L’arquitectura mendicant, motor de canvi

Gairebé ningú no dubta a hores d’ara sobre la singularitat de l’arquitectura gòtica catalana. Ningú no posa en qüestió que, malgrat algunes diferències de matís a l’hora de precisar procedències i cronologies i de concretar influències d’unes àrees territorials sobre unes altres, es pot parlar d’una arquitectura genuïnament catalana –o meridional en un sentit més ampli, si es vol.

“En veure les esglésies gòtiques del migdia francès, venint del nord, hom sent que s’entra en una altra França, i, en retrobar-les passant els Pirineus, s’endevina entre la Catalunya medieval i les províncies meridionals de França, afinitats de civilització i de gust.” No deixa de ser revelador que un dels tractadistes francesos més reconeguts com és Émile Mâle s’adonés ja fa temps i es fes càrrec amb tanta clarividència de les diferències, certament molt notables, que hi ha entre el gòtic radiant del nord de França i el que s’ha qualificat de gòtic meridional, és a dir, l’arquitectura desplegada a partir del segle XIII a bona part del migdia francès, a Catalunya i en un espai geogràfic difícil de delimitar de l’àrea de la Mediterrània occidental. Una arquitectura que, com veurem en un altre capítol, mostra trets ben diferenciats respecte de la que caracteritza el gòtic radiant, nascut a Saint-Denis, prop de París, sota l’impuls de l’abat Suger.

Paral·lelament a Mâle, un altre destacat autor francès, R. de Lasteyrie, també havia observat aquesta diversitat mentre que, despectivament, havia considerat de segona fila les construccions meridionals i els arquitectes que les van bastir. Mâle i altres autors francesos més equànimes i amb més objectivitat que Lasteyrie han advertit, a més a més, una doble especificitat de l’arquitectura gòtica del sud davant de la del gòtic radiant del nord de França. Del gòtic desplegat preferentment a Catalunya, Llenguadoc i Provença s’ha destacat, en primer lloc, l’ús generalitzat de la nau única a l’hora de projectar les esglésies i, segonament, l’origen llenguadocià estricte de les naus úniques gòtiques amb capelles allotjades entre els contraforts –model potser suggerit originàriament per Notre-Dame de París quant a les capelles laterals–, en particular pel que fa als antecedents i a la importància que van tenir en aquesta àrea geogràfica els ordes mendicants –si no els inventors de la fórmula, sí els seus propagadors.

La clau de pas del gòtic a Catalunya

No resulta gens fàcil, encara ara, adjectivar els trets definitoris de l’arquitectura gòtica catalana. Si més no pel que fa als orígens. Són massa interrogants els que es plantegen, per a poder assegurar procedències precises, filiacions inqüestionables i processos contrastats. Les imprecisions cronològiques i, sobretot en el cas de Catalunya, un coneixement encara parcial de l’arquitectura desplegada pels ordes mendicants ens han de fer ser molt prudents a l’hora de plantejar hipòtesis i d’extreure’n conclusions. L’obstacle, força insalvable, és donat per la pèrdua, arreu, de la majoria dels edificis mendicants i, amb ells, de bona part de la documentació. No pretenem aquí obrir el debat sobre la qüestió, ni tampoc de presentar conclusions reduccionistes, ans al contrari, volem orientar el lector sobre quins poden haver estat els processos més versemblants, d’acord amb el que avui sabem, pel que fa al naixement i les primeres passes de l’arquitectura gòtica catalana.

L’expandiment i els itineraris que va seguir l’arquitectura gòtica per tota l’Europa occidental, des de la seva formulació a mitjan segle XII a l’Illa de França fins a les darreres construccions catalanes dels segles XVI i XVII, van haver de transcórrer necessàriament d’una manera cronològicament desigual i morfològicament diversa als diferents estats de les monarquies europees, aleshores en procés d’afirmació i consolidació, i fins i tot dins els mateixos estats, com és el cas paradigmàtic de França. En aquest regne, a la darreria del segle XIII –a l’entorn del 1270 com a data orientativa–, l’epicentre de l’activitat constructiva innovadora es va desplaçar cap al sud, a tot el Llenguadoc. Mentrestant, al nord continuaven les obres dels grans edificis catedralicis de l’anomenat gòtic radiant, de planta basilical de tres o més naus, creuer i capçaleres poligonals amb capelles radials, i naixia una fal·lera per aixecar edificis cada cop més grans i per l’ardidesa tècnica dels espais verticals. Només el desastre de l’esfondrament de les voltes de Beauvais l’any 1284 va fer recular la traça dels temples a plantejaments més mesurats i més propers a la moderació del gòtic clàssic.

