Les fonts i el proveïment d’aigua

Dins del marc general d’un règim climàtic mediterrani, amb sequeres periòdiques i pluges irregulars, és lògic que aparegui regularment una preocupació per la manca d’aigua. En el decurs de la baixa edat mitjana diverses poblacions catalanes, com Barcelona, Cervera, Girona, Manresa o Tortosa, entre d’altres, van afrontar aquest problema i van iniciar la construcció de xarxes de proveïment d’aigua viva per al consum de boca, el regadiu dels horts i els camps propers i els usos industrials, especialment com a força motriu dels molins. Aquestes iniciatives, que substituïen o completaven el que ja existia, van significar esforços d’anys i van requerir grans recursos econòmics i l’ús del que, en aquells moments, eren tecnologies sofisticades. Lògicament, totes les poblacions tenien aigua, que podia procedir de pous públics (per exemple, a Barcelona són documentats, entre d’altres, els pous de l’Estany, la Figuereta o la Cadena; a Girona, el de l’Areny i el de Sant Feliu; a Balaguer, el de la plaça del Pou) o de canalitzacions, com a Balaguer, on hi havia la sèquia del Cup (vegeu la monografia sobre aquesta població en aquest mateix volum), a la Ciutat de Mallorca, on la sèquia ja existia des dels temps del domini islàmic, o bé a la Selva del Camp (vegeu-ne la monografia en aquest mateix volum). Però diverses raons portaren a considerar que l’aigua de què es disposava era insuficient o insatisfactòria. I aquesta circumstància es va produir d’una manera acusada vers mitjan segle XIV.

Una primera qüestió a tenir en compte és l’inici d’un llarg cicle de crisis alimentàries, a partir de l’anomenat “mal any primer” (1333), i també sanitàries, a partir de la Pesta Negra del 1348. Fams i pestes es van mantenir, amb menys virulència però amb una periodicitat decennal, durant el segle XV i més enllà. Per a afrontar les crisis de subsistència, calia afavorir la producció agrícola propera al nucli urbà per a garantir l’aportació d’un mínim d’aliments. Però, per a fer això, també s’havia de garantir l’aigua a aquests camps. Amb relació a les pestes, malgrat que la medicina del moment no va poder esbrinar la veritable causa de la malaltia, sí que va permetre que es considerés la conveniència de millorar el proveïment d’aigua potable. A partir d’aquí, malgrat que els documents no són gaire explícits sobre aquesta qüestió, es pot establir una vinculació entre la implantació de polítiques sobre l’aigua per a la producció agrícola i el consum de boca, i les crisis alimentàries i sanitàries.

L’assentament i el creixement dels sistemes de govern municipal vinculats a les oligarquies locals és un segon tema a considerar. Durant els segles XIV i XV va començar a ser habitual que els governants mostressin una inquietud per la millora i l’embelliment de les poblacions, paral·lelament al procés de formalització d’una fiscalitat municipal, trets que es van concretar en la qualitat dels serveis urbans i en la imatge del nucli urbà, reflectida en les diverses construccions i espais, amb una especial atenció per aquells que acollien els serveis públics. Un dels àmbits en què es va fer explícita aquesta preocupació estètica va ser el de les fonts. N’és un bon exemple la carta del rei Martí als prohoms de Vilafranca del Penedès, escrita el 20 de desembre de 1403, en la qual els exigeix que acabin immediatament l’obra de la font que tenen en curs, perquè d’aquesta manera Vilafranca, “[…] per perfecció de la dita obra pendria gran augmentació ennobliment e bellea” (ACA, reg. 2 247, foli 32). El control de l’aigua era, pel seu caràcter imprescindible, un factor estratègic, i per això no ha de sorprendre que des del poder no solament es procurés resoldre la qüestió de la disponibilitat, sinó que també es comencés ben aviat a plantejar la monumentalització de les fonts i es requerís per això la participació dels artistes de més renom en l’execució de les obres.

Tot i la diversitat de formes aplicades en aquestes construccions, caracteritzades per la seva simplicitat formal, cal remarcar dues tipologies predominants: les fonts adossades a altres construccions, que solen presentar un aspecte de paral·lelepípede, amb un cos tancat amb respiradors que permeten la ventilació dels dipòsits, i les fonts exemptes, en les quals els edicles podien ser de planta poligonal coronats amb una escultura. Altres fonts, com la dels Lledoners de Girona, mostraven solucions diferents a aquests dos grans tipus, sense trencar amb el plantejament de simplicitat formal.

Dins del conjunt de poblacions que van començar a actuar al segle XIV, sobresurten els casos de Manresa i Barcelona. En ambdues ciutats es van plantejar projectes força ambiciosos, no exempts de certa complexitat tècnica, que van ser resolts satisfactòriament. Ja al segle XV, altres poblacions van activar projectes semblants dins de les possibilitats de cada nucli urbà.

