Capella situada al castell de la Bulella, en una torrassa del costat de llevant de la fortalesa. El seu origen s’ha de situar al final del segle XIII, moment en què el castell de la Bulella es transformà en una pabordia de Santa Maria de Cornellà. El primer esment directe de l’església és, però, del 1499.
Descripció
Aquesta capella, situada dins el recinte murat del castell de Jóc, ha estat totalment transformada i actualment forma part d’una casa particular. L’única referència documental que n’ha pervingut fins avui dia la proporciona un document pel qual Ramon de Perellós, que va morir l’any 1384, deixà un benefici per a aquesta capella.
Església avui desapareguda que es trobava ai llogarret de Llonat, a l’indret de la plaça. Apareix per primer cop esmentada l’any 1035, en què el comte Guifré II de Cerdanya feu diverses donacions a Sant Martí del Canigó abans de retirar-s’hi com a monjo. Entre les afrontacions de l’alou de Marquixanes, amb els seus vilars de Joncet, Avellanet, Favars, i els dos masos que són a Llonat, hom consigna l’era de davant de l’església de Llonat. Tingué consideració de capella.
Les restes d’aquesta església són al llogaret dit la Sagristia. És documentada des de l’any 1277, en què Jaubert de Barberà va vendre als homes de Prada totes les albergues de les seves possessions que eren en el terme de Sant Julià d’Avellanet. N’hi ha notícies encara al segle XVII.
El lloc de Breses —aigua avall de Corbiac, vora la riba dreta de la Castellana i prop dels límits amb Campome— és esmentat l’any 1019 en una escriptura per la qual Oliba, abat de Sant Miquel de Cuixà, retornà a Guillem i als seus germans Sunifred, Miró, Guifré i Ramon, un alou “qui est in comitatu Confluente, in valle Mosseti, in villa Bredes et in aiacenciis et terminibus eius”; segons explicita el document, aquest alou havia pervingut als dominis de Cuixà amb el monjo Deià, germà de Guillem i dels altres, per herència.
El santuari de la Mare de Déu de la Roca és al costat de les ruïnes del castell de la Roca de Nyer, en un penyal vora la sortida de les impressionants gorges de Nyer, a la vall del riu de Mentet.
Hom el considera una pervivència de la capella que devia existir al castell medieval, que continuà com a ermita mariana després de l’abandó de la fortalesa al segle XV. L’any 1688 és anomenada “hermita de Nostra Senyora de Nyer”.
D’aquesta església, que fou seu d’una parròquia a l’edat mitjana, sols resta un tros de mur al veïnat de Porcinyans, a llevant del terme. És esmentada per primera vegada l’any 1196, en què es documenta un tal Ramon, clergue de Porcinyans. Foren esglésies annexes seves l’església de Soanyes i la de la Roca de Nyer. El llogaret de Porcinyans es despoblà al segle XV o XVI.
Antiga església abacial d’un monestir fundat pel monjo Comendat i els seus familiars l’any 840 i confirmat el 847 pel comte Berà II, fill del comte Argila. Donà origen a un vilar avui desaparegut, esmentat als segles XI i XII (villare Exalata). El monestir era a les proximitats de les fonts termals calentes dites avui de Toès. Segons una tradició incerta, l’església de Sant Andreu hauria estat situada una mica per sobre de l’actual establiment termal.
Mapa de les esglésies del Conflent anteriors al 1300.
C. Puigferrat
Aiguatèbia i Talau
El lloc d’Oleta és esmentat per primera vegada l’any 875 (Oleta) en el cartulari de Sant Andreu d’Eixalada. Baró, aleshores abat d’aquell monestir, hi adquirí el 878 un molí, el qual passaria després a Cuixà. Als segles medievals Oleta era només una dependència del territori i la parròquia d’Évol.