Potser hauria de guanyar força, a hores d’ara, la teoria que avala el procés de renovació arquitectònica ideat o transmès pels ordes mendicants, procés que, d’altra banda, es trobaria a l’epicentre de l’arquitectura gòtica catalana. Sobretot després que la família d’arquitectes Deschamps, actius a la segona meitat del segle XIII, perdés pes com a protagonista de l’aplicació d’innovacions pròpies del nord de França als principals edificis del migdia francès, com a les catedrals de Sant Esteve de Tolosa de Llenguadoc (capçalera de vers 1274-75), Sant Nazari de Carcassona (darreria de la dècada del 1270), Nostra Senyora de Rodès (començada vers el 1276 o 1277) i Sants Just i Pastor de Narbona (primera pedra del 1272). Al cap i a la fi, aquestes innovacions dels Deschamps havien de ser recollides, més tard, també a Catalunya, a la seu de Barcelona (1292) i a la capçalera de la de Girona (1312-48), amb la intervenció en aquesta darrera de Jaume de Faveran.

Ara com ara, els mendicants passen per ser els introductors de l’arquitectura gòtica a Catalunya. A ells es deu l’adopció de l’espai únic, el més adient per a la predicació, i, per tant, l’aplicació generalitzada de la nau única als temples i altres dependències conventuals. A ells es deu també el coneixement i l’ús de les tècniques de cobrir els edificis amb volta de creueria gòtica i amb coberta de dos vessants sobre arcs de diafragma.

L’elecció de la nau única

Alguns estudiosos com ara Lavedan, Puig i Cadafalch o Cirici han coincidit en aquest plantejament indiscutible de la personalitat individualitzada de l’arquitectura gòtica meridional. A Catalunya, al llarg del segle XIII es van bastir edificis amb un esperit pragmàtic ben definit, funcionals, sobris, horitzontals i d’una racionalitat que, venint de la tradició cultural mediterrània, va formular una arquitectura amb autèntica personalitat pròpia, precursora de la del segle XIV. Gràcies a l’acció divulgadora dels ordes mendicants, aquesta arquitectura es va estendre arreu dels països de la Corona d’Aragó al tombant del tres-cents. En aquest moment, dins el món gòtic mediterrani es va conformar una arquitectura que havia de tenir un segell propi, diferent del de la resta d’Europa.

Occitana o catalana, tant se val, una mateixa unitat cultural i lingüística va portar aparellada una arquitectura específica i diferenciada, que es visualitza sobretot per l’ús generalitzat de la nau única. En són exemples ben significatius els temples mendicants de Sant Domènec de Girona i de Sant Francesc de Palma de Mallorca, la col·legiata de Gandia, Santa Maria del Pi i l’església del monestir de Pedralbes, a Barcelona, i la seu gironina, aquesta darrera com a exemple més emblemàtic d’edifici catedralici cobert amb nau única. Aquests tipus de construccions no eren pas exclusives de l’estil o tipologia aleshores vigent. Paral·lelament es van aixecar també temples de planta basilical amb tres naus, creuer, sovint no destacat en planta i alçat, i capçalera amb girola i capelles radials, a l’ús del gòtic radiant, dels quals són exemples, encara que ablanits, la Seu de Manresa i les catedrals de Sant Joan el Nou de Perpinyà (capçalera), Tortosa, Palma (Mallorca) i València.

