L’arqueologia dels masos

Introducció

El mas ha estat tradicionalment el germà pobre de l’arqueologia medieval. La seva menor entitat arquitectònica l’ha privat de la qualificació de “monument” i per tant s’ha vist exclòs de les restauracions que han permès estudiar arqueològicament multitud d’esglésies i castells del nostre país. A banda d’alguna excavació puntual ja una mica antiga, només una línia de recerca acadèmica se centra avui en l’estudi dels masos, i encara només circumscrita a la zona del Collsacabra, a Osona. Les intervencions arqueològiques han quedat reduïdes fins al present a aquells vestigis que han estat afectats per actuacions de caràcter urbanístic o viari i, molt menys, per projectes de recuperació del patrimoni local d’una població.

Can Guixó, a Pontons, un mas torre de planta pràcticament quadrada i tres nivells d’alçat.

ECSA – E.Casas

Per contra, els historiadors de les èpoques medieval i moderna sí que han estudiat força el mas, per haver estat una de les unitats d’explotació bàsiques sobre les quals s’articulava el règim feudal. D’altra banda, la masia, tòtem d’un cert discurs pairalista que ha pretès idealitzar el seu paper en la formació de la idiosincràcia del país, ha estat a bastament estudiada ja des del començament del segle XX. A aquesta tradició, sovint més etnogràfica que no pas històrica, s’hi ha afegit els darrers temps un corrent que ha començat a estudiar l’evolució tipològica del mas a partir d’aixecaments planimètrics de masies i de la seva comparació, completada amb referents històrics de caràcter documental (vegeu el capítol següent).

Aquesta situació ha provocat una important disfunció en el coneixement de l’arquitectura dels masos a Catalunya, ja que, si bé d’una banda es comencen a conèixer els grans trets de la seva evolució, pràcticament no s’han fet estudis arqueològics que en permetin precisar la cronologia.

Les intervencions arqueològiques en masos medievals

Fins a la meitat dels anys vuitanta del segle XX l’arqueologia dels masos a Catalunya es trobava circumscrita a algunes excavacions en assentaments altmedievals de la zona prepirinenca, concretament del Berguedà i del Solsonès. Aquestes intervencions, iniciades per Alberto del Castillo amb l’excavació del Mas A de Vilosiu, el 1960, i continuades pels seus col·laboradors i deixebles, van permetre definir la figura de l’anomenat mas horitzontal com a element característic d’aquest període. Fora de l’àmbit universitari cal destacar la intervenció al mas situat a tocar de la capella de Sant Julià de les Alzinetes, a Jorba, que representa la primera excavació d’un mas típicament baixmedieval.

Al mateix temps, i sobretot a partir dels anys setanta, es comencen a fer els primers estudis basats ja no en excavacions arqueològiques pròpiament dites, sinó en treballs que utilitzen l’anàlisi planimètrica i estructural d’edificis, molts dels quals són encara en ús i d’altres, deshabitats. Aquest tipus d’estudis, tot i ser relativament escassos, ja fan referència a un àmbit geogràfic més ampli, que afecta tant la zona prepirinenca (les masies fortificades de la vall de Lord que publicà Manuel Riu) com la Catalunya central (amb l’estudi realitzat per Jordi Bolòs sobre el Castellot de Castelltallat, al Bages), o fins i tot la Catalunya Nova (on van ser pioners els treballs de Joan F. Cabestany a la zona de Pontons). Alguns d’aquests estudis van permetre definir un segon tipus d’estructura, l’anomenat mas torre, que fins aquell moment havia estat sovint interpretat més com a fortificació que com a residència pagesa.

