D’entrada, cal precisar que parlar dels ordes religiosomilitars a Catalunya és parlar dels ordes internacionals del Temple i de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. No creiem que aquí sigui adequat parlar de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, fundat el 1201 per Pere el Catòlic per protegir la costa de l’Ebre de la pirateria, perquè, malgrat haver estat l’únic orde català, la seva curta història girà entorn de la conquesta de València.

Puig i Cadafalch i Lavedan parlen de les “esglésies de la reconquesta” de Jaume I en referir-se a uns temples, predominantment rurals, que es van aixecar als nous dominis cristians una vegada conquerits a l’islam el País Valencià i Mallorca. Aquest mateix tipus d’església es troba també a les terres de l’Ebre, aleshores ignorades pels estudiosos, i totes comparteixen característiques estilístiques comunes: són petites, d’una sola nau, extremament simples, sense decoració, i amb les cobertes sostingudes per arcs de diafragma.

Gairebé ningú no dubta a hores d’ara sobre la singularitat de l’arquitectura gòtica catalana. Ningú no posa en qüestió que, malgrat algunes diferències de matís a l’hora de precisar procedències i cronologies i de concretar influències d’unes àrees territorials sobre unes altres, es pot parlar d’una arquitectura genuïnament catalana –o meridional en un sentit més ampli, si es vol.

L’arquitectura dels ordes mendicants és molt rellevant en la gènesi d’una arquitectura gòtica al migdia de França, si bé no cal exagerar-ne la importància, com tampoc no seria just subestimar-la.

Els primers establiments dels menorets

El convent de Sant Francesc de Barcelona era al raval de la ciutat, entre l’actual edifici del Govern Militar i la plaça del Duc de Medinaceli. També conegut amb el nom de convent de Sant Nicolau dels menors o dels framenors, va ser aterrat completament el 1837, com a conseqüència d’un seguit d’infortunis que es van anar succeint des del 1800.

L’església de Sant Francesc, gairebé l’única resta gòtica del desaparegut convent franciscà de Vilafranca del Penedès, és un testimoni de l’arquitectura conventual que es va anar estenent per Catalunya durant el segle XIII, època de canvis que també es van produir a la vila i que es reflectiren en el creixement, la prosperitat i les noves construccions. En aquesta etapa s’originaren unes necessitats que els franciscans van compartir i a les quals s’adaptaren.

La vila ducal de Montblanc és un dels millors exponents catalans d’organització d’un espai urbà en època gòtica. Aquí, com era habitual, els mendicants també hi van erigir els seus respectius convents fora del recinte emmurallat. Els franciscans van establir el seu a l’extrem meridional de la ciutat, al costat de l’inici de l’actual carretera comarcal de Reus.

Sistemàticament negligit en els estudis sobre arquitectura gòtica catalana, l’església del convent de Sant Francesc de Cervera és, com veurem, una construcció d’un interès molt superior a l’atenció que ha merescut. Com passa amb altres convents franciscans hispànics, també en el cas del de Cervera es presumia, almenys des del segle XV, una llegendària fundació de part del mateix sant Francesc durant el seu pas per Espanya cap al 1211.

Vista general del gran claustre, un dels més bells i elegants de tot el gòtic català.

ECSA - P.Vi.