Les esglésies amb arcs de diafragma de la Catalunya Nova

Puig i Cadafalch i Lavedan parlen de les “esglésies de la reconquesta” de Jaume I en referir-se a uns temples, predominantment rurals, que es van aixecar als nous dominis cristians una vegada conquerits a l’islam el País Valencià i Mallorca. Aquest mateix tipus d’església es troba també a les terres de l’Ebre, aleshores ignorades pels estudiosos, i totes comparteixen característiques estilístiques comunes: són petites, d’una sola nau, extremament simples, sense decoració, i amb les cobertes sostingudes per arcs de diafragma.

Una altra característica comuna d’aquests edificis és que molts d’ells havien pertangut als ordes militars del Temple i de l’Hospital de Sant Joan. Aquest fet s’ha d’interpretar dins el context històric del qual formen part: la conquesta i colonització de les terres que acabaven de ser arrabassades als musulmans va ser una tasca encarregada a aquests ordes, que van tenir feus molt importants a les terres de l’Ebre i, més endavant, a Mallorca i al regne de València.

A la Catalunya Nova, s’inclouen en aquest grup esglésies de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, domini templer, i del Montsià, domini hospitaler; les esglésies de Sant Julià de Carles i Santa Maria de Paüls, al Baix Ebre, que no pertanyien a cap orde; i d’altres de la zona fronterera del Camp de Tarragona (Paretdelgada, Sant Miquel de Montblanc).

Els arcs de diafragma

La característica més important i que crida més l’atenció d’aquestes esglésies és la presència d’una estructura de suport d’arcs transversals de diafragma. Fins ara, aquesta manera de cobrir i la seva difusió s’havien atribuït exclusivament als cistercencs, però l’estudi d’aquestes capelles, principalment templeres i hospitaleres, obliga a replantejar els esquemes comuns i a formular noves hipòtesis. Si bé és cert que la utilització d’arcs de diafragma de part dels ordes militars és poc coneguda, és un fet indiscutible que va ser l’estructura més usual en els seus edificis no militars (convents rurals, convents urbans, esglésies parroquials, molins…), i no solament a les terres del sud, sinó en molts dels seus convents arreu del Principat (a les comarques del nord: Puig-reig, Castelló d’Empúries). Cal indicar que templers i hospitalers van emprar els arcs de diafragma per a bastir tota mena d’edificis, fossin esglésies o molins, amb resultats de vegades molt propers a l’arquitectura popular, mentre que els cistercencs els van utilitzar únicament per a construir determinades dependències de serveis, amb l’excepció de la capella del monestir de la Real a Mallorca.

Dins el context de l’arquitectura catalana, aquest tipus d’esglésies amb arcs de diafragma tenen un paper important. La seva rellevància rau en el fet que, al marge de la cronologia, exemplifiquen al nostre país la transició arquitectònica del romànic al gòtic. Per aquest motiu caldrà descriure els tipus d’arcs que presenten i alhora relacionar-los amb altres construccions que mostren solucions semblants. Resultarà útil, per tant, a efectes de sistematització, diferenciar dos estadis de l’arc de diafragma, determinats principalment per la posició de la línia d’arrencada.

Al primer estadi pertanyen un grup d’esglésies que presenten arcs –de pedra amb dovelles de secció rectangular sense boet a l’intradós– que arrenquen de terra. Solen ser arcs apuntats molt rebaixats, la funció principal dels quals és tensar horitzontalment els murs laterals de tal manera que formin una mena d’armadura pètria. En aquesta estructura, com que les pressions derivades de la coberta es concentren als punts d’arrencada dels arcs, és a dir, a l’altura del sòcol (format per una bancada o cinturó de pedra), són innecessaris estreps o contraforts.

El pla d’aquestes esglésies és molt simple: planta rectangular, capçalera plana i murs de maçoneria. Unes van cobertes amb armadura de fusta i d’altres amb lloses de pedra.

L’exemple més antic que coneixem d’aquest tipus d’església amb arcs de diafragma és la del santuari de Paretdelgada de la Selva del Camp (Baix Camp), que podria estar relacionada amb la sotscomanda templera del Raurell. Tot i que s’ha discutit molt la data de la seva construcció, donem per bona la que proposa Lavedan: darrer quart del segle XII. Originàriament era una nau rectangular d’uns 14 m de llarg t 9,60 m d’ample, dividida en quatre trams per tres arcs de diafragma molt rebaixats que arrenquen del sòl. La coberta és una armadura de fusta policromada.

Secció longitudinal i planta de la capella templera de Sant Bartomeu de Camposines, a la Fatarella (Terra Alta), de 10 m de llargada aproximadament. Secció a escala 1/500.

