L’arquitectura dels ordes mendicants és molt rellevant en la gènesi d’una arquitectura gòtica al migdia de França, si bé no cal exagerar-ne la importància, com tampoc no seria just subestimar-la.
L’ús precoç dels procediments del gòtic septentrional i també la revaloració de la tipologia de la nau única es poden considerar dues aportacions essencials de l’arquitectura mendicant. Tenint en compte la importància de Tolosa de Llenguadoc, antic centre dels corrents herètics de la primeria del segle XIII, aquesta ciutat també fou la primera gran fundació de l’orde dels predicadors, des d’on van exercir la seva obra reformadora i el seu ensenyament universitari. Però Tolosa era, a més, una gran ciutat de comerciants que, al segle XIII, va viure un canvi social amb l’ascensió de les capes burgeses, els membres de les quals cercaven la salvació espiritual preferentment en els ordes mendicants.
Avui dia l’església dominicana de Tolosa –o església dels Jacobins– és considerada una de les joies de l’arquitectura gòtica al Llenguadoc. La construcció, d’una audàcia poc freqüent, s’alça sobre una planta de dues naus separades per una fila de columnes extremament esveltes, la més oriental de les quals dona origen a un dibuix de nervadures que s’assembla a una palmera. A més, l’església tolosana dels predicadors representa un model molt important per a la tipologia de l’arquitectura gòtica, no tant a causa de la seva estructura en dues naus com per les capelles laterals privades que envolten el cos central de l’edifici.
Amb l’arribada dels primers frares, el 1216, d’entrada la comunitat s’instal·là en diferents indrets, en cases ja existents, abans de rebre les primeres parcel·les del terreny per a la seva instal·lació definitiva, just al darrere del costat nord de les muralles de la ciutat, el 1229. A causa de l’exigüitat del terreny en direcció oest-est, la primera església, iniciada cap a l’any 1230, presentava una estructura rectangular amb dues naus desiguals. Aquesta disposició permetia obtenir un cert espai tot ell cobert per una teulada única, consistent en dues encavallades paral·leles recolzades sobre una filera d’arcades al bell mig de la sala. A la nau nord es col·locà el cor dels germans, amb l’altar major a l’est. Gràcies a l’adquisició del terreny a l’est de l’església, entre el 1245 i el 1252 tingué lloc l’ampliació de l’edifici, amb la construcció d’una capçalera de dos trams i un absis poligonal coberts d’arcs de diafragma. Durant una tercera campanya (1275-91), després d’haver renunciat a la solució de cobrir l’espai amb una única volta, el mestre d’obres decidí reprendre l’estructura de dues naus. De tota manera, desplaçà l’última columna 2,50 m cap a l’est de l’últim eix dels contraforts de la nau i, així, englobà el cobriment de volta de l’últim tram amb el del conjunt de l’absis. Sobre aquesta columna llançà una volta estrellada amb onze divisions triangulars, retallades amb línies bisectrius. A la primeria del segle XIV, per a evitar el contrast entre la vella nau coberta amb encavallades (l’altura de la qual no sobrepassava els 13,60 m) i la nova capçalera (les claus de volta de la qual arriben als 28 m d’alçada), s’inicià la reconstrucció de la doble nau de la vella església. Cal subratllar, doncs, el pragmatisme que va presidir la construcció dels dominicans. En efecte, l’audaç solució de la famosa “palmera” fa palès un domini tècnic i artístic molt notable. Tanmateix, la tria de la doble nau respon àmpliament a les necessitats pràctiques i litúrgiques en comptes d’inserir-se en una tipologia pretesament específica. De fet, l’església dominicana de París, que també té dues naus i que es creu que serví de model per als dominicans de Tolosa, es va iniciar de manera versemblant després de la primera església dels dominicans a Tolosa.
Pel que fa a les altres esglésies de dues naus del migdia francès –les dominicanes de Baiona i d’Agen i també les franciscanes de Bordeus–, es tracta de solucions pràctiques per a ampliar l’espai disponible, tot sovint –en els casos de Baiona i de Bordeus– afegint-hi posteriorment una nau suplementària.
Interior de les dues naus separades per columnes que configuren l’església del convent dominicà dels Jacobins de Tolosa de Llenguadoc.
ECJ
El paper de Tolosa com a centre important per a altres ordes mendicants també es reflectí en la construcció d’altres grans esglésies durant la segona meitat del segle XIII. A partir del 1268, els franciscans van emprendre la construcció d’una església que, per primer cop a Tolosa, va adoptar un llenguatge molt modern del gòtic. La gran nau única, de volta ogival, es va acabar amb un ampli absis poligonal. Cada tram contenia, com en el cas dels dominicans, una capella, destinada a celebrar-hi misses privades per a particulars. Els agustins van adoptar una tipologia semblant per a la construcció de la seva gran església a partir del 1309. L’esperit pragmàtic de l’arquitectura dels ordes mendicants es manifesta en el cas de l’església dels carmelitans, erigida en dues etapes principals, l’una a partir del 1277, per al presbiteri, i l’altra a mitjan segle XIV, per a la nau. També es tracta d’una nau única acompanyada de capelles laterals, però, per manca de lloc, la nau està afegida perpendicularment al presbiteri, amb la qual cosa recorda una mena de transsepte.