Però tornem a la nau única i a la seva incorporació generalitzada a la darreria del segle XIII en les construccions eclesiàstiques del gòtic meridional. El seu origen precís encara avui resulta força discutible, si el que es pretén és desxifrar i fixar una procedència única i individualitzada. Durliat, entre altres autors, ha estat qui d’una manera més concreta ha obert la via dels precedents de la nau única gòtica en l’arquitectura romànica. Altres autors defensen també la idea de basar l’ús generalitzat de l’espai únic que fa l’arquitectura religiosa gòtica meridional en l’arquitectura romànica del migdia francès, i en el marc més ampli de la Mediterrània occidental, on la tendència als espais únics recula a la baixa romanitat. Les catedrals provençals d’Avinyó, Cavalhon i Aurenja, l’antiga de Narbona i de Lavaur, al Llenguadoc, així com les esglésies també llenguadocianes de les abadies de Caunas-Menerbés, prop de Carcassona, i de Sant Hilari de l’Aude, la catedral d’Agde i Sant Pere de Cuisines de Tolosa de Llenguadoc i, fins i tot, al sud-oest francès, la catedral de Bordeus, són mostres de temples d’una nau amb diferents tipus de cobertes.

Al segle XII, al Llenguadoc mateix es donen en els edificis romànics dues tècniques de cobriment: la volta de canó (catedrals d’Agde i de Magalona, i església abacial de Sant Ponç de Tomères) i l’embigat de fusta de dos vessants (esglésies de Sant Pere de Cuisines i de l’abadia de Caunas-Menerbés). Per a reforçar la importància de la nau única al Llenguadoc s’ha remarcat també les amplades d’alguns temples catedralicis romànics, com ara Narbona (12 m), Agde (12,60 m) i Besiers (13,88 m). A Catalunya hi ha exemples del segle XI, anteriors als que acabem d’esmentar, que demostren l’arrelament de la nau única en l’arquitectura romànica, tant a les esglésies rurals com als temples catedralicis. La traça recentment descoberta de la nau de la seu romànica de Girona, consagrada el 1038, amb els seus 11 m d’amplada, i la de la catedral de Vic, d’11,5 m, consagrada també el 1038, avalen una situació consemblant al Llenguadoc, per bé que al Principat corresponen a una cronologia anterior.

Tanmateix, l’arc de diafragma, adoptat també pel Cister i pels ordes mendicants, ja apareix al Llenguadoc, segons V. Paul, en el decurs del segle XI, mentre que les naus cobertes amb voltes de canó i arcs torals correspondrien al segle següent, més tard substituïdes per les mateixes cobertes d’arcs de diafragma o per la volta de creueria gòtica. És clar que el Cister, primer, i els mendicants, després, es van deixar seduir per la funcionalitat de la nau única, i en tenien exemples ben a prop a tots dos vessants dels Pirineus. Més endavant, a la darreria del segle XIII, l’arquitectura catalana va esdevenir gòtica després que els mendicants haguessin reinventat la nau única romànica amb voltes de creueria o amb arcs de diafragma, amb la inclusió de capelles entre els contraforts, amb la incorporació de l’absis poligonal i amb l’obertura de grans finestrals, de vegades en dos nivells, per a una major il·luminació de l’espai interior. L’arquitectura gòtica va quedar predefinida i plenament acceptada des de l’inici del segle XIV, amb una correspondència harmònica i genial entre els espais interior i exterior.

No seria el lloc oportú, ara i aquí, d’entrar en el debat sobre l’origen llenguadocià o català de l’espai únic mendicant. A més del nou gir que han donat a la qüestió els resultats de la recent recerca arqueològica a l’emplaçament del desaparegut convent de Santa Caterina de Barcelona, resultats que tenen òbviament un valor contrastat, es confirma i s’emfasitza el protagonisme dels ordes mendicants com a transmissors de la nova tecnologia gòtica que ja havien constatat diferents autors.

Podem preguntar-nos en què consistia aquesta tecnologia que en el calaix de sastre de l’arquitectura del segle XIII s’usava puntualment, però que al XIV va esdevenir habitual en la majoria d’edificis del país. Els seus elements estructurals són prou coneguts: nau única més o menys desenvolupada i monumental, sovint sense transsepte, amb absis poligonal que recolza en murs prims; arcs de diafragma en el cas d’embigats de doble vessant o voltes de creueria que tenen el contrapès exterior en contraforts allargassats fins a sota cornisa; capelles entre aquests contraforts, i esvelts i estrets finestrals, de vegades disposats en doble fila. Aquesta tecnologia, usada tant per l’arquitectura monàstica com per la parroquial i la catedralícia, es considera la característica de l’anomenat gòtic meridional.