ECSA - J.F.

Interior de la capella de Sant Bartomeu de Camposines, notable edifici que presenta una estructura d’arcs de diafragma que arrenquen del terra.

BT - G.S.

La mateixa tipologia de Paretdelgada és la que presenta un grup d’esglésies parroquials de les terres de l’Ebre, construïdes una mica més tard, en la primera meitat del segle XIII, per iniciativa dels templers durant el procés colonitzador: Sant Bartomeu de les Camposines (municipi de la Fatarella), Sant Joan d’Algars (municipi de Batea) i Santa Anna d’Almudèfer (municipi de Caseres), totes a la Terra Alta. Es tracta, en tots els casos, d’edificis petits (planta rectangular no superior als 10 m de llarg A 6 m d’ample). Un tret particular que les distingeix de les altres esglésies diafragmades és que no van cobertes amb fusta sinó amb lloses de pedra, la llargada de les quals –entre 0,50 i 1,50 m– determina la separació dels arcs. El resultat és un tipus molt particular d’arquitectura pètria d’una rara bellesa, que recorda la quilla invertida d’una barca. Una variant, dintre del mateix tipus, és aquella en què l’estructura pètria dels arcs de diafragma, en lloc d’aguantar lloses de pedra, suporta una volta de formigó encofrat: Sant Julià de Carles i Santa Maria de Paüls (Baix Ebre). Aquesta solució, com la de les lloses de pedra, l’hem trobada també en sales de moles d’algun molí. Al molí de la Selva, de la Masó (Alt Camp), els arcs de diafragma sostenen una volta de formigó, i al molí de la Cadena de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) aguanten lloses de pedra.

Podem incloure en aquest primer estadi encara unes altres esglésies de l’Ebre, de mides semblants a les anteriors i també amb coberta de lloses de pedra, construïdes en la segona meitat del segle XIII –la Transfiguració de Pinyeres (municipi de Batea), a la Terra Alta, i Santa Magdalena de Berrús (municipi de Riba-roja), a la Ribera d’Ebre–, que introdueixen un lleuger canvi en l’estructura dels arcs. És una variació que afecta només l’estètica interior: els arcs carreguen sobre petits pilars amb impostes i la nau resulta més esvelta perquè la coberta és un xic més alta. Amb tot, la funció estructural dels arcs és pràcticament la mateixa a causa de la poca amplada de la nau. També en aquest grup hi ha exemplars en què els arcs de diafragma, en comptes de lloses, suporten una volta de formigó; és el cas de la capella del castell d’Ulldecona i de l’església parroquial de Sant Joan de les Ventalles, ambdues al Montsià i construïdes pels hospitalers.

Totes aquestes esglésies cobertes amb lloses de pedra tenen una gran semblança amb les anomenades de volta siríaca d’Al-Hawrah (regió del sud de Síria), descrites per Kingsley Porter, sense que això impliqui una dependència directa de les esglésies de Síria al nostre país, i menys encara a causa dels contactes amb els templers, com algun autor ha malinterpretat (Adell, 1998, pàg. 90).

Tant les construccions amb arcs que arrenquen de terra com aquelles en què els arcs carreguen en petits pilars no poden ser considerades encara gòtiques, perquè no hi ha l’articulació vertical i horitzontal de tensions afavorida per contraforts. Amb tot, l’estàtica d’aquestes naus tampoc no pot ser considerada stricto sensu romànica, ja que el pes de la coberta es reparteix puntualment sobre els arcs i no pas linealment sobre els murs laterals com s’esdevé en la volta de canó.

El segon estadi en la utilització d’arcs de diafragma a les esglésies de la Catalunya Nova es caracteritza per l’elevació del punt d’arrencada dels arcs, probablement amb la intenció de fer la nau més esvelta. En aquests edificis, les pressions verticals i laterals del sostre carreguen sobre els punts d’arrencada dels arcs, que han de ser contrarestats amb contraforts o estreps prolongats a l’exterior. L’arc de diafragma actua al mateix temps com a tensor horitzontal.

El pla d’aquestes esglésies és el mateix que el de les de l’altre estadi: nau única rectangular i capçalera preferentment plana, tot i que no en manca alguna amb absis semicircular. Solen ser totalment construïdes amb carreu de pedra, tenen dimensions més grans i donen una certa importància als elements decoratius en portes, finestres i cornises, fet que els proporciona una estètica exterior diferent i més rica.

