Introducció

A falta d’un estudi aprofundit de la vida econòmica i de l’organització social al Conflent a l’edat mitjana, hom pot recollir en els documents escrits nombrosos indicis que permeten fer-nos una idea de la valoració del territori i de l’explotació de les seves riqueses i, també, de les activitats diverses com l’artesanat i el comerç. És evident que per a una recerca d’aquest tipus, l’aportació d’un estudi arqueològic dels molins, les fargues, les mines o els paisatges agrícoles seria indispensable.

Del castell d’Aiguatèbia, documentat per primera vegada vers el 1200 i que la tradició local situa sobre un petit promontori a la part meridional del poble d’Aiguatèbia, no resta res de visible. Fou probablement destruït, com tot el poble, per les tropes franceses el 1673.

El lloc de Pujalt és esmentat des de l’any 942 com a afrontació oriental de la Llaguna (in Pugo alto) i novament el 1267, sota la forma Pugals. L’indret apareix fortificat ja el 1343, quan els drets d’alta justícia de la cellera de Pujalt foren cedits al vescomte d’Évol pel rei Jaume III. L’any 1392 es consigna sota la denominació de “cortalassa o cellera de Puigals”. Correspon al lloc dit avui la Torratxa, tocant al mas del Felip.

Fortificació (forcia de Marcivol) documentada per primer cop l’any 1243, que pot ser que correspongui al recinte de planta gairebé rectangular que s’adossà a la banda sud de l’església de Santa Maria de les Grades. El seu angle SE és, però, corb. Té, de nord a sud, una longitud d’uns 9 m i una amplada d’uns 6 m. El gruix del mur, que es conserva en una alçada d’uns 5 m, és de 110 cm. A la banda oriental s’obre una porta, elevada amb relació al nivell del terra exterior; s’hi pot accedir per unes grades.

El poble de Castell deu el seu nom segurament a una fortalesa, avui desapareguda, que era situada sobre un penyal que es dreça no gaire lluny de l’església de Sant Martí Vell. En documents del segle IX, de l’any 878, ja apareix el topònim Castelló per a referir-se al lloc, bé que no per a designar directament una fortificació.

El lloc de Cauders és esmentat des del segle XII (honor de Calders, 1130) i el seu castell, avui desaparegut, és documentat des de l’any 1217, moment en què tenia la consideració de força (forcia in honore de Calders); posteriorment, l’any 1268, aquest castell és citat com a castrum seu forciam de Calders. En aquesta mateixa centúria es documenta una família que portava el nom del lloc (P. de Calidis, 1270).

Les minses restes d’aquest castell, un dels més antics del Conflent, són al cim del turó conegut com la Roca de Pomers, que domina l’antiga capella castral de Sant Esteve, esdevinguda ermita, que es troba al seu vessant de ponent. D’aquesta antiga fortalesa refugi, apartada de tota via de comunicació, avui només resten visibles els fonaments d’una torre quadrada. Fou un castell de domini comtal des del segle IX. El seu terme castral es corresponia a l’antic terme de Villerac.

El poble deshabitat de Coma és situat a la banda muntanyosa del nord del terme municipal d’Eus, sota el puig de Roca Gelera (1 110 m) i tocant gairebé al límit de la Fenolleda. L’indret és esmentat per primera vegada l’any 844, quan la comtessa Rotruda, vídua d’Alaric, comte d’Empúries i Rosselló, i filla de Berà I, comte de Barcelona i Rasès, vengué al seu fill Oriol diverses viles, entre les quals es menciona la villa Comba, amb totes les propietats, les cases, les corts, les vinyes, els boscos, els serfs, etc.

Fortificació situada dins i entorn de l’església de Santa Eulàlia de Fullà, al Veïnat d’Avall. Era tinguda, el 1165, amb la casa forta o castell de la Bulella que en depenia, per Pere de Domanova, senyor de Rodés i de Mosset. La seva filla i hereva, Cerdana de Rodés, la transmeté al seu propi fill, Ramon II de Canet (1225). Guillem II de Canet, fill del precedent, vengué els seus drets, el 1266, a Guillem de Fullà.

Castell avui desaparegut situat entorn de l’església de Sant Joan de Fullà, al Veïnat d’Amunt. Fou una possessió de la família dita de Fullà, des del segle XI fins al XIV. El primer membre de la família Fullà conegut és Oliba de Fullà, el 1017. Les armes parlants de la família Fullà (una fulla capgirada) són esculpides en quatre escuts al sarcòfag de Jaubert de Fullà del 1335, conservat a l’església de Sant Joan de Fullà.