D’altra banda, en l’arquitectura romànica era ja freqüent, com s’ha vist, l’ús generalitzat de l’estructura de nau única, no solament en edificis bastits a l’àrea rural sinó també en ciutats importants del país. En aquest tipus d’edifici, però, era més difícil de resoldre la coberta, sobretot per la manca de suport de les naus laterals quan es decidia prescindir-ne. Als dos costats dels Pirineus hi ha exemples sovintejats de construccions romàniques amb nau única que devien ser un referent o model sobre el qual es basaria la futura arquitectura gòtica d’una sola nau. Els exemples citats de la Provença i el Llenguadoc, i les catedrals romàniques de Vic i de Girona al Principat, són mostres de construccions cobertes amb nau única d’amplada considerable, que avalen el protagonisme de l’arquitectura romànica com a antecedent de l’espai gòtic meridional per excel·lència, la nau única, i emfasitzen el paper de transmissors dels mendicants.

No es tracta tampoc de pensar en un acoblament i una correspondència directes entre la concepció romànica de l’espai i la nova tècnica de cobrir utilitzada pels mendicants, la volta de creueria, com es pot veure a les catedrals de Lleida i Tarragona; sinó que l’arquitectura franciscana i dominicana van assumir com un tot indestriable l’espai únic i la volta de creueria allà on la van utilitzar, elements essencials, en definitiva, de l’arquitectura catalana dels segles XIII al XV. Als mendicants els correspon la introducció a partir de mitjan segle XIII de la primera arquitectura gòtica al Principat, fet que a la darreria d’aquest mateix segle la monarquia ja havia acceptat, com ho demostren les dues capelles del Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà.

Efectivament, a partir de la segona meitat del segle XII i al llarg del XIII les esglésies cistercenques i mendicants van actuar de corretja de transmissió de les novetats constructives aparegudes al nord de França. Les dues aportacions essencials dels ordes mendicants van ser, doncs, l’ús precoç dels procediments del gòtic radiant propis del centre i del nord d’Europa i l’adopció i transmissió de l’ús generalitzat de la nau única romànica. La nau única representava, d’altra banda, la pervivència d’un sistema constructiu que tenia les seves arrels més profundes en les regions mediterrànies, assumides plenament per l’arquitectura gòtica religiosa i també civil. Més que una estructura sense naus laterals, a les construccions religioses la nau única expressava, com ha remarcat Paul, un codi de principis estètics genuïnament mediterrani que té el seu origen en l’arquitectura romana tardana.

El seguiment d’un codi

Inicialment, tant els franciscans com els dominicans van romandre fidels a l’austeritat i la pobresa que assenyalaven les respectives constitucions. Uns i altres, d’ençà dels anys 1230 i 1240, van anar deixant d’aprofitar construccions preexistents i es van llançar a l’ampliació o a la construcció de nous edificis, alguns dels quals, com les esglésies dominicanes de Santa Maria Novella (1246), a Florència, i la de dues naus dels Jacobins (1245-52 i ampliacions posteriors), a Tolosa de Llenguadoc, el temple florentí dels franciscans de Santa Croce (inici del 1295) i el segon convent també franciscà de Palma (1244), assolien dimensions molt considerables. Per bé que eren empesos pel mateix sant Bonaventura a esquivar la normativa que regulava les mides dels edificis, els franciscans van ser respectuosos amb les constitucions de Narbona de l’any 1260. Es van limitar a no transgredir la condició de senzillesa i d’austeritat, disposicions ja recollides pels cistercencs que prohibien la volta de pedra fora del presbiteri i la decoració supèrflua.