L’exemple més reeixit d’aquest grup és l’església del santuari de Santa Maria dels Àngels d’Horta (Terra Alta), construïda probablement a mitjan segle XIII, que originàriament tenia planta rectangular i un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera nervada precedit d’un arc triomfal. Aquí, els arcs de diafragma, amb el vèrtex situat a 10 m de terra, carreguen a 5,5 m en columnes de secció poligonal amb capitells que estan adossades a contraforts, els quals, encara que poc, sobresurten a l’exterior. La seva estètica externa és diferent de les esglésies dels primers moments de la repoblació dels segles XII i XIII: els contraforts i les cornises motllurades que descansen sobre permòdols creen una nova plàstica dins l’arquitectura templera; la fredor i la nuesa cúbiques del mur llis, pla i lineal, deixen pas a una estètica del clarobscur amb ritmes marcats per les seqüències verticals dels contraforts, finestres i permòdols.

Amb aquest tipus d’estructures ens trobem ja davant d’una construcció gòtica sàviament resolta, tant per l’articulació de la mecànica dels arcs i els contraforts com també per la major sumptuositat arquitectònica, sobretot a l’interior, ja que a l’exterior el temple no arriba a assolir l’aparença gòtica de les esglésies coetànies dels ordes mendicants.

A aquesta tipologia pertany també, entre d’altres, la capella del convent templer de Palau a Barcelona, construïda l’any 1246. És una fàbrica de grans dimensions, que a més de servir de capella de la comanda feia funcions parroquials. La planta segueix l’esquema rectangular: 25 m de llarg a 10,65 m d’ample, i té la capçalera plana (l’absis poligonal actual és un afegit del segle XIX). Els arcs de diafragma, el vèrtex dels quals arriba als 10 m, tenen la mateixa mesura de llum i arrenquen de pilars a 4,5 m d’alçada. Aquestes mides li donen unes proporcions i una esveltesa inusuals, que actualment resulten difícils d’apreciar perquè la coberta de fusta va ser mutilada al segle XVI per cobrir la nau amb una volta nervada que va aprofitar els arcs de diafragma transversals. Malgrat aquests canvis, la prova de l’existència d’una coberta amb arcs de diafragma la donen els permòdols que sostenien les bigues longitudinals, que encara es poden veure al damunt de la volta actual.

L’aproximació a la mecànica del gòtic en edificis com Santa Maria dels Àngels d’Horta i l’església de Palau de Barcelona és notable: en concentrar-se les pressions de la coberta als punts d’arrencada dels arcs, que en aquest cas són elevats, es fa necessari el contrafort. D’altra banda, l’estructura articulada d’arcs i contraforts elimina tota funció de suport dels murs laterals, els quals, en ser únicament murs de tancament, permeten l’obertura de finestres.

La situació dels punts d’arrencada –en petits pilars o arran de terra– i el rebaixament de l’arc són trets que apropen les construccions d’aquest tipus d’esglésies a l’arquitectura popular. Quan s’eleva el punt d’arrencada i apareix l’apuntament perfecte de l’arc determinat pels tres punts d’un triangle equilàter, i s’associa a fàbriques de gran magnitud, com és el cas del gran dormitori de Poblet i en bona part del de Santes Creus, el resultat és una aparença d’arquitectura major, que sembla allunyada de les petites esglésies templeres de la Terra Alta. Amb tot, cal fer una consideració: els edificis cistercencs s’acosten més a la monumentalitat del gòtic que les esglésies dels ordes militars, però estructuralment estan més allunyats de la mecànica del gòtic, ja que en cap moment no s’hi verifica l’articulació de l’arc i el contrafort. Els arcs dels dormitoris cistercencs arrenquen dels gruixuts murs laterals, que són essencialment murs romànics.

Orígens i difusió dels arcs de diafragma

És un fet acceptat que els primers exemples coneguts d’arquitectura amb arcs de diafragma es troben a la regió siríaca d’Al-Hawrah, una zona volcànica del sud del país, rica en basalt i pobra en fusta. Un tipus d’aquests edificis –religiosos, públics o privats– presenta una estructura de naus rectangulars travessades per sèries d’arcs paral·lels que s’extradossaven horitzontalment o en angle. Al damunt, disposades al llarg i descansant sobre els arcs, es col·locaven lloses de basalt, la longitud de les quals, uns 3 m aproximadament, determinava les mides dels trams.

Uns altres tipus d’edificis, tal com apareix en un dels dibuixos de la famosa obra del comte de Vogüé, mostren una nau dividida en trams per arcs de diafragma de mig punt extradossats en angle per a suportar una coberta de doble vessant. Tota l’obra és construïda amb pedra tallada de gran perfecció i els arcs arrenquen d’impostes motllurades. Quan la nau que s’havia de cobrir era massa ampla, cada diafragma podia estar format per dos o més arcs; en aquests casos, el central era més alt (Strzygowski, 1936; Krautheimer, 1984).