Des del final dels anys vuitanta del segle XX, amb la progressiva consolidació de la recerca arqueològica de caràcter preventiu i d’urgència, s’ha incrementat el nombre d’intervencions en masos. Cal citar aquí les actuacions al mas de Viladordis (Sant Fruitós de Bages) i al mas de la Posada (Calella) arran de la construcció de les autopistes de Manresa i del Maresme, respectivament. Una mica posteriors són les excavacions d’altres masos a Torrelles de Llobregat (Torre del Senyor), Olesa de Montserrat (mas Vilar), Salt (mas Llorenç) o Tavertet (mas de l’Avenc). Aquesta llista evidencia el migrat nombre d’intervencions en masos, especialment si les comparem amb les excavacions en castells, esglésies o, fins i tot, en molins durant el mateix període. En dues reunions monogràfiques sobre el mas medieval i modern celebrades a Banyoles el 1998 i a Barcelona el 1999 el pes de les aportacions arqueològiques va ser encara molt petit.

Paral·lelament, des del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona s’ha endegat una línia de recerca, dirigida per Assumpta Serra, enfocada a l’estudi dels masos a la zona del Collsacabra, la qual ha permès documentar fonamentalment nous exemples de masos horitzontals. També en l’àmbit acadèmic podem citar la continuació dels treballs als masos de Vilosiu, al Berguedà, amb l’excavació duta a terme per Jordi Bolòs i els seus col·laboradors de l’anomentat Mas B. Finalment, a partir dels darrers anys principalment, s’estan començant a sistematitzar les anàlisis de paraments d’edificis encara en ús i els estudis amb metodologia arqueològica sobre el conjunt de masos d’una determinada població, que estan aportant noves dades, bé que de moment circumscrites majoritàriament a la masia d’època moderna.

La tipologia

Tipologia de masos dels segles XIII-XV segons la seva planta (d'esquerra a dreta i de dalt a baix): mas horitzontal, Vilosiu A (Bolòs, ed., 1966); mas torre, Can Rei (Cabestany, 2001); mas de dos cossos, la Posada (Olivares - Vila, 1995); mas associat a una torre, Torre de la Pobla (Morera, 2003).

Tot i que resulta evident que el nombre de masos excavats és encara massa petit per a poder establir una evolució tipològica clara i ben emmarcada cronològicament, avui dia els resultats dels estudis arqueològics permeten fer-hi una primera aproximació.

El mas horitzontal

Es tracta del mas altmedieval per excel·lència, que s’associa a un hàbitat rural dispers situat en zones de muntanya, l’origen del qual podria relacionar-se tant amb una ocupació antiga del territori com amb la seva colonització medieval. Són construccions de planta única que acostumen a constar d’un mínim de dues peces rectangulars fetes amb parets de pedra seca i normalment adossades a una balma o al pendent de la muntanya, que ha estat convenientment retallat per tal de fer les funcions de paret posterior de l’edifici. Aquestes estances s’utilitzaven per a l’allotjament de les persones, l’una, i per als animals, l’altra, i disposaven per aquest motiu de portes independents. La coberta era d’un sol vessant i feta amb lloses de pedra, terra i brancatge, tot sostingut per un embigat de fusta. Aquestes construccions s’han situat cronològicament entre els segles X i XIII, tot i que entenem que un gran nombre va perdurar almenys fins a les crisis baixmedievals. Corresponen a aquest tipus d’estructures els masos de Balà o Sunyer Antic, a Tavertet; el Mas B de Vilosiu (Berguedà); el mas de la Creu de Pedra (Solsonès) o, en el cas de construccions associades a una balma, el mas de sa Palomera, a Osona, entre d’altres. S’han documentat també casos en què les construccions són més complexes, amb una multiplicació tant de les estances destinades a les persones com als animals. Aquest fet podria indicar que es van començar a diferenciar físicament els espais on es realitzaven les diferents tasques i funcions de la vida quotidiana: cuinar, emmagatzemar (rebost), dormir, menjar… És el cas del Mas A de Vilosiu o del mas de la Clota (Osona), els quals han estat interpretats sovint com a versions més evolucionades i, per tant, tardanes, del mas horitzontal.