Entre els ordes franciscans i dominicans, rivals en molts aspectes, es dona una mena d’osmosi que obliga, com ha posat en relleu Durliat, a estudiar-ne conjuntament l’arquitectura, si bé, per facilitar la lectura i l’anàlisi dels principals edificis conservats, en aquest volum s’estudien per separat. La seva acció constructiva durant la segona meitat del segle XIII va ser deguda, com es veurà, a l’afluència de quantiosos recursos procedents de la generositat de protectors religiosos, del mateix orde o de l’Església secular, i també de la Corona i dels seglars. A l’interior de les ciutats, cada cop més grans i potents econòmicament, els mendicants hi van trobar el terreny adobat.

Poc després de la desfeta de Muret (1213), els mendicants van aixecar els primers convents al Principat. Gent diversa, que moltes vegades acabava ingressant a l’orde –com és el cas de Pere d’Ordis, l’aportació del qual va permetre bastir gairebé tota l’església del convent de Sant Domènec de Girona–, va facilitar el finançament de la construcció de convents amb tot tipus de llegats i donacions. En oferir espai per a sepultura, aquests convents van ingressar nombroses donacions –els dominicans a partir de l’any 1227 i els franciscans des del 1250, arran de la promulgació de la butlla Cum a nobis–. Així, les esglésies i els claustres es van convertir en cementiris de gent amb capacitat econòmica: hisendats, banquers, notaris, destacats mestres d’obres, argenters i pintors, que compraven el dret a ser sebollits dins els murs dels convents.

Les creixents disponibilitats econòmiques i l’augment de les vocacions, com a conseqüència de la seva acció comunicativa, van fer canviar de rumb els plantejaments fundacionals dels ordes mendicants de fidelitat a l’austeritat. A partir del sisè decenni del segle XIII, sota el mestratge de Jean de Verceil, els petits i senzills edificis del període inicial es van convertir en espaiosos i complexos conjunts monàstics, dotats de totes les estances necessàries. Per damunt de tot destaca el temple, espai destinat a la predicació, que els mendicants concebien amb un espaiós presbiteri destinat als frares i una nau per als fidels (en els casos de temples de dues naus, cadascuna de les dues comunitats n’ocupava una), àmplia i sense obstacles, per tal d’afavorir la predicació.

Per a aconseguir una correcta transmissió de la paraula, els mendicants van començar a donar importància, a partir del període esmentat, als aspectes projectius dels edificis i també als valors estètics, actitud apresa de les construccions d’un altre orde que també basava la seva acció apostòlica en la paraula: el Cister. S’ha dit reiteradament que el programa de l’arquitectura mendicant, en traspassar el període inicial de fidelitat a la pobresa, parteix d’una adequació lliure de l’ortodòxia cistercenca, amb l’objectiu d’adaptar els edificis a les seves necessitats de predicació i al respecte a la norma constructiva que assenyalaven les constitucions. El ràpid desplegament d’aquests ordes per tot Europa va provocar també l’obligació d’adaptar-se a l’arquitectura preexistent en cadascun dels països o zones geogràfiques on s’instal·laven. No van imposar, en definitiva, un ordre constructiu propi, elaborat per ells mateixos, com tampoc no ho havien fet els cistercencs.

No té res d’estrany, doncs, que en la redefinició de l’espai únic, funcional, auster i molt útil per a fer sentir la paraula, i en l’ús normativitzat de les cobertes d’aquests espais, fossin religiosos o no, els mendicants seguissin la lògica constructiva del Cister. Certament, un dels objectius essencials per a ells, en un ambient d’humilitat, era economitzar a l’hora de construir i per això van adoptar solucions constructives com les que els cistercens havien aplicat a les naus dels temples, amb voltes de pedra, i als dormitoris i refetors, coberts amb arcs de diafragma apuntats i embigats de fusta disposats a dos vessants o bé plans.

A partir de mitjan segle XIII i al llarg de tot el XIV, els mendicants van emprar aquest sistema ràpid de construir, senzill i barat, bé per a cobrir espais amb arcs de diafragma gairebé sempre sense motllurar i amb els angles aixamfranats, recolzats en permòdols de pedra que sostenen l’embigat de fusta de dos vessants –inspirats en el refetor de Fossanova i en els dormitoris de Poblet i Santes Creus–, bé per a tancar aquests espais amb voltes de creueria, l’ús generalitzat de les quals es remuntava a la França del segle XII i que havien adoptat també els cistercencs. La incidència d’aquests sobre els mendicants, en especial sobre els franciscans, es fa palesa a l’església de Sant Francesc de Piediluco, a la primera església del convent desaparegut de Sant Francesc de Barcelona i a la conservada de Santa Margarida de Palma.