A més de les construccions amb lloses de pedra, que Krautheimer considera l’exemple d’arquitectura més conservadora del país, i Grabar (1980) el precedent en certs aspectes de la basílica siríaca, l’estructura amb arcs transversals també va ser usada al nord i est de Síria, regions on abundava la fusta; en aquests edificis, aquest material va substituir les lloses de la coberta. Sortosament, gràcies a les inscripcions, és possible datar aquestes construccions entre els segles IV i VI de la nostra era (Strzygowski, 1936; Lassus, 1947).

Si bé aquests són els exemples més antics que han arribat als nostres dies, és probable, tot i que no se’n coneixen vestigis, que el sistema d’arcs transversals fos emprat en edificis de l’arquitectura imperial romana, com ha mostrat Torres Balbás (1959). Des d’aquí podien haver influït tota la Mediterrània i passar –directament o indirectament a través de Síria– a l’arquitectura àrab. Sigui quina sigui la cadena de transmissió o més aviat de confluències, els arcs de diafragma apareixen a les naus de les mesquites àrabs del nord d’Àfrica i de l’Àndalus (per a Torres Balbás, aquestes deriven de l’arquitectura romana, mentre que per a Krautheimer provenen de l’arquitectura pètria d’Al-Hawrah). El resultat és que els arcs de diafragma van ser adoptats per l’arquitectura dels àrabs. El fet que aquest tipus de cobriment sigui present a tota la Mediterrània mostra el mateix context de confluències: tant si és a través dels romans, de Síria o dels àrabs, o per la confluència de totes aquestes aportacions, aquest sistema s’estén per totes les regions mediterrànies (Síria, Palestina, nord d’Àfrica, Rodes, Sicília, Itàlia, Malta, Llenguadoc, Península Ibèrica) i és una constant de la seva arquitectura tradicional.

En l’arquitectura medieval, els arcs de diafragma van aparèixer als segles X i XI principalment en regions fortament romanitzades de la Mediterrània occidental, com la Llombardia, d’on van passar al Llenguadoc i el Rosselló. També dins el Principat hi ha abundants mostres d’aquestes estructures en esglésies d’una nau en el període preromànic, al segle X; però no va ser fins al segle següent, a partir de la difusió llombarda, que a Catalunya va tenir una presència notable aquest sistema de cobriment; sobretot a les terres del nord, en íntima relació amb el Baix Llenguadoc: a la catedral d’Elna i a la propera església de Santa Maria de Riquer, ambdues del segle XI.

Els arcs de diafragma a Catalunya

Interior de la capella del convent dels Àngels d’Horta de Sant Joan, l’exemple més reeixit de les esglésies de l’orde del Temple que s’han conservat.

ECSA - J.C.

L’arquitectura amb arcs de diafragma va esdevenir a partir del segle XIII la representació més genuïna de l’arquitectura gòtica catalana. Però, tot i que resulta clara l’existència al nostre país d’una continuïtat d’aquestes construccions a través del temps, a l’hora d’establir-ne la filiació hi ha diversitat d’opinions.

Per a Puig i Cadafalch (1909-18) i Lavedan (1935), els edificis amb arcs de diafragma tenen influència oriental per via andalusina, ja que la veritable eclosió d’aquestes estructures apareix a les zones de la Catalunya Nova, al País Valencià i a Mallorca. Lavedan les considera també l’origen de l’església gòtica meridional de nau única, coberta amb fusta o amb volta de creueria. Per contra, Durliat (1964) i d’altres opinen que el punt de partença del gran èxit de les estructures diafragmades medievals catalanes és al nord dels Pirineus, a l’àrea del Baix Llenguadoc i, sobretot, a l’Aude i al Rosselló.

L’arquitectura popular

Habitualment, quan al nostre país es parla d’edificis amb arcs de diafragma s’estudien edificis nobles –esglésies, monestirs–. Però, principalment a les comarques meridionals, molt sovint també s’empren els arcs de diafragma en les construccions de l’arquitectura popular.

Interior de la petita capella de Sant Joan d’Algars, a Batea.

BT - G.S.

Totes són edificacions populars molt senzilles, sobretot molins (alguns foren propietat dels ordes militars i del Cister), que van ser edificats immediatament després de l’ocupació cristiana, des de mitjan segle XII. Afortunadament, més d’un ha romàs sencer fins avui: n’hi ha uns quants a la riba del Francolí (un a la Guàrdia dels Prats, un a Montblanc, un a Alcover, el molí de la Selva de la Masó i el molí del Codony de Vilallonga) i uns altres a la riba del Corb (el molí de la Cadena de Vallfogona de Riucorb i el molí de Dalt d’Albió). Alguns d’aquests molins es poden datar documentalment en el tercer quart del segle XII. Malgrat això, el sol fet de mostrar estructures diafragmades ha condicionat les opinions de bona part dels estudiosos, que automàticament els han fet avançar cronològicament, sense cap justificació, més de mig segle.