La sèquia de Manresa

La sèquia de Manresa. Recorregut des de Balsareny fins a la ciutat.

JSM – OTAM

El 23 d’agost de 1339 els consellers de Manresa van obtenir l’autorització del rei per a construir una sèquia. Es tractava de fer arribar aigua als camps i els horts de la rodalia de la ciutat per a millorar-ne la producció. La proposta havia nascut a partir de la situació crítica desencadenada arran del mal any primer del 1333. Es va optar per portar l’aigua del Llobregat perquè per les característiques orogràfiques era tècnicament menys complex que fer-la arribar des del Cardener, a més d’oferir un cabal més gran i unes millors perspectives d’aprofitament per al regadiu. Tot i això, calia construir diverses mines o túnels i nombrosos ponts i pontarrons. El projecte preveia prendre l’aigua sota el torrent o riera del Tort, a Balsareny, i fer-la arribar a Manresa pel coll de les Oliveres. En l’autorització es fixaven els mecanismes de finançament de l’obra i s’establia la creació del càrrec de sequier, o persona que havia de vetllar pel bon ús de la nova infraestructura.

Els treballs van començar ben aviat: el 9 d’octubre es va signar el contracte amb els mestres d’obres que havien d’executar el projecte. La direcció tècnica recaigué en el mestre barceloní Guillem Catà, assistit pels germans Simó i Pere de Rodener. Per sota d’aquests mestres, d’altres es van encarregar de l’execució dels treballs: Bartomeu Salerigues, Guillem de Monistrol, Pere Molins, Arnau Marc, Francesc Ricolf, Pere Ubac i Arnau Ferran. Tots plegats es van comprometre a tenir la feina feta en cinc anys. Es tractava d’una previsió força optimista, perquè diversos conflictes n’allargaren els treballs quaranta-quatre anys. El bisbe de Vic, Galceran Sacosta, senyor de Sallent, es va negar al pas de la sèquia per aquell terme, perquè, sembla, temia que fes disminuir d’una manera significativa el cabal del riu i que això afectés la productivitat de les terres dels seus dominis. L’enfrontament es va agreujar fins a l’extrem que el prelat, el 1341, va dictar l’excomunió i l’entredit de la ciutat de Manresa, situació que es va mantenir fins a la mort del bisbe. El seu successor, Miquel de Ricomar, va tenir una actitud més dialogant, va retirar els dos edictes i va negociar amb els consellers uns capítols que resolien les desavinences. La superació d’aquest conflicte va adquirir un caràcter llegendari gràcies al miracle de la Misteriosa Llum.

Una segona gran dificultat va sorgir a conseqüència de la Pesta Negra del 1348. La forta disminució de la població va significar l’ensorrament del sistema de finançament i va ser necessari pensar-ne un altre, que va haver de ser negociat de nou amb el rei el 1354, bé que no va resoldre el problema i les dificultats econòmiques van marcar el desenvolupament dels treballs fins a la seva conclusió. Entretant, l’aparició de fortes desavinences amb el mestre Guillem Catà en va forçar la destitució. Aleshores va ser nomenat Arnau Martor, que el 1350 ja dirigia els treballs.

L’any 1376, quan una part de la sèquia ja funcionava, es van redactar unes primeres ordenances, algunes de les quals regulaven l’ús de l’aigua per a regar, sota la responsabilitat del sequier. Els treballs no es van concloure, però, fins passats sis anys. Va ser aleshores que l’aigua va arribar a Manresa. Hi entrava pel portal de la Planeta (on avui hi ha la plaça d’Europa) i es distribuïa a les diverses fonts i abeuradors. La sèquia de Manresa va ser una gran obra d’enginyeria concebuda i resolta d’una manera brillant, malgrat les dificultats, com ho demostra el fet que avui encara continua en funcionament.

Les fonts de Barcelona

La font de la plaça de Santa Maria del Mar, a Barcelona, amb la pica, un òcul respirador del dipòsit i l’escut reial i el de la ciutat. És una obra del mestre Arnau Bargués.