Els mendicants, motors del canvi

Tant se val que l’arquitectura mendicant sigui deutora de la cistercenca o de la gòtica. El cert és que aquest programa de naus úniques i de tècnica constructiva es va escampar arreu del migdia de França i de Catalunya per l’acció dels mendicants, els quals van ajudar a configurar els trets distintius de l’arquitectura gòtica catalana dels segles XIV i XV. I d’aquesta manera, alguns procediments constructius usats pels cistercencs que no eren originàriament gòtics van acabar d’esdevenir gòtics, o així són considerats per causa de l’aplicació que en van fer els mendicants durant tot el segle XIV. Els mendicants van utilitzar per primer cop a Catalunya solucions constructives plenament gòtiques, transcendint la tècnica cistercenca. Així, escampats ben aviat per tot el Principat, franciscans i, sobretot, dominicans seran els introductors, des de la segona meitat del dos-cents, de nous sistemes de construcció que hom pot qualificar de plenament gòtics.

La pèrdua de gairebé tots els edificis del segle XIII i també de la majoria dels del segle XIV dificulta la plena comprensió d’aquest procés. Les llacunes cronològiques i els pocs exemples conservats, sovint mutilats o emmascarats per afegits posteriors, no ajuden pas gaire a resoldre alguns dels problemes que subsisteixen quan es vol avaluar tot el que van representar els mendicants per a la història de l’arquitectura de Catalunya, com a transmissors de la nova arquitectura gòtica. Val a dir que encara hi ha punts foscos a l’hora de precisar el seu pes real en la configuració de l’arquitectura gòtica catalana en el moment crucial del pas del segle XIII al XIV. Amb tot, pocs autors discuteixen, avui per avui, del paper innovador i en certa manera decisiu que els mendicants van tenir en la introducció d’una arquitectura pròpiament gòtica a Catalunya i a la resta dels regnes de la Corona d’Aragó.

Els mendicants van ser el motor del canvi, a partir de mitjan segle XIII, vers un nou sistema de construir plenament gòtic. Empesos per una propaganda herètica cada cop més creixent i difícil de combatre, i per la necessitat de disposar dins les ciutats d’edificis útils per a la predicació davant una població cada cop més nombrosa i agrupada en nuclis urbans en plena expansió, van desplegar una doble acció: primer, connectant amb l’arquitectura del Cister i, després, innovant amb tècniques constructives ja usades per l’arquitectura gòtica francesa des de mitjan segle XII, per bé que adaptades a la tradició arquitectònica meridional, fins i tot la romànica. En resum, podem admetre que l’arquitectura mendicant va ser, en certa manera, un pas intermedi entre el romànic i el gòtic durant el qual es va produir una assimilació dels espais únics de l’arquitectura romànica (nau del segle XI de la catedral de Girona i nau del segle XII de la catedral de Narbona) i la tecnologia gòtica de la volta de creueria.

Enmig d’aquest procés es bastien al Principat edificacions d’una nau coberta amb volta de canó apuntat, com ara a l’església del castell de Bellcaire d’Empordà (vers 1303-09) i a les de Santa Maria d’Agramunt i Sant Martí de Lleida, ambdues del primer terç del segle XIII, i encara a la capella de Santa Llúcia de la seu de Barcelona (1257-68). Són exemples de l’arquitectura dita també del romànic tardà que es feia a Catalunya en aquest període, i que els mendicants van transformar per la tècnica més econòmica i ràpida de sostres de fusta damunt arcs de diafragma, reservant, en tot cas, la volta de pedra a les capçaleres, com manaven les constitucions franciscanes.

Al Principat, les innovacions de l’arquitectura mendicant també van tenir acollida entre els altres ordes. Des de mitjan segle XIII s’aplicava arreu la tècnica de cobrir les naus amb arcs de diafragma apuntats i sostres de fusta a doble vessant, coberta substituïda a la darreria del segle per les voltes de creueria ja plenament gòtiques.

