl·lics damunt un cos emprat com a l’elèctrode.

Llegir més...