Aquests molins constitueixen un clar exemple de l’arquitectura popular –en aquest cas, industrial– que construïen els picapedrers del país. En cap cas no semblen edificis que segueixen directrius arquitectòniques, sinó que són exponent d’una manera de fer habitual, pròpia de l’arquitectura popular. Hi apareixen arcs de pedra en funció de diafragma, molt usuals a les terres de la Catalunya Nova acabades de conquerir (i probablement a tota la Xarquia andalusina). A més, a les comarques del Camp de Tarragona i la Conca de Barberà –com en d’altres de migdia i ponent– existeixen encara molts edificis antics les plantes baixes i els soterranis dels quals són construïts amb arcs de diafragma. La principal dificultat, però, que plantegen aquests edificis és la datació, ja que són formes que, sense variació, s’han anat repetint des de l’edat mitjana fins, pràcticament, als nostres dies. Sortosament, n’hi ha alguns que són datables, com el de les antigues escrivanies de Montblanc (Conca de Barberà), documentat en l’última dècada del segle XII.

Gràcies a la conservació de bona part de les edificacions del nucli antic, Montblanc resulta un bon exemple de l’arquitectura tradicional d’arcs de diafragma, comuna a d’altres poblacions de la Catalunya Nova. La població antiga, construïda entre els segles XII i XIV, presenta una tipologia molt homogènia en els seus edificis: a partir d’una planta rectangular, es basteix una estructura o esquelet petri amb un o més arcs de pedra aixecats en cada un dels costats –excepte a la façana, que és tota de pedra–. Els arcs claven els seus muntants al terreny i esdevenen d’aquesta manera els únics fonaments de la casa. Posteriorment, per fer les parets mestres es massissen els arcs amb materials diversos encofrats, tot distribuint-los de baix cap a dalt. En un primer nivell són obrats amb maçoneria a fi de resistir les humitats del sòl, mentre que en el segon nivell són de tàpia revestida de morter. L’espai interior de les cases es divideix mitjançant arcs de diafragma transversals que, a més, aguanten els trespols dels pisos i les cobertes.

El conjunt d’edificis del nucli històric de Montblanc il·lustra l’ús que l’arquitectura catalana, popular i no popular –com ho mostren moltes esglésies i palaus–, ha fet de les estructures amb arcs al llarg de la història. En aquestes construccions es pot determinar, almenys, dues funcions principals de l’arc: la de fonamentació, reforç i tancament de l’edifici, i la de suport de sostres i cobertes.

Aquests edificis pertanyen a l’arquitectura popular i coincideixen amb els exemples de les petites esglésies de la reconquesta. Tots plegats no són aliens a les construccions populars del mateix tipus que apareixen a tota l’àrea mediterrània. Podrien derivar, d’una banda, del poderós substrat romà i, de l’altra, de la no menys important influència àrab: tota la ribera del Francolí, des de la capçalera (Conca de Barberà) fins a la desembocadura (Tarragona), van ser terres molt romanitzades (val la pena recordar aquí la vil·la romana dels Munts, a Altafulla, Tarragonès, que presenta arcs transversals a la cisterna). Alhora, també hi va ser important la islamització. Ambdues es complementen, ja que és probable que els arcs de diafragma haguessin arribat als àrabs a través dels romans. Una altra cosa són les particularitats que van adoptar en diferents moments i països.

La via àrab

En les construccions populars de la Catalunya Nova –siguin molins, cases o esglésies– es pot establir una confluència entre els elements àrabs i els elements autòctons de l’arquitectura popular si es pren en consideració una característica formal dels arcs: el seu perfil apuntat. És un error i una simplificació excessiva, com ja han indicat diversos estudiosos, relacionar els apuntaments dels arcs amb l’ogiva gòtica. Els arcs apuntats que van construir, entre d’altres, els picapedrers tarragonins de mitjan segle XII no estan directament relacionats amb l’ogiva gòtica sinó que recorden més aviat els de les construccions –medievals i anteriors– del Pròxim Orient i del nord d’Àfrica: és l’arc apuntat d’origen oriental, que va ser utilitzat profusament en les construccions islàmiques d’aquells països, fins al punt que va esdevenir un dels trets més característics de la seva arquitectura. Ja al segle XIX el comte de Vogüé, en un dels primers llibres que publicà sobre l’arquitectura del Pròxim Orient, Les églises de la Terre Sainte (1860), havia observat, parlant de les construccions dels segles VII i VIII, que els àrabs havien incorporat l’arc apuntat a la seva arquitectura perquè els bizantins l’havien rebutjat, de manera que els donava unes característiques d’art nacional, els atorgava una fesomia particular.