El mas torre

Paral·lelament al mas horitzontal, especialment a partir dels segles XII i XIII, començà a aparèixer un altre tipus d’edifici que no té res a veure amb l’anterior. Es tracta de construccions exemptes, de planta rectangular tendint a quadrada, amb parets ben construïdes que presenten gruixos entre els 70 i els 110 cm i estan formades per filades regulars de pedres ben tallades i fixades amb morter de calç, cosa que permetia aixecar dos o tres pisos d’alçada. Normalment les cobertes són d’un sol vessant, fetes amb enllosat sostingut per bigues. Solen estar dividides internament en dues o tres estances i presenten un portal adovellat com a accés principal a la planta baixa. En alguns casos inclouen elements arquitectònics relativament sofisticats que a priori es podrien considerar més propis d’un edifici senyorial, com ara arcades o finestres geminades. Un exemple força significatiu és el del mas de Can Rei de Pontons, la planta principal del qual era constituïda per una gran sala amb la coberta sostinguda per un arc de diafragma de 6 m de llum.

Aquestes construccions presenten ja una clara diferenciació dels espais. A la planta baixa, a banda de la zona d’accés a l’edifici, es troben les quadres i les corts per al bestiar. Els pisos superiors estaven destinats a la residència de la família. D’aquests, el primer estaria ocupat pel dormitori principal i per una sala que feia les funcions de cuina i menjador, la qual es pot considerar un precedent clar de la gran sala característica de la masia d’època moderna. Finalment, als pisos superiors hi havia la resta de les habitacions i el graner i la pallissa.

La denominació de mas torre té l’origen en la seva estructura arquitectònica i en la presència d’elements defensius propis d’una fortificació, com ara les espitlleres. La seva definició es va començar a gestar a partir dels estudis de Joan F. Cabestany en tres masos d’aquest tipus del terme de Pontons (Alt Penedès) i va ser fixada per Manuel Riu en el seu treball sobre diversos masos torre de la vall de Lord (Solsonès). La construcció d’aquests edificis, molt més complexa que la dels masos horitzontals, no pot ser atribuïda als mateixos pagesos que l’havien d’habitar sinó que requeria ja la intervenció d’equips d’artesans especialitzats. S’ha interpretat que aquests edificis eren residències de pagesos benestants –alguns, fins i tot, podrien correspondre a masos de batlles senyorials–, com els que comencen a aparèixer a Catalunya a partir dels segles XII i XIII i que van veure reforçada la seva situació econòmica com a resultat de la concentració de la propietat arran de la caiguda demogràfica provocada per les pestes que van assolar Catalunya al segle XIV. La manca d’excavacions arqueològiques a l’interior ha obligat a utilitzar paràmetres tipològics i històrics per a establir-ne la cronologia, que acostuma a situar-se, depenent dels casos, entre els segles XIII i XV.

El mas de dos cossos

Aquest tipus s’ha definit fonamentalment gràcies a diverses intervencions arqueològiques i estudis arquitectònics dels darrers anys. Els més significatius són el mas de Viladordis, a Sant Fruitós de Bages; el mas de la Posada, a Calella; el mas Vilar, a Olesa de Montserrat; el mas anomenat Torre del Senyor, a Torrelles de Llobregat, o el mas localitzat als voltants de la capella de Sant Julià de les Alzinetes, a Jorba. Probablement també podríem situar en aquest grup la fase medieval del mas de l’Avenc, a Tavertet, tot i que la seva cronologia no és tan clara. També se n’han documentat diversos exemples a les comarques gironines, especialment de la zona del pla de Girona.

Es defineix com a mas de dos cossos una construcció exempta de planta rectangular o quadrada, relativament petita (uns 4-5 m de costat) i normalment dividida internament en dos espais, fet del qual derivarà el nom. Sembla que disposava com a mínim de dos pisos superiors (incloses les golfes), i pel que fa a la seva distribució interna és força similar a la dels masos torre. A la planta baixa s’hi tancava el bestiar i, en alguns casos (mas Vilar, Torre del Senyor o mas de la Posada), també era un lloc per a l’emmagatzematge (sitges). Els pisos superiors es destinaven a la residència dels pagesos (sala, habitacions) i a zones complementàries d’emmagatzematge d’aliments. La utilització de trespols de fusta per a separar les diferents plantes permetia la transmissió de la calor del bestiar a les estances habitades dels pisos superiors. Normalment la teulada devia ser de dos vessants. A l’exterior del mas devia haver-hi altres edificacions menors o tanques que delimitaven coberts o recintes destinats als ramats.

