El mot seca, procedent possiblement del mot àrab “sikka”, fou utilitzat a l’àrea mediterrània a partir dels segles XIII i XIV per a designar l’activitat i l’organització monetària, així com l’edifici que acollia aquestes funcions. L’aparició del terme a Itàlia i Catalunya ha portat a considerar com a origen del seu ús les grans seques industrials de Sicília, mentre que a França el terme podria haver-se introduït a través de la seca de Perpinyà.
La font de l’Àngel de Tortosa al seu emplaçament original, vers el 1870. Es tracta d’una obra de gran ambició del mestre Guillem Saera, construïda entre el 1440 i el 1442.
AHCTE
L’arquitectura dels banys té la propietat d’haver estat completament estranya a les formalitzacions artístiques i especialment a les gòtiques. Però no per això els edificis eren mancats d’una morfologia precisa, ans al contrari, aquesta era ben definida i afaiçonada, manllevada de les tipologies del ḥammām islàmic.
Introducció
Torre portal del recinte emmurallat del castell de Vulpellac.
J.Burset
Escultura d’un sant Miquel arcàngel que sosté una casa, potser un mas (segle XV).
© MNAC/MAC, núm. 24 081 – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà
Introducció
El mas ha estat tradicionalment el germà pobre de l’arqueologia medieval. La seva menor entitat arquitectònica l’ha privat de la qualificació de “monument” i per tant s’ha vist exclòs de les restauracions que han permès estudiar arqueològicament multitud d’esglésies i castells del nostre país. A banda d’alguna excavació puntual ja una mica antiga, només una línia de recerca acadèmica se centra avui en l’estudi dels masos, i encara només circumscrita a la zona del Collsacabra, a Osona.
La masia, terme que segons s’entén majoritàriament fa referència a la casa aïllada o habitatge que alhora és centre d’una explotació rural –encara que alguns hi afegeixen que cal que tingui una certa importància des del punt de vista arquitectònic–, ha trigat molts anys a tenir un lloc en la història de l’arquitectura catalana.
El sector occidental de la Catalunya Nova correspon bàsicament a la regió de Lleida, integrada per aquesta mateixa ciutat i la seva zona d’influència, una gran planúria solcada pel Segre i els seus afluents. Aquest territori té, al nord, les primeres elevacions prepirinenques i la vall del Llobregós; a l’est, els altiplans segarrencs; la vall de l’Ebre, pel sud, i la vall del Cinca per l’oest. És a dir, inclou, totalment o parcialment, les actuals comarques de la Noguera, l’Urgell, la Segarra, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià, així com les del Baix Cinca i la Llitera.