També Glunk, en el seu famós estudi sobre l’art de l’islam (1932), n’ofereix diferents exemples, com el de la mesquita d’Amru al Caire. Una altra obra d’art islàmic, un edifici turc del començament del segle XIII, el caravanserrall del soldà Jan, a Konya (Armènia), presenta uns arcs apuntats transversals, molt semblants als de les esglésies que estem estudiant. Aquest tipus d’arc també abunda a la Sicília normanda i musulmana i al Magrib fatimita dels segles XI-XIII, i va penetrar probablement per la via àrab a la Península i les Illes Balears.

Com que aquest tipus d’arc no es troba ni en l’arquitectura preromànica ni en la mossàrab, l’única explicació per a la seva difusió a les comarques de la Catalunya Nova resultaria de la influència musulmana. A favor d’aquesta hipòtesi hi ha el fet que els primers arcs apuntats –de diafragma o no–, no tan sols de l’arquitectura popular sinó també dels edificis religiosos, s’estenen per les terres de la Catalunya Nova conquerides a l’islam després del segle XI. No deu ser casualitat que la major part de molins dels cistercencs i templers bastits amb aquestes estructures es conservin a la zona del Francolí, on hi ha també l’església de Paretdelgada, atribuïda als templers. Aquest temple, aixecat els darrers anys del segle XII, és el més antic del grup d’esglésies amb arcs de diafragma, i va ser bastit immediatament després de la conquesta cristiana. Una cosa semblant es podria dir d’altres edificis com el molí cistercenc del Codony, situat a 3 km de Paretdelgada i que sembla haver estat realitzat pel mateix grup de picapedrers.

La via llombarda

Tot i que alguns estudiosos com Viollet-le-Duc atribueixen la difusió dels arcs de diafragma per Europa al contacte amb els monuments siríacs a través dels croats, no cal anar tan lluny a l’hora de cercar una explicació, ja que els exemples d’arcs de diafragma al continent europeu es remunten al final del segle X (Savi, 1987). Per aquest motiu, com tantes vegades, s’ha de parlar de confluències més que d’influències.

Siguin d’origen romà o difosos a través de Síria, a l’àrea llombarda i a la normanda hi ha construccions d’aquest tipus, que representen un pas intermedi entre les basíliques cobertes amb fusta i les cobertes de volta. Sovint resulta difícil establir la cronologia dels edificis amb arcs de diafragma, ja que en molts casos no es van conservar –en ser la coberta de fusta, de vegades va ser destruïda per un incendi, o bé, com en bona part dels edificis, va ser substituïda per una de creueria a partir del segle XVI–. És possible que en èpoques reculades es construïssin amb arcs de diafragma Saint-Remi, a Reims, i les naus laterals de Saint-Germain-des-Prés, a París, entre d’altres. A Itàlia, els exemples abunden principalment a l’àrea llombarda; destaca Santa Maria de Lomello (Pavia), que fou potser la primera església que emprà aquests arcs a la nau central, si bé en d’altres (a Milà, Pàdua, Lodi) ja havien aparegut aquestes estructures a les naus laterals.

També n’hi ha exemples a la Toscana, com San Miniato al Monte, del segle XI. L’aparició d’aquestes estructures en edificis normands contemporanis no permet pensar en una dependència d’aquesta respecte a la llombarda.

Interior de l’església de la Transfiguració de Pinyeres, a Batea, construïda a la segona meitat del segle XIII.

BT - G.S.

De la Llombardia, aquestes estructures passaren al Llenguadoc, sobretot al Baix Llenguadoc i al Rosselló. En l’arquitectura catalana medieval, l’arc de diafragma per a cobrir esglésies d’una nau es va començar a emprar en el període preromànic, al segle X, però no va ser fins al segle següent, a partir de la difusió llombarda, que aquest sistema de cobriment es va estendre per tot Catalunya, principalment a les terres del nord, en íntima relació amb el Baix Llenguadoc: a la catedral d’Elna i a l’església de Santa Maria de Riquer, del Conflent, totes dues del segle XI. La catedral d’Elna tenia en origen arcs de diafragma, com van mostrar les prospeccions fetes per Grau a sota de la volta actual.

Malgrat algunes excepcions, els edificis amb arcs de diafragma són senzills. L’empenta d’aquesta arquitectura i el salt cap a una arquitectura major van ser obra dels cistercencs: a Itàlia, Fossanova; al Llenguadoc, Fontfreda; a Catalunya, Poblet i Santes Creus.