En alguns casos, sobretot en zones de pendent pronunciat, l’estructura es construïa adossada al vessant, de manera que l’accés al pis superior era a peu pla, per la part posterior de l’edifici, mentre que a la zona destinada als animals s’accedia, també directament, des de la part més baixa.

Cap d’aquests masos no és anterior al segle XIV; la majoria corresponen al segle XV o, fins i tot, al principi del XVI.

La similitud tipològica entre el mas torre i el mas de dos cossos ha fet que alguns autors considerin que el primer és un clar precedent del segon, el qual, per la seva banda, sembla estar clarament a l’origen del mas de tres cossos que s’imposà i es generalitzà en època moderna. Sense descartar l’evidència d’aquesta possible evolució tipològica, entenem que actualment no es disposa de prou dades cronològiques per a poder datar de manera precisa el període de funcionament dels masos torre, perquè, com hem dit, pràcticament no s’hi han fet intervencions arqueològiques i, a més, les datacions que es coneixen depenen fonamentalment d’apreciacions tipològiques basades en alguns casos en fonts documentals no sempre suficientment clares. No es pot, per tant, descartar que a mitjà termini es puguin arribar a unificar els dos tipus en un de sol, el qual representaria d’alguna manera el mas baixmedieval, origen de la masia moderna.

Els masos associats a torres

Les excavacions arqueològiques dels darrers anys a l’entorn d’algunes torres de guaita han permès localitzar edificacions que, si bé en un primer moment van ser lloc de residència d’un cavaller o d’un petit senyor feudal, a partir de la baixa edat mitjana van evolucionar i es convertiren en masos, molts dels quals han mantingut aquesta condició fins a l’actualitat, tot conservant sovint la torre original integrada en el conjunt.

Pertanyen a aquest grup les estructures al voltant de la torre de la Pobla, a Súria, o les del voltant de la torre de Benviure, a Sant Boi de Llobregat. En aquest darrer cas es van poder documentar fins a tres masos situats en diferents punts de l’entorn de la fortificació del segle XI, que corresponen a tres moments de l’evolució d’aquest mas, des de la baixa edat mitjana fins al segle XX.

Aquests masos entorn de torres plantegen una problemàtica encara no ben resolta, la de la concreció arquitectònica d’una sèrie de termes que apareixen en la documentació escrita, com ara “domus” o “sales” (vegeu el capítol dedicat a les cases fortes en aquest mateix volum). Excavacions com la de la domus d’Olivet, a Canovelles, han permès evidenciar que, si bé des del punt de vista jurisdiccional aquestes construccions són més que un mas, són també explotacions agràries, la plasmació arquitectònica de les quals, tot i la presència de la torre com a element definitori de la seva condició senyorial, pot ser molt similar a la del mas.

Actualment aquest tipus d’estructures encara es coneixen poc per a poder definir-les tipològicament, especialment quan la seva forma es troba del tot determinada per l’estructura del recinte fortificat en què es va generar. Les futures excavacions al voltant de les torres associades a petites demarcacions feudals segur que proporcionaran importants dades per a interpretar correctament l’evolució de l’hàbitat rural a la baixa edat mitjana.

Bibliografia consultada

Castillo, 1965-67; Bolòs – Torner, 1985; Riu – Segret, 1986; Sánchez, 1990; Alberch – Burch, 1991; Olivares, 1995; Serra, 1995 i 1995-96; Bolòs (ed.), 1996; Alberch, Burch, Sagrera, 1998; Bolòs, 1998d; Enrich – Enrich, 1998; Moner, 1998; Argelagués – Francès, 1999; Pujades – Subiranas, 2000; Vila, 2000a i 2000b; Cabestany, 2001; Garcia, 2001; Riu, 2001; Serra, 2001a, 2001b i 2001c; Morera, 2003; Nebot – Prida, 2003; Vila, e.p.