ECSA – G.Serra

Barcelona es proveïa d’aigua per a ús industrial a través del Rec Comtal i l’aigua de boca es treia de pous, a excepció d’alguns edificis concrets (el 1263 Jaume I va autoritzar als dominicans la construcció d’una canalització per a fer arribar aigua al seu convent de Santa Caterina) i d’alguna font i abeurador públics (el 1315 es va fer arribar aigua de Montjuïc a la nova font amb abeurador que s’havia fet fora del portal de la Boqueria). Per millorar el proveïment d’aigua potable per al consum, es va optar per canalitzar l’aigua de les mines de Collserola i construir-ne la xarxa de distribució corresponent dins la ciutat. Sembla que la decisió dels consellers es va prendre cap al 1350, perquè és documentat que aquest any s’havien destinat més de 4 000 lliures per a pagar-ne diverses despeses. El 6 de desembre de 1351 el Consell havia formalitzat la compra de l’aigua de can Cortès, a Sarrià, i els anys següents es degué treballar en l’acabament de la canalització amb un sistema de respiradors o espiralls fins a la ciutat, on, entre el 1356 i el 1358, l’aigua es va començar a distribuir a les fonts de Santa Anna, la Plaça Nova i Sant Jaume. La font de Santa Anna era al capdavall de la plaça del mateix nom, prop del pou d’en Moranta, és a dir, aproximadament al trencall entre l’actual avinguda del Portal de l’Àngel i el carrer de Cucurulla (allà on actualment encara hi ha una font). A la Plaça Nova, en el marc de les obres d’obertura d’aquest espai públic, es va construir un espirall a tocar del forn dels Arcs i es va cedir una part del cabal al bisbe i al capítol. Una inscripció tardana a la façana de la capella de Santa Llúcia recorda que la canalització passa a una cana de profunditat per sota el nivell del carrer. Resolta la derivació que donava aigua a la font del Call, a la plaça de Sant Jaume es va construir una font i l’aljub general que permetria la redistribució cap a altres punts de la ciutat. Algunes de les notícies que documenten aquestes obres posen de manifest que es van fer servir tubs de coure per a la canalització d’alguns trams.

El 1367 es va iniciar una nova etapa de treballs amb la construcció de dues derivacions que partien de l’aljub general o casa de les fonts. L’una anava cap a la plaça de Sant Just, i l’altra, cap a la plaça del Blat (actualment desapareguda i situada on avui hi ha la plaça de l’Àngel). En aquests treballs apareix per primer cop el nom del mestre que a partir d’aquest moment va ser el màxim responsable d’aquestes obres: Bernat Roca. La seva fama en aquest tipus de feina va arribar a Tortosa, on, entre altres treballs, va col·laborar en la construcció de la xarxa de sèquies que deriva de l’assut de Xerta, en la qual també van treballar els mestres Gil Morlanes de Saragossa i Domingo Coquí de Tortosa mateix (vegeu la monografia sobre Tortosa en aquest mateix volum). També cap al 1367 el rei va requerir que l’aigua es fes arribar als dos palaus reials de Barcelona, el Major i el Menor. El 1370 el Consell va decidir habilitar un estolledor o clau de pas prop de la font de la plaça de Santa Anna.

El 1399 es va fer la font del Mar, que era a tocar de les Voltes dels Fusters (a l’actual plaça d’Antoni López, davant de l’edifici de Correus). L’obra es va encarregar al mestre fuster Joan Gener, però, tot just acabada d’estrenar, va haver de ser refeta perquè va caure per manca de fonaments. Es desconeix com va ser aquesta primera font, però sembla que el projecte de reconstrucció preveia donar-li més entitat, perquè es va incorporar la imatge daurada d’un àngel (que li va donar nom: la font de l’Àngel). Aquesta figura coronava una construcció poligonal exempta que acollia la font. La imatge va ser feta per l’escultor Pere Sanglada (1401-02), fosa pel mestre de senyals o campanes Pere d’Olivella i, finalment, daurada pel pintor Pere Arcanya, que aleshores havia pintat el sostre de l’escrivania de la casa de la Ciutat. D’altra banda, el 1402 ja eren fetes la font de la plaça de Santa Maria del Mar, encara existent, i l’abeurador de la Llotja. El mestre Arnau Bargués concebé ambdues obres, cosa que permet suggerir que potser també va participar en la reparació o reconstrucció de la font de l’Àngel. De fet, uns quants anys abans Bargués havia rebut l’encàrrec de reparar el Rec Comtal, i el 1403, juntament amb Bernat Desplà, va fer obres a la conca final del Llobregat per a evitar inundacions, al mateix temps que estudiava la manera de canalitzar l’aigua d’aquest riu fins a Barcelona. Tres anys més tard, ambdós mestres van responsabilitzar-se de fer diverses reparacions a la xarxa de les fonts, per tal de millorar-ne el rendiment i la salubritat, en part perquè la calç havia començat a obstruir les conduccions.

Fou també aquests primers anys del segle XV que es va crear a Barcelona el càrrec municipal de mestre de les fonts. El primer que l’ocupà va ser Pere Llobet fill, i el segon, el seu fill, Vicenç Llobet. Al segle XV, sota la direcció d’aquest darrer, es van fer diverses obres de manteniment i millora de la xarxa, que alhora s’amplià amb altres fonts, com la de la plaça del Rei o la del carrer de n’Avellà (1432).