A partir d’aquí la difusió d’arcs de diafragma es va fer a través dels ordes mendicants, principalment els franciscans.

Del romànic al gòtic

Per a explicar el pas del romànic al gòtic és necessari situar les construccions dins el context històric i artístic. Resultaria superficial explicar de la mateixa manera l’art gòtic del nord i el gòtic meridional al qual pertany l’anomenat gòtic català. L’evolució al gòtic en els edificis meridionals pren com a punt de partença edificis amb una sola nau: aquesta és una característica que diferencia els edificis del sud (Llenguadoc, Rosselló, Catalunya) dels del nord (l’Illa de França). Sigui amb volta d’ogives o amb arcs de diafragma, el gòtic meridional busca monumentalitat i amples espais dins l’estètica tradicional de la nau única; aquest espai nou i la cerca de lleugeresa porten a una nova articulació de les estructures de l’arc de diafragma gòtic. Segons V. Paul (1974 i 1988), en aquests edificis, els arcs de diafragma mostren una estreta relació amb el contrafort a fi de canalitzar sobre punts específics les pressions verticals i horitzontals de l’àmplia nau mediterrània.

Es fa difícil precisar en quin moment les estructures romàniques van esdevenir gòtiques, ja que hi ha una solució de continuïtat, encara que no estructural, entre l’arc de diafragma de la basílica llombarda i el de la nau gòtica. El moment d’inflexió es va donar quan amb l’ordre nou es van articular els elements interns en una nova estructura fonamentada en el joc de forces i contraforces que representen la interdependència dels elements que la componen.

Es pot afirmar que, tant els arcs de diafragma de l’arquitectura llombarda com els de les esglésies catalanes de la reconquesta dels segles XII i XIII, és a dir, les construccions que pertanyen al substrat arquitectònic tradicional, contenien en potència les estructures bàsiques que havien de possibilitar el pas a l’estructura articulada gòtica, en el context de la nau única d’àmplia lluminositat de l’àrea mediterrània.

Al nostre país, templers, hospitalers i cistercencs van saber fer aquesta conversió vers les noves estructures gòtiques a partir de les construccions medievals influïdes per l’arquitectura llombarda. Però alhora van aprofitar l’arquitectura de tipus popular, d’arrel romana i àrab, que trobaren principalment als territoris conquerits, on havia persistit, com hi havia persistit la població, després de la conquesta cristiana.

Templers i hospitalers van emprar els arcs de diafragma en la construcció de les seves esglésies i convents, amb uns resultats de vegades molt propers a l’arquitectura popular. Per la seva banda, els cistercencs, molt més exigents en el plantejament monumental dels seus monestirs, els van utilitzar només per a cobrir determinades dependències com els dormitoris.

Les estructures basades en l’arc de diafragma apuntat, per més funcionals i econòmiques que fossin, tenien les possibilitats limitades si eren utilitzades en construccions menors. Per aquesta raó, el seu ús en l’arquitectura major –com és el cas dels dormitoris cistercencs de Poblet i Santes Creus o del santuari templer de Santa Maria dels Àngels d’Horta de Sant Joan, i més endavant a l’església del convent hospitaler de Sant Joan de Vilafranca del Penedès– va possibilitar la troballa de solucions noves, ja gairebé gòtiques. En integrar-lo en els seus esquemes constructius, aquests ordes van transcendir la funcionalitat primària de les construccions populars i les van traduir o reinventar en termes d’un nou llenguatge arquitectònic. Ara bé, encara que el procés d’adaptació fos semblant per part de templers, hospitalers i cistercencs, van ser aquests darrers els que el van culminar amb més èxit. Això s’ha d’atribuir principalment al caràcter més monumental de la seva arquitectura i també al fet que resulta impossible preveure el lloc que l’arquitectura del Temple hauria ocupat dins del context de l’arquitectura catalana si l’orde no hagués estat abolit el 1312. És per aquesta raó, a la qual s’ha d’afegir el desconeixement dels templers i dels hospitalers i de la seva arquitectura dins la història de Catalunya, que els cistercencs han adoptat gairebé en exclusiva el paper de difusors de les estructures diafragmades, que van esdevenir més endavant els elements distintius del gòtic català.

Diferències i confluències

Malgrat la coincidència de formes diafragmades, hi ha diferències entre els arcs d’origen llombard, per una banda, i els de les petites esglésies de l’època de la repoblació –templeres, hospitaleres o dels cistercencs–, per l’altra.