Pel que fa a altres poblacions del Llenguadoc, la majoria de les esglésies dels ordes mendicants han desaparegut o bé es conserven en un estat força desfigurat. A Narbona, per exemple, els convents dels franciscans (1260?) i els dominicans (cap al 1300), tots dos amb esglésies de nau única, avui dia han estat reemplaçats totalment per habitatges moderns.
De tota manera, sembla difícil establir una tipologia pròpia d’església mendicant al migdia francès. D’una banda, el fet de recórrer sovint a la nau única més aviat responia al desig d’utilitzar tipus i procediments ja provats. De l’altra, la importació del llenguatge gòtic del nord feia més eficaç i menys costosa la construcció. L’ampliació de l’espai entre els contraforts permetia col·locar-hi unes quantes capelles laterals. Aquestes semblen haver estat, a més de l’ampli espai per a la litúrgia en comú a l’església principal, un element central de l’arquitectura dels mendicants, que ben aviat va ser seguida o feta en paral·lel per la de les catedrals.
Interior de la nau única de l’església del convent dels agustins de Tolosa de Llenguadoc.
MA - D.M.
A Tolosa s’observa, sobretot, un paral·lelisme sorprenent entre les construccions del nou presbiteri de la catedral i de les esglésies dels mendicants. Pel que fa a la catedral, la construcció es va fer, principalment, gràcies al finançament puntual procedent dels prelats, cadascun dels quals sembla que finançava la construcció d’una capella on fundava beneficis, es feia col·locar el seu escut d’armes, etc. Un cop enllestides la sèrie de capelles i el deambulatori, les obres es van aturar. El cor es va cobrir amb un sostre provisional a l’altura del trifori i no es va acabar fins al segle XVII. De fet, la immensa construcció del segle XIII sembla motivada per la creació de capelles nobles per a l’alt clergat de la catedral. En el cas de les esglésies mendicants, des del 1270 l’alta burgesia va escollir les seves sepultures dins les capelles laterals i radials. Així, les parts de llevant dels dominicans, amb la capella axial, van ser àmpliament finançades per la família capitular dels Palays, i dues capelles més van ser bastides per un ric comerciant, Bruno Bruni. Per a l’any 1316 es disposa del molt interessant testament del mestre d’obres reials Jean de Mantes, el qual llega sumes importants a tots els ordes mendicants de la ciutat. Entre d’altres, ordena que quatre capelles “de maçoneria” i cobertes amb volta siguin construïdes a la nova església dels augustins, al costat d’una altra capella que ell mateix havia edificat. A més, decideix sobre les advocacions d’aquestes capelles, sobre el mobiliari i sobre la iconografia de les estàtues, dels quadres i, en especial, d’un crucifix de pedra. Fins i tot s’hi prescriu el temps d’execució, ja que cada capella ha d’estar enllestida en el termini d’un any. Evidentment, Jean de Mantes també exigia que els vitralls portessin el seu signum i que s’establís una missa diària per a ell, la seva esposa i els seus avantpassats en una de les capelles, on també s’havia de situar la seva tomba (Saint-Martin, 1886-89)
L’apogeu de les capes burgeses i la diferenciació social aparentment van fer reviure la tradició dels oratoris privats dels senyors laics de l’alta edat mitjana, però aquesta diferenciació –més que no pas la possibilitat de fer-se enterrar a l’interior de les esglésies, admesa als mendicants des de mitjan segle XIII– permetia i requeria una integració més eficaç de les capelles en la litúrgia i en l’administració de l’església mare. Tot i que les opcions dels fundadors d’intervenir en la forma d’aquests edicles eren limitades, el mateix fet que aquestes servissin de marc arquitectònic no sols per a les misses privades sinó també per a la representació dels donants en moltes fundacions pietoses –estàtues, quadres, vitralls– tenia unes conseqüències molt importants. De llavors ençà, la concepció arquitectònica d’una nova església havia de tenir en compte les ambicions d’aquells fundadors, i posar a la seva disposició espais prou amplis i alts, proveïts de finestres individuals per a col·locar-hi una iconografia específica.
Per a entendre les relacions entre l’arquitectura dels ordes mendicants a Catalunya i al Llenguadoc, no cal confiar excessivament en un corrent tipològic i estilístic ben definit que hagués inspirat tots dos països. Les similituds evidents entre les esglésies dels mendicants en un territori i l’altre més aviat resulten de trets preliminars comparables, com ara el prestigi espiritual atribuït als nous ordes, una tipologia arquitectònica preestablerta –la de la nau única– i la voluntat de construir al voltant de l’església major una multitud de capelles laterals privades com a marc important de representació social.
Bibliografia consultada
Diversos autors, 1973 i 1974; Sundt, 1987 i 1989; Schenkluhn, 2000.