El proveïment d’aigua en altres ciutats i viles

La major part de les ciutats i viles catalanes restants van dur a terme també obres de divers abast amb relació al forniment d’aigua. En alguns casos els projectes van tardar a executar-se i en altres no van arribar a concretar-se. En el primer cas hi ha Sabadell, que, havent rebut l’autorització reial el 1367, no el va dur a bon terme fins el període 1441-60 (vegeu la monografia sobre aquesta població en aquest mateix volum). A Cervera hi va haver més dificultats a causa de la mateixa escassetat d’aigua: es tenen notícies del 1376 que indiquen que el Consell de la Vila buscava la manera d’incrementar el proveïment d’aigua. Cap al 1416 es va considerar la possibilitat de fer arribar aigua de la font d’Ondara, sota les directrius del mestre saurí Joan Soler. Aquest mateix any el mestre de cases Pere de Vall-llebrera va construir un abeurador. Però la millora del proveïment des d’aquella font, malgrat ser un objectiu constant, no va arribar a resoldre’s. Uns quants anys més tard (1436) el mateix Joan Soler va trobar aigua al raval de les Verges i va proposar al Consell d’aprofitar-la; els mestres de cases Llorenç i Joan Barrufet van rebre l’encàrrec de construir una font per a aquesta aigua, la Font Nova o de les Verges, ja enllestida el 1446. Alguns anys després (1488), el mestre Joan Barrufet, aleshores paer de la vila, va oferir-se a fer obres gratuïtament a la font del Prat per tal d’aprofitar-ne més l’ús (allà ja hi havia unes basses per a rentar cànem).

A Tarragona el proveïment d’aigua potable també era un problema. El 1420 es va optar per fer arribar aigua de la font de les Morisques, però fins el 1434 no es va començar a treballar seriosament en aquest projecte. També el 1434, i amb molt pocs dies de diferència, es van presentar dos projectes: un l’havia fet el mestre de cases d’origen tolosà Arnau Negre; l’altre, Joan Soler, mestre d’aigües de la vila d’Alzira (possiblement el mateix que va treballar a Cervera). El Consell de la Ciutat va optar pel segon projecte i va pensar en els mecanismes per a finançar-lo. Les obres van començar, però ben aviat van aparèixer problemes perquè el mestre Soler s’absentava durant llargs períodes i els treballs no avançaven al ritme desitjat. El 1450 es va intentar donar-hi un impuls nou i es va demanar un nou projecte a uns mestres de Girona, però tampoc no va fructificar i l’obra no es va arribar a completar mai, malgrat la forta inversió que s’havia dut a terme.

La Font Major de Solsona a la plaça de Sant Joan (v. 1426), amb un templet capella dedicat a aquest sant sobreedificat al segle XVIII.

ECSA – M.Catalán

A Vic, tot i que les obres també van ser lentes, hi va haver menys problemes. D’una manera semblant a Barcelona, es va tirar endavant un projecte per al conjunt de la ciutat. L’aigua es va fer venir de les fonts de Caulelles i del Güell amb canonades de coure, i el 1447 ja havia arribat a la població. Els treballs d’enginyeria van estar sota la direcció del mestre francès Joan Baudoner, mentre que el responsable de la construcció de les diverses fonts i abeuradors dins del nucli urbà va ser el mestre Nicolau Santmartí. El 1451 aquest mestre encara treballava en la construcció de les diverses fonts: les de les places Vella i Nova, la de Santa Maria, la del carrer de la Creu i la coneguda com “la Mare de les Fonts”, al centre del Mercadal. Aquesta, possiblement inspirada en la font de l’Àngel de Barcelona, tenia un edicle de planta octagonal amb merlets, quatre claraboies i quatre gàrgoles i un pinacle que s’acabava en una imatge de sant Miquel, obrada per l’escultor Vicenç Borràs el 1455. Algunes parts d’aquesta imatge, així com fragments d’altres elements arquitectònics i decoratius de la font, es conserven al Museu Episcopal de Vic.

Altres poblacions també van promoure la construcció de noves fonts. A Girona sobresurt la ja esmentada font dels Lledoners; a Tortosa, la magnífica font de l’Àngel; a Solsona, la Font Major, la de la plaça de l’Església i la de la plaça del Castell (totes tres bastides d’ençà del 1426), i, a Blanes, la font edificada a iniciativa del llinatge dels Cabrera.

Bibliografia consultada

Carreras i Candi, 1903-04 i s.d. [1916]; Voltes, 1967; Duran i Sanpere, 1972a, 1972b, 1973 i 1975; Junyent, 1976a; Planes, 1981; Terés, 1982; Bracons, 1983; Cortiella, 1984; Planes, 1993a; Fontanals, 1994; Ortoll, 1999b; Cubeles, 2001; Torras i Serra, 2001; Alabern, 2002; Vidal, 2003.