En primer lloc, l’arc d’aquestes darreres és gairebé sempre l’arc apuntat rebaixat, és a dir, el que té una fletxa més curta que l’arc rebaixat perfecte, que és el que es construeix amb els tres punts d’un triangle equilàter. Aquests arcs apareixen algunes vegades sense muntants, amb la línia d’arrencada a nivell de terra o descansant en senzills i gruixuts pilars de poca alçada, amb impostes o sense; altres vegades descansen en pilars columna adossats, característica comuna amb els cistercencs. La situació dels punts d’arrencada i el rebaixament de l’arc són trets que apropen les construccions cistercenques a les templeres, i, totes plegades, a l’arquitectura popular. Una altra característica és que tots, sigui en esglésies o altres espais (dormitoris), van associats a la nau única. A les plantes baixes dels convents (cavallerisses, cellers…) acostumen a arrencar directament de terra, mentre que a les dependències superiors i a les esglésies tenen sovint la línia d’impostes elevada, disposició que els fa més esvelts; tanmateix, la seva utilització és aleatòria.

En canvi, els arcs de diafragma de les basíliques llombardes o de les esglésies sota la seva influència són habitualment de mig punt i no van associats a la nau única, sinó que apareixen a la nau central –o de vegades a les laterals– d’esglésies de tres naus.

Tot i que els arcs de diafragma de procedència llombarda i els de les construccions catalanes podien esdevenir fàcilment estructures articulades d’un edifici gòtic, cobert de fusta o voltat de creueria, creiem que l’articulació i distribució de forces de la nau única gòtica és més a prop de l’estàtica de les construccions primitives populars de nau única que no pas de la de les basíliques de tres naus, i que l’estàtica i l’estètica de les esglésies de la repoblació dels segles XII i XIII i de les construccions diafragmades dels cistercencs, com els seus models immediats d’arquitectura popular, són més properes a les construccions musulmanes del nord d’Àfrica i de Sicília que de l’arquitectura llombarda.

Cal advertir que aquesta conclusió no exclou la procedència llombarda –romana en definitiva– de l’arc de diafragma en altres regions mediterrànies, ni s’hi oposa. Estructures semblants han aparegut en èpoques diverses, o simultàniament, en qualsevol indret de la Mediterrània (Torres Balbás, 1959 i 1960), perquè són formes que pertanyen al substrat popular i romà d’aquestes terres. I fins i tot, en l’arquitectura catalana, per vies diferents, però amb un mateix origen, havien de confluir els dos tipus d’arc de diafragma: el de les construccions de la Catalunya Vella de filiació llombarda, que va passar al gòtic en el context de la nau única, i el de la Catalunya Nova, d’influències hispanomusulmanes, transmès per la via de l’arquitectura popular. Tanmateix, no es pot ignorar que l’impuls en la reinvenció dels arcs de diafragma de les estructures romàniques en el llenguatge articulat del gòtic es deu principalment a l’arquitectura que cistercencs i ordes militars duien a terme en terres de la Catalunya Nova (Camp de Tarragona, Conca de Barberà, Terres de l’Ebre…) acabades de conquerir a l’islam. Per tant, fóra parcial considerar les estructures amb arcs de diafragma només com a resultat d’una importació del nord dels Pirineus al final del segle XII. Més aviat, l’aparició i proliferació d’aquesta tipologia s’ha d’entendre com un fenomen complex en què van confluir diversos factors –entre els quals el més notable és l’existència d’una fórmula popular de construir, pragmàtica i econòmica, hereva sens dubte de l’arquitectura mediterrània de l’arc–, que templers, hospitalers i cistercencs van adaptar a Catalunya, en arquitectura com en tantes altres coses, i que, al servei d’una arquitectura major, van ser fàcilment incorporats al llenguatge gòtic. Un cop inclòs en els esquemes constructius d’aquests ordes, aquell sistema popular basat en l’arc va transcendir la seva funció primària de suport coberta per a imbricar-se en un nou llenguatge arquitectònic.

Aquesta fórmula constructiva, en certa manera és present o latent en amplis sectors de la geografia mediterrània. Una prospecció exhaustiva de l’arquitectura medieval popular, en tota la geografia mediterrània, ampliaria, doncs, l’horitzó dels orígens dels arcs de diafragma i equilibraria els ànims particularistes.

Bibliografia consultada

Vogüé, 1860; Rivoira, 1908; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18; Puig i Cadafalch, 1923 i 1928a; Glunk – Díez, 1932; Lavedan, 1935; Grau, 1955; Torres, 1959 i 1960; Sitges, 1968-71; Altisent, 1974; Paul, 1974; Barral, 1981; Catalunya romànica, 1984-98, vol. I-XXVII; Krautheimer, 1984; Paul, 1988; Savi, 1988; Fuguet, 1995 i 1998b.