Més enllà del Principat

Simplicitat, economia i rapidesa eren els pilars de l’arquitectura mendicant, molt apropiats per a la seva implantació als territoris reconquerits de Mallorca i València. Com ja hem reiterat, és ben poca cosa el que ens ha arribat de les construccions mendicants. Al migdia de França, la nau de la gran església franciscana de Tolosa de Llenguadoc, iniciada l’any 1268, ha estat considerada la primera gran nau única gòtica. Amb capelles entre els contraforts, volta de creueria i absis poligonal, era aleshores a l’avantguarda de l’arquitectura. A Narbona (1260), Montpeller (1264) i Vilafranca de Conflent (darrer quart del segle XIII), els edificis franciscans s’han perdut o en queden restes poc significatives. Del convent de Perpinyà (1277), n’ha restat aproximadament una quarta part del claustre –l’angle sud-oest, amb una vintena d’arcs– i la capella de la Mare de Déu dels Àngels, molt probablement la primitiva església del convent, bastida a l’entorn del 1300. A Perpinyà mateix, entre el 1261 i els anys inicials del segle XIV es va aixecar l’església de Sant Jaume, promoguda pel rei Jaume II de Mallorca, la qual mostra la influència rebuda dels edificis mendicants en la traça d’una nau coberta amb embigat de fusta sobre arcs de diafragma, avui ocults, i en les capelles allotjades entre els contraforts. L’absis poligonal és més tardà, de la darreria del tres-cents.

Pel que fa als dominicans, s’ha conservat el veritable joiell del convent dels Jacobins de Tolosa de Llenguadoc. Configurat en diferents intervencions i ampliacions des del 1230 fins al principi del segle XIV, mostra un domini molt notable de la tècnica constructiva en aplicar la solució pràctica d’ampliar l’espai disponible amb una segona nau, com als convents de París, Baiona, Agen i Bordeus, aquest darrer franciscà. Els convents dominicans de Montpeller (1264) i Narbona (vers el 1300) s’han perdut, mentre que el de Perpinyà, documentat l’any 1244, es conserva gairebé complet, per bé que algunes dependències com la sala capitular són inaccessibles per ser de propietat militar. Al començament del segle XIV, aquest convent va dur a terme l’ampliació de l’església, recentment restaurada, d’una sola nau amb coberta de fusta sobre arcs de diafragma i capelles laterals entre els contraforts, a la qual es va afegir una monumental capçalera triabsidal amb transsepte ben marcat, cobert amb voltes de creueria. El que s’ha conservat del convent dominicà de Cotlliure, fundat el 1275, pertany ja al segle XIV; l’església és accessible tot i pertànyer a usos privats, i fa ben poc temps es va poder recuperar el claustre d’arcs trilobulats i restituir-lo al seu lloc. Pertanyent també a un orde mendicant, el convent del Carme de Perpinyà va patir primer el trasllat, després de la Revolució, del seu claustre a Limós, prop de Carcassona, i després la dinamitació pels alemanys l’any 1944; de la malmesa església, n’ha restat dempeus la nau, en part sense sostre.

Al Rosselló no queda res anterior al darrer quart del segle XIII. Els exemples conservats més remarcables de l’arquitectura no mendicant d’aquest període són, tal vegada, les dues capelles superposades del Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà. Bastides dins una torre i acabades entre el 1300 i el 1310, la inferior de la Santa Creu (iniciada abans del 1285) i la superior de Santa Magdalena són dos bells exemples de capelles fortificades, amb certa similitud amb la dels comtes d’Empúries al castell de Bellcaire, de cap al 1300, i també amb la de Santa Anna del castell de l’Almudaina de Mallorca, la qual repeteix el model a la primera dècada del segle XIV. Les capelles de Perpinyà, amb tot, mostren clares reminiscències romàniques en les grans trompes obrades per a resoldre el trànsit de la planta rectangular a la poligonal de l’absis, cosa que no deixa de sorprendre atesa la tipologia gòtica de la resta d’estances de l’edifici. Datables d’aquest moment de canvi entre els segles XIII i XIV, anotem també el convent de religioses augustinianes de Sant Salvador, del qual resta només la sala capitular i l’església, mutilada la primera i emmascarada la segona per un pis intermedi, i l’església de Nostra Senyora de la Real, de nau única semblant a la del convent del Carme.

A l’antic Regne de València es conserva ben poca cosa. Hi ha restes del convent dominicà de la ciutat de València, fundat l’any 1239 i ampliat als segles XIII i XIV –sala capitular (vers el 1321), la tercera església (1382)–, però no queda res del dels franciscans (1239) ni del de Santa Clara (ampliació de vers el 1320). A Morella, es conserven l’església franciscana, consagrada l’any 1390, i el claustre (de vers el 1280), amb arcs trilobulats sobre columnes de tres bordons cilíndrics, semblantment als de Tortosa (Santa Clara), Cotlliure i Mallorca. L’ús generalitzat de l’arc de diafragma després de la conquesta, d’ençà del 1240, és ben visible en l’arquitectura valenciana del segle XIII, com a les esglésies de la zona de Morella (esglésies de Vallibona, Sant Nicolau i Santa Llúcia) i del Maestrat (església de Sant Joan d’Albocàsser, vers el 1250). Els exemples més notables són les esglésies de Santa Maria o de la Sang de Llíria (1248-73; capelles i portalada del segle XIV) i de Sant Feliu de Xàtiva (1260-68). Aquesta darrera ha conservat íntegrament la traça original de cinc trams amb arcs de diafragma de gairebé 12 m de llum, i totes dues recorden el dormitori de Santes Creus.

A Mallorca, on resten també pocs testimonis, l’església del segon convent franciscà de Palma, ocupat d’ençà del 1279 per les religioses de Santa Margarida, va ser consagrada l’any 1244. Ja ens hem referit a aquest temple, un dels escassíssims exemples conservats a l’illa, que té uns permòdols acanalats molt semblants als que sostenen els arcs de la nau central de l’església de Santes Creus. Val a dir que l’arquitectura mallorquina de després de la conquesta enllaça sense solució de continuïtat amb la cistercenca del Principat i que, a través dels mendicants, va esdevenir gòtica pròpiament dita. Dels convents de Santa Clara i del Carme, no en queda res, com tampoc del que l’orde dels cavallers de Sant Jordi d’Alfama, fundat l’any 1201, va bastir al Prat de Sant Jordi, prop de Palma. En canvi, es conserva emmascarada l’església dels premonstratencs de Bellpuig d’Artà i la dels templers dins l’Almudiana de Gomera, la qual tenia sostre pla. Totes aquestes construccions, de nau única i arcs de diafragma, molt comunes a la Mediterrània occidental, evoquen els dormitoris cistercencs.

L’església (1286) del tercer convent franciscà de Palma, per bé que alterada al segle XIV amb la substitució de la coberta de fusta per volta de creueria, mostra també una nau única de vuit trams, amb capelles laterals entre els contraforts i absis de set panys. Del convent dominicà, no se’n conserva res. Començat el 1296, no es va enllestir fins el 1359. En la direcció dels treballs, hi va participar entre el 1313 i el 1317 Jaume Fabre, abans de ser cridat a dirigir la catedral de Barcelona. També era d’una sola nau coberta amb volta de creueria i, com la franciscana, de grans proporcions. Sembla que, conjuntament amb Santa Caterina de Barcelona, aquests dos convents mallorquins responen a la categoria de grans edificis que transgredien d’una forma ben palesa les prescripcions d’ambós ordes, fet que, a més a més, es donava amb assiduïtat a les ciutats importants, on franciscans i dominicans evidenciaven un clar esperit competitiu. Aquest esperit va portar els mendicants a innovar i a contribuir a la creació d’un tipus català d’església gòtica que va desplegar-se arreu dels regnes de la confederació de la Corona d’Aragó tot al llarg dels segles XIV i XV i, fins i tot, del segle XVI.

Bibliografia consultada

Lavedan, 1935; Meersseman, 1946; Durliat, 1962, pàg. 65-115; Heliot, 1972-73; Durliat, 1974; Paul, 1974; Montagnes, 1979; Dalmases – José, 1985, pàg. 18-20